El conflicte de Gaza i Israel

Fa dies que dinem amb les esgarrifoses notícies dels bombardejos a la Franja de Gaza on no deixen de morir nens innocents com a conseqüència d'un d'aquells conflictes endèmics que sembla que mai no arribaran a solucionar-se. Al facebook trobo unes fotos esgarrifoses que il.lustren episodis nefastos d'aquest conflicte (les afegeixo al final d'aquest escrit). Entremig descobreixo la campanya que s'ha engegat per demanar la pau a aquests territoris arrel de la foto d'un petó entre una parella àrabo-israeliana que s'ha viralitzat a través de les xarxes socials.
M'adono que realment no sé massa cosa d'aquest conflicte. Investigo una mica i us exposo aquí el que he trobat, tot i que el que en realitat vull és demanar que acabi d'una vegada aquesta barbàrie.

GEOGRAFIA
La Franja de Gaza és un estret territori al sud-oest d’Israel i al nord-est d’Egipte (360 km2,  11 km de frontera amb Egipte, 51 km amb Israel i 40 km de costa al Mediterrani) que, juntament amb Cisjordània, forma els anomenats Territoris Palestins. És una de les regions més densament poblades del planeta amb 4.118 persones per km2. Hi viuen una mica més 1,5 milions de palestins. Tant Palestina com Israel al.leguen un dret històric sobre la zona.

ANTECEDENTS HISTÒRICS
1917-1948. Es forma l’Estat Palestí durant el Mandat Britànic. La franja de Gaza era una província d’aquesta Palestina.
1948. Després de la guerra àrabo-israeliana la franja de Gaza queda sota administració militar d’Egipte.
1967. És ocupada per Israel durant la Guerra dels Sis Dies i així es manté durant molts anys.
1987-1993. Primera intifada palestina (aixecament dels palestins contra Israel amb desobediència civil, mobilitzacions, vagues generals i lluita desigual de pedres contra armes).
1994. En virtut dels Acords d’Oslo es crea l’Autoritat Nacional Palestina que rep el 80% del territori i passa a encarregar-se de l’administració civil i la seguretat de la zona.
2000-2005. Segona intifada palestina (accions suïcides palestines i bombardejos israelians). Israel fa incursions a Gaza, hi instal.la llocs de control, restringeix els desplaçaments de palestins, construeix diversos assentaments jueus
2005. Els jueus de Gaza són evacuats i l’Autoritat Palestina en recupera el control. Se’n disputen el poder Al Fatah (permeables a la possibilitat d’un acord amb Israel) i l’organització islamista Hamás (que no reconeix l’Estat d’Israel).
2007. Hamás, que fins llavors s’havia alternat al govern palestí amb Al Fatah, pren el control de Gaza per la força, es nega a reconèixer l’Estat d’Israel i no renuncia a l’ús de la violència. Israel i altres potències occidentals passen a considerar Hamás com una organització terrorista. Se li imposen restriccions que afecten a l’ajuda humanitària que rebia fins llavors.
Israel controla les fronteres de Gaza, les seves comunicacions, els espais aeri i marítim i els subministraments de combustibles i aigua

HISTÒRIA INTERMINABLE
Des del 2001 des de Gaza es llancen de manera constant míssils cap a les poblacions frontereres d’Israel. Israel, al seu torn, infringeix severs bombardejos als pobles de la franja de Gaza.
Organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch han denunciat repetidament la devastació provocada pel conflicte i diversos crims de guerra i greus violacions del Dret Internacional per part dels dos bàndols.
Segons el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (Unicef) més del 70% dels habitants de Gaza viu en situació de pobresa, amb ingressos mínims i totalment dependents de l’ajut internacional.
Les potències internacionals i el Consell de Seguretat de l’ONU condemnen els crims que es produeixen, lamenten la pèrdua de vides humanes i fan crides al cessament de la violència. Intenten arribar a acords per aconseguir restablir converses entre els dos Estats que provoquin un alto el foc i una reobertura d’un procés de pau.
Alguns països com els Estats Units sempre subratllen que Israel té dret a defensar-se. Alguns països àrabs o afins a Palestina sempre denuncien obertament que Israel viola els drets de la població civil palestina.
Israel exigeix que s’aturin els atacs amb míssils des de Gaza. Palestina reclama que se li respectin els drets civils i humans, que s'aturi el bloqueig israelià i demana el reconeixement internacional.
Passen els anys i tot segueix igual.

CRISI DEL 2014
L’increment de la violència del conflicte de Gaza aquest juliol ja ha superat els 800 morts. A 25 de juliol se n’havien comptabilitzat 828 de palestins (la majoria civils i gairebé 200 nens) i 37 d'israelians (la immensa majoria militars).

JEWS AND ARABS REFUSE TO BE ENEMIES
El 13 de juliol, la periodista nord-americana d’origen libanès, Sulome Anderson, va publicar a Twitter una foto en que es feia un petó amb el seu xicot israelià de família ortodoxa. Els dos aguantaven un paper en que es podia llegir “JEWS AND ARABS REFUSE TO BE ENEMIES” (Jueus i àrabs ens neguem a ser enemics). Més avall explicava: Ell em diu “neshama” (“carinyo”, en hebreu),  jo li dic “habibi” (“estimat”, en àrab). L’amor no parla l’idioma de l’ocupació.  I hi afegien el  'hashtag' #JewsAndArabsRefuseToBeEnemies.
Amb aquesta foto volien recolzar una campanya engegada poc abans per un estudiant israelià del Hunters College de Nova York i la seva amiga síria.
La foto ha tingut un efecte viral arreu del món a través de les xarxes socials, s’ha compartit milers de vegades, ha aconseguit milers de seguidors i ha provocat infinitat de fotos de parelles, famílies i amics de les dues comunitats que secunden aquesta campanya a nivell planetari per defensar la pau entre àrabs i jueus.

BIBLIOGRAFIA:
http://www.numaniaticos.com/ninos-muertos-que-estaban-jugando-al-futbol-en-gaza/
http://www.unitedexplanations.org/2012/11/19/el-conflicto-de-israel-y-gaza-explicado-en-6-puntos-clave/
http://www.la-razon.com/mundo/Franja-Gaza-arrastra-conflicto_0_2095590505.html
http://ca.wikipedia.org/wiki/Intifada
http://www.rankingfamosos.com/ver-noticia/ya-es-viral-imagen-de-periodista-arabe-besando-a-su-novio-judio/516772

Evolució històrica dels territoris palestins.

El pare de 4 nens morts mentre jugaven a futbol a una platja de Gaza: No eren “escuts humans”.

Homenatge del fotògraf israelià Amir Schiby, per als 4 nens palestins assassinats per míssils israelians a la platja de Gaza.

Casa de Gaza cosida a trets.

Un noi amb el seu ocell a Gaza.

Cirurgians a Gaza utilitzant el llum del mòbil per les constants apagades elèctriques.

 

Míssils israelians caient a la franja de Gaza.

"Selfies" d'aniversari

Una "selfie" és una foto informal en format d'autoretrat. És molt popular entre els adolescents i s’ha convertit en un fenomen de moda. Normalment es fan amb les càmeres dels telèfons mòbils i s'acostumen a penjar a internet per compartir-les a través de les xarxes socials.
En català s'ha proposat el mot "autofoto" per evitar el terme anglès, però a mi m'agrada més l'opció "melafoto" (que vaig llegir al bloc de Els Amics de les Arts) i que suposo que es refereix a que la foto "me la foto" jo mateix.

Doncs bé, l'Anna i jo no som adolescents ni hem fet aquestes fotos amb el telèfon mòbil ni les hem penjat a les xarxes socials (bé, en tot cas només en aquest bloc), però hem passat 24 hores fora de casa celebrant el nostre aniversari de casats (19 anys ja...!!! i 27 si comptem els 8 previs de festeig) i no sé què ens ha agafat, però ens hem fet un bon grapat de "selfies".

Vam instal.lar-nos a Can Prat Barrina (casa de turisme rural que potencia el consum de productes de proximitat i on es pot gaudir d'una gran pau, una decoració amb molt bon gust i un tracte exquisit). A la nit vam anar a l'Observatori Astronòmic de Castelltallat per fer un bateig de cel (tot i que al final no va ser possible perquè el cel era ple de núvols i haurem de repetir-lo un altre dia). L'endemà vam anar a Sitges per passar un dia de platja i relax.

I aquí teniu el recull de "melafotos" o "selfies". I que per molts anys ens en puguem anar fent!

Som iguals

L'altre dia al sopar de la germandat es va produir una situació molt hilarant. Jo intentava explicar una divertida escena d'una pel.lícula i m'anava enriolant de manera que era impossible entendre el que explicava. Però les meves riallades s'anaven encomanant i va acabar tothom rient sense saber en realitat què coi explicava.
Llavors vaig tenir la imatge ben clara del meu pare fent el mateix en algun dinar familiar i vaig dir-ho: "Ostres, ara semblava el pare". I tots els que estaven al voltant de la taula van estar-hi totalment d'acord i de fet estaven a punt de dir-ho.

I això em va portar a un altre record d'aquest hivern. Estàvem amb el meu pare al camp de futbol de la Pirinaica veient un partit del Roc. Feia poc que em medicava per a la hipertensió i seguia barallant-me amb el colesterol, problemets de caire genètic que el meu pare també té i que segurament són un involuntari regal en herència. Comentàvem el ritme de vida que portava jo, sempre de bòlit entre la feina de l'escola, de LA CALDERINA, d'aquest mateix bloc i el ritme diari d'anar a munt i avall amb els nens de Calders a Manresa i de Manresa a Calders. Ell em recomanava que intentés reduir el ritme d'estrès però al moment va dir-me que entenia que no pogués:
- Som iguals, tu i  jo -va dir.

I llavors vaig recordar la meva infantesa i el seu ritme de vida, treballant moltes hores al Centre Hospitalari, i després fent tractaments particulars a domicili (per arrodonir el sou i poder mantenir 5 fills). I després al Gimnàstic a fer d'entrenador o de directiu d'aquest club de futbol. I després anant a la parròquia de Crist Rei a col.laborar en el Consell Parroquial. I encara a temporades participant de l'Associació de Pares de la nostra escola... Sempre amunt i avall, barrejant qüestions de feina i altres aficions que l'omplien i amb les quals col.laborava de manera desinteressada en entitats fent sempre una impagable bona feina.
I després vaig recordar el bon record que sempre ha deixat el meu pare en totes les entitats on ha col.laborat i també en la seva feina de fisioterapeuta, com de bé parla tothom d'ell i un cop més vaig sentir-me orgullós d'ell i vaig pensar que aquest "Som iguals" era un molt bon elogi.

Tan de bo realment pugui assemblar-me en totes les coses bones que he pogut aprendre i imitar del meu pare!

Ara és l'hora

Anem escalfant motors pel moment històric que es va acostant: l'11-9 i el 9-11.
L'11 de setembre estem convocats a Barcelona per fer una "V" gegant omplint la Diagonal i la Gran Via de la ciutat de Barcelona. Una "V" de Voluntat, de Votar i de Victòria.
Si aquest acte de la Diada torna a ser multitudinari (com ho van ser la manifestació de Barcelona del 2012 i la Via Catalana del 2013) estarem una mica més a prop d'aconseguir poder votar el 9 de novembre i respondre la pregunta que ens pot portar cap a la independència:

Vol que Catalunya esdevingui un estat? 

En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?

A casa nostra ja ens hem apuntat per anar a formar part de la "V" gegant i tenim clar que votarem "Sí. Sí". Ara no és moment de defallir perquè estem en un punt culminant de la nostra història.

A la plana web de la campanya "Ara és l'hora" hi ha un Manifest que explica que ara és l'hora de: la gent, la democràcia, la unitat, la generositat, la valentia, l'excel.lència i, finalment, que ara és l'hora de votar i guanyar.
L'ANC i Omnium Cultural han unit un cop més els seus esforços i la seva energia al servei del país i han difós un altre vídeo que anima a no deixar passar aquest moment històric.
Jo no puc fer res més que agrair-los-ho, aplaudir-los i col.laborar a difondre el seu missatge que em faig meu:

ARA ÉS L'HORA!!

Un altre sopar de la Germandat

L'any passat vaig fer una notícia on vaig explicar l'origen del sopar de la Germandat, una cita anual en que ens trobem les meves germanes (menys el Sergi que viu a Brasil i de moment no s'hi pot afegir) a casa nostra a Calders un dia d'estiu per banyar-nos a la piscineta i passar una bona estona de convivència fraternal amb un sopar a la fresca (veure notícia del 2013).
Doncs aquest any estem molt contents d'haver repetit la cita, amb un membre més (el Jan, l'últim nebodet, fill de la Raquel i el Ramon) i mantenint les bones sensacions de cada any. I cada any ho immortalitzem amb una foto dels germans que ens permetran veure com anem envellint mica a mica sense perdre aquest contacte, relació i bon humor.

Llarga vida als sopars de la Germandat!!

Acabo amb un grapat de fotos de la trobada d'aquest 2014 i una presentació amb una foto de cada any des de la del 2009 (de moment 6 fotos que esperem que acabin sent mooooltes més)

L'estiu, temps d'oportunitats

A l'estiu sorgeixen oportunitats de gaudir de petits plaers i sensacions que durant l'any ens és molt difícil d'aconseguir. I us posaré 3 exemples:


1.- El cap de setmana passada el Roc i l'Ona van passar-lo amb els seus cosins Martínez al càmping de Gualba, sota la tutela dels tiets Judit i Dani. Ells s'ho van passar de conya i nosaltres... també. Vam passar 24 hores de relax total en un hotelet de Santa Susanna: piscina, platja, pànxing, passejar, prendre un mojito mentre escoltàvem un grup de música en directe i... temps per a nosaltres i sense presses...

2.- Qualsevol d'aquestes nits càlides d'estiu (que de moment no n'hi ha hagut tantes), de matinada, estirats a les gandules amb l'Anna, mirant les estrelles i parlant del que ens vingui de gust sense cap pressa per anar a dormir...

3.- L'oportunitat de retrobar-nos amb amics a qui no veiem durant l'any. Avui han vingut la Pietat, la Natàlia, el Gabriel i l'Aran (l'Arles tenia feina a Àustria). Ens hem abraçat, hem parlat, hem recordat, hem rigut, hem fet plans de futur, hem constatat les ganes que tenim de mantenir el contacte i l'amistat malgrat els quilòmetres que ens separen... Hem dinat plegats, els nens s'han banyat i han jugat junts i ens hem fet un grapat de fotos per tenir un record ben maco per anar mirant durant els mesos que no ens veurem. I aquí en comparteixo unes quantes amb vosaltres.

Descobrir el plaer per la lectura

A mi m'encanta llegir (tot i que ho puc fer poc). He gaudit molts cops el plaer de la lectura, el plaer d'endinsar-te en una història i quedar-t'hi atrapat i no poder deixar de llegir per seguir avançant. El plaer d'emocionar-te amb unes històries que semblen veritables. El plaer de viatjar, de viure aventures meravelloses. El plaer de trencar-me de riure i no poder parar...
Tot això ho he trobat en els llibres. I a les persones que hem conegut això ens agradaria ser capaços d'encomanar-ho als altres. Però això no és possible. És una cosa que cadascú ha de descobrir per ell mateix.

Als meus fills no els agrada massa llegir, sobretot al Roc. I li convindria fer-ho perquè li falta una mica de fluidesa, però no aconseguim agafar l'hàbit. Les poques vegades que ho fa durant el curs és pressionat per amenaces o per expressa demanda de la mestra. Als estius, amb més temps, intentem potenciar-ho, buscar algun llibre que li sembli atractiu, acompanyar-lo en la lectura, però... no ho aconseguim.

Per això el que ha passat avui m'ha semblat tan extraordinari que vull compartir-ho aquí i deixar-ho per a la posteritat.

Aquest estiu, aprofitant que l'Ona ja té un bon nivell de lectura i per provar una manera diferent d'enfocar-ho, vaig decidir que llegiríem un llibre entre tots tres (Ona, Roc i jo, una pàgina cadascú i un o dos capítols al dia). Era important encertar el llibre i em vaig agafar a una recomanació que em va fer la companya Anna Torné, (gràcies, Anna) encarregada de la biblioteca de la meva escola i de l'animació lectora dels alumnes: "EL MEU CARRER" de Bernat Romaní (ed. Cruïlla, col.lecció El Vaixell de Vapor).

Vam començar a llegir-lo entre els tres i la cosa no anava malament, sense tenir res d'especial. Però mica a mica, la història va anar captivant el seu interès i la seva atenció i els dos darrers dies, quan acabàvem el capítol deien: "Cada dia està més emocionant, eh?".

Avui hem llegit un capítol en que havíem de descobrir com s'ho farien els dos protagonistes per sortir del refugi on havien quedat tancats. Han anat llegint amb interès i, quan hem acabat el capítol, amb tota la intenció els he dit:
- Bé, ho deixem aquí i ja continuarem demà, no?

I el Roc ha dit:
- Noo. Llegim un altre capítol que està molt emocionant.

I el somriure que m'ha provocat aquest comentari he hagut d'amagar-lo una mica per no espatllar la màgia del moment. Hem llegit el següent capítol i quan hem acabat el Roc ha comptat les pàgines que faltaven per acabar el llibre (només 12) i ha dit:
- Ooh! Ja s'està acabant, tan emocionant que és aquest llibre.

I no sé si n'hi haurà prou per haver despertat el seu interès com a lector. Segurament no. Necessitarem algun altre llibre que l'enganxi. Però aquest ha estat el primer èxit en la meva intenció d'aconseguir que li agradi llegir (tot i saber que és una cosa molt personal que no es pot inocular i depèn de cada persona).
Veure que volia llegir per iniciativa pròpia més del que havíem acordat i que li sabia greu que s'estés acabant el llibre ha estat molt gratificant i m'ha fet pensar que encara hi ha alguna possibilitat que el Roc acabi descobrint el plaer de llegir (a l'Ona li agrada més i crec que ella hi arribarà per si sola).
Bé, us deixo. Vaig a buscar quin és el següent llibre que li faré llegir (si algú té alguna altra proposta guanyadora que la comparteixi aquí en forma de comentari).

En un país normal és normal portar-se bé amb els veïns

UN nou vídeo pedagògic d'Omnium Cultural tot fent campanya serena i pacífica per la consulta del 9N.

"HappyDays", versió acústica

Quin regal!
Començar el dia amb aquest fantàstic vídeo de la cançó del Ramon Mirabet en una versió acústica. La màgia de les coses senzilles que et connecta amb la pau del món.
Si us plau, mireu-lo! Sense presses, respirant fons, deixant que us ompli... GAUDIU-LO!
Que tingueu un molt bon dia!!!!

"15 tasses" (un poema)

Avui estic molt content de poder-vos presentar un poema propi que s'ha convertit en cançó (o una cançó que m'ha sortit relativament poètica). Feia molt temps que no havia publicat cap poema meu, entre altres coses perquè n'he escrit poquíssims (falta de temps i d'inspiració) i no eren pas presentables.
Us explico la gènesi d'aquest perquè n'estic especialment orgullós.

Estava buidant el rentaplats i col.locant les tasses al prestatge corresponent que, finalment, va quedar ple. Em va sorprendre que fos així perquè l'Anna es pren diversos tallats al dia (potser una mica massa i tot, no? ;-) ) i mai no estan totes endreçades perquè sempre n'hi ha alguna al rentaplats.
Llavors em va venir la imatge de què podria sentir una persona com jo si perdés la seva parella i veure allà totes les tasses posades li fes recordar contínuament aquesta situació.
Em va semblar una imatge molt interessant i maca l'associació de les tasses i els tallats amb l'absència de la persona estimada i ràpidament em va venir una frase al cap que ja portava incorporada una melodia:
"Hi ha les 15 tasses, les dels teus tallats..."

Vaig deixar el que estava fent i vaig anar cap a l'habitació. Vaig agafar la llibreta i la lletra va sortir pràcticament a raig.
Després vaig anar a buscar la guitarra per veure si podia plasmar aquella melodia amb la que havia anat cantussejant interiorment aquells versos i.. tot va fluir i vaig trobar els acords pràcticament a la primera.
Els primers dies era incapaç de cantar-la sencera. Més tard o més d'hora se'm feia un nus a la gola i quedava interrompuda per algun sanglot. M'ha passat amb algunes cançons, per exemple amb "Louisiana o els camps de cotó" (Els Amics de les Arts) que sempre em feia pensar en el meu germà i durant molt temps em va fer emocionar.

Finalment només em va faltar immortalitzar aquesta imatge de les 15 tasses amb les que l'Anna normalment es pren els seus tallats. Espero que a casa nostra sempre en faltin unes quantes al prestatge!!

15 TASSES

Hi ha les 15 tasses,
les dels teus tallats,
tants que te’n prenies
-a totes les hores-.
Mai no hi eren totes,
sempre es repartien
entre alguna taula
i les del rentaplats.

Però ara obro l’armari i
són totes allà.
Em miren i em diuen
que et trobo a faltar.
Hi ha un buit a la casa,
van passant els dies
però res no canvia…
segueixo estant sol.

Hi ha les 15 tasses,
ningú pren tallats.
I alguna vegada
n’he agafat alguna
i he pensat, estúpid,
que podria omplir-la
si no fos tan pràctic,
si sabés plorar.

Com m’agradaria
que un dia genial
quan obrís l’armari
trobés a faltar
dues o tres tasses
i sentís l’aroma
d’un tallat… Sabria
que per fi has tornat.

Lluites silencioses contra fantasmes invisibles

Avui vull dedicar unes línies a tots aquells que passen per un calvari com el del títol de la notícia: lluites silencioses contra fantasmes invisibles.

LLUITES: perquè són persones que ho passen malament però que intenten capgirar la situació, sobreposar-se, tornar-se a aixecar... No volen resignar-se a estar malament i lluiten per capgirar-ho.

SILENCIOSES: perquè normalment aquestes lluites passen desapercebudes per tothom. Les persones pateixen les seves misèries (tristesa, depressió, desànim o el que sigui) en solitud, dintre de casa. Quan s'enfronten als seus cercles d'amistats, companys de feina, família, fan el cor fort i ningú no s'adona que ho estan passant malament. I aquest sobreesforç encara els desgasta més i els fa més difícil poder-se recuperar.

FANTASMES INVISIBLES: perquè pot molt ben ser que les circumstàncies que per a una persona li suposin un maldecap insuportable, una altra persona no els donés cap transcendència ni la fessin patir. Però això no es pot dominar.
Quan una cosa a algú el "toca", el desestabilitza, el fa trontollar... per a ell allò és un problema irresoluble. I encara que tothom li digui que no es preocupi, que allò no té tanta importància, la situació per a ell no canviarà: seguirà estant tant o més malament perquè acabarà pensant que està lluitant contra un fantasma, una cosa que només veu ell i que no l'hauria d'afectar tant. I això pot fer que encara se senti pitjor i li costi més sortir del bucle.

Segur que tots estem a prop d'algú que ho està passant malament. A vegades podem intuir-ho, però la majoria de vegades li direm un protocolari "Com estàs?" i ens contestarà un protocolari "Molt bé. I tu?". I en realitat està al fons del pou.

Si llegeixes això, tu que estàs passant per això, vull dir-te que no et rendeixis, que busquis bé al teu voltant perquè segur que tens algú que et pot donar l'empenta que et falta per superar el mal moment, que segur que tens algun motiu per no defallir i tornar-ho a intentar.
I si realment notes que se t'acaben les forces i no trobes ningú que pugui ajudar-te, busca un professional, un psicòleg (per què ens fa tanta por aquesta paraula i aquesta possibilitat?). A ell li podràs explicar i et donarà una visió externa que t'ajudarà a redimensionar el teu problema i a buscar eines per superar-lo.

Molts petons de colors per a tothom!!!

5 anys de picalapica

Cada dia 1 de juliol hi ha una notícia ineludible que és la que celebra l'aniversari d'aquest nostre bloc: el PICALAPICA.
Enguany, a part de donar les gràcies a tots els lectors habituals i esporàdics, us vull "regalar" una selecció d'articles d'aquests 5 anys.
N'he escollit un que m'agradés molt de cada any natural sense mirar-me massa si cobria les temàtiques que acostumen a sortir-hi (per exemple no hi ha cap recomanació musical, ni reflexió sobre la mort, ni sobre política, ni biografia de poetes...).
Segurament si em posés a fer la selecció un altre dia hagués escollit unes altres notícies, però avui han sortit aquestes.
No sé si us atrevireu a rellegir-les ni si em voldreu fer algun comentari arrel de l'aniversari. Ja sabeu que m'agradaria molt llegir-los.
En fi, tan de bo encara quedi picalapica per a molt temps més.
Per molts anys!

PETITS PLAERS (3-9-2009)

R E U N I Ó  ! ! (22-5-2010)

FER PINYA (23-9-2011)

D'HEROIS A REIS (22-12-2012)

OMS I DE PRAT: MITJA VIDA (20-11-2013)

JOSEP VACAS: "NOMÉS" HA PASSAT EL TEMPS (26-3-2014)