"Confiança" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió...

Espero que us agradi!   

CONFIANÇA

Fa tants dies que malviu en aquelles trinxeres que hi ha sensacions que ja ha normalitzat. Portar la mateixa roba bruta i humida, la picor dels polls i les puces, la falta de son, la set horrorosa que li fa notar la boca sempre seca... Fa dies que el front està estabilitzat i només hi ha ràfegues de trets en algun moment del dia. Com un recordatori apàtic perquè ningú no s’oblidi que estan en guerra.

El Marco és un jove soldat de vint-i-tres anys que porta sis mesos al front i de moment ha estat de sort. És viu i no l’han ferit en cap dels combats en què ha participat. L’atzar és qui reparteix les cartes en cada intercanvi de bales i el Marco se sent tocat per una mena de vareta màgica. Ha anat perdent la por a la mort, que és una cosa que mai no s’ha d’oblidar en una guerra, i se sent invencible.

En gran part, aquesta sensació és fruit de l’amistat que, a còpia d’episodis compartits, ha anat travant amb el Gianluca. És deu anys més gran i des del principi se’n va fer càrrec i el va protegir en les primeres escaramusses. El primer dia que van entrar en combat, se li va tirar a sobre i el va fer caure a terra per allunyar-lo de les bales que xiulaven ben a prop. I des de llavors sempre ha estat aconsellant-lo i pendent d’ell. Com si fos el seu padrí de guerra. Són un equip. Inseparables. I això els ha forjat una amistat que, tot i que  ara sembla indestructible, en el fons només és una relació de necessitat mútua. 

Tots dos estan arrecerats dins de la trinxera, ben junts, intentant protegir-se de les primeres refrescades de tardor amb unes mantes polloses i comparteixen una cigarreta a la qual van fent pipades, ara tu, ara jo. Estan molt a prop de la línia de front i han de vetllar per fer el mínim soroll, així que tot el que poden s’ho diuen a través de mirades i, si cal, es xiuxiuegen missatges breus a cau d’orella. Quan veuen que el sergent Basile surt precipitadament de la reunió de comandaments, el Marco pressent que alguna cosa està a punt de canviar. Li fa una mirada interrogativa al Gianluca i aquest li contesta amb un gest de preocupació, assentint amb el cap i prement els llavis.

L’endemà a primera hora, reuneixen el seu escamot i el sergent els detalla la missió que els han encomanat. Durant la nit, hauran de fer una aproximació silenciosa cap al turó de Collo Basso, que tenen a tocar, on hi ha el niu de metralladores de l’enemic que fa dies que no els permet avançar. Els ho han assignat perquè fins ara han demostrat molta perícia i valentia. Han fet diferents incursions en territori hostil, han recuperat posicions perdudes i sempre han actuat amb rapidesa, sigil i molt poques baixes. Els onze soldats escolten l’arenga amb un somriure tens i l’autoestima alta. Però el Marco no pot evitar pensar en el Matteo, una d’aquestes poques baixes. 

Va caure davant seu el dia que van recuperar la cota 530. Ell mateix va abatre el soldat que li havia pres la vida, d’un precís tret al front. Després va fer-li una mirada còmplice al Gianluca, va llançar una granada a la trinxera enemiga i va sortir corrent en ziga-zaga, sabent que el seu amic l’estaria cobrint amb ràfegues contínues. Quan va guanyar l’horitzontal de la trinxera, va començar a disparar als soldats enemics que en sortien malferits i no en va deixar cap de viu. Només quan un silenci dens va anunciar que el combat havia acabat, va adonar-se que tenia els ulls negats de llàgrimes per la mort del company. L’operació havia estat un èxit, però tornaven amb el cos inert del Matteo. El Marco va quedar-se amb una bala del seu fusell, com a darrer record i homenatge, i va passar pàgina. Així era la guerra.

El Gianluca li toca lleugerament l’espatlla perquè pari atenció a l’operatiu. Han descobert que el flanc esquerre del turó està desprotegit i han d’aconseguir recuperar aquest enclavament, emparats per la foscor de la nit. Si tot surt bé, amb les primeres llums del dia castigaran el niu de metralladores des de la part del davant amb foc d’artilleria. Aquest serà el moment que hauran d’aprofitar ells per sorprendre’ls per l’esquena i recuperar la posició. El sergent els diu que aprofitin el dia per descansar i que, quan es pongui el sol, es reuniran per concretar els detalls de l’operació i executar-la. 

Els onze soldats son rellevats per un altre escamot a la trinxera de primera línia i es desplacen cap a la rereguarda per descansar fins a la nit. Els donen les millors racions de menjar perquè estiguin forts per a la incursió nocturna i sota unes alzines poden descansar estirant les extremitats per primer cop en molts dies. Però cap a les sis de la tarda, sense que ningú no els hagi avisat, comencen a despertar-se i es van preparant per a la missió. Passen les hores fumant, desmuntant i muntant les armes i fent bromes estúpides per allunyar la por. Perquè la por, quan més ataca, és abans d’entrar en combat. Després l’adrenalina l’anul·la.

Quan el sol es pon, el sergent Basile els convoca i els dona les instruccions. Avançaran amb extrema lentitud, per parelles. Guanyant metre a metre, sense pressa. Hi ha temps de sobres. L’objectiu és no ser detectats i per tant cal fer silenci total. Cal assegurar tot el que els penja de les motxilles i embolicar-ho amb robes perquè res no dringui ni repiqui. Lligar bé les armes perquè no es balancegin innecessàriament. Si cal, segellar les boques perquè no en surti cap so, fins i tot si es fan mal. Això últim no serà necessari. Tots es veuen capaços de suportar qualsevol dolor sense badar boca.

Es formen les parelles. Marco i Gianluca van junts i obriran l’escamot. S’emmascaren les cares per passar més desapercebuts i comencen a caminar per dins del bosc, mirant bé on posen els peus. Queden les últimes engrunes de llum i això els permet que la vista es vagi acomodant progressivament a la seva absència. Van avançant a pas molt lent, mimetitzant-se amb l’entorn, passant per darrera d’arbres i roques, però sobretot evitant el mínim soroll. Aixequen les botes amb precaució, miren bé on les han de tornar a posar i executen els moviments amb els cinc sentits. Avancen com fantasmes en la nit i quan troben un espai una mica més ampli, es reagrupen, per gestos s’asseguren que tothom està bé i reprenen la marxa.

A les quatre de la matinada arriben al lloc previst sense cap contratemps i busquen un punt arrecerat, en una mena de balma, on esperar l’albada. Des d’allà poden veure el cim del Collo Basso, on hi ha el niu de metralladores, sense ser vistos. La primera part, que potser era la més complicada, s’ha assolit amb èxit i ara tenen unes hores per descansar abans d’entrar en combat. Però no poden parlar ni fumar, han de mantenir una presència mineral que els faci indetectables a l’enemic.

El Marco i el Gianluca seuen esquena contra esquena i intenten relaxar-se. Cadascú es capbussa en els seus pensaments i els del Marco tornen a volar cap al dia que va morir el Matteo. Recorda com una onada de calor el va recórrer quan va veure que queia. Va tenir clar que era mort i mai no ha sabut per què, però sembla que en el combat es desenvolupa un sisè sentit que permet tenir aquestes certeses i guanyar temps. Va sentir-se imbuït d’una força poderosa i el desig de venjar-lo el va fer sentir invulnerable. Però, tot i així, va necessitar fer una mirada al Gianluca abans de llençar-se a un atac suïcida: ell contra tots. 

Va ser un moment. Es van mirar als ulls i pràcticament no van fer cap gest, però el Marco va sentir una confiança total. Va llançar la granada i va arrencar a córrer, sabent que el protegiria i no li passaria res de dolent. Mentre avançava, enfollit, cap a la trinxera enemiga, sentia les bales que el seu amic disparava sense descans i sabia que ho aconseguiria.

Amb ell se sentia tan protegit com ho havia estat, de petit, amb el seu pare. I en aquests viaranys de pensaments, la memòria el va conduir a la infantesa. Ell mort de por davant d’un pastor alemany a qui el pare mantenia immòbil parlant-li enèrgicament. Ell enfilat a una branca massa alta d’un roure i el pare des de baix, animant-lo a saltar i recollint-lo sa i estalvi entre els seus braços poderosos. Ell pedalant sobre una bicicleta amb el pare corrent al darrere, aguantant el seient per evitar que caigués. I la bicicleta anar agafant cada cop més velocitat i ell girant-se i veient que el seu pare seguia darrere, donant-li confiança per continuar pedalant. Doncs amb el Gianluca al camp de batalla era el mateix. Sabia que, mentre el tingués al darrere, el seu amic no permetria que li passés res de dolent.

Les hores van anar passant entre capcinades fins que es va començar a esquerdar la foscor de la nit. El dia començava a demanar pas i tot l’escamot es va posar en tensió, a punt per intervenir. Quan comencés el foc d’artilleria des de l’altre cantó, ells haurien de fer la incursió ràpidament i prendre la posició. Si tot anava bé, no seria complicat. Dalt del turó devia haver-hi també un escamot. I tots es concentrarien a repel·lir el foc d’artilleria del davant. Segurament descuidaren la rereguarda i ells podrien reduir-los sense dificultats, aprofitant el factor sorpresa.

De sobte van sonar les primeres detonacions de morter i va començar a caure foc de coets sobre el Collo Basso. Després, una gran cridòria dels atacats, organitzant-se per a la defensa. El sergent Basile, a la gatzoneta, d’esquena a l’objectiu i de cara als seus soldats, mantenia la mà estesa indicant que encara no era el moment de sortir. Però amb l’altre mà va assenyalar el punt elevat que havien de conquerir i després se la va passar per davant del coll amb el puny clos i el polze desplegat, el conegut gest de tallar el coll. El missatge era clar: no farien presoners. Després d‘uns minuts de silenci, quan va començar la segona descàrrega de projectils, va indicar-los que era el moment de sortir.

Amb aquella estranya eufòria esbojarrada que sempre acompanya el moment d’entrar en combat, van començar a retallar els metres que els separaven de la meta. Procuraven avançar sense ser vistos, tot i que en realitat no semblava haver-hi ningú que estigués pendent de la rereguarda, amb tota la feinada que tenien per la part del davant. 

El Marco obria camí, amb el Gianluca uns metres rere seu. Cada pocs metres es reagrupaven en un lloc segur i amb gestos s’indicaven el proper recorregut que farien fins a un nou lloc protegit. Les altres parelles, rere seu, ho tenien més fàcil i només havien d’anar imitant els seus moviments. 

Quan el sender ja es començava a aplanar, indicant la proximitat del cim, el Marco va veure com un soldat enemic, que sortia de l’interior del niu de metralladores, l’havia vist i s’hi havia tornat a endinsar a tota velocitat. Els havien descobert quan estaven a pocs metres d’assolir l’objectiu. Ja no comptaven amb el factor sorpresa: hi hauria sarau. Protegits rere una roca, va comunicar-li al Gianluca i van anar transmetent la informació per gestos a la resta de l’escamot que els seguia: calia estar preparats per rebre foc adversari.

El Marco va treure’s el casc. Va posar-lo al capdamunt d’una branca i va alçar-la per sobre de la roca. Al moment una ràfega de metralladora va saludar aquella aparició i el Marco va recuperar el casc ràpidament. Estava clar que els estaven esperant i que es defensarien amb tot el que tenien. 

La segona parella i el sergent Basile, van poder fer l’última aproximació protegits del foc enemic i es van reunir amb el Marco i el Gianluca per decidir l’ofensiva final. De fons se seguia sentit el so eixordador de les detonacions que obligaven la majoria dels resistents a centrar l’atenció a la part davantera. Van calcular que pendents d’ells tindrien una o dues parelles. Això podien ser dues metralladores i dos fusells. Estava clar que el que havien de fer era dividir-se per augmentar les seves opcions de victòria. Per sort tenien contacte visual amb la resta de l’escamot, que estava un tros més avall i van poder coordinar l’atac.

Després d’un senyal, es mourien tots a la vegada. El sergent Basile dispararia des de sobre de la roca. El Marco i el Gianluca sortirien per l’esquerra. El Mauro i el Tomasso per la dreta. I la resta de l’escamot aprofitaria per avançar. Tots alhora. No podrien respondre aquesta ofensiva repartida en tants fronts i alguns d’ells aconseguirien el propòsit, del qual només els separaven uns metres.

Tots els homes estaven en màxima tensió, amb el fusell preparat per obrir foc a la que es moguessin i la mirada clavada en el sergent Basile que tenia una granada a la mà, preparat per llençar-la. Aquest seria el senyal. Quan la granada detonés, aprofitant el fum i el desconcert, tots sortirien disparant i es desplegarien tal i com havien previst. 

El sergent va arrencar l’anella i va balancejar la granada enlaire una, dues i tres vegades. I a la tercera la va deixar anar. Un silenci de dos segons va seguir el vol de l’artefacte. Després va arribar l’explosió que va posar en marxa la coreografia.

El sergent Basile va començar a disparar des de dalt de la roca. Disparava quatre o cinc trets i es tornava a aixoplugar. Al cap d’uns segons repetia la seqüència i de seguida va poder veure que efectivament hi havia quatre homes pendents d’ells.

Paral·lelament, el Mauro i el Tomasso s’havien obert pas cap a la dreta, atraient el foc d’una de les metralladores. Van avançar ràpidament en ziga-zaga fins a zona segura i des d’allà fustigaven els soldats enemics amb ràfegues de trets.

Mentrestant, el Marco i el Gianluca havien zigzaguejat cap a l’esquerra, esquivant les bales, i des d’un lloc arrecerat anaven disparant a cor que vols perquè no tinguessin temps de descansar.

La segona part de l’escamot havia aprofitat el desconcert per avançar, però havia atret el foc de la segona metralladora, que havia tocat algú. Se sentien crits i gemecs de la part de baix.

Quan el Marco els va sentir va pensar dues coses. D’entrada, que mentre cridessin estaven vius. I la segona, que era el moment d’arriscar per poder-los salvar. Així doncs va mirar al Gianluca i es va produir aquell intercanvi de mirades sense paraules que era la confiança que necessitava per sentir-se invencible. Com la mà del pare que li aguantava la bicicleta i li garantia que no cauria.

Va sortir corrent i canviant constantment de direcció. Disparava sense poder apuntar però la intuïció i l’experiència dirigien els seus trets cap al lloc adequat, mentre sentia les ràfegues del seu amic rere seu que el protegien. Mica a mica va notar que el foc enemic anava  minvant fins que va quedar totalment silenciat. Els trets que el seu escamot havia anat descarregant sense descans cap a l’objectiu havien anat fent diana fins a acabar amb  els quatre homes que els disparaven. Ara, ja sense oposició, avançaven cap al niu de metralladores, disposats a conquerir-lo. Per la seva dreta va veure el Tomasso i el sergent Bassile, avançant amb energia per rematar la feina.

I llavors va girar un moment la vista enrere i va veure que la bicicleta anava sola, que seguia pedalant sense que ningú li aguantés el seient, que el cos del Gianluca jeia inert uns metres més avall. I amb unes llàgrimes de ràbia i dolor que començaven a obrir-se pas, però tota la confiança, va continuar avançant per acabar la missió.

Després ja recolliria una bala del Gianluca.