Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
HOUSTON
El Pere Fontanals, tutor de 5A de l’escola Mercè Rodoreda, camina cap al vestíbul, s’apropa al vidre que dona al carrer, mira amunt i avall, torna a la sala de mestres, s’asseu i mira el rellotge. És el segon cop en pocs minuts que fa el mateix recorregut. Tanca els ulls, sospira i rumia els dies que porta així.
Avui és dijous i dilluns a la tarda va passar tot. Potser podia haver dit les coses d’una altra manera, però està convençut que va fer el que havia de fer. Hi ha coses que no es poden deixar passar.
El Darek li havia clavat una tremenda bufetada a la Queralt. Perquè sí. Com una mostra més de la seva actitud prepotent i maleducada. Només afany de popularitat a qualsevol preu.
Estaven a classe de català i li va dir:
–Et sona?
I quan la nena va contestar-li:
¬–El què?
Li va etzibar una bufetada desmesurada i, rient, va dir:
–La cara. Sí que et sona, sí.
I tant que va sonar! Com els platerets d’una orquestra. Tothom va quedar immòbil i en silenci. Un segon. Dos segons... Fins que la Queralt va arrencar a plorar amb la galta vermella i va atansar-se a la taula del mestre, que no se’n sabia venir.
–Però a tu què et passa, Darek? Què hi tens al cap? Fora de la classe!
El Pere cridava fora de sí i va arrossegar el Darek d’un braç fins a empentar-lo cap al passadís.
–Ara mateix escriuré als teus pares. Això no quedarà així!
I va donar un cop de porta tan fort que tots els mestres de les classes veïnes van treure el cap, espantats pel soroll exagerat.
“Senyors Vendrell-Varela,
avui el seu fill Darek ha comès un acte de violència gratuïta i desmesurada contra una companya que no li havia fet res, només per pur afany de diversió i protagonisme. Massa sovint dona mostres d’aquest caràcter disruptiu, provocador i maleducat i vull parlar urgentment amb vostès de les conseqüències que s’han de derivar d’aquesta actuació d’avui i de la millor manera de reconvertir aquests comportaments.
Els convoco demà mateix a les 9:00 h a l’escola per parlar-ne sens falta.
Atentament,
Pere Fontanals.
La mare es va excusar dient-li que els era impossible anar a l’escola ni dimarts ni dimecres per motius laborals. A canvi, es va comprometre a ser a l’escola el dijous a primera hora. Però ja passen vint minuts de les nou i encara no s’han presentat.
De sobte sona el timbre. Finalment han arribat. El Pere s’acosta a l’entrada, amb el posat més neutre que és capaç de fer, i els obre la porta.
–Bon dia –i encaixen les mans amb fredor–. Per aquí, si us plau.
–No hem pogut arribar abans –així, sense cap més explicació.
El mestre passa davant i caminen callats en fila índia fins a la sala de reunions. Els obre la porta i estén la mà dreta, cedint-los el pas. S’asseuen tots tres al voltant d’una petita taula quadrada i hi ha uns segons de silenci incòmode.
–Houston, tenim un problema... –arrenca el mestre, buscant una complicitat que no troba.
Ha donat moltes voltes a la manera de començar l’entrevista. Aquesta era una de les possibilitats, tot i que no estava convençut que fos la més adient. El senyor Vendrell mira la seva dona amb una mirada interrogativa i reprovatòria i en aquest joc de mirades el Pere s’adona que s’ha equivocat.
–Perdó? –diu el pare del Darek
–Sé que van llegir el meu correu i suposo que el Darek els va explicar el que havia fet. El problema és l’actitud del seu fill i la manca de respecte envers companys i mestres. Considero que aquest cop ha creuat una línia vermella i la bufetada que li va donar a la Queralt hauria de tenir conseqüències.
Del to informal de la primera frase, el mestre ha passat a un to seriós i contundent que genera un total distanciament entre les dues parts.
–Em sembla que estem traient les coses de lloc. Va ser només una broma i el Darek ja li va demanar perdó a aquella nena que, per cert, sempre li busca les pessigolles–respon la mare, en el paper d’advocada defensora.
–Això els ha dit el Darek? Jo no vaig sentir cap paraula de disculpa.
–Li va enviar un missatge al vespre. Tinc aquí la captura de pantalla –diu, fent la intenció de buscar el missatge al seu mòbil.
–No cal, no cal. M’ho crec, però em sembla totalment insuficient. El reglament de règim intern contempla mesures disciplinàries per casos d’agressió com aquest i penso que al Darek li aniria molt bé rebre’n una per adonar-se que els actes tenen conseqüències.
–Estem parlant d’expulsions? –diu el pare, amb posat seriós.
–Sí. Una expulsió del centre d’entre un dia i una setmana.
–Estem tots bojos aquí o què passa? –explota el pare, perdent les formes i alçant la veu– estem parlant d’una puta broma. Se n’han fet tota la vida. Mira, tens una taca al jersei, mires cap avall i et donen un cop de dit al nas. S’ha fet tota la vida. D’acord que no va calcular bé i la bufetada va ser massa forta, però ja va demanar perdó. Punt. I d’això ja fa tres dies. No fotem! A què trauria cap una expulsió tres dies després?
El Pere respira a poc a poc i deixa acabar aquell pare excitat.
–Senyor Vendrell, mantinguem la calma. Si han passat tres dies no és pas per culpa meva ni de l’escola. Jo els vaig citar per l’endemà mateix...
–N’hi ha que treballem també, eh? I no podem plegar quan ens dona la gana.
–Deixi’m acabar, si us plau. Per molt que vostè ho consideri una broma, va ser de molt mal gust. La nena va rebre una bufetada exagerada, de cop i volta i sense cap motiu que la justifiqués. Això és violència. Li va fer mal. Mal físic i mal psicològic. La vergonya, la sensació de ridícul, d’indefensió. Cal que aquesta actuació tingui una conseqüència perquè ni el seu fill ni cap altre infant hi torni.
–No hi estem d’acord –etziba la mare en nom dels dos.
–Vull que tinguin clar que el que els proposo és pel bé del Darek. És part de l’educació ensenyar a posar límits i prendre consciència de les conseqüències que tenen els nostres actes. Estic segur que tan vostès com jo volem que el Darek sigui una persona de bé en el futur...
–I creus que no ho és, oi? –li diu el pare, desafiant.
–Jo no he dit això, senyor Vendrell. En cap moment estic jutjant-los, ni a vostès ni al Darek. Tot forma part del creixement natural dels infants. Els nens van provant, busquen els límits, experimenten. La nostra feina és ajudar-los a conèixer aquests límits i explicar-los que no tot s’hi val. El Darek ha d’entendre que no pot anar donant bufetades impunement.
–Suposo que cada cop que al meu fill l’insultin al pati o se’n riguin per les notes que treu, faran el mateix amb els que ho facin, oi? –contraataca la mare.
–Les normes són iguals per a tothom. Els asseguro que si algú li dona una bufetada al Darek al mig de la classe, convocaré aquells pares i els diré el mateix que els estic dient ara a vostès.
Per primer cop en molta estona es crea un moment de silenci. Sembla com si cadascú estigués buscant nous arguments per contraatacar i el primer en obrir foc torna a ser el mestre.
–Perquè... a casa el Darek es porta bé? Els fa cas a vostès?
–Sí –contesten els dos a l’uníson, mirant-se l’un a l’altre.
“I una merda!” pensa interiorment el mestre, però això no pot dir-ho. En les juntes d’avaluació, quan s’ha parlat del comportament del Darek, més d’un company ha explicat escenes de vergonya aliena protagonitzades per aquesta família al mig del carrer. El nen cridant els seus pares, negant-se a fer el que li demanaven a crits, tots faltant-se al respecte els uns als altres... I encara increpant els que passaven per allà i inevitablement acabaven mirant.
–Em costa de creure que el Darek sempre sigui obedient amb el que li demanen. Aquí no sempre ho és. Ni responsable. A casa col·labora d’alguna manera? Es fa el llit? Para taula?
¬–Jo no et demanaré si et planxes les camises o t’ho fa la teva dona. No m’ho demanis tampoc a mi. Cada casa és un món i tots ho fem com podem –li etziba la mare del Darek
–Disculpi, senyora Varela, no tinc cap interès en ficar-me en la seva intimitat familiar. Tinc la sensació que el Darek no està acostumat a assumir responsabilitats i penso que a la seva edat això és bàsic per afrontar el futur. No vegin en mi un enemic. A tots tres ens preocupa la seva educació.
El Pere busca connectar emocionalment amb els pares amb un to conciliador, però aquests mostren una actitud distant i bel·ligerant. El silenci s’allarga perillosament i demostra que no hi haurà unanimitat.
–Em sembla que ja li has posat l’etiqueta al Darek i, per molt que parlem aquí, això no ho canviarem –li etziba la mare, eixuta–. O sigui que no cal que perdem el temps. Com a pares tenim alguna cosa a dir o només hem d’acceptar el càstig i ja està?
–Em sap greu que pensin això perquè no és veritat. Intento valorar el Darek pel que fa. Té moltes coses bones, però també en té d’altres que ha d’aprendre a millorar. I, com tothom, ha de complir les normes i assumir les conseqüències dels seus actes. El que seria ideal és que consensuéssim les conseqüències que ha de tenir aquesta bufetada entre vostès i jo, però si això no és possible...
–No. No és possible –l’interromp el pare.
–Si això no és possible –reprèn el mestre, com si ningú no l’acabés d’interrompre– l’escola proposarà una sanció i vostès poden recórrer al Consell Escolar si no hi estan d’acord.
–Em sembla que no cal que perdem el temps amb recursos que ja sabem com acabaran. Quin càstig proposes?
–Ja els he dit que, per casos com aquest, es preveu una expulsió del centre d’entre un dia i una setmana. Penso que un o dos dies seria suficient i que estaria molt bé que es disculpés públicament a la classe quan tornés.
–Que es quedi dos dies a casa i punt. Les disculpes ja les va fer amb la nena i no cal fer-lo humiliar públicament.
El Pere veu que no en traurà res d’aquella família. No tenen cap interès en reconèixer el que el seu fill ha fet malament ni en ajudar-lo a millorar. I tampoc no s’agafaran bé res del que els expliqui. No poden fer front comú. No té cap sentit allargar la reunió.
–Doncs quedem així. Vaig a buscar el Darek i se l’emporten. Així ja compta avui com el primer dia d’expulsió. Avui i demà que es quedi a casa, que reflexioni i dilluns tornem a la normalitat.
Les cares dels pares demostren el disgust d’haver de marxar amb el nen i pensar amb qui col·locar-lo, però se l’empassen i no baden boca. Segur que tenen ganes d’acabar la reunió i marxar.
–Necessitaré que em signin la comunicació oficial de la sanció. Vaig a imprimir-la i els porto el Darek. Esperin un moment, si us plau.
El Pere se’n va escales amunt i, quan està prou lluny, deixa anar un llarg sospir mentre remuga:
–Vosaltres mateixos! A mi només em queden uns mesos, però vosaltres l’haureu d’aguantar tota la vida!
Al cap d’una estona torna a baixar amb dos papers a les mans i el Darek uns graons per davant. Quan arriben al vestíbul, el pare ja ha marxat a buscar el cotxe i només queda la mare.
–Per què me n’he d’anar? –li demana el nano– No hi ha dret que m’expulsin per tan poca cosa!
–Es veu que aquesta escola té aquestes normes, noi –li diu la mare amb un to entre despectiu i burleta–. No ho allarguem més. Marxem!
Però quan fa intenció de girar cua, el mestre l’atura:
–Un moment, si us plau, m’ha de signar la comunicació de la sanció. Aquí i aquí. Aquesta còpia és per a vostès.
La mare gargoteja de mala gana els dos papers i se’n queda un que doblega maldestrament per la meitat i entafora dins de la bossa de mà sense mirar-lo.
–Adéu! –i es gira ràpidament per evitar una nova encaixada de mans.
El Darek ni tan sols s’acomiada i tots dos passen la porta d’una revolada.
El Pere es queda palplantat al vestíbul. Amb la mirada al terra i el mal regust de no haver estat capaç de connectar amb aquella família. Li sap greu perquè amb aquest exemple, el noi no canviarà i seguirà donant problemes. Aquells pares li estan fomentant una actitud que provocarà que els problemes l’acompanyin vagi on vagi. I quan tots plegats se n’adonin que no van bé, ja serà tard. El monstre s’haurà fet massa gran.
S’encamina cap a la màquina de cafè i hi troba el Gerard, el profe d’anglès.
–He vist el pare del Darek que sortia amb cara d’emprenyat. Estarem uns dies tranquils o no?
–Avui i demà es queda a casa. Dilluns tornarà.
–Val més això que res. Segur que aquesta tarda tindré una classe tranquil·la, sense aquell element.
–No és culpa seva. T’ho asseguro. Els testos s’assemblen a les olles.
–Doncs estem arreglats perquè de testos esquerdats en tenim un bon grapat. Va, home, va, no t’hi capfiquis, tu, ara. Treu-te’l del cap i pensa en els altres vint-i-cinc.
–Tens raó. Vaig a veure si ja estan fetes les fotocòpies de la gimcana de Sant Jordi.
I, com tants cops passa, el que és urgent fa fora el que és important. Al cap d’una estona ja està capficat en un munt de coses que dilueixen el record de l’entrevista amb els senyors Vendrell i el redueixen només a una ombra llunyana.
A les cinc de la tarda, ja pràcticament ni hi pensa i agafa el cotxe per anar al centre a fer un encàrrec. Comença a donar voltes per buscar aparcament, però a aquella hora està impossible. Fins i tot la zona blava està plena i només queda l’opció dels pàrquings a preu d’or. Li fa malícia pagar perquè està convençut que enllestirà en un tres i no res. Així doncs s’arrisca a deixar el cotxe en doble fila. Està tip de veure gent que ho fa i pensa que, per una vegada, ell també s’ho pot permetre.
Encén els quatre intermitents i entra tan de pressa com pot a la botiga de queviures. Li costa una mica trobar els iogurts de llet de cabra, però no triga a arribar a la caixa per pagar. Malgrat que ha anat ben de pressa, quan surt al carrer veu un cotxe de la policia local aturat davant del seu. I, d’esquena, un agent posant-li una multa. Quina mala sort!
És plenament conscient que no té raó perquè ha fet una cosa que no es pot fer, però s’adreça a aquell municipal disposat a intentar-ho. Li explicarà que només era un moment, que no ho fa mai, que tenia molta pressa... Però tot l’argumentari es desfà com un castell de cartes quan el policia es gira i descobreix que és el pare del Darek Vendrell, a qui molt lentament li neix un somriure al rostre, mentre dels seus llavis surten uns mots que li resulten molt familiars:
–Houston, tenim un problema!
