Espero que us agradi!
INSTINT
- Un caníbal! Un caníbal! -xisclava la gent que s’havia aplegat al moll, mentre assenyalaven la comitiva que baixava del vaixell.
Un indi tapirapé emmanillat intentava mantenir la dignitat mentre mirava esporuguit cap a la cridòria eixordadora. Pell bruna; baixa estatura; cabells llisos, negres i llargs; una mena de penjoll que feia un parell de voltes al front; pintades tribals sota els ulls, i una faldilla curta de pell per tota vestimenta.
Davant seu, Sir Thomas McKenzie caminava somrient i triomfal. Assaboria aquell moment de màxim reconeixement, després de l’èxit de l’última expedició per la selva del Mato Grosso. La comunitat científica, i la població de Londres en general, no deixaven de comentar la gran fita: havia capturat viu un indígena d’una tribu caníbal i es disposava a estudiar els orígens i les motivacions d’aquell incomprensible costum de menjar carn humana. L’antropofàgia era, des de feia molts anys, el seu gran objecte d’estudi, pràcticament una obsessió. Volia comprendre què era el que duia un grup humà a menjar-se els seus propis congèneres.
Els McKenzie eren una nissaga de rics empresaris naviliers que havien engegat i consolidat la ruta comercial amb Amèrica. I aquell 1881, l’hereu, Sir Thomas McKenzie, havia delegat per complet la gestió de l’empresa familiar i s’havia centrat en els seus estudis antropològics. Per poder investigar els orígens del canibalisme havia muntat una gran expedició a l’Amazònia i hi havia abocat tots els esforços i mitjans. I tot havia valgut la pena ara que veia desplegar-se davant seu el millor escenari possible per a un antropòleg: poder estudiar un indígena sense cap tipus de limitació i durant tot el temps que necessités.
A la mansió dels McKenzie, van habilitar tota una ala per a un experiment de llarg abast: la reeducació d’aquell indi fins que poguessin comunicar-s’hi per treure’n tota la informació que buscaven. Mestres, ensinistradors, lingüistes i folkloristes esmerçaven el seu temps i sabers per aconseguir l’objectiu.
Mentrestant, la resta de la família, la senyora McKenzie i la Helen, la filla única del matrimoni, alienes a aquella gran fita científica, estaven ben distretes amb l’altre gran esdeveniment que afectava la residència familiar. Un gran desplegament d’operaris omplien la casa i traginaven amunt i avall per aconseguir que aquella fos la primera casa de Londres en disposar d’un sistema elèctric d’enllumenat domèstic a totes les dependències. Aquella era la gran novetat de l’època: una electricitat que, de mica en mica, passava de ser un fenomen pràcticament màgic i inexplicable, a esdevenir una comoditat que feia la vida més fàcil als pocs que s’ho podien permetre.
D’entre l’exèrcit d’enginyers, electricistes i aprenents que corrien per la casa, la Helen va acabar encaterinant-se d’en Tom, el jove i musculós encarregat que dirigia l’obra. De tant en tant, la impressionava amb divertits experiments per exhibir els seus coneixements elèctrics i, entre una cosa i una altra, la Helen va acabar rendint-se als seus encants. Tot i que les convencions socials impedien que aquella relació pogués prosperar, va ser inevitable que els dos joves busquessin oportunitats per trobar-se, d’amagat, i entregar-se a les seves passions.
L’últim dilluns de maig de 1882, Sir Thomas McKenzie va presentar en societat el resultat de tots aquells mesos de treball silenciós. En una concorreguda conferència de premsa va explicar els detalls d’aquell procés que havia culminat amb l’evident transformació que tenien davant dels ulls: l’indi Kayaguatà, vestit de manera occidental i parlant un anglès limitat, però que li permetia comunicar-se amb els seus interlocutors.
Des d’aquell dia, se li va permetre moure’s per tota la residència familiar, acompanyat sempre d’un criat, però sense haver d’anar lligat. Sir Thomas confiava en la feina feta i estava convençut que l’indi no podria tenir cap altre sentiment que l’agraïment per haver pogut accedir als nivells de cultura i instrucció superiors que li havien ofert. Però l’indígena només ho mirava tot en silenci i amb posat analític, sense deixar entreveure mai els seus sentiments.
Aquell estiu va ser extraordinàriament calorós i en plena canícula, alguns membres de la família van reprendre el costum de banyar-se, pràcticament despullats, al petit llac que hi havia a la zona oest de la finca. El primer dia que en Kayaguatà va assistir a un d’aquells banys, alguna cosa es va despertar dins seu. Va quedar immòbil, amb la mirada perduda, com si volgués deixar-se travessar per aquelles sensacions: el so de l’aigua, el tacte dels peus nus sobre la gespa, la carícia del sol sobre la pell nua... Un pont que el transportava als records de la seva Amazònia natal i despertava el que estava adormit. Va emmirallar-se a l’aigua i va trobar a faltar aquelles pintades tribals sota els ulls que sempre havien format part de la seva identitat.
Una tòrrida nit de mitjans d’agost, en Kayaguatà va sentir un llunyà xipolleig al llac i es va alçar sigil·losament del llit. Cobert només amb uns calçotets arromangats, va sortir al jardí i, descalç sobre l’herba, va sentir que tornava a caminar per la riba del riu Araguaia. Mica a mica, li va aparèixer, intensa i vibrant, la sensació que mai no havia volgut estar allà i el desig de marxar. Va arribar al llac i, ajupit a la gatzoneta, va observar sense ser vist com la filla de Sir Thomas i el seu amic jugaven i reien dins l’aigua.
De sobte, en Tom va sortir i va començar a remenar en un racó fins que va aconseguir que s’encengués un llum entremig dels matolls. La Helen va xisclar impressionada i llavors ell li va dir:
- Ara pica de mans!
Quan ho va fer, ell va accionar un mecanisme ocult i el llum que estava encès va apagar-se, mentre simultàniament se n’encenia un segon a l’altra banda del llac, talment com si la llum hagués viatjat màgicament d’un punt a l’altre.
La Helen s’ho mirava embadalida, però no era l’única. En Kayaguatá assistia a aquella inexplicable màgia totalment impressionat i disposat a aconseguir aquell poder. Volia portar-lo a la seva tribu i sabia com.
Va enfonsar els dits en la terra adobada dels parterres i, mantenint-los separats, va passar-los per sota dels ulls, deixant-hi marcades dues línies fosques paral·leles. Va buscar el ganivet, que els jardiners havien oblidat sobre la gespa i ell havia amagat entre uns arbustos, i va sortir del seu amagatall, àgil i decidit, brandant-lo a l’aire.
Va moure’s de pressa fins que va arribar davant del jove encarregat i li va enfonsar al pit. Amb precisió i rapidesa va arrencar-li el cor i va començar a menjar-se’l. Així pretenia assolir els seus coneixements sobre el domini de la llum.
Quan la Helen, horroritzada per l’escena que estava presenciant, va començar a cridar, va abraonar-se sobre ella. Amb el mateix ganivet, va barrejar la sang dels dos amants i la va fer callar per sempre. Però ja era tard. El personal de seguretat, alertat pels crits, es va abraonar sobre en Kayaguatà que, mirant-los serenament als ulls, va esdevenir el tercer mort d’aquella tràgica nit, sense oposar resistència.
Quan Sir Thomas va arribar al lloc dels fets, el cor se li va trencar i els ulls se li van entelar davant d’aquella massacre. Tot el que li importava a la vida acabava de desaparèixer. La seva passió científica i la seva estimada filla. Va girar el cap fugint d’aquella horrible visió i la mirada vidriosa va anar a parar a aquella llum que lluïa entre els matolls del costat del llac. Una llum que va començar a fer pampallugues, cada cop més erràtiques i llargues, fins que, al cap d’un moment, es va apagar del tot. Per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada