Llistes

No crec que sigui derivat de la meva feina perquè em sembla que qui més qui menys tothom en fa, però jo treballo molt amb llistes. Llistes en les quals m'apunto les coses que he de fer. Durant el curs són papers ronyosos on vaig afegint i ratllant coses i que al cap d'un temps he de traslladar a un nou paper on segueix el ball d'afegitons i ratllades. I així fins a final de curs on, si tot ha anat bé, puc acabar llençant tots els papers.

Però a casa de tant en tant també em dóna seguretat fer-me una llisteta amb tots els temes pendents per no deixar-me'n cap. Hi ha llistes de curt termini, com les de la compra, que saps que en pocs dies t'enduràs al supermercat i acabarà al contenidor de paper (i tu amb el rebost i la nevera plens). N'hi ha de mig termini i n'hi ha de llarg termini.

Aquesta setmana vaig llençar una llista que feia més de dos anys que tenia penjada en una cartellera (i ara em sap greu no haver-li fet la foto abans de llençar-la per posar-vos-la al bloc). Aquesta setmana vam comprar dues cadires de jardí per afegir a les que tenim a la terrassa (perquè quan ve una colla gaire gran sempre ens en faltaven) i l'Anna va fer el fotollibre del primer any de vida de l'Ona al mateix temps que vam seleccionar i imprimir les fotos que havien d'omplir el seu "llibre del nadó". I amb això quedaven fetes totes les coses de la llista.

Quan el Roc va fer un any els tiets Joan i Montse li van regalar un fotollibre que ens va fer molta il.lusió amb un preciós muntatge de fotos de tot el seu primer any de vida. Nosaltres havíem anat omplint el llibre del nadó amb les explicacions dels seus avenços mes a mes i il.lustrat amb un grapat de fotos, però aquell regal va acabar d'arrodonir el record d'un any molt especial i irrepetible.
Quan va néixer l'Ona es van complir els mals averanys dels experimentats ("... ui! ja veureu... pel primer es tenen fotos de tot i pel segon... pobret... no hi ha temps de res..."). Malgrat que realment el ritme de vida era molt més exigent, ens vam esforçar a anar omplint els textos del llibre del nadó de l'Ona, però les fotos... Les fotos van quedar pendents.
Tant l'Anna com jo teníem clar que no volíem fer aquest greuge comparatiu i ens ho vam posar de deures per a l'estiu, que segur que tindríem més temps... Però van anar passant els estius i a cada nova llista hi havíem de traspassar el deute pendent "llibre del nadó i fotollibre de l'Ona". Un estiu em vaig carregar de paciència i vaig dedicar un munt d'hores a fer una selecció de fotos per fer-ho, però va passar l'estiu i només es va quedar en una selecció.
Aquesta setmana, finalment, quan a l'Ona li falten pocs mesos per complir els 5 anys hem aconseguit saldar aquest deute i hem pogut mirar (i comparar amb els del Roc) el seu llibre del nadó i el seu fotollibre del primer any.
I llençar aquella llista al contenidor.
Però encara tenim altres llistes llargues plenes de coses que hem de fer i que... potser algun dia farem.
Us deixo amb algunes de les fotos del primer any de vida de l'Ona, per allà al 2007-2008...

25 anys de pel.lícula

Ahir, dijous 26 de juliol de 2012 feia 25 anys que vam començar la nostra relació amb l'Anna. El mateix dia de 1987, la darrera nit d'unes colònies en que tots dos fèiem d'intendents i compartíem moltes hores, en el ball de gala, vam començar a ballar una de les lentes. I després d'una en vam ballar una altra. I una altra. I després vam sortir fora a xerrar i... fins avui: 25 anys!
En aquests 25 anys ens ha tocat viure de tot. Hem compartit alegries i tristeses, ens hem il.lusionat, ens hem enfadat, ens hem reconciliat, hem fet plans, hem anat fent créixer somnis, hem fet pinya per superar adversitats...
Però només en el dia d'ahir (26-7-2012) es pot resumir que han estat 25 anys de pel.lícula. Fixeu-vos bé quin dia més cinematogràfic (ric en gèneres diversos) vam tenir. I us asseguro que tot és real i verídic, tot això ens va passar!!

COMÈDIA ROMÀNTICA
El dia 25 a la tarda vam deixar els nens a casa dels avis i vam marxar fins a Calafell. Vam deixar les maletes a l'hotel Kursaal (davant del nostre estimat mar) i vam baixar a la platja a gaudir relaxadament de l'escalfor del sol, del balanceig de les ones, de la conversa tranquil.la i reposada i del lent passar de les hores sense neguits ni urgències.
Després vam sortir a passejar, vam sopar en un bon restaurant i vam anar a fer un gelat. L'endemà, després d'un bon esmorzar al bufet de l'hotel, vam gaudir novament de la platja, amb poca gent, amb una aigua deliciosa, amb una bona lectura i millor companyia, fins que vam haver de desfer l'encanteri perquè havíem de deixar l'habitació de l'hotel.
Després vam encarar el cotxe per l'autopista cap a Barcelona on volíem anar de rebaixes i a passar una part del dia abans de tornar a casa. Hi havia poc trànsit, feia un dia fantàstic, sonaven les estimades cançons de Sau i llavors...

TERROR PSICOLÒGIC
... de cop i volta el cotxe va començar a desaccelerar i, per molt que premia el pedal de l'accelerador, les revolucions i la velocitat anaven baixant preocupantment. Ens vam posar al carril de la dreta i a la primera àrea de servei vam aturar-nos. El cotxe feia pudor i vam trucar el nostre mecànic. Explicats els símptomes ens va dir que allò era algun problema que feia que el cotxe entrés en mode d'emergència i no ens deixés superar els 60 km/ h, però que podíem anar circulant a aquella velocitat fins arribar al taller.
Sense estar-ne gaire convençuts vam tornar a entrar a l'autopista i amb els 4 intermitents i pel carril de la dreta vam començar la nostra particular odissea. Va ser ben real que el cotxe no va passar dels 60 km/ h, però és que hi va haver moments en que anàvem a 45 km/ h!! Per sort no hi havia gaire trànsit, però de tant en tant algun conductor nerviós ens pitava airadament i quan havíem de canviar de carril havíem d'assegurar-nos que no vingués cap cotxe llençat i se'ns tirés a sobre. Vam fer el pensament d'arribar a l'Ikea de Gran Via i allà trucar l'assistència en carretera i, finalment i amb els nervis ben tensadets, vam aconseguir-ho i vam deixar el cotxe a l'aparcament soterrat.

SUSPENSE-THRILLER
A l'Ikea havíem de comprar uns prestatges i retornar uns productes. Mentre l'Anna se n'anava a fer les devolucions jo vaig trucar el nostre mecànic per saber quins papers necessitava quan parlés amb l'assistència (mai no ho havíem hagut de fer). Em faltava el resguard bancari de l'assegurança i vaig baixar a l'aparcament a buscar-lo, però com que havia pujat parlant per telèfon i sense fixar-me en cap referència, vaig ser incapaç de trobar el cotxe. Vaig anar amunt i avall per l'immens aparcament durant força minuts, pèrò vaig haver de tornar a pujar i dir-li a l'Anna que hi anés ella.
Mentrestant jo guardava la tanda al mostrador de devolucions on la cua no es movia ni un mil.límetre.
Finalment va arribar l'Anna amb el paper que necessitava i vaig trucar l'assistència. Em van dir que en mitja hora tindríem una grua a la sortida de l'Ikea o sigui que calia anar per feina.
Finalment es va desfer el tap, vam fer la devolució i vam passar a tot drap pels passadissos fins arribar als prestatges que necessitàvem. Quan ja teníem el carro carregat vam rebre la trucada de la grua que ja ens esperava a la sortida. Vam dir que de seguida sortíem i vam anar a les caixes ja força atabalats.
Evidentment hi havia totes les cues força plenes i la més curta era una d'aquelles d'autoservei en que tu mateix t'has d'escannejar els productes. Quan finalment ens va tocar, la gestió va ser força ràpida i mentre l'Anna acabava de fer el pagament jo vaig començar a baixar a carregar el cotxe, però... un guarda de seguretat em va aturar. "Control rutinari". Volia veure el meu tiquet, però encara no el tenia o sigui que vaig haver d'esperar que l'Anna acabés. Vam baixar cap a l'aparcament i mentre carregàvem una nova trucada de la grua. "Sí, sí, ja estem sortint".

AVENTURES
El noi de la grua era molt amable i ens va aconsellar perfectament. Després d'una trucada a la companyia vam decidir que la grua ens carregava el cotxe i ens el portava fins a Artés on tenim el mecànic. Durant el trajecte ens va estar explicant diverses i interessantíssimes anècdotes de la seva actual feina i de l'anterior quan treballava en uns serveis funeraris. El viatge, malgrat una certa sensació de derrota de no poder fer els plans que teníem previstos en un dia especial, va ser agradable.

DRAMA SOCIO-ECONÒMIC
Vam deixar el cotxe al taller, vam anar a buscar l'altre cotxe (sort que en tenim dos) i vam baixar a Manresa a buscar els nens i...dinar. Perquè eren les 5 de la tarda i encara no havíem dinat. Quan acabàvem de dinar vam rebre una trucada del mecànic. Resulta que ens havia petat el turbo. Una avaria que no passa gairebé mai i que justament també li havia passat temps enrere a la germana de l'Anna. I el pitjor de tot era que era una reparació cara, 2000 euros pel cap baix...
En qualsevol altre moment ens hagués suposat una contrarietat, però hauríem tibat de la llibreta dels estalvis. Però en aquest moment en que acabem de pagar les obres de l'estudi la llibreta dels estalvis està... buida!
O sigui que la notícia ens va caure com una llosa i vam començar a rumiar com ens ho faríem per anar de vacances, pagar la reparació del cotxe i anar pagant les despeses ordinàries del dia a dia... Se'ns augura una temporada d'austeritat de la veritat!!!

DRAMA FAMILIAR
Malgrat tot vam decidir anar al Parc de l'Agulla perquè els nens s'esbravessin una mica. Quan vam arribar al Parc hi havia força canalla i vam anar cap a la zona dels gronxadors i... sorpresa!! La majoria estaven encerclats per una cinta que no deixava accedir-hi amb un rètol: "Acabat de pintar!".  En ple mes de juliol a algú se li va acudir que era una bona idea pintar-los... En fi, que vam anar a donar la volta al llac, vam mirar els ànecs i els crancs i abans de tornar al cotxe vam deixar els nens una estona als gronxadors que no estaven pintats. Van començar a pujar i baixar pel tobogan, després a les barres paral.leles i finalment van acabar a aquell gronxador que és com un semicercle amb travessers de ferro on els nens es van enfilant o es pengen dels braços o de les cames i queden cap per avall. I allà tot orgullosos ens enseyaven les seves evolucions. Fins que al Roc, que estava penjat balancejant les cames, els braços li van fallar i va baixar implacablement impactant amb tot el nas al terra, sense temps de parar el cop amb les mans.
Sangonera espectacular, crits i plors, incertesa sense saber si la sang surt del nas, de la boca o de tot arreu... Vam anar a la font, vam començar a netejar la cara i ens va quedar clar que el més malparat havia estat el nas que tenia ben inflat i pelat. Anava sortint sang i de seguida vam veure que havíem d'anar a l'hospital per descartar que no se l'hagués trencat.
Per sort no hi havia gent i amb els plors i la sangonera vam passar directes cap a dintre. Li van fer una exploració general, li van netejar les ferides, li van fer una radiografia i van descartar cap fractura. Després de tenir-lo una estona en observació per si es marejava o vomitava ens van donar l'alta i sortíem a les 11 de la nit! A aquella hora vam decidir tornar a casa dels avis per sopar una mica ja que suposàvem que arribarien adormits a casa.

TERROR PSICOLÒGIC-2
Semblava que ja res més no podia sortir malament i llavors... es va encendre el llum de reserva de la gasolina. I en aquest cotxe això és senyal de màxima alarma perquè els km que et dóna de marge abans de respostar comencen a baixar ràpidament i de cop es queda el cotxe aturat, sense suc. Alguna vegada ja ens ha passat. O sigui que quan vam començar a buscar quina era la farmàcia de guàrdia per comprar els medicaments que li havien receptat al Roc, vam anar veient com aquest nombre de quilòmetres anava baixant: 80, 75, 70... Un dia a l'Anna el cotxe se li va aturar quan encara li marcava 60 km d'autonomia. Calia trobar una benzinera ràpidament, però ja eren gairebé les 12 de la nit i poques benzineres estan de servei 24 hores...
Per sort en vam trobar una abans que fos massa tard i vam poder repostar. Vam arribar a casa dels avis quan ja tocaven les 12 de la nit i vam voler interpetar aquest senyal com a positiu: el dia (quin dia!!) ja havia acabat i volíem pensar que amb ell també podíem donar per acabades les nostres desgràcies!.

ANIMACIÓ INFANTIL
I per no acabar amb un mal gust de boca us deixo amb aquesta il.lustració que vaig encarregar al Joan Turu (gràcies, Joan, ets un crack) per regalar-li a l'Anna pels nostres 25 anys d'història. Aquí som 4 personatges d'animació que somriem aliens a les petites desgràcies que ens depara la vida.
I és que de fet ens passen moltes més coses bones que no pas dolentes...
...encara que llegint aquesta crònica, costi de creure...

Nova revista a Calders

Avui diumenge 22 de juliol de 2012 ha nascut una nova revista a Calders. I si sou lectors habituals d'aquest bloc ja sabeu que jo hi tinc molt a veure. A la presentació he explicat que jo em trobava passejant entre les vies del tren i de cop vaig veure dos trens. Un tren era el de l'Ajuntament decidint deixar de publicar la revista municipal "El Castell de Calders" però amb la voluntat d'impulsar una revista independent i aliena al propi ajuntament. L'altre tren era el de l'Associació del Veïnat de Calders amb ganes de fer una revista integradora adreçada a tot el municipi. I de cop i volta els dos trens em van atropellar i jo em vaig trobar al capdavant d'un nou tren que era el d'aquesta nova revista que avui hem presentat.
Al principi em vaig oferir a presentar un projecte de revista: quines seccions podria tenir, quins col.laboradors, etc. i hi anava pensant sense pressa. Però un bon dia vam decidir posar-nos un termini: el 22 de juliol. I des d'aquell dia van començar els maldecaps. Algunes persones que jo pensava que podien apuntar-se al carro de dissenyar i tirar endavant la revista van declinar el meu oferiment. I el termini s'anava acostant sense que hagués aconseguit tenir cap col.laborador fixe, més enllà de gent que acceptava fer col.laboracions puntuals, però sense integrar-se a la coordinació del projecte. És a dir que estava construint una revista jo sol i això era molta responsabilitat, molta feina i poques possibilitats d'èxit.

Per sort, la Pilar Arnaus va respondre a la meva crida i des d'aquell moment tot va començar a quadrar mica a mica. A mi m'agrada treballar en equip i el sol fet de tenir un interlocutor amb qui compartir les idees ja va ser un gir transcendental. Vam anar tancant seccions i escrits, improvisant solucions a les coses que no podien sortir com havíem previst en primera instància, dissenyant la portada que després el Jaume Serra va aconseguir dur a la pràctica de manera meravellosa, repartint tasques... I paral.lelament la gent de l'Associació del Veïnat de Calders no paraven d'aconseguir anunciants, tancaven tractes amb una empresa de maquetació i disseny, demanaven pressupostos a impremtes...
Tot va anar confluint de la millor manera que podíem haver somiat i quan els maquetadors ens van començar a passar les proves de com anava quedant la revista, un somriure d'orgull i satisfacció omplia les nostres cares perquè no podíem deixar de pensar que ens estava quedant molt bé.
I això, modèstia a part, és el que he de dir-vos. Penso que ha quedat una revista molt digna, que la presentació d'avui ha anat bé i espero que el boca-orella vagi funcionant i comencem a rebre col.laboracions de cara al proper número.

Ha estat un treball intens, de molts dies d'anar a dormir tard anar rumiant i materialitzant idees, però ha valgut la pena.
I per compartir-ho us deixo amb algunes fotos especialment significatives per a mi: jo amb un dels exemplars de la revista acabat de sortir del forn, jo fent la presentació avui al Centre Cívic, el preciós dibuix que ens ha fet el Jaume Serra per a la portada i una magnífica foto que ens ha fet el Paco Rueda per il.lustrar la secció "Petits plaers de viure en un poble com Calders". Gràcies a tots!!
 

Foc a Calders

Dimarts 17 de juliol, un quart de set de la tarda. Arribem a la piscina amb els nens i el Guiu. Mentre anem caminant cap on volem estendre les tovalloles tot passa de cop.
La Fina corre esperitada dient que el seu home acaba de trobar un foc al peu de la carretera. De cop una columna de fum s'aixeca darrera les piscines, a no gaire distància. Veig que l'Albert s'aixeca com un llamp i surt rabent a agafar el cotxe. I jo, una mica atordit, penso que he de fer el mateix, que potser el foc acaba de començar i podem ajudar a apagar-lo. Vaig corrent cap al cotxe i m'adono que vaig amb xancletes... Poca feina faré!
Passo per casa. Pujo. Em poso bambes. I ja torno a ser al carrer en direcció a la carretera de Manresa. Hi ha tres cotxes al voral i un primer camió de bombers. M'hi acosto i veig com el foc es va escampant camp enllà, mentre els bombers van connectant les mànegues. Donem un petit cop de mà amb les mànegues i aviat veiem que allà ja no podem fer-hi més.

Ens fan retirar els cotxes perquè van arribant més camions de bombers. Els helicòpters també comencen a llançar aigua. Sembla que amb tants mitjans podran controlar-ho bé. Truco l'Anna. Els han fet marxar de la piscina perquè el foc era molt a prop i està caminant cap a casa amb els tres nens, tot i que no té claus de casa (me les he quedades jo). M'arribo a casa i li obro la porta. Han trucat dos cops des de l'Ajuntament i la columna de fum és cada cop més gran.
Com que em van demanar de ser del Gabinet d'Emergència com a suplent del Departament de Comunicació decideixo acostar-me a l'Ajuntament per si puc ajudar en alguna cosa.
I quan hi arribo la plaça ja és plena de gent amb l'adrenalina a flor de pell. Sobretot els que volen anar fins el foc per ajudar a apagar-lo, però també d'altres que estan a punt per si poden col.laborar en qualsevol tasca i fins i tot els que busquen només informació o seguretat.
Em poso a la disposició de l'alcalde i el cap d'emergències i m'encarreguen que vagi fent una llista dels voluntaris (nom i número de telèfon) i que els tingui localitzables per quan ens demanin efectius. Després em fan redactar un petit escrit que llegiran pels carrers de la Guàrdia amb un megàfon, demanant a la gent que es mantingui dintre de les cases. Després he d'atendre el telèfon mentre es reuneix el Gabinet de crisi amb el cap dels bombers. Després redacto un comunicat de premsa i l'envio per e-mail a Catalunya Ràdio i el Regió 7. I, amb la cosa ja molt més tranquil.la, em mantinc de reten a l'oficina de l'ajuntament atenent el telèfon i passant encàrrecs fins un quart d'onze de la nit.

No em conec prou els espais naturals del terme ni els camins per poder ajudar en tasques d'accés directe al foc, però he tingut la sensació que he estat útil des de la meva funció. I des d'aquest punt de vista privilegiat he pogut gaudir de la sensació de veure tot el poble unit i treballant per un objectiu comú, deixant de banda, desavinences i diferències. En aquests casos tot això queda a anys-llum del que és realment important i tothom procura donar un cop de mà des de la seva parcel.la, amb una viva preocupació als ulls. I, després, amb el foc ja en fase de control i la plaça pràcticament buida anava rebent els voluntaris i membres de l'ADF que arribaven emmascarats i amb la roba fumada a avisar-nos que havien tornat sans i estalvis. I per sobre del cansament i la tensió viscuda, uns somriures de satisfacció es desprenien de les seves paraules. La satisfacció per la feina ben feta i per haver format part d'un engranatge que ha permès dominar el foc i mantenir en el millor estat possible el terme de Calders.
Se'ns han cremat unes 40 hectàrees de bosc, matoll i terres agrícoles, però, a part d'això estem més units i més orgullosos que ahir...
...però menys que demà.

Vacances

Us reprodueixo l'article "Vacances" de la TATIANA SISQUELLA al diari ARA del dissabte 14 de juliol.
D'una banda m'emociona la seva sensibilitat per explicar com gaudir dels petits plaers.
D'altra banda m'entristeix que molts d'aquests plaers jo els podria practicar i no ho faig perquè ja m'he tornat massa adult o massa seriós o massa aburgesat o massa aborregat... Us els podria descriure amb més o menys encert i me'ls imagino vivament, però segurament els deixaré escapar.
Per tant us recomano i em recomano a mi mateix, llegir aquest fantàstic article i provar de portar-lo a la pràctica tant com sigui possible.

"Anar-se'n a dormir amb la persiana aixecada. Deixar que el sol faci la seva entrada triomfal ben d'hora al matí, però no acabar-se de despertar. Fer el mandra entre llençols blancs farcits de granets de sorra. Vestir-se amb qualsevol cosa i sortir al carrer quan encara no ho ha fet ningú. Comprar el diari i una barra de pa i potser un croissant o dos. De camí cap a casa prendre unes flors i imaginar la seva cara quan les vegi. Esmorzar assegut, mig adormit, descalç. Sortir al balcó i notar la brisa d'un vent nou a la cara i tancar els ulls i deixar-se acariciar. Saltar dins un banyador i fer un tros del camí de ronda. Llepar una pell salada. Mossegar una síndria que regalima i somriure amb la boca plena. Xerrar per xerrar amb les ulleres de sol posades i deixar alguna frase sense acabar. Dinar qualsevol cosa en una taula de pedra. Adormir-se en una hamaca mentre de fons sents com la resta encara parlen. Trobar una ombra de figuera per llegir la novel·la que ha passat l'hivern a la tauleta de nit. Mullar-se amb una mànega i jugar, com abans. Fer l'amor quan el sol encara pica. La dutxa que regenera i és com la pluja que tot ho neteja. L'olor de l'aftersun a la cara de l'altre. Passejar sense rumb i comprar un gelat de stracciatella . Improvisar una partida de futbolí en un bar cutre i comprar-te un braçalet amb data de caducitat. Sopar a la fresca qualsevol cosa, però millor si ho ha preparat la mare. Reclinar-te amb la cadira durant la sobretaula, on algú s'arrenca a cantar i desafina. Riure. Mirar-li els ulls i veure el teu futur a la punta del seu nas vermell i brillant. Quedar-se embadalit mirant els fanals del cel i tenir-ne prou. Anar a buscar una rebequeta per si refresca i que refresqui. I tornar a anar a dormir amb la persiana aixecada. Fins al setembre."

Recuperant sensacions

El divendres passat vaig anar a l'escola per últim dia a entregar els darrers papers i a acomiadar-me...
Aquest diumenge he revisat, corregit i tancat tots els articles de la nova revista de Calders i els he enviat per via telemàtica al departament de maquetació...
Les obres de l'estudi estan pràcticament acabades...
I em sento com l'atleta que duia temps preparant-se per 3 proves olímpiques i finalment ha disputat les 3 finals i torna a casa i de cop i volta no té la necessitat imperiosa d'entrenar i de portar una rígida rutina competitiva.

I després d'aquest final de temporada tan i tan estressant, l'altre dia vaig recuperar momentàniament la capacitat d'observar i de percebre petits detalls quotidians. Allò que a vegades em permet comentar en aquest bloc petits retalls de realitat a partir de la percepció que jo n'he tingut. I feia setmanes (potser mesos) que no em passava...
I les coses sempre hi són, passen al nostre davant, però anem tan atrafegats que no les veiem. Els ulls miren, però no veuen ni entenen ni interpreten. Com a vegades em passa quan miro el diari i vaig passant fulls mirant fotos i titulars i quan acabo algú em demana "Què diu el diari??" i sóc incapaç de destacar cap notícia perquè  en realitat els meus ulls han anat patinant per sobre de les seves planes sense parar-hi cap atenció real.

L'altre dia conduïa el cotxe i em vaig aturar en un semàfor. Els vianants passaven més aviat amb pas viu, però de cop i volta una persona va travessar amb un pas molt més pausat. Sense pressa, amb una expressió relaxada a la cara, gairebé un somriure. I de cop jo també vaig somriure pensant que dies enrere hagués estat incapaç d'adonar-me'n. M'hagués quedat rumiant en les meves cabòries o amb la ment en blanc curulla de massa pensaments i no hagués vist ni els que anaven de pressa ni els que anaven a poc a poc.
I el mateix dia quan ja anava a peu, vaig estar una estona rere una persona de raça negra que tenia un paper arrugat a les mans. I em va agradar que no el llencés al terra i el mantingués a l'espera de trobar una paperera. Però sobretot em va tornar a alegrar estar recuperant aquesta capacitat d'observació, de percebre petits detalls de la realitat.

A veure si li acabo de treure la pols i el rovell dels darrers mesos i puc gaudir-ne el màxim de temps fins que el dia a dia me la torni a segrestar.
Espero que falti molt temps!

Assemblea Nacional Catalana

El passat 1 de juliol vaig assistir a una xerrada de representants de l'Assemblea Nacional Catalana que era el preàmbul per constituir l'Assemblea Territorial de Calders.
El Centre Cívic era ple de gent interessada per la proposta i en acabar l'acte es van exhaurir els impresos que tenien per als que vulguessin formalitzar la seva inscripció a l'A.N.C. Jo mateix vaig sortir tan motivat i esperançat de la reunió que també vaig agafar un full i m'he compromès a donar les meves dades i a pagar una petita quota mensual per contribuir a la causa de la independència de Catalunya i del pas previ que és la constitució de l'Assemblea Territorial de Calders.
El Josep Colomer (filòleg i tècnic d'educació) ens va fer una explicació sobre els motius, bàsicament econòmics, que fan que la independència sigui més possible que mai i hagi de ser urgent.
Em van quedar gravades unes dades:

• Hi ha un camí per assolir la independència que no és gens complicat i està reconegut pels organismes internacionals: el mateix que va fer Kosovo. Si seguíssim el seu exemple, internacionalment no hi hauria cap problema. 
• Cada any uns 2400 euros / persona de cada català van a parar a les arques del govern d'Espanya. En una família de 4 membres com la meva, això suposa uns 10.000 euros anuals que "regalem" en nom d'una malentesa solidaritat. Aquest espoli representa el 9 % del nostre P.I.B.
• El poble català té 3 trets identitaris que fan que siguem clarament diferents de la resta d'Espanya

          a.- la llengua i cultura pròpies
          b.- la desconfiança respecte d'Espanya i la riquesa del nostre teixit associatiu, pròpia de tots aquells territoris que han estat tractat com a colònies
          c.- la baixa natalitat que fa que regularment siguem un país acollidor d'immigrants. Això ens fa d'una banda més tolerants i de l'altra ens empelta del caràcter emprenendor dels que venen aquí a provar sort.

Després, el Marcel Mateu (antic company d'escola i actualment professor de Dret Constitucional) va abundar en alguns trets propis de l'A.N.C. (moviment popular, però associació organitzada; no representa cap partit polític; no es presentarà a les eleccions; plural en el debat però unitari en l'acció; amb un únic objectiu: la independència...). Després va destacar la singularitat del moment després de la darrera enquesta del CEO que reflexava que la independència de Catalunya té més partidaris que mai i, al mateix temps, menys detractors que mai. I també va destacar el paper de l'A.N.C. com a una nova eina transversal que pot acollir les expectatives de tothom i vehicular aquest sentiment creixent que potser no saben o no poden reflectir els partits polítics.
I finalment va exposar el full de ruta que consta de 5 fases:

1. FASE DE CONSOLIDACIÓ: Constitució de l'A.N.C., foment del debat sobre la necessitat de l'estat propi, creació de la xarxa de "Municipis per la Independència" procurant que cada cop hi hagi més municipis adherits (quan escric aquestes línies n'hi ha 485 del total de 947).
2. MARXA PER LA INDEPENDÈNCIA: Va començar a Lleida el dia de Sant Joan i anirà recorrent Catalunya durant tot l'estiu. Tot plegat ha de confluir l'11 de setembre en una gran manifestació a Barcelona. Manifestació multitudinària i amb un lema clar "Catalunya, nou estat d'Europa" que ha de demostrar el poder de mobilització de l'A.N.C. i ha de donar difusió internacional al moviment.
3. CONSULTES PER LA INDEPENDÈNCIA: a mitjans del 2013 es pretén organitzar una consulta convocada pels ajuntaments i a tots els municipis el mateix dia.
4. FASE FINAL: Si el resultat de les consultes és favorable s'instarà el President de la Generalitat que demani a Espanya negociar per la independència.
5. FASE POSTERIOR: Si com és de preveure Espanya no vulgués, caldria seguir un altre camí per declarar unilateralment la independència. Aquest camí hauria de tenir vàries estacions: dissolució del Parlament Català; convocatòria de noves eleccions; aconseguir que TOTS els partits polítics incloguessin en el seu programa electoral el compromís de convocar un referèndum per la independència; el nou govern català tornaria a demanar a Espanya per negociar la independència i, en cas de negativa, caldria buscar el suport internacional per poder declarar-la unilateralment.

En fi, no és pas que ho vegi un camí fàcil, però si que es percep que potser tenim una cojuntura més favorable que mai i un suport popular més ampli que mai. El que està clar és que per tenir possibilitats d'arribar amb èxit al final d'aquest full de ruta cal ser una MAJORIA CLARA I CONVENÇUDA.
Per tant des d'aquí animo tots els lectors que sigueu partidaris de la independència de Catalunya a fer un pas endavant en la mesura que pugueu: fer-vos membres de l'A.N.C., pressionar per tal que el vostre ajuntament entri a formar part de la xarxa de "Municipis per la Independència", participar de les enquestes, xerrades, manifestacions, etc que s'organitzin...
Segur que tots podem posar-hi el nostre granet de sorra i, qui sap, potser sí que un dia podrem veure el somni de tenir un estat propi...

Ja no em faig pipi

No sabeu el temps que feia que volia posar aquesta notícia al picalapica!!
L'ONA JA NO ES FA PIPI AL LLIT!!!!
I és que han estat 20 mesos de canviar llençols, llevar-se a mitjanit, fer i desfer llits, dormir amb ella al nostre llit de través...
El 13 de novembre del 2010 ens va dir que ja no volia portar més bolquers i vam començar molt il.lusionats aquesta aventura. Vam posar un paperet a la nevera (com havíem fet amb el Roc) i anàvem marcant amb gomets els seus èxits (color verd) i fracassos (color vermell). Van anar passant els mesos sense massa progressió. A vegades passava 4 dies seguits sense mullar els llençols però després encadenava setmanes seguides pixant-se cada nit. En el recull de fotos he posat el full de l'octubre del 2011. Després d'un any de gomets aquell mes va acumular 28 gomets vermells i només va aguantar-se el pipi 3 nits...
Va haver-hi temporades esgotadores. Per exemple l'estiu passat vam provar de llevar-la a mitja nit i ens posàvem el despertador cada dia una mica més tard, però els resultats eren totalment irregulars i desesperançadors. Més d'un cop li vam proposar si volia tornar-se a posar bolquers, però ella mai no va voler tornar enrere.
I finalment aquesta primavera els resultats van començar a ser cada cop més il.lusionants. Com que estava aprenent a llegir vam reforçar el treball dels gomets amb lletres que enganxàvem al capçal del seu llit per formar la frase "JA NO EM FAIG PIPI". Si no se li havia escapat posàvem una lletra. Si se li escapava la treiem. Les ratxes de dies seguits sense escapar-se cada cop s'anaven fent més llargues, tot i que després es veien trencades per uns quants dies de llençols molls altra vegada. Al final vam aconseguir tenir tota la frase formada, però encara no hi havia una continuïtat prou consolidada.
Però aquest mes de juny de 2012 va encadenar els darrers 19 dies del mes seguits amb gomets verds i va fer un total de 24/6. Vam parlar-ho amb l'Anna i ens va semblar que ja havíem arribat a l'objectiu i per fi vam poder-li fer entrega d'un regal que feia mesos que li havíem comprat i li guardàvem per quan arribés aquest moment. A les fotos del reportatge podreu veure de què es tractava.
Ja ens imaginem que algun altre dia s'escaparà algun pipinot traïdor, però creiem que ja podem cantar victòria i dir que L'ONA JA NO ES FA PIPI!!
Visca!!

Nous projectes

De tant en tant, quan tot està estabilitzat, apareix el repte com un bolet. De cop i volta algú et planteja un nou projecte, et llancen una proposta o potser només ets tu mateix que decideixes posar a la pràctica aquella idea que havia anat madurant mica a mica i li arriba el moment d'esdevenir realitat.
Són moments d'incertesa, de dubtes, a vegades fins i tot de por, també d'esforç, de paciència i d'esperança i fe en tu mateix per fer-los tirar endavant i no defallir en l'intent.
I, si finalment les coses surten bé, seran moments de realització personal, d'orgull i satisfacció, gasolina per tal que en el futur puguem afrontar-ne de nous amb el pòsit i el bon regust que ens haurà deixat la consecució d'aquests.

I a que ve aquest rotllo? Doncs resulta que ara mateix em trobo en un d'aquests moments en que dos projectes estan intentant tirar endavant.

1.- D'una banda estem fent obres a casa per convertir en estudi unes golfes que des de la construcció de la casa havien estat sense obrar. De primer no eren ni tan sols accessibles i havien quedat amagades rere una placa de guix. Més endavant vam fer-hi una escala per poder-hi accedir, però només servien com a "magatzem" de trastos vells.
Però la idea hi era. I, com formiguetes, tots aquests anys hem estat estalviant per un dia poder-hi arribar a fer un ampli i còmode estudi. I ara estem aquí. Barallant-nos amb la pols i les inevitables molèsties dels industrials que van treballant-hi... Barallant-nos amb el vertiginós descens dels nostres estalvis a mesura que anem pagant a cadascun dels que van passant a fer la seva feina i patint per si acabarem tenint prou diners per completar l'obra... Però mica a mica tot va avançant i sembla que falta poc per fer realitat el projecte llargament projectat i esperat.

2.- D'altra banda m'he posat al capdavant d'una nova revista que vol veure la llum a Calders. Després que l'ajuntament decidís deixar de publicar "El Castell de Calders" cada mig any, ha sorgit el repte de fer una nova revista independent. L'Associació del Veïnat de Calders hi posa la infrastructura i a mi m'han encarregat que fes un projecte de revista: que pensés les seccions i els possibles continguts, que busqués l'equip de col.laboradors... Si no hi ha cap contraordre el repte és treure un "número zero" el proper 22 de juliol i això vol dir que estem anant a contrarellotge per tancar articles i tenir-ho tot a punt d'aquí a pocs dies per poder anar a impremta. Però costa trobar gent que s'hi vulgui comprometre i de moment m'està tocant fer molts dels papers de l'auca.

I tant en un cas com en l'altre, l'aparició d'aquests  nous projectes provoca un cert terrabastall i desajustaments. De cop falten hores perquè en passes a dedicar moltes a aquestes noves tasques. I llavors queden coses per fer, desatens aspectes de la feina i del dia a dia familiar, et costa arribar a tot arreu... I al mateix temps tens por de fallar i no estar a l'alçada de les expectatives dels nous projectes...
Són dies de nervis, d'adrenalina, d'incertesa, de dubtes... Però diuen que el dubte és creixement i seguim endavant amb la il.lusió i l'esperança que tot acabarà bé i que d'aquí a unes setmanes podrem gaudir del nou estudi ja acabat i que veurà la llum el "número zero" d'aquesta nova revista que esperem que tingui acceptació al poble.

Ja ho sentireu a dir. De moment us deixo amb unes fotos de les primeres fases de transformació de les nostres golfes en el futur estudi.

3 anys del picalapica

3 anys de picalapica!!!
Això és una dada incontestable... tan incontestable com que ara no passem pas pel moment més prolífic ni brillant quant a continguts...
Però no defalliré, almenys de moment. Ja arribarà el moment de trobar temps per preparar més i millors articles que vagin omplint de continguts aquest bloc.
El 2009, des d'aquell 1 de juliol, vaig escriure-hi 24 entrades.
El 2010 el vaig omplir amb 118 notícies.
El 2011 vaig superar totes les marques amb 127 articles.
I en el que portem de 2012 aquesta serà la notícia 54.
Un total de 323 articles en que he parlat de tot, principalment de reflexions i experiències, de notícies familiars i de cançons, de cròniques de concerts, de petits plaers o de poemes...

Francament, a part de recordar l'aniversari no sé massa què dir i m'agradaria molt que em regaléssiu uns quants comentaris (si pot ser "de qualitat") explicant què heu trobat al picalapica durant aquests 3 anys.
De fet el picalapica és tan vostre com meu i només té sentit si hi ha algú que el llegeix. Per això avui m'agradaria donar-vos la paraula i escoltar el que em vulgueu dir, més enllà d'un obvi i sincer:

PER MOLTS ANYS!!!