Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

26 de set. 2020

"Dolça revolució" (Cèlia Vila)

Aquesta és una bonica cançó del nou àlbum de la Cèlia Vila ("On tot comença") que ja està disponible a les xarxes i plataformes i que es presentarà en directe el proper 10 d'octubre.

Des del primer cop que la vaig escoltar em va encantar la melodia i frase inicials "Per la feina més bonica del món", que fa referència a la feina de mestre. És una cançó molt bonica en què tot s'ajunta. La magnífica i cristal·lina veu de la Cèlia, el delicat piano del Víctor i el preciós arranjament que hi ha afegit amb el violoncel del Bernat. 

Gaudiu de la "Dolça revolució"


22 de set. 2020

"Mentrestant" (Els Amics de les Arts)

Em sembla que estarà molt bé aquest darrer disc de Els Amics de les Arts ("El senyal que esperaves"). De les primeres escoltes que n'he fet aquest cap de setmana m'ha cridat l'atenció una cançó: "Mentrestant". 

Una cançó que comença a capella i en la que un pare parla al seu fill petit perquè l'entengui quan sigui més gran. El tractament del tema és molt original. Les harmonies vocals són precioses i al final de la cançó hi ha una frase d'aquelles que condensen en poques paraules una potència i una capacitat de reflexió impressionant:


Si venen temps millors

és molt a poc a poc

i tot plegat va de triar què fem

mentrestant.

Us convido a escoltar-la i a veure què us sembla.

16 de set. 2020

La vida: manual d'instruccions en 3 cançons


Avui us vull presentar una reflexió que fa temps que em ronda pel cap. En el darrer any he descobert algunes cançons que m'han enlluernat pel que expliquen i per com ho expliquen. La primera me la va fer descobrir l'Ona quan el meu pare estava ingressat a l'hospital recuperant-se de l'infart. La segona la vaig trobar en el darrer, preciós i pòstum disc de Jarabe de Palo. La tercera l'he trobada en el fantàstic darrer disc de Txarango.
Us parlo de:
"Sta guai" (Oques Grasses)
"Misteriosamente hoy" (Jarabe de Palo)
"Les coses senzilles" (Txarango)

Són 3 cançons precioses. M'agraden musicalment i les tres ja les he recomanat en aquest bloc, però avui vull parlar del missatge que donen. Mostren una filosofia de vida que jo em vull fer meva, que busca ser feliç i gaudir de la vida.

Després de llegir, analitzar i reflexionar sobre les lletres, per a mi, ofereixen com una mena de "manual d'instruccions" per a la vida, que he resumit en aquests punts:
  • Hem d’acceptar les coses com venen. Sense retrets. Sense esperar-ne més del compte. 
  • Hem d'intentar fer les coses bé. Sense pretendre que ningú no ens ho reconegui, només per les ganes de fer-les bé i d’estar bé amb un mateix. Fer-nos-ho fàcil i fer-ho fàcil als altres.
  • Cal viure el present, sense estar massa obsessionats ni en el que ja ha passat ni el que ha de venir en el futur. Viure l’ara i gaudir-lo. Assaborir-lo. Intentar fugir del ritme de vida frenètic que ens impedeix gaudir del present.
  • Hem d'acceptar i tenir present que la vida té un punt i final, que és la mort i és inevitable. Acceptar-ho sense por ni angoixa, amb naturalitat. Fent que això ens faci gaudir més de la vida i voler-la aprofitar al màxim.
  • Quan les coses sembla que es compliquen i ens fan patir, en realitat tot és fàcil si ens deixem portar per l’amor. Estimar és el més important.
I així com deien que els "Deu manaments" es podien resumir en dos. Jo resumiria el missatge d'aquestes tres cançons en aquests "manaments":

* GAUDEIX DE LA VIDA
* NO TINGUIS POR DE LA MORT
* ESTIGUES BÉ AMB TU MATEIX
* ESTIMA

Us deixo les tres cançons i les lletres completes i us recomano que seguiu els consells que proposen. Si tots ho féssim, tots aniríem millor.



STA GUAI (Oques Grasses)
Sta guai, sta guai (Yeah)
Sta guai (Tonight)
Lalalalalá, lalalalá, lala
Lalalalalá, lalalalá, lala
La lluna es va banyant de sol
Sense esperar la sort
Sap que esperant s'adorm
I va patint pel temps
L'essència et fa ser així com ets
De trossos de matins i nits
D'abraçades de veritat
I de petons prohibits
La pluja fa feliç el bosc
El bé i el mal es van vivint
Sempre que m'he callat els cops
Se m'han anat quedant per dins
I tampoc cal entendre-ho tot
Si no entenem d'encerts i errors
Es fa una mica més bonic, oooh
Que aquí ningú neix preparat
Ni per ser jove, ni per fer-se gran
Que anem venint i anem marxant
Si ho fem senzill, ens hi farem menys mal
Una tornada guai
Que aguanti l'envestida
Sta guai, sta guai
No ens cansarem mai (Sta guai)
D'estimar esquivant ortigues
De cantar-te uns la, la, la
Lalalalalá, lalalalá, lala
Lalalalalá, lalalalá, lala
I es pot respirar
Com respiren les tardes
Es pot estimar
Com s'estimen els arbres
Sense que ho vegi ningú
Sense esperar res de ningú
Aquella cosa que brilla per dins
Que et va fent a tu
Que em va fent a mi
Som les llàgrimes dels moments purs
Se'ns assequen i ens fan obrir els ulls
Som les llàgrimes dels moments purs
Se'ns assequen i ens fan obrir els ulls
I un sentiment que va quedant suspès
Vol aguantar-se i neda entre el vent
Va aprenent de les crostes que es fa
Dins d'aquest horitzó platejat
I ha plorat igual que jo
I, quan riu, riu de veritat
Quan deixa de pensar en el després
I quan ja no carrega el passat
Que aquí ningú neix preparat
Ni per ser jove ni per fer-se gran
Que anem venint i anem marxant
Si ho fem senzill, ens hi farem menys mal
Sta guai, sta guai
Sta guai
Una tornada guai
Que aguanti l'envestida
Sta guai, sta guai
No ens cansarem mai (Sta guai)
D'estimar esquivant ortigues
De cantar-te uns la, la, la
Lalalalalá, lalalalá, lala
Lalalalalá, lalalalá, lala
Lalalalalá
MISTERIOSAMENTE HOY (Jarabe de Palo)
Misteriosamente hoy
No echo de menos
Misteriosamente hoy
A nadie espero
Misteriosamente hoy
Todo está en calma
Misteriosamente hoy
Nada me falta
No tengo problemas por resolver
Ni dudas ni espejismos
Me entretengo viendo amanecer
Misteriosamente hoy
No siento culpa
Sorprendentemente hoy
Nada me asusta
Milagrosamente hoy
La vida ya no me pesa
Increíblemente
La vida vale la pena.
Todo me parece bien
Me siento bien conmigo
Nada tengo por hacer
No tengo líos
Sólo tiempo que perder
Y el corazón tranquilo
Hoy me siento bien
Deliciosamente bien
No tengo conflictos que resolver
Ni dudas ni espejismos
Me contento viendo amanecer
Todo me parece bien
Me siento bien conmigo
Nada tengo por hacer
No tengo líos
Sólo tiempo que perder
Y el corazón tranquilo
Hoy me siento bien
Deliciosamente bien
LES COSES SENZILLES (Txarango)
La vida és tant fràgil,
És tant fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Comprenent el mandala...
T'ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.
I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.
Provant de viure lent
Anem cuidant d'aquest present.
D'aquest present.
He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l'infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.
La vida és tant fràgil,
És tant fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Agraint cada passa...
T'ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.
I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.
Provant de viure lent
Anem cuidant d'aquest present.
D'aquest present.
He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l'infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.
Tant difícil dir-nos les coses senzilles...
Tant difícil fer-nos mes fàcil la vida...
Tu ja ho saps; a vegades no trobo el camí
I al final d'aquest laberint només hi ha...
Només hi ha un t'estimo.

13 de set. 2020

124 km... en bici


El 21 de juny de 2019 vaig iniciar el meu contacte amb la bicicleta, pensant que era un esport que em podia anar bé, malgrat els meus pobrissons genolls i amb ganes de donar-hi continuïtat.
En aquesta notícia de finals de setembre de 2019 (Amb la "C": ciclisme) em mostrava orgullós d'haver anat mantenint una certa continuïtat i d'haver aconseguit fer una excursió de 14 km: anar i tornar a la roureda de les Tàpies.
Doncs ara em ve de gust explicar on sóc, passat ja més d'un any d'aquells inicis...

En aquest recull hi consten: el mes, les vegades que vaig sortir cada mes, els km totals fets i, si s'escau, les sessions de spinning al gimnàs aquell mes (comptant que cada sessió, de mitjana, era d'uns 9 km):

Juny 2019..................1........4'09 km
Juliol 2019.................8......77'11 km
Agost 2019................1......10'38 km
Setembre 2019..........7.......74'44 km (+ 5 spinnings)
Octubre 2019............3.......64'46 km (+ 8 spinnings)
Novembre 2019........3.......40'34 km (+ 6 spinnings)
Desembre 2019.........3.......63'88 km (+ 3 spinnings)
Gener 2020...............1........15'73 km (+ 7 spinnings)
Febrer 2020..............1........17'64 km (+ 5 spinnings)
Març 2020................1........21'90 km (+ 3 spinnings)
Abril 2020................confinament estricte
Maig 2020................9.........87'62 km
Juny 2020.................2.........12'82 km
Juliol 2020...............10......124'60 km
Agost 2020..............3...........66'97 km

Miro aquests números i estic content perquè veig que he aconseguit donar-hi una continuïtat que és molt bona per a la meva salut. Hi ha hagut mesos que hi he anat molt menys perquè també he tingut alguna caiguda en què m'he lesionat i he hagut de fer un temps de repòs, per inclemències meteorològiques o per pics de feina, però sempre m'he tornat a reenganxar.
Per què tot i que a vegades em fa mandra matinar i començar a pedalar, la veritat és que al cap de poca estona sobre la bici ja em sento molt bé. I quan arribo havent aconseguit l'objectiu em sento molt satisfet.

I com que m'he aficionat a pedalar en aquestes terres calderines, plenes de pujades i baixades, quan algun cop he baixat al Pla de Bages a fer alguna excursió de perfil molt més pla, m'he adonat que puc fer quilòmetres i quilòmetres sense cansar-me. La foto que hi ha al principi de la notícia és de l'excursió més llarga que he fet (pel Pla de Bages) amb el meu pare i el meu cunyat Daniel: vam fer 37'92 km!!!
Aquesta és una altra satisfacció. Tot i que normalment surto sol. Alguns cops he sortit acompanyat. Amb el Roc, amb l'Anna, amb el meu pare, amb la meva germana Raquel... I llavors l'experiència encara és més satisfactòria!
Quan aquest juliol vaig veure (un cop recuperat de la lesió més seriosa, la maleïda "pata de ganso") que havia aconseguit sumar un total de 124 km en un mes, em vaig sentir molt satisfet i vaig pensar que en deixaria constància aquí al bloc.
I ho vull rematar amb algunes fotos significatives:






7 de set. 2020

M'ajudes a valorar els 12 contes?

5 de set. 2020

Us recomano 3 llibres


He llegit molt aquest estiu.
Des del confinament que he recuperat un bon ritme lector.
I he gaudit molt de la lectura. I, una mica deutor de la meva tasca durant el confinament, he decidit recomanar públicament els tres llibres que més m'han agradat. I penso que a la majoria de vosaltres us poden agradar.

CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA (Irene Solà)
Em remeto a la recomanació que ja en vaig fer al mes de juliol: llegir-la

NO RECORDO HAVER ESCRIT RES DE TOT AIXÒ (Pep García)
Un deliciós recull d'articles publicats en les seves col·laboracions dominicals al diari Regió7. Uns articles en que condensa reflexions enginyoses, farcides del seu sentit de l'humor irònic, però també de la seva sensibilitat. Articles que es llegeixen amb interès, sovint amb un somriure i, a vegades, amb alguna llagrimeta d'emoció. Cada article és com una petita història i amb totes aconsegueix acabar amb un final rodó, un gir imprevist, una comentari sarcàstic conclusiu, una frase encertada, una cirereta que sempre et fa acabar amb bon gust de boca i amb ganes de començar-ne un altre.

LA MORT LENTA (Xavier Mas Craviotto)
Un llibre MOLT BEN ESCRIT per un autor molt jove (va rebre el premi Documenta per aquesta obra l'any 2018, quan tenia només 22 anys... quina enveja...). Narra les reflexions quotidianes de dos germans (l'Aram i la Lena) que viuen junts i han d'acollir temporalment una antiga parella de l'Aram (la Laia). La història està explicada fent salts en el temps entre el present i el passat familiar dels dos germans, però aquests salts temporals en cap moment dificulten la lectura ni la comprensió de la història. L'autor escriu amb una prosa deliciosa, una prosa poètica (també ha publicat llibres de poesia... quina enveja...), farcida de comparacions i metàfores molt encertades. De tant en tant, hi ha intercal·lats unes "Notes per a la cartografia d'un jo" on se'ns donen dades biogràfiques i dels gustos i aficions dels personatges que ens ajuden a aprofundir en la seva personalitat. Està molt ben escrit!

Tres molt bons llibres i una curiositat final: Irene Solà va guanyar el premi Documenta (premi per a autors menors de 35 anys) l'any 2017 i Xavier Mas Craviotto, el 2018. Potser aquest premi serà un bon baròmetre per escollir nous valors...

Espero que us sigui útil aquesta recomanació. Gaudiu de la lectura!

1 de set. 2020

"Caixa" (el conte descartat)


Aquest és un conte que al darrer moment va quedar descartat dins del projecte "12 mesos: 12 contes".  El vaig substituir pel d'agost, el del cub de Rubik.
Com que, en principi, tinc previst seguir publicant contes de manera mensual, us l'ofereixo com a tramesa d'aquest mes, amb la curiositat de saber si us agradarà o no.
L'hauríeu inclòs en la selecció dels 12? Caixa o Rubik?

Podeu recuperar els 12 contes anteriors en els següents enllaços: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, junyjuliol i agost)

CAIXA
Arribo la primera al lloc dels fets. Acostumo a arribar la primera...Tinc bons contactes i m’avisen de seguida. El carrer està tallat i ofereix una avorrida coreografia dels llums dels vehicles d’emergències: un de Mossos i una ambulància. La típica cinta de seguretat delimita i barra el pas dels primers curiosos a l’entrada de l’edifici. Fora de la cinta només hi ha els primers tafaners i tres persones autoritzades. I les conec a les tres: el doctor Garriga  i els agents Fité i García.
De moment em mantinc a distància i em barrejo amb els curiosos que ensumen la desgràcia aliena. L’experiència em diu que és millor així. L’anonimat et permet arribar a més informació. No tota és bona, però pots trobar dades que després no obtindràs quan et posis la careta de periodista oficial. De seguida ensopego amb la mirada d’una senyora que se m’adreça decidida:
- Diuen que és el Valentí Guix, el veterinari. Jo crec que es deu haver suïcidat perquè els de l’ambulància han pujat i han tornat a baixar de seguida tranquil·lament. Això és que ja no hi ha res a fer...Només deuen esperar el jutge i el cotxe de la funerària...
- I d’on ho treu això que s’ha suïcidat? –l’interromp un home que no sé si ubicar als vint-i-molts o als trenta-pocs-. No en té cap prova...
- Sóc del barri, jo –contesta presumint d’una dubtosa autoritat-, el conec des que era petit, el Valentí. I ja feia molts mesos que semblava que les coses no li anaven bé, cada cop feia més mala cara i al final no deu haver pogut aguantar més.
- Mira-la, la visionària –la rebat el trenta-pocs amb to burleta-. Si aquestes són les proves, la meitat de nosaltres devem estar a punt de suïcidar-nos...

Miro la reacció de la gent i veig clarament els que es diverteixen amb la rèplica del jove i la situació en general. Es distingeixen dels que la desaproven perquè pensen que falta al respecte a la senyora a qui volen creure.
- Així vostè el coneixia? –li pregunta un home amb barba i ulleres que sembla molt interessat.
- De tota la vida. Té la clínica veterinària de la plaça del Sol. Fa mig any es va separar de la dona i veu poc els nens. Diria que no va gaire bé de virolla perquè es va quedar el cotxe vell que està molt atrotinat...

Ja no me l’escolto. Té massa afany de protagonisme. Té informació però la manipula segons la seva imaginació i els seus interessos. Em penjo al coll l’acreditació de periodista i m’acosto als uniformats que em reconeixen de seguida:
- Hola, Tere. Sempre la primera, eh?
- Bona nit, García. Què tenim?
- Una mica de son i molta calor–intenta fer-se el graciós l’agent Fité, però jo continuo adreçant-me al García, de qui sempre he aconseguit treure més informació.
- Homicidi? Suïcidi? Robatori?
- De moment res confirmat. Una caixa forta oberta, taques de sang i petjades. La científica s’ho està mirant.
- I qui ha avisat?
- La filla ha vingut a buscar unes coses i s’ha trobat l’escena amb els llums oberts i ningú al pis... Ja t’estic explicant massa coses...
- Qui porta el cas?
- A dalt hi ha l’inspector Martínez amb els de la científica, buscant empremtes i tota la pesca.
- El Martínez? A aquest sempre se li moren tots... Tindràs poca feina, Garriga –ara m’adreço al doctor de l’ambulància.
- De moment gens ni mica –contesta el metge, content de poder parlar amb algú-, però l’inspector ens ha demanat que ens quedéssim per si trobaven la persona ferida i havíem d’intervenir. El conductor ha anat a fer un cafè aquí a la cantonada... imagina’t si estem relaxats...

De cop se sent una mica de rebombori perquè per la porta surt una noia d’uns dotze anys acompanyada d’una Mossa de paisà. Sembla espantada. Duu el cabell moll i roba esportiva. Entren en un cotxe sense logotipar i se’n van.
- Pobra Meritxell! –la tafanera que pretén liderar el grupet creixent de curiosos inicia un monòleg sobreactuat per recuperar protagonisme- quedar-se sense pare tan jove... I encara hi ha l’Arnau que és més petit... Quin cop tan dur!
Cada vegada hi ha més cares que desaproven el seu sensacionalisme gratuït. La miro de reüll  i penso que encaixaria a la perfecció en algun plató de Tele5.

Un altre policia de paisà, amb els guants posats s’acosta al Fité i se l’emporta. Em quedo només amb el García i intento treure-li alguna cosa més.
- Però tu has estat dintre o no?
- Jo no. El Fité és el primer que ha pujat. S’ha trobat la nena espantada al carrer. Es veu que ha pujat un moment a casa a buscar llibres i roba. Ha trobat el llum del despatx obert i quan l’ha anat a tancar, ha vist la caixa forta oberta i taques de sang. Ha sortit espantada i des del carrer ha trucat al 112. Estàvem per la zona i hem arribat de seguida. El Fité ha pujat amb ella mentre jo em quedava a custodiar l’entrada.
- I estava tot remogut? Feia pinta de robatori que s’havia complicat?
- No, no. Tot estava a lloc. Cap rastre de violència. Només les taques de sang...
- ...que no són poc...
- Estan buscant empremtes, parlant amb els veïns, reconstruint els últims moviments... A les vuit havia plegat de la clínica veterinària i havia vingut cap a casa. Un veí l’ha vist entrar cap a un quart de nou i no duia res.
- Però la nena no vivia amb ell, no?
- No. Bé, estan separats i té els fills els dies que li toquen. Aquesta setmana estaven amb la mare, però la nena necessitava unes coses que tenia aquí. Com que té les claus les ha vingut a buscar.

I tots dos quedem callats, suant en aquella tòrrida nit d’agost on no passa ni un bri d’aire. El rètol lluminós de la farmàcia assenyala 25º, que no està gens malament per ser les deu de la nit.
Truco a la redacció perquè vingui un fotògraf. Recolzada a la paret, miro l’altra banda del carrer. El rètol: “Carrer de Mercè Rodoreda, escriptora (1908-1983)”... Les façanes arrebossades de cases velles de tres plantes... Balcons amb plantes, amb bombones de butà, amb antenes parabòliques... però sobretot amb persones que baden mentre fumen o parlen pel mòbil o només busquen una mica de brisa que els tregui la sensació de xafogor.
M’allunyo uns metres del grup de curiosos i aprofito per desacreditar la tafanera major:
- Senyora, no hi ha cadàver, eh? Em sembla que ha suïcidat el veterinari massa de pressa...

I la deixo allà amb la seva vergonya disfressada d’indignació i els somriures d’una bona part del seu públic. Vaig cap al bar de la cantonada i em creuo amb el conductor de l’ambulància. Passo de llarg de les taules de la terrassa i em deixo seduir per l’aire condicionat de l’interior. Demano una cervesa ben freda i em disposo a deixar que passi el temps.
El temps sempre corre a favor de la notícia. Marxaran els curiosos, marxaran els vehicles d’emergències i el carrer recuperarà una aparent normalitat. Llavors tornarà a haver-hi possibilitats de treballar. Agafo un diari de la barra i busco el sudoku...
Quan em falten pocs números per acabar-lo, veig com marxa el cotxe de Mossos. L’acabo, pago i m’encamino cap a l’entrada del veterinari. Els balcons del davant s’han buidat i ja només hi queda una veïna del primer pis. Està asseguda en una cadira amb els peus recolzats a la barana i té una llibreta a les mans, com si estigués escrivint...Mira, la Rodoreda del carrer Rodoreda, escrivint els seus contes des del balcó...Somric de la tonteria i deixo de mirar aquesta dona, d’uns quaranta anys, ulleres, cabell curt i fosc...

M’acosto a la porta del veterinari, buscant alguna cara coneguda i la trobo. És el Verdaguer, un Mosso de paisà que estarà tota la nit rondant per allà per si veu alguna cosa sospitosa. Hem coincidit en molts casos i tenim bon feeling. He estat de sort.
- Verdaguer, pots parlar?
- Hola, Tere! Sí, tinc boca i llengua, puc parlar...
- Ja m’entens, home. Què teniu?
- Un misteri, tenim. El veterinari no passava un bon moment econòmic. No hi havia l’entrada forçada ni cap signe de violència. Sembla que hagi entrat i sortit per voluntat pròpia.
- I no l’heu localitzat?
- Ni rastre. Té el mòbil apagat. L’última senyal era de dins de casa. No ha fet trucades. No ha visitat ningú del cercle proper ni s’hi ha posat en contacte. El cotxe és al garatge. Les petjades i la sang amb tota probabilitat seran seves i jo diria que només trobarem empremtes de la gent de la casa...
- I la nena no ha donat cap pista?
- Res d’interessant. Estava molt espantada, però no havia vist res estrany. Diu que el seu pare sempre està cansat i desanimat.
- I a la feina? Cap fil del qual tibar?
- A l’estiu els caps de setmana no obrien. Estem intentant posar-nos en contacte amb la treballadora que té per veure si ens pot dir alguna cosa, però encara no l’hem localitzat. Dilluns tenia visites concertades...

Es fa un silenci entre els dos. Com quan estàs fent un escape room i tens unes quantes pistes que no saps com encaixar. Després que tothom les hagi potinejat i hagi dit coses i més coses sense que hagin servit per res, de cop tothom calla i intenta trobar el desllorigador en silenci. Com si el silenci pogués acabar ordenant els pensaments o deixant brillar alguna cosa que enmig del xivarri pogués haver passat per alt.
És el Verdaguer qui acaba pensant en veu alta:
- Jo penso que la clau és la caixa forta... El que guardava allà dins... Ni la nena ni la ex sabien que tingués una caixa forta. Hem trobat que la va comprar per internet fa cinc mesos, un mes després de separar-se... Sabem que anava a un psicòleg. Demà hi hem de parlar... Quan sapiguem què guardava a la caixa forta ja tindrem el cas resolt...
- Normalment en una caixa forta s’hi guarden diners, joies, documents importants... Si arribeu a saber que guardava diners i els ha agafat i ha marxat... què resol això? Són els seus diners i els pot agafar quan vulgui i fer-ne el que vulgui...Què hi pinta aquí la sang? Falta alguna peça en aquest puzle...
- Sí, sí, està clar. Falta alguna peça...
- Bé, vaig a fer un volt. Si se m’acut alguna cosa, ja te la vindré a explicar, Verdaguer.
- Aquí estaré, Tere. Fes bondat!

I torno a fer aquell tros de carrer que ja he recorregut uns quants cops aquella nit. Torno a mirar els balcons de davant i tinc la sensació que la Rodoreda m’està mirant, que m’ha estat mirant tota l’estona. I tinc un pressentiment...
Al primer pis hi ha dos balcons. Creuo el carrer i m’acosto als intèrfons. 1r-1a: P. Mora, 1r-2a:  Pons-Costa. Faig una foto dels noms i torno al bar d’abans. Demano una tònica i em poso a treballar. És un joc divertit al que he jugat molts cops. Tens alguna dada d’una persona i es tracta d’aconseguir-ne més fins que tinguis les que necessites. Jo ara tinc una adreça i uns noms incomplets i vull acabar sabent qui és la Rodoreda del balcó i quina relació pot tenir amb el veterinari. Sant Google ajuda molt i les xarxes socials encara més. Si la meva escriptora té facebook, twitter o instagram aviat sabré força coses d’ella. Potser és la senyoreta Mora o la senyoreta Costa... M’agradava més Rodoreda, però em poso a jugar al meu particular “Quién es quién”.
Al cap d’una estona ja sé que me les he d’haver amb la Pilar Mora, mestra de la llar d’infants “El Petit Polzet”, col·laboradora de Creu Roja, seguidora de Lax’n’Busto, Oques Grasses i la sèrie Strangers Things, entre altres coses. Sé que l’estiu passat va anar de vacances a Andorra i, el que és millor, sé que té un parell de gats que sospito a quina clínica veterinària porta i... he trobat el seu telèfon mòbil! La majoria de persones no sap que dóna tanta informació de si mateix a les xarxes socials, però hi és. I jo la sé aprofitar...
Entro el seu número al mòbil i li envio un missatge.
“Bona nit. Sóc la Teresa Benet, periodista.
Segueixo la desaparició del veterinari Valentí Guix.
Estic fent preguntes als veïns. La puc trucar?”

No triga a aparèixer el doble tick blau. I poc després el text “...està escrivint”. M’hi jugaria un pèsol que em demanarà com he aconseguit el seu telèfon...

Doncs l’hauria perdut:
“Prefereixo parlar per missatges.”

Carai! Ni protesta per haver-li envaït la intimitat, ni defuig el diàleg. I a més a més em quedarà constància escrita de tot el que parlem. Perfecte! I comencem el nostre diàleg a través de missatges de Whatsapp:
- Coneix el senyor Valentí Guix?
- Sí, li porto els meus gats.
- I , a part del tracte com a veterinari, hi té tracte personal?
- Sí, fa anys que som veïns i últimament ens havíem vist algunes vegades.
- Últimament? Dies? Setmanes? Mesos?
- Mesos.
- Arrel de la seva separació?
- Sí.
- Mantenien una relació sentimental?
- No. No pas de parella. Només com a amics.
- Sap on és?
- No.
- Creu que la seva vida corre perill?
- No. Segur que està bé.
- Li havia dit que volia fugir?
- No, però crec que necessita temps per pensar.
- Sabia que havia estat visitant un psicòleg?
- Sí.
- Sabia que tenia una caixa forta?

I per primer cop la resposta tarda en arribar. Estava sorpresa que m’hagués contestat a tot. Tampoc no s’esplaiava en les respostes però m’havia parlat de tot i de seguida, sense pensar ni dubtar. I ara, quan ha sortit la caixa forta, el silenci se l’ha menjat...
Està clar que la caixa forta és la clau del cas.

- Pilar?
- Perdoni. Havia sentit un soroll a l’habitació...Eren els gats...No passa res...
- D’acord. Sabia que tenia una caixa forta?
- No, no. Tampoc no ho sé tot d’ell.

No me la crec.
La pregunta l’ha descol·locat. Ha posat l’excusa dels gats per guanyar temps. Sap el que hi havia a la caixa forta... Sap que està bé. Sap moltes coses aquesta dona... Però sento que si la pressiono més, tallaré el fil i no voldrà parlar més amb mi. És moment de deixar-la descansar i acabar bé.
- Moltes gràcies pel seu temps i la seva col·laboració, Pilar. Puc posar-me en contacte amb vostè, si se m’acut alguna altra cosa?
- No hi tinc inconvenient, sempre i quan no surti el meu nom enlloc.
- No pateixi per això. Li garanteixo. Moltes gràcies i bona nit.
- Bona nit!

I ara què?
Estic desvetllada, excitada, com un gos ensumant el forat d’un cau, sabent que té la presa a pocs metres però no hi pot accedir. La policia haurà de mantenir totes les hipòtesis obertes i anar-les descartant, però per a mi tot es redueix a descobrir què hi havia a la caixa forta. Llavors s’il·luminaran totes les pedretes i podrem refer el camí fins trobar el senyor Guix, sa i estalvi, i demanar-li perquè va desaparèixer un divendres al vespre clavant un ensurt a la seva filla.
I la caixa forta és una conseqüència de la separació. Se la va comprar després de separar-se. I la Rodoreda, que sap tantes coses, va entrar en escena també després de la separació. Per què va comprar una caixa forta després de separar-se? Què va aconseguir que tingués tant valor com per necessitar una caixa forta per guardar-ho? Alguna cosa que li va correspondre en la separació de béns? Alguna cosa que tenia por que li prengués la seva ex?

Tinc la sensació d’estar a prop de resoldre-ho tot, però necessito més informació. O un altre cop de sort. Torno a la porta de l’edifici per parlar amb el Verdaguer.
- Què, Tere, no pots dormir?
- Que va! Segueixo donant voltes al cas... Tu saps per què es van separar el veterinari i la seva dona?
- Em sembla que ella el va deixar perquè s’entenia amb un altre. És important?
- Saps jugar al billar?
- No. Amb què em surts tu ara?
- És que això és com una carambola de billar. La separació li fa comprar la caixa forta per amagar-hi alguna cosa. I ara aquesta cosa que amaga a la caixa forta el fa desaparèixer. Tac-tac-tac... carambola!
- Doncs no tenim res.
- Abans has comentat que la nena havia dit que sempre estava cansat i trist, oi?
- Sí. Normal. S’havia separat... El negoci no li anava bé...
- Sí, sí, tot és molt normal... Alguna cosa que tenim davant dels morros i no sabem veure ho explicarà tot. Què collons devia tenir a la caixa forta? Hauríem de saber si abans de la separació també estava trist i cansat...
- Tu també et vas separar, no? Pots saber com estaves abans i després?
- Ui, Verdaguer, d’això ja fa molt. I a mi no em van trencar el cor. Jo vaig ser la que vaig marxar perquè allò no funcionava. Em vaig quedar la mar de bé. I el malparit del Berni no va tardar ni quinze dies a buscar-se’n una altra... No em puc fer a la idea del que sent el veterinari...
- Doncs haurem d’esperar que uns altres resolguin el cas...
- Sí, suposo que sí. Ara sí que me’n vaig a dormir.
- Doncs, bona nit, maca.
- Bona nit. Cuida’t.

I me’n vaig cap a casa. I quan miro amunt torno a veure la Rodoreda que encara segueix al balcó i m’està mirant. Jo sé qui és ella i penso que ella no sap qui sóc jo, però trobar-la sempre mirant-me em comença a fer dubtar i m’incomoda una mica. Veig que no pot dormir. Igual que jo. També deu donar voltes al cas. Però ella té les peces que em falten a mi...

Quan arribo a casa, malgrat el risc de perdre bous i esquelles, m’arrisco a tornar-la a molestar amb més missatges.
- Pilar, no paro de donar voltes al cas i no puc dormir. Encara està desperta?
- Si. A mi també em costa dormir.
Increïble. M’ha contestat de seguida. I no sembla molesta per la nova intromissió...
- Què em pot explicar de la separació del veterinari?
- Ella es va enamorar d’un altre home i el va deixar.
- I ell com s’ho va agafar?
- Fatal. Deprimit. Sense esma per res.
- Però vostè només era una clienta...
- Si. Un dia li vaig portar els gats, vam començar a parlar i va acabar plorant. Es moria de vergonya. Li vaig dir que estigués tranquil i que si necessitava parlar, comptés amb mi... Era l’hora de plegar. Vam anar a prendre un cafè. Vam parlar i ens va anar bé als dos. Des de llavors ens anàvem veient. Li anava bé parlar amb mi i a mi m’agradava ajudar-lo.

Li haig de treure el tema de la caixa forta, però vull agafar-la amb la guàrdia baixa per aconseguir alguna cosa. No sé gens com fer-ho. Mentrestant aniré donant voltes per veure si trobo alguna drecera.
- I el psicòleg? Li anava bé?
- Estava molt vulnerable. Patia molt... I el psicòleg li va donar consells molt radicals: que agafés distància, que es protegís, que es posés una cuirassa per no patir tant... Li va receptar antidepressius i anava molt “dopat”... ni el feien plorar les tristeses, ni el feien riure les alegries... Estava sempre en un estat d’apatia que no li agradava... No era ell...
- I no va voler deixar el tractament?
- El metge li va dir que al principi era normal. I d’altra banda així podia rendir a la feina i fer-se càrrec dels nens sense estar tot el dia plorant, ni li venien pensaments negres... ja m’entén... Al començament ja li estava bé, però ara cada vegada ho portava pitjor i estava decidit a deixar les pastilles... S’adonava que no era ell... i deia que preferia patir, però notar-se la sang a les venes...
- És curiós... ara que parla de sang... Sap que al seu despatx van trobar taques de sang? Creu que es podia haver intentat autolesionar?
- No. Ja no tenia aquests pensaments. Volia sortir-se’n i tornar a estar bé.
- I de què creu que devia ser la sang?
- Vagi vostè a saber...Algun accident domèstic...
- No hi havia cap instrument de tall, ni ganivet, ni obrecartes, ni navalla, ni tisores... Tot en ordre, però amb taques de sang... –i llavors, finalment, em decideixo a moure peça-. Potser es va fer mal amb el que guardava a la caixa forta...
- Potser...

M’hi estic acostant... Ara he d’anar amb molt de compte per no perdre-la, com quan estàs pescant, han picat i has d’anar tibant i deixant fil, anant amb compte que l’ham no es desenganxi...
- Potser no pot o no vol dir-m’ho... i està en tot el seu dret, és clar... però... vostè sap què guardava a la caixa, oi?
- Podria ser...

Ara toca deixar fil, abans no se m’escapi...
- Creu que tornarà aviat el veterinari?
- Sí. No crec que tardi gaires dies. Només s’ha de tornar a acostumar i tornarà aviat.

Estic ben estranyada del nivell de confidències que m’està oferint aquesta dona. Li dec haver inspirat confiança o necessitava parlar amb algú perquè no és normal que m’estigui donant tanta informació i de manera tan generosa.
- Sembla que amb vostè tenia molta confiança. Sap si hi havia altres persones que poguessin estar al corrent del seu estat o dels seus plans?
- No es pot dir mai, però jo crec que no parlava amb ningú més d’aquests temes tan personals...
- I, sí és que vol dir-m’ho, creu que es posarà en contacte amb vostè abans d’aparèixer...
- Això sí que no ho sé. Podria ser...però no crec que ho faci...
- I quan torni –altre cop a tibar una mica el fil-... creu que tornarà a guardar a la caixa forta el que hi havia?
- No. Sincerament crec que ja no la utilitzarà més la caixa...almenys pel que la va fer servir...
- Que no em dirà...
- Crec que ni que li digués no s’ho creuria...
- Provi-ho.

I per primer cop la resposta no és immediata... El silenci s’allarga i no goso interrompre’l perquè tinc por de perdre-la. Potser l’he pressionat massa i al final ha deixat de confiar i ja no em vol dir res més. El pitjor que puc fer és insistir i reclamar una resposta... Li he de deixar el seu temps... I si em contesta amb evasives, li he de respectar i continuar com si m’ho hagués cregut.
Finalment apareixen les lletres “...està escrivint”. Només un instant.
I el seu missatge em desconcerta. És una emoticona d’un cor bategant.
I després unes de comiat: una mà que saluda i un rostre que fa un petó.

- Pilar?
- (...)
- Es troba bé?
- (...)
- Vol que ho deixem per avui? Bona nit.
- (...)

Ja no hi és. L’he perduda. “Última connexió avui a les 02:47”
Ja no em contestarà cap més missatge. Ni aquella nit ni en els dies següents. Ni cap trucada. La Rodoreda ja no vol saber res de mi i això que m’ho estava explicant tot amb pèls i senyals...
Recapitulo...

Quan el veterinari es va separar, va agafar una depressió. Va anar al psicòleg, que li va receptar antidepressius molt forts, que el feien anar zombi. Va comprar una caixa forta i hi va guardar alguna cosa que avui ha tret i ha provocat les taques de sang. Havia decidit deixar el tractament. Necessitava desaparèixer uns dies, però està bé i tornarà aviat.
Vist així, el cas comença a deixar de tenir interès. Qui no ha necessitat desaparèixer un parell de dies per aclarir-se les idees? Després tornes i tot torna a ser normal. De fet, si no hagués aparegut la nena inesperadament, no se n’hagués assabentat ningú... Si es confirma la teoria de la Rodoreda, és així de simple.
Només em queda la curiositat de què carai guardava a la caixa forta... “Crec que ni que li digués no s’ho creuria...” I després cors, manetes dient adéu i petonets i ja no m’ha dit res més... És estrany perquè m’ho estava explicant tot. Semblava còmoda... I tampoc no hem arribat a un moment de tensió en la conversa que la fes posar en guàrdia i desconfiar...
Repasso la conversa del xat una vegada i una altra, buscant algun detall que m’hagi passat inadvertit, però no aconsegueixo trobar-lo...

Només dos dies després, quan el dilluns el veterinari tornarà demanant disculpes a la família, tot prendrà sentit i les peces acabaran d’encaixar...
Resulta que, fent cas del psicòleg, el veterinari havia deixat el seu cor ferit a la caixa forta perquè no li fes mal en el seu dia a dia. Les pastilles el mantenien estabornit perquè no en notés tant l’absència i per això vivia una vida sense emocions: ni alegries ni tristeses. Però viure d’aquella manera se li feia insofrible i va decidir recuperar el seu cor (que va deixar les taques de sang) i agafar-se el cap de setmana de reflexió en solitari per tornar-se a acostumar a reconèixer les seves emocions i encaixar-les correctament.
La Rodoreda ja m’ho havia dit ben clar: “Crec que ni que li digués no s’ho creuria...” I l’emoticona del cor bategant. I com que ja m’ho havia dit tot, es va acomiadar.
A vegades és difícil adonar-se de les coses malgrat tenir-les davant dels morros. Bé, sigui com sigui, cas tancat i una gran alegria per l’inspector Martínez: aquest cop no se li ha mort ningú.

29 d’ag. 2020

"Les coses senzilles" (Txarango)

Tot el darrer disc de Txarango ("De vent i ales") és exquisit. Però aquesta cançó "Les coses senzilles" la trobo genial pel que diu i com ho diu.

Hem de ser conscients que estem només de pas, que hem d'intentar fer-nos fàcil el dia a dia i no perdre energia en coses que no s'ho valen. Acceptar que la mort serà el nostre irreversible punt i final i que això és un procés natural i no l'hem de defugir ni tenir-li por. I reconèixer que gairebé sempre la clau per poder sortir dels laberints en que ens compliquem la vida és... l'amor.

Escolteu la cançó i escolteu la lletra!


LES COSES SENZILLES (Txarango)
La vida és tant fràgil,
És tant fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Comprenent el mandala...

T'ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.

I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.

Provant de viure lent
Anem cuidant d'aquest present.
D'aquest present.

He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l'infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.

La vida és tant fràgil,
És tant fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Agraint cada passa...

T'ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.

I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.

Provant de viure lent
Anem cuidant d'aquest present.
D'aquest present.

He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l'infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.

Tant difícil dir-nos les coses senzilles...
Tant difícil fer-nos mes fàcil la vida...
Tu ja ho saps; a vegades no trobo el camí
I al final d'aquest laberint només hi ha...
Només hi ha un t'estimo.

27 d’ag. 2020

Puigdemont, el meu president

Acabo de llegir el llibre “M’explico. De la investidura a l’exili” (amb Xevi Xirgo, Ed. La Campana) que narra les vivències en primera persona de Carles Puigdemont, des que va ser investit President de la Generalitat fins que va marxar a l’exili després del referèndum de l’1 d’octubre (el 10 de setembre sortirà la segona part "La lluita a l'exili"). I la lectura d’aquestes apassionants 677 pàgines m’ha refermat en el respecte i l’admiració que tinc envers la seva persona.

Una persona sense ambicions personals en el món de la política i només una gran vocació de servei a una idea: assolir la independència de Catalunya. Va assumir l’encàrrec d’ocupar la presidència de la Generalitat amb aquesta intenció i deixant molt clar que no volia continuar optant a presidir-la en futures ocasions. Va assumir el repte temporal amb totes les conseqüències, sense por, amb convicció.
Una persona intel·ligent, amb gran capacitat d’anàlisi, àmplia cultura, grans valors humanistes i democràtics, educat, assenyat, valent, coherent, conseqüent, amb la capacitat d’escoltar tothom i tenir en consideració l’opinió de tothom, però a qui no li tremola el pols quan ha de prendre decisions. I n’ha hagut de prendre de molt difícils.
Ha estat sotmès a una pressió inaguantable, per part de les forces del Govern d’Espanya, però també per part dels seus socis de govern i fins i tot per gent del seu propi partit, per part de l’opinió pública i els mitjans de comunicació. Sotmès a aquestes pressions inhumanes, se n’ha sortit sempre amb solvència i s’ha guanyat el respecte del món sencer que el reconeixen, a banda de poques excepcions, com un estadista de talla internacional.
Més enllà de les crítiques que puguin repartir-se entre les persones que considera que li han fallat (i és molt probable que siguin ben certes), em quedo amb la seva capacitat de lideratge, posant-se davant d’un projecte d’una altíssima complexitat i duent-lo endavant sense que li tremoli el pols i salvant tots els esculls que se li han presentat, intentant sempre prendre les decisions que el permetessin poder-se mirar al mirall sense necessitat d’avergonyir-se.
Especialment encertades he trobat les paraules que li va adreçar en una ocasió Joaquim Maria Puyal:

L’anterior president, quan no sabia cap on anar, es girava i veia milions de ciutadans que li indicaven el camí; ara, quan milions de catalans no sabem cap on anar, mirem endavant i et trobem a tu.”

Un llibre totalment recomanable que em fa dir en veu alta, un cop més:

Puigdemont és el meu President!

26 d’ag. 2020

"Inconfessable" (un poema)


Un poema diferent de tots els que havia fet mai a Calafell, davant del mar.
Només llegiu-lo, sense cap explicació adicional.
I ja em direu el què...

INCONFESSABLE (26-8-20)
L’onada crida, bramula
i és la seva veu l’escuma
blanca que crida, violenta,
s’esgargamella, rebenta,
esclata: pura impotència.

Vol morir, vol suïcidar-se,
vol acabar amb la cadena
que per sempre més la lliga
a anar i venir sense treva.

És “El crit” de Munch, però moll
i salat. Desencaixat.
Un crit que crida, que udola,
un crit de desesperança,
queixa pregona d’esclaus:

- Vull sortir de l’engranatge!
Vull anar a morir a la platja,
però morir-me de veritat,
sense que em tibin dels peus
i hagi de tornar endarrere,
mar endins, ulls encetats,
pulmons plens d’aigua salada.
Vull morir! No em sents?
                         I em mira.

I jo atònit, balb, sorprès,
incapaç de donar crèdit
al que tinc al meu davant,
trec la llibreta i el boli.

Prenc apunts del natural
i intento deixar constància
de la injustícia flagrant,
del plany de desesperança,
de la tragèdia perpètua.

Me la miro amb uns nous ulls
a aquesta onada que em parla,
que, per parlar al món, em parla
a mi, que sóc al davant.

Em crida, m’escup, m’insulta,
plena de por, dolor i ràbia.
I jo em vaig tornant petit
i voldria tornar al llit
des d’on semblava bonic
aquest so de les onades.

Però ara ja no puc marxar,
l’encàrrec em crema als dits
i tinc el cor trasbalsat
pel descobriment terrible
contra el que no puc fer res.

Sóc petit. Una persona
minúscula. La natura
és immensa i poderosa
i sàvia. O això pensava
fa només una estoneta,
abans de saber que el mar
té esclavitzades les ones.

Jo que vaig tenir una filla
i vaig donar-li aquest nom
associant-lo a la bellesa,
la força i la llibertat...

I parlant amb mi mateix
es va esmorteint l’angoixa.
Segueixo mirant les ones
-que ara criden sense veu-
i dubto si era real
el que tant em preocupava.

Les miro. Sembla que ploren.
Els crits potser eren sanglots.
I ara entenc que aquest dolor,
la tristesa acumulada,
és el motiu que provoca
que la mar sigui salada.