Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de juny 2022

"Empenta" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

EMPENTA

Un bon dia va notar que ja no sentia la primavera dins la primavera. Feia un dia assolellat, cantaven els ocells, la gent s’havia tret capes de roba i somreia gaudint del Sol a la pell. Alguns fins i tot cantussejaven o xiulaven melodies despreocupades. Era tot primavera pura escampant-se sense trobar cap resistència. Però el Diego va sentir dins seu que alguna cosa el lligava a l’hivern.

Pensava en comptes de sentir. I això era com un llast que no el deixava enlairar-se i seguir el corrent general. Pensava en quina cara faria ella avui quan arribés a casa: si se li acostaria alegre amb un petó als llavis o si li diria un “Hola” escadusser i li passaria seriosa pel costat. Si se li apartaria seriosa i li retrauria alguna cosa a la que ell no havia donat cap importància o li parlaria engrescada de plans per al cap de setmana. Últimament la seva vida de parella era com una loteria i cada cop tenia menys ganes de comprar números.

Intentava recordar com era la seva vida abans de conèixer la Rosanna... Ell sempre havia estat un paio alegre i optimista, amb ganes de fer coses i gaudir-les. Però últimament quedava cada cop menys d’aquell Diego del passat. Sense haver-ho premeditat, intentava escurçar la distància entre l’alegria dels bons moments i la tristesa dels dolents. Si no arribava a entusiasmar-se massa per res, el daltabaix quan les coses es torçaven era menor i menys dolorós. Economia de subsistència. Però això l’obligava a deixar de ser ell i també era dolorós.

Ja feia gairebé tres anys que sortien, la Rosanna i ell. El primer any va ser meravellós. Tot. El sexe, les rialles, les aficions compartides, les trobades amb els amics de l’un i de l’altre, els viatges ells dos sols, els vespres de pel·lícula al sofà... Tot. 

I li era impossible de trobar cap desencadenant, però un bon dia, de cop i volta, va arribar un retret per no haver fet o no haver dit o no haver pensat. De seguida ho van desdramatitzar i es van reconciliar abans i tot d’haver-se enfadat, però en va quedar la llavor. I en la seva relació hi devia haver terra fèrtil perquè aquelles males herbes van començar a créixer sense trobar aturador. I aquell prat per on caminaven descalços sense cap por de punxar-se, es va convertir en un camp de mines on cada paraula podia ser mal interpretada i cada gest podia convertir-se en un error.

I van començar els alt-i-baixos emocionals. Els dies fantàstics i lluminosos deixaven pas a d’altres de males cares i silencis interminables. El mateix comentari que un dia provocava riallades, un altre dia podia conduir a una discussió absurda i estèril. El Diego contínuament acabava sent presoner de les seves paraules i mica a mica va anar canviant d’actitud per poder ser amo i senyor dels seus silencis. Però els silencis també podien esdevenir motiu de recriminació i el desgast, de manera lenta però inexorable, va anar fent niu dins seu.

I un bon dia va notar que ja no sentia la primavera dins la primavera i per primer cop li va passar per la ment, com un llamp fugisser, la idea de deixar-ho córrer. Encara eren joves. No podien resignar-se a continuar aquella relació que s’havia convertit en una font de retrets i desencisos i que no feia altra cosa que empitjorar. 

Aquest pensament era fàcil de construir, però quan el Diego s’hi acostava més, se sentia a la vora d’un penya-segat que es veia incapaç de saltar. El pis que compartien, les relacions familiars que havien anat teixint entre les dues famílies, els amics comuns, el ritme de vida... tot plegat s’havia anat construint al voltant d’aquella relació i era com la closca de la tortuga, protectora i confortable, de la que no sabia com desfer-se.

A més, ell tampoc no era tan valent i se li feia tot una muntanya tan gran que, en comptes d’encarar-s’hi, preferia anar transigint, a l’espera d’un dia bo que li donés esperances en què el rumb d’aquella nau a la deriva encara es pogués redreçar per dur-la a bon port. Tot i que molt en el fons sabia que anava de dret al naufragi. Un naufragi lent i amable que podia tardar molt temps en produir-se. Una llarga caiguda en la qual anar perdent les forces, l’energia, la fe i l’alegria de viure.

De tant en tant, tornaven a tenir un bon cap de setmana. Llogaven un apartament a la platja, sortien a passejar de bon matí, es banyaven i feien l’amor dins del mar llepant-se les pells salades, llegien i dormien sota el sol, anaven a un bon restaurant, gaudien de la música en directe de la terrassa d’un bar mentre prenien un combinat i tornaven a estimar-se entre els llençols de l’hotel. L’endemà anaven de compres i després a veure una bona pel·lícula, abans de tornar a casa enganyats, sentint-se encara la gran parella que havien estat. Però no durava.

Al cap de pocs dies qualsevol bestiesa servia per recomençar batalles i reobrir ferides i el Diego sentia que la tristesa el rodejava, el tenia assetjat per tots els fronts i no li deixava cap altra sortida que la rendició. Absoluta i incondicional. 

Però no s’atrevia a ondejar la bandera blanca, continuava arrossegant-se en aquella relació que mica a mica l’anava erosionant. Petits granets de la seva manera de ser eren arrencats pel vent i es perdien, univers enllà. I cada cop era menys ell i més alguna cosa insípida i indefinida, un material modelable que s’anava adaptant a una realitat cada cop més feixuga i desagradable.

I adaptar-se era pensar, anticipar-se, reaccionar, corregir, resistir, anul·lar... Menys els dies de rebel·lia solitària en què reflexionava sobre tot això i pensava que no volia renunciar a la seva felicitat. Que per molt dur i difícil que se li fes, potser era millor reunir el valor i passar el mal tràngol d’una ruptura a canvi de recuperar la frescor i la possibilitat de tornar a ser feliç i, sobretot, ser ell mateix.

Necessitava una empenta. Algú que li mostrés el seu suport i fos al seu costat per ajudar-lo a prendre la decisió. Que l’ajudés a bandejar els dubtes, que l’animés a arribar fins el final, sense perdre de vista l’objectiu, que no era altre que la seva felicitat. I no hi havia ningú que pogués jugar aquest paper perquè el Diego no havia compartit amb ningú els seus neguits. Ningú no podia ni imaginar-se el daltabaix que estava passant en una relació que, de portes enfora, a tothom li semblava sana, robusta i duradora.

Per sort, el Diego creia en el destí i les teories que afirmaven que a l’univers tot passava per algun motiu i res no era producte de l’atzar. 

Un bon dia va despenjar el telèfon que sonava a una hora intempestiva i anunciava “Número desconegut” a la pantalla. En circumstàncies normals, només l’hagués silenciat o hauria penjat la trucada i agregat aquell número a la llista de números brossa. Però alguna cosa en el seu interior va dir-li que havia de respondre aquella trucada i així ho va fer.

Quan va acostar-se l’aparell a l’orella, va sentir una veu estranya i una mica pastosa que, sobre una melodia coneguda que no arribava a identificar, li deia:

- Has de fer-ho. No esperis més i fes-ho. No te’n penediràs -i va penjar.

Per al Diego aquelles paraules van ser un senyal. Fins i tot les va anotar mentalment, mentre taral·lejava aquella melodia de fons que estava segur que coneixia, però a la que no aconseguia posar nom:

I hope someday you'll join us. And the world will be as one...

No es va qüestionar ni d’on venien, ni quines conseqüències li podia comportar seguir aquell consell. La trucada desconeguda per a ell simplement va esdevenir un senyal de l’univers que l’esperonava a tirar endavant allò que tantes vegades s’havia plantejat, però mai no havia reunit el valor per executar. Ara sabia que podia fer-ho. Que havia de fer-ho.

Li va costar. Va ser dolorós i llarg. Plors, insults, amenaces i fins i tot pèrdues econòmiques que va assumir sense importar-li perquè, arribats fins allà, ja només li importava tirar-ho endavant i alliberar-se.

I ho va aconseguir.

Va acabar posant el punt i final a la seva relació amb la Rosanna i va deixar el comptador a zero per començar una nova vida en què pogués ser ell mateix. Va necessitar un llarg període d’adaptació per anar canviant hàbits i acostumar-se a coincidir amb les persones que havien conegut com a parella i ara reaccionaven amb incomoditat davant la seva presència. Va reprendre el contacte amb amics que feia temps que no veia i va buscar noves activitats per conèixer gent nova. I així, mica a mica, va anar pujant pell nova a l’epidermis de la seva existència fins a fer saltar la crosta de la ruptura, de la que només en va quedar un lleu senyal en forma de discreta cicatriu.

Per primer cop en molt temps se sentia ple. Tranquil. Feliç. En pau amb ell mateix i amb el món. Content i convençut dels pas que havia fet. I al seu voltant les peces van començar a encaixar i la vida va anar fluint. Va enfortir relacions amb noves amistats, va tenir noves parelles amb qui va passar bones estones sense acabar de comprometre’s, va encetar aventures laborals que el van enriquir i el van fer créixer...viure era com anar surfejant les onades amb la música dels Beach Boys i un somriure als llavis.


Feia ja gairebé dos anys que havia deixat la seva relació amb la Rosanna, quan un dia va anar a sopar amb el Bernat i el Marcel, uns amics amb qui havia agafat molta confiança. Bona companyia, bon menjar -regat amb un bon vi-, música agradable i uns gintònics per allargar la vetllada, filosofant sobre tot i res.

El Diego havia begut una mica més del compte. Es trobava una mica lent de reflexes i amb la rialla fàcil. Però al mateix temps sentia com els seus pensaments fluïen amb una gran clarividència, amb aquella estranya sensació de poder trobar la solució a qualsevol problema.

- Un sempre pot prendre l’última decisió, però a vegades costa fer el pas. Som animals de costums i els canvis ens desestabilitzen -explicava el Bernat parlant d’un possible canvi de feina-. Ara soc encarregat i estic molt ben considerat. Conec tots els topants de l’empresa, sé de quin peu calça tothom.

- Més fàcil m’ho poses -va replicar-li el Marcel-. Per això ara no és un bon moment per marxar. Ara has d’aprofitar que ho domines tot a la perfecció i demanar un augment de sou. Segur que te’l donaran perquè no trobaran ningú que els porti el negoci millor que tu.

- Però quedar-me aquí és conformar-me i jo sé que, amb tot el que he après i en el moment personal que estic, puc aspirar a més. Si enviés currículums, estic convençut que tindria ofertes que serien més atractives i estimulants per al meu progrés.

- No pots estar convençut. No pots saltar al buit sense tenir una xarxa.

- Per això no em decideixo. Em fa por el risc. Però al mateix temps sento unes pessigolles immenses pensant en la possibilitat que tot sortís bé.

Després d’aquestes paraules es va fer un silenci d’aquells que a vegades interrompen una conversa i fan que la gent digui: “Ha passat un àngel”. Tant el Marcel com el Bernat van girar la vista cap a el Diego, que feia estona que no deia res i només somreia des de la seva butaca.

- De què rius? -li va etzibar el Bernat.

El Diego va mantenir el somriure i se’l va mirar com si estigués arribant des de molt lluny. Després va tornar a deixar la mirada perduda, intentant retenir un record llunyà i arrossegant les paraules per efecte de l’alcohol va dir:

- A vegades necessitem una empenta que ens aboqui a fer el pas... Sense l’empenta no ho faríem mai...

- Diego, em sembla que avui en portes més al cap que als peus -va dir-li, sorneguer, el Marcel.

- Sí, sí, tu riu tant com vulguis, però sé del que parlo...

- El que tu diguis, Diego -va concloure el Marcel sense prendre-se’l seriosament.

- He begut una mica massa. D’acord. Però sé el que estic dient... Ara necessitaries una trucada...

I amb la mà va començar a buscar dintre de les butxaques dels pantalons mentre els seus amics se’l miraven enriolats.

- No em diràs que busques el mòbil -va dir-li el Marcel.

- Ni més ni menys. Vull trucar el Bernat per donar-li l’empenta que necessita.

El Bernat va somriure, intercanviant mirades còmplices amb el Marcel i, quan va estar segur que el Diego el mirava, li va assenyalar la taula on descansava el mòbil que buscava als pantalons.

- Gràcies -va contestar el Diego aixecant-se per engrapar el telèfon i tornar ràpidament a aclofar-se a la cadira.

Va apropar-se la pantalla als ulls, amb evidents dificultats per llegir els menús on buscava i mica a mica va anar manipulant-la fins que, amb aire triomfal, va prémer un últim botó i va posar-se el mòbil a l’orella. Mentre esperava el to de trucada va parar atenció a la música que sonava que no era altra que l’”Imagine” de John Lennon en una versió chill out, que primer costava una mica d’identificar, tot i que estava molt ben produïda:

Imagine all the people Livin' life in Peace...Youu-uh

Segurament no havia marcat el contacte que ell es pensava, però no se’n va adonar, pendent com estava de la música d’ambient.

You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one...

Quan va sentir que el to de trucada canviava, amb la seva veu pastosa, afectada per l’alcohol, i plenament convençut que parlava amb el Bernat, va dir:

- Has de fer-ho. No esperis més i fes-ho. No te’n penediràs -i va penjar.

I hope someday you'll join us. And the world will be as one...


Només després d’haver penjat, es va adonar que el Bernat no tenia el telèfon a la mà i que no havia pas parlat amb ell. Va voler mirar el registre de trucades per saber a qui coi havia adreçat aquelles paraules i va trobar que el mòbil estava reiniciant-se.

No entenia res, però alguna cosa enmig dels seus pensaments emboirats va començar a definir-se. Era una cosa tan impossible que, de cop, va notar que se li posava la pell de gallina i una mena d’esgarrifances li recorrien l’esquena, fent que les llàgrimes li pugessin als ulls i deixant-li tot el cos cobert d’hipersensibilitat.

De cop va viatjar dos anys enrere, cap a la trucada misteriosa de remitent desconegut que havia rebut en aquell moment tan crucial de la seva vida. Per primer cop en tot aquell temps va reconèixer la melodia que havia acompanyat aquelles decisives paraules. I fins i tot la veu.

Va quedar-se tan esmaperdut, que ni tan sols es va adonar de la manera que el miraven els seus amics, entre divertits i preocupats.

- Estàs bé, Diego? -va demanar-li el Bernat.

- Doncs... -va començar a contestar sense saber ben bé què dir- La veritat és que no ho sé, però agraeixo a l’univers la trucada que t’acabo de fer.

El Bernat va mirar-lo indulgent i va desbloquejar el seu mòbil per mostrar el registre de trucades. Oferint-li la pantalla li va dir:

- A mi rai no m’has pas trucat.

I el Diego va dir en veu baixa, més per a ell mateix que per als altres:

- Ja ho pots ben dir, ja. Ja ho pots ben dir.

13 de maig 2022

Final Four de Bilbao: orgullós de ser del Baxi Manresa

El Baxi Manresa va disputar el passat cap de setmana (6-7-8 de maig de 2022) la seva primera Final Four Europea a Bilbao.

Va ser un cap de setmana vibrant i espectacular en què l'equip i l'afició van donar una lliçó d'esportivitat i valors de la qual vull deixar constància al bloc.

1.- L'afició va fer un desplaçament espectacular i massiu, de caire familiar. Es calcula que al partit de divendres hi havia uns 3000 animadors del Manresa i diumenge, a la final, cap a 5000. Pares, nens i avis van envair la ciutat de Bilbao, però la seva presència va ser festiva i cívica, sense provocar cap incident ni brutícia ni violència. Les autoritats i la població de Bilbao van felicitar i agrair el comportament de la nostra afició.



2.- En tot moment les relacions amb les aficions rivals van ser cordials i esportives, convivint alegrement, intercanviant càntics i fotos i mostrant-se el respecte que sempre hauria de ser desitjable.



3.- L'afició va mostrar el seu escalf a l'equip fent-los una rebuda massiva, sorollosa, festiva, plena d'energia, soroll i color en l'arribada al pavelló prèvia a cada partit.


4.- Dintre del pavelló i durant tot el partit, l'afició manresana va convertir el pavelló bilbaí en una rèplica del Congost, animant amb càntics, crits i aplaudiments el nostre equip, que van poder jugar con si ho fessin a casa. Va ser espectacular!


5.- Quan vam perdre la final, l'afició va reaccionar animant fantàsticament el seu equip i cantant amb veu ben alta i clara el càntic "Un dia de partit". Seguidament es van posar a felicitar l'equip rival amb crits unànimes de "Tenerife!, Tenerife!" en una preciosa mostra d'esportivitat.

L'equip del Baxi Manresa es va quedar respectuosament a la pista aplaudint el seu rival mentre li entregaven la copa que ells no havien pogut guanyar.

Després del partit, quan els jugadors del Baxi Manresa marxaven capcots cap a l'autocar, van trobar-se centenars d'aficionats manresans que els aplaudien i els animaven, agraint-los l'esforç que van posar per guanyar la final, malgrat que al final no fos possible.

Tot això em va fer sentir un orgull immens de pertànyer a aquest club.

A nivell esportiu vam guanyar les semifinals al MHP Riesen Ludwigsburg per 55-63 i vam perdre la final  contra el Tenerife per 87-98. Chima Moneke va ser designat MVP de la competició i Pedro Martínez, millor entrenador.

Però això no ha estat pas el més important!

Força RESA! Quina temporada!!


1 de maig 2022

"Pluja" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

PLUJA

- Todo el día llovió, toda la noche lloviendo...

Sempre que fa aquest temps, inevitablement li ve al cap la cançó de El Último de la Fila. Ahir ja se’n va anar a dormir amb el so de la pluja. Estirat al llit, tapat amb la nòrdica fins el coll, escoltava amb un somriure el tamborineig de les gotes caient sobre la teulada, sobre les fulles dels arbres, sobre les torretes del balcó i sobre les closques dels cargols que, adelerats, gaudien d’aquell regal inesperat.

No hi havia hagut trons escandalosos que anunciessin una tempesta, ni un cel funestament tenyit de negre. Els núvols grisos i compactes s’havien anat enganxant els uns amb els altres, com si de manera còmplice i silenciosa estiguessin sumant forces i esperant el moment oportú. I al capvespre, aprofitant l’arribada de la foscor per atacar sense ser vistos, van començar a descarregar de manera suau, però constant. 

Gotes petites i agradables. Gotes agraïdes, tant per la terra eixorca com per l’esperit empolsinat de les persones. Quan feia tant de temps que no plovia, sempre s’agraïa una pluja serena i pausada. Una pluja que desautoritzava la del Raimon quan cantava “Al meu país la pluja no sap ploure”. Aquella era una pluja amb estudis, que havia viatjat i havia après a evitar els errors del clima mediterrani. I plovia satisfeta. Cofoia. Orgullosa d’estar oferint un producte de primera qualitat. Abundant, generosa, assaonant la terra, regalant les orelles de les persones, preparant una bona temporada de bolets, omplint els embassaments i els torrents.

L’Hiru es remou dins dels llençols, amb aquella mandra agradable d’un dissabte al matí en què no ha sonat el despertador i el primer que ha sentit ha estat el so de la pluja, reprenent la melodia que el va acotxar la nit anterior. Així es va adormir i així s’ha despertat: amb el mateix somriure. I sap que s’hi podrà estar tanta estona com vulgui.

S’aixeca per alleujar la bufeta, apuja la persiana i torna a ficar-se dins del llit. Novament protegit pels llençols, es fixa en la finestra entelada que comença a acusar l’epidèmia de gotetes. El vidre es deixa atacar com qui es deixa mossegar per un cadell de dents esmolades, però inofensives. Les gotes hi van impactant, com si li fessin pessigolles, i el vidre es deixa fer amb la mateixa indolència amb què l’Hiru pren el llibre de poemes de la tauleta de nit i intenta llegir-ne algun sota aquella relaxant banda sonora.

- It’s raining again...

Una altra melodia que compareix sense haver-la convocada, en una visita llampec des del calaix dels records, on un dia va quedar ancorada. El transporta a una excursió per la Garrotxa d’un grup d’adolescents sorpresos per una tempesta d’estiu. Van quedar tan amarats que, en comptes de buscar refugi, van decidir seguir caminant amb el lleu vapor que emanava de les seves samarretes xopes. Lluny de contrariar-se per cap sensació d’urgència o malestar, van seguir caminant, gaudint d’aquella experiència èpica i romàntica, mai abans viscuda.

Conscient que serà incapaç de retenir les paraules dels poemes, torna el llibre a la tauleta i es deixa arrossegar per l’ara i aquí d’aquell matí de pluja. Tanca els ulls i intenta deixar la ment en blanc, però sap que li serà impossible. Com si volgués allunyar qualsevol imatge, prem fort les parpelles i llavors nota com si tota la pantalla dels seus pensaments s’inundés d’un color sòlid. Comença per un lila pàl·lid, però sap que, si manté els ulls tancats ben fort, aquest color anirà evolucionant. Li ha passat moltes vegades. Del lila passa al blau marí. Després a un blau verd que es converteix en verd i més tard evoluciona cap al taronja. Ara ja no cal que faci gaire esforç. És com una joguina a la qual hagués donat corda i els colors van virant sols de l’un a l’altre: vermell pàl·lid, rosa, altre cop lila i després gris i negre... No vol agafar mal de cap i obre els ulls, esperant que s’adaptin de nou a la llum per descodificar-li les imatges.

És agradable estar al llit amb la pluja al carrer, però sap que, si hi està massa estona, quan s’aixequi li farà mal l’esquena i decideix aixecar-se. Va cap al menjador i apuja persianes i cortines per veure bé com plou. Es pren un cafè assegut a prop del finestral, des d’on té una vista privilegiada del carrer. Pot veure perfectament les gotes que impacten als bassals que es formen sota alguns plataners i els esquitxos que aixequen els cotxes quan els trepitgen.

- Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva, los pajaritos cantan, las nubes se levantan...

Recorda quan era petit i sortien al pati de l’escola amb les botes d’aigua després d’haver plogut. Buscaven el bassal més gran i amb el taló de la bota anaven creant un canal per transportar l’aigua. S’hi podien estar una bona estona per aconseguir la fondària i el pendent adequats fins que arribava el gran moment i trencaven la presa que aguantava l’aigua just davant del canal. Llavors, aquell torrent eixut s’anava omplint mica a mica de l’aigua que baixava, cada cop amb més empenta, resseguint els camins que, com a aprenents d’enginyers, havien dissenyat. Quan ja no tenia prou força per seguir buidant el petit embassament, amb les botes l’acompanyaven cap al canal i encara aconseguien que en baixés una mica més, fins deixar-lo completament buit.

Segur que Freud hi tindria alguna cosa a dir, perquè sempre que plou l’inunda aquella sensació de pau i alliberament, com si s’obrissin les comportes i es buidés el pantà del seu neguit. Comença a notar com dins seu es forma una mena de boira llunyana i sap que, per molt que intenti evitar-la, s’hi acabarà endinsant fins al final.

- Plou i fa Sol, les bruixes es pentinen...

Al llarg de la seva vida ha pensat tantes vegades en la pluja que hi té un munt de cançons associades. El seu pare no la suportava, però la seva mare sabia divertir-se i, si plovia i anaven pel carrer, li deixava trepitjar els bassals i esquitxar-se, mentre l’observava, divertida, amb una rialla. Hi ha gent que sap gaudir de les petites coses de la vida i hi ha gent que es preocupa i s’atabala per tot. I a ell n’hi havia tocat un de cada.

El dia que tot va acabar, va ploure molt i, quan plou, se sent bé. De fet, tots els records que hi té associats són bons. Com aquell dia que van anar a jugar a Sant Llorenç de Morunys. 

Devia tenir nou o deu anys. Potser era benjamí o aleví... El cas és que aquell any el seu equip anava últim a la classificació i encara no havien guanyat cap partit. Al matí es van llevar sota una intensa pluja i tots els pares trucaven als entrenadors per saber si calia que hi anessin. Però aquests van explicar-los que estaven obligats a presentar-s’hi perquè només l’àrbitre podia suspendre’l. Van pujar al cotxe i van fer el trajecte amb el seu pare indignat, pensant que estava fent un viatge absurd amb tota aquella aigua que feia impossible jugar. Quan van arribar al camp, de terra i ple de bassals, tothom va tenir clar que disputar el partit era una bogeria. Tothom menys l’àrbitre que va dir que, ja que estaven tots allà, el millor era jugar-lo.

Abans del xiulet inicial ja tenien les samarretes xopes i arrapades a la pell i cada cop que xutaven la pilota s’esquitxaven de fang de dalt a baix. Les botes pesaven molt i s’enganxaven al fang, com aquells caramels tous que s’enganxen a les dents i costen tant d’arrencar, però una jugada ho va canviar tot. L’Hiru va caure a terra intentant refusar una pilota i es va aixecar completament vernissat de fang, sense saber si riure o plorar. Però a partir d’aquell moment ja no va tenir por d’embrutar-se i va començar a llençar-se lluitant per totes les pilotes d’una manera que mai abans no li havia passat: ja no el preocupava gens ni mica embrutar-se. És més, li encantava anar quedant cada cop més ple de fang, com un heroi en una batalla èpica. I als seus companys els va passar el mateix. Aquell dia van guanyar el primer partit de la temporada i, al final, ho van celebrar agafant-se tots de les mans i llançant-se sobre el bassal més gran del camp. Es van dutxar vestits i tot per intentar netejar el fang de la roba i les botes. Va ser genial, tot i que el seu pare no ho va viure ben bé igual que ell.

Té molts records agradables relacionats amb la pluja... Pensa això mentre la mirada se li perd entre el gris dels núvols i mica a mica va ficant-se dintre de la boira on sabia que acabaria entrant. Perquè el record més intens, el que sempre acaba arribant amb tota la força, és el del dia que va acabar tot. I potser aquell va ser el catalitzador de tots els altres. Deixa la mirada perduda i amb la ment retorna al dia que el va marcar per tota la vida...


La seva mare va morir un dia assolellat. Un ictus en ple carrer. Fulminant. Res a fer.

Quan el seu pare va quedar vidu, en quatre dies va convertir-se en un alcohòlic. Va començar a beure cada cop més fins que es va fer habitual veure’l arribar borratxo a casa. S’asseia a la taula de la cuina i continuava bevent fins que perdia el control. Llavors podien passar dues coses. 

A vegades li agafava per plorar. Es queixava amargament de la seva soledat i de la mala sort. Maleïa el destí que li havia arrabassat la dona massa d’hora, es compadia, es retreia tot el que feia malament, jurava que es venjaria de la vida que l’havia tractat tan malament... I sovint acabava adreçant-se-li:

- Pobre Hiru, que t’has quedat sense mare ni pare!

Però a vegades es posava agressiu. I llavors el cridava a la cuina. Ell hi arribava capcot, mossegant-se el llavi per intentar contenir la por per tot el que sabia que vindria. Li començava a preguntar coses i més coses i cada resposta era un motiu per una empenta. Un pessic. Una bufetada. Un cop de puny. Una puntada de peu. 

- Tu no creus que jo sigui un bon pare, oi?

- Oi que estaves més content quan hi havia la mama?

- Per què avui no m’has avisat que s’havien acabat els cereals? Creus que jo he de pensar en tot?

- Quan pensaves dir-me que la teva mestra volia que anés a parlar amb ella?

A vegades, després d’unes quantes agressions, tenia un moment de lucidesa i s’adonava del que estava fent. Llavors plorava, li demanava perdó i li ordenava que se n’anés a l’habitació. Però a vegades la tristesa i el dolor que devia sentir es transformaven en ràbia i seguia picant-lo més i més. I ni la sang, ni els gemecs de l’Hiru li provocaven cap mena de compassió. 

Només quan, esgotat, sortia de la cuina per llançar-se al sofà, l’Hiru reunia les forces per arrossegar-se, escapar d’aquell infern i refugiar-se al lavabo, que era l’únic lloc on podia tancar-se amb baldó. Allà, sense llàgrimes -per què les llàgrimes no li servien per a res- es dutxava i procurava netejar bé totes les ferides perquè es notessin el mínim possible.

Després s’esquitllava cap a la seva habitació i intentava adormir-se ben de pressa. Però a vegades encara no havia agafat el son quan s’entreobria la porta i endevinava la figura del seu pare retallada al llindar de la porta, plorant, avergonyit pel que havia fet.

Aquest penediment que li semblava intuir, mantenia viu el fil de l’estimació cap a aquell home que una estona abans li havia fotut una pallissa. El seu cervell immadur intentava disculpar-lo i repartir les culpes entre tots dos (segur que ell també havia fet alguna cosa mal feta per fer-lo enfadar d’aquella manera.....) i sempre mantenia l’esperança que les coses canviarien i tornarien a ser com abans que morís la mare.

Però el dia que tot es va acabar no va pas plorar. I per primer cop va estar convençut que a partir d’aquell moment la seva vida seria millor.


Havia plogut tot el dia. Persistentment. Abundantment. L’aigua baixava pels laterals dels carrers i s’acumulava a les parts baixes de la ciutat. No hi havia ni una ànima pels carrers i una avaria en l’enllumenat públic havia deixat els carrers a les fosques.

L’Hiru feia estona que mirava per la finestra, esperant l’arribada del seu pare. Durant tot el dia havia pensat més d’una vegada que si la mare fos viva potser haurien sortit a saltar bassals i haurien rigut. Però ara ho tenia totalment prohibit pel seu pare que no entenia una actitud tan irresponsable: podia agafar una galipàndria o relliscar i fer-se mal. 

Era més tard que mai i començava a estar intranquil. El que no sabia és que el seu pare s’havia quedat més estona a la taverna, bevent mentre esperava que parés de ploure. Quan finalment va decidir marxar cap a casa ja estava completament borratxo i va anar fent tentines fins que, xop de dalt a baix, va aconseguir entrar dins del cotxe.

Com que li costava posar la clau al contacte va fer una capcinada mentre les gotes de pluja relliscaven dels seus cabells i es precipitaven sobre el seus pantalons. Al cap d’una estona es va despertar amb els pantalons molls sense saber si s’havia pixat a sobre. Amb el cap tèrbol i la mirada emboirada, va aconseguir arrencar i va començar a conduir a batzegades en direcció a casa seva.

A aquella hora no corria cap cotxe i ningú no va veure com zigzaguejava, canviava de carril i frenava i accelerava de manera totalment descoordinada. Estirava el coll per tenir els ulls més a prop del brut parabrisa, però en realitat la cortina d’aigua, la foscor provocada per l’apagada i el seu estat d’embriaguesa li feien impossible veure res amb claredat. Va anar conduint de manera maldestra fins que va arribar al seu carrer. Allà, quan va reconèixer els arbres que flanquejaven les dues voreres, va tenir una falsa sensació de seguretat i va accelerar amb ganes d’arribar. Però tot l’alcohol que havia ingerit li havia anul·lat els reflexos i, quan va acostar-se al revolt de davant de casa seva, no va poder controlar el vehicle i es va encastar contra el segon plataner del carrer. El seu cos inert, sense cap cinturó de seguretat que el retingués, va accelerar-se violentament. El tòrax va clavar-se al volant provocant-li greus lesions al fetge i la melsa i el cap va esquerdar el vidre, al mateix temps que diversos ossos de les cames es fracturaven. Després va venir el retrocés que el va deixar com un ninot espatllat amb la cara contra el vidre lateral i uns quants rajolins de sang que sortien de la cella, del nas i de l’orella.

L’Hiru va veure clarament l’accident des de la seva posició. Després només el va seguir un llarg silenci i un fum blanquinós que sortia lentament del capó. Va quedar-se immòbil, sense saber com reaccionar. Desconeixia si el seu pare havia mort o si estava ferit i necessitava ajuda. I el que era pitjor, no sabia quin dels dos escenaris preferia.

A aquelles hores tothom dormia en aquell barri residencial i, malgrat la violència, l’impacte no havia estat especialment sorollós. Cap veí no va sortir de casa per veure què havia passat i ni tan sols van apujar cap persiana per fer el tafaner. Només l’Hiru sabia el que acabava de passar, però estava immobilitzat per la por. Finalment va reunir el valor necessari i va decidir sortir per comprovar com estava el seu pare. Va deixar la porta de casa oberta i va anar avançant lentament cap al cotxe, amb unes passes feixugues que semblava que no volien arribar-hi mai i el cor bategant acceleradament.

Quan va ser davant de la porta del conductor, va veure la cara inconscient i ensangonada enganxada a la finestra i va fixar-hi la vista buscant algun senyal de vida. De seguida va veure un petit nuvolet que entelava el vidre de manera tènue i va pensar que era la respiració del seu pare: era viu. I immediatament després d’aquella imatge, una ombra li va creuar el pensament, imaginant com el seu pare es recuperava de les ferides i tornava a picar-lo cada nit quan arribava borratxo a casa.

Llavors va saber que no volia que el seu pare sobrevisqués. El millor era que morís i per fi pogués descansar en pau. I per a ell mateix també seria un immens descans i l’inici d’una nova i millor vida. Potser podia fer alguna cosa perquè aquella idea es convertís en realitat. Va sentir esgarrifances davant la possibilitat d’obrir la porta i deixar que aquell cos inanimat caigués al terra moll del carrer. Potser només aquell contacte amb el fred i la humitat podien accelerar l’aturada del metabolisme d’aquell pobre diable... Potser podria tapar-li la cara amb alguna roba per dificultar-li la respiració...

Però es veia incapaç de fer res per provocar aquella mort. No! No volia carregar amb aquella culpa per a tota la vida. En tot cas deixaria que la natura seguís el seu curs i que fos el que Déu volgués. Va girar cua, mirant nerviosament a dreta i esquerra, i va tancar la porta del carrer convençut que ningú no s’havia adonat de la seva breu sortida. Va apagar tots els llums de casa i va anar de dret cap a la seva habitació. Es va posar el pijama i va cobrir-se amb els llençols, escoltant només els frenètics batecs del seu cor que ofegaven qualsevol altre so.

Mica a mica va anar-se asserenant i va poder tornar a sentir l’agradable so de les gotes d’aigua caient sobre la teulada. Repicaven amb alegria i serenor, componien una música càlida, una melodia que li donava esperances en una vida millor. La pluja el va anar bressolant fins que va quedar-se adormit.


L’endemà al matí es va despertar tard i encara se sentia ploure. En un primer moment aquell soroll el va confortar, però de seguida va inquietar-se en sentir moviments i va incorporar-se esglaiat. L’última imatge que conservava del seu pare no li permetia pensar que fos ell qui estigués a casa. Qui podia ser? 

Després de passar pel lavabo, va avançar amb passes vacil·lants pel passadís fins que va arribar a la cuina. Allà va trobar l’oncle Koldo, que el mirava amb una barreja perfecta de dolçor i transcendència.

- Bon dia, Hiru, com estàs?

- Oncle Koldo... què hi fas aquí?

L’oncle Koldo era el germà del seu pare. Sempre havien tingut una relació propera i freqüent, fins a la mort de la seva mare. Unes setmanes després del funeral, els dos germans van tenir una forta discussió i des de llavors havia deixat de veure’l. Per això l’havia sobtat tant tornar-lo a trobar a casa.

- Hiru, el teu pare va tenir un accident ahir a la nit quan tu ja dormies. Em van avisar a mi, però no vaig voler despertar-te. No valia la pena...

Sentir aquelles paraules va ser com quan una suau brisa comença a empènyer els núvols i permet que s’hi filtrin petits rajos de sol. L’Hiru, acostumat a contenir les emocions, va demanar amb la veu més neutra possible:

- És mort?

- Em temo que sí, fill. Em sap greu...

L’oncle va fer intenció d’apropar-s’hi per oferir-li una espatlla, una abraçada o una carícia, però el cos de l’Hiru es va tensar i es va fer enrere instintivament. Dels seus llavis només va sortir un fil de veu que va dir:

- Algun dia havia de passar...

- Em sap molt de greu, Hiru. Puc fer alguna cosa per tu? Què necessites?

L’Hiru va rumiar un moment i enmig del silenci va sentir la pluja alegre que el cridava. Picava sobre els vidres i dalt de la teulada i de sobte li van venir unes ganes immenses de sortir a caminar sense paraigua, com quan anava a xafar bassals amb la seva mare, com en aquella excursió a la Garrotxa o al partit de futbol de Sant Llorenç de Morunys. Tot de records feliços associats amb dies de pluja. Per a ell, aquell també era un dia feliç, el final d’un malson i el principi d’una nova vida.

- Oncle Koldo, m’agradaria anar a fer un tomb perquè em toqués l’aire.

- T’entenc, fill, però està plovent molt. N’estàs segur?

- Si us plau...

El seu oncle va assentir i l’Hiru es va posar l’impermeable i va sortir al carrer. Quan les primeres gotes van començar a mullar el seu cabell va tenir una sensació agradable i reconfortant, com de tornar a estar a casa. Va respirar profundament i va deixar que aquell meravellós aire amb olor de terra molla li omplís els pulmons. Quan va tornar a casa i es va canviar de roba, li va semblar que havia passat una eternitat i començava una nova vida.

I després tot va passar de pressa. El funeral del seu pare i els anys que va viure acollit a casa de l’oncle Koldo fins que, amb els estudis acabats i el futur encarrilat, va començar la seva pròpia vida en solitari...


Sacseja suaument el cap i torna a enfocar la mirada en la teulada del veí per contrastar la intensitat de la precipitació. Dedica una mirada fugaç al segon plataner del carrer i comprova, satisfet, que no li fa mal. Tots els records terribles al costat del seu pare malalt, hi són, però semblen ben nets, planxats i endreçats. Com si la pluja els hagués estovat i netejat. Com si se n’hagués emportat el dolor i només n’hagués deixat el testimoni en forma d’imatges en blanc i negre. Gairebé com uns quadres decoratius per tapar les esquerdes o les taques d’una paret.

No hi vol pensar més. Per les notícies han dit que avui canviaria el temps i escamparia la borrasca. Vol aprofitar el que encara en queda i té clar com fer-ho. Es canvia amb roba esportiva per sortir a córrer sota la pluja, una de les sensacions més agradables que coneix.

Surt de casa trotant suaument i entoma les primeres gotes, que s’amaguen entre els seus rínxols i es perden per corriols misteriosos fins que acaben regalimant pel front o pel clatell. Amb la mà s’esbulla els cabells per repartir la mullena i sacseja el cap com un aspersor. Mica a mica el seu cos va entrant en calor i augmenta el pas. La respiració s’ha anat accelerant i nota amb tota nitidesa com les gotes acaronen els solcs de la seva cara abans de caure al terra.

Deixa enrere el barri, travessa els carrers buits del polígon i enfila la carretera que l’allunya del poble i l’acosta als xiprers del cementiri. Hi arriba amb l’eufòria de les endorfines que el seu cos ha segregat amb l’exercici físic. Content de sentir la roba xopa enganxada a la pell, el seu cos pletòric i la respiració agitada. Pensant en la dutxa calenta i reparadora que prendrà quan arribi a casa, que el deixarà relaxat i feliç. Va trepitjant la grava dels carrers entapissats de làpides, buscant la de la seva mare. De seguida la troba i comprova que les últimes flors encara fan prou goig.

No necessita aturar-s’hi gaire estona ni parlar-li. La té sempre present i quan fa aquella passejada fins al cementiri, en tot el trajecte d’anada i tornada va repassant els sentiments i les experiències compartides. Amb el temps, ha après a agrair-los, en comptes de maleir la dissort d’haver-la perdut tan aviat. S’hi queda uns segons al davant, mantenint un trot estàtic per no perdre el ritme, com si llegís les lletres del marbre, i li torna a venir al cap la cançó amb la qual s’ha despertat avui:

- Todo el día llovió, toda la noche lloviendo...

Sap que ara l’anirà cantant en el camí de tornada. I és llavors quan li arriba la idea que li fa dibuixar un somriure a la cara: vol repetir aquell gest còmplice que li recorda moments feliços viscuts amb la seva mare. Es mira els peus i en comptes de veure-hi les sabatilles esportives d’atleta, hi veu unes vambes de velcro amb un peu més petit. S’atura amb els peus junts davant d’un bassal que hi ha prop de la paret i després d’una petita pausa dramàtica fa un salt enlaire i hi cau de ple, esquitxant-se els camals dels pantalons i tot el terra del voltant. 

I just abans de girar cua i tornar cap a casa nota, en el seu, el ressò d’un altre somriure que el temps no ha pogut esborrar. 

27 d’abr. 2022

En el dia del teu sant, Montse


Avui, 27 d'abril, dia de la mare de Deú de Montserrat, és el sant de les Montses. Seria el sant de la Montse Careta. I en un dia com avui, la seva germana Imma ha tornat a publicar un escrit que li va dedicar fa temps i que trobo genial i brutal. Amb el seu permís, me'n faig ressó perquè més gent pugui sacsejar-se i gaudir de la seva lectura. És una gran demostració d'amor de germana.

Gràcies, Imma!

Quin somriure més bonic, quina mirada neta i clara traspuen els teus ulls. La teva inmensa bondat, fràgil i tendra, i, alhora, valenta i forta: lluitadora. La meva petita durant molts anys!

"Cicatriz en barbilla". Això diu la teva fitxa. I en diuen tantes de coses, els papers. Però què sabran els papers de la teva cicatriu? O de cadascuna de les cicatrius que duies al cor i al cos, algunes sense tancar? Què sabran de les sotragades de la vida?

Què sabran d'una nena petita que es passava els estius a pagès, tot el dia anant en bicicleta amunt i avall... Que va ensopegar, es va fotre de morros a terra i es va obrir la barbeta... Que per no fer patir la mare es va amagar a casa de la veïna... Que quan la varen trobar li varen haver de cosir la barbeta "a lo viu" i ni un crit. Res, allà, forta, valenta, aguantant el dolor. Així eres tu. Mai fent cap malifeta, només entremaliadures sense maldat perquè mai vares tenir maldat ni la veies en els altres.

Estius de llibres, pesca, excursions, córrer rere el bestiar o apilar paques o pujar dalt del carro i la Lleona, la petita burra. I la teva bicicleta... tots tres fent curses cap a la font o a buscar la llet. Quants bonys tenia la lletera! Banys a la riera, els gripaus i els capgrossos del Jaume, berenars de Nocilla o pa amb xocolata que tant t'agradava...

Què en saben els papers de la teva vida?

Res. Absolutament res.

Aboquen infinitat de fets i fets sense fonament ni consistència.

Què en saben els papers dels teus anys de mestra, monitora i, últimament, escriptora?

Res.

Què en saben de la teva passió per la natura i les causes socials? La teva lluita mediambiental o la teva estada a Bolívia en una ONG?

Res.

Papers i papers, frases i frases legals, buides de sentiments i sense fonaments. En diuen justícia. Nosaltres: injustícia.

- Volen saber la veritat i jo ja he dit el que sé. No puc oferir més. Soc innocent -repeties una i altra vegada. Fins que et silenciaren per sempre més aquell fatídic 7 de maig.


Quan et vaig tornar a casa, entre l'Anneta, el Carles i jo et vàrem vestir i arreglar. El Carles de la funerària et volia cosir la boca. Li vaig dir:

- No! Prou l'han fet callar fins ara. No vull que li tornis a tancar la boca.

Deies:

- Em faré sentir, Anna, no és broma. Em faré sentir.

I tu ja no pots parlar, Montse, però nosaltres ho farem per tu. Cridarem fort, alt i clar tot el que no et varen deixar dir.

- Anneta, recollirem signatures, farem una manifestació perquè la gent sàpiga que soc mestra, escriptora, excursionista... Tot menys el que diuen.

Ho farem, Montse. Farem que tothom t'escolti. L'Anna, l'Anneta, l'Eladi, jo i tots els amics. Amb la seva ajuda ho farem possible. Demostrarem la teva innocència. Et farem justícia. Ningú més et silenciarà. Farem justícia al cas, farem justícia a dues inexplicables morts que tan dany han causat.

Farem justícia. Només hem recollit el teu llegat i el de la mare: el de lluitar contra les injustícies. Ho farem. Estareu orgulloses de nosaltres quan tot acabi.

Quina paraula més bonica: acabar un dol, acabar amb una injustícia. En definitiva: acabar. I tancar el llibre amb l'últim capítol. Desvetllant la veritat, l'anhelada veritat que tants anys portem demanant saber.

L'altra ja la sabem: que tu eres una bona persona, amiga, filla, germana... I no vares assassinar ningú.

- Soc innocent!

Con diu una frase: "YO TE CREO, HERMANA"

Continua la lluita!

Petons dels que mai no t'hem oblidat.

T'estimem!

(text d'Imma Careta Herrera, germana de la Montse)

Un dia de pesca de la família Careta

23 d’abr. 2022

Ens mereixem tornar a somriure

El passat dimecres 20 d’abril de 2022 a l’Espai Òmnium de Manresa es va presentar el llibre “Qui va matar l’Helena Jubany?” de Yago García Zamora (Ara Llibres). Va ser un acte molt especial per a tots aquells que fa 20 anys que defensem la innocència de la Montse Careta.

Penseu que al llarg d’aquests 20 anys hem hagut d’escoltar que la Montse havia estat l’assassina i que, si no era així, ella segur que sabia qui ho havia fet i s’havia suïcidat per defensar-lo. I intentar lluitar contra això ha estat una empresa com la del Quixot contra els molins de vent: ho teníem tot en contra.

Però a vegades l’atzar juga al teu favor i algunes petites coses (“Molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, poden canviar el mon” la cita d’Eduardo Galeano que m’acompanya aquests últims dies) s’alineen. En aquest cas podríem parlar del fet que jo veiés el documental “Ciutat morta” a TV3; que això m’impulsés a escriure les notícies del meu bloc explicant la història de la Montse Careta; que poc temps després el Yago García i l’Anna Prats trobessin aquestes planes buscant informació per fer el seu Treball de Fi de Grau; que ens poséssim en contacte i, a través nostre, coneguessin l’Imma Careta. I que després comencessin un treball d’investigació que va aconseguir tornar a posar d’actualitat el cas. I finalment que el seu treball captés l’interès de l’equip del Carles Porta que en va fer, primer els 6 capítols del Crims de Catalunya Ràdio, i després, en ple confinament, el doble capítol del Crims de TV3.

Després de tot això, la visió del paper de la Montse va començar a canviar i, en aquesta presentació del llibre del Yago a Manresa vam viure el moment més àlgid d’aquest canvi.

Entre el públic hi érem familiars i amics, gent que havia compartit diferents moments de la trajectòria vital de la Montse: el seu pas per l’escola rural de Rajadell, per la casa de colònies de La Carral, pel MIJAC Valldaura... gent que havíem conegut l’autèntica Montse Careta i sempre hem sabut que era impossible que ella hagués tingut res a veure amb l’assassinat de l’Helena Jubany.

Va començar l’acte l’Anna Vilajosana parlant obertament de la innocència de la Montse i explicant que a vegades la justícia es podia aconseguir als tribunals i a vegades es podia aconseguir al carrer i que, en aquest cas, al carrer ja s’havia fet dominant l’opinió que la Montse era innocent. Després el Joan Piqué, que conduïa la conversa amb el Yago García, va llegir el retrat humà de la Montse que havien fet -l’Anna Vilajosana i ell mateix- en un reportatge que van fer el 2005 al Regió7 titulat “Amor als infants, la natura i les lletres”. Allà tots vam poder tornar a escoltar com era la Montse: sensible, enamorada de la natura, de fortes conviccions nacionalistes, amb una intensa vida cultural (aficionada al teatre, el cinema, la música i, sobretot, amant de la literatura), una persona sana, treballadora, de fortes inquietuds socials... Aquesta era la Montse que tots havíem conegut!

En la conversa que es va mantenir entre el Yago García i el Joan Piqué, es va parlar de la mala instrucció del cas, de les deficiències en la investigació, de la mirada esbiaixada del jutge instructor (masclisme, classisme...) i de la injustícia que va ser la detenció i ingrés a presó de la Montse, només amb unes proves circumstancials que igualment podrien haver portat a presó la seva parella. També es va parlar de la paradoxa que en un femenicidi com és el crim de l’Helena Jubany, el jutge només hagués detingut i practicat proves pericials a dones. Del fet demostrat que la Montse no podia haver assassinat l’Helena i que era obvi que els assassins portaven 20 anys lliures. Dels molts indicis que indiquen que el Santi mantenia un paper dominant sobre la Montse (algú s’atreveix a parlar de maltractaments, com a mínim psicològics) i de com l’havia anat aïllant del seu entorn i, per tant, de com el seu silenci, no havia d’interpretar-se com un símbol de culpabilitat sinó com una mostra del seu paper de víctima d’una relació en què estava atrapada.

Per fi, després de tants anys, sentíem de forma clara i desacomplexada com diferents veus i des de diferents angles parlaven de la innocència de la Montse i de la impotència que havia estat assistir a la seva injusta mort.

Després de l’acte vam assistir a abraçades molt emotives entre les germanes i les diferents persones que havien conegut la Montse, abraçades en què les llàgrimes trontollaven, però que al mateix temps començaven a fer renéixer els somriures.

Perquè estic fermament convençut que ens mereixem tornar a somriure, que després de 20 anys hem d’estar orgullosos de trobar-nos en el punt que ens trobem: amb una opinió cada cop més majoritària que comparteix la nostra fe en la innocència de la Montse i que li reserva el paper de segona víctima d’aquest feminicidi. I més, sabent com de difícil era aconseguir-ho.

I dos dies després d‘aquesta presentació, el Xavi Jiménez va declarar davant del jutge i, malgrat que només va voler contestar les preguntes del seu advocat, en va sortir en llibertat, però amb càrrecs i mesures cautelars (prohibició de sortir de l’estat espanyol, retirada del passaport i obligació de comparèixer mensualment al jutjat). En la seva resolució, el jutge deixa escrit negre sobre blanc: “hi ha indicis suficients que permeten afirmar que Xavi Jiménez va participar de forma activa en la comissió del delicte d'assassinat”. I això ens deixa més a prop que mai de la resolució d’aquest cas.

Sempre hem sabut que res no ens tornarà la Montse, però si finalment un dia arriba a saber-se la veritat del que va passar i qui van ser els veritables assassins de l’Helena, això ens permetria demostrar rotundament la innocència de la Montse i tancar aquesta llarga lluita i el dol que arrosseguem durant tots aquests anys. I avui hi som molt més a prop del que mai hi hem estat.

Per tot això penso que ens mereixem tornar a somriure.

Acabo amb un recull gràfic del dia: