Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

20 d’oct. 2024

Slam poètic 2024


L'any passat vaig participar per primer cop a l'slam poètic del Tocat de lletra (crònica de l'any passat). Hi vaig presentar uns poemes molt intensos i emotius que havia escrit davant del mar, sense saber gens com funcionava el concurs. Llavors em va sorprendre que fos el públic qui votés de manera aleatòria i que haguessin de "competir" entre sí poemes de gèneres molt diversos (simbòlics, emotius, divertits, surrealistes...).
Per tot això aquest any vaig canviar l'enfocament. Vaig pensar de fer uns poemes a base de rodolins, més divertits i trapelles, per intentar connectar amb el públic i fer-lo somriure. I a partir d'aquí, acceptar esportivament les votacions populars, esperant poder passar a la segona ronda i llegir el segon poema.
Vaig començar amb aquest poema:


POEMA 1
I així, què? Puc començar?
Ningú no els farà callar?
(a la gent d’aquella taula
perquè em donin la paraula?)

Potser algú és el primer dia
que ve a escoltar poesia
i li falten referents,
tot i que em sembla evident
que un silenci respectuós
ens beneficia als dos:
al pobre que aquí recita
i al que, assegut, es limita
a escoltar les bajanades
que als poetes, a vegades,
ens sembla un text excel·lent
que ningú acaba entenent.

Ara, sí, eh? Ara començo
perquè ara sí que ja em penso
que tothom està callat.
I mira que m’ha costat!

Veig somriures a les cares
i imagino coses rares:
porto oberta la bragueta?
Quin desastre de poeta!

Ara m’he posat nerviós
i voldria tocar el dos
perquè em moro de vergonya...
Que sí, que no ho dic de conya.

Algú em pot canviar la tanda
i jo m’espero a la banda?
Que ara veig molt necessari
baixar d’aquest escenari.
No sé què cony faig aquí!
Només un fart de patir!

Als de l’organització:
us demano compassió!
No us hi havíeu trobat mai
que algú tingués un esglai?

Que no ho recullen les bases?
Doncs us dic que sou uns ases!
I així insultant el jurat
quedo desqualificat.

Ah! Que el jurat és la gent
i que ho tinc molt malament,
que després de començar
això no es pot aturar...

Doncs començo... Ai, marona,
em deu quedar gaire estona?
Encara més d’un minut?
Mare de Déu, que fotut!!

Mal dia vaig decidir
apuntar-me per ser aquí,
a aquest concurs de l’Slam.
Ara estic tot fet un flam
amb la meva paperassa.
Tan bé que estaria a casa!

I... res, el temps que no corre,
algú em podria socórrer?
No s’acaba. Dura i dura
aquesta cruel tortura
d’estar sol aquí al davant
tenint-me a tothom mirant
i sense saber què dir.
Apiadeu-vos de mi!

Sols se m’acut una cosa
i sé que no és gaire airosa,
però penseu que una emergència
admet solucions d’urgència.
D’entrada jo ja us demano
perdó, però ara xino-xano,
tot i que estem a Manresa,
me n’aniré a la francesa.
Doncs no us sàpiga pas greu,
però me’n vaig sense dir adéu.

Un cop vam haver llegit els 9 participants, les votacions populars van considerar que estava entre els 4 "millors" (concretament el tercer) i, per tant, podia passar a la ronda final.

La meva "claca" estava gratament sorpresa pel registre que havia utilitzat i ara és el moment d'anomenar-los i donar-los les gràcies per la seva presència. Van venir l'Anna, el Pablo, la meva germana Judit, els meus pares, el Jordi, l'Agnès, la Cèlia, la Núria B. i el seu amic Fèlix.
Moltíssimes gràcies pel vostre suport (i també als que vau mostrar interès però no us anava bé de venir).

A la segona ronda, vaig sortir amb un poema diferent, però seguint el mateix to.

POEMA 2
Vosaltres us ho heu buscat!
No havíeu d’haver votat
aquell petit disbarat
que abans us he declamat.

Mentre m’asseia, sentia:
–“Això no és pas poesia.”
Ho deia un, mig indignat,
al que tenia al costat.

Jo mateix, més d’algun cop
em plantejo si el xarop
pot comptar com a aliment
o és  només un condiment?
I alguns “poemes”, diria,
que no són pas poesia.

“Poemes-atracament”.
Tinc dret a atacar la gent?
i, vinga, orelles endins,
un grapat de rodolins
d’aquells de gust ben dubtós
però que entren de dos en dos?

Això són rimes barates,
com el verí de les rates.
Faríeu bé d’aspirar
a tastar el millor faisà
del menú degustació
d’algun poeta millor.

Jo faig rimes a granel
“para ella y para él”
I les dic com un firaire
sense preocupar-me gaire
dels aspectes més formals.

Només paraules normals
caminant en fila índia
que refresquin com la síndria
que assaborim al juliol
quan escapem del control
de l’avorrida rutina
entre muntanya i piscina.

Barrejat amb el poema
hi va tot allò que em crema:
un grapat de pensaments
ben trenats amb sentiments,
somnis, pors, les il·lusions
i algunes preocupacions.

Volen lliures, es despleguen,
van lluny, però al final aterren
on eren, al mateix lloc
-com als escacs un enroc-
i em permeten ser més savi
sense haver desclòs els llavis.

Són espai de llibertat,
de despullada veritat,
píndoles per a la consciència
que es despleguen amb paciència
i esclaten, de cop, un dia
despertant-me l’alegria
d’aprendre a mirar al voltant
tot notant com es desfan
els nusos que no sabia
que lligats dins meu tenia.

Potser si ho mirem així
encara us puc oferir
els meus versos sense por,
com qui canta una cançó
que després es queda dins
explorant tots els camins
i retorna i tothom sap
que es quedarà dins del cap.

Doncs us deixo aquest poema
de franc, no hi ha cap problema.
Si us serveix, podeu queda-us-el
I, sinó, podeu tornar-me’l.
Feu el que feu, no patiu,
ja no es perdrà aquest caliu
que junts hem aconseguit
aquí al Voilà aquesta nit.
Doncs, res. Les gràcies i adéu.
I ara aplaudiu i voteu.

Els somriures i els aplaudiments amb que va ser rebut el poema em van fer sentir molt ben pagat, tot i que la puntuació potser no va ser tan generosa.
Un cop vam haver llegit els 4 finalistes, les posicions finals van ser les mateixes amb què havíem acabat la primera ronda: Emma (1), Cadí (2), Eladi (3) i Ferran (4).

Llavors vam pujar a l'escenari a recollir un obsequi en forma de lot de llibres de poesia i ens van donar l'opció de dir unes paraules.


Alguna foto final i l'acte es va donar per acabat.
Era mooooolt tard (perquè havíeme començat molt tard i la introducció a l'acte va ser molt llarga i feixuga), però vam marxar tots amb un somriure i la sensació d'haver-nos-ho passat molt bé.







I aquí en deixo aquesta crònica per recordar-ho, passats els anys i perquè en pugueu gaudir els que no vau poder venir.

9 d’oct. 2024

Torna l'Slam poètic. Ens hi veurem?

Com cada any, a l’octubre, a Manresa, torna el cicle “Tocats de lletra”, un festival amb un grapat d’actes d’allò més suggerents i estimulants. I com els darrers anys torna l’Slam poètic, un recital poètic “competitiu” on deu concursants reciten els seus poemes i un jurat popular tria els que més agraden.

L’any passat hi vaig participar per primera vegada i enguany hi torno.

L’acte serà a la sala Voilà de Manresa (C/Cós, 74) el dissabte 19 d’octubre a les 22:30 h. 

Ens hi veurem?

(ja veieu que al programa l'acte surt anunciat amb una foto dels finalistes de l'any passat, on se'm veu ben xiroi després de l'experiència)

1 d’oct. 2024

"Platja" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

PLATJA

Sempre recordaré aquell dia de platja. 

Va ser la nostra primera discussió seriosa i tot va començar per una tonteria que no tenia més importància. Però hi vaig clavar la banya i no la vaig voler deixar passar. M’hi vaig posar fort i ella també.

Havíem quedat per anar a passar el dia a la platja i de cop ella va dir que ja no en tenia ganes i que no hi pensava anar. Era una declaració de guerra que em portava a un carreró sense sortida. Ja hi havia estat altres vegades, però aquest cop no vaig recular. Vam tibar la corda més i més fins que ja només podia passar una cosa. I va passar: es va trencar.

–Havíem quedat que aniríem a la platja i jo hi vull anar. Si no vols venir, queda’t, però jo marxo.

–Ja pots anar tirant. Passa-t’ho bé –va desafiar-me amb sarcasme, girant-se d’esquena.

–Gràcies. Igualment –i abans de dir alguna cosa de què pogués penedir-me, vaig complir, per primer cop, una amenaça.

Ja tenia el cotxe carregat amb la bossa, el para-sol i les cadires. Vaig engegar i, abans que m’arribés la temptació de recular, vaig posar rumb a Calafell.

Vaig conduir tens. El cap com una olla a pressió. Les barres adolorides, com quan portes molta estona mastegant xiclet. I un garbuix de converses que anava filant i desfilant dins del meu cap. El que podia haver-li dit, el que ella m’hauria contestat, la meva resposta enginyosa... O el que ens diríem quan ens tornéssim a trobar i cap on ens portaria: reconciliació o ruptura definitiva? Amb tot això fent xup-xup, quan me’n vaig adonar ja estava aparcant davant del mar. 

Em vaig posar el banyador i vaig instal·lar-me a la sorra. Tenia un munt d’hores per davant i volia sortir d’aquella espiral de pensaments. Assegut a la cadira, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pel so de les onades i el tacte granulat als dits dels peus. De mica en mica, la respiració es va anar compassant i la ment es va buidar. 

Quan vaig tornar a obrir els ulls, estava molt més tranquil i disposat a gaudir del dia de platja, encara que fos sol. O potser això era el millor: la llibertat de decidir a cada moment què volia fer i què no. Em tornaven ressons de les converses imaginades, però m’esforçava per fer-les fora. Em va semblar que llegir seria una bona manera d’aconseguir-ho.

Tenia una novel·la que feia dies que m’esperava. Tothom en parlava molt bé i me l’havia reservada per a una estona que pogués dedicar-m’hi en cos i ànima, sense res que em distragués. I el moment havia arribat.

Vaig treure el llibre de la bossa i, abans de començar-lo, em vaig delectar en els prolegòmens. La portada, el resum de la contraportada i fins i tot la biografia de l’escriptora que, amb aquella primera obra, havia fet diana, convertint-se en èxit de vendes i crítica. I m’hi vaig capbussar.

Tenia una arrencada fulgurant i de seguida em va atrapar. Devorava les pàgines, totalment aliè a la discussió que havia tingut aquell matí. Quan vaig acabar el primer capítol, vaig aixecar la vista i vaig veure que el paisatge al meu voltant havia canviat, sense que me n’hagués adonat. Hi havia famílies amb criatures, alguna parella i, a la meva esquerra, un tros enllà, una dona sola que em va semblar que m’estava mirant i, de cop i volta, desviava la mirada.

Aquell fet va excitar la meva imaginació. Ella estava sola. Jo estava sol. Teníem una edat similar. Era un escenari ideal per a un rotllet improvisat. Pim, pam. Vaig somriure i vaig pensar que segur que havien estat imaginacions meves. Com que havia entrat en calor, vaig deixar el llibre a la cadira per anar-me a remullar.

Des de l’aigua podia mirar-la sense que em veiés. I si de debò aquella dona volia alguna cosa, podria aprofitar per venir a l’aigua i anar-se’m acostant. Però evidentment no va passar res.

Vaig tornar a la meva cadira amb ganes de reprendre la història del llibre. Feia un dia fantàstic i algú se l’estava perdent per orgullosa. Vaig bandejar aquell pensament. No volia distreure’m i tornar-me a atabalar. Només volia seguir gaudint d’aquell magnífic dia de lectura a la platja.

Tan bon punt vaig engegar el segon capítol, em va arrossegar de manera instantània. Els personatges evolucionaven de manera sorprenent, però versemblant, i la troca s’embolicava. Aquella escriptora sabia enganxar el lector i fer-se seguir, com el flautista d’Hamelin amb les rates. Anava passant planes, avançant més i més, volent saber cap on em portaria, però al mateix temps gaudint i paladejant cada paràgraf que llegia. Aquella novel·la es mereixia tots els elogis que li havien dedicat. Era del millor que havia llegit en molt temps.

I quan vaig acabar el capítol i vaig mirar cap a l’esquerra, altra vegada va semblar que hagués enxampat aquella dona fent una malifeta. Aquest cop estava segur que m’estava mirant i s’havia girat de cop i volta. Gairebé juraria que s’havia posat vermella.

No vaig voler dedicar-li més atenció i em vaig capbussar en el capítol següent. Vaig llegir-lo d’una tirada, cada cop més impressionat i intrigat per l’esdevenir de la història. Vaig passar del tercer al quart sense aturar-me i, després d’aquest, vaig tancar el llibre amb un somriure d’admiració pel gir de guió que havia plantejat l’autora. En tombar-me cap a l’esquerra, vaig tornar a sorprendre la veïna mirant-me encuriosida i girant la vista sobtadament. 

Vaig mantenir la mirada en ella, esperant que tornés a girar-se cap a mi. Va trigar força estona, però al final va fer-ho. A poc a poc, com si anés mirant a tot arreu per fer-s’ho venir bé i acabar posant la vista sobre mi. Quan les mirades es van creuar, jo li vaig somriure de manera franca i ella em va tornar un somriure tímid, però de seguida va interessar-se pel mòbil. Que malament que dissimulava!

Vaig tornar a l’aigua. Estava boníssima! M’hi vaig estar una bona estona remullant-me i mirant obertament la meva veïna, desafiant-la a venir a l’aigua. Reconec que la lectura de la novel·la i aquella pueril aventura m’havien fet oblidar la discussió del matí i les possibles conseqüències. Però segur que inconscientment, aquella fantasia era una manera de castigar la meva parella.

Ara m’imaginava que la veïna trapella venia a l‘aigua i s’anava acostant a poc a poc, nedant de manera erràtica fins que, d’esquena a mi, quedava ben a la vora. De cop ens tocàvem –ai, perdó!–, però la mirada no demanava perdó, sinó que demanava guerra. I, com que necessitàvem una excusa per tocar-nos, jo li intentava treure una alga dels cabells i ella es deixava fer. I de cop ella feia veure que perdia peu i s’agafava a mi. I tot formava part d’una estúpida coreografia infantil per anar fent passos amb xarxa de seguretat, per tenir una excusa si notàvem un rebuig que no arribava.

Però allò només passava dins del meu cap. Ella seguia a la seva cadira i jo a l’aigua. Així que vaig recordar com havia deixat la novel·la i vaig decidir tornar-hi. 

Just quan jo sortia de l’aigua, vaig veure que ella s’aixecava per entrar-hi. Em va passar pel costat i em va fer un somriure vergonyós. Aquella salutació ja era molt més del que havia passat fins llavors. Vaig estar temptat de seguir-la cap a l’aigua per fer realitat la fantasia, però vaig pensar que no havia de precipitar-me. Millor que, fos el que fos, anés madurant poc a poc.

Vaig posar-me a llegir, però la vista se me n’anava cap a aquella dona que es banyava i no em concentrava. Anava passant pàgines, però no m’estava assabentant de res. Vaig aturar-me i vaig aclucar els ulls per calmar-me. Quan els vaig obrir, no la vaig veure per enlloc. Potser havia anat a caminar. Perfecte. Podria tornar-me a centrar en el llibre.

Aquest cop sí, em va tornar a atrapar la màgia de la literatura. El protagonista es trobava en un atzucac imprevist i la seva vida estava en perill. Llavors descobríem que el que fins llavors semblava el seu gran amic, en realitat desitjava la seva mort i no feia res per ajudar-lo. Però allò només ho sabíem els lectors, mentre el protagonista seguia confiant en ell. Ben aviat em vaig oblidar de tot el que no fos aquella aventura i em vaig empassar dos capítols més sense aturar-me. La història estava en un punt culminant i no volia deixar de llegir, però un rau-rau a la panxa em va anunciar que era hora de dinar.

Vaig tancar el llibre i vaig mirar cap al fons del mar. Intuïa que la dona havia tornat i estava mirant-me, preparada per desviar la vista tan bon punt li posés els ulls a sobre. Vaig retardar el moment per sorprendre-la. Em mirava el mar, les onades, l’horitzó i llavors, de cop i volta, vaig girar-me i li vaig clavar els ulls a sobre. La vaig agafar desprevinguda i li vaig somriure descarat. Ella també va somriure com si es rendís i acceptés el joc. Com si hagués baixat una barrera i em donés peu a anar un pas més enllà.

I llavors em vaig posar nerviós. No sabia fins on volia arribar. Que ens haguéssim discutit amb l’Astrid no volia dir que jo volgués tirar per la borda la relació. Potser no havia de flirtejar amb aquella dona si després no estava disposat a anar més enllà. O potser havia de deixar que la situació fluís i el destí decidís fins on arribàvem. Després d’haver anat molta estona a l’atac, estava paralitzat, sospesant els possibles escenaris. 

I mentre dins meu feia malabars amb aquestes idees, vaig veure com aquella dona s’aixecava i començava a acostar-se’m. Les galtes em bullien, el cor bategava fort i la suor va aparèixer per recordar-me que estava molt desentrenat en el joc de la seducció.

Aquella dona avançava amb el millor dels seus somriures. Era molt atractiva: una oportunitat que jo mai no hauria imaginat. Es va aturar sense envair el meu espai vital, i em va dir:

–Perdona si t’he incomodat, però no podia evitar mirar-te. No m’havia passat mai de tenir tan a la vora un lector llegint un dels meus llibres. T’agrada?

1 de set. 2024

"Retirada" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

RETIRADA

Fa massa temps que estic dins la cova. Ja en tinc prou. Necessito sortir-ne.

Miro constantment cap al sostre, cada cop més baix. Cap a les parets, cada cop més a prop. Cap a l’incert futur que m’espera si seguim avançant i cap a l’alliberament que em suposaria girar cua i sortir. Suo. I el silenci fa que qualsevol petit so m’arribi amplificat i em neguitegi. Com aquesta gota que de tant en tant cau i ressona cristal·lina i amenaçadora.

Jo mai no havia sentit cap mena d’interès per les coves ni per l’espeleologia, però quan et vaig conèixer em vas enlluernar de tal manera que només volia estar amb tu a totes hores i fer tot el que tu feies. I a tu sí que t’agradava això de les coves, però sabies que no tothom hi estava fet o sigui que m’hi vas anar introduint a poc a poc.

Primer em vas portar a les turístiques. Aquelles que es podien visitar de manera còmoda i en grup. Avançant sempre drets, per camins ben senyalitzats, ben il·luminades i protegides amb baranes. Precioses.

Després vas començar a portar-me a les que només tenien senyalitzada l’entrada i calia endinsar-s’hi ben equipat. Amb casc, frontal, botes resistents que es poguessin enfangar i roba impermeable. Però encara prou amples i de bon caminar.

Només m’agradaven perquè hi anava amb tu. De fet moltes vegades només et veia a tu, allà al meu davant. Els rínxols que es gronxaven per sota del casc, les corbes del teu cos que s’insinuaven per sota la granota i el teu somriure que il·luminava més que els lots. Se’t veia tan feliç explorant les coves que era gairebé impossible no voler-t’hi acompanyar.

A vegades me’n parlaves quan fèiem l’amor i, conscient o inconscientment, em creaves estímuls condicionats que associaven les coves amb el plaer del sexe i em predisposaven a veure’n més.

Però de mica en mica em vas anar arrossegant cap a un terreny en què ja no em sentia tan còmode. A vegades tenia la sensació que em faltava l’aire quan el camí s’anava estrenyent a mesura que ens hi endinsàvem. A vegades arribàvem a espais on amb prou feines passàvem d’un en un, gairebé adherits a les parets. Eren moments massa angoixants per al meu gust. 

Però m’animaves a superar els meus recels, prometent-me que el que veuríem després valdria la pena. I sovint era veritat. Havíem arribat a galeries precioses, que poca gent devia haver admirat. I alguna vegada t’havies abraonat sobre mi, presa de l’excitació pel mal pas que acabàvem de superar. I em petonejaves d’una manera tan apassionada que em feies oblidar les males sensacions anteriors.

Alguna vegada havíem arribat als peus d’avencs insondables. Precipicis subterranis. Llençàvem una pedra i m’esparverava comprovar l’estona que passava fins a sentir l’impacte amb el fons. Un error de càlcul en aquelles circumstàncies hagués estat fatal i allò em feia molta por. Llavors només tenia ganes de sortir d’aquella presó angoixant i tornar a notar el cel blau sobre el cap.

I a còpia de passar males estones, vaig anar prenent consciència que aquell no era el meu lloc, que jo mai no m’havia sentit atret per les coves. Estava anant contra natura, només per acompanyar-te a tu. Alguna cosa dintre meu va començar a rebel·lar-se perquè cada cop deixava una mica més de ser jo per acostar-me al que tu volies que fos. I no podia retreure-t’ho perquè jo sol m’havia avingut a fer aquelles renúncies per estar al teu costat i fer-te contenta.

Va començar a costar-me cada vegada més, però ja t’hi havia acostumat i no acceptaves un no. Em feies quatre moixaines, em xiuxiuejaves quatre promeses a cau d’orella i la meva resistència claudicava. I tornava a entrar-hi, però a mesura que ho feia, començava a penedir-me’n i cada cop ho vivia pitjor.

Fins que avui he dit prou.

M’has fet entrar més endins que mai. Hem estat molta estona avançant ajupits, picant amb el casc contra el sostre contínuament. Ho he trobat molt desagradable i en cap moment ha arribat una recompensa que justifiqués aquell patiment. Només anar encadenant galeries estretes que ens allunyaven cada cop més de l’entrada. L’oxigen. La seguretat. 

I de sobte he sentit les meves paraules ressonant com aquella gota d’aigua salada que es desprèn de les estalactites.

—Jo surto.

T’has quedat tan sorpresa que no has reaccionat. Ens hem quedat tots dos quiets i en silenci. Ni tan sols has provat de convènce’m perquè en el fons eres conscient que havies estirat massa la corda. Després has continuat avançant més i més endins. 

Pensaves que t’acabaria seguint. Com sempre. Que tindria por de quedar-me sol a les entranyes de la terra. Però aquest cop ho tenia clar: una retirada a temps és una victòria. I em retirava. 

Quan al cap d’uns metres t’has girat i has intentat seduir-me amb falses promeses jo només he repetit:

—Surto

M’he girat amb dificultats i el llum del meu frontal ha començat a il·luminar un passadís fosc i inacabable. El panorama no era gens encoratjador, però no m’he desdit. No he mirat enrere. Sabia que si seguia ferm, el camí cada cop seria més ample, entraria més aire i mica a mica em podria anar incorporant. Era qüestió de temps. Si no em rendia, acabaria veient la llum al final del túnel.

Ara ja em comences a quedar lluny. No sé ni perquè segueixo parlant-me a mi mateix com si et parlés a tu. Potser una mica pateixo per tu, sola allà dintre. O pel que em passarà a mi quan m’adoni que ja no estic a dintre amb tu, sinó a fora i sol. 

Només vull sortir. M’encalça un malson en què el sostre s’esfondra i em quedo aquí tancat per sempre. I no em vull deixar atrapar. Suo i se m’accelera la respiració. No hi vull pensar. Només avanço i avanço, cada cop més de pressa i amb el cor desbocat. Llenço la mirada endavant, a la caça i captura dels primers rajos de llum que m’indiquin que m’acosto a la sortida. A l’anhelada llibertat. No vull recular. No vull més coves. Surto. Surto. Surto.

Em falta l’aire i m’aturo. Crec que és un principi d’angoixa. M’ajupo i respiro a poc a poc amb els ulls tancats. Buido la ment, deixo passar el temps i la cosa millora. M’aixeco i per primer cop m’adono que estic molt cansat. Torno a caminar i al cap d’un moment arriba el pitjor que em podia passar: el camí es bifurca.

No tinc ni idea de per quin hem entrat. Només t’anava seguint amb tota la confiança i la por posades en tu i no he retingut cap referència. Faig unes passes en una i altra direcció, il·luminant el terra, intentant descobrir alguna petjada que em digui quin és el camí que he de seguir, però ho veig tot igual: fang, bassals, pedres.

Intento calcular quanta estona fa que t’he abandonat i quanta estona em deu quedar per arribar a la sortida exterior. Només per mantenir el cervell ocupat i així la por no el conquereixi. Les referències es distorsionen molt enmig de foscor i silenci, però vull pensar que no queda massa. Em plantejo diverses opcions.

Primera: recular per trobar-te i continuar amb tu.  

Segona: quedar-me on soc i esperar-te fins que surtis per seguir el camí correcte. 

Tercera: arriscar-me a escollir un dels dos camins i seguir-lo, confiant que em dugui a la sortida.

No vull que siguis tu qui em salvi. Això m’obligaria a donar-te les gràcies, empassar-me l’orgull i mantenir les coses com estan. Així que em decanto per la tercera opció: la més arriscada. 

Així que assumeixo un risc controlat. Caminaré cent passes per un dels dos camins per buscar la claror o algun indici de proximitat a l’exterior. Si no és així, desfaré les cent passes i ho provaré per l’altre camí. Després amb dues-centes passes i així fins que ensopegui amb el camí correcte. Això em dona seguretat i començo a caminar per la galeria de la dreta.

Quan arribo a les cent passes apago el frontal i interrogo la foscor del meu davant. Res. No sembla que la sortida sigui a prop. Desfaig el camí i fins la cruïlla. Amb la bota marco unes fletxes al fang que assenyalin les dues sortides que estic explorant perquè tinc por d’acabar-me desorientant i confonent-les amb el camí d’on venia.

Engego el camí de l’esquerra i quan arribo a les cent passes repeteixo el ritual d’abans amb el mateix resultat. Sense recular, decideixo fer cent passes més. Si no hi ha sort, ja en faré dues-centes de tornada.

Quan porto seixanta passes, sento una remor llunyana i el cor em fa un salt. M’aturo. Immòbil. Sento els meus batecs tan forts que em costa distingir-los dels sons externs. Tanco el llum i em sembla distingir la teva veu. Podrien ser dues síl·labes i un llarg final en “i”. Pot ser que estiguis cridant “Martííííí!”. 

Potser has arribat a la cruïlla, has pensat que em podia haver equivocat de camí i em crides per sortir plegats pel camí correcte. El primer impuls és posar-me a cridar per indicar-te la meva posició i assegurar-me una sortida plàcida, després de tant neguit. Però callo.

Ara encara ho tinc més clar: aquesta és la prova definitiva que no vull tornar amb tu. No vull més foscor ni coves. S’ha acabat. I per això callo. Encara sento la veu llunyana i borrosa un parell de cops més. Després, silenci. I quan es torna a sentir la veu, ja és més llunyana. Reculo cent seixanta passes i arribo a la cruïlla. Veig les fletxes del terra i la que marca el camí d’on vinc ara està ratllada amb una creu. Confirmat. El camí bo és l’altre. Gràcies.

Em poso a seguir-lo i em sembla que ja no estic tan cansat. Ni tan nerviós. Ni tan espantat. Vaig comptant les passes i quan arribo a les dues-centes encara ho noto tot igual. Però poc després la galeria s’eixampla i, per primer cop, tinc la sensació que m’estic acostant a la sortida. Encara no hi ha llum ni me n’arriba cap so, però corre un aire diferent.

Cap a les dues-centes noranta apago el llum i noto una tènue claror que només pot venir de l’exterior. I llavors sento la teva veu clarament: “Martííííí!”. Deus haver arribat a la sortida i, com que no m’hi has vist, has reculat per buscar-me. 

És una reacció infantil, però no vull que em trobis i busco un amagatall. Movent els peus sigil·losament per no fer soroll. Veig un espai entre unes roques grans i m’hi esmunyo. Al cap d’un parell de minuts, la llum del frontal precedeix la teva veu cridant el meu nom i em quedo petrificat. Immòbil. Les teves passes i els teus crits generosos es van allunyant cap a l’interior de la terra i jo soc una rata fastigosa que permet que t’hi endinsis inútilment.

M’adono que soc injust. I covard. I absurd. Però si pogués, ara mateix taparia la galeria amb una pedra gegant perquè no en poguessis sortir i així mai no em trobaries. 

Sé que seria molt més noble i fàcil dir-te la veritat:

–Soc aquí. Sortim, però no vull entrar mai més a una cova. De fet, no vull seguir amb tu.

Però no puc. No sé com fer-ho. I només aprofito que la teva veu ja se sent prou llunyana per sortir del meu amagatall i començar a caminar, amb passes cada cop més grans, cap a la sortida. 

Després d’un revolt veig la llum i el final del túnel. Arrenco a córrer i em llenço als braços de la meva llibertat. Si penso en el que acabo de fer em sento malament, però no podia fer cap altra cosa. Ara he de salvar-me. Mirar per mi i per ningú més. Egoisme de supervivència.

Diuen que, en les cordades d’alta muntanya, els alpinistes van lligats de dos en dos per poder-se salvar. Si, caminant per una cresta, un caigués cap a la dreta, l’altre hauria de llençar-se cap a l’esquerra per fer de contrapès i aturar una caiguda mortal. I per això convé que els dos escaladors que van encordats tinguin un pes similar. 

Però tu peses molt més que jo. Metafòricament parlant. Ets massa dominant i si tu caiguessis, m’arrossegaries rere teu cap al precipici. Per això he de tallar la corda. 

Pensant en tot això he arribat al teu cotxe. Busco dins de la motxilla i en trec la llibreteta i el boli que sempre duc a sobre. Arrenco un full i gargotejo:

“No vull continuar.

Necessito un temps per aclarir-me.

Perdona’m, però no em truquis ni em busquis.

Necessito estar sol”

I, amb la por de no saber com sortiré d’aquí, però deslliurat del gran pes que m’ofegava, camino cap a la resta de la meva vida.

30 d’ag. 2024

"Exorcismes" (Vicenç Pagès Jordà)

 

EXORCISMES

Vicenç Pagès Jordà

Editorial Empúries / Grup Editorial 62


Una antologia dels contes d'aquest autor feta per ell mateix, que m'ha descobert uns contes deliciosos. La mida justa, les paraules justes, estructura perfecta, resolució sorprenent i el punt just d'enginy i d'humor.

De tant en tant un punt d'experimentació i sempre un ús i un domini exquisits de la llengua.

Es llegeixen amb interès, un somriure als llavis i, en el meu cas, un punt d'admiració per la tècnica i l'estil tan ben aconseguits.

M'han agradat molt!


#estiu24 #lectures #passodinsta #calafell #Exorcismes #VicençPagesJorda @grup62_