Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop... Espero que us agradi!
LA DECISIÓ
Em vaig tornar volcà.
No em considero especialment irritable, però tothom té un límit. O un mal moment. I aquell dia vaig entrar en erupció. Segurament no em va dir res gaire diferent del que m’havia dit altres vegades. No m’agradava que m’ho digués, però normalment comptava fins a deu, respirava i no entrava a discutir. Res d’extraordinari, les mateixes merdes que es deuen tirar en cara totes les parelles quan els anys de convivència fan que no suportis les manies de l’altre. Per què has dit el que has dit? Per què has fet el que has fet? O per què no ho has fet? Que la pots cagar per acció o per omissió. No hi ha mai escapatòria. I els “tu sempre” i els “tu mai” com acusacions absolutes que quedarien ressonant dins del cervell si no fos que decidia inhibir aquella freqüència.
Sempre hi ha coses de la parella que no t’agraden, però t’hi adaptes i fas una crosta prou gruixuda com per no notar la picor. Per això quan et tiren en cara alguna cosa semblant al que tu t’esforces a tolerar, no pots evitar un punt d’indignació. Malgrat tot, et reprimeixes perquè saps que així és la convivència i que ningú no és perfecte. I si ens haguéssim d’ofendre per cada comentari desafortunat, seria impossible tirar-la endavant.
Però aquell dia no vaig poder. O no vaig voler. Devia haver tingut un mal dia. Devia estar més sensible... Què sé jo! Però recordo perfectament la seva cara de sorpresa i astorament quan va veure que jo, en comptes de callar i encaixar com sempre, aixecava la veu i començava a vomitar la merda que m’havia empassat durant anys. Com si fos un text que portés assajat. Rebatent. Atacant. I al final cridant que ja en tenia prou i marxant escales avall amb un cop de porta.
Mentre sortia de casa, el cap em rodava. Era una situació nova, un terreny totalment inexplorat i feia por obrir camí en el buit. Però no vaig voler recular i buscar una pista per fer un aterratge d’emergència. Tota la vida havia aguantat. Ara tocava explotar i que passés el que hagués de passar.
Vaig agafar el cotxe i vaig començar a conduir sense rumb, només allunyant-me de l’epicentre on havia esclatat tot. Posant distància entre el focus inicial del terratrèmol i el meu esperit agitat, com si estigués escapant d’un tsunami que m’encalçava, però que encara no m’havia engolit.
Vaig acabar en un bar de carretera on mai abans no m’havia aturat i vaig voler anestesiar-me amb alcohol. Tenien el meu bourbon preferit i vaig començar a demanar que m’omplissin el got, al mateix ritme que el buidava. Els primers els vaig engolir de pressa i en silenci, només observant la decoració del local i els quatre desgraciats que el compartíem.
El cambrer, que dominava una barra semicircular on el podien atacar per davant i per darrere, era prim i més gran que jo. Devia rondar la seixantena, però es conservava bé. Ben afaitat, amb un cabell ben negre i un punt greixós, amb la ratlla al costat. Armilla negra. Llacet de coll. Camisa blanca. Mirada pendent de tot, però sense atabalar, esperant discretament que es requerissin els seus serveis. La veterania era un grau que portava amb elegància.
A l’altre cantó de la barra, hi havia una dona a qui de tant en tant mirava de reüll, intentant esbrinar si era una clienta o una treballadora sexual que en qualsevol moment s’acostaria a oferir-me els seus serveis. Podia ser de la meva edat, però feia més goig que jo. Cabell curt escalat, rosseta, ben maquillada i vestit entalladet amb una bona pitrera. Quan es va aixecar cap a la màquina de tabac li vaig veure unes cames ben maques que morien fent equilibris sobre uns llargs talons.
Per arribar a la barra havia passat entre una desena de taules rodones buides. Cadascuna amb un petit llum just al centre, ridículament encès. A la dreta de la porta d’entrada, un home gran em donava l’esquena, concentrat en una màquina vella. Des de la meva posició no distingia si era de les del milió per anar empenyent una bola amunt i evitar que caigués o d’un altre tipus. Només li veia l’esquena i un tros del perfil quan es girava. Duia cabells i barba blancs, ulleres de pasta negra, botes, texans i una jaqueta de pell marró d’aquelles de l’oest americà amb serrells. Semblava que hagués de tenir aparcada una Harley Davidson a fora.
La tarda s’anava apagant i aviat s’encendrien els llums de neó que potser atraurien més parroquians, però de moment només érem aquelles quatre ànimes solitàries. I a mi el bourbon em començava a desfer el nus de la llengua.
- Hi ha ben poca gent aquí, no? -vaig dir per trencar el gel.
- D’aquí a una estona potser s’animarà.
- Vols dir? Segur que, si estigués bé, no hauria entrat mai aquí.
Vaig llençar l’ham per veure si el cambrer picava i s’interessava pel que em passava. Però era massa discret i va restar en silenci, netejant un got amb plena dedicació.
- Com et dius? -vaig demanar-li, buscant més proximitat.
- Em diuen Freddie -va contestar amb un punt de timidesa.
- Freddie? -vaig repetir amb incredulitat. No feia cara de dir-se així, però llavors vaig pensar que en un lloc com aquell potser ningú no deia el seu nom real i vaig inventar-me’n un per a mi-. Molt de gust, Freddie. Jo em dic Narcís.
- Encantat -va contestar amb certa incomoditat, com si dubtés si havia de donar-me la mà.
- Freddie, saps per què soc aquí a aquesta hora de la tarda? És clar que no ho saps. Però jo t’ho explicaré. Acabo de fotre el camp de casa. N’estic fins al capdamunt de la meva dona. Posa’m un altre bourbon, que t’ho explico.
- Narcís, està bevent molt. Vol dir que no se li posarà malament?
- Per favor! Tu també, Freddie? Només falta que tu també em diguis què puc fer i què no! -vaig saltar enfadat-. No he marxat de casa perquè ara tu em diguis que no puc beure. Posa’m un altre bourbon i escolta el meu rotllo de borratxo, com un bon cambrer.
- Com vulgui, no em vull ficar on no em demanen -i va omplir-li el got de glaçons abans d’abocar-hi l’alcohol.
Mentre em servia el quart got, vaig aclucar els ulls per calcular el temps que portava amb la Consol.
- Catorze anys de casats. I abans cinc i mig de festeig. Gairebé vint anys al seu costat i em sembla que ja en tinc prou.
Mentre parlava, la dona de l’altre cantó de la barra va fer un acostament estratègic i es va asseure a només tres tamborets de mi.
- Freddie! -vaig xiuxiuejar, reclamant la seva atenció perquè s’acostés i pogués demanar-li una cosa a cau d’orella-. Aquesta treballa aquí o és una clienta?
- Treballa aquí -va contestar-me amb el mateix to amb el que jo li havia parlat-. Es diu Saray.
Vaig assentir amb una inclinació de cap i li vaig picar l’ullet. M’agradava la complicitat que s’havia establert entre nosaltres.
- Gairebé vint anys i em sembla que a aquestes alçades les coses ja no canviaran. No li està bé res del que faig. Tot el dia rondina i es queixa. Ja n’estic fart.
- Si han discutit no és un bon moment per prendre decisions.
- Potser no, tot i que la decisió no és d’un dia. És un got que s’ha anat omplint i omplint des de fa molts anys. I jo he anat aguantant i aguantant, esperant si les coses milloraven. Però tot segueix igual i veig que no canviarà mai. De fet, podria aguantar tota la vida, saps? Però encara soc jove i potser em mereixo alguna cosa millor... Crec que ja no vull continuar.
- Potser demà, quan hagin passat unes hores, ho veu diferent...
- Que el sents, Saray? -vaig adreçar-me per primer cop a la meva veïna de barra-. Ara no sé si és un cambrer o un... com ne diuen d’això? Un coach!
- És un bon home, el Freddie. Però pels consells que ara necessites t’anirà millor el Llorenç.
I va assenyalar l’home de cabell blanc de la màquina. Jo vaig començar a passar la mirada de l’un a l’altre i al final vaig esclafir en una rialla una mica descontrolada.
- Però... on collons m’he fotut? Això és un gabinet psicològic, una clínica d’autoajuda o què carai és? Un vell motero, un cambrer i una... -i aquí em vaig aturar, reprimint l’instint inicial de dir “puta” perquè no em va semblar correcte.
La Saray se’m va quedar mirant, dura, com si em desafiés a acabar la frase. I així vaig fer-ho:
- Tres llops solitaris sembla que reuniu més saviesa de la que jo podria absorbir i m’arreglareu la vida. Voleu fer de mediadors entre la meva dona i jo? De part de qui esteu?
El Freddie no va dir res i es va concentrar a alinear obsessivament les ampolles de l’expositor. La Saray va guanyar l’espai que ens separava i va seure al tamboret del meu costat. Em va posar la mà sobre la cuixa i em va provocar un espasme instantani. Va reclamar la meva mirada i amb un somriure franc em va dir:
- Ves a parlar amb el Llorenç. I si no t’agrada el que et diu, sempre pots tornar amb mi i provem un altre tipus de teràpia -i va acabar la frase movent els dits índex i el del mig com si fossin cames avançant cap a la meva bragueta. Però abans d’arribar a l’objectiu, em va donar un copet amable a la cama i es va retirar cap a la seva posició inicial a l’altre cantó de la barra.
On carai m’havia ficat? El Freddie va acostar-se cap a la Saray i li va preparar una copa. M’havien deixat sol i no vaig poder evitar llençar la mirada cap al tal Llorenç. Definitivament me l’imaginava amb un casc antic de moto, d’aquells que portaven unes ulleres grosses per sobre. De sobte va girar-se cap a mi. No hi havia res en el seu gest que em pressionés, però vaig sentir la necessitat d’acostar-m’hi. Vaig treure el cul del tamboret i vaig anar-hi.
- Ho he sentit tot, Narcís, no hi ha gaire soroll al local.
- Vas per feina, Llorenç. El Freddie i la Saray et tenen en molt bon concepte i diuen que m’anirà bé escoltar-te.
- Ha, ha, ha -va riure satisfet i amb els ulls clucs-. Fa temps que ens coneixem tots aquí. I n’han passat molts que estaven com tu estàs ara?
- I tens la solució màgica?
- Màgica no ho sé, però sí que tinc la solució -i va passar la mà per sobre de la pantalla de la màquina, com si l’acaronés.
Per primer cop m’hi vaig fixar. Tenia una pantalla vertical superior que, amb tipografia de còmic, formava la frase “TU DECIDEIXES”. A la part horitzontal hi havia com una mena de laberint amb mil possibles camins que no semblaven tenir sortida, tot i que segurament algun devia ser el bo. Sota aquest laberint, hi havia una ranura per tirar-hi una moneda i, a cada costat, les siluetes dels palmells, que convidaven a posar-hi les mans a sobre. Al costat de cada palmell, un polsador. El de l’esquerra, de color vermell. El de la dreta, verd.
- Vint anys de relació, eh? -va engegar el tal Llorenç, com si ens coneguéssim de tota la vida-. Fills?
Vaig dubtar un moment abans de contestar. Havia d’explicar-li la meva vida a aquell desconegut? No necessitava cap sermó si el que volia era liquidar la relació amb la Consol i alliberar-me d’aquella rutina de retrets i males cares en què s’havia convertit la nostra convivència. Però alguna cosa m’empenyia a xerrar amb aquell home. Potser era el seu aspecte venerable, de cap de la tribu. O potser eren els quatre gots de whisky que havia trascolat i em tenien en una mena d’estat boirós on tot fluïa.
- Un fill. En Bernat. Tretze anys.
- Té els quatre avis vius, en Bernat? -aquella pregunta em va descol·locar totalment, però se’m va fer agradable pensar en ells i vaig començar un monòleg en veu alta.
- El meu pare va morir fa deu anys, quan el Bernat era molt petit. Va ser un càncer malparit que va treballar molt de pressa. Al febrer li van diagnosticar i a l’octubre l’enterràvem. La meva mare és viva, però té un Alzheimer molt avançat. Està en una residència i ja no coneix ningú. Els sogres van tenir un accident de cotxe fa tres anys: la iaia va morir a l’acte i l’avi va quedar en cadira de rodes, però te el cap clar. O sigui que el Bernat té dos avis vius...o un i mig perquè la meva mare és com si no hi fos tota.
- El Bernat ha tingut algun problema de salut seriós al llarg de la seva vida?
Aquell home no deixava de sorprendre’m. Havia de mirar al meu voltant per assegurar-me que no estava a la consulta d’un psicòleg o en una broma de càmera oculta. Però no, estava en un bar de carretera. La barra, plena d’ampolles i, per les parets, reproduccions en llauna d’anuncis de carretera desgastats (de begudes, de gasolina, de pneumàtics...), un crani d’alguna mena de brau o búfal amb unes banyes enormes, un banjo i unes quantes fotos en blanc i negre de cantants i músics que devien ser famosos entre els entesos del gènere.
Vaig tornar a mirar el Llorenç i vaig recordar la pregunta.
- Quan tenia sis anys vam notar que es cansava molt quan feia esport. Vam portar-lo al metge i li van detectar una insuficiència renal que es va anar agreujant i va acabar necessitant un transplantament. Va estar uns mesos ingressat en un estat molt greu fins que va sortir un donant compatible i van poder fer-li. Després es va recuperar molt bé, però vam passar una temporada molt dolenta.
M’escoltava amb atenció plena, anava assentint o adequant els gestos de la cara a la intensitat del que jo li explicava. Em sentia molt a gust explicant-li la meva vida a aquell home. Suposo que si no m’hagués pres quatre bourbons no estaria tan comunicatiu, però, donades les circumstàncies, no se’m feia gens estrany explicar-li coses tan personals a aquell avi.
- A què us dediqueu els pares del Bernat?
- La Consol és secretària d’un dentista. Jo soc fisioterapeuta.
- I han anat sempre bé les feines?
Vaig rumiar un moment. A aquelles alçades ja havia entrat en el joc i tot ho trobava natural, malgrat que res no ho era. Vaig capbussar-me en la memòria per recordar les nostres vides laborals. La Consol sempre havia treballat amb el dentista. La van agafar de ben joveneta perquè era un amic dels seus pares i mai no havia tingut cap entrebanc.
En canvi, jo no feia tants anys que treballava com a fisioterapeuta. Havia deixat els estudis i havia entrat en una fàbrica per fer diners, comprar el pis i casar-nos. Però després vaig veure que se’m donava bé fer massatges i vaig començar a fer algun curset i a tractar alguns amics en les hores lliures. El boca-orella va funcionar i cada vegada tenia l’agenda més plena i anava de cul combinant-ho amb la fàbrica, fins que em vaig plantejar deixar-la, reorientar la meva vida i dedicar-me només als massatges. Vaig anar-me formant, mentre seguia rebent clients de manera amateur, fins que vaig acabar la carrera. Llavors vaig muntar l’estudi on, des de feia ja cinc anys, treballava de fisioterapeuta, amb el títol oficial penjat a la paret.
Tot això vaig explicar-li al Llorenç, que m’escoltava amb interès. Quan vaig acabar, vam quedar tots dos en silenci. M’estava agradant repassar la meva vida i em sabia greu que ja s’hagués acabat.
- Ja està? -vaig demanar-li amb desil·lusió.
- Noo. Per què has entrat aquí? Vols deixar la teva dona, ja n’estàs tip d’aguantar... Què és tot això que va tan malament i no té solució?
Reconec que en un primer moment em vaig sentir allunyat de l’home que havia entrat enfurismat després de marxar de casa amb un cop de porta. Però així que vaig recordar-ho, les sensacions van rebrotar amb facilitat. Tenia un catàleg tan llarg de retrets, que de seguida em van anar venint a la memòria. Les discussions eren contínues i feia molt que no quedava res dels sentiments que ens havien empès a començar una vida en comú.
- És tot. Ha arribat un moment en què no troba bé res del que faig. I de fet a mi també em molesten moltes de les coses que fa ella. Des que arriba a casa, tot són retrets: què fas aquí al sofà? Ja s’ha dutxat el Bernat? Has buidat el rentaplats? Ara has comprat llet? Però si jo ahir ja en vaig comprar un pack de sis... Abaixa el volum de la tele, que estàs sord?
Vaig fer una pausa per si hi havia més preguntes, però com que ell no va dir res, vaig continuar repassant el mostrari.
- És que no ens posem d’acord en res. Fins i tot el paper del vàter el posem diferent! Quan parlem de l’educació del Bernat també mostrem sempre criteris diferents. Si jo soc més permissiu, ella creu que s’hauria de lligar més curt. Però llavors si jo un dia el castigo per alguna cosa, ella diu que no n’hi ha per tant i li aixeca el càstig. I com més va, més irreconciliables són les postures. Abans, intentava dialogar amb ella, explicar-li el que no veia bé, intentar arribar a un acord. Però és impossible. Ella només veu la seva i no es mou d’allà. He acabat per no discutir i simplement callar i girar cua. Però llavors s’enfada perquè no li dic res. Sempre està buscant el conflicte.
Em vaig notar la boca seca de tant parlar i vaig girar la vista cap a la barra per buscar el meu got, però el Llorenç va assenyalar-me’l sobre la màquina. No recordava haver-lo portat cap allà, però no podia pas estar-ne segur després d’haver begut tant. Vaig fer un llarg glop d’una beguda que pràcticament ja només era aigua freda amb un llunyà regust de bourbon. Però, com que tenia set, ja em va anar bé i vaig reprendre el fil.
- Sempre hi ha discussions i diferències de criteri en totes les parelles. Ho sé. Però almenys de tant en tant també hi ha bons moments que compensen i donen motius per continuar. En el meu cas... tiro la vista enrere i em costa trobar un dia bo en els últims mesos. Un dia que haguem estat xerrant i rient, que haguem acabat ni que sigui amb petons i abraçades. És que cada vegada és pitjor i no hi ha cap indici que permeti tenir esperances que pugui millorar. Crec que, si ens separem, tots estarem millor. Potser al principi no, potser serà difícil acostumar-nos-hi i aprendre a tenir una relació diferent. Però, a la llarga, estic convençut que tots estarem millor que ara.
I vaig callar.
Tenia la sensació que ja li havia explicat tot i em sentia com si estigués davant d’un oracle misteriós que em donaria la resposta que necessitava escoltar. Com si ja no estigués en un bar de carretera que, per cert, seguia igual de buit que quan hi havia entrat.
- Ja has vist el nom de la màquina. Ara tens l’oportunitat de prendre la decisió. El que decideixis estarà bé. I, sobretot, és el que passarà. No tinguis por: no et faràs enrere, no et faran canviar d’idea. Ara és el moment.
M’ho creia. Aquell home m’havia suggestionat de tal manera que podria oferir-me una enciclopèdia o una assegurança de vida i jo li compraria. Em generava una confiança absoluta: estava a les seves mans.
- T’hauràs de posar davant de la màquina amb els palmells sobre les siluetes de les mans. Notaràs coses. Sensacions. Com pessigolles, fred, calor... No tinguis pressa. Nota què és el que et transmeten les mans. En acabat hauràs de prémer un dels dos polsadors. No pateixis. Sabràs quan i sabràs quin. Si prems el vermell, trencaràs amb la teva dona i tot anirà bé. Si prems el verd, continuaràs amb ella i tot anirà bé. No hi ha males decisions. Estàs a punt?
Que fàcil semblava tot, explicat per aquell home. Em sentia en bones mans i només em va venir al cap una pregunta:
- I la moneda?
Ell va somriure i em va posar una mà darrera de l’orella, d’on en va aparèixer una, màgicament.
- Aquí la tens.
Quan vaig tenir-la als dits, de cop vaig sentir una enorme responsabilitat. Quan acabés tot el procés que m’havia explicat el Llorenç, prendria una decisió que decantaria el meu futur de manera definitiva. Fins ara podia parlar-ne i queixar-me, però seguia tenint tots els camins oberts. Des del moment que premés un dels dos polsadors, ja només hi hauria un camí. I això, que d’una banda podia ser positiu i desencallar aquella situació feixuga, de l’altra em generava molta pressió.
Vaig fer intenció de posar-la a la ranura i el vell barbut em va aturar, reclamant-me la màxima atenció.
- Sobretot: no et precipitis. Quan arribi el moment de prémer un polsador, ho sabràs.
Vaig assentir. Vaig introduir la moneda i vaig col·locar les mans sobre les siluetes.
Sense que ningú hagués de dir-me res, vaig tancar els ulls per notar millor les sensacions i de seguida vaig sentir un pessigolleig a la mà esquerra. Va començar com un formigueig més intens i, a mesura que s’alentia, va començar-lo a acompanyar una sensació de fred. Al mateix temps, pel meu cap van començar a passar, cada cop més de pressa, imatges de les mil i una discussions que havíem tingut la Consol i jo al llarg del temps. Eren primers plans de la seva cara de pomes agres quan em retreia coses, acompanyades d’algunes frases estrella que quedaven ressonant com si dins del meu cap hi hagués reverberació: “...sempre fas el mateix...”, “...que parlo per les parets?”, “...Òstia puta, nen, t’hi has ben lluït...”, “...però no et preocupis, tu a la teva...”.
De mica en mica, els primers plans de la seva cara es van anar alternant amb els de la meva quan premia fort els llavis per no dir res o sortia de l’habitació per allunyar-me del conflicte. I vaig començar a sentir dins meu, de manera clara i intensa, la sensació de tristesa, que sempre era la primera, i com anava derivant en incomprensió, decepció i, finalment, ràbia. A mesura que aquest còctel de sentiments m’inundava, el fred de la mà s’accentuava i notava com agulles que se’m clavaven als capcirons dels dits. En el llindar del dolor, les sensacions anaven pujant i vaig començar-me a plantejar si era un senyal per retirar la mà, però llavors va semblar que el fred s’estabilitzava i començava a notar una lleugera escalfor a la dreta.
El Llorenç m’havia insistit que no em precipités i aquell inici d’escalforeta era un senyal que allò encara no havia acabat. Les imatges de les males cares de les nostres discussions de parella van anar-se cobrint d’una mena de boira que es va anar esvaint mentre sonava una melodia de guitarra que no havia escoltat mai. Era com una mena de compàs de quatre per quatre, però sincopat i encadenava una roda de quatre acords que desprenia bones vibracions.
Sobre aquella música de fons, van començar a passar imatges de la nostra vida en comú en ordre cronològic. La Consol i jo en aquell ball al càmping, quan vam començar a sortir; les caminades pel bosc que acabàvem en un banc des d’on veiem la posta de sol; moments de sexe i passió, quan encara no teníem un pis propi per gaudir-les i havíem d’aprofitar el seient de darrere del cotxe o moments d’intimitat en els pisos dels pares, pendents de qualsevol soroll... Vaig notar un somriure relaxat i una escalfor somorta a la mà, com si fos d’unes brases que ja no estaven vermelles, però de les quals encara en sortia una escalforeta ben agradable.
Llavors vaig veure imatges del nostre casament i el viatge de nuvis a Berlín. Rialles. Pessigolles. Somriures. Complicitat. Projectes. Tots els records d’aquella època eren agraïts i portaven un perfum encisador que no embafava.
Els ulls se’m van humitejar quan va aparèixer per primer cop el Bernat, el dia del seu naixement. El tenia als braços, amb la gorreta i aquella fragilitat, davant de la qual jo em sentia un superheroi. Aquell fill tan desitjat ens va omplir de felicitat i d’amor i ens va donar la millor temporada, fins que al cap de tres anys el meu pare es va posar malalt i en pocs mesos va morir.
Però les imatges que compareixien als meus pensaments no eren les del dolor per la pèrdua, sinó unes que em van fer posar la pell de gallina. La Consol abraçant-me quan jo em desmuntava veient com el meu pare es fonia a passes agegantades; la Consol portant-me el Bernat al llit i tots dos omplint-me de petons quan més ho necessitava; la Consol fent-se càrrec del nen, de la casa i de tot perquè jo no estava per res; la Consol donant-me la mà i acaronant-me el dit polze durant el funeral del meu pare i estant pendent de mi en tot moment fins que vaig començar a remuntar. I animant-me a deixar la fàbrica per estudiar fisioteràpia, sempre positiva, aportant solucions per espantar tots els núvols negres que jo posava sobre la taula, incapaç de veure que allò podia sortir bé.
Feia temps que no pensava en aquella etapa i, fent-ho, em va semblar que el fred de la mà esquerra s’anava esmorteint per moments, mentre que les brases de la dreta es removien i recuperaven caliu.
I llavors van arribar els records de la malaltia del Bernat. Les repetides visites sense trobar què li passava, mentre el vèiem cada vegada més dèbil i cansat. Les converses al llit, incapaços d’agafar el son, compartint les preocupacions i els neguits, animant-nos l’un a l’altre, disfressant les nostres pors per no encomanar-nos-les. El diagnòstic, com un cop de mall i el terror de la paraula “transplantament”, associat a un macabre compte enrere del que volíem escapar. Les llàgrimes i les abraçades quan vam rebre la trucada que ens anunciava un donant; el còctel de por i esperança que ens paixíem l’un a l’altre; les nits d’hospital on cada cop que ens despertàvem la mirada anava a la pantalla on estava endollat el nostre fill per comprovar que tot seguia al seu lloc i encara hi havia partida. Aquells mesos ens van unir i en vam sortir plens d’esgarrinxades, però més forts que mai. Com es podia haver torçat tot després d’aquella prova de foc?
Reviure aquells moments tan difícils em feia recordar les raons per les quals érem una parella i una família, tot el que teníem en comú, tot el que havíem lluitat i havíem aconseguit. L’escalfor de la mà dreta pujava de temperatura per moments.
I llavors vaig veure els somriures cansats de la Consol, quan jo estava estudiant l’últim any de fisioteràpia i tenia els exàmens, les seves paraules d’ànim, el val que em feia cada cop que acabava un semestre: “Val per un sopar romàntic per celebrar les bones notes”. I deixàvem el Bernat amb els seus pares i gaudíem d’una vetllada reposada i acabàvem al llit, recordant-nos que ens estimàvem.
Ens estimàvem!
Aquesta imatge s’obria pas entre els meus pensaments, entremig de totes aquelles cares i paraules desagradables de les nostres discussions. A la mà esquerra ja no sentia pràcticament fred, només una certa insensibilitat, com el formigueig de quan se t’adorm una cama.
I llavors van venir flaixos de quan vaig obrir l’estudi. La il·lusió amb la qual vam triar els mobles i el color de les parets, amb la Consol implicant-se en tot, com si fos un projecte tan seu com meu. I la nit abans de rebre els primers clients, com li vaig fer a ella un massatge ben especial, que vam acabar traslladant a l’habitació, de puntetes, intentant que no es despertés el Bernat.
La música seguia acompanyant tota la desfilada d’imatges i sensacions i en aquell moment van arribar els plors terribles de la Consol quan va saber que els seus pares havien tingut l’accident. La mort de la seva mare li va arrabassar l’alegria. Jo vaig intentar estar a l’alçada i ella va intentar passar pàgina, però allò va ser una patacada molt forta per a tots i potser no ho vam saber fer prou bé. Des de llavors ens havia costat recuperar tot allò bo que havíem construït i vaig percebre moments d’allunyament en què cadascun intentàvem deixar l’espai que pensàvem que l’altre necessitava. I el Bernat creixent i tornant-se més rebel i generant més discussions a casa. I tots cada cop més nerviosos. I la Consol cuidant del pare. I jo cada cop amb més clients.
Altre cop va aparèixer la boira enduent-se totes les imatges i va quedar només la música de fons. I llavors vaig notar pessigolles a les dues mans, com si s’estiguessin calibrant les sensacions tèrmiques, com si busqués la mitjana de tota la fredor que havia sentit a la mà esquerra i la de tota l’escalfor de la dreta.
Alguna cosa em va empènyer a obrir els ulls i el primer que vaig veure era que el local estava completament buit i en silenci. I a la màquina de decidir els dos polsadors feien pampallugues, com si em convidessin a préme’ls. Vaig sentir que havia arribat el moment.
Vaig cloure els ulls per darrera vegada i vaig adonar-me que la balança estava clarament decantada, que tot el que havíem viscut i compartit amb la Consol era molt més intens i valuós que el que ens separava i, sense dubtar-ho, vaig prémer el botó verd.
Volia continuar. Volia lluitar per recuperar tot el que de bo havíem construït al llarg dels anys.
Tan bon punt vaig prémer el botó verd, va ser com si es desfés un encanteri i de cop em vaig trobar en un local ple de gent i soroll. La Saray em va somriure, quan la vaig veure coquetejant amb un client que semblava que havia begut massa. El Freddie també, mentre anava servint copes a les set o vuit persones que tenia assegudes en els tamborets de la seva barra. I el Llorenç, des d’un petit escenari davant de les taules rodones plenes de gent, guitarra en mà, cantant una balada country que vaig reconèixer perfectament: era la banda sonora que havia acompanyat els meus pensaments mentre decidia quin botó havia de pitjar.
Res no tenia sentit, però tot encaixava i vaig sortir del local per tornar a casa.
D’això ja en fa cinc anys i avui aquest record m’ha despertat en plena nit. Estiro la mà cap a l’altre cantó del llit i topo amb l’esquena de la Consol. M’hi apropo. L’oloro. Li faig un petó i penso que vaig prendre la decisió correcta.
