Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
YOKO
—Hola? Que hi ha algú? —demana l’Adela mentre puja l’escala i busca la seva filla.
La Yoko té setze anys i estudia batxillerat en horari intensiu. L’autobús de l’institut la deixa a casa a les tres i, fins que no arriba la mare de treballar, a mitja tarda, és la reina de la casa.
No és a l’habitació, tot i que hi ha la pila de roba de la nit anterior que encara no ha trobat el moment de dur a la rentadora. Tampoc no és al menjador, on hi ha la seva motxilla per terra, l’ordinador portàtil sobre la taula i unes tovalles individuals amb el plat brut del dinar i l’embolcall d'un gelat.
Finalment veu una escletxa de llum sota la porta del lavabo. Prova d’obrir-la, però està tancada amb baldó.
—Yoko, què fas aquí tancada?
—Què? —respon una veu en un volum massa alt, mentre s’obre la porta i apareix la Yoko amb els seus inseparables cascos inalàmbrics a tot volum.
—Ja saps que no m’agrada que et tanquis al lavabo amb el mòbil...
Els llavis de totes dues es tensen, bloquejant qualsevol possibilitat de somriure. Les mirades s’endureixen i s’eviten. Cadascuna es capbussa a la seva trinxera i comencen les escaramusses:
—No sé per què no puc escoltar música mentre cago.
—Doncs perquè t’ho he dit mil vegades. I perquè això fa que t’estiguis mitja hora tancada “cagant” —i acompanya l’última paraula fent el signe de les cometes amb dos dits de cada mà.
La Yoko no contesta i fa intenció de sortir, però la mare li barra el pas.
—On vas?
—A fer els deures? —pregunta amb to impertinent la nena, augmentant l’escalada de tensió.
—Doncs primer passa per la teva lleonera i deixa la roba bruta a la rentadora —li contesta la mare, mentre s’aparta per deixar-la passar—. I endreça les coses del dinar!
La Yoko esbufega, farta de sentir cada tarda la mateixa cantarella. Mentre manté el mòbil a la mà dreta, amb l’esquerra recull la roba bruta i no s’adona que, de camí a la rentadora, perd unitats:
—Ni te n’has adonat que has perdut les calces! Vols deixar el mòbil d’una vegada i fer les coses amb dues mans?
—Bffff! Bona tarda, eh? Sí que has vingut de mal humor.
—Jo venia molt tranquil·la, però ho has tornat a aconseguir. Cada dia les mateixes coses!
Des de la rentadora, a l’Adela li sembla sentir com la seva filla l’escarneix, repetint en veu baixa les seves paraules.
—Què dius?
—Res. No dic res. No faig res. Com si no hi fos.
—No et passis, eh? Ves a fer els deures, ves. A veure si aprofites el temps.
La Yoko passa deliberadament arran de la seva mare, s’ajup i agafa el que necessita de la motxilla. S’instal·la en un extrem de la taula del menjador i, amb els cascos posats i el mòbil a la vora, obre llibre i llibreta.
L’Adela es fa un cafè i s’instal·la a l’altre extrem de la taula. Es pren un moment de descans mentre repassa les xarxes socials. Cada cop que, de cua d’ull, veu que la nena mira el mòbil en comptes d’estar fent feina, li llença una mirada severa i sacseja el cap horitzontalment en senyal de desaprovació.
La Yoko té els ulls sobre el llibre de filosofia, però el cap ben lluny. Fa dies que està madurant una decisió. Ha tornat a suspendre exàmens i vol deixar el batxillerat. La seva mare encara no sap ni una cosa ni l’altra. Vol plegar de l’institut, buscar alguna feina fins que s’acabi el curs i, el següent, buscar un mòdul. El batxillerat no és per a ella.
Al seu pare sí que li va insinuar que els estudis no li anaven bé i que s’ho estava plantejant. Ell li va dir que no es precipités i que ja ho anirien parlant. Però al pare no el tornarà a veure fins el cap de setmana.
Li aniria bé parlar-ne amb la mare. Fa dies que està atabalada i no li veu sentit al que fa. Necessita buidar el pap i volia treure-li el tema, però ara mateix se n’hi han ben passat les ganes.
—Pam!
La Yoko fa un bot. La seva mare ha donat un cop a la taula amb la mà plana per cridar-li l’atenció. Li fa el gest que es tregui els cascos. Ho fa.
—Pots treure’t els cascos o baixar el volum? Estem a la mateixa taula, et parlo i ni em sents. Això ja és el “colmo”!
—Què vols?
—A quina hora t’he de portar a l’entrenament?
—Com cada setmana, mama, encara no t’ho saps? —el sarcasme torna a treure el nas.
—Yoko, ja tinc prou coses al cap, em vols dir a quina hora hem de sortir?
—A tres quarts de set.
—I ja t’has fet la bossa?
—Encara no. Primer vull acabar els deures. Puc?
Pim, pam. Pim, pam. Tota la interacció que tenen és a base de retrets. La Yoko es torna a posar els cascos, apuja la cançó i, ara sí, comença a fer els deures.
L’Adela va cap a la seva habitació. Com cada cop que hi entra, el cor se li encongeix una mica. Ja farà mig any que el Bernat va marxar de casa, però encara no se’n sap avenir. Tants anys de matrimoni i al final tot se’n va anar a l’aigua sense que cap dels dos fes res per reconduir-ho. Dos orgullosos que no van voler cedir. Ja els està bé a tots dos.
S’asseu al llit per canviar-se. Mentre la Yoko entrena, ella aprofita per anar a córrer una estona. Li va bé per mantenir-se en forma, alliberar tensions i deixar volar els pensaments. I ara en té força de pensaments acumulats.
A la seva mare li han diagnosticat Parkinson. De moment encara està força bé, però la malaltia va guanyant terreny i els metges ja li han explicat el futur que se li acosta. Serà cada cop més dependent i això l’obligarà a adaptar tota la logística familiar. Com que amb la seva germana no es parlen, ja es pot anar preparant. Ha d’anar pensant com s’ho farà per cuidar-la sense ajuda.
Li agradaria parlar-ne amb la Yoko. Perquè pugui gaudir de la seva àvia mentre encara estigui bé. Perquè es vagi fent a la idea. Per compartir les preocupacions i planificar juntes el futur que els ve a sobre. Segur que els aniria bé a totes dues. Avui volia treure-li el tema, però després de la benvinguda -que és la mateixa de cada dia, per molt que li demani que no ho faci- ràpidament ha canviat d’idea. És un tema delicat i ha de trobar un moment de calma en què les dues estiguin receptives.
L’Adela es canvia i va cap a la cuina per avançar el sopar, mentre espera l’hora de portar la Yoko a entrenar. Quan passa pel menjador, es creua amb la nena que acaba de recollir les coses de l’institut -tot un èxit!- i va a l’habitació a preparar-se. Sembla un vodevil d’aquells en què, quan un personatge entra per una porta, l’altre surt i mai no coincideixen.
A tres quarts de set es troben a l'escala que baixa al garatge. Totes dues vestides d’esportistes.
—Ho tens tot? —demana seriosa la mare.
—Sí.
—Som-hi, doncs.
—Sí.
Guerra de monosíl·labs.
Es fiquen dins del cotxe i arrenquen. Sovint discuteixen perquè la mare vol escoltar notícies i la filla, música de la seva, però ara cap de les dues diu res. Entre elles s’estén un silenci conciliador. Com si fos un pont de silenci pel qual poguessin caminar fins a trobar-se.
La Yoko prem els llavis. Dins de la gola se li comencen a formar paraules que volen ser frases (“Mare, t’he de dir una cosa, el curs no m’està anant bé, no m’agrada estudiar...”), però no sap com començar.
L’Adela té els ulls fixos a la carretera, però al seu cap imagina un inici de conversa dolç i constructiu (“Yoko, he d’explicar-te una cosa. Vaig portar la iaia al metge i li han trobat una malaltia greu...”).
La Yoko, incòmoda per la situació, es remou al seient, com si busqués la postura i s’escura la gola.
L’Adela gira la vista cap a ella i el cotxe li marxa una mica cap a la dreta. Les rodes trepitgen el voral i aixequen pols. És només un instant. De seguida reacciona i recupera el control, però la nena s’ha espantat i li etziba:
—Estaria bé arribar vives, eh?
—No exageris que no ha passat res. I no siguis tan desagradable que jo també m’he espantat.
El pont s’ha ensorrat i tornen a saltar espurnes.
L’Adela engega la ràdio i apuja el volum per sentir les notícies.
La Yoko es posa els cascos, prem el Play i tanca els ulls. Sona una cançó, però de fons encara sent la ràdio, així que apuja el volum. Més. I més. I més.
Fins que deixa de sentir-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada