Via Catalana

Aquest 11 de setembre de 2013 tenim una altra cita amb la història.
Després de la multitudinària i emotiva manifestació de l'any passat a Barcelona amb 1.500.000 de persones darrera de la pancarta "CATALUNYA: NOU ESTAT D'EUROPA" reivindicant de manera pacífica, cívica i festiva l'anhel d'independència de tto un país...
...aquest any fem la VIA CATALANA: una cadena humana que enllaçarà centenars de milers de catalans des d'una punta a l'altra del país.
A casa meva hi anirem tots 4 formant part dels autocars que s'han organitzat des de "Calders x Independència" i ens ha tocat el tram de Pont de Molins (prop de Figueres).
Des d'aquí animo tothom qui estigui mínimament sensibilitzat per la causa del dret a decidir i de la independència de Catalunya a que s'uneixi a aquest ambiciós projecte per demostrar al món sencer que tenim clar el que volem i ho volem aviat.
Visca Catalunya lliure!

La creativitat...

  “La creativitat és
 la intel.ligència 
divertint-se”
Quina frase tan estimulant!!!
Fa uns dies vaig trobar aquesta cita atribuïda a Albert Einstein al facebook ("Rinoazul, marketing digital"). La cita era un comentari al vídeo que us reprodueixo al final de la notícia.
Aquest vídeo també em va entusiasmar (una versió de la cançó “When I’m gone” de la comèdia musical Picht Perfect, interpretada per 4 joves només a capella i amb les percussions d’uns gots i les seves mans).
Tot plegat em va agradar molt.

Vaig remenar una mica per internet i vaig trobar la genial imatge que il.lustra la notícia (que com sospitava és de Tang Yau Hoong, artista malaisi que ja ha sortit un parell de cops en aquest bloc: 1 i 2).
També vaig trobar un article d’una web anomenada www.puromarketing.com on Robert Barber reflexionava una mica sobre aquest tema de la creativitat. Us faig uns destacats i us enllaço l’article per si el voleu consultar.

Segons Einstein, quan les persones reflectim la nostra intel.ligència en actes creatius alliberem àrees importants del nostre cervell.
Si els espais de treball permeten alliberar la creativitat dels treballadors s’aconsegueixen diverses fites com:

• Es produeix una major cohesió de l’equip de treball.
• S’incrementa el sentiment de pertinença a un projecte global.
• La competitivitat grupal redueix la individual.
• Es desenvolupen  propostes des de tots els àmbits.
• Millora la resistència a les crisis.
• Es redueixen les baixes per estrés.
• S’aconsegueix retenir el talent dins de l’empresa.

Si la direcció de l’empresa sap motivar els treballadors amb estímuls positius (no els “negatius” en forma d’amenaces o càstigs) les decisions són més creatives i es busca l’efectivitat a curt i mitjà termini. Hi ha més planificació i es redueixen els errors de gestió. I a més a més, en aquesta dinàmica apareixen valors com l’amistat, el companyerisme, la superació...

No us sembla molt interessant?
Potser per això m'agrada tant la meva feina... perquè em permet ser creatiu cada dia...
Mentre hi reflexioneu us deixo amb el vídeo que us havia promès, aquell que a algú li va suscitar el comentari de... "La creativitat és la intel.ligència divertint-se"

20 anys de música en català

El juny de 2013 la revista enderrock celebrava els 20 anys d'existència amb un número especial.
Entre altres coses feia un recull dels millors discos en català d'aquests 20 anys. Una grup de periodistes musicals ha fet una selecció dels discos més destacats, especificant els 10 millors de cada any i atorgant el títol honorífic de "millor disc de l'any" a un d'aquests 10.
Com que sóc un important consumidor de música en català vaig tenir curiositat per mirar quins eren aquests 200 millors discos dels darrers 20 anys i vaig descobrir que:

* Tinc 60 d'aquests 200 discos (un 30 % del total).
* Cada any he comprat algun dels considerats 10 millors discos de l'any excepte l'any 2005.
* Tres anys vaig coincidir en la meitat dels seleccionats i vaig arribar a tenir fins a 5 dels 10 millors discos (1994, 2003 i 2011). La resta dels anys el número de discos comprats (dels 10 millors) va oscil.lar entre 1 i 4.
* 7 anys vaig comprar el que va ser considerat el millor disc de l'any:

• 1993.- LLUÍS LLACH: "Un pont de mar blava"
• 1994.- UMPAH-PAH: "Bordell"
• 1998.- SOPA DE CABRA: "Nou"
• 2000.- LAX'N'BUSTO: "Llença't"
• 2007.- GOSSOS: "Oxigen"
• 2008.- MANEL: "Els millors professors europeus"
• 2009.- ELS AMICS DE LES ARTS: "Bed & Breakfast"

* La resta dels anys no vaig comprar "el millor", però us en selecciono un dels 10 millors que sí que vaig comprar:

• 1995.- JOAN AMÈRIC: "Ànima"
• 1996.- GOSSOS: "En privat"
• 1997.- SÍLVIA COMES I LÍDIA PUJOL: "Sílvia Comes i Lídia Pujol"
• 1999.- ADRIÀ PUNTÍ: "L'hora del pati"
• 2001.- QUIMI PORTET: "Acadèmia dels somnis"
• 2002.- SAPO: "Vatua"
• 2003.- DEPT: "Sensacions"
• 2004.- ELS PETS: "Agost"
• 2005: ---
• 2006.- MIQUEL ABRAS: "Entre mil vidres trencats"
• 2010.- PAU VALLVÉ: "2010"
• 2011.- MARIA COMA: "Magnòlia"
• 2012.- ELS AMICS DE LES ARTS: "Espècies per catalogar"

He buscat un enllaç a una cançó (però no us diré quina...) de cadascun dels discos esmentats en aquesta notícia que podeu escoltar clicant a l'enllaç. Si teniu curiositat podreu saber una mica més quin tipus de música m'agrada.
I ja està.

Bon rotllo: "Invincible" (Muse)

Aquesta notícia és una cançó.
I unes fotos molt entranyables.
I un sentiment a mig camí entre l'emoció, l'èpica, l'autoestima alta... dóna bon rotllo!
I va venir tot junt l'últim dia de feina d'aquest curs, en el claustre final. El Joan Costa (com a mínim amb la col.laboració de l'Anton Campos, no sé si hi havia més gent implicada) va preparar un vídeo de comiat de curs dividit en 2 parts. En la primera hi havia un bombardeig d'imatges de tot de coses que havíem fet aquest any a l'escola, dels més grans als més petits. I aquest vídeo ja feia pujar l'autoestima i dibuixava el somriure perquè ens feia adonar que havíem fet moltes coses i ben fetes.
I llavors venia la segona part...
Per a la segona part ja feia dies que el Joan anava empaitant els mestres i treballadors de l'escola i ens anava fent fotos de 2 en 2, fotos "diferents", en diferents llocs de l'escola, en situacions divertides, inusuals... Doncs amb totes aquestes fotos i unes altres de diferents espais del centre va fer un muntatge amb la cançó "Invincible" dels Muse.
La lletra de la cançó diu que "junts som invencibles" (togheter we're invincible) i com a cançó em va agradar molt, però la combinació de la cançó amb aquelles fotos va fer que a tots se'ns posessin els sentiments a flor de pell. I és que portem molts anys (en el meu cas, 22) treballant junts i amb molts ja s'estableixen relacions que van més enllà de la de companys de feina (que hem compartit alegries, tristeses, il.lusions i decepcions) i poc o molt també et surt el sentiment de pertinença a un projecte comú que t'has anat fent teu.
Tot això ho va saber copsar a la perfecció el Joan amb un muntatge deliciós. No us puc posar el vídeo sencer que ens van fer, però he fet unes quantes captures de fotos i si mireu aquestes fotos amb la música de fons, us podreu acostar a les sensacions que vaig tenir.
O sigui que, baixeu fins al vídeo del Youtube del final de la notícia, engegueu la cançó dels Muse i, quan comenci a sonar, comenceu a passar les fotos de l'àlbum de fotos que hi ha aquí sota (pantalla completa, és clar).
I gaudiu del conjunt!

Fernando Pessoa

Continuo la sèrie d'articles sobre els meus poetes preferits que vaig iniciar amb Joan Margarit i Miquel Martí i Pol (vida) i Miquel Martí i Pol (obra).
En aquest cas li toca a Fernando Pessoa.

FERNANDO PESSOA (1888-1935) és considerat un dels majors poetes en llengua portuguesa i un dels més ben valorats del segle XX a nivell mundial.
Va ser un personatge molt peculiar. Als 5 anys va quedar orfe de pare i poc després va anar a viure amb la mare a Sudàfrica fins als 17 anys, abans de decidir retornar sol a Lisboa. Va assolir un ampli coneixement de la llengua i cultura anglesa i dels grans autors clàssics grecs i llatins. Des de petit va manifestar por a la bogeria i tendència a profundes depressions. Tenia un caràcter reservat, fred en el tracte, propens a la soledat, distant, inaccessible...
Es va entregar totalment a la seva vocació d’escriptor i va renunciar a totes les coses (vida amorosa i social, guanys materials, reconeixements públics…). La seva vida és un acte de renuncia en favor de la seva obra literària.
El seu món exterior es redueix als trajectes de casa a la feina i a les tavernes del seu barri de Lisboa on no parava de fumar i beure copes d’aiguardent. Aquest alcoholisme creixent va anar minant la seva salut fins que el va dur a la tomba.
Per poder sobreviure va treballar com a redactor de correspondència estrangera en una empresa d’exportacions i va fer de traductor, feines modestes que li permetien un horari flexible i llibertat per dedicar-se a la seva escriptura.
Va participar en la creació de revistes modernistes i avantguardistes de vida efímera: Orpheu (1915), Portugal futurista (1917), Athena (1924).
Després d’anar acumulant fracàs rere fracàs, va viure el final de la seva vida en una mena d’exili interior, desanimat i enfonsat, sense parar de beure i fumar. El dia abans de morir, ingressat a l’hospital sense cura possible als 47 anys, va deixar escrit en un paperet: “I know not what tomorrow will bring” (No sé el que el demà em portarà).

La seva incapacitat per comunicar-se amb els altres era tal que es diu que només va poder compartir els seus pensaments i sentiments amb els seus “altres jo” interiors, aquesta veu múltiple que va habitar el seu “coração de ninguém” (cor de ningú). Com a conseqüència d’aquesta torturada vida interior van sorgir els HETERÒNIMS: va inventar diferents personalitats perfectament delimitades i caracteritzades tant a nivell personal (biografies) com literari (estils diferents) i va anar escrivint com si aquests diferents personatges existissin realment. La creació dels heterònims per a ell és una manera de sentir-ho tot de totes les maneres. Així va intentar donar veu  a les paradoxes i contradiccions d’una consciència dividida i fragmentada per explicar-se des de la coherència de les seves diverses veus interiors que li feien  impossible ser només un.
Els seus principals heterònims són: ALBERTO CAEIRO, RICARDO REIS, ÁLVARO DE CAMPOS i el propi FERNANDO PESSOA (ortònim).
A continuació faig una breu descripció de cadascun d’ells i transcric alguns fragments dels seus poemes (traduïts al castellà).
Per elaborar tota aquesta notícia m’he documentat amb el llibre: “Un corazón de nadie. Antología poética de Fernando Pessoa (1913-1935)”. Edición bilingüe de Ángel Campos Pámpano. Círculo de Lectores.

ALBERTO CAEIRO
El poeta de l’espontaneïtat, de l’instint que fa una poesia visceralment vivencial, construïda a partir de les impressions que rep del seu permanent contacte amb la natura. Suposa el retorn a l’home natural i primitiu. Utilitza un llenguatge directe, de pobresa lèxica i molt poca adjectivació. Segons ell, el veritable sentit ocult de les coses és el fet que no tinguin cap sentit ocult; les coses simplement existeixen, tota la resta és mentida.

No tengo ambiciones ni deseos.
Ser poeta no es una ambición mía.
Es mi manera de estar solo...

Leve, leve, muy leve,
un viento muy leve pasa,
y se va, siempre muy leve.
Y yo no sé lo que pienso
ni me importa saberlo...

Lo esencial es saber ver,
Saber ver sin ponerse a pensar,
Saber ver cuando se ve,
Y no pensar cuando se ve,
Ni ver cuando se piensa...

A veces me pongo a mirar una piedra.
No me pongo a pensar si siente.
No se me ocurre llamarla mi hermana.
Me gusta porque es una piedra,
me gusta porque no siente nada,
me gusta porque no tiene ningún parentesco conmigo...

El Tajo es más bello que el río que corre por mi aldea,
pero el Tajo no es más bello que el río que corre por mi aldea
porque el Tajo no es el río que corre por mi aldea...

No me importan las rimas. Rara vez
hay dos árboles iguales, uno junto a otro.
Pienso y escribo como las flores tienen color
pero con menos perfección en mi modo de
expresarme porque me falta la simplicidad divina
de no ser más que mi exterior...

RICARDO REIS
És clàssic en la seva poètica i en la seva filosofia: una concepció estoica, però bucòlica de les coses del món. Els seus textos són d’una gran cura formal exquisida i llatinitzant, farcida d’arcaismes lèxics i sintàctics. Fa una poesia mesurada, rigorosa, perfectament elaborada buscant la simetria i l’harmonia. S’esforça per assolir una certa calma interior.

Quien quiere poco, tiene todo; quien
nada, es libre; quien no tiene o desea,
hombre, es como los dioses...

Siéntate al sol. Abdica
Y sé rey de ti mismo...

En todo cuanto miré me quedé en parte.
Con todo cuanto vi, si pasa, paso.
La memoria no distingue,
De lo que vi, qué fui...

Mas, tal como es, gocemos del momento,
solemnes levemente en la alegría
y aguardando a la muerte
como quien la conoce...

No tengas nada en las manos
ni una memoria en el alma,
que cuando un día en tus manos
pongan el óbolo último,
cuando las manos te abran
nada se te caíga de ellas...

Maestro, son plácidas
todas las horas,
que malgastamos,
si al malgastarlas,
cual en un jarro,
ponemos flores.
Que no hay tristezas
ni hay alegrías
en nuestra vida.
Así, sepamos,
sabios incautos,
vivirla no,
sino pasarla
tranquilos, plácidos
siendo los niños
nuestros maestros;
Naturaleza
llene los ojos...

Los dioses son dioses
porque no se piensan...

ÁLVARO DE CAMPOS
Personatge complex, interessat per les màquines i les violentes realitzacions tècniques del seu temps. Poeta d’arrel futurista i influències de Whitman (el vers lliure, l’alliberament de l’esperit humà...) que també va passar etapes decadentistes i nihilistes.

Nunca, por más que viaje, por más que conozca,
al salir de un lugar, al llegar a un lugar, conocido o desconocido,
pierdo, al partir, al llegar, y en la línea móvil que los une,
la sensación de escalofrío, el miedo a lo nuevo, la náusea
-esa náusea que es el sentimiento cuando sabe que el cuerpo tiene el alma.
Treinta días de viaje, tres días de viaje, tres horas de viaje
-siempre la opresión se infiltra en el fondo de mi corazón.

Empiezo a conocerme. No existo.
Soy el intervalo entre lo que deseo ser y los demás me hicieron,
o la mitad de ese intervalo, porque además hay vida...
Soy esto, en fin...
Apaga la luz, cierra la puerta y deja de hacer ruido de zapatillas en el pasillo.
Quede sólo yo en el cuarto con el gran sosiego de mí mismo.
Es un universo barato.

FERNANDO PESSOA
El poeta del buit, del no-res, dels ambients tèrbols i misteriosos, dels diferents nivells de realitat dins d’un mateix poema, l’agnòstic, el metafísic, el poeta popular...


A VECES, Y EL SUEÑO ES TRISTE (fragment)
A veces, y el sueño es triste,
en mis deseos existe
lejanamente un país
donde ser feliz consiste
solamente en ser feliz.

Se vive como se nace,
sin querer y sin saber.

En esa ilusión de ser,
el tiempo muere y renace
sin que se sienta correr...

AUTOPSICOGRAFIA
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que en verdad siente.

Y, en el dolor que han leído,
a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido
sino sólo el que no tienen.

Y así en la vida se mete,
distrayendo a la razón,
y gira el tren de juguete
que se llama corazón.

TENGO TANTO SENTIMIENTO
Tengo tanto sentimiento
Que es frecuente persuadirme
De que soy sentimental,
Mas reconozco, al medirme,
Que todo esto es pensamiento
Que yo no sentí al final.

Tenemos, quienes vivimos,
Una vida que es vivida
Y otra vida que es pensada,
Y la única en que existimos
Es la que está dividida
Entre la cierta y la errada.

Mas a cuál de verdadera
O errada el nombre conviene
Nadie lo sabrá explicar;
Y vivimos de manera
Que la vida que uno tiene
Es la que él se ha de pensar.

NO QUIERO ROSAS MIENTRAS HAYA ROSAS (fragment)
No quiero rosas mientras haya rosas.
Las quiero cuando ya no las pueda haber.
¿Qué he de hacer con las rosas
Que puede cualquier mano coger?

Sólo quiero la noche si la aurora
La diluye en azul y rosicler.
Lo que mi alma ignora,
Eso es lo que quiero poseer...

A veure què en fem (Manel)

Fa uns dies parlava del nou disc dels MANEL i destacava algunes cançons. Avui us vull fer un monogràfic de la cançó que més m'ha agradat que és "A VEURE QUÈ EN FEM".
Musicalment, sense tenir res de l'altre món, és interessant i molt agradable, amb uns cors molt macos que a alguns els porten ressons dels Beatles.
Però el que trobo admirable és la lletra i com que pot molt ben ser que en una primera escolta no se'n tregui l'entrellat, intentaré explicar-vos-la.
Per començar i a mode d'introducció us diré que té imatges interessants, exemples demolidors i una reflexió genial. Som-hi?

Segur que a tots ens ha passat que alguna vegada hem posat alguna excusa quan no ens atrevíem a afrontar un repte.
De petits no ens atrevíem a anar sols a una habitació perquè teníem por dels monstres... o justificàvem les males notes perquè els mestres ens tenien mania... o no ens deixaven anar a una excursió perquè feia poc que havíem passat una malaltia... o no demanàvem una cosa perquè dèiem que segur que els pares no ens deixarien... De més grans podíem buscar justificacions en "veritats universals" com que l'administració mai no donarà els permisos, que serà impossible complir els terminis, que ella mai no es fixarà amb algú com nosaltres, que tot és culpa dels polítics o fins i tot dels crims del nazisme...
Moltes vegades aquestes excuses ens faciliten la comoditat de no haver de plantejar-nos seriosament un repte i a més ens permeten queixar-nos de la injustícia de no poder aprofitar les oportunitats... I al llarg de la vida això s'ha anat fent un hàbit ("...s'ha anat fent gran, ha anat avançant infectant-nos la sang...").
I encara que alguna vegada ja ens havien avisat ("...prepara’t que al final et tocarà aprendre a viure i a no culpar..." en realitat no estàvem preparats.
Doncs els Manel ens dibuixen un escenari en que totes aquestes "excuses" "...fugen en desbandada animal entre un immens núvol de pols..." i ens deixen sols.
I de sobte ens trobem davant d'una oportunitat real sense cap obstacle i no podem dissimular ni escudar-nos en excuses de mal pagador. Podem agafar-la o deixar-la passar... i com diuen els Manel:

...Tenim una oportunitat, (constatació que l'oportunitat és real i no podem mirar cap a una altra banda) 
ha, ha, ha (somriure burleta davant la nostra indefensió un cop eliminades les excuses de sempre).
A veure què en fem...(frase final que ens desafia a aprofitar-la i no deixar-la passar)"

No sé si us agradarà tant com a mi. Potser també li heu de donar una oportunitat i escoltar-la un parell de vegades fixant-vos bé amb la lletra.
A veure què en feu...!

A VEURE QUÈ EN FEM (Manel)

I ara preguntes: “exactament què està passant?”
Tu que ho tenies tot tant lligat.
I dissimules, però crec que ho vas enganxant:
Per més que cridis no et respondran...

Els monstres de la teva infantesa trista,
El cos de professors que et va agafar mania,
No els miràvem i se’n van anar
I això en silenci s’anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
Però em temo que és una oportunitat.

I ara comences a entendre els pobres desgraciats
Que des d’un taxi van treure el cap cridant:
“Prepara’t que al final et tocarà
Aprendre a viure i a no culpar

A la verola borda i a la tos ferina,
Al papa i a la mama i als crims del nazisme"
I què hi farem si ens vam despistar
I això avançava infectant-nos la sang?
Prova a somriure davant del mirall
Que ara tenim una oportunitat.

Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
Maleint alguna festa d’estudiants tronada,
Quan vam veure un feix de llum, una claror,
Avançant entre els llençols, fregant les cames.

Vam notar que tremolava la porta del balcó,
Abans d’obrir vas comprovar el nus de la bata,
Al carrer, entre un immens núvol de pols,
Fugien en desbandada animal

Les cançons que no avisaven que mentien,
Les frases serioses que ja feien riure
I van deixar-nos aquesta veritat,
Que em sap molt greu, però per sempre sabràs
Pots agafar-la o deixar-la passar,
Però ara tenim una oportunitat.

Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat...

Ha, ha, ha! A veure què en fem...

Sant Agustí

Avui hem anat a uns funerals.
Per fer costat a la companya Teresa Piñot que acomiadava el seu pare, en Pasqual Piñot.
Ens han repartir un recordatori molt maco que per davant tenia una gran foto d'un primer pla de la cara d'en Pasqual i darrera...
... un text que ens ha corprès a tots!

En primer lloc pel contingut del què diu i com ho diu.
I en segon lloc, almenys a mi, quan he sabut que aquell magnífic text en realitat va ser escrit pels volts de l'any 400 per Sant Agustí (algunes fonts diuen que era una carta de la seva mare, Santa Mònica, per a ell).
Em sembla increïble que un text escrit fa 1600 anys tingui tanta vigència, tanta força i tanta bellesa i no me n'he pogut estar de compartir-lo:

"La mort no és res, no he fet més que passar a l’altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.
Allò que érem l’un per l’altre, ho seguim sent.
Dóna’m el nom que sempre em donares,
parla’m com sempre em parlares.
No facis ús d’un to diferent.
No adoptis una expressió solemne ni trista.
Segueix rient d’allò que ens feia riure plegats.
Prega, somriu, pensa en mi. Prega amb mi.
Que el meu nom es pronunciï a casa com sempre fou,
sense cap mena d’èmfasi, sense cap mena d’ombra.
La vida és el que fou, el fil no s’ha tallat.
Per què hauria d’estar jo fora dels teus pensaments?
Només perquè estic fora de la vostra vista?
No estic pas tant lluny. Tan sols a la volta del camí…
Ho veus? Tot està bé. Tornaràs a trobar el meu cor,
tornaràs a trobar la seva tendresa depurada.
Eixuga les teves llàgrimes i no ploris més si m’estimes."

(Sant Agustí)

Atletes, baixin de l'escenari

Em va agradar molt el primer disc de MANEL. I també el segon. I ara després d'unes setmanes d'haver-me comprat el tercer i haver-lo escoltat força al cotxe he de dir-vos que...també m'agrada el tercer!
I això que no és pas un grup que t'enganxi a la primera. No fan cançons especialment comercials ni mostren una actitud "per agradar". Més aviat defugen les entrevistes, donen poc joc mediàtic i només semblen concentrats en fer bones cançons. I això és el que fan: FAN BONES CANÇONS.
Aquest és un disc per anar-lo escoltant, descobrit i gaudint.
Musicalment és menys recarregat d'arranjaments que els anteriors, amb menys ukelele, més bàsic, un punt més elèctric i força divers (hi ha cançons de diferents sonoritats, ritmes i tempos).
Però per a mi el millor dels MANEL són les lletres. Ja vaig declarar la meva admiració pel compositor de la majoria de les cançons (GUILLEM GISBERT) que va excel.lir amb "Benvolgut" i avui m'hi reitero.
Les lletres de les cançons dels MANEL tenen un registre molt interessant: hi ha un nivell de vocabulari molt més ric del que utilitzem normalment en un registre col.loquial, però està perfectament dosificat per no impedir la bona comprensió de les històries. A més a més tenen una capacitat destacada per fer de les seves cançons, narracions plenes de detalls i de tensió dramàtica.
Finalment trobem algues cançons que semblen ser volgudament críptiques o enigmàtiques, és a dir que les escoltes una i altra vegada i no acabes de tenir clar de què deuen parlar, sense que això impedeixi que puguin agradar-te.
Acabo destacant-vos algunes cançons:

1. Per sobre de totes hi ha "A VEURE QUÈ EN FEM" que m'agrada tant que ja us l'explicaré un altre dia amb més deteniment.
2. "DEIXAR-TE UN DIA" és una molt bona història que explica les reflexions prèvies al planteig d'una ruptura sentimental. La idea es va enfortint i sembla a punt de materialitzar-se, però al final hi ha un gir inesperat. Musicalment té uns cors ben bonics, detalls de piano i unes repeticions "in crescendo" que donen un to èpic ( "si es transforma tant"). Hi ha moltes imatges interessants, potents i molt visuals: "...la teva veu sonava lluny com el xiulet de trens perduts...", "... venien frases solemnes que ens matarien com a un poltre coix...", "...ja s'intuïa a l'horitzó la costa verge d'un nou món, ja em desplaçava més lleuger alliberat del pes del teu amor... "
3. "MORT D'UN HEROI ROMÀNTIC" és una descripció magnífica i plena de detalls que et fan visualitzar perfectament l'escena de la descoberta i aixecament d'un cadàver. És realment recomanable escoltar-la i adonar-se com som capaços d'anar-nos imaginant tots els detalls de l'escena gràcies a l'acurada lletra i a la musicalitat que l'acompanya. Hi ha una part enigmàtica que la constitueix la nota de comiat que li han trobat entre les mans: un obstinat musical va fent una llarga enumeració final d'imatges que volen expressar tota la riquesa interior que podria haver provocat la mort d'aquest heroi romàntic.
4. "UN DIRECTIU EM VA ACOMIADAR" musicalment és molt pop i enganxosa amb una tornada potent. El baix i la bateria la van fent avançar rítmicament tota l'estona. La lletra fa una contraposició entre l'actitud rebel i agressiva que li agradaria haver mostrat quan l'han acomiadat i la real d'educada acceptació i submissió que ha mostrat.
5. "QUIN DIA FEIA AMICS..." també té un aire molt pop i fa una curiosa descripció d'un dia fantàstic que a  mitja cançó descobrim que només s'estava produint a la imaginació del compositor d'una cançó al qual han interromput en ple procés creatiu: "...No-oooo, no m'interroooompis..."

De la resta de les cançons només em fa gràcia destacar que el single que tant hem sentit, "TERESA RAMPELL", cada cop que en sonen els primers compassos al cotxe, provoca que el Roc digui: "...la del Michael Jackson...". I sap perfectament que són els MANEL, però el ritme li recorda alguna altra cançó del rei del pop.

En fi, si en teniu ocasió, escolteu les noves cançons de MANEL i, si voleu, en parlem.

La rotllana - poema

Amb algunes persones ja he comentat que la meva feina fa que durant el curs porti un ritme vertiginós que no em permet conrear moltes de les meves aficions que només puc recuperar d'estiu en estiu.
A l'estiu de cop i volta passo a disposar del meu temps i és un canvi radical, una mena de paradís somiat per un parell de mesos.
L'altre dia, que ja començava a anticipar aquest gran canvi que està arribant em va sortir un poema que trobo molt "visual". M'agraden molt la idea del contracte ple de pols i de la rotllana que totes les meves aficions van fent per assegurar-se que la notícia és certa i celebrar-la.
A veure si a vosaltres també us agrada:

LA ROTLLANA
Es van aturant les ales
de papallones diabòliques
que han batut, vertiginoses,
els darrers mesos. S’aturen,
però no ho poden fer de cop.

Mica a mica acaben temes,
mica a mica descobreixo
sota un petit gruix de pols
el contracte que acredita
que... sóc l’amo del meu temps!

I es va formant la rotllana
d’incrèduls acompanyants:
els llibres de la tauleta,
la guitarra abandonada,
la cadira del balcó...

Els bolis i la llibreta,
el got de fer-se cubates,
els vells discos, les idees,
les cançons inacabades,
els somnis, la inspiració!

Els uns es miren als altres,
quelcom brilla a les mirades,
hi ha energia a la rotllana
i il.lusió quan algú crida:
“Ja tornen a ser vacances!”

"Ciudad de vacaciones"

Aquesta setmana hem tingut acollits el Gabriel i l'Aran (dos dels fills de la Pietat i l'Arles) uns quants dies a casa nostra (3 nits). I aprofitant que tenim espai a la terrassa exterior, hi hem fet vida pràcticament a totes hores.
A l'estiu aquest espai, que no és pas petit, queda atapeït quan hi instal.lem la piscina que ha de compartir espai amb el boti-boti, la barbacoa, la taula i les cadires, la porteria de futbol, la cistella de bàsquet...
Doncs el Roc, l'Ona, el Gabriel i l'Aran han descobert que encara hi cabien més coses: hi han fet una gran construcció amb un joc que permet fer grans estructures amb pals i esferes (tubosfera system) i hi han instal.lat una tenda de campanya on... han dormit dues nits!! S'ho han passat genial, tot i que feia la impressió que vivíem en un campament gitano atapeït de mil i una coses que anàvem traslladant d'un lloc a un altre.
Ara que... ben mirat... potser tot és qüestió de màrqueting.
Benvinguts a casa nostra: "CIUDAD DE VACACIONES"

Les nostres instal.lacions disposen de piscina adaptada per als infants...

...amb amplis horaris d'obertura al públic (de dia i de nit).

Hi ha zona lliure d'acampada.

Disposem d'àrea de jocs infantils.

Zones de relax enmig del bosc amb tumbones...

...i hamaques.

Hi ha un petit hort perquè els nens aprenguin a fer de pagès.

Zona wi-fi.

Barbacoes per poder-se fer els àpats.

Menjadors comunitaris amb servei opcional de cambrers...

...o self-service.

Hi ha flexibilitat per costumitzar les habitacions al gust dels clients.

Habitacions de 4...

...amb totes les comoditats.

La satisfacció dels nostres clients és la nostra raó de ser.

El descans dels nostres clients és la nostra prioritat.

Vine a la nostra "Ciudad de vacaciones", no te'n penediràs!

Marxem!... pas a pas.

És de justícia reconèixer que molta gent porta anys i panys en aquesta lluita, però tinc la sensació que d'uns anys ençà hi ha hagut un canvi significatiu: les consultes populars per la independència (primer la d'Arenys i després totes les altres que van seguir), la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana i les seves primeres campanyes (penja l'estelada al balcó i no la despengis fins la independència...), la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, tots els passos polítics posteriors...
I ara, després d'un període una mica més tranquil, (almenys de portes enfora i en forma d'actes multitudinaris) entrem en una nova temporada d'emocions fortes i actes altament simbòlics.

De fet el primer es va produir fa poc: el Concert per la Llibertat del 29 de juny. I malgrat totes les coses que se li puguin criticar, en línies generals va ser un èxit incontestable i una nova visualització internacional de la causa independentista catalana.

Aquest diumenge, 7 de juliol, a la comarca del Bages fem un acte que es diu "Marxem!". Diverses caravanes de vehicles procedents de diferents punts del Bages confluiran a Manresa. A la plaça de Crist Rei es formara una estelada humana gegant (està prevista a les 12'30 h) i hi haurà actuacions musicals i parlaments de gent tan estimulant com: Patrícia Gabancho (periodista i escriptora), Montserrat Carulla (actriu) i Carme Forcadell (Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Podeu consultar el programa sencer.
Els 4 de casa meva hi anirem i des d'aquí animo tothom qui vulgui i pugui a formar-ne part per anar mantenint ben amunt l'esperit d'aquest moviment favorable a la independència.

 

I després ja anirem fent bullir l'olla de cara a l'acte de l'11 de setembre d'aquest any: la Via Catalana. Un acte agosarat que pretén formar una cadena humana ininterrompuda que vagi des del Pertús fins a Alcanar. 

Hi ha un precedent molt estimulant: el 23 d'agost del 1989 , els ciutadans d'Estònia, Letònia i Lituània van fer la Via Bàltica enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a reivindicar les seves ànsies de llibertat. A la primavera següent ja eren països independents gràcies a la gran mobilització i a la repercussió internacional aconseguida.

Ara ens toca als catalans. Com diu el lema de la campanya: "Guarda't un lloc per a la història!". Si l'Onze de setembre passat vaig anar a Barcelona sentint que estava formant part de la història, aquest any m'agradaria repetir i, si pot ser, anar-hi acompanyat de la resta de família.

En John Paul Young al 1978 deia "Love is in the air" i ara som molts els que assistim al dia a dia amb una excitació i una il.lusió perquè la proximitat de la independència sembla flairar-se per moments. Perquè hi ha hagut un canvi de tendència. Perquè ja no es fa ni por ni vergonya declarar-nos independents. Perquè ho defensem amb fermesa, però amb serenitat i tranquil.litat, amb arguments i amb un somriure, festivament i cívicament. Perquè tenim la sensació d'anar guanyant adeptes dins i fora dels nostres territoris i d'anar-nos carregant de raons de manera que arribarà un dia en que la pregunta, fins i tot a nivell internacional, no serà "Per què? sinó... "Per què no?". 
I llavors qui haurà de respondre (i no sabrà com) no serem nosaltres...

4 anys del picalapica

L'1 de juliol consta a l'agenda com la data d'aniversari del bloc PICALAPICA. L'1 de juliol del 2009 vaig iniciar aquest bloc i al llarg d'aquests 4 anys hi he publicat, amb aquesta, 444 notícies.
Us juro que no ho he fet expressament però ha sortit aquesta festa del número 4: 444 notícies en 4 anys.
Per no repetir la llista d'agraïments que ja he publicat en anteriors aniversaris, aquest cop us proposo un altre regal d'aniversari:

PER QUÈ NO EM DIEU UNA NOTÍCIA QUE US HAGI AGRADAT, EMOCIONAT, SORPRÈS, DIVERTIT PER SOBRE DE LES ALTRES que heu llegit en aquest bloc?

Començo jo i vull destacar "Fer pinya" del setembre de 2011.
Va ser molt emotiva d'escriure i va suscitar un allau de comentaris de solidaritat i emoció que em van fer vessar moltes llàgrimes de satisfacció pel que havia aconseguit amb les meves paraules.

I vosaltres? Quina notícia recordeu especialment?

I mentre rumíeu, no oblideu llegir la notícia anterior a aquesta, "Herois anònims", que aquest aniversari precipitat li ha robat el protagonisme massa de pressa.