Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 d’oct. 2022

"ITV" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

ITV

El Manel fa dies que mira el calendari de la cuina on hi ha encerclada la data de la revisió: “dimarts 18 a les 11 h, ITV del cotxe”. És un jubilat actiu: llegeix regularment i va a la coordinadora, on participa de moltes caminades i juga a escacs. Té un bon nivell cultural, està raonablement bé de salut -només amb algunes xacres pròpies de l’edat- i cobra una pensió correcta que li permet dur una vida digna.

En general, és una persona segura de si mateixa, però passar la ITV és una de les coses que el desestabilitza. Tota aquella estona de tensió el fa patir una cosa de no dir: sentir-se en una posició de franca inferioritat davant d’uns operaris que saben que ell no té ni idea de mecànica i haver d’estar pendent de les instruccions que li van donant, amb la por d’equivocar-se a cada moment i acabar sense superar la revisió.

De fet, quan es va comprar l’últim cotxe la seva gran alegria va ser saber que durant quatre anys s’estalviaria el tràngol de la revisió anual. Però els quatre anys ja han passat i ha de tornar a enfrontar-s’hi.

El Manel ha passat mala nit i s’ha llevat molt d’hora. Ha intentat llegir, però no es concentrava en la lectura i ha començat a obsessionar-se amb la roba que s’havia de posar. No volia semblar un senyor molt gran per por que el menystinguessin, però tampoc volia disfressar-se de jove sense ser-ho i acabar aconseguint que es burlessin d’ell. Després de molt capficar-s’hi i no tenir clara una decisió correcta, ha acabat posant-se la mateixa roba del dia abans: una camisa de quadres de màniga curta, unes bermudes texanes, sandàlies sense mitjons i una gorra per protegir la closca de la radiació solar.

Una mica més d’hora del que era necessari, ha sortit de casa i ha conduït, cada cop més  nerviós, cap a l’estació de la ITV, al polígon industrial dels afores de la ciutat. Ha aparcat al lateral i ha fet la gestió administrativa prèvia. Ha presentat la documentació de manera correcta (fitxa tècnica del vehicle i permís de circulació), ha pagat i ha sortit de l’oficina amb la moral alta. Està satisfet del tracte rebut i no hi ha hagut cap entrebanc. Potser amb aquest nou cotxe passar la revisió serà bufar i fer ampolles. Potser podrà deixar de patir i superar aquesta mena de trauma que arrossega.

Ha tornat a entrar dins del cotxe i s’ha afegit a la cua de vehicles que esperen el seu torn. Com que en té sis o set davant seu, ha posat la ràdio i ha anat consultant els missatges del mòbil mentre espera. De tant en tant la cua es mou i avança uns metres acostant-se a l’objectiu. Però, en un moment donat, l’espanta un clàxon al seu darrere, avisant-lo que els cotxes han tornat a avançar sense que ell se n’hagi adonat. Els clàxons no tenen volum ni matisos, però ell l’interpreta amb un to agressiu i impacient. Atabalat, deixa el mòbil i fa la intenció d’arrencar, però es precipita i el cotxe se li cala. De seguida ho soluciona en un segon intent, però no pot evitar veure com un dels mecànics riu obertament amb un company. No pot saber si riuen d’ell o no, però, susceptible com està, interpreta que és l’objectiu de les seves burles. Allò fa que retornin els pitjors fantasmes i se li reactivin els nervis que fins llavors havia mantingut sota control.

Per evitar una nova distracció, apaga la ràdio, guarda el mòbil i abaixa les finestres de conductor i acompanyant. Entra tota la xafogor i esvaeix el confort climàtic que havia aconseguit amb l’aire condicionat. Comença a suar, però és un mal menor que ha d’assumir per aconseguir la màxima atenció al que passi al seu voltant. Mica a mica es va acostant a l’entrada fins que li toca el torn. 

- Bon dia, mestre. Els papers?

Ja els tenia a la mà preparats i, mentre els entrega, el seu cap comença a barrinar. Per què li ha dit “mestre”? Potser és un antic alumne? Es considera força bon fisonomista i aquelles faccions no li sonen de res, tot i que a vegades les persones canvien amb els anys. O potser només li ha dit “mestre” per burlar-se de la seva calada d’abans...

- Posi punt mort, fre de mà i obri el capó.

El Manel posa punt mort i fre de mà d’inèrcia, sense cap mena de dificultat. Llavors adreça el seu braç esquerre cap a les profunditats on recorda que hi ha la maneta que obre el capó. Sap que la maneta és allà i a les palpentes va movent la mà una mica més a munt, més avall, més a la dreta... però és com si hagués desaparegut. Al final obre la porta del conductor per il·luminar aquella fossa de les Mariannes, s’ajup i la troba quan l’operari ja s’acostava per fer-li. Uff! Just a temps!

L’inspector li apuja el capó i a partir d’aquell moment deixa de tenir-hi contacte visual. No es pot dir que el Manel sigui sord, però sí que últimament han començat a aflorar alguns problemes d’oïda. Per tant ara encara se sent una mica més en fals i intenta mantenir la màxima concentració per no perdre’s cap detall.

- Posi les llums de posició... Ara les curtes... Ara les llargues...

I mentre comença la gimcana de les llumetes, el Manel recorda que no té ni la més remota idea de com posar els llums de boira. Va pensar que havia de mirar-ho i practicar per quan li demanessin, però al final se’n va oblidar. Va mirant els enigmàtics símbols que donen pistes de les diferents posicions i funcions dels llums per quan arribi el fatídic moment.

- Intermitent de l’esquerre... Ara el de la dreta... Llums d’emergència... Ara toqui el clàxon... Engegui els “limpia” amb aigua...

Després d’això el mecànic abaixa la tapa del capó i comença a desplaçar-se. Va mirant els pneumàtics, els panys de les portes, la carrosseria, obre les diferents portes i comprova que els cinturons de seguretat facin bé la seva funció. De tant en tant s’atura i sembla apuntar alguna cosa als fulls que té enganxats amb una pinça sobre un suport rígid. Llavors el Manel pensa que deu haver trobat alguna cosa que no està bé i que la inspecció no serà favorable. Però el noi no li explica res del que apunta, només se’l va mirant amb un somriure fàcilment mal interpretable i acaba anant-se’n cap a la part del darrere del vehicle. El Manel intenta mantenir-hi contacte visual a través del retrovisor i afina l’orella.

- Intermitent de l’esquerre... Ara el de la dreta... Freni...

I finalment arriba el moment:

- Llums de boira!

El Manel agafa la palanca dels llums que surt a l’esquerra del volant. En un moment li fa fer tots els jocs possibles: endavant, endarrera, cap a dalt, cap a baix, girant sobre si mateixa...Mentre la va manipulant es va fixant en els pilots lluminosos i quan n’hi surt un de groc amb una línia vertical ondulada, travessada per tres línies curtes horitzontals, té la sensació que ha fet diana i es queda quiet, aguantant la respiració.

- Molt bé, ara segueixi endavant i posi’s a la cua de la dreta, la del número dos.

Com si s’hagués tret un pes enorme de sobre, el Manel avança lentament fins al final de les instal·lacions i en surt per anar girant cap a la dreta i quedar darrere d’un cotxe negre que està a la cua número dos. Posa punt mort, fa un gran sospir i pensa que ja ha passat la meitat de la inspecció. De moment tot està anant prou bé: fins i tot ha trobat els llums de boira!

I just en aquell moment veu com un altre mecànic fa avançar el cotxe negre i el fa col·locar sobre els corrons diabòlics que revisen la direcció i els frens. Aquella part la recorda com una tortura horrorosa. La màquina escup el cotxe fora dels corrons mentre tu has de frenar amb totes les teves forces per intentar que es mantingui al seu lloc. Allò el posa nerviosíssim! A més a més hi ha unes pantalles on uns valors van pujant i ell té la sensació que si frena fort aconseguirà aturar-los... És molt estressant!

Molt abans del que voldria li arriba el torn i el seu operari li va fent gestos perquè es situï sobre els corrons.

- Una mica més... una mica més...

El Manel va donant gas amb contenció, però per entrar dins del corró necessita més potència per superar el desnivell d’entrada. Ho intenta, però com que té por de tornar a calar el motor, al final dona massa gas i passa de llarg. Entra dins del corró per tornar-ne a sortir per l’altre cantó. Avergonyit, nerviosíssim i suant com un toixó, assenteix a les noves instruccions:

- Enrere, enrere, enrere...

Posa marxa enrere i intenta vèncer el desnivell amb una punta de gas, però se li cala altra vegada. No gosa mirar el mecànic. No sap si deu estar rient-se d’ell o fulminant-lo amb la mirada per la seva ineptitud. Concentra la mirada en els pilots lluminosos del seu davant, torna a engegar el cotxe, posa marxa enrere i dona gas de manera excessiva. De l’embranzida, el cotxe entra al corró i en surt per darrere. Torna a estar a la casella de sortida.

Aquest cop sí, mira l’inspector amb una mirada derrotada que demana clemència. Sap que algunes vegades els operaris fan sortir els conductors i es posen ells mateixos al volant per passar algunes de les proves. Ara mateix pagaria de gust el que li demanés aquell noi per tal que el substituís i li fiqués el cony de cotxe dintre dels corrons.

Però el noi se’l mira amb una mirada inexpressiva i només diu:

- Una miqueta endavant. Només una miqueta.

No sap ni com s’ho ha fet, però finalment ha donat el punt just de gas per aconseguir que el cotxe superés l’obstacle i quedés amb les rodes de davant dintre del corró. Comença la festa!

- Deixi el cotxe en punt mort i mantingui la direcció recta.

El Manel s’imagina al rodeo de l’oest americà. Duu un mocador al coll i una mà agafada a la sella d’un cavall salvatge mentre amb l’altra mà, alçada, aguanta el barret de cowboy. Les mateixes espernegades i cosses que tiraria el cavall salvatge, sembla que les estigui fent ara el seu cotxe.

- Freni una mica... una mica més... una mica més... Freni tot!

Al Manel li fa mal la planta del peu de tanta força que fa prement el pedal del fre. Té la sensació que el peu sortirà pel davant del cotxe, al costat dels fars. Va mirant els números de la pantalla i pensa que ara sí que deu haver suspès. Però el cruel mecànic mai no li dona cap mena d’informació i es limita a dir:

- Ara les rodes de darrere... Una mica de gas... Endavant... Una mica més... Una mica més...

Potser perquè pensa que ja no hi té res a perdre, aquest cop el Manel aconsegueix col·locar l’eix del darrere dins del corró a la primera. Però això no li estalvia la tortura de frenar fort, fort, fortíssim per intentar evitar que el cotxe surti disparat d’aquells corrons.

- Molt bé, ara segueixi endavant. Recte, recte, recte... Una mica més.

Al seu davant, amenaçador, el fossat. Aquest cop sembla que l’inspector no se la vol jugar i amb una mà va adreçant el volant per evitar que el Manel precipiti el cotxe daltabaix del forat.

- Ara baixo. Faci el que li aniré dient per l’altaveu.

El Manel mira un petit altaveu a la seva esquerra i empassa saliva. L’altaveu es veu molt petit i allà hi ha massa soroll. A més l’esquerra és l’orella dolenta. Té por de no sentir correctament les instruccions. Gairebé no respira per posar tota l’atenció al que surti d’aquell maleït altaveu. De cop li sembla haver sentit alguna cosa, però no ho ha entès. Llavors mira a la seva esquerra i veu que hi ha un altre fossat amb un altre cotxe i potser el que ha sentit, com que era més llunyà, eren les instruccions per a l’altre cotxe.

- Posi punt mort i mogui el volant amb moviments ràpids a dreta i esquerra.

Ara sí que li han dit a ell. Ho ha sentit perfectament. Fa el que li diuen i de cop el cotxe comença a fer un ràpid sacseig lateral preocupant. Inconscientment aixafa el fre i de seguida sent l’amonestació:

- No freni!

Treu el peu del fre i aguanta fort el volant mentre la barqueta es gronxa en aquell mar remogut. Al cap d’un moment: canvi de plans:

- Ara freni una mica... Més fort... més fort... Freni tot!... Fre de mà!...

Quina manera de fer patir la gent! Sembla una muntanya russa d’aquelles en què vas donant batzegades a tota velocitat. Només faltaria que el posessin de cap per avall i ja tindria el goig complet. El Manel té unes ganes immenses d’acabar.

De cop s’han acabat les sacsejades i hi ha un silenci sospitós. No sap si ja s’ha acabat aquella prova ni, per descomptat, si ha aprovat o ha suspès. Intenta aguditzar l’oïda per si hi ha més instruccions i ben aviat arriben.

- Torni a deixar punt mort. No freni!

I comencen altre cop les sacsejades, ara a la part del darrere. Primer sense frenar, després frenant i finalment amb el fre de mà.

- Endavant.

Sembla que aquella tortura ja s’ha acabat i ja veu a prop la cabina del final de la inspecció.

- Aturi’s. Posi punt mort i fre de mà.

El mecànic se’n va cap a la part del darrere i el Manel intenta seguir-lo pels retrovisors. El veu amb una mena de vareta a la mà.

- Ara mirarem els gasos.

I res més. El Manel no sap si ha de donar gas, si ha d’apagar el motor o si ha de tocar el clàxon. Està molt nerviós i totalment insegur. Se sent vulnerable i li fa ràbia posar-se tan nerviós. Pensa que no hauria de posar-se’n perquè no està pas fent res malament i s’enfada amb si mateix per aquesta feblesa de caràcter. Li passa als aeroports quan li volen mirar l’equipatge, a les comissaries quan va a renovar-se el DNI o ara a l’estació de la ITV, li aflora aquest sentiment d’inferioritat davant l’autoritat.

- Doni... tagas... i...sil .... mil... centes ...cions

Aquest cop, perdut en els seus pensaments, no estava pendent de les instruccions i ha sentit les paraules massa tard, sense tenir temps de descodificar-les. No gosa demanar que li repeteixin i es posa a tossir com a mecanisme de defensa, per guanyar temps. Pensa que així el mecànic pot imaginar-se que, amb els estossecs, no l’ha sentit.

Efectivament el noi s’acosta a la finestra abaixada i, amb tota la paciència del món, li repeteix:

- Ara vagi donant gas mica a mica i deixi el motor a dues mil cinc-centes revolucions.

El Manel concentra tota la seva atenció en el peu dret que va trepitjant el pedal del gas. augmentant progressivament la intensitat mentre la vista es fixa en el rellotge de les revolucions del motor. Mil, mil cinc-centes, dues mil, dues mil dues-centes... dues mil quatre-centes...

Tota la musculatura de la cama està en tensió per mantenir aquella força sense afluixar-la ni fer-ne més.

- Una mica més

Llavors el Manel prem una mica més fort el pedal i veu que el rellotge s’acosta perillosament a les tres mil. Retira el peu i davalla per sota de les dues mil. Sua i intenta regular la força fins que clava les dues mil cinc-centes.

- Quedi’s aquí!

Al Manel li tremola la cama mentre sua i s’esforça per allargar aquella postura sense que el peu faci ni més ni menys força. Quan li sembla que no serà capaç de mantenir-ho més estona, la veu del noi arriba al seu rescat:

- Molt bé. Hem acabat. Ara aparqui el cotxe aquí a fora i vingui a la cabina que l’enginyer li donarà el resultat. Passi-ho bé!

I se’n va tan tranquil a torturar un altre infeliç sense dir-li si ha passat o no la revisió. Ell sap perfectament si ha trobat algun defecte i podria dir-li, però s’acomiada deixant-lo amb la incertesa. Com el que et fa la radiografia o el TAC i t’entrega el sobre tancat mentre et diu que els resultats ja te’ls donarà el metge quan et donin hora d’aquí a ves a saber quants dies. Aquests mecànics tenen un punt de sàdics i de prepotència, com els actors que treballen en una casa del terror i saben que t’ho faran passar malament i estan encantats de la vida.

El Manel deixa el cotxe aparcat en bateria a l’exterior i s’acosta a recollir el veredicte amb pas feixuc. Està esgotat de tota la tensió acumulada en tota aquella estona i ara li ballen dues imatges al pensament. En una es veu fent una foto a l’adhesiu que certifica que ha passat la revisió i enviant-li a la seva dona amb un missatge de text breu, però eufòric. En l’altra es veu arribant cap-cot a casa, explicant que no l’ha passada i que han de dur el cotxe al mecànic per arreglar ves a saber quina galindaina. I el que és pitjor: un altre dia haurà de tornar a passar per la mateixa tortura una altra vegada.

Un noi, rialler, surt de la cabina en el moment que ell estava a punt d’entrar-hi. Porta la mateixa granota que els altres, però duu uns papers a la mà i es nota que és qui mana. Està més relaxat.

- Vostè és el del KIA blau marí?

- Sí, senyor -el Manel es penedeix d’haver dir aquelles paraules tan servils, però ja ha fet tard.

- Miri, està tot bé. Llums, frens, direcció, amortidors, emissions...

El Manel comença a ensorrar-se perquè en el to d’aquell noi hi veu a venir l’adversativa, un “però” que deixarà en no-res tot el que està dient de positiu.

- ...però tenim un “problemet” amb els pneumàtics. Vingui que li ensenyo.

El noi ha fet intenció d’anar cap al cotxe, però ha vist que el Manel s’aturava i s’aguantava a la paret. De seguida l’ha agafat per evitar que caigués i l’ha acompanyat fins a la cadira que hi ha dins de la cabina.

- Què li passa? Es troba bé? Vol un got d’aigua...

El Manel suat de dalt a baix, reconeix els símptomes d’una baixada de pressió com les que ja ha tingut alguna altra vegada en què s’ha posat nerviós.

- No pateixi, no és res greu. És que m’he posat molt nerviós amb tota la inspecció i em deu haver baixat la pressió. Si em dona un got d’aigua se’m passarà de seguida.

L’enginyer, se’l mira preocupat. No vol deixar-lo sol. Té por de tornar amb l’aigua i trobar-se’l estès a terra amb un trau al cap.

- Segur que està bé?

- Sí, sí, de veritat, no és res. Amb un got d’aigua se’m passarà.

Realment sembla que aquell home estigui remuntant així que es decideix a anar-li a buscar l’aigua i el deixa sol a la cabina. El Manel, avergonyit, mira al seu voltant i tot passa molt de pressa. 

Veu una pila d’adhesius grocs que són els que enganxen als cotxes quan la inspecció és satisfactòria, veu que no hi ha ningú que l’estigui mirant i la mà dreta es mou gairebé de manera autònoma sense esperar el seu judici moral: n’agafa un i se’l posa a la butxaca de la camisa. Després s’hi posa el mocador per sobre. El cor li batega acceleradament. Ara està més a prop de l’infart que d’un desmai.

L’enginyer arriba amb una ampolleta d’aigua que deu haver tret d’una d’aquelles màquines de venda automàtica. Li destapa i li ofereix. El Manel en fa uns quants glopets petits i li diu que ja es troba bé, que disculpi les molèsties i que ja se’n va. El cap de la ITV, després d’assegurar-se’n, l’acompanya fins el vehicle i li explica la falta lleu per la qual no pot passar la inspecció:

- Miri, els pneumàtics encara són els que venien d’origen amb el cotxe nou. Vostè no fa gaires quilòmetres i no els ha gastat gaire. Veu, el relleu encara és correcte...

Una altra cop la cantarella prèvia a un “però”.

- ...però a part del desgast per la fricció, la goma dels pneumàtics també té un desgast pel temps d’exposició als canvis de temperatura de la intempèrie... Després de quatre anys, aquesta goma està massa resseca. En una situació de pluja podria tenir un comportament perillós per a la seva seguretat. Per això no li podem passar satisfactòriament la inspecció fins que no els canviï tots quatre. Ho entén?

- Tots quatre... -repeteix el Manel, derrotat.

- Exacte. Aquí té el certificat de la inspecció desfavorable. Només pot conduir per anar al taller a canviar-los i tornar a venir aquí.

- I hauré de tornar a passar tot aquest calvari?

- No. Quan vingui, ve aquí a la cabina directament i ens ensenya aquest paper. Llavors li mirarem els pneumàtics. Si són nous, li posem l’adhesiu i ja pot marxar. No cal tornar a passar totes les proves perquè tota la resta és correcta.

- D’acord. I vostè sap quant em pot costar la broma?

- Home, depèn de la marca i la qualitat. Uns de correctes, potser cent euros cadascun, però en pot trobar de més barats.

- Mare de Deú... -es lamenta el Manel, pensant en aquella despesa tan considerable i imprevista.

Els dos homes s’acomiaden i el Manel entra al cotxe. Deixa els papers al seient del copilot i fa un gran esbufec. Al seu cap no deixa de passar-hi la imatge dels quatre-cents euros volant. Ara que volien marxar de viatge amb la seva dona, no és un bon moment per fer aquesta despesa. Més endavant, sí, però ara no. I una idea va obrint-se pas de manera lenta, però segura. 

Podria posar, temporalment, l’adhesiu que ha robat. I llavors, quan tornin del viatge i cobrin la pensió... arrencar-lo, comprar els pneumàtics i anar a passar la revisió perquè li posin de manera legal. Sembla un bon pla, segur i amb uns riscos mínims. Decideix tirar-lo endavant, però ha de buscar un lloc discret per enganxar l’adhesiu. Es posa el cinturó, arrenca el cotxe i surt d’allà.

Agafa el carrer que tira cap amunt. A la part de dalt de tot del polígon hi ha una zona amb unes quantes naus tancades. Allà no hi haurà mirades indiscretes i podrà materialitzar la idea sense cap testimoni.

Va conduint a poc a poc, però justament al lloc on havia pensat aturar-se, veu uns quants cotxes amb gent al volant mirant el mòbil. Segueix endavant i, quan arriba al final del carrer de pujada, gira a la dreta i comença la baixada. Allà sí que no hi ha ningú. Atura el cotxe i en surt amb l’adhesiu a la mà. 

Conscient que està fent una cosa prohibida que podria tenir conseqüències, s’ha anat posant cada cop més nerviós. Amb el cor accelerat mira en totes direccions i obre la porta de l’acompanyant. Agafa l’adhesiu de color groc i amb l’ungla intenta retirar el paper protector. No se’n surt i va provant-ho alternativament per cadascuna de les cantonades. Sua i comença a estar taquicàrdic. Pensa que només faltaria que ara no pogués posar l’adhesiu per no saber treure el paperet de la punyeta. Tanca els ulls, respira fons, intenta tranquil·litzar-se i ho torna a provar.

Finalment aconsegueix aixecar una de les puntes i va estirant suaument fins que l’arrenca tot. Llavors l’apunta sobre el vidre, per la part interior, i finalment l’enganxa.

Es guarda el paperet a la butxaca -no vol deixar rastres incriminables- i recula per passar pel darrere del cotxe i tornar a seure al volant. Quan està a punt de fer la volta, sent el motor d’un cotxe i s’espanta. Accelera el pas perquè ningú no el vegi i s’entrebanca. Per evitar la caiguda recolza les mans, i tot el seu pes, sobre la porta del maleter i aquell fortuït accident desencadena la catàstrofe.

Amb l’empenta, el cotxe, que estava en punt mort i sense el fre de mà, comença a desplaçar-se lentament cap endavant. El Manel s’ho mira sense entendre què està passant, incapaç de reaccionar. Per un moment se sent com quan estàs dins d’un vagó de tren i no saps si el que s’està movent és el teu o el que passa pel costat. Quan s’adona que el cotxe està marxant carrer avall sense conductor, finalment reacciona per intentar aturar-lo. Però ja és massa tard.

La inèrcia juga a favor del vehicle i els anys en contra del Manel. És inútil intentar córrer, el cotxe va agafant velocitat i s’allunya cada cop més ràpid i fora de control. El Manel allarga la mirada per intentar endevinar en quin punt quedarà aturat i s’adona que la trajectòria no és totalment rectilínia. Es va decantant lleugerament cap a la dreta fins que finalment s’encasta violentament contra la paret d’una fàbrica de productes ecològics.

Hi ha un gran terrabastall i de cop comença a sortir fum del capó. El Manel accelera el pas per comprovar la magnitud de la tragèdia i veu com uns treballadors han sortit d’aquella fàbrica i s’agiten esverats intentant obrir la porta del conductor. De cop i volta surt un home amb un extintor i comença a ruixar l’interior, mentre un altre obre la porta, tanca el contacte i treu les claus. El Manel imagina que devia haver començat un petit foc i el cor se li encongeix encara més.

Quan arriba davant l’escenari del crim, veu el seu cotxe amb el morro arremangat com un acordió. Les rodes estan en una posició antinatural, perpendicular a l’habitual i imagina que s’ha trencat la direcció. Hi ha vidres trencats al terra i surt un fum cada cop més fosc des del capó. Li ve al cap el nom d’aquell grup gallec de punk-rock dels anys 80: Siniestro Total. De cop i volta quatre-cents euros li semblen una quantitat molt raonable. 

Al cap de poca estona es presenta un cotxe dels Mossos d’Esquadra que porta engegats els llums d’emergència, però no les sirenes. Tot un detall. L’identifiquen, li demanen la seva versió dels fets i el conviden a acompanyar-los a la comissaria per fer una declaració completa. El Manel hi accedeix i, quan fa l’última mirada al seu cotxe abans de pujar al vehicle dels Mossos, veu el flamant adhesiu groc que certifica que ha passat la ITV.

Ningú no entén el somriure trencat amb què s’allunya del lloc dels fets.

7 comentaris:

Judit Martinez Codorniu ha dit...

Ostres quina gràcia que m'ha fet l'actitut del senyor Manel i com m'he sentit identificada.....durant un bon grapat d'anys,he anat acompanyada d'una persona a la ITV,per vergonya de no entendre bé a través de la megafonia,patint per posar bé les rodes als corrons,suant quan donava gas pel control dels fums per si no ho superava....jajaja....per no dir que practicava des del carrer de casa on era la palanca per obrir el capó i no tirar de cables i històries que no tocaven....i sempre amb aquella angoixa de no saber si l'has superat O no sobretot per por a una despesa inesperada....
Mai per això he robat un adhesiu groc i just això és el que m'ha mantingut més nerviosa,per si l'enxampaven,sabia treure les puntes adhesives,pensant com el treurà després quan hi hagi de tornar,ho farà durant els 15 dies que et donen de marge ...
Un dels contes que he percebut més quotidians,francs,realistes ...l'emoció de tenir un peugeot de 26 anys,un cotxe ja clàssic és així!!
M'has alegrat el dematí,Eladi!!
Gràcies!!

Eladi Martínez ha dit...

Que matinera, Judit! Moltes gràcies! Celebro que t'hagi fet somriure!

Miles ha dit...

Boníssim Eladi,
Igual, igual, que la Judit.
A mí em passa el mateix cada vegada que hi vaig.
He rigut molt, i les onades que em fan companyia somriuen en veurem tan rialler.
Felicitats.
Pertons de colors.
Miles.

Olga ha dit...

Ai el Manel, quin patir! Crec que li hauria de deixar el cotxe al seu mecànic de confiança pq li passi ell la ITV. M'ha fet gràcia la frase "fàcilment malinterpretable" dels Amics de les arts i que el protagonista es digui Manel.I l'Andreu és un operari de la fàbrica on s'ha estampat el cotxe?
Has aco seguit posar-me nerviosa, sens dubte.

Eladi Martínez ha dit...

Miles, moltes gràcies!
El millor que me'n pots dir és que has rigut molt perquè en aquest era l'objectiu: fer un relat que fes riure els oients.
El fet de sentir-t'hi identificat (que segur quemolts ens hi sentirem poc o molt identificats) pot ajudar a aconseguir-lo.
Una abraçada!

Eladi Martínez ha dit...

Olga, en primer lloc gràcies per haver-me fet adonar d'aquest "Andreu" que s'havia colat (no era cap treballador, era el mateix protagonista i per tant ja ho he canviat per "Manel").
Dius que el relat t'ha fet patir i posar nerviosa... i no t'ha fet ni riure ni somriure?
La frase de "fàcilment malinterpretable" és "difícilment igualable"... ;-)
Gràcies per llegir-lo i fer-me arribar el comentari!
Una abraçada

Roger Berenguer ha dit...

Molt divertit Eladi, amb final inesperat, com sempre!