Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols... Espero que us agradi!
PLUJA
- Todo el día llovió, toda la noche lloviendo...
Sempre que fa aquest temps, inevitablement li ve al cap la cançó de El Último de la Fila. Ahir ja se’n va anar a dormir amb el so de la pluja. Estirat al llit, tapat amb la nòrdica fins el coll, escoltava amb un somriure el tamborineig de les gotes caient sobre la teulada, sobre les fulles dels arbres, sobre les torretes del balcó i sobre les closques dels cargols que, adelerats, gaudien d’aquell regal inesperat.
No hi havia hagut trons escandalosos que anunciessin una tempesta, ni un cel funestament tenyit de negre. Els núvols grisos i compactes s’havien anat enganxant els uns amb els altres, com si de manera còmplice i silenciosa estiguessin sumant forces i esperant el moment oportú. I al capvespre, aprofitant l’arribada de la foscor per atacar sense ser vistos, van començar a descarregar de manera suau, però constant.
Gotes petites i agradables. Gotes agraïdes, tant per la terra eixorca com per l’esperit empolsinat de les persones. Quan feia tant de temps que no plovia, sempre s’agraïa una pluja serena i pausada. Una pluja que desautoritzava la del Raimon quan cantava “Al meu país la pluja no sap ploure”. Aquella era una pluja amb estudis, que havia viatjat i havia après a evitar els errors del clima mediterrani. I plovia satisfeta. Cofoia. Orgullosa d’estar oferint un producte de primera qualitat. Abundant, generosa, assaonant la terra, regalant les orelles de les persones, preparant una bona temporada de bolets, omplint els embassaments i els torrents.
L’Hiru es remou dins dels llençols, amb aquella mandra agradable d’un dissabte al matí en què no ha sonat el despertador i el primer que ha sentit ha estat el so de la pluja, reprenent la melodia que el va acotxar la nit anterior. Així es va adormir i així s’ha despertat: amb el mateix somriure. I sap que s’hi podrà estar tanta estona com vulgui.
S’aixeca per alleujar la bufeta, apuja la persiana i torna a ficar-se dins del llit. Novament protegit pels llençols, es fixa en la finestra entelada que comença a acusar l’epidèmia de gotetes. El vidre es deixa atacar com qui es deixa mossegar per un cadell de dents esmolades, però inofensives. Les gotes hi van impactant, com si li fessin pessigolles, i el vidre es deixa fer amb la mateixa indolència amb què l’Hiru pren el llibre de poemes de la tauleta de nit i intenta llegir-ne algun sota aquella relaxant banda sonora.
- It’s raining again...
Una altra melodia que compareix sense haver-la convocada, en una visita llampec des del calaix dels records, on un dia va quedar ancorada. El transporta a una excursió per la Garrotxa d’un grup d’adolescents sorpresos per una tempesta d’estiu. Van quedar tan amarats que, en comptes de buscar refugi, van decidir seguir caminant amb el lleu vapor que emanava de les seves samarretes xopes. Lluny de contrariar-se per cap sensació d’urgència o malestar, van seguir caminant, gaudint d’aquella experiència èpica i romàntica, mai abans viscuda.
Conscient que serà incapaç de retenir les paraules dels poemes, torna el llibre a la tauleta i es deixa arrossegar per l’ara i aquí d’aquell matí de pluja. Tanca els ulls i intenta deixar la ment en blanc, però sap que li serà impossible. Com si volgués allunyar qualsevol imatge, prem fort les parpelles i llavors nota com si tota la pantalla dels seus pensaments s’inundés d’un color sòlid. Comença per un lila pàl·lid, però sap que, si manté els ulls tancats ben fort, aquest color anirà evolucionant. Li ha passat moltes vegades. Del lila passa al blau marí. Després a un blau verd que es converteix en verd i més tard evoluciona cap al taronja. Ara ja no cal que faci gaire esforç. És com una joguina a la qual hagués donat corda i els colors van virant sols de l’un a l’altre: vermell pàl·lid, rosa, altre cop lila i després gris i negre... No vol agafar mal de cap i obre els ulls, esperant que s’adaptin de nou a la llum per descodificar-li les imatges.
És agradable estar al llit amb la pluja al carrer, però sap que, si hi està massa estona, quan s’aixequi li farà mal l’esquena i decideix aixecar-se. Va cap al menjador i apuja persianes i cortines per veure bé com plou. Es pren un cafè assegut a prop del finestral, des d’on té una vista privilegiada del carrer. Pot veure perfectament les gotes que impacten als bassals que es formen sota alguns plataners i els esquitxos que aixequen els cotxes quan els trepitgen.
- Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva, los pajaritos cantan, las nubes se levantan...
Recorda quan era petit i sortien al pati de l’escola amb les botes d’aigua després d’haver plogut. Buscaven el bassal més gran i amb el taló de la bota anaven creant un canal per transportar l’aigua. S’hi podien estar una bona estona per aconseguir la fondària i el pendent adequats fins que arribava el gran moment i trencaven la presa que aguantava l’aigua just davant del canal. Llavors, aquell torrent eixut s’anava omplint mica a mica de l’aigua que baixava, cada cop amb més empenta, resseguint els camins que, com a aprenents d’enginyers, havien dissenyat. Quan ja no tenia prou força per seguir buidant el petit embassament, amb les botes l’acompanyaven cap al canal i encara aconseguien que en baixés una mica més, fins deixar-lo completament buit.
Segur que Freud hi tindria alguna cosa a dir, perquè sempre que plou l’inunda aquella sensació de pau i alliberament, com si s’obrissin les comportes i es buidés el pantà del seu neguit. Comença a notar com dins seu es forma una mena de boira llunyana i sap que, per molt que intenti evitar-la, s’hi acabarà endinsant fins al final.
- Plou i fa Sol, les bruixes es pentinen...
Al llarg de la seva vida ha pensat tantes vegades en la pluja que hi té un munt de cançons associades. El seu pare no la suportava, però la seva mare sabia divertir-se i, si plovia i anaven pel carrer, li deixava trepitjar els bassals i esquitxar-se, mentre l’observava, divertida, amb una rialla. Hi ha gent que sap gaudir de les petites coses de la vida i hi ha gent que es preocupa i s’atabala per tot. I a ell n’hi havia tocat un de cada.
El dia que tot va acabar, va ploure molt i, quan plou, se sent bé. De fet, tots els records que hi té associats són bons. Com aquell dia que van anar a jugar a Sant Llorenç de Morunys.
Devia tenir nou o deu anys. Potser era benjamí o aleví... El cas és que aquell any el seu equip anava últim a la classificació i encara no havien guanyat cap partit. Al matí es van llevar sota una intensa pluja i tots els pares trucaven als entrenadors per saber si calia que hi anessin. Però aquests van explicar-los que estaven obligats a presentar-s’hi perquè només l’àrbitre podia suspendre’l. Van pujar al cotxe i van fer el trajecte amb el seu pare indignat, pensant que estava fent un viatge absurd amb tota aquella aigua que feia impossible jugar. Quan van arribar al camp, de terra i ple de bassals, tothom va tenir clar que disputar el partit era una bogeria. Tothom menys l’àrbitre que va dir que, ja que estaven tots allà, el millor era jugar-lo.
Abans del xiulet inicial ja tenien les samarretes xopes i arrapades a la pell i cada cop que xutaven la pilota s’esquitxaven de fang de dalt a baix. Les botes pesaven molt i s’enganxaven al fang, com aquells caramels tous que s’enganxen a les dents i costen tant d’arrencar, però una jugada ho va canviar tot. L’Hiru va caure a terra intentant refusar una pilota i es va aixecar completament vernissat de fang, sense saber si riure o plorar. Però a partir d’aquell moment ja no va tenir por d’embrutar-se i va començar a llençar-se lluitant per totes les pilotes d’una manera que mai abans no li havia passat: ja no el preocupava gens ni mica embrutar-se. És més, li encantava anar quedant cada cop més ple de fang, com un heroi en una batalla èpica. I als seus companys els va passar el mateix. Aquell dia van guanyar el primer partit de la temporada i, al final, ho van celebrar agafant-se tots de les mans i llançant-se sobre el bassal més gran del camp. Es van dutxar vestits i tot per intentar netejar el fang de la roba i les botes. Va ser genial, tot i que el seu pare no ho va viure ben bé igual que ell.
Té molts records agradables relacionats amb la pluja... Pensa això mentre la mirada se li perd entre el gris dels núvols i mica a mica va ficant-se dintre de la boira on sabia que acabaria entrant. Perquè el record més intens, el que sempre acaba arribant amb tota la força, és el del dia que va acabar tot. I potser aquell va ser el catalitzador de tots els altres. Deixa la mirada perduda i amb la ment retorna al dia que el va marcar per tota la vida...
La seva mare va morir un dia assolellat. Un ictus en ple carrer. Fulminant. Res a fer.
Quan el seu pare va quedar vidu, en quatre dies va convertir-se en un alcohòlic. Va començar a beure cada cop més fins que es va fer habitual veure’l arribar borratxo a casa. S’asseia a la taula de la cuina i continuava bevent fins que perdia el control. Llavors podien passar dues coses.
A vegades li agafava per plorar. Es queixava amargament de la seva soledat i de la mala sort. Maleïa el destí que li havia arrabassat la dona massa d’hora, es compadia, es retreia tot el que feia malament, jurava que es venjaria de la vida que l’havia tractat tan malament... I sovint acabava adreçant-se-li:
- Pobre Hiru, que t’has quedat sense mare ni pare!
Però a vegades es posava agressiu. I llavors el cridava a la cuina. Ell hi arribava capcot, mossegant-se el llavi per intentar contenir la por per tot el que sabia que vindria. Li començava a preguntar coses i més coses i cada resposta era un motiu per una empenta. Un pessic. Una bufetada. Un cop de puny. Una puntada de peu.
- Tu no creus que jo sigui un bon pare, oi?
- Oi que estaves més content quan hi havia la mama?
- Per què avui no m’has avisat que s’havien acabat els cereals? Creus que jo he de pensar en tot?
- Quan pensaves dir-me que la teva mestra volia que anés a parlar amb ella?
A vegades, després d’unes quantes agressions, tenia un moment de lucidesa i s’adonava del que estava fent. Llavors plorava, li demanava perdó i li ordenava que se n’anés a l’habitació. Però a vegades la tristesa i el dolor que devia sentir es transformaven en ràbia i seguia picant-lo més i més. I ni la sang, ni els gemecs de l’Hiru li provocaven cap mena de compassió.
Només quan, esgotat, sortia de la cuina per llançar-se al sofà, l’Hiru reunia les forces per arrossegar-se, escapar d’aquell infern i refugiar-se al lavabo, que era l’únic lloc on podia tancar-se amb baldó. Allà, sense llàgrimes -per què les llàgrimes no li servien per a res- es dutxava i procurava netejar bé totes les ferides perquè es notessin el mínim possible.
Després s’esquitllava cap a la seva habitació i intentava adormir-se ben de pressa. Però a vegades encara no havia agafat el son quan s’entreobria la porta i endevinava la figura del seu pare retallada al llindar de la porta, plorant, avergonyit pel que havia fet.
Aquest penediment que li semblava intuir, mantenia viu el fil de l’estimació cap a aquell home que una estona abans li havia fotut una pallissa. El seu cervell immadur intentava disculpar-lo i repartir les culpes entre tots dos (segur que ell també havia fet alguna cosa mal feta per fer-lo enfadar d’aquella manera.....) i sempre mantenia l’esperança que les coses canviarien i tornarien a ser com abans que morís la mare.
Però el dia que tot es va acabar no va pas plorar. I per primer cop va estar convençut que a partir d’aquell moment la seva vida seria millor.
Havia plogut tot el dia. Persistentment. Abundantment. L’aigua baixava pels laterals dels carrers i s’acumulava a les parts baixes de la ciutat. No hi havia ni una ànima pels carrers i una avaria en l’enllumenat públic havia deixat els carrers a les fosques.
L’Hiru feia estona que mirava per la finestra, esperant l’arribada del seu pare. Durant tot el dia havia pensat més d’una vegada que si la mare fos viva potser haurien sortit a saltar bassals i haurien rigut. Però ara ho tenia totalment prohibit pel seu pare que no entenia una actitud tan irresponsable: podia agafar una galipàndria o relliscar i fer-se mal.
Era més tard que mai i començava a estar intranquil. El que no sabia és que el seu pare s’havia quedat més estona a la taverna, bevent mentre esperava que parés de ploure. Quan finalment va decidir marxar cap a casa ja estava completament borratxo i va anar fent tentines fins que, xop de dalt a baix, va aconseguir entrar dins del cotxe.
Com que li costava posar la clau al contacte va fer una capcinada mentre les gotes de pluja relliscaven dels seus cabells i es precipitaven sobre el seus pantalons. Al cap d’una estona es va despertar amb els pantalons molls sense saber si s’havia pixat a sobre. Amb el cap tèrbol i la mirada emboirada, va aconseguir arrencar i va començar a conduir a batzegades en direcció a casa seva.
A aquella hora no corria cap cotxe i ningú no va veure com zigzaguejava, canviava de carril i frenava i accelerava de manera totalment descoordinada. Estirava el coll per tenir els ulls més a prop del brut parabrisa, però en realitat la cortina d’aigua, la foscor provocada per l’apagada i el seu estat d’embriaguesa li feien impossible veure res amb claredat. Va anar conduint de manera maldestra fins que va arribar al seu carrer. Allà, quan va reconèixer els arbres que flanquejaven les dues voreres, va tenir una falsa sensació de seguretat i va accelerar amb ganes d’arribar. Però tot l’alcohol que havia ingerit li havia anul·lat els reflexos i, quan va acostar-se al revolt de davant de casa seva, no va poder controlar el vehicle i es va encastar contra el segon plataner del carrer. El seu cos inert, sense cap cinturó de seguretat que el retingués, va accelerar-se violentament. El tòrax va clavar-se al volant provocant-li greus lesions al fetge i la melsa i el cap va esquerdar el vidre, al mateix temps que diversos ossos de les cames es fracturaven. Després va venir el retrocés que el va deixar com un ninot espatllat amb la cara contra el vidre lateral i uns quants rajolins de sang que sortien de la cella, del nas i de l’orella.
L’Hiru va veure clarament l’accident des de la seva posició. Després només el va seguir un llarg silenci i un fum blanquinós que sortia lentament del capó. Va quedar-se immòbil, sense saber com reaccionar. Desconeixia si el seu pare havia mort o si estava ferit i necessitava ajuda. I el que era pitjor, no sabia quin dels dos escenaris preferia.
A aquelles hores tothom dormia en aquell barri residencial i, malgrat la violència, l’impacte no havia estat especialment sorollós. Cap veí no va sortir de casa per veure què havia passat i ni tan sols van apujar cap persiana per fer el tafaner. Només l’Hiru sabia el que acabava de passar, però estava immobilitzat per la por. Finalment va reunir el valor necessari i va decidir sortir per comprovar com estava el seu pare. Va deixar la porta de casa oberta i va anar avançant lentament cap al cotxe, amb unes passes feixugues que semblava que no volien arribar-hi mai i el cor bategant acceleradament.
Quan va ser davant de la porta del conductor, va veure la cara inconscient i ensangonada enganxada a la finestra i va fixar-hi la vista buscant algun senyal de vida. De seguida va veure un petit nuvolet que entelava el vidre de manera tènue i va pensar que era la respiració del seu pare: era viu. I immediatament després d’aquella imatge, una ombra li va creuar el pensament, imaginant com el seu pare es recuperava de les ferides i tornava a picar-lo cada nit quan arribava borratxo a casa.
Llavors va saber que no volia que el seu pare sobrevisqués. El millor era que morís i per fi pogués descansar en pau. I per a ell mateix també seria un immens descans i l’inici d’una nova i millor vida. Potser podia fer alguna cosa perquè aquella idea es convertís en realitat. Va sentir esgarrifances davant la possibilitat d’obrir la porta i deixar que aquell cos inanimat caigués al terra moll del carrer. Potser només aquell contacte amb el fred i la humitat podien accelerar l’aturada del metabolisme d’aquell pobre diable... Potser podria tapar-li la cara amb alguna roba per dificultar-li la respiració...
Però es veia incapaç de fer res per provocar aquella mort. No! No volia carregar amb aquella culpa per a tota la vida. En tot cas deixaria que la natura seguís el seu curs i que fos el que Déu volgués. Va girar cua, mirant nerviosament a dreta i esquerra, i va tancar la porta del carrer convençut que ningú no s’havia adonat de la seva breu sortida. Va apagar tots els llums de casa i va anar de dret cap a la seva habitació. Es va posar el pijama i va cobrir-se amb els llençols, escoltant només els frenètics batecs del seu cor que ofegaven qualsevol altre so.
Mica a mica va anar-se asserenant i va poder tornar a sentir l’agradable so de les gotes d’aigua caient sobre la teulada. Repicaven amb alegria i serenor, componien una música càlida, una melodia que li donava esperances en una vida millor. La pluja el va anar bressolant fins que va quedar-se adormit.
L’endemà al matí es va despertar tard i encara se sentia ploure. En un primer moment aquell soroll el va confortar, però de seguida va inquietar-se en sentir moviments i va incorporar-se esglaiat. L’última imatge que conservava del seu pare no li permetia pensar que fos ell qui estigués a casa. Qui podia ser?
Després de passar pel lavabo, va avançar amb passes vacil·lants pel passadís fins que va arribar a la cuina. Allà va trobar l’oncle Koldo, que el mirava amb una barreja perfecta de dolçor i transcendència.
- Bon dia, Hiru, com estàs?
- Oncle Koldo... què hi fas aquí?
L’oncle Koldo era el germà del seu pare. Sempre havien tingut una relació propera i freqüent, fins a la mort de la seva mare. Unes setmanes després del funeral, els dos germans van tenir una forta discussió i des de llavors havia deixat de veure’l. Per això l’havia sobtat tant tornar-lo a trobar a casa.
- Hiru, el teu pare va tenir un accident ahir a la nit quan tu ja dormies. Em van avisar a mi, però no vaig voler despertar-te. No valia la pena...
Sentir aquelles paraules va ser com quan una suau brisa comença a empènyer els núvols i permet que s’hi filtrin petits rajos de sol. L’Hiru, acostumat a contenir les emocions, va demanar amb la veu més neutra possible:
- És mort?
- Em temo que sí, fill. Em sap greu...
L’oncle va fer intenció d’apropar-s’hi per oferir-li una espatlla, una abraçada o una carícia, però el cos de l’Hiru es va tensar i es va fer enrere instintivament. Dels seus llavis només va sortir un fil de veu que va dir:
- Algun dia havia de passar...
- Em sap molt de greu, Hiru. Puc fer alguna cosa per tu? Què necessites?
L’Hiru va rumiar un moment i enmig del silenci va sentir la pluja alegre que el cridava. Picava sobre els vidres i dalt de la teulada i de sobte li van venir unes ganes immenses de sortir a caminar sense paraigua, com quan anava a xafar bassals amb la seva mare, com en aquella excursió a la Garrotxa o al partit de futbol de Sant Llorenç de Morunys. Tot de records feliços associats amb dies de pluja. Per a ell, aquell també era un dia feliç, el final d’un malson i el principi d’una nova vida.
- Oncle Koldo, m’agradaria anar a fer un tomb perquè em toqués l’aire.
- T’entenc, fill, però està plovent molt. N’estàs segur?
- Si us plau...
El seu oncle va assentir i l’Hiru es va posar l’impermeable i va sortir al carrer. Quan les primeres gotes van començar a mullar el seu cabell va tenir una sensació agradable i reconfortant, com de tornar a estar a casa. Va respirar profundament i va deixar que aquell meravellós aire amb olor de terra molla li omplís els pulmons. Quan va tornar a casa i es va canviar de roba, li va semblar que havia passat una eternitat i començava una nova vida.
I després tot va passar de pressa. El funeral del seu pare i els anys que va viure acollit a casa de l’oncle Koldo fins que, amb els estudis acabats i el futur encarrilat, va començar la seva pròpia vida en solitari...
Sacseja suaument el cap i torna a enfocar la mirada en la teulada del veí per contrastar la intensitat de la precipitació. Dedica una mirada fugaç al segon plataner del carrer i comprova, satisfet, que no li fa mal. Tots els records terribles al costat del seu pare malalt, hi són, però semblen ben nets, planxats i endreçats. Com si la pluja els hagués estovat i netejat. Com si se n’hagués emportat el dolor i només n’hagués deixat el testimoni en forma d’imatges en blanc i negre. Gairebé com uns quadres decoratius per tapar les esquerdes o les taques d’una paret.
No hi vol pensar més. Per les notícies han dit que avui canviaria el temps i escamparia la borrasca. Vol aprofitar el que encara en queda i té clar com fer-ho. Es canvia amb roba esportiva per sortir a córrer sota la pluja, una de les sensacions més agradables que coneix.
Surt de casa trotant suaument i entoma les primeres gotes, que s’amaguen entre els seus rínxols i es perden per corriols misteriosos fins que acaben regalimant pel front o pel clatell. Amb la mà s’esbulla els cabells per repartir la mullena i sacseja el cap com un aspersor. Mica a mica el seu cos va entrant en calor i augmenta el pas. La respiració s’ha anat accelerant i nota amb tota nitidesa com les gotes acaronen els solcs de la seva cara abans de caure al terra.
Deixa enrere el barri, travessa els carrers buits del polígon i enfila la carretera que l’allunya del poble i l’acosta als xiprers del cementiri. Hi arriba amb l’eufòria de les endorfines que el seu cos ha segregat amb l’exercici físic. Content de sentir la roba xopa enganxada a la pell, el seu cos pletòric i la respiració agitada. Pensant en la dutxa calenta i reparadora que prendrà quan arribi a casa, que el deixarà relaxat i feliç. Va trepitjant la grava dels carrers entapissats de làpides, buscant la de la seva mare. De seguida la troba i comprova que les últimes flors encara fan prou goig.
No necessita aturar-s’hi gaire estona ni parlar-li. La té sempre present i quan fa aquella passejada fins al cementiri, en tot el trajecte d’anada i tornada va repassant els sentiments i les experiències compartides. Amb el temps, ha après a agrair-los, en comptes de maleir la dissort d’haver-la perdut tan aviat. S’hi queda uns segons al davant, mantenint un trot estàtic per no perdre el ritme, com si llegís les lletres del marbre, i li torna a venir al cap la cançó amb la qual s’ha despertat avui:
- Todo el día llovió, toda la noche lloviendo...
Sap que ara l’anirà cantant en el camí de tornada. I és llavors quan li arriba la idea que li fa dibuixar un somriure a la cara: vol repetir aquell gest còmplice que li recorda moments feliços viscuts amb la seva mare. Es mira els peus i en comptes de veure-hi les sabatilles esportives d’atleta, hi veu unes vambes de velcro amb un peu més petit. S’atura amb els peus junts davant d’un bassal que hi ha prop de la paret i després d’una petita pausa dramàtica fa un salt enlaire i hi cau de ple, esquitxant-se els camals dels pantalons i tot el terra del voltant.
I just abans de girar cua i tornar cap a casa nota, en el seu, el ressò d’un altre somriure que el temps no ha pogut esborrar.
