Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de des. 2022

"Ella" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

“ELLA”

L’Isaac va fer l’últim retoc a les ombres dels arbres de darrere la masia i va donar el dibuix per acabat. Va agafar-lo i, amb el braç estirat, va allunyar-se’l una mica per mirar-lo amb perspectiva. Li agradava. Trobava que li havia quedat prou bé. 

S’imaginava regalant-li al Quim, l’endemà a la festa d’aniversari i els comentaris que li farien tots els seus amics.

- Quina passada!

- És increïble! T’ha quedat perfecte!

- Ets un crack, Isaac, no sé per què no t’hi dediques.

Els seus amics eren molt generosos i sempre l’animaven i l’omplien d’elogis.

Mentre s’esplaiava amb aquests pensaments va sentir la seva presència. No li agradava anomenar-la pel seu nom i quan s’hi havia de referir en els seus monòlegs interiors simplement era “Ella”. Feia temps que convivien, però encara no tenia gens clar fins on arribava la relació.

Estava clar que “Ella” s’agafava moltes confiances i no necessitava que li demanessin l’opinió per donar-la. L’Isaac, tímid i pacífic com era, no gosava portar-li la contrària. S’ho escoltava tot, intentant no implicar-s’hi emocionalment, assentia i defugia el conflicte. Però, si volia ser sincer amb si mateix, havia de reconèixer que les seves opinions el condicionaven molt.

Va guardar el dibuix dins la carpeta i va marxar cap a la seva habitació perquè no volia sentir els seus comentaris. Se’ls podia imaginar perfectament.

- Està força bé, però... aquests colors?

- No sé, vols dir que la proporció de la casa...? No sé, no sé, no em facis cas.

- Ja és maco, ja, però aquests ombres sembla que li donen un aire massa lúgubre...

No recordava cap vegada en què li hagués aprovat totalment un dibuix. El que per als seus amics eren enceses felicitacions, en boca d’”Ella” només arribaven a sentències ambivalents: cada comentari favorable anava ràpidament seguit d’un retret o aspecte a millorar que desmereixia el conjunt.

D’entrada li molestaven aquests comentaris, però en el fons també els agraïa. Eren crítiques sinceres que el podien ajudar a millorar, mentre que els elogis abrandats el feien creure que ja ho feia tot bé i no li quedava res per aprendre. Necessitava que li fessin notar les coses que no estaven tan bé i, per tant, encara que a vegades no li agradava escoltar-les, en el fons les trobava útils i fins i tot necessàries. I reconeixia que tenia mèrit mostrar aquesta sinceritat quan el més còmode sempre era sumar-se al corrent majoritari i dir que tot estava molt bé, encara que no fos veritat.

Dubtant de si finalment li regalaria al Quim aquell dibuix, va sortir a buscar-li un regal, per si de cas. En realitat el sol fet de sortir, ja deixava clar que “Ella” havia tornat a guanyar. Havia aconseguit que l’Isaac comencés a veure imperfeccions en el seu dibuix i ara ja pensava que no era un regal prou bo per al seu amic.


L’endemà, la festa d’aniversari del Quim va ser tot un èxit. Després de les postres van venir els regals i finalment l’Isaac li va regalar dues entrades per al concert dels “Twins Tal·les”, un grup que els agradava molt a tots dos.

- Dues entrades? I amb qui vols que hi vagi? No conec gairebé ningú a qui agradi aquest grup -va dir irònicament el Quim, picant-li l’ullet.

- Home, si no trobes ningú, jo estic disposat a fer un sacrifici... Deixa’m que miri l’agenda... -va respondre sorneguer l’Isaac.

- Vine aquí, burro -li va dir arrossegant-lo cap a ell per fondre-s’hi en una abraçada-. Hi anirem junts. Com sempre.

La vetllada es va anar allargant entre música, cerveses i gintònics i al final hi va haver un moment en què els dos amics van coincidir a la terrassa en un ambient que es prestava a les confessions.

- Isaac, la veritat és que pensava que aquest cop em regalaries un dibuix. Ja saps que em faria molta il·lusió tenir un dels teus dibuixos dedicats. M’encanten!

- Ja ho sé, Quim, ja ho sé. Te n’estava fent un, però al final no m’ha quedat prou bé i no m’he volgut arriscar. Penso que les entrades són un regal molt millor.

El Quim no va dir res. Interiorment va comptar fins a tres, per no dir-li el que realment pensava. Tots havien begut una mica més del compte i corria el perill que se li escalfés la boca i acabés dient-li alguna cosa mal dita. No volia haver de penedir-se de res. Com li havia ensenyat la seva àvia, “el millor és el que queda per dir”.

Però per ganes li hagués dit que deixés de fer cas d’aquella veu que no tenia cap dret a censurar-lo i confiés més en ell, que es llancés. El Quim estava convençut que el seu amic tenia un talent innat per dibuixar i que les seves creacions tenien una gran originalitat i sobrada qualitat. Més d’una vegada l’havia intentat convèncer que presentés els seus dibuixos a algun concurs o muntés una petita exposició en una sala municipal o a l’escola d’art. Ell mateix tenia contactes que podrien facilitar-lli aquesta plataforma de llançament.

Alguna vegada havia semblat que s’engrescava i es decidia a mostrar públicament el seu art. Però al cap d’uns dies se’n desdeia i es tirava enrere de manera inflexible. Sempre trobava alguna excusa per acabar traient-se de sobre aquella pressió: que ara era un mal moment perquè tenia un pic de feina, que portava una mala temporada amb molts mals d’esquena i necessitava descansar, que ara volia apuntar-se a un curset per explorar noves vies d’expressió i que els dibuixos que fes després serien molt millors... La qüestió era acabar-se escapolint i seguir acumulant dibuixos preciosos que només ell gaudia. I sobretot no reconèixer mai que el canvi de decisió havia estat culpa d’”Ella”...

- Isaac, promet-me que me l’ensenyaràs.

- Ui, no t’ho puc pas prometre, no sé si el vaig guardar o el vaig estripar...

- Mentider! Tu no estripes mai res perquè en el fons saps que ets un artista i un dia tothom acabarà apreciant els teus dibuixos. No sé com, però un dia et convenceré. La gent els veurà, els encantaran i te’ls prendran de les mans. Això sí, llavors anirem a mitges, eh?

- Ai, Quim, sembles la lletera del conte... Desperta’t, que darrere meu no et faràs pas milionari.

- Ja ho veurem...però ara deixem-ho córrer i anem a fer una altra cervesa.

Però el Quim no pensava deixar-ho córrer. Se li acabava d’acudir un pla.


El cap de setmana següent el Quim i l’Eloi van quedar per sopar amb l’Isaac. L’ambient era molt distès, feia calor i van procurar que la copa de l’Isaac estigués sempre plena. Cap a les postres, tal i com havien quedat d’amagat de l’Isaac, va aparèixer l’Andreu, un amic comú que gestionava una galeria d’art de Tarragona. Casualment passava per allà per fer una copa i veure si hi havia algun dels seus amics, però com que de moment no en veia cap, el van convidar a afegir-se amb ells.

- Ostres, Isaac, ara feia molt temps que no et veia. Com estàs? Encara dibuixes?

- Bé, bé, tot bé. Mai no he deixat de dibuixar, però res seriós, només consum propi -i va començar a riure cofoi del seu acudit dolent i conscient que estava amb un punt d’eufòria que feia temps que no tenia.

- A tu no t’interessaria donar classes de dibuix? A vegades hi ha gent que en demana i no sé a qui adreçar-los.

- No, home, no. No soc pas mestre, jo. Què voldries que els ensenyés?

- No sé. No sé. Jo recordo que els teus dibuixos eren molt especials. Tenies un estil propi. Línia clara. Un dinamisme molt personal i molta sensibilitat. I el tractament del color era molt xulo. Recordo una caricatura que li vas fer al Sebas quan va marxar a Madrid. Te’n recordes?

L’Isaac va somriure. Recordava perfectament aquell dibuix. Li havia quedat molt i molt bé.

- Saps una cosa? A casa tinc una carpeta i crec que hi guardo un esborrany d’aquell dibuix. Si el trobo li faré una foto i te l’enviaré.

- Què collons, home! Anem ara a casa teva i el busquem, que l’Andreu és molt car de veure i això s’ha d’aprofitar -va sentenciar el Quim.

- Ara? Au va, si aquí estem la mar de bé -va dir l’Isaac.

- I que no estarem bé a casa teva? Tens uns sofàs de puta mare, posem musiqueta, ens fem uns gintònics i li ensenyes els dibuixos a l’Andreu.

Era un d’aquells moments en que l’Isaac estava amb la guàrdia baixa. Feia molta estona que no pensava en la que sempre el feia dubtar de les seves qualitats. Estava amb els seus amics, estava a gust, content, feliç. Tot fluïa.

- Si voleu...

- No en parlem més -va aprofitar el Quim aixecant-se per pagar el compte abans que s’ho repensés.

I en un tres i no res s’hi van plantar. Mentre l’Isaac i l’Andreu anaven a l’estudi a buscar la carpeta, que tenia perfectament ubicada, el Quim i l’Eloi preparaven gintònics a la cuina. 

Quan van arribar a l’estudi, l’Andreu va veure que no només hi havia una carpeta i es va fixar en alguns dibuixos que tenia penjats a la cartellera de suro de la paret.

- Són recents? -li va demanar.

- Sí, són tots d’aquest estiu. Vaig fent proves...

- Són molt interessants. M’agrada molt el teu estil.

- Gràcies, gràcies -va contestar amb naturalitat l’Isaac.

I ni per un moment es va plantejar que els seus amics poguessin haver fet un complot per desempallegar-se d’aquella a la que ell normalment no volia ni anomenar. Estava feliç, se sentia lliure i en harmonia amb si mateix i amb l’univers. Per primer cop en molt temps se sentia plenament orgullós de les seves creacions i amb ganes de mostrar-les als seus amics.

Va agafar la carpeta on hi havia, entre altres dibuixos antics, el del comiat del Sebas i algunes altres amb creacions més recents i va desplegar-les a la taula de centre davant dels sofàs. Va agafar el seu gintònic i el va alçar proposant un brindis:

- Per l’art!

- ...i pels amics! -va afegir el Quim

- ...i per l’atzar! -va tancar l’Andreu picant l’ullet discretament al Quim

- Amen! -va tancar l’Eloi, sense saber què afegir davant de totes les mirades que esperaven la seva proposta.

Van fer picar els gots entre rialles i engoliren un llarg glop abans de començar a admirar els dibuixos de l’Isaac.

El primer que va sortir a la palestra va ser aquell que els havia portat allà: la caricatura del Sebas. Només era un esborrany a llapis, però veient-lo a tots els va venir al cap el dibuix definitiu pintat amb aquarel·les que havien regalat al seu amic, quan la seva família va haver de marxar a Madrid per la feina del pare. La nostàlgia es barrejava amb l’admiració per aquells traços que desprenien sensibilitat i transmetien emocions, tot i ser només unes ràpides pinzellades.

Després, mica a mica van anar passant la resta de fulls d’aquelles carpetes, suscitant multitud de comentaris, tots afalagadors, que l’Isaac anava acceptant sense rebaixar-los ni desmerèixer-los. Era tan estrany veure’l acceptar els elogis! Era ben bé que allà hi faltava algú...

Quan ja estaven escurant els primers gintònics, el Quim va reclamar:

- Avui que estàs tan generós, suposo que em podràs ensenyar el dibuix que em vas fer i no em vas regalar, oi?

- Sí, sí, també havia pensat en tu -va contestar l’Isaac buscant en una altra de les carpetes que havia dut-. Té. A veure què et sembla.

El Quim el va agafar i se’l va mirar amb sorpresa i admiració. Era un paisatge del Berguedà que va reconèixer al moment. De joves havien fet unes colònies amb l’esplai allà i després hi havien tornat amb les famílies. A tots dos els havia enlluernat aquell paisatge i no paraven de prometre que, de grans, es traslladarien allà i hi muntarien un negoci de turisme rural. 

Al dibuix s’hi veia perfectament la masia, els boscos i muntanyes que els feien de teló de fons, un cel amb algun nuvolet i un sol agradós, algunes vaques que pasturaven i ells dos, asseguts en uns balancins al porxo, contemplant tot el que els envoltava. Era deliciós.

- És una passada, Isaac! M’encanta! Vull que me’l dediquis i me’l regalis.

- A veure -va demanar l’Andreu allargant el braç i acostant-se’l-. Ostres, sí. És molt maco! Tens talent, Isaac. Has de participar en una exposició que farem el mes que ve de “Nous talents de la il·lustració”.

- Vols dir? -va queixar-se sense convicció l’artista.

- I tant! La gent ha de veure aquests dibuixos. Va, ves traient carpetes que t’ajudo a fer una selecció per presentar.

- Però aquest és meu, eh? -va protestar el Quim, tornant a agafar el dibuix de la masia i allargant-li a l’Isaac- Posa-m’hi una dedicatòria i digues, aquí davant d’aquests testimonis, que me’l regales i és meu. Llavors, jo te’l deixo per a l’exposició.

L’Isaac va somriure agafant el dibuix i buscant alguna cosa per escriure-hi una dedicatòria.

- Sí, home, sí. Si t’agrada és teu.

- Gràcies, guapo -i s’hi va abraonar fent-li un petó-. Vaig a fer més gintònics per celebrar-ho. M’ajudes, Eloi?

- Vinc.

Un cop sols a la cuina, mentre l’Isaac i l’Andreu remenaven dibuixos al menjador, els dos amics van començar a parlar fluixet mentre reomplien els gots.

- No podria estar sortint millor, no? -va començar l’Eloi.

- De moment va de conya. Però hem d’aconseguir que es comprometi d’alguna manera a participar a l’exposició. Altres vegades ha acabat fent-se enrere després de “reconsiderar-ho” o, millor dit, després que li “fessin” reconsiderar. Hem d’aprofitar ara que la tenim fora de combat.

- Però, com?

- No sé, de moment, mantenint-li el got ple. I potser l’Andreu troba la manera... jo ja li vaig explicar el que havia passat les altres vegades. Ell creu que pot tenir futur i també li interessa que quedi tot ben lligat.

- Què? Venen o no aquests gintònics? -va sentir-se la veu de l’Andreu des del menjador.

- “Marchando”... -va cridar el Quim fent cantarella, mentre sortia de la cuina amb els gots plens.

Sobre la taula hi havia carpetes obertes i uns quants dibuixos que semblaven seleccionats perquè estaven més a la vora de l’Andreu. Aquest, amb un posat seriós, va prendre la paraula:

- Isaac, fa molt temps que ens coneixem. Confies en mi?

- Per què no? Feia temps que no ens vèiem, però sempre ens hem caigut bé.

- Mira, et seré sincer. Estem a punt de tancar l’exposició. Jo vull que els teus dibuixos hi siguin, però no tenim temps per pensar-nos-ho. Si confies en mi, jo m’emporto aquests dibuixos que hem seleccionat. Són una bona mostra del teu estil. Els cuidaré com si fossin meus. No pateixis.

Semblava que l’Isaac volia posar alguna objecció, però l’Andreu va alçar la mà demanant-li que el deixés acabar abans de parlar.

- La setmana que ve quan concretem participants i distribuïm espais veuré exactament quants poden entrar-hi, ho podem decidir plegats i et torno els que no càpiguen, però llavors ja estàs dintre i no et pots fer enrere. L’exposició ja estarà tancada.

- Quina sort que haguem trobat l’Andreu, Isaac. Em moro de ganes de veure els teus dibuixos exposats.

- No sé, no sé, voleu dir... -va semblar dubtar.

- Saps què volem dir? -va avançar-se l’Eloi- Un brindis per la teva primera exposició! 

I va alçar el seu got en direcció als altres. El Quim i l’Andreu s’hi van afegir de seguida i tots van quedar mirant-se l’Isaac que semblava batre’s en una lluita interna. Es veia més a prop que mai de fer un pas que mai no havia gosat fer. Sentia el desig de fer-lo, les pessigolles d’aquell repte, d’enfrontar-se per primer cop al públic, amb tot el vertigen de la por al fracàs. Però aquella nit, per primera vegada se sentia lliure per prendre aquella decisió.

Va acabar alçant el seu got i fent-lo picar amb els altres per repetir:

- Per l’art!

I aquest cop l’Eloi va avançar-se a tothom tancant amb un divertit:

- Amen!

I tots van riure abans de beure de nou.


I l’exposició es va acabar realitzant. I molta gent va admirar els dibuixos de l’Isaac. I va començar a rebre propostes per fer il·lustracions. Primer per a algunes revistes locals, després per a algun conte infantil, algun calendari col·lectiu, vinils per decorar habitacions, encàrrecs particulars, murals per a alguna associació... Mica a mica va anar creixent el seu nom i va poder acabar dedicant-se a allò que tant estimava.

Però mai no va saber que el dia que va canviar la seva sort, va ser perquè els seus amics havien aconseguit fer desaparèixer aquella veu que sempre li acabava tallant les ales.

La van emmordassar amb draps impregnats d’alcohol, la van deixar ben tancada i van procurar que l’amistat dels tres amics fes tant i tant soroll que fos impossible sentir la seva veueta esmorteïda. 

I després d’aquell gloriós dia, l’Isaac se’n va anar oblidant fins que ja només va ser el record llunyà d’aquella que li havia generat tants dubtes. Potser l’havia ajudat a créixer o potser li havia tallat les ales, però ara ja no la necessitava i estava disposat a esborrar-la de la seva vida.

”Ella”. La cauta, crítica, molesta, incòmoda, persistent i implacable Modèstia.


1 de nov. 2022

"Males herbes" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!  

MALES HERBES

Tota la vida he viscut a pagès. Amb el que té de bo i el que té de dolent. Els que venen de cap de setmana ho veuen tot meravellós:

- No sabeu la sort que teniu! Llevar-vos i poder veure sempre aquests paisatges! Aquesta pau, aquest silenci, aquest aire tan net... El contacte amb la natura...

Jo sí que sé la sort que tinc. Són ells els que no veuen l’altra cara de la moneda. Els animals mengen “cada” dia, la terra l’has de cuidar “cada” dia i la meteorologia és una cabrona a la que no pots dominar. Una sequera llarga o una pedregada en un mal moment t’ho engeguen tot enlaire. La feina de tot l’any. Tant d’esforç i sacrifici sempre està pendent d’un fil.

Això és el que ells no saben. Veuen un pagès amb un brot de farigola a la boca, reposant un moment, o un pastor ajagut a l’ombra mentre el ramat pastura i voldrien canviar-se per ell. Infeliços! No durarien ni vint-i-quatre hores! Quan tinguessin l’esquena cruixida i les sabates plenes de fems, marxarien cames ajudeu-me!

Però a mi em compensa. Vinc de família de generacions i generacions de pagesos. Sé a què m’exposo. El que té de bo i el que té de dolent. I em compensa. No m’espanta la feina. Tinc uns bons braços i no tinc mandra. Sempre m’ha agradat aquesta vida senzilla, amb les seves rutines exigents. 

El cel blau i fred dels matins d’hivern i sentir com cruix la rosada a mesura que camino pel tros. Veure com canvien els verds a la primavera i aquells dies en que els camps de colza són un esclat de groc intensíssim que em fa pujar les llàgrimes als ulls. I els camps acabats de segar, amb les bales de palla escampades, com les fitxes d’una partida. I els colors del bosc a la tardor, quan cada dia és una sorpresa i una festa.

Fer llenya, acabar baldat i amb les mans encetades de fer anar la destral, però cofoi de veure la pila que he fet i sentint aquella olor de bosc al meu voltant. Treballar amb el tractor i mirar els camps des d’aquella alçada quan el sol es va ponent. Menjar les fruites i verdures que he ajudat a créixer i trobar-hi aquell esclat de sabors quan les tinc a la boca.  I baixar a mercat i xerrar amb l’un i amb l’altre i, en acabat, anar a fer un got al bar i enriolar-nos com si fóssim més feliços del que som.

I al vespre, abans de ficar-me al llit, seure a l’era a fer una cigarreta i veure aquell cel ple d’estrelles i sentir un silenci dolç que, si t’hi fixes, no és un silenci. Perquè hi ha el so de les fulles que mou el vent o els raucs de les granotes o la piuladissa dels ocells que s’expliquen contes abans d’anar a dormir o la fressa d’algun animaló que comença la cacera nocturna... Però tots són sons integrats a la natura, que no molesten sinó que s’acoblen amb el silenci i et permeten que l’esperit en gaudeixi mentre s’abalteix després del cansament de tot el dia.

I la sensació de no necessitar gaire res, de tenir gairebé tot el que necessito a l’abast. Això de ser una mica Robinson en una illa deserta i espavilar-me i, si se m’espatlla una cosa, provar d’apariar-la amb el que tinc.

Des de petit, sempre havia gaudit amb la vida al camp. Em delia per ajudar el pare i l’oncle en les feines del camp. No trobava l’hora de sortir de l’escola i anar a collir els ous de les gallines o arrencar les tavelles dels pèsols de les mates. I el millor era pujar al tractor quan el pare estava de bon humor: em deixava conduir assegut a la seva falda. Llavors em sentia com un capità de vaixell, solcant aquells mars vegetals a la recerca d’aventures.

Quan vaig acabar els estudis i em vaig poder dedicar plenament a la feina del camp...mai no m’havia sentit tan feliç! Arribava a tot arreu i no em volia perdre res. Mica a mica vaig aconseguir que el pare anés delegant obligacions en mi i al final en comptes de ser jo qui l’ajudava a ell, ja era ell qui m’ajudava a mi, i vaig acabar duent el pes de l’explotació.

I malgrat el cansament, els sacrificis i els disgustos que aquesta vida de pagès comporta de tant en tant, sempre havia pogut dir que m’omplia i em compensava.

Però des que van morir els pares i em vaig quedar sol, alguna cosa va canviar. Potser va ser casualitat, però és molta coincidència. No recordo que mai abans les males herbes haguessin sigut un problema, però des de llavors es van començar a disparar fins a esdevenir un autèntic maldecap.

Sempre n’hi ha hagut de males herbes. És inevitable. Però les anava arrencant i després m’espavilava per mantenir-les a ratlla. De tant en tant en tornava a veure alguna, però trobava la manera de treure-me-les de sobre. Mai no havien suposat un perill, ni havien requerit de mi gaire dedicació.

De fet, de vegades no calia que fes pràcticament res. A mesura que anava avançant la collita, semblava que les males herbes s’anessin quedant sense aliment. Amb gran satisfacció podia veure com es quedaven escarransides, sense fer-se més grans. I en acabat s’anaven assecant i quedaven només com un element decoratiu que no em perjudicava.

La major part de les vegades me n’acabava oblidant i no em suposaven cap destorb ni preocupació. No recordava que mai abans m’haguessin tret el son ni hi hagués hagut de dedicar tantes cabòries. Però a partir d’aquell moment van anar creixent cada cop més.

Mica a mica, aquelles adventícies van passar de ser un personatge totalment secundari, sense frase en la pel·lícula de la meva vida, a anar agafant un protagonisme que no em deixava de sorprendre i molestar. No entenia per què ara havia de dedicar temps i neguits a una cosa que mai no havia ni tan sols tingut en compte. La incomprensió alimentava el mal humor i tot plegat omplia de núvols negres el cel del dia a dia.

I com més m’hi capficava, més semblaven créixer. D’una manera que no podia ser real. Estava temptat de demanar consell i ajuda per convèncer-me a mi mateix que estava magnificant un problema que no mereixia tantes atencions. Però si ho fes, ja n’hi estaria dedicant més de les que volia i seria com reconèixer el problema. Per tant, preferia quedar-me amb el dubte i simplement intentar pensar que la cosa no era tan greu com jo m’imaginava.

Dia a dia la situació es va anar agreujant i vaig acabar entrant en un cercle viciós. Cada cop passava més hores rumiant, patint i intentant convèncer-me que el que veia no era real o, si més no, no era tan preocupant com semblava. Fins al punt que tot plegat va acabar afectant el meu rendiment i em van començar a faltar braços per continuar arribant a tot el que abans aconseguia sense dificultats.

Cada cigarreta abans d’anar a dormir ja no era un moment agradable per reposar, recordar la jornada viscuda i gaudir del moment de comunió amb la natura. Ara era un moment de frustració per tot allò que voldria haver fet i havia quedat pendent, sense ni tan sols adonar-me de la bellesa que m’envoltava. Un reiteratiu monòleg interior sospesant estratègies per aconseguir aturar el creixement d’aquelles males herbes que, a la meva imaginació, ja començaven a colonitzar-ho tot, sense possibilitat de marxa enrere.

Vaig començar a buscar informació per internet i els resultats van ser sorprenents. Hi havia molta gent que es trobava igual que jo. Gent de la meva edat que compartia preocupacions molt semblants i el neguit per un problema que anava creixent de forma lenta, però implacable i al qual costava trobar solució.

Bé, n’hi havia alguns que de seguida es posaven en mans de la indústria química i trobaven solucions. Però eren solucions que jo de moment bandejava perquè tenien el cost afegit dels efectes secundaris que deixaven al seu pas. Als fòrums que consultava hi havia moltes opinions en aquesta direcció i el rebuig a aquestes solucions era important. Jo, de moment, em sentia amb prou forces per seguir buscant dins del conjunt de recursos naturals que sempre havien seguit els que m’havien precedit.

Hi havia diversitat de remeis i els anava provant sense defallir. Sabia que era possible que alguns no em funcionessin, però tenia la tranquil·litat de saber que el ventall era prou ampli per oferir-me suficients alternatives si fallaven els primers. Però no vaig tenir sort. O no vaig ser prou constant o prou valent o prou fort.

Vaig trobar casos de tot tipus. A alguns els funcionava i explicaven com estaven aconseguint solucionar el problema: les males herbes començaven a davallar i per fi veien la llum al final del túnel dels seus maldecaps. Però hi havia gent com jo, que per molts remeis que anés provant, no aconseguia veure resultats i estaven cada cop més desanimats. 

Al final va arribar un moment en què vaig rendir-me. No va ser una rendició desesperada, agònica i vergonyant. Va ser una rendició racional. Vaig prendre consciència que no era capaç de sortir-me’n i que necessitava ajuda. Preferia renunciar a la tradició familiar i posar-me en mans de la indústria per intentar redreçar la situació. Tampoc no em semblava que acceptar l’ajuda dels productes químics fos un fracàs ni una humiliació. Ho havia intentat tot i amb totes les meves forces. Si no me n’havia sortit preferia explorar aquella via abans d’ensorrar-me i deixar-me vèncer pel creixement d’aquelles maleïdes males herbes.

Vaig posar-me a consultar un altre tipus de fòrums i vaig veure que hi havia moltes opinions, productes i professionals diferents. Vaig anar-ne descartant alguns i vaig anar estrenyent el cercle a la recerca d’aquells que em semblava que intervenien d’una manera més respectuosa, deixant espai a que la natura contribuís en el procés de curació i minimitzant els efectes secundaris. I al final em vaig decidir per un.

Volia tornar a gaudir de la meva vida a pagès i desfer-me d’aquelles males herbes que no em deixaven veure més enllà. Volia tornar a viure una vida sense patiments, recuperar el gaudi pels canvis que la natura va provocant en el paisatge al llarg de l’any, oblidar-me d’aquella preocupació obsessiva. Tornar a ser qui sempre havia estat.

Estava decidit.

Vaig agafar el paperet on havia apuntat el contacte i vaig marcar el número. Tot va ser ràpid i fàcil. Em van donar hora per al cap de dos dies.


Han passat els dos dies i em presento a ciutat, a l’adreça indicada. Evito l’ascensor i pujo per les escales. Comprovo el nom a la porta de fusta massissa i entro. Em tracten amb molta amabilitat i em fan passar a un despatx amb una llum tènue i uns seients molt còmodes.

- Esperi’s aquí, el doctor arribarà de seguida.

Efectivament l’espera és molt curta i arriba un home amb ulleres i un cabell massa canós per l’edat que aparenta. S’acarona la barbeta després d’haver-me saludat i m’adreça les primeres paraules.

- Soc el doctor Clofent, el seu psiquiatre. Posi’s còmode i expliqui’m el seu problema des del començament.

Recolzo el cap al respatller de la butaca, respiro fons i, com si tingués el discurs après de fa molt temps, començo a parlar amb tota naturalitat:

- Tota la vida he viscut a pagès...

1 d’oct. 2022

El dia 1 d'octubre de 2017 a Calders


A la revista LA CALDERINA, passat l'històric i emotiu dia 1 d'octubre de 2017, vam fer un reportatge recollint de manera anònima els testimonis de diferents persones que el van viure en primera persona. Avui que fa 5 anys, m'ha vingut molt de gust transcriure'l aquí al bloc perquè en quedi constància. Al final del llarg text hi ha un recull fotogràfic del dia.

EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE A CALDERS

PRÈVIA

En aquestes pàgines oferim el reportatge de com es va viure la jornada del Referèndum del 1 d’octubre a Calders, explicada de manera coral per alguns dels seus protagonistes. En algun moment es pot generar algun dubte interpretatiu per part del lector perquè s’han evitat tots els noms propis i pot haver-hi alguns aspectes poc descrits per prudència. S’han pres aquestes precaucions vista l’actitud repressiva de l’Estat i la persecució de persones per suposats delictes comesos en la celebració d’aquella històrica jornada. Preparem-nos per reviure-la tot llegint aquestes emotives cròniques...

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LES PARTITURES

Dies abans de l’1O s’havien de fer fotocòpies per tal d’empaperar el poble pel referèndum.

Així doncs, i per tal que fos una cosa prou discreta, ja que eren dies on tots i tothom estàvem sota punt de mira i amb sensació d’estar controlats, es va procedir a imprimir-ho quasi com si fos d’una manera clandestina. I un cop fetes es va enviar un missatge codificat a la persona que ho havia de rebre.

“Les partitures ja estan fetes i entregades al cap de l’agrupament”

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

DESIGNACIÓ DEL REPRESENTANT DE L’ADMINISTRACIÓ I DEL COORDINADOR

Des del mes de setembre es van accelerar els contactes entre les delegacions territorials del Govern i els ajuntaments per tal d’anar creant les condicions de garantia per poder celebrar el referèndum en unes condicions prou acceptables. Tanmateix la persecució feta des de l’Estat va provocar un procés de “clandestinització” de totes les activitats preparatòries. El representant de l’administració i el coordinador foren proposats pels ajuntaments en cada municipi d’entre els voluntaris prèviament inscrits. Això es va haver de fer en l’espai de menys de dos dies. El representant de l’administració tenia com a funció el control del procediment i assessorament de la mesa electoral i proporcionar la documentació necessària a la mateixa. El coordinador simplement tenia la missió de transmetre la informació entre el representant, la mesa i el coordinador comarcal designat pel Govern.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

MANTENIR OBERT EL COL·LEGI ELECTORAL TOT EL DIUMENGE

Els components de la Junta del Caliu vàrem mantenir una sèrie de reunions durant el mes de setembre per tal d’anar preparant la diada de la Festa de la Gent Gran de Calders, que enguany es celebraria el dia 1 d’octubre.

Durant aquestes reunions vàrem pensar en com podíem ajudar en la possibilitat de mantenir obert el Centre Cultural Nèstor Almendros durant tota aquella diada.

Varen sorgir diferents idees per fer una activitat oberta a tothom, per a totes les edats, de llarga durada i, a més a més, que es pogués fer a la Biblioteca. D’entre totes les idees, es va escollir una que consistia en oferir un taller de lectura a qualsevol hora. Per la qual cosa vàrem sol·licitar a l’Ajuntament i mitjançant instància, poder disposar de l’Equipament Nèstor Almendros per a desenvolupar-hi un “taller de Lectura Esporàdica i Intergeneracional”, durant el matí i la tarda d’aquella primera jornada d’octubre de 2017, com a una activitat més vinculada a la Festa de la Gent Gran.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

OCUPAT TOT EL CAP DE SETMANA

Des del carrer. Des de la gent. Com no podia ser d’una altra manera. El poble de Calders va ser un més que va defensar el referèndum.

Dijous, 28 de setembre de 2017, ja se sent a parlar d’”escoles obertes”, de mobilitzacions ciutadanes amb iniciatives lúdiques als col·legis electorals. I tot, per l’amenaça de l’Estat espanyol d’impedir la celebració de l’1-O, advertint que es precintaran els llocs de votació.

Un grup d’amics ens trobem i ho comentem. Sabem que a Calders hi ha actes preparats pel mateix diumenge ú d’octubre. Però potser no n’hi ha prou. “No ens perdonarem mai no haver pogut votar”, ens diem. I aquell mateix dijous a la tarda comencem a tibar dels contactes del mòbil, truquem a totes les entitats amb qui tenim relació, i a les que no, trobem la manera perquè els hi arribi la informació. El missatge és trobar-nos l’endemà mateix a les 18:00 al Centre Cultural. Cal que entre totes i tots ens organitzem per fer que el nostre col·legi romangui obert.

La resposta és immediata i massiva. Divendres 29 de setembre el Centre Cultural és ple. La gent del poble ha vingut. Tots volem defensar el mateix: votar el diumenge. Aquesta voluntat ens uneix i ens referma la identitat com a calderins. Saber que podem comptar els uns amb el altres ens fa més forts, més valents.

Ràpid ho tenim fet. Teatre, futbol, AMPA’s, Associació de la Dona, Calders bike, AEiG Caldàrius, Caramelles, ANC i en definitiva totes i cadascuna de les persones que hi ha darrere de les entitats, demostren aquesta predisposició i aquesta emoció, que sens dubte, porta a la mobilització.

Arriba el diumenge 1 d’octubre de 2017 i a Calders podem votar. Feina feta!

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA REUNIÓ FINAL

Durant el mes de setembre es van realitzar tres trobades de coordinadors i/o representants de l’administració del Bages/Moianès. La darrera de les reunions es feu en una població del Bages el dia abans del referèndum, amb la màxima discreció. Se’ns va demanar que no hi anéssim amb el nostre cotxe habitual per no ser interceptats i no s’hi podia accedir amb el mòbil.

A les 15,30 h del dissabte 30 de setembre ens vam trobar a la Plaça Major de Calders. Havíem d’anar a rebre les darreres instruccions per a fer efectiva la convocatòria del Referèndum de l’endemà (1-O).

Vàrem agafar el cotxe d'un parent i ens vam dirigir a la reunió. En aquell moment encara no en sabíem res ni de l’urna ni de les paperetes. Allà es va distribuir la documentació per a les meses i les darreres instruccions per a un correcte desenvolupament de la jornada esperada. En el darrer moment, poble per poble, vàrem rebre indicacions de com obtenir l’urna, les paperetes i els sobres. Després de 2 hores d'un intens intercanvi de parers vam tornar amb la sensació que l'endemà faríem el referèndum.

Al cap de poca estona ens presentàvem davant d'una nombrosa colla de veïns de Calders i els posàvem al corrent de les últimes previsions de la jornada de votacions de l'endemà. Els vam dir que tindríem ordinadors, cens universal, Mesa Electoral, urna nova i pròpia, paperetes, sobres, apoderats-interventors, així com moltes persones disposades a votar i a fer l'adequada protecció del centre de votació.

No cal dir que al final de la xerrada vam sortir del local tots plegats més convençuts que mai en l'aposta pels nostres valors democràtics.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

COMPOSICIÓ DE LA MESA

Va ser de domini públic, abans del referèndum del dia 1 d’octubre, que la missió de l’estat Espanyol, clara i ferma en el sentit que “no habrá referèndum” es va posar de manifest, entre moltes altres coses, en el fet que la majoria de citacions als membres de les meses electorals del territori català, no van arribar mai a la bústia del seu destinatari.

A Calders va ser així. El dia 1O a les 8 del matí, moment en el qual es constitueixen les meses, no hi havia ningú que hagués rebut la citació del sorteig que va fer prèviament la Generalitat, per correu ordinari. Tampoc ningú va manifestar el desig de formar-ne part.

Davant d’aquest fet, alguns coordinadors electorals i representants de l’administració dels municipis, per iniciar la jornada electoral amb “no tanta” incertesa, van preferir preveure la configuració de la mesa, i anticipar-se per si això succeïa. Així és que el dissabte 30 de setembre, al vespre, després de rebre la trucada que ja teníem les paperetes a un lloc concret, es va decidir preveure tres persones per cobrir la tasca dels membres de la mesa, l’endemà.

Va ser en una reunió amb el coordinador, el representant i jo mateixa, que vaig prestar una modesta assistència perquè tot estava sota control. Des de l’ANC es van proposar un parell de persones i van sorgir alguns noms de persones que, personalment, sabia amb total certesa que els feia especial il·lusió i motivació ser el dia 1O a la mesa electoral. El coordinador electoral va fer les trucades i en va sortir la llista de les 3 persones que de manera VOLUNTÀRIA van liderar el procés durant l’1O, de manera molt encertada, i molt motivada.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

ARRIBADA DE L’URNA

A Calders, des de feia dies ja havíem previst dues urnes per si de cas en el darrer moment no arribava l’oficial. Una la teníem ja preparada en una dependència del centre cultural. L’altra en un domicili particular. Ambdues es van fer innecessàries quan el coordinador va rebre la indicació a les 6 de la tarda del dia 30 de setembre que a les vuit del vespre calia anar a recollir l’urna oficial i les paperetes a Moià. Des del moment en que es va saber això, el coordinador va telefonar una persona de confiança de Calders per si es podia apropar a fer una gestió a Moià, sense dir per telèfon què s’havia de fer. Ja a Calders es va concretar, a la persona contactada, què, amb qui i com havia de fer-se el trasllat de l’urna i les paperetes per poder fer-les arribar amb discreció fins a Calders. Així feta la recepció del material esperat a Moià, es va traslladar dins una bossa d’escombraries en cotxe fins al domicili de la persona contactada. Llavors vam debatre on deixar l’urna i es va optar per deixar-la al maleter del cotxe per si calia durant la nit haver de treure-la de forma inesperada en cas d’un registre poc probable però possible.

 

A les cinc del matí del dia 1 d’octubre, l’alcalde va rebre amb emoció l’urna, les paperetes i els sobres per tal de portar-ho tot al Centre Cultural Nèstor Almendros, lloc on es va desenvolupar la votació poques hores desprès.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA BOTIFARRADA

Des del futbol, el dia 1 d’Octubre, el vàrem marcar com un dia molt important al nostre calendari. Primer de tot, pel fet que jugàvem contra la Monistrolenca, i segon, perquè era el dia en què tots havíem d’anar a votar pel futur de Catalunya.

Durant la setmana, entre els de la Junta i alguns jugadors de l’equip, es va proposar fer una botifarrada amb l’única intenció de crear molt bon ambient a la plaça. El dia abans, el “Presi” ja ho tenia tot preparat i organitzat perquè tot anés sobre rodes. El diumenge, ben d’hora ben d’hora, a les 6 del matí, uns ja havien encès el foc per començar a escalfar motors i despertar els calderins. De mica en mica, la plaça s’anava omplint i la gent feia cua per poder votar. El fet que hi hagués tanta gent disposada a anar a votar, per nosaltres ens anava de perles, ja que, sense voler fer negoci, vàrem poder vendre moltes botifarres i estar més a prop del camp de gespa.

Des de darrere les graelles, observàvem com la gent estava nerviosa i emocionada per poder votar, a més ens va sorprendre que hi hagués tanta gent d’altres poblacions. Quan va ser l’hora d’esmorzar, les botifarres marxaven volant. Ens va impactar que hi hagués tanta participació a la botifarrada, ja que el “Presi” més d’una vegada va haver d’anar a l’Hostal a encarregar més munició. En principi, només teníem pensat fer una sola tongada, però veient que la cosa s’allargava ja ens vàrem quedar a dinar allà, i també amb la intenció de seguir darrere les graelles fins que es tanqués el col·legi.

Finalment, només cal donar les gràcies a tota la gent del poble per participar a la botifarrada, i per anar a votar un dia tant assenyalat.     

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

PROBLEMES INFORMÀTICS

La jornada electoral començava més d’hora i amb més ganes del que és habitual. Un cop constituïda la mesa vam encendre l’ordinador i seguint les instruccions de la Generalitat vam connectar-nos a la web oficial per poder utilitzar el cens universal. La web funcionava lentament però de manera correcta, per tant, vam obrir el col·legi. Després que les 9 primeres persones haguessin votat, el sistema va deixar de funcionar.

La Guàrdia Civil va interceptar les connexions a la web que estàvem utilitzant. Tot i que se’ns van facilitar noves IPs (direccions webs que contenien el mateix cens), des de Calders no podíem utilitzar-les ja que la nostra mesa s’havia activat a la primera pàgina web i encara figurava com a mesa activa dins del sistema. Després de moltes trucades fallides al col·lapsat telèfon d’incidències i d’escoltar els casos que generosament altres col·legis electorals compartien però que no funcionaven per a nosaltres, la primera de les webs on ens havíem connectat va tornar a funcionar. Això ens va permetre reactivar la votació.

Van ser moments angoixants en els quals els membres de la mesa vam tenir la sort de comptar  amb dos informàtics que van ajudar-nos a cercar solucions i ens van fer costat al llarg del dia. Un cop solucionat el problema a Calders, un d’ells va dirigir-se a Artés i a Avinyó a arreglar la mateixa incidència. Mentre que l’altre es va quedar amb nosaltres, atenent telefònicament moltíssims col·legis dels voltants que ens trucaven per tal de demanar consell.

De la mateixa manera, és d’agrair la serenitat dels votants que van esperar pacientment que poguéssim solucionar la incidència informàtica. Tothom sabia que estàvem vivint un moment excepcional, que requeria actituds i solucions excepcionals.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

TANCANT ACCESOS-1

Poc abans de les 10:00 del matí, algunes persones van proposar a l'alcalde i als coordinadors, que es podien tancar els carrers d'accés a la plaça (veient que en alguns pobles ja hi havia càrregues policials) i això posaria dificultats als furgons de la policia, que haurien de deixar més lluny del col·legi electoral.

De dins del Centre Cultural, em van venir a buscar perquè anés a buscar la màquina telescòpica i així juntament amb altres veïns, vàrem acordar tancar tots els accessos, per poder protegir la plaça.

·       A l'Hostal, façana amb el carrer Raval, un tractor juntament amb una furgoneta.

·       La plaça quedava tancada per un telescòpic (el trànsit passava pel carrer de les Monges i sortia pel carrer Manresa.

·       Un altre vehicle tancava el carrer Catalunya a la baixada del Puig.

·       I al carrer de la farmàcia tenia la meva màquina telescòpica. Aquest cas era l'únic accés que permetia accedir a la plaça en cotxe, alçant o abaixant el braç de la màquina per donar pas a  la gent més gran o impossibilitada, fent així de barrera física.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

TANCANT ACCESOS-2

Uns dies abans un “contacte” em va avisar que estigués  preparat par si calia alguna acció pel referèndum. Llavors no m’ho va dir, però l’avís era per a recollir l’urna i les paperetes la vigília de l’1O. Quan va ser l’hora em van dir que no calia perquè ja ho havia fet algú altre.

L’1O, a les sis del matí, quasi tota la família érem ja a la plaça pel què pogués passar. L’espera fins les 9 es va fer llarga, però encara va ser pitjor el neguit que va suposar no poder posar en marxa el vot electrònic en condicions. Sort que vàrem poder comptar amb experts informàtics per aconseguir finalment posar-ho en marxa, tant a Calders, com a d’altres pobles que vam assessorar.

Va ser després de saber com les gastaven els cossos policials, que vàrem decidir posar impediments per limitar l’accés amb vehicles a la Plaça. Primer es van posar jardineres, però després ja es va decidir posar tractors i màquines per limitar l’accés amb més contundència. Vull agrair la predisposició de tots els que hi van contribuir, ja que en pocs moments vàrem deixar tots els accessos a la plaça totalment bloquejats.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA VIGILÀNCIA

Comencem  amb una botifarrada esperant un dia alegre i festiu. Arriba l'urna tan esperada... tot amb normalitat. Al cap d’una hora, encara no, es comença a dir que a molts col·legis arriba la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a fer mal...

A Calders marxa internet i comencen els nervis i els maldecaps. També comencem a tenir por que vinguin les forces policials i entre tots els veïns fem una mobilització: tanquem la plaça i posem gent a l’aguait per si venen.

En grupets de 3 o 4 ens distribuïm per controlar les entrades del poble. Uns a l’entrada de la Guàrdia, uns al consultori, d’altres a la terrassa del Mirador... pendents de si s’acostava algú sospitós a votar que pogués ser un agent de paisà i de si arribaven vehicles policials per les carreteres... Uns controlaven el trànsit de Moià, d’altres el de Manresa i Monistrol i d’altres el d’Artés. Qualsevol novetat es comunicava ràpidament via whatsapp i també teníem contacte amb gent d’Artés que ens avisarien si pujava policia des d’allà i ens donava un cert marge de maniobra.

Tot i els nervis que es van passar es va veure que un poble unit, alegre i combatiu és més fort. La coordinació de tots els que vam estar allà durant tot el dia va ser excel·lent i en cap moment ningú es va qüestionar de quin partit polític era el que estava lluitant al seu costat... va ser un dia de país: tots a una!

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

VOTACIONS EMOTIVES

El dia 1 d’octubre vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part de la Mesa del Referèndum. Des que vam obrir el col·legi, amb prou feina vaig tenir temps d’aixecar el cap del paper on anava apuntant els DNI dels votants. I és que a Calders vam poder votar amb el programa informàtic que permetia el cens universal durant tota la jornada, menys l’estona que ens el va bloquejar la Guàrdia Civil.

Des d’allà vaig poder assistir a un dels dies més emocionants de la meva vida, sent testimoni privilegiat de les reaccions de centenars de votants (no només de Calders) en el moment que exercien el seu vot. No eren pas reaccions exhibicionistes, eren més aviat íntimes, però es produïen just davant meu i m’encomanaven les seves emocions.

Aquella iaia amb cadira de rodes que va ser la primera persona de votar entre aplaudiments... Aquell noi que va estar molta estona patint perquè havia d’agafar un vol a Dinamarca a dos quarts de dotze i es frissava perquè no se solucionaven els problemes informàtics i se li acabava el marge de temps... Aquell noi que també va arribar en cadira de rodes perquè feia dos dies que l’havien operat d’una cama trinxada per un accident de moto... El senyor que un cop va haver dipositat el vot es va abraçar a la seva parella enmig de sanglots... L’alegria dels que havien fet tota una processó per poder votar: Manresa, Moià, L’Estany i...per fi hem pogut votar a Calders!... La senyora que va votar amb els ulls negats mentre xiuxiuejava “Pels meus néts”... Aquells bombers que estaven de servei i van venir a demanar si els deixàvem saltar tota la cua per poder votar i ho van fer entre aplaudiments... Els que votaven amb un nadó a braços... Els avis que ja pràcticament no surten mai de casa i van fer l’esforç recolzant-se en els seus néts que orgullosos i amb els ulls brillants els van acompanyar fins a l’urna...

Durant tot el matí va haver-hi una llarga cua des de la plaça fins a l’entrada del Centre Cultural perquè no deixava d’arribar gent i més gent. 856 persones van votar. 856 històries plenes de somriures, de rialles, de llàgrimes, de ràbia, d’il·lusió... emocions que es van anar acumulant dintre nostre. Per això quan vam tancar les votacions, els membres de la Mesa ens vam fondre en unes emotives abraçades descarregant tota aquesta tensió acumulada.

Un dia inoblidable!

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA DEFENSA DELS VOTS

Al matí del diumenge la votació va començar amb normalitat i, tot i els diversos intents de fer fallar el sistema, la votació es va poder fer efectiva. Enmig de la tan esperada jornada ens arribaven notícies i imatges de les diferents càrregues policials i urnes amb vots requisats a pobles propers, així com també la informació sobre la presència de policies infiltrats informant sobre la idoneïtat del moment per intervenir.

Va ser llavors quan vam començar a valorar la possibilitat de protegir la nostra urna i assegurar els vots que, a aquella hora, ja eren molts.

A primera hora de la tarda, veient que no hi havia massa afluència de gent i davant de la situació de possible risc, la mesa i els apoderats vam decidir treure l’urna per la finestra del darrere i amagar-la a un lloc segur i es va continuar la votació amb una nova urna, acordant que a mesura que hi haguessin uns quants vots acumulats es tornarien a treure de la mateixa manera. Així es va fer una vegada més.

Amb tot vam arribar a quarts de sis de la tarda i a fora la gent estava neguitosa i angoixada per les càrregues que estaven fent a pobles veïns i la possibilitat que vinguessin a Calders. Per aquest motiu vam prendre la decisió de tancar el col·legi una hora i mitja abans de l’hora establerta.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

MOMENT DE MÀXIMA TENSIÓ

De sobte moments de tensió, sembla que efectius de la Guàrdia Civil surten de Manresa en direcció a Navarcles, Artés i Calders. Contactes via telèfon, Whatsapp, confirmen la situació.

Ens preparem per un atac imminent, tot programat i planificat, sembla que ho hem fet tota la vida, a les trinxeres!!!, amb responsabilitat però tots a una.

Revisem les entrades al poble, protegides amb tractors i màquines de la construcció apunt.

L’urna plena de vots queda amagada i se’n deixa una amb vots ficticis per si el setge que es preveu, al final és sobrepassat.

La gent de forma ordenada tot i no tenir experiència, fa un escut humà davant el col·legi. No tenim pràctica però ens posem arrenglerats tots davant la porta d’entrada. No tenim por. Bé, això tampoc és ben bé així. Si que en tenim però defensarem amb les dents el que és nostre.

Nens i avis, ells són la nostra artilleria, tots arrenglerats al Mirador. Uns amb càmeres doncs cal deixar imatges fotogràfiques, tasca tant o més important que preservar urnes.  D’altres, màxima cridòria per expressar el malestar per la situació. Altres amb artilleria pesada, una caixa de tomaques a punt per ser utilitzats.

Crits d’ànims, màxima tensió, tothom a punt i encoratjat.

Finalment falsa alarma. Es desmunta tota la trampa com si res no hagués passat, a l’aspecte que tenia tot als moments previs de l’amenaça i continuem votant.

La veritat es que tothom se sent força alliberat, comentaris de “Si s’ha de fer es fa, però sort que no han aparegut els cabrons aquests”.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

TANCAMENT DEL COL·LEGI

Va ser un dia ple d’emocions, tot el dia va ser una emoció continguda a estones i d’altres no; incertesa, angoixa... que tot plegat et fan el cor més fort i et fan seguir endavant. Endavant amb els teus companys més propers i amb tots els veïns que restaven fora del Centre Cultural.

Tots sabíem el què volíem; votar cívicament, i sense un “bri” de violència.

Les notícies que ens varen anar arribant al llarg del matí-migdia no eren gens bones, la violència en molts col·legis electorals era colpidora per part de la policia, de manera que anàvem allargant el dia però amb por de possibles reprimendes per a tots.

Va ser cap a les cinc de la tarda quan vàrem començar a parlar sobre la possibilitat de tancar el Centre Cultural i així assegurar-nos el benestar de tots i evitar que ens poguessin prendre els vots. Sobre dos quarts de set de la tarda, els Mossos d’Esquadra que van restar tot el dia fora del nostre col·legi sense cap mena d’intervenció, van precintar a petició de la nostra mesa electoral el Centre Cultural.

Gràcies a això, va ser possible fer el recompte de vots (juntament amb els veïns i veïnes que van voler assistir-hi voluntàriament) d’una manera ètica i prudent, sense arriscar la seguretat del poble.

Moltes gràcies a tots, de tot cor.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

APOTEOSI FINAL DE LA JORNADA

Desprès del recompte de vots efectuat al Casal fet per la mesa amb l’assistència d’interventors i una vintena de persones del públic, vam sortir tots plegats del local donant a conèixer el resultat esperat amb la indiscutible victòria del si.

SÍ: 822 vots, 96%

En comitiva, part dels membres de la mesa i regidors de l’Ajuntament van acompanyar l’alcalde, el qual va mostrar l’urna amb les mans amunt per sobre els caps, entremig dels fervorosos i emocionants aplaudiments del nombrós públic que esperava al carrer. En aquesta espontània formació, i sempre amb l’urna enlaire com mostrant un nounat perquè tothom el veiés, vàrem arribar a les portes de l’Ajuntament. Allà l’alcalde adreçà un discurs espontani on va voler consagrar el resultat del referèndum com un acte col·lectiu de cohesió social i d’integració cultural per a un nou país participat per tots. Acte seguit els regidors i el mateix alcalde varen pujar al balcó de la casa de la Vila on, entre els crits de “Visca la República Catalana”, van penjar la senyera estelada. 

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

RESUM

El passat dia 1 d’octubre va ser un dia molt important per a mi, com per a centenar de milers de persones que van anar a votar aquell dia. Ple de emocions, sovint contradictòries. Vàrem votar amb el convenciment que seria un dia històric, amb neguit quan a les primeres hores no anava el sistema informàtic, amb sorpresa quan van arribar les primeres notícies de violència (malgrat tot la gent davant el col·legi electoral), amb joia de tenir multitud de persones que venien a Calders a votar gràcies al cens electoral universal que en altres llocs no es podia fer, amb angoixa i tensió quan semblava que les forces de l’Estat venien cap a Calders...

Després, al vespre, em vaig sentir privilegiada quan per casualitat vaig poder formar part del públic del recompte de vots. Vull manifestar que, malgrat es va fer a porta tancada per seguretat, el recompte va ser escrupolós, democràtic i correcte, com no podia ser d’una altra manera.

Joiosa del poble que som.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

EPÍLEG

Hi ha moltes anècdotes de tot el dia... moltes, moltíssimes... molts somriures, alegria de veure l’emoció de la gent a l’hora de votar, abraçades, llàgrimes, decisions difícils que es van haver de prendre, algunes difícils de consensuar, fets que MAI havia viscut en un procés electoral... el dia 1 al vespre, després de la celebració dels resultats a la Plaça, quan TOT va acabar (o començar, qui sap), no sabia on havia aparcat el cotxe a les 5h del matí. Em va costar molt recordar-ho... per què devia ser...? Però vull acabar amb dues impressions que és el què més m’ha sorprès i el què em quedarà per sempre:

La primera és que després de tants anys treballant en els processos electorals “ordinaris” (diguem-ho així...) des de l’Ajuntament, les eleccions europees, estatals, autonòmiques i locals, amb uns procediments tan pautats, mil·limètrics, amb uns terminis clars... i un llarg etcètera, l’1 d’octubre de 2017, va ser el procés que he viscut amb més estima, perquè les greus i extremades dificultats a què vam haver de fer front perquè nosaltres i els nostres veïns i veïnes poguessin exercir el dret a decidir, van ser tals i tan greus, que aquell “caramel”, que va costar tant aconseguir (una simple acta d’escrutini), és el més bo que recordo dels meus anys de professió.

Per últim, i el més important. M’emporto una sensació extraordinària d’un fet que hi he cregut sempre. A Calders tenim unes entitats excel·lents, vives, entusiastes, que amb un projecte comú i ferm, de poble i de país, ens unim amb una celeritat desmesurada, som capaços de crear allò impensable, de gaudir-ne, de riure i de sumar. Entitats amb identitats diferents, divergències, opinions distants,... però sabeu? Això suma i crea les sinèrgies que són la base del viure en comunitat. Crec que formem part del país que volem entre tots.

L’1 d’octubre de 2017, passarà a la història, per moltes coses, però per Calders, us asseguro que l’anhel de protecció d’allò comú (unes paperetes, una urna, i un local públic: que és de tots) davant una possible intervenció policial, ens va fer més grans del que ja érem. Creguem-nos-ho!

Visca les persones voluntàries, i les entitats de Calders.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

Programa que anunciava les activitats d'ocupació del local de votació durant el cap de setmana.

Taller de l'Associació Cultural de la Dona, dissabte al matí.

Els del Calders Bike jugant al futbolí de matinada.

Local ben ocupat quan despuntava el dia 1 d'octubre

Aparició de l'esperada urna: un moment molt emotiu!

Encara negra nit, però tot el poble a punt.

De bon matí els del futbol van fer botifarres per agafar forces per a un llarg dia.

El cens universal permetia votar a qualsevol localitat, però de seguida van intentar sabotejar l'aplicatiu informàtic.

Tractors i vehicles pesats situats estratègicament per dificultar l'accés a la plaça.

Una àvia molt gran en cadira de rodes, la primera de votar.


Cues immenses per votar.

Tothom protegint el col·legi electoral davant el rumor que venia la Guàrdia Civil.

Els Mossos van clausurar el local quan vam decidir donar per tancada la votació.

Acta de l'escrutini: 822 SÍ, 14 NO.

L'alcalde, amb els vots ja comptats, camí de l'ajuntament per comunicar els resultats al poble.

L'alcalde comunicant els resultats.

Tot el poble reunit a la plaça, escoltant orgullós els resultats.

Representants de totes les forces polítiques municipals col·locant l'estelada de manera unitària.