Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon...
ARXIPÈLAG
M’agrada mirar tot l’arxipèlag des d’aquí, després de la tempesta. Quan l’espuma encara enterboleix l’aigua i és impossible saber què s’amaga al fons del mar. Quan el brogit de les onades ja s’ha anat esmorteint i només queda una remor de fons, com una respiració profunda encara una mica agitada, però que ja busca la calma. Quan els tres illots sembla ben bé que es donin l’esquena i no vulguin saber res l’un de l’altre.
Algú que els mirés per primer cop, podria pensar que no tenen res a veure entre ells, que van ser posats aquí per un caprici dels déus i han estat condemnats a romandre-hi sense tenir-ne cap ganes. Però no és així.
Si t’hi fixes, mica a mica es posen de manifest tots els trets comuns. Segurament en èpoques pretèrites van formar part d’una mateixa estructura que els fa compartir moltes propietats. I només el pas dels anys els va anar separant lentament fins a fer-los esdevenir individus diferents. Potser l’erosió, potser la seva orientació dins de l’espai o potser l’atzar els han anat esculpint algunes diferències. Però és indiscutible que tenen un origen comú.
Els tres illots aguanten estoicament les freqüents tempestes. A vegades s’anuncien amb antelació i se’n pot anar seguint el creixement pas a pas. A mesura que s’acosta l’esclat, les aigües es van agitant i les onades espeteguen sobre els illots. A vegades sembla ben bé que un llenci l’aigua contra l’altre i després l’altre s’hi torni. A vegades sembla que sigui un enemic exterior qui sacsegi tot l’arxipèlag alhora. És un espectacle de la natura que convé contemplar des d’una certa distància de seguretat.
Però a vegades són tempestes totalment inesperades. En poca estona s’armen i tenen un desenvolupament explosiu: es formen, esclaten i desapareixen. Després d‘aquests temporals sembla que fins i tot el paisatge hagi canviat i la distància entre les illes hagi augmentat o disminuït. És ben curiós.
Quan hi ha bonança, les tres illes constitueixen una imatge de postal, però quan m’hi fixo més és quan hi ha mala mar. Llavors és quan prenc plena consciència que jo sóc el quart illot d’aquest arxipèlag. Quan l’embat de l’onatge i el fort vent també em sacseja a mi, sento que formo part del seu mateix univers i els contemplo amb la certesa que compartim el mateix destí.
A vegades m’agradaria aixoplugar-los, que ens ajuntéssim ben junts i forméssim un petit continent que ens protegís de les tempestes. Però sé que no és possible. Cada illa té els peus clavats al fons de l’oceà i s’ha anat conformant la seva pròpia personalitat i caràcter. Potser encara que poguessin, no voldrien ajuntar-se... Només em queda mirar-los i desitjar-los el millor.
Però a vegades voldria que hi hagués un moviment de plaques tectòniques i ens desplacéssim fins a quedar allunyats. Tot i que sempre em duren poc aquests pensaments i torno a la realitat que ens fa assemblar a les òrbites dels planetes. Ens mantenim en estable equilibri, sense ajuntar-nos més ni separar-nos del tot, guardant la distància exacta entre nosaltres.
Tan de bo pogués ser sempre així. Tan de bo fóssim planetes vagant per l’espai sense maldecaps ni preocupacions. Només deixant-nos portar per la inèrcia, sense ser conscients que en qualsevol moment un altre cos celeste podria impactar contra nosaltres i fer desaparèixer la nostra insignificant presència de l’univers.
Abans m’agradava imaginar què passaria si fóssim quatre planetes del mateix sistema... Les nostres òrbites a vegades coincidirien i travessaríem junts un fragment de l’univers, mentre que altres vegades uns ens allunyaríem més dels altres, de manera temporal, i viatjaríem sols per una temporada.
Però al capdavall som el resultat de les circumstàncies que ens han portat aquí i per molt que preferíssim ser una altra cosa, només podem ser el que som: quatre illots d’un arxipèlag qualsevol. No podem pas ser quatre cims de la mateixa serralada, ni quatre afluents que convergeixen al mateix riu. Només podem ser el que som.
La condició d’illa ens defineix perquè som conjunts tancats i rodejats d’una altra matèria que ens separa dels altres. Però no és l’aigua salada la nostra frontera: és una barrera invisible... Un element que ens hagués pogut facilitar la comunicació i, en canvi, ens la va anar disminuint fins aconseguir que cadascú quedés tancat en si mateix. Paradoxes del destí.
I ara només ens queden les ones que ens porten records i sensacions d’una illa a una altra. Ones que a vegades són plàcides i manyagues, com una carícia líquida que rebem complaguts i agraïts. Però a vegades semblen bufetades furioses que espeteguen violentament contra les nostres platges rocoses. Com les de la tempesta que fa una estona m’ha tornat a convertir en espectador del meu propi arxipèlag.
Curiós arxipèlag... Tot i que penso que l’oceà n’està ple, d’arxipèlags com el nostre. El món globalitzat ha escampat virtuts i defectes als quatre vents i no deu quedar pràcticament ningú que se n’hagi pogut deslliurar.
I tot des d’aquell dia en què els telèfons mòbils van entrar a les nostres vides i, de manera progressiva, però inapel·lable, cadascú es va anar tancant més i més en la seva pantalla.
