Si som el que llegim...

Ara mateix tinc 3 llibres començats:

• "Educar sense cridar" (Alba Castellví)
• "Raons per seguir vivint" (Matt Haig)
• "Els secrets que mai no t'han explicat" (Albert Espinosa)

Tots tres van ser un "amor a primera vista" i els vaig comprar amb moltes ganes de llegir-los amb finalitats gairebé diria que terapèutiques...

Educar sense cridar
Després d'una temporada crítica a casa, amb els nens molt rebels (o molt pesats o reclamant molta atenció o molt gelosos entre ells o molt desafiants o tot alhora) i els pares molt estressats (i molt nerviosos i molt saturats i molt superats o tot alhora)  i moltes situacions a casa que acabaven amb crits, tothom trist i enfadat, jo particularment desanimat i impotent per no saber gestionar millor les situacions...
Vaig veure aquest llibre a la revista del Cercle de Lectors i vaig sentir com em "cridava" i vaig comprar-lo amb l'esperança de trobar-hi una manera serena d'afrontar millor el panorama que tenia a casa. I vaig començar a llegir-lo i vaig descobrir que ja sabia el que hi deia però no ho estava aplicant. I em va tranquil.litzar i em va donar una mica de perspectiva i, ni tan sols l'he acabat de llegir, però, sigui pel llibre (que no ho crec) o sigui perquè he canviat la manera d'encarar les situacions, sigui perquè tocava... crec que, en termes generals, les coses s'han relaxat i han millorat.

Raons per seguir vivint
No sé si he estat mai deprimit, però en alguns moments dels darrers anys he passat per situacions concretes i puntuals en que m'he sentit molt vulnerable, sobrepassat i veient com el timó de la nau girava vertiginosament sense que, per uns instants, tingués totes les forces necessàries per agafar-lo fort.
De seguida m'he refet a base de "autoteràpia" (reflexió individual, exorcitzar els fantasmes a base de posar per escrit els pensament i sensacions que estava vivint, compartir-ho amb l'Anna...) i sempre he superat el sotrac, però em preocupa el ritme de vida tan exigent que portem i el perill de caure en aquests pous als que tanta gent cau.
Per això quan vaig veure a la revista del Cercle aquest llibre en que un noi aparentment normal explicava com havia caigut de la nit al dia en una profundíssima depressió, com hi havia transitat i com l'havia superat, em vaig sentir atret per aquesta història i vaig tenir molta curiositat per saber sobre aquests temes.
Tampoc no l'he acabat, però he trobat prou interessant el que he anat llegint.

Els secrets que mai no t'han explicat
Fa pocs dies tafanejàvem en una llibreria de Vic amb el Roc (quin moment més plaent, relaxant i estimulant) i vaig veure que l'Albert Espinosa havia publicat un nou llibre i em va venir molt de gust tornar a entrar en el seu univers naïf i màgic, però al mateix temps ple de veritat i de reflexions agosarades i utòpiques.
És de lletra grossa i amb dibuixos (molt visual) i n'he llegit un bon tros gairebé sense adonar-me'n, tot i que no l'he acabat.
L'Albert Espinosa (que un dia es mereixerà una notícia més extensa) diu que no cal buscar la felicitat sinó ser feliç cada dia pel simple fet de ser viu; que cadascú de nosaltres som dues persones (el jo actual i el nen que vam ser) i que hem de dialogar entre nosaltres; que els problemes no existeixen perquè només són la diferència entre el que desitgem i el que obtenim de les persones i la vida; que els errors són encerts fora de context; que tota pèrdua és al mateix temps un guany... Tot un discurs que basteix a partir de la seva positivitat, optimisme i fe que estic segur que a molta gent li sembla estúpidament innocent i increïble, però que a mi em segueix atraient i em fa rumiar molt perquè penso que en moltes coses té tota la raó.

I avui, veient aquests tres llibres a la meva tauleta de nit, tots tres començats i per acabar i tots tres tractant sobre temes apassionants i transcendents, he pensat que potser el fet que hagués escollit aquests tres llibres en tan poc temps estava determinant quin tipus de persona era... sí és que som el que llegim...