Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars... Espero que us agradi!
BSLAMA
–Cèlia, la setmana que ve t’arribarà una nena nova a la classe. Després t’ho explico.
La Cèlia Marsinyac, mestra de segon de l’escola Pere Calders de Manresa, va assabentar-se’n així. A les escales. Ella pujava, el coordinador baixava i la va agafar al vol.
Al migdia van seure i li va explicar tot bé. Es deia Aicha, tenia set anys i no parlava català ni castellà. Acabava d’arribar del Marroc amb la seva mare i s’instal·larien en un pis que una germana de la mare compartia amb altres oncles. No semblava que anessin gaire sobrats econòmicament.
El dilluns, la nena, la mare i la tia van arribar una mica abans de les nou per fer les presentacions. La tia xampurrejava el castellà i es van poder entendre. La Cèlia la va tranquil·litzar i li va explicar on havien de recollir la nena a la una i a les cinc. Després, li va donar la mà a l’Aicha i van pujar les escales per arribar a l’aula abans que ningú.
Tots els infants de la classe de les Oliveres venien il·lusionats aquell matí. Sabien que començaria una companya nova i haurien d’ajudar-la i ensenyar-li totes les coses de l’escola. Com que no parlava el seu idioma, haurien de fer-ho amb gestos, mirades i somriures, però parlant-li sempre en català perquè anés aprenent-lo.
Tothom va anar passant per davant de la nova companya, presentant-se amb un somriure i, en molts casos, sacsejant la mà a manera de salutació. Quan ja hi van ser tots, la mestra va proposar un joc de coneixença.
–Dona-li aquest llapis a la Bruna.
I l’Aicha, amb el llapis a la mà, mirava amunt i avall, incapaç de recordar a quina cara havia d’associar aquell nom. Però llavors els que seien al costat li assenyalaven i ella, entre rialles, li entregava el llapis.
–Gràcies, Aicha.
Llavors, enriolada, tornava cap a la mestra que li feia un nou encàrrec. Va ser una estona divertida i, com qui no vol la cosa, va acabar aprenent la paraula “gràcies” i uns quants noms.
Al llarg del matí, tot va anar molt bé i a l’hora del pati tothom va voler estar per ella, jugant d’aquella manera fantàstica en què son capaços de comunicar-se els infants, malgrat no parlar la mateixa llengua.
Al migdia, la mare de l’Aicha l’esperava en un racó, fàcilment reconeixible pel mocador que li cobria els cabells. La Cèlia la va buscar amb la mirada i li va adreçar un somriure tranquil·litzador. Quan la nena va veure la seva mare es va desenganxar de la mestra i va córrer cap a ella. Es van fer una abraçada i van engegar una xerrameca entusiasta per explicar-se com havia anat el matí. La tutora, incapaç de fer-se entendre més enllà dels gestos, li va aixecar un dit polze amb un somriure i, assenyalant-se el rellotge, va estirar tres dits:
–A les tres un altre cop aquí.
La tarda va passar igual de bé que el matí. A l’hora de marxar, l’Aicha ja sabia els noms d’uns quants companys i se la veia alegre i contenta. Mentre avançaven cap a la sortida, la Cèlia buscava el mocador de la mare, però no el va veure enlloc. De mica en mica la mainada es va començar a acomiadar:
–La mare. Fins demà.
–La cangur. Adéu.
–L’avi. Fins demà.
I llavors la Cèlia va notar una estrebada a la mà. L’Aicha volia marxar.
–Que has vist la mama? –va dir-li, fent èmfasi en la paraula “mama”.
La nena se la va mirar amb cara de “i ara com carai t’ho explico això” i va engegar una explicació en la seva llengua:
– 'akhbaratni walidati 'anah yumkinuni aleawdat 'iilaa almanzil bimufradi (1)
La Cèlia es va ajupir a l’alçada de la nena i, acompanyant-se de gestos, li va dir a poc a poc:
–No puc deixar-te marxar sola, Aicha. Espera’t un moment i ara ho solucionarem.
L’Aicha, contrariada, però disposada a esperar, es va quedar al seu costat mentre veia marxar tots els companys. Quan van quedar-se soles, la nena va tornar a parlar en el seu idioma:
–La taqlaq ‘astatie ‘an ‘atruk wahidi. ‘Umiy tatrükuni. (2)
La Cèlia hagués pagat per entendre què volia dir-li. Va adonar-se que aquella sensació de naufragi total, de no entendre ni un borrall del que li deien, era la que aquella pobre criatura havia tingut durant tot el dia. Va posar-se en el seu lloc i va compadir-la perquè era desesperant.
–Ara trucarem la mama –i va fer el gest de parlar per telèfon.
La nena la va mirar amb uns ulls que eren una barreja de confiança i derrota. Sabia que la mestra ho provaria tot per ajudar-la, però en el fons semblava convençuda que no se’n sortiria.
Van anar a secretaria i van trucar vàries vegades, però ningú no va contestar. La Cèlia va memoritzar el número al seu mòbil i va fer-li un somriure tranquil·litzador a l’Aicha.
De cop, la cara de la nena es va il·luminar:
–Cèlia, ‘ana ‘aerif altariq ‘astatie aleawdat ‘iilaa almanzil wahdi. (3)
I després hi va afegir una de les paraules que havia après aquell dia, reforçant el missatge amb el gest d’escriure a l’aire:
–Llapis.
La Cèlia de seguida li va buscar paper i llapis i va veure com començava a dibuixar una nena i una línia que feia ziga-zagues fins que arribava a una casa.
–Ja ho sé, Aicha, que vols anar a casa. Però jo no t’hi puc deixar anar sola –i, mentre ho deia, se li va acudir una idea–, però t’hi puc acompanyar!
La Cèlia va agafar el llapis i va dibuixar una dona al costat de la nena del paper. Va fer que es donessin les mans i assenyalant alternativament a l’una i a l’altra va anar-les identificant:
–Cèlia. Aicha. Es donen la mà. Cap a casa. M’entens? –va interrogar-la amb la mirada.
I la nena, amb un somriure d’orella a orella, li va donar la mà i la va arrossegar cap a la porta.
Un cop fora de l’escola, l’Aicha va començar a travessar carrers amb total seguretat i la Cèlia no podia evitar comparar. Amb aquesta edat, cap nen de Manresa seria capaç d’arribar a una ciutat nova i orientar-se sol fins a casa. Aquí els adults mai no els deixaven fer res sols i sempre patien perquè no els passés res de dolent.
Van anar entrant al Barri Vell. Feia uns anys que s’hi havia concentrat la immigració i cada cop s’assemblava més a una ciutat musulmana perquè era l’únic lloc on els nouvinguts podien trobar lloguers assequibles per viure en cases de dubtosa habitabilitat. Hi havia barberies, fruiteries, carnisseries i pastisseries amb rètols de cal·ligrafia àrab. Força gent era al carrer amb gel·labes o mocadors que els tapaven els cabells, parlant en el seu idioma amb total normalitat.
A mesura que s’hi endinsaven, la Cèlia se sentia més estranya. Una mica com si fos una estrangera a la seva pròpia ciutat. Feia molt temps que no passava per aquells carrers i reconeixia que li feien més por que gràcia. Però, de la mà de l’Aicha, ho feia i no se sentia pas en perill. Tothom els somreia quan passaven i allò va fer-la rumiar. A Marrakesch, El Caire o Istanbul, en un barri com aquest, uns turistes catalans passejarien ben tranquils, fent-se fotos per a les xarxes socials, però tenien un barri igual dins la seva pròpia ciutat i els feia por passar-hi. Era molt difícil deslliurar-se dels prejudicis.
De cop i volta, l’Aicha va deixar el carrer principal i es va ficar per un carreró més insalubre. Uns gats van sortir-ne esperitats i de seguida li va venir una desagradable pudor de pixums. Tot es veia molt atrotinat: esquerdes, vidres trencats, pintades a les façanes escrostonades, deixalles tirades pel terra... Allà sí que no hi hagués entrat de cap manera, ni sola ni acompanyada, però s’hi havia vist abocada de la mà de la seva nova alumna. En el fons no tenia por que li passés res greu, però tenia més ganes de marxar que de quedar-s’hi.
Una dona va començar a parlar amb l’Aicha des d’un balcó. Semblava que li aixequés la veu, però la nena li contestava amb seguretat. La Cèlia no entenia res, però intentava copsar, pel to de la conversa, de què devien parlar. La senyora devia renyar la nena, com si no li agradés que hagués portat aquella noia estranya al barri. I l’Aicha li argumentava que encara gràcies que l’havia acompanyada a casa. Però potser la conversa era tota una altra. Li era impossible saber-ho.
Quan van acabar, la dona del balcó es va adreçar a la Cèlia:
–Su madre no está. La puede dejar aquí conmigo.
–Gracias, pero prefiero esperarla para poder hablar con ella.
I mentre ho deia va pensar que no podria pas perquè no tenien cap llengua comuna per poder-se comunicar. Però al mateix moment se li va acudir una solució:
–¿Usted me podría ayudar? ¿Me podría hacer de traductora?
La dona del balcó va començar a parlar amb l’Aicha. La Cèlia va pensar que de la conversa en depenia que la dona acceptés la proposta. Quan van acabar, la senyora del mocador li va dir:
–Si quiere, puede subir a esperarla aquí. ¿Quiere tomar un te?
Instintivament la Cèlia va mirar el rellotge, tot i que en realitat ningú no l’esperava a cap hora. Abans que tingués temps de decidir si volia pujar a casa d’aquella desconeguda, va notar com l’Aicha li agafava la mà i la tibava cap a l’entrada fosca. La sensació d’estar fent el que havia de fer va substituir la por i va arribar al segon pis on la dona del balcó l’esperava amablement i la va saludar amb un:
–Salam alaikum.
La Cèlia va respondre amb un somriure i va allargar una mà que la mestressa de la casa va encaixar educadament. Van passar a una sala d’estar amb el terra cobert de catifes virolades i una taula baixa. Sobre la taula, una tetera i uns petits gots de vidre. Al voltant, tot de coixins pel terra. L’Aicha va seure sobre un d’aquells coixins i va convidar la seva mestra a fer el mateix. La Cèlia, disposada a deixar-se guiar per adaptar-se a uns patrons culturals que no coneixia, la va imitar. Al cap d’un moment les tres dones estaven assegudes al terra i la senyora de la casa va omplir tres gotets de te.
–Em dic Cèlia.
–Yo me llamo Fátima.
–Ay, perdona. ¿Me entiendes en catalán?
–Sí, sí. No hay problema. Hace más de diez años que vivimos aquí y entiendo el catalán perfectamente, pero no me atrevo a hablarlo.
–Segur que el parles bé, Fàtima. He acompanyat l’Aicha a casa perquè no podem deixar que els nens marxin sols i ningú no l’havia vinguda a buscar. He trucat la seva mare, però no em contestava.
–Tenía una cita para papeles. Pronto llegará.
–M’hauràs d’ajudar a explicar-li que no podem deixar que l’Aicha marxi sola a casa. Ha de venir algú a buscar-la. Són les normes.
–No te preocupes. Yo se lo explico.
A la Cèlia li va passar el temps volant enmig d’aquella agradable conversa. Quan va arribar la mare de l’Aicha no li semblava pas que hagués passat una hora des que havien plegat de l’escola. La dona va posar cara de preocupació en trobar-se la mestra en un lloc tan inesperat i la Cèlia va intentar tranquil·litzar-la amb la mirada. De seguida la Fàtima i l’Aicha van engegar una llarga explicació per explicar-li tot el que havia passat.
Després ja van començar la conversa amb traducció simultània i la mestra va explicar-li les normes de funcionament: cada dia havia de venir algun adult responsable a recollir-la i necessitava algun altre telèfon amb un interlocutor vàlid per si ella no podia agafar el telèfon o encara no podia fer-se entendre. La Fàtima va donar-li el seu número i va dir-li que si mai necessitava res, podia trucar-la amb tota confiança. Una hora abans no es coneixien i ara semblava disposada a ajudar en tot el que fes falta i a la Cèlia aquesta generositat li va tocar la fibra.
Va aprofitar per explicar-li tot el que havien fet aquell primer dia d’escola i transmetre-li la sensació que l’Aicha s’ho havia passat bé. La mare li va confirmar que al migdia havia arribat molt contenta i amb ganes de tornar a veure els companys. Un cop tot va estar aclarit, la Cèlia va anar per acomiadar-se i l’Aicha li va fer una gran abraçada que li va arribar al cor.
–En el vostre idioma, com es diu “adéu”? –va demanar fent un gest de comiat amb la mà.
–Bslama.
–Bslama? –va repetir en veu alta per saber si ho havia pronunciat bé–. Bs-la-ma... Com “besa la mà” però més enganxat. Doncs, bslama a tots. Fins demà, Aicha.
Va baixar les fosques escales i va tornar a la realitat d’aquell carreró degradat. Mentre havia estat dins de casa, s’havia sentit en un ambient acollidor i segur, però ara, el sol fet que un gat arrenqués a córrer davant seu, li va provocar un salt al cor i va tornar-se a sentir en territori hostil.
Va començar a desfer el camí i va adonar-se que trobava a faltar la mà de l’Aicha, que abans li havia donat seguretat i havia atorgat normalitat a aquell entorn. Ara apressava el pas per arribar el més aviat possible als carrers cèntrics per on estava acostumada a passar.
Una por irracional li tocava els talons i li desagradava constatar-ho. Acabava d’estar passant una estona en una casa musulmana de gent humil, que havien estat d’allò més agradables amb ella, oferint-li la seva hospitalitat. No era veritat que tots els àrabs fossin delinqüents, mentiders i males persones. De la mateixa manera que no tots els catalans eren garrepes, ni tots els andalusos simpàtics. A tot arreu hi havia gent de tot tipus. I ara ella estava contenta de poder dir que no tots els magribins que inundaven Manresa eren males persones a qui encolomar tots els mals que patia la ciutat. L’Aicha, la Basma i la Fàtima havien estat d’allò més agradables i educades amb ella.
Va creuar-se amb dues dones amb el cap cobert i li va sortir de dins saludar-les:
–Bslama –va dir-los amb amb timidesa
–Bslama –van contestar amb un somriure, mentre es miraven entre elles, gratament sorpreses.
Després d’aquell petit gest, la Cèlia va continuar caminant més segura i relaxada, però, quan ja estava a punt de sortir del barri, va notar una pressió a l’esquena i unes veus desconegudes que li parlaven:
–Guapita, no te gires o te rajo. Mete la mano en el bolso saca un billetito y lo dejas caer. Luego te piras tranquila y nosotros lo cogemos.
–¿Lo has entendido, cristiana? –va reblar el clau una segona veu.
“Cristiana”?
A la Cèlia li va retornar de cop tota la por que havia provat d’esvair en els darrers minuts. Va assentir amb el cap, incapaç de parlar, i va deixar caure un bitllet de deu euros, mentre arrencava a caminar cada cop més de pressa, fins acabar corrent per sortir d’allà. A l’últim moment no va poder evitar girar el cap i va veure les dues figures que li havien provocat aquell espant: dos adolescents prims amb les caputxes de les dessuadores negres posades, un amb un pantalons de xandall vermells i, l’altre, amb texans estripats.
El cor li bategava amb força i el neguit ballava dins seu. No sabia si posar-se a plorar o anar a la policia a posar una denúncia. El que tenia clar és que no volia anar a casa amb aquell estat de nervis, així que va decidir entrar a explicar el que li acabava de passar a la seva amiga Laura, que treballava en una cafeteria del centre.
En aquell moment la Laura no tenia gaire gent i va poder estar per ella. Van instal·lar-se en una taula de la terrassa del primer pis i allà, mentre feia glopets a una til·la, li va desplegar la pel·lícula de tot el que li havia passat des que ningú no havia vingut a buscar l’Aicha fins que l’havien atracada al Barri Vell. La Laura va intentar tranquil·litzar-la amb bones paraules, apel·lant a la inseguretat de la ciutat i a que, malauradament, eren coses que passaven cada cop més sovint.
–Mira! Han estat aquests dos! –va interrompre-la la Cèlia, amb la cara desencaixada, com si hagués acabat de veure el dimoni.
–N’estàs segura? El Nacho i el Didi? Em pensava que t’havien atracat dos moros?
–Jo també m’ho pensava. Com que m’han dit “cristiana”... Els coneixes?
–Són dos pringats. Aquí venen sovint i no tenen res de moros, tot i que si que van amb una colla on n’hi ha molts. Si baixo i parlo amb ells, segur que aconsegueixo que et tornin els deu euros.
–No, no. No els diguis res.
–Cèlia, t’asseguro que no els has de tenir por. A veure, sants no són, però no són perillosos. Si no mostres feblesa davant d’ells, no tenen nassos de fer-te cap mal.
–M’ho crec, però no els diguis res que encara porto l’ensurt dins.
–Ai, Cèlia, si treballessis aquí veuries cada cosa... que t’adonaries que aquests dos només són uns aprenents.
–Mira, em quedo una mica més tranquil·la, però no vull que els diguis res, ni que em reconeguin.
–No has de tenir por, Cèlia. Si tu no tens por, ells no tenen poder. I no t’ho dic només pels moros. Per tothom. T’has de fer valer i deixar la por aparcada.
–Ho intentaré. Gràcies, Laura. M’ha anat molt bé parlar amb tu. Si tens feina, ves. Jo m’acabo la infusió i marxaré cap a casa. Ara ja estic més tranquil·la.
–Segur, eh? Si necessites res, em baixes a buscar. M’ha agradat que vinguessis a explicar-m’ho.
I les dues amigues es van acomiadar amb una abraçada.
La Cèlia no podia treure els ulls de sobre d’aquells dos nois i el pensament no parava de donar voltes. Entrar al barri vell li havia provocat una certa desconfiança, però fer-ho de la mà de l’Aicha li havia fet canviar la percepció. I encara més l’hospitalitat que havia rebut a casa de la Fàtima. Després, aquella extorsió li havia fet tornar a agafar por, pensant-se que eren uns magribins els que l’havien atracada, però acabava de descobrir que no eren moros sinó cristians. Què havia de pensar ara?
Quan els dos nois van marxar, va dir adéu a la seva amiga i va enfilar el camí de casa. Corria poca gent pels carrers, segurament devien fer alguna cosa de molta audiència per la tele.
Quan li faltava poc per arribar a casa, va tenir una sensació estranya. Era l’única persona que passava pel carrer i, de sobte, un home va tombar la cantonada i va començar a caminar en direcció a ella per la seva mateixa vorera. No portava cap bandera, però estava segura que aquell home era magribí. Sandàlies, pantalons foscos, camisa de quadres, barba retalladeta, ulleres de pasta negra i cabell fosc curt, però rinxolat. Anava parlant pel mòbil i la veu va confirmar les seves sospites. Inconscientment, el pols se li va accelerar.
Dintre seu, s’obria pas un moviment instintiu de canviar de vorera, però va recordar les paraules de la seva amiga sobre la por i va decidir mantenir el seu rumb. I encara va doblar l’aposta. Al moment de passar pel seu costat va saludar-lo educadament:
–Bslama.
I l’home va somriure sorprès i va tornar-li la salutació:
–Bslama.
(1) La meva mare em va dir que podia tornar sola a casa.
(2) No et preocupis. La meva mare em deixa.
(3) Cèlia, conec el camí per anar a casa. Puc anar-hi sola.
