I tot això es va veure encara ampliat quan fa uns mesos vam anar amb el Roc a veure una projecció de la pel.lícula "City lights" (Llums de la ciutat) al Centre Cívic de Calders. Érem només nosaltres dos com a espectadors, la pel.lícula era en blanc i negre, muda i de tant en tant sortien diàlegs escrits en anglès. Amb tots aquests condicionants seria fàcil pressuposar que el Roc es va avorrir com una ostra i que vam marxar abans d'hora, oi? Doncs res més allunyat de la realitat. La vam veure tota i moltes vegades ens vam anar enriolant tots dos davant dels divertits gags del còmic anglès. I si algú aconsegueix comunicar, divertir i emocionar un nen de 7 anys l'any 2012 amb un producte de 80 anys d'antiguitat fet amb uns mitjans molt més limitats dels que tenim a l'actualitat per a mi és indiscutible que es tractava d'un geni.
Charlot és un actor privilegiat per la seva facilitat per comunicar emocions amb l'expressió de la cara i els moviments del cos. Només per això ja tindria un paper a la història del cinema. Però a més a més era el guionista de les seves pel.lícules, és a dir, s'inventava les històries i els gags. I a més a més les dirigia, és a dir s'encarregava de donar les instruccions precises per tal que allò que estava dissenyat prèviament acabés traslladant-se fidelment a la pantalla. I a més a més era l'autor de moltes de les músiques de les seves pel.lícules, un complement gens menyspreable en l'època del primer cine sonor. I en les seves pel.lícules va combinar l'humor amb pinzellades de crítica social i política. En definitiva: un GENI!!
Acabo amb un curtmetratge que per a mi representa tot un exemple del que he explicat. En poc més de 3 minuts, Charles Chaplin fa una exhibició de recursos dramàtics per fer evolucionar una història i de recursos gestuals i corporals per comunicar les emocions al públic. I, el que és més admirable, és que ho aconsegueix amb els mitjans de fa uns 80 anys. La petita història transmet i et fa estar enganxat amb cada nou gir argumental:
- primer es queda fatalment tancat a la gàbia d'un lleó endormiscat quan li cau la balda accidentalment,
- després troba una porta que el podria salvar, però resulta que a l'altre cantó de la porta el perill és encara pitjor,
- després una safata està a punt de caure i despertar el lleó, però aconsegueix salvar-la acrobàticament,
- després ha d'intentar esmorteir els lladrucs del gos que podrien despertar el lleó,
- després quan li arriba la dona que el podria salvar hem de contemplar com es desmaia i per tant li allarga l'agonia al protagonista,
- finalment el lleó es desperta i, sorprenentment, s'acosta a ell però l'ignora i torna a apartar-se'n,
- llavors en Charlot presumeix de valent davant la dona -que finalment ha tornat en si i li obre la balda- i s'acosta al lleó,
- però llavors aquest fa intenció d'atacar-lo i en Charlot surt a tota pastilla i acaba enfilat dalt de tot d'un pal des d'on fa unes divertides acrobàcies i acaba baixant poèticament.
Primer per idear tota aquesta trama argumental que ens mante en tensió durant 3 minuts i mig amb constants girs imprevisibles.
I en segon lloc per trobar la manera de dur la idea a la pràctica amb els mitjans de l'època i amb uns animals salvatges que devien ser-hi realment ja que no podia jugar amb els efectes especials de l'actualitat...
Ho dic per última vegada: UN GENI!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada