Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de juny 2024

"Houston" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!  

HOUSTON

El Pere Fontanals, tutor de 5A de l’escola Mercè Rodoreda, camina cap al vestíbul, s’apropa al vidre que dona al carrer, mira amunt i avall, torna a la sala de mestres, s’asseu i mira el rellotge. És el segon cop en pocs minuts que fa el mateix recorregut. Tanca els ulls, sospira i rumia els dies que porta així.

Avui és dijous i dilluns a la tarda va passar tot. Potser podia haver dit les coses d’una altra manera, però està convençut que va fer el que havia de fer. Hi ha coses que no es poden deixar passar.

El Darek li havia clavat una tremenda bufetada a la Queralt. Perquè sí. Com una mostra més de la seva actitud prepotent i maleducada. Només afany de popularitat a qualsevol preu. 

Estaven a classe de català i li va dir:

–Et sona?

I quan la nena va contestar-li:

¬–El què?

Li va etzibar una bufetada desmesurada i, rient, va dir:

–La cara. Sí que et sona, sí.

I tant que va sonar! Com els platerets d’una orquestra. Tothom va quedar immòbil i en silenci. Un segon. Dos segons... Fins que la Queralt va arrencar a plorar amb la galta vermella i va atansar-se a la taula del mestre, que no se’n sabia venir.

–Però a tu què et passa, Darek? Què hi tens al cap? Fora de la classe!

El Pere cridava fora de sí i va arrossegar el Darek d’un braç fins a empentar-lo cap al passadís.

–Ara mateix escriuré als teus pares. Això no quedarà així!

I va donar un cop de porta tan fort que tots els mestres de les classes veïnes van treure el cap, espantats pel soroll exagerat.

“Senyors Vendrell-Varela,

avui el seu fill Darek ha comès un acte de violència gratuïta i desmesurada contra una companya que no li havia fet res, només per pur afany de diversió i protagonisme. Massa sovint dona mostres d’aquest caràcter disruptiu, provocador i maleducat i vull parlar urgentment amb vostès de les conseqüències que s’han de derivar d’aquesta actuació d’avui i de la millor manera de reconvertir aquests comportaments.

Els convoco demà mateix a les 9:00 h a l’escola per parlar-ne sens falta.

Atentament,

Pere Fontanals.

La mare es va excusar dient-li que els era impossible anar a l’escola ni dimarts ni dimecres per motius laborals. A canvi, es va comprometre a ser a l’escola el dijous a primera hora. Però ja passen vint minuts de les nou i encara no s’han presentat.

De sobte sona el timbre. Finalment han arribat. El Pere s’acosta a l’entrada, amb el posat més neutre que és capaç de fer, i els obre la porta.

–Bon dia –i encaixen les mans amb fredor–. Per aquí, si us plau.

–No hem pogut arribar abans –així, sense cap més explicació.

El mestre passa davant i caminen callats en fila índia fins a la sala de reunions. Els obre la porta i estén la mà dreta, cedint-los el pas. S’asseuen tots tres al voltant d’una petita taula quadrada i hi ha uns segons de silenci incòmode.

–Houston, tenim un problema... –arrenca el mestre, buscant una complicitat que no troba.

Ha donat moltes voltes a la manera de començar l’entrevista. Aquesta era una de les possibilitats, tot i que no estava convençut que fos la més adient. El senyor Vendrell mira la seva dona amb una mirada interrogativa i reprovatòria i en aquest joc de mirades el Pere s’adona que s’ha equivocat.

–Perdó? –diu el pare del Darek

–Sé que van llegir el meu correu i suposo que el Darek els va explicar el que havia fet. El problema és l’actitud del seu fill i la manca de respecte envers companys i mestres. Considero que aquest cop ha creuat una línia vermella i la bufetada que li va donar a la Queralt hauria de tenir conseqüències.

Del to informal de la primera frase, el mestre ha passat a un to seriós i contundent que genera un total distanciament entre les dues parts.

–Em sembla que estem traient les coses de lloc. Va ser només una broma i el Darek ja li va demanar perdó a aquella nena que, per cert, sempre li busca les pessigolles–respon la mare, en el paper d’advocada defensora.

–Això els ha dit el Darek? Jo no vaig sentir cap paraula de disculpa.

–Li va enviar un missatge al vespre. Tinc aquí la captura de pantalla –diu, fent la intenció de buscar el missatge al seu mòbil.

–No cal, no cal. M’ho crec, però em sembla totalment insuficient. El reglament de règim intern contempla mesures disciplinàries per casos d’agressió com aquest i penso que al Darek li aniria molt bé rebre’n una per adonar-se que els actes tenen conseqüències.

–Estem parlant d’expulsions? –diu el pare, amb posat seriós.

–Sí. Una expulsió del centre d’entre un dia i una setmana.

–Estem tots bojos aquí o què passa? –explota el pare, perdent les formes i alçant la veu– estem parlant d’una puta broma. Se n’han fet tota la vida. Mira, tens una taca al jersei, mires cap avall i et donen un cop de dit al nas. S’ha fet tota la vida. D’acord que no va calcular bé i la bufetada va ser massa forta, però ja va demanar perdó. Punt. I d’això ja fa tres dies. No fotem! A què trauria cap una expulsió tres dies després?

El Pere respira a poc a poc i deixa acabar aquell pare excitat.

–Senyor Vendrell, mantinguem la calma. Si han passat tres dies no és pas per culpa meva ni de l’escola. Jo els vaig citar per l’endemà mateix...

–N’hi ha que treballem també, eh? I no podem plegar quan ens dona la gana.

–Deixi’m acabar, si us plau. Per molt que vostè ho consideri una broma, va ser de molt mal gust. La nena va rebre una bufetada exagerada, de cop i volta i sense cap motiu que la justifiqués. Això és violència. Li va fer mal. Mal físic i mal psicològic. La vergonya, la sensació de ridícul, d’indefensió. Cal que aquesta actuació tingui una conseqüència perquè ni el seu fill ni cap altre infant hi torni.

–No hi estem d’acord –etziba la mare en nom dels dos.

–Vull que tinguin clar que el que els proposo és pel bé del Darek. És part de l’educació ensenyar a posar límits i prendre consciència de les conseqüències que tenen els nostres  actes. Estic segur que tan vostès com jo volem que el Darek sigui una persona de bé en el futur...

–I creus que no ho és, oi? –li diu el pare, desafiant.

–Jo no he dit això, senyor Vendrell. En cap moment estic jutjant-los, ni a vostès ni al Darek. Tot forma part del creixement natural dels infants. Els nens van provant, busquen els límits, experimenten. La nostra feina és ajudar-los a conèixer aquests límits i explicar-los que no tot s’hi val. El Darek ha d’entendre que no pot anar donant bufetades impunement.

–Suposo que cada cop que al meu fill l’insultin al pati o se’n riguin per les notes que treu, faran el mateix amb els que ho facin, oi? –contraataca la mare.

–Les normes són iguals per a tothom. Els asseguro que si algú li dona una bufetada al Darek al mig de la classe, convocaré aquells pares i els diré el mateix que els estic dient ara a vostès.

Per primer cop en molta estona es crea un moment de silenci. Sembla com si cadascú estigués buscant nous arguments per contraatacar i el primer en obrir foc torna a ser el mestre.

–Perquè... a casa el Darek es porta bé? Els fa cas a vostès?

–Sí –contesten els dos a l’uníson, mirant-se l’un a l’altre.

“I una merda!” pensa interiorment el mestre, però això no pot dir-ho. En les juntes d’avaluació, quan s’ha parlat del comportament del Darek, més d’un company ha explicat escenes de vergonya aliena protagonitzades per aquesta família al mig del carrer. El nen cridant els seus pares, negant-se a fer el que li demanaven a crits, tots faltant-se al respecte els uns als altres... I encara increpant els que passaven per allà i inevitablement acabaven mirant.

–Em costa de creure que el Darek sempre sigui obedient amb el que li demanen. Aquí no sempre ho és. Ni responsable. A casa col·labora d’alguna manera? Es fa el llit? Para taula? 

¬–Jo no et demanaré si et planxes les camises o t’ho fa la teva dona. No m’ho demanis tampoc a mi. Cada casa és un món i tots ho fem com podem –li etziba la mare del Darek

–Disculpi, senyora Varela, no tinc cap interès en ficar-me en la seva intimitat familiar. Tinc la sensació que el Darek no està acostumat a assumir responsabilitats i penso que a la seva edat això és bàsic per afrontar el futur. No vegin en mi un enemic. A tots tres ens preocupa la seva educació.

El Pere busca connectar emocionalment amb els pares amb un to conciliador, però aquests mostren una actitud distant i bel·ligerant. El silenci s’allarga perillosament i demostra que no hi haurà unanimitat.

–Em sembla que ja li has posat l’etiqueta al Darek i, per molt que parlem aquí, això no ho canviarem –li etziba la mare, eixuta–. O sigui que no cal que perdem el temps. Com a pares tenim alguna cosa a dir o només hem d’acceptar el càstig i ja està?

–Em sap greu que pensin això perquè no és veritat. Intento valorar el Darek pel que fa. Té moltes coses bones, però també en té d’altres que ha d’aprendre a millorar. I, com tothom, ha de complir les normes i assumir les conseqüències dels seus actes. El que seria ideal és que consensuéssim les conseqüències que ha de tenir aquesta bufetada entre vostès i jo, però si això no és possible...

–No. No és possible –l’interromp el pare.

–Si això no és possible –reprèn el mestre, com si ningú no l’acabés d’interrompre– l’escola proposarà una sanció i vostès poden recórrer al Consell Escolar si no hi estan d’acord.

–Em sembla que no cal que perdem el temps amb recursos que ja sabem com acabaran. Quin càstig proposes?

–Ja els he dit que, per casos com aquest, es preveu una expulsió del centre d’entre un dia i una setmana. Penso que un o dos dies seria suficient i que estaria molt bé que es disculpés públicament a la classe quan tornés.

–Que es quedi dos dies a casa i punt. Les disculpes ja les va fer amb la nena i no cal fer-lo humiliar públicament.

El Pere veu que no en traurà res d’aquella família. No tenen cap interès en reconèixer el que el seu fill ha fet malament ni en ajudar-lo a millorar. I tampoc no s’agafaran bé res del que els expliqui. No poden fer front comú. No té cap sentit allargar la reunió.

–Doncs quedem així. Vaig a buscar el Darek i se l’emporten. Així ja compta avui com el primer dia d’expulsió. Avui i demà que es quedi a casa, que reflexioni i dilluns tornem a la normalitat.

Les cares dels pares demostren el disgust d’haver de marxar amb el nen i pensar amb qui col·locar-lo, però se l’empassen i no baden boca. Segur que tenen ganes d’acabar la reunió i marxar. 

–Necessitaré que em signin la comunicació oficial de la sanció. Vaig a imprimir-la i els porto el Darek. Esperin un moment, si us plau.

El Pere se’n va escales amunt i, quan està prou lluny, deixa anar un llarg sospir mentre remuga:

–Vosaltres mateixos! A mi només em queden uns mesos, però vosaltres l’haureu d’aguantar tota la vida!

Al cap d’una estona torna a baixar amb dos papers a les mans i el Darek uns graons per davant. Quan arriben al vestíbul, el pare ja ha marxat a buscar el cotxe i només queda la mare.

–Per què me n’he d’anar? –li demana el nano– No hi ha dret que m’expulsin per tan poca cosa!

–Es veu que aquesta escola té aquestes normes, noi –li diu la mare amb un to entre despectiu i burleta–. No ho allarguem més. Marxem!

Però quan fa intenció de girar cua, el mestre l’atura:

–Un moment, si us plau, m’ha de signar la comunicació de la sanció. Aquí i aquí. Aquesta còpia és per a vostès.

La mare gargoteja de mala gana els dos papers i se’n queda un que doblega maldestrament per la meitat i entafora dins de la bossa de mà sense mirar-lo.

–Adéu! –i es gira ràpidament per evitar una nova encaixada de mans.

El Darek ni tan sols s’acomiada i tots dos passen la porta d’una revolada.

El Pere es queda palplantat al vestíbul. Amb la mirada al terra i el mal regust de no haver estat capaç de connectar amb aquella família. Li sap greu perquè amb aquest exemple, el noi no canviarà i seguirà donant problemes. Aquells pares li estan fomentant una actitud que provocarà que els problemes l’acompanyin vagi on vagi. I quan tots plegats se n’adonin que no van bé, ja serà tard. El monstre s’haurà fet massa gran.

S’encamina cap a la màquina de cafè i hi troba el Gerard, el profe d’anglès.

–He vist el pare del Darek que sortia amb cara d’emprenyat. Estarem uns dies tranquils o no?

–Avui i demà es queda a casa. Dilluns tornarà.

–Val més això que res. Segur que aquesta tarda tindré una classe tranquil·la, sense aquell element.

–No és culpa seva. T’ho asseguro. Els testos s’assemblen a les olles.

–Doncs estem arreglats perquè de testos esquerdats en tenim un bon grapat. Va, home, va, no t’hi capfiquis, tu, ara. Treu-te’l del cap i pensa en els altres vint-i-cinc.

–Tens raó. Vaig a veure si ja estan fetes les fotocòpies de la gimcana de Sant Jordi.

I, com tants cops passa, el que és urgent fa fora el que és important. Al cap d’una estona ja està capficat en un munt de coses que dilueixen el record de l’entrevista amb els senyors Vendrell i el redueixen només a una ombra llunyana.

A les cinc de la tarda, ja pràcticament ni hi pensa i agafa el cotxe per anar al centre a fer un encàrrec. Comença a donar voltes per buscar aparcament, però a aquella hora està impossible. Fins i tot la zona blava està plena i només queda l’opció dels pàrquings a preu d’or. Li fa malícia pagar perquè està convençut que enllestirà en un tres i no res. Així doncs s’arrisca a deixar el cotxe en doble fila. Està tip de veure gent que ho fa i pensa que, per una vegada, ell també s’ho pot permetre.

Encén els quatre intermitents i entra tan de pressa com pot a la botiga de queviures. Li costa una mica trobar els iogurts de llet de cabra, però no triga a arribar a la caixa per pagar. Malgrat que ha anat ben de pressa, quan surt al carrer veu un cotxe de la policia local aturat davant del seu. I, d’esquena, un agent posant-li una multa. Quina mala sort!

És plenament conscient que no té raó perquè ha fet una cosa que no es pot fer, però s’adreça a aquell municipal disposat a intentar-ho. Li explicarà que només era un moment, que no ho fa mai, que tenia molta pressa... Però tot l’argumentari es desfà com un castell de cartes quan el policia es gira i descobreix que és el pare del Darek Vendrell, a qui molt lentament li neix un somriure al rostre, mentre dels seus llavis surten uns mots que li resulten molt familiars:

–Houston, tenim un problema!


1 de maig 2024

"Educació" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!  

EDUCACIÓ

El divuit de gener de 1968, la família Salicrú va sortir del teatre de Balaguer com si fos un mostrari del color vermell. El primer, el Guillem, amb ulls d’haver plorat i la galta esquerra lluent com un semàfor enfadat. Darrere seu, el pare, Sebastià Salicrú, respectat director del diari Segre, altiu i marcant distància. I al seu costat, amb la mirada baixa, Soledat Santacreu, la mare. Tots tres constituïen el clar exemple de la vergonya i la indignació i marxaven amb pas viu.

Una mica abans, enmig del tercer moviment de la Primavera de Vivaldi, quan el violí solista refilava de manera delicada, de sobte i sense previ avís havien intervingut la secció de vent i la percussió: l’escandalós esternut del Guillem va ser violentament replicat per una terrible bufetada del pare, perquè aprengués que mai més no havia de fer una cosa igual en públic. 

Des d’aquell dia, el Guillem es tapava el nas quan li venien aquelles pessigolles que precedien l’explosió. Tancava la boca, contreia el coll, ajuntant la mandíbula amb el pit, i aconseguia que la glotis li explotés en silenci, causant-li un dolor agut que donava per bo. Tot per no tornar a patir la ira del seu pare.

Una altra cosa eren la mare i l’àvia, dones dolces i amoroses que el felicitaven per cada cosa que feia bé, el cobrien de petons i carícies i li nodrien la imaginació amb rondalles i llegendes que l’embadalien. Fins a tal punt que es va proposar arribar a ser escriptor d’històries tan fantàstiques com aquelles.

Però la natura no l’havia dotat per a l’escriptura. Amb prou feines separava correctament les paraules, mai no estava segur d’on havia de posar els punts i les comes i era massa generós amb les faltes d’ortografia. La professora de català els feia fer una redacció cada setmana i sempre l’acabava ridiculitzant pels seus errors fins a fer-lo morir de vergonya. Entre ella i l’exigència exagerada del seu pare el volien convèncer que mai no arribaria a ser escriptor. Però després venien les lloances als textos que els alumnes més brillants llegien en veu alta. I llavors el Guillem oblidava el ridícul, es deixava portar per la màgia de la lectura i somiava que un dia també llegiria el seu davant de tothom.

–Per després de les vacances, vull una redacció sobre com seria el seu Nadal ideal –va encomanar-los la professora, l’últim dia lectiu del desembre de 1968.

I el Guillem se’n va anar a casa disposat, amb temps per endavant, a fer el millor text de la seva vida. Les idees de seguida li van brollar generoses, però llavors havia de transformar-les en escriptura i allò ja eren figues d’un altre paner. Va passar un parell de dies buscant paraula per paraula al diccionari i corregint les moltes faltes d’ortografia que havia perpetrat i després va aconseguir que la bibliotecària l’ajudés a posar els punts i les comes allà on tocaven.

Estava convençut que per fi havia aconseguit escriure un relat digne. Com més el llegia, més li agradava i, en algun raconet dintre seu, va començar a covar la petita esperança que per fi les coses canviarien.

El vuit de gener, quan va entrar de nou a l’aula, ni tan sols va notar el fred de tants dies sense calefacció. Va deixar la seva redacció a la taula de la mestra, amb el cor bategant desaforadament, i es va posar a fer lectura individual en silenci. Però no parava de desviar la mirada del llibre cap a la senyoreta que llegia les redaccions, fins que van coincidir.

–Guillem Salicrú, vingui un moment, si us plau.

Vermell com un pebrot i tement el ridícul habitual, va comparèixer immediatament.

–Qui li ha escrit això? –va dir-li abaixant una mica la veu, però no prou perquè tots els companys ho sentissin.

–Jo mateix, senyoreta.

–No m’enganyi, Guillem. No hi ha ni una falta d’ortografia.

–Li ho prometo. Vaig buscar totes les paraules al diccionari per no fer-ne cap –va contestar amb timidesa, però també amb un petit punt d’orgull.

La senyoreta Joana va avaluar-lo amb la mirada i, potser perquè era el primer dia de curs, li va concedir el benefici del dubte.

–Atenció, tothom! Sembla que el senyor Salicrú per fi ha escrit alguna cosa pròpia de la seva edat. Escoltem-la –i li va estendre el full perquè el llegís.

I llavors, amb mil coses al cap i les emocions a flor de pell, va aparèixer la inoportuna picor al nas i no va ser-hi a temps: un esternut huracanat va esclatar poderosament, sense que les mans que aguantaven el paper, poguessin fer res per aturar-lo.

L’ona expansiva va provocar un ensurt general, després una riallada histèrica col·lectiva i, finalment, un rictus de disgust i total desaprovació de la senyoreta Joana. Li va arrabassar el full dels dits i, mirant-lo amb absoluta fredor, el va estripar en dos, quatre i vuit bocins, que va llençar a la paperera mentre sentenciava:

–Senyor Salicrú, si no té educació per no esternudar així en públic, no cal que escoltem el seu text. 

28 d’abr. 2024

"Matrioixca" (microrelat)

 No n'havia fet mai cap. Aquest és el meu primer microrelat...

MATRIOIXCA

Tenia set anys quan vaig descobrir que era adoptada. M'havien anat a buscar a Rússia quan tenia uns dos anys, però jo no em reconeixia en aquella nena de trenes rosses que mirava a càmera amb posat desafiant. Descobrir-ho va ser com veure la primera esquerda en un llac glaçat quan comença la primavera. Em vaig tancar en mi mateixa: suposo que volia protegir-me perquè ningú no em pogués tornar a fer mal.

Una psicòloga va començar a tractar-me amb l’ajut d'una d'aquelles nines russes que s'amaguen l'una dins de l'altra. M'explicava que tots érem així: que semblàvem d'una manera, però per dins teníem més coses que no sabíem i anàvem descobrint. Ho penso ara i crec que era una metàfora massa elevada per a una nena de set anys, però el cas és que va funcionar.

Quan vam obrir la penúltima nina, vaig agafar la més petita que havia estat dins tot aquell temps. Era un nadó amb la pell molt blanca. La vaig sacsejar i vaig notar que dins tenia alguna cosa que dringava. A còpia de sacsejar-la, va començar a humitejar-se i de tant en tant es formava una gota que davallava fins el terra. Quan vaig arribar a casa vaig trencar-la per saber què amagava. Era un glaçó que s’estava desfent. L’últim record de la gèlida Rússia.

1 d’abr. 2024

"ADN" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

ADN

El Fouad s’endinsa entre el laberint de cotxes de l’aparcament públic de Saint Dennis amb els nervis d’una primera vegada. Arrossega els peus i gira el cap a totes bandes, amb la caputxa calada i els guants a les mans. Sempre ha tingut males cartes a la vida: família algeriana i okupa, orfe de pare, asmàtic... Però sap que res d’això no serà un atenuant si avui l’enxampen.

De petit, al barri li deien Foufou i se’n reien de la seva feblesa. No tenia força ni podia córrer com els altres perquè s’ofegava al mínim esforç. Només seia en un banc i intentava llegir un còmic. Però li prenien, li llençaven al bassal, s’hi pixaven, li arrencaven les pàgines i les hi posaven per dins de la samarreta... Malgrat tot, l’endemà sempre hi tornava i al final se’n van cansar. El van seguir tractant amb una certa indiferència i dient-li Foufou, però de mica en mica van anar tolerant la seva presència i van deixar d’humiliar-lo. Com si valoressin la seva capacitat de resistència. 

I un bon dia van començar a incloure’l al grup. Quan provava d’allunyar-se perquè no se sentia còmode en aquell ambient, el cridaven i li demanaven l’opinió. I com més desapercebut volia passar, més el buscaven. Ell volia ser un camaleó camuflat enmig d’aquells guacamais de mil i un colors, però no hi havia manera de sortir-se’n. Com més en volia marxar, més fort era el vent de cara que li dificultava escapar d’aquell destí. El Yacine, el Soufian i el Tarik el feien entrar a la rotllana quan tramaven nous plans, li passaven les cerveses (els porros no, perquè s’ofegava) i el comptaven quan repartien els guanys. De mica en mica, el va anar atraient la força gravitatòria d’aquell microcosmos fins que ahir li van dir:

- Demà t’estrenes, Fouad! Demà obriràs el teu primer cotxe! 

Quan va sentir que no li havien dit Foufou, va saber que no s’hi podia negar. I va començar el neguit: com carai havia d’obrir un cotxe? Li van explicar que era molt fàcil. Només calia posar el tornavís en un lloc determinat i la porta s’obria. Llavors havia d’entrar, buscar alguna cosa de valor, agafar-la i marxar. Qüestió de segons. Tots estaven farts de fer-ho. Però ell no era com els altres. 

Per a ell un tornavís era només una eina per adobar un moble o un llum espatllat. I un policia, un agent de l’autoritat que calia respectar i obeir. I un cotxe tancat... només un cotxe tancat, que en cap moment li provocava el desig d’obrir-lo, de la mateixa manera que no voldria que ningú li agafés les seves coses. El que li demanaven aquella colla, als que ni tan sols podia anomenar amics, anava contra la seva natura. 

Recorda tot això mentre es va endinsant entre els centenars de cotxes aparcats, amb el cor accelerat i unes primeres sibilacions que l’obliguen a utilitzar l’inhalador. Busca el punt més allunyat de qualsevol entrada, allà on pugui quedar a recer de mirades. Les de la policia i les dels que l’han empès a fer-ho, que segur que l’estaran espiant.

S’adona que tota la seva vida ha estat una lluita per decidir si integrar-se o no en aquell hàbitat que no és el seu. Se sent com un peix fora de l’aigua, ofegant-se i esforçant-se per respirar. Li fa ràbia trobar-se en aquella situació, per no haver sabut refusar aquella imposició, per no haver engegat a la merda aquells cretins que l’han estat putejant tota la vida, però dels que mai no s’ha sabut allunyar. Aquells malparits que estaran mirant com pateix i se’n fotran si la policia l’enxampa. Vol acabar d’una vegada amb aquella angoixa. 

S’acosta al cotxe que té més a la vora. Mira en totes direccions i li sembla que no hi ha ningú. Clava el tornavís entre el vidre i la carrosseria. Intenta fer palanca, però li cau al terra. Suant, amb els dits tremolant i la incòmoda sensació que l’estan observant, s’ajup per recollir-lo. Li falta l’aire i fa una altra manxada d’inhalador. Torna al vidre del cotxe i fa més força fins que sent un clec alliberador. Ho ha aconseguit!

Obre la porta i fa el gest d’entrar quan una veu al seu darrere l’atura en sec:

- Tot bé, senyor?

Es gira amb una mirada derrotada i es troba de cara amb un agent de policia que l’apunta amb una pistola, mentre li diu.

- Giri’s i col·loqui les mans sobre el capó perquè el pugui escorcollar. Lentament. No faci cap bestiesa.

Obeeix, espantat, i amb els ulls tancats espera el contacte de les mans del policia al seu cos, buscant una arma que no trobarà. Imagina la identificació a comissaria, potser la nit a la garjola... Però en comptes d’això sent una segona veu.

- Bona feina, company. Feia temps que li anàvem al darrere.

El Fouad gira el cap lentament fins que, de cua d’ull, intueix dues ombres que mostren unes acreditacions al policia uniformat. No gosa girar-se del tot per por a les conseqüències i ha de completar el poc que veu i sent amb suposicions. S’imagina que deuen ser agents de paisà i no té ni idea de si és millor caure en unes mans o en les altres. Sent que xiuxiuegen al seu darrere i allarga una mica més la mirada per esbrinar què li espera.

- Tu què mires? No et giris, desgraciat! Al final t’hem enxampat! I no saps les ganes que en teníem!

En Fouad vol explicar-los que s’han equivocat de persona, que ell mai no ha comès cap delicte. Però intueix que no servirà de res i allarga el silenci per no empitjorar les coses.

- Ens el quedem! Feia temps que l’empaitàvem i tenim tota la documentació del seu cas. Ja el portarem nosaltres a comissaria. Moltes gràcies, Jean-Luc!

Sent com se saluden i l’uniformat s’allunya, mentre aquells dos de paisà el comencen a sacsejar sense contemplacions. Se l’enduen a empentes cap a la part més fosca de l’aparcament mentre li llencen tot tipus d’amenaces. En Fouad no pot creure el que li està passant. I encara menys quan, de cop i volta, el fan girar, es treuen els passamuntanyes i descobreix el Yacine i el Tarik que somriuen i li diuen:

- Mai no et deixarem tirat, Fouad. Sempre seràs dels nostres. 

9 de març 2024

8M a l'escola: una notícia que s'explica sola


 1.- Dilluns 4 de març: Actituds que junts hem d'erradicar

Bon vespre,

us escric amb certa tristesa i preocupació per uns fets que han passat avui a la sessió de música que han fet els vostres fills i filles amb la mestra de música.

Aprofitant que aquesta setmana és la del 8M, Dia Internacional de la Dona (una jornada que pretén reivindicar la lluita de les dones per la seva plena participació a la societat i el seu desenvolupament íntegre com a persones, en plena igualtat amb els homes), els ha preparat una activitat per reflexionar sobre el paper de la dona en la indústria musical a partir d'unes dades sobre el nombre de dones entre la música que més s'escolta, en els festivals, en els premis Grammy, les diferències de sous, etc. Evidentment no es pretenia imposar cap opinió i els ha dit que tothom podia opinar lliurament des del respecte.

Com a activitat final els proposava que escollissin una dona cantant que els agradés, però aquesta activitat no s'ha pogut fer perquè el comportament d'una majoria dels nens (en masculí) de la classe ha estat totalment inadequada: interrompent la mestra amb comentaris despectius, rient maleducadament de les cançons que es proposaven i de les explicacions, parlant entre ells mentre parlava la mestra, escridassant les nenes que donaven l'opinió, girant-se d'esquena per no veure els vídeos ni escoltar les cançons i fins i tot negant-se a fer l'activitat... I a la classe s'han hagut de sentir comentaris com:

- Les dones no es dediquen tant a la música perquè han d'estar a la cuina, amb els fills...

- Les dones canten pitjor...

- És injust que no hi hagi un Dia de l'Home...

Cap de les nenes de la classe no ha secundat aquest comportament i, d'entre els nens (a la classe hi ha 18 nens) només un 39% han mantingut la mateixa actitud de respecte que han mantingut les noies mentre que el 61% restant és el que ha mantingut l'actitud reprovable que us he explicat, o bé de forma activa o donant-los suport explícit amb gestos i rialletes.

Com a educador, fermament convençut que aquesta lluita pels valors que defensa el 8M és LA MEVA LLUITA, vull creure que la majoria de famílies també penseu el mateix. Per això us demano la vostra col·laboració per tal que junts lluitem per erradicar aquests comportaments i actituds que perpetuen una situació injusta per a totes les dones (les nostres mares, filles, germanes, àvies...). Durant la setmana seguirem parlant d'aquest comportament, analitzant els motius que han provocat aquesta actitud irrespectuosa i bel·ligerant davant la proposta de la classe de música i m'agradaria acabar aquest episodi amb alguna reflexió tangible que ens permeti aprendre alguna cosa d'això que ha passat.

Penso que a l'escola la nostra principal feina es EDUCAR, així en majúscules, en valors que ens permetin construir una societat més justa, democràtica, igualitària i respectuosa per a totes les persones.

Pot ser que alguns dels infants hagin reaccionat així per seguir el corrent d'altres que han començat, per fer una broma, per un mal entès esperit de rebel·lia... però penso que en temes com aquests convé deixar les coses clares, tenir un criteri propi i saber que parlem de coses molt serioses que acaben suposant problemes greus per no erradicar d'arrel aquestes conductes.

Us agrairé moltíssim si voleu compartir amb mi a través del meu correu electrònic les converses que pogueu tenir a casa arrel d'aquest fet, comentaris que volgueu fer-me al respecte i fins i tot propostes de com treure suc d'això que ens ha passat que penso que és una OPORTUNITAT per millorar aquests dèficits que arrosseguem com a societat.

Agraeixo tota la col·laboració que em pugueu proporcionar ja que aquesta feina d'educar els infants la tenim compartida entre vosaltres (famílies) i nosaltres (mestres).

A reveure


2.- Dimecres 6 de març: Proposta de 5A per al 8M, Dia de la Dona

Després del que va passar a la sessió de música de dilluns i ja us vaig explicar, vam tenir una conversa interessant a classe i els vaig proposar, per al divendres 8 de març, fer un petit vídeo en que sortíssim TOTS, explicant algun dels motius pels quals creiem que encara és necessari celebrar aquest Dia de la Dona.

La condició és que en el vídeo hi han de sortir per parelles i sempre han de ser parelles mixtes (un nen/home i una nena/dona). Poden fer-ho dos companys de la classe o un d'ells amb germà/germana, pare/mare...

Estic molt content i agraït perquè alguns ja m'han dit que ho han parlat a casa i heu decidit acompanyar-los en aquesta activitat i sortir al vídeo amb ells. Per tant us dono unes mínimes indicacions perquè després em sigui més fàcil ajuntar tots els vídeos i fer el muntatge final.

Heu de gravar els vídeos en format HORITZONTAL (apaïsat), heu de sortir-hi les dues persones alhora i totes dues persones han de dir alguna cosa. Si heu pensat un misssatge o frase partiu-lo en dues meitats de manera que un en digui una part i l'altre, la segona. Feu vídeos breus perquè quan els ajuntem tots en un únic vídeo no quedi massa llarg. Abans d'enviar-me'l, assegureu-vos que es veu bé i se sent bé.

Feu-me'ls arribar abans de divendres al meu correu perquè pugui fer el muntatge final.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA COL·LABORACIÓ I EL SUPORT


3.- Divendres 8 de març: Vídeo del 8M (alumnes i famílies de 5A)

Bon vespre,

amb aquest correu us adjunto l'enllaç per poder veure còmodament el vídeo que hem elaborat aquesta setmana a la classe de 5A sobre el 8M.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora, sobretot perquè m'ha permès allò que no sempre és possible, però que és tan desitjable: anar totalment alhora l'escola i la família, incidint directament en l'educació dels vostres fills i filles.

Des del primer moment que vaig compartir amb vosaltres les meves inquetuds i preocupacions arrel de l'incident de dilluns a la sessió de música, vaig notar immediatament la vostra complicitat, implicació i col·laboració i ha estat molt fàcil revertir la situació i engrescar-se en aquest projecte, del qual us ofereixo el resultat final.

Així que, de tot cor, només em resta donar-vos les gràcies: moltíssimes gràcies! Tots junts hem aconseguit treure una cosa bona d'una que inicialment semblava dolenta.

Prou de discursos.

Aquí teniu l'enllaç i molt bon cap de setmana!