L'altre dia el Santi Balmes, que recomana una cançó cada dia a la secció el Santify a RAC1, va posar aquesta cançó que mai no havia sentit i... alguna cosa es va remoure.
Em va encantar! I quan això passa, acostumo a compartir-ho al bloc per si li passa a algú més.
Aquí la teniu: "Drink" de Jamie Cullum
Encara no sé ben bé de què estic parlant, però per facebook he trobat aquest canal de Youtube anomenat POSTMODERN JUKEBOX on versionen de manera retro temes més moderns i he trobat deliciosa aquesta versió del "I still have'nt found what I'm looking for" dels U2
Gaudiu-lo!
Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués...
Espero que us agradi!
GUITARRISTA
- Bona nit, Moià! Sou collonuts!
I amb un obstinat frenètic de guitarra i el redoble final de la bateria acaba l’última cançó d’aquesta nit. Deixo l’instrument sobre el suport i m’uneixo als meus companys al davant de l’escenari. Ens enllacem per les espatlles i saludem el públic. M’encanta aquest moment d’adrenalina quan, tot i ser una guitarrista d’un grup modest, sento les mateixes sensacions que deuen tenir el Bruce Springsteen o el Keith Richards. Suada, excitada, contenta... Sentint-me especial, reconeguda: feliç!
Llenço la pua com si fos una estrella del rock, saludo els amics que em somriuen des de les primeres files i començo a desfilar, amb els meus germans musicals, cap al darrere de l’escenari. Hi ha complicitat total, rialles i satisfacció. El bolo ha anat molt bé i comentem les anècdotes que sempre es produeixen: quan el cantant s’ha equivocat en la lletra de la segona cançó, quan jo he allargat la intro de “Mai tornarem” i tots em miraven amb cara d’espantats perquè no sabien si entrar o no, quan el baixista s’ha enfilat a l’ampli i per un moment tots hem tingut por que es fotés una hòstia de campionat...
Prenem una cervesa mentre esperem que el local es vagi buidant i llavors sortim a desmuntar. Alguns incondicionals s’han esperat i fem petar la xerrada mentre recollim. Quan ho tenim tot entaforat a la furgoneta, anem a sopar i ens repartim la pasta de l’actuació. Mai no és cap dineral però sempre va bé per arrodonir el sou de caixera.
I llavors és quan retorna aquella coneguda fiblada. Demà em llevaré tard, potser ressacosa. Passaré el diumenge tirada per casa i tornarà a ser dilluns. Sonarà el despertador i la realitat tornarà a burlar-se de mi: la caixera guitarrista.
I fins el proper bolo no podré tornar a sentir la felicitat que sento quan toco davant del públic. Bé, l’assaig dels dimecres també està molt bé, però quan realment sóc jo és dalt d’un escenari. I a casa amb la guitarra. Tocant, provant, jugant, component... Amb la guitarra a les mans sóc capaç d’expressar-me i em sento plena. Aquesta sóc jo. I no pas la caixera del Supermercat Vila.
Quan estic cobrant als clients, quan reposo els productes als prestatges, quan escombro el súper, quan quadro la caixa... Sempre em veureu amb bona cara, els clients estan contents amb el meu tracte i ningú no sospita que no sóc feliç, però aquesta vida no m’omple i em deprimeix.
*** *** ***
Des que vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig voler dedicar-me a la música. Vaig anar un temps a classes amb un profe del barri, però després de saber els acords bàsics vaig continuar pel meu compte. Tutorials d’internet i hores i hores de pràctica a la meva habitació. M’enorgullia de les durícies als tous dels dits.
I quan vaig conèixer el Jan, un altre noi amb la mateixa passió, l’horitzó es va ampliar de manera exponencial. Quedàvem a casa seva, a casa meva o a la placeta. Provàvem de treure els acords de les cançons que ens agradaven i riffs cada cop més complicats. I quan teníem una cançó ben assajada i la cantàvem de dalt a baix... acabàvem amb una satisfacció que no tenia preu: allò era felicitat.
Estàvem sempre junts i amb les guitarres. Quan podíem anàvem a concerts i sempre teníem la mirada clavada en els guitarristes i els seus instruments. Altres vegades anàvem a l’única botiga de música que quedava a Manresa i demanàvem preus només perquè ens deixessin provar les guitarres. Ens vam acabar fent amics de l’amo i ens avisava quan venia un representant a fer una exhibició dels nous models: era al·lucinant veure de tant a prop algú que en sabia tant.
Un dia, un amic del Jan va venir a l’assaig i ens va dir que ho fèiem molt bé i que volia que toquéssim a la seva festa d’aniversari. Allò ens va fer molta il·lusió i al mateix temps ens va carregar de responsabilitat i nervis. Vam començar a assajar les cançons que ens sortien millor i el dia de la festa vam fer-ho prou bé perquè tothom ens felicités i aquella sensació... Uau! Tenir gent al davant que et felicitava només perquè li agradava el que a tu t’encantava fer! Aquella sensació era insuperable! I aquell dia vaig decidir que volia dedicar-m’hi.
Vaig anar-me arrossegant per l’institut, passant els cursos amb penes i treballs perquè jo només pensava en una cosa i no eren els estudis. Em submergia en les vides dels grans grups musicals i somiava que un dia aquella pogués ser la meva vida. Jo sempre hagués volgut ser el cinquè Beatle: trobar uns amics apassionats per la música, deixar-ho tot per un somni i triomfar.
Mica a mica vaig anar dominant cada cop més l’instrument. Pels aniversaris només demanava diners i, quan en tenia prou, comprava cada cop millor material: amplificadors, guitarres, pedaleres... Vaig acabar entrant al circuit dels grups locals. Ens coneixíem tots i sovint coincidíem als pocs llocs on es feien concerts per la zona. Visitàvem els locals d’assaig dels altres grups i a vegades fins i tot ens substituíem si hi havia alguna baixa. Algun cop havíem quedat uns quants per anar al concert d’un grup i al final muntar una jam session, amb el local ja tancat: improvisar i acompanyar-nos amb els instruments. Eren sessions fantàstiques on fruíem d’allò més sense cap altre al·licient que passar-nos bé i aprendre els uns dels altres.
I així vaig arribar a sentir-me cada cop més competent. Tenia agilitat als dits i prou experiència per improvisar i acompanyar qualsevol cançó, ni que no l’hagués practicada mai abans. Entre la colla de músics tots em respectaven, però crec que el fet de ser una de les úniques dones no m’afavoria i mai no acabava de destacar del tot. Tocava en un parell de grups de manera estable i componia les meves pròpies cançons. De fet quan més brillava és quan les interpretava en format de cantautora en petites sales. Tothom em felicitava! Em deien que ho feia molt bé i que els fascinaven les meves cançons, però... no passava d’aquí i seguia treballant al Supermercat Vila, enyorant la vida que no tenia.
Cada dia al mati conduïa per anar a la feina, gaudint de la carretera que passava entre camps i boscos abans d’arribar a Manresa. Era un plaer fer aquella carretera que em permetia anar notant els canvis de paisatge al llarg de l’any. Quan es despullaven els arbres a la tardor, quan florien els camps a la primavera, els canvis de tonalitat del verd dels prats... Aquells paisatges m’excitaven la sensibilitat i em despertaven sensacions. De tant en tant això esdevenia llavor per a una cançó o simplement reflexions boniques que anaven quedant gravades al subconscient i tard o d’hora acabaven sortint. Tot això fins que arribava al trencall on havia de posar l’intermitent per deixar aquells suggerents decorats i entrar a la ciutat.
Aquell trencall era el moment físic en què cada dia canviava somnis per realitat. Allà es quedava la guitarrista i compositora amb les seves imatges, metàfores i melodies i ocupava el seu lloc la caixera infeliç.
Al vespre, quan plegava de la feina feia el camí invers i tan bon punt tornava a fer la carretera secundària entre camps i boscos, m’anava desempallegant de la rutina i el desànim i recuperava la il·lusió per als projectes vinculats amb la música: la cançó que tenia a mitges, el tema sobre el qual m’agradaria escriure aprofitant aquella melodia, les noves versions que volia provar en el proper concert...
I deixava volar la imaginació i pensava en aquells germans que havien deixat la feina a la fàbrica i s’havien convertit en músics d‘èxit. O aquells altres que ho havien deixat tot i havien travessat el mar per començar una carrera artística. O els que compartien pis, havien començat a publicar cançons a Instagram i havien anat acumulant visites i likes fins a esdevenir el grup de moda. Però jo no tenia xarxes socials i tampoc no em decidia a deixar-ho tot per un futur incert.
*** *** ***
La setmana que ve torno a tocar al “Dekonya”, el bar musical del Barri Vell. Allà em paguen (no gaire, però em paguen) per tocar el meu repertori i cada vegada ve més gent a escoltar-me. Hi actuo l’últim divendres de cada mes i, modèstia a part, cada cop sono millor i és més especial l’ambient que es genera en aquests concerts. Quan acabo sempre hi ha algú que al·lucina quan descobreix que la música i la lletra del que ha escoltat és de collita pròpia. Em diuen que hauria d’enregistrar una maqueta, que tinc talent i qualitat, que m’apunti a un concurs de la tele i segur que guanyaré...
I jo em vaig inflant i m’afalaga sentir-ho, però després penso que no tinc pas possibilitats reals de triomfar. No conec cap noia que hagi fet el pas, que hagi decidit deixar la feina i llençar-se a fons cap a una possible carrera musical. Sempre penso que no funcionaria i hauria de tornar al cap de quatre dies a demanar que em tornessin a agafar al súper. I de què hauria servit? Quedaria feta pols per a tota la vida. Potser fins i tot se’m passarien les ganes de fer cançons. En canvi ara tinc la tranquil·litat econòmica i les estones genials que passo cada cop que puc fer alguna actuació. No crec que hagi d’aspirar a més amb el risc de perdre-ho tot.
Però no sempre és igual. A vegades el dimoniet alça la veu i comença a renyar-me. Em demana per què malbarato el meu talent, per què no m’arrisco a intentar ser feliç fent el que m’agrada, per què em conformo amb aquesta vida mediocre que no m’omple. Em recorda la molta gent que gaudeix amb les meves cançons, els que em feliciten per la meva manera de tocar la guitarra, els que em demanen si tinc disc i em contracten per fer algun bolo. Em recorda com van començar bandes mítiques amb concerts sense públic, problemes econòmics, falta d’autoestima i com un bon dia va venir un cop de sort i la seva carrera es va rellançar.
Com vols tenir un cop de sort mentre cobres els clients al supermercat?
I així passo la vida enmig d’aquests dilemes. Però no sóc prou orgullosa o prou valenta i mai no em decideixo a fer el pas. I als matins, quan arribo al trencall que deixa els camps per entrar a la ciutat, el so de l’intermitent martelleja dins del meu cap:
- Bur – ra... bur- ra...
I em castigo a mi mateixa per no ser capaç de reaccionar i lluitar per canviar el meu destí. I m’encamino, derrotada, cap a la feina, mirant pel retrovisor la guitarra que sempre porto al seient del darrere. Ja ho diuen que el pitjor jutge és un mateix.
*** *** ***
El concert del “Dekonya” va anar de conya -broma fàcil-. Hi havia el mànager dels Twins Tal·les i em va proposar anar de telonera a la gira que comencen a finals de maig. Aquest grup està a punt de fer el salt i hi ha molta expectació per com serà el proper disc. Encara no juguen a primera divisió, però fan una bona gira pel que és el circuit català. Vint concerts entre juny i setembre. Arreu de Catalunya i amb actuacions a Mallorca, València, Andorra i fins i tot un bolo a Zaragoza, perquè el baixista és d’allà.
De cop em va venir el vertigen. Em seria impossible fer tots aquells concerts i mantenir la feina al súper. Potser podria demanar als amos que em deixessin agafar dies de vacances per anar a tocar, però serien massa dies. És una botiga petita i no hi ha més personal: els amos i jo. Ells ja són grans i se’n refien molt de mi. Haurien de plantejar-se contractar un substitut i seria un enrenou tan gran que no crec que ho acceptessin...
Li vaig dir al mànager que em deixés dos dies per pensar-m’ho i organitzar-me i em vaig sentir fatal. Qualsevol es deixaria tallar un dit (i això és dir molt per a una guitarrista) per aprofitar aquella oportunitat. I jo cagada i plantejant-me si podria deixar la feina. A més a més: a qui vull enganyar? Si he de prendre la decisió, sé que el dimoniet i l’angelet no es posaran pas d’acord i jo em quedaré, com sempre, al mig de la cagarada.
- Bur – ra... bur- ra...
Sola a casa, aquell mantra em repica al cap mentre agafo la guitarra per intentar abstreure’m d’aquella tortura. Potser les sis cordes amigues m’ajudin a prendre la decisió.
Toco millor que mai. Em surt una melodia trista, però punyent. Un arpegi delicat que va pujant d’intensitat i esclata en una tornada sincopada i enganxosa. La toco una i altra vegada, anoto les rodes d’acords i intento buscar-hi una lletra, però avui no és el dia. Tard o d’hora serà una cançó genial i es dirà “Laberint”. Però és d’aquelles que no es poden malbaratar amb una lletra qualsevol. Ha d’esperar que li arribi el seu moment.
Què he de fer?
Hauré de sondejar els amos, a veure com respiren. Plantejar la possibilitat que hagi de faltar algun dia per anar a algun concert. Sí. Demà ho faré. Potser encara hi ha alguna manera de poder aprofitar l’oportunitat sense deixar la feina. Potser puc trobar un substitut de confiança que els senyors Vila acceptin.
Demà ho veuré més clar.
Sopo sense gana i torno a agafar la guitarra. No toco cap cançó sencera, només hi converso amb rodes d’acords i solos d’aquells típics del blues. Sembla que les cordes plorin el meu dolor i penso que sóc una pringada perquè en comptes d’estar gaudint de la sort per l’oportunitat rebuda, estic patint per si sabré aprofitar-la o no.
Em faig un gintònic. Espero que em pugi al cap i m’ajudi a agafar el son per deixar de donar voltes al meu dilema.
Em llevo amb mal de cap i recordo el maldecap que tinc entre mans. Avui he de parlar amb els amos i decidir si accepto l’oferta de telonejar els Twins Tal·les. Només de pensar-ho, l’angoixa ja em comença a fer encongir. Mai no se m’ha donat bé prendre decisions. Sobretot de les difícils.
Només amb un cafè a l’estómac, entro al cotxe i començo a fer el camí cap a la feina amb la mirada posada al preciós paisatge que cada dia m’acompanya. Em ve al cap la melodia de la cançó “Laberint” d’ahir. M’encanta. Dins del meu cap la vaig repetint mentre observo el sol que intenta passar enmig d’uns núvols poc consistents i em surt el primer vers:
- Com el sol que travessa la boira...
Miro pel retrovisor: no ve ningú. Poso els quatre intermitents, m’aparto a un costat i obro el mòbil per anotar aquella frase abans que se m’oblidi. I mentre escric la primera, arriba la segona:
- ...com el sol que il·lumina el camí...
Miro l’hora i guardo el mòbil. Si m’encanto amb la cançó arribaré tard a la feina i estaré en una mala posició per negociar amb els amos. M’incorporo a la carretera i segueixo cap a la feina.
Condueixo amb l’embrió de cançó dins del cap i una sensació que no sabria descriure. Hi ha dies que sents que tot flueix, deu ser el que els músics flamencs anomenen “duende” o, els del rap, “flow”. Pràcticament tinc la seguretat que si ara aturés el cotxe i m’assegués en aquell prat, amb el sol a la cara i la guitarra als dits, la cançó aniria venint mica a mica cap a mi. Però no pot ser. Avui és un dia important. He d’anar a la feina i parlar amb els amos.
Segueixo conduint i m’apropo al mateix lloc on cada dia poso l’intermitent per entrar a la ciutat. El poso i el so comença a riure’s de mi:
- Bur – ra... bur- ra...
Vaig reduint la marxa i avui l’insult creix en intensitat. Com si en comptes de la veueta solista dels altres dies, avui s’hagués presentat el cor de l’exèrcit soviètic i les seves veus profundes m’embolcallessin i m’ataquessin sense pietat:
- Bur – ra... bur- ra...
En realitat tot passa en un instant, però jo tinc la sensació que la coral dibuixa unes harmonies precioses amb segones i terceres veus que reforcen el missatge:
- Bur – ra... bur- ra...
I em sento tremendament burra! Petita. Insignificant. Sento que m’estimo poc. Que em mereixo tot el que em passa i el que em seguirà passant tota la vida...
No!
És un impuls. No m’havia passat mai. La mà esquerra empeny l’intermitent cap amunt i el so continua sent el mateix però la lletra ja ha desaparegut.
Em reincorporo a la carretera que estava a punt de deixar. Passo de llarg el trencall i segueixo conduint amb un somriure i la pell de gallina. Com si acabés de fer un salt molt gran i hagués aconseguit arribar a una roca que hi havia al mig d’un riu molt cabalós. Contenta perquè no he caigut al corrent que m’hagués arrossegat, però conscient que encara hauré de fer un altre salt igual de gran i difícil per arribar sana i estàlvia a l’altra riba.
He de trucar els amos del súper i dir-los que plego.
He de trucar el mànager dels Twins Tal·les per dir-li que accepto l’oferta.
He de pensar com vull encaminar la resta de la meva vida.
Però no serà ara.
Aturo el cotxe a la vora del camí. Agafo la guitarra i m’assec sobre l’herba, recolzada en una alzina. El sol em llepa la cara i acluco els ulls mentre faig sonar els acords de “Laberint” i canto:
Com el sol que travessa la boira,
com el sol que il·lumina el camí,
hi ha moments que dibuixo les línies
del meu nou futur destí...
