Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

19 de set. 2021

Too Good To Go

Vaig descobrir aquesta aplicació aquest estiu a través de la meva germana Judit. Segons el meu punt de vista és una aplicació que resol alhora diferents problemes de manera satisfactòria per a tothom.

  • Problema 1: Hi ha gent que té dificultats econòmiques per aconseguir els aliments bàsics.
  • Problema 2: Hi ha molt menjar que es llença des dels comerços distribuïdors quan encara està en condicions de ser consumit.
  • Problema 3: El malbaratament d'aliments perjudica el medi ambient (generació de residus, malbaratament de recursos per destruir-los i generar nous productes malgrat no s'han consumit els que s'havien produït i s'han llençat).

Així doncs aquesta empresa nascuda a Dinamarca l'any 2015 es va proposar unir recursos per intentar "salvar menjar".

Tots els comerços adherits publiquen els packs que tenen a punt de llençar (perquè es compleix la data de consum preferent o perquè no compleixen les condicions que s'exigeixen per presentar-los de cara al públic, tot i que siguin perfectament consumibles). Com a usuari de l'aplicació pots veure quins packs s'ofereixen prop del teu entorn (pots indicar el radi de km sobre els quals vols tenir informació). Si t'interessa, reserves i pagues aquests packs i llavors tens una hora de recollida per passar pel comerç i endur-te'ls. El preu que en pagues és 1/3 del preu habitual.

Així de fàcil.

  • El comerç treu un rendiment a productes que hagués acabat llençant.
  • El client obté uns productes per sota del seu preu de cost.
  • S'evita que es llenci menjar i es contamini.

Em sembla una gran idea. L'he provada i funciona perfectament. Hi ha packs de carn, de peix, de verdures i packs sorpresa, però tots surten bé i valen la pena.

Animo tothom a provar-ho!

6 de set. 2021

Mercè Rodoreda i Víctor Català

No em fa vergonya reconèixer que fins aquest estiu no havia llegit res d'aquestes dues grans dames de la literatura catalana. Buidant el pis de casa dels sogres vaig trobar aquest volum de "Vint-i-dos contes" de Mercè Rodoreda. I tot i no haver llegit ni "La plaça del diamant" ni "Mirall trencat" ni cap de les seves grans novel·les, em va venir de gust llegir aquest recull de contes.

Vaig trobar-los espectaculars, d'una vigència impressionant. Un estil meravellós, de precises i precioses descripcions de paisatges i personatges. Amb un estil molt personal, insinuant, deixant espai per tal que el lector acabi de fer la composició de la història. Un domini total i absolut del vocabulari i del ritme narratiu. I sobretot, uns relats que, malgrat el temps que fa que estan escrits, es deixaven llegir perfectament i mantenien la frescor i l'interès.

Després vaig pensar que era un bon moment per enfrontar-me a una altra mancança del  meu bagatge lector i vaig atacar "Solitud" de Víctor Català. En aquest cas el registre de la llengua és més antic i demana un petit esforç per part del lector, però només al començament. Ben aviat la història t'arrossega, t'enlluerna i t'empeny pàgines i pàgines endavant fins que ja no pots aturar-te. Quin domini del llenguatge! Quines fantàstiques descripcions dels paisatges muntanyencs! Quina caracterització tan precisa d'uns personatges perfectament definits! Quina profunditat de pensaments i emocions! Que boniques les rondalles del pastor Gaietà! Com va evolucionant el pas de l'any i el caràcter dels personatges!

Em trec el barret davant d'aquestes dues grans escriptores que han estat capaces de bastir uns relats que aguanten el pas del temps sense perdre vigència ni potència. Comparteixen unes virtuts literàries que eleven al màxim nivell: domini abassegador del vocabulari, riquesa descriptiva i mestratge en el ritme narratiu. I com a valor afegit, una mirada femenina i feminista, avançada als seus temps!

Estic molt content d'haver esmenat aquesta mancança i recomano tothom qui no ho hagi fet que llegeixi aquests llibres!

3 de set. 2021

Passo d'Insta (Calafell 2021)

 "Jo no tinc Insta".

A casa quan em parlen d'una foto que algú ha penjat a Instagram i em diuen que la miri jo sempre els contesto això: que jo no tinc Insta. I no és veritat.
És obvi que tinc Instagram, però passo d'Insta (#passodinsta). Només me'l vaig fer durant el confinament per veure els concerts en streaming dels artistes que m'interessaven. No segueixo ningú, no poso likes, ni obro converses: faig com si no en tingués. Per això no he contestat els comentaris que m'heu posat, ni us he posat likes, ni m'he posat a seguir-vos. No em vull embolicar amb una altra xarxa social que em faci perdre més temps davant la pantalleta.
Però aquest estiu, veient el rebombori que es va crear amb el Gerard Piqué, que penjava una selfie cada dia (#selfiescomelpique) i com aquest món és tot postureig (#postureig), caretes de bon nen, cuidant el vestuari, la il·luminació, el decorat... vaig pensar que, durant les vacances jo també ho faria: una foto cada dia.
Vaig començar amb la foto "Panarra", una foto d'un pa de quilo amb els meus trets distintius dibuixats a sobre (ulleres, barbeta...). Era una clara burla del que en gran part és Instagram: tothom vol sortir-hi millor del que és, doncs jo hi sortia amb quatre gargots i un somriure.
Els dies següents van ser "selfies" en què només hi sortien el barret i les ulleres, però al final hi han sortit peus, clatell, panxota i paisatges...jo també he acabat caient en el postureig i buscava publicacions que entre la imatge i el text deixessin constància i memòria de com són les meves vacances a Calafell (#calafell, #vacances).
I estic content del recull que n'ha quedat, però l'experiment ja s'ha acabat. Tanco la paradeta i desapareixo d'Instagram. Si necessiteu res ja sabeu on no em trobareu ;-)
A reveure!
Eladi Martínez

(aquest és el text que he penjat de comiat a Instagram i aquestes són les fotos que hi vaig posar, amb els textos corresponents)

Panarra!

Maletes

Calafell

Reialme

Nocturnitat

Slowtime

Estrés? No, gràcies!

Forever young!

Camina sempre!

Bonica la lluna...bonica la nit...

Blau de blaus!

Marina

Matiner

Poble de pescadors

Descalç

Absència / Presència

Be water (sigues aigua)

Transferència

Tres en ratlla

L'estiu que s'esfilagarsa

Família

Tanquem la paradeta


1 de set. 2021

"Atemptat" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

ATEMPTAT

A la Federació Catalana de Tir Olímpic es van celebrar, per primera vegada, eleccions a la presidència. Cada sis anys, quan tocava renovar la Junta Directiva, es consensuava una única candidatura entre tots els membres i el que hauria de ser un procés electoral es convertia en un pur tràmit de ratificació. Però aquell cop va ser diferent.
A l’assemblea anual, Eduard García Sabata, diploma olímpic als Jocs d’Atlanta en la modalitat de pistola ràpida, va manifestar el seu interès per formar una candidatura. Però en el torn obert de paraules, Andreu Gelabert Solà, sis vegades campió d’España en carabina d’aire, va reclamar el seu dret a constituir una altra candidatura per enfrontar-s’hi en unes eleccions reals, per primer cop en la història de l’entitat.
Tots els membres presents a la sala recorden el silenci que va seguir a aquesta intervenció com el moment més incòmode mai viscut a la institució. Evidentment, l’Andreu Gelabert tenia tot el dret a presentar-s’hi, però la Junta Directiva va haver de córrer a buscar els Estatuts per recordar i comunicar els terminis i condicions d’un procés encara inèdit. I, més enllà de la novetat de la situació, a ningú se li escapava la llarga enemistat que enfrontava els dos candidats.

Per començar, encarnaven la rivalitat entre les dues capitals del Vallès Occidental ja que l’un pertanyia al Club de Tir Sabadell i l’altre al Club de Tir Terrassa. Però això no havia estat cap impediment per tal que anys enrere bastissin una bona amistat i fins i tot acabessin fent-se socis. Havien constituït una empresa de representació de roba esportiva d’una marca italiana (Gambetta), de la qual havien aconseguit l’exclusiva a Catalunya.
Els primers anys van ser durs, però van treballar amb constància i dedicació, fent molts quilòmetres per donar a conèixer la marca arreu del territori. Mica a mica van aconseguir introduir-la en moltes botigues i el cop d’efecte va venir quan el tennista italià Fabio Persetto va començar a guanyar tornejos i la seva imatge va esdevenir popular. Era el típic noi guapo i simpàtic, amb cara de trapella, i sempre vestia amb la marca Gambetta. Com totes les modes, aquella també va esclatar i de cop tothom volia portar aquelles samarretes, dessuadores, pantalons i sabatilles esportives. El volum de negoci es va incrementar exponencialment i van haver de reorientar l’estratègia empresarial.
Van contractar més personal i els dos socis fundadors van diferenciar clarament els seus rols. L’Eduard es va quedar l’àrea comercial, de relacions amb la marca, els clients i els proveïdors. L’Andreu es va fer càrrec de l’àrea econòmica: balanços, nòmines, inversions i estudis de mercat. Durant un any tot va anar com una seda: les vendes no paraven de créixer, van aconseguir que en Fabio Persetto assistís a diversos actes a Catalunya i cada vegada vivien millor.
Però, com tantes vegades passa, la cobdícia va interposar-se entre els dos. L’Eduard va rebre una oferta de la marca per incorporar-se a la junta general d’accionistes a canvi de vendre’ls la seva part de l’empresa i la va acceptar. Tot d’amagat del seu soci, que se’n va assabentar quan ja estava dat i beneït. 
Allò va significar la ruptura de la seva amistat i de qualsevol projecte compartit. L’Andreu també es va desprendre de la seva part de l’empresa, va desvincular-se’n totalment i des de llavors va procurar no coincidir amb l’Eduard. Només ho feia quan es trobaven en competicions de tir, afició que tots dos mantenien per separat als clubs de les seves respectives ciutats, tot i que ja procuraven no ensopegar ni haver-se de dirigir la paraula.
L’Eduard va aconseguir anar als Jocs Olímpics d’Atlanta i fins i tot va tornar-ne amb un diploma olímpic, una de les fites més importants d’aquest esport a nivell nacional. L’Andreu va ser campió d’España vàries vegades, però mai en la mateixa especialitat que el seu antic amic. Amb els seus brillants currículums esportius, tots dos van acabar formant part de la Federació Catalana de Tir, però continuaven evitant-se tant com els era possible.
Per això, quan després de la proposta de l’Eduard, l’Andreu va manifestar el seu interès per enfrontar-s’hi electoralment, la sala va quedar en un silenci tens perquè allò era molt més del que semblava.

Malgrat que no era gens fàcil, van trobar gent suficient per completar dues llistes de vint-i-cinc persones i va començar el procés electoral. Cada equip mirava de reüll què feia l’altre i procurava avançar-se als seus moviments per apuntar-se petites victòries morals. 
La candidatura de l’Eduard va fer una bustiada de propaganda a tots els membres amb dret de vot. I un bon dia, a la seu de la Federació van aparèixer uns rètols amb la foto de l’Eduard i l’eslògan “Si vols fer diana, vota Eduard García”.
Allò va irritar d’allò més l’Andreu, que ràpidament va mobilitzar el seu equip per contraatacar. Pocs dies després, tothom havia rebut també la seva propaganda. I al costat de cada cartell de l’Eduard en va aparèixer un altre amb la seva cara i l’eslògan: “Apunta bé: vota Andreu Gelabert”.
Sense experiència en aquests tipus de processos -i només influït pel seguiment televisiu de les campanyes dels partits polítics-, l’Andreu va proposar a la Junta Electoral un debat en què poguessin confrontar els dos programes i els socis poguessin plantejar preguntes als candidats. El President, sobrepassat per unes funcions que mai no hagués volgut assumir, hi va accedir. 
Aquell debat va ser un autèntic desastre i va incrementar la tensió entre els dos presidenciables fins a límits realment preocupants. Es van retreure coses personals del passat, van fer-se acusacions horribles, es van insultar i el súmmum va arribar quan l’Eduard va suggerir que, ja que eren una federació de tir, podien resoldre les seves diferències batent-se en duel. Per sort, entre tots els ho van treure del cap i van donar el debat per acabat. I així de crispats van arribar al dia abans de les eleccions.

L’Andreu va voler passar pel local de la Federació a deixar tota la documentació que podia necessitar l’endemà perquè no volia arribar carregat de papers quan anés a votar. Esperava trobar-se’l buit, però quan va posar les claus al pany es va adonar que ja hi havia algú dins.
No tenia ganes de coincidir amb ningú i va voler anar per feina. L’ambient havia arribat al dia de les eleccions molt caldejat i tanta por li feia trobar-se amb algú de la candidatura contrària com de la pròpia. Inevitablement es posarien a parlar de les polèmiques generades en el debat i segur que s’aniria accelerant, cosa que no li convenia gens ni mica.
Per sort, el local de la Federació era un pis vell amb llargs passadissos i diverses habitacions que constituïen els despatxos de les diferents comissions. Així que era relativament fàcil passar desapercebut si no s’anava a trucar a les portes tancades. Va anar avançant i de cop es va trobar cara a cara amb l’Eduard.
En aquells moments no hi comptava gens i veure’l allà, tan a prop, amb la seva mirada desafiant, va ser com quan un infant aboca bicarbonat al volcà de plastilina de la pràctica de laboratori. Dins seu va sentir com si les calderes comencessin a bullir amb tot el combustible acumulat d’anys i panys. La llunyana -però mai païda- traïció a l’empresa, la fatxenderia i els comentaris amb segones quan va tornar d’Atlanta amb el diploma olímpic, els menyspreus i la indiferència amb què sempre l’havia tractat, els insults i desqualificacions del recent debat... L’Eduard sempre havia intentat fer-lo sentir inferior i el pitjor de tot és que se n’havia sortit. Amb el temps havia arribat a considerar-se menys que ell, tot i saber que no en tenia cap motiu. I allò li havia generat un odi, una ràbia i un ressentiment, que eren la lava que ara li pujava per dins sense cap aturador.
Tot va passar en un obrir i tancar d’ulls. De cop se li va fer fosc i tots els sentiments negatius que tenia emmagatzemats contra l’Eduard van prendre el control i van actuar amb rapidesa i determinació.
De seguida va recuperar la consciència i es va notar atordit, com quan et despertes al matí i et costa distingir entre somni i realitat. Era com si hagués tret el cap a la superfície després d’haver estat uns segons capbussat dins de l’aigua. Havia de recuperar la respiració normal, mentre amb una mirada estranyada observava tot el que l’envoltava i intentava entendre què havia passat. 
Va abaixar la mirada i a les mans va trobar la prova irrefutable de la seva culpabilitat: el resultat era evident i li convenia desaparèixer d’allà el més aviat possible. La seva primera intenció va ser sortir ràpidament d’allà, però li va semblar sentir soroll de passes al replà i va afanyar-se a buscar un amagatall. Passadís enllà, va aturar-se davant del despatx del comitè d’Armes Històriques i va pensar que segurament no hi hauria ningú. Va obrir la porta a poc a poc i, ja segur que estava sol, va entrar-hi d’una revolada. Per primer cop es va adonar que estava suant de manera exagerada i que el cor li bategava furiosament. Va tancar els ulls i va respirar profundament per intentar asserenar-se i decidir què havia de fer.
Al cap d’uns segons els va tornar a obrir i va veure’s reflectit a la vitrina que exhibia una valuosa col·lecció d’armes antigues. El que li va semblar intuir encara agreujava més les coses. Va abaixar la vista i va comprovar que, efectivament, a la butxaca de la camisa una taca vermella el delatava sense compassió. Per primer cop va notar el vertigen d’un esglai que amenaçava d’arrossegar-lo sense remissió. 
Assegurant-se de no tacar res ni deixar cap empremta enlloc, es va asseure per ordenar els seus pensaments. Havia de sortir d’allà sense ser vist. Si ho aconseguia, ningú no el podria relacionar amb els fets, quan els descobrissin.
Però, quan tancava els ulls, només veia la cara desfigurada de l’Eduard i imaginava un encadenament d’esdeveniments que el conduïen al pitjor escenari possible. Tot els pensaments començaven a giravoltar dins del seu cap i es veia incapaç de prendre cap decisió. Necessitava recuperar el control de la situació i sabia la manera d’aconseguir-ho. Va buscar una arma.
De seguida va trobar un estoig amb una pistola. Era una Smith-Wesson de calibre 22. Va cobrir-se la mà amb el mocador per no deixar empremtes i va empunyar l’arma estirant el braç i apuntant cap a la porta d’entrada.
Després de tants anys, l’Andreu havia assolit una tècnica de concentració que li era decisiva per aconseguir bons resultats a les competicions. Combinava respiració i meditació a través d’exercicis llargament entrenats fins a aconseguir l’efecte túnel. Així en el moment del tir s’aïllava totalment dels elements externs: en el seu pensament i en el camp de visió només hi havia l’espai que quedava entre el punt de mira i la diana.
D’aquesta manera, apuntant i concentrant-se per fer el tir perfecte, l’Andreu va aconseguir regular la respiració i desconnectar de tot el que acabava de passar. Després d’uns minuts, recuperat el control, va començar a pensar amb més claredat: havia de sortir d’aquell edifici sense deixar cap indici de la seva presència. 
Si ho pensava fredament, creia que tenia moltes possibilitats de aconseguir-ho. De la mateixa manera que fins aquell moment ningú no l’havia vist, podia molt ben ser que emprengués el camí de sortida sense trobar ningú. Però com que sabia que hi havia algú més dins de la seu, hi havia alguna possibilitat de coincidir-hi. I aquesta coincidència era el que havia d’evitar.
L’opció de quedar-se arrecerat en aquell despatx fins que sentís que el visitant marxava no era viable. De camí cap a la porta de sortida, trobaria l’escena del crim i llavors s’activaria un operatiu que l’acabaria trobant a ell dins del pis, sense cap escapatòria possible: només que li veiessin la taca de la camisa, ja tindrien el culpable en safata.
Així doncs havia de sortir ràpidament i assumir el risc de trobar-se algú. Si es donava el cas ja improvisaria sobre la marxa. Només volia sortir d’allà abans de tornar a ser presa d’un pànic que sabia que el bloquejaria. Va tornar a guardar l’arma, va aixecar-se i va avançar fins a la porta del despatx, parant l’orella per escoltar si sentia algun soroll al passadís. 
Després d’uns segons en què només va aconseguir percebre els batecs del seu cor, va obrir lentament i va fitar el passadís en les dues direccions: no hi havia ningú. Sense fer soroll, es va adreçar cap a la sortida amb passes lentes, però segures. Sabia que a mà esquerra trobaria la imatge esborronadora que havia desencadenat tot aquell malson i per això mirava deliberadament cap a la dreta.
Quan només li quedaven uns tres metres per arribar a la sortida, va sentir com s’obria una altra porta i la veu inconfusible de l’Aitor Bermúdez, futur tresorer de la seva candidatura.
- Andreu! Què fas aquí? No t’havia sentit.
L’Andreu no va badar boca i simplement va girar la vista cap a la imatge que havia intentat evitar. Immediatament l’Aitor va seguir la seva mirada i va descobrir la cara desfigurada de l’Eduard.
- Mare de Déu santíssima! Quina carnisseria!
I la seva mirada va passar de l’Eduard a l’Andreu, concretament a la taca de la seva camisa.
Va ser un diàleg sense paraules. Només amb la mirada, l’Aitor va ser capaç de comunicar-li que havia interpretat correctament els fets que s’havien produït en aquell passadís. De l’estupor va passar a la sorpresa. De la sorpresa a l’acceptació. I de l’acceptació a la lleialtat.
- Andreu, nosaltres no hem estat aquí.
Va fer intenció de recórrer les últimes passes que els separaven de la porta de sortida, però a l’últim moment va aturar-se amb una mirada lúcida i va apropar-se al que quedava de l’Eduard mentre dreçava unes paraules tranquil·les i serenes al seu cap de files.
- Ara que... ningú no té per què saber el que ha passat aquí dins, oi?
L’Andreu escoltava el seu amic sense moure ni un múscul de la cara, totalment expectant al gir que estaven prenent els esdeveniments.
- Podem netejar-ho tot i no deixar cap rastre. No cal que ens posem nerviosos.
Va tornar a desplaçar la seva mirada de l’Eduard cap a l’Andreu i aquest cop mirant-lo als ulls li va dir:
- Segur que s’ho mereixia, però... calia?
Avergonyit, l’Andreu va abaixar la mirada i només va ser capaç de dir:
- No sé què m’ha passat...
- Tant se val. Ara ens n’hem de desfer abans que no arribi algú altre.
I amb gran serenitat va retirar de la paret el cartell amb la foto violentament guixada de color vermell. Sobre la cara neta hi havia aparegut una mena de barba feta de ratllades gruixudes i enèrgiques, com si fossin ganivetades que havien començat a sagnar només de clavar-hi la fulla. I a la part dels ulls, el retolador havia fet de punxó i, a part de pintats, estaven foradats, produint un efecte molt desagradable.
L’Aitor va doblegar el rètol i va guardar-se’l a la butxaca.
- Potser que també traguem el teu, no? Per evitar suspicàcies.
Com un nen penedit després d’una entremaliadura, va assistir en silenci a la retirada del seu cartell. Després, van sortir de la Federació i van anar caminant de costat sense dir-se res fins que van arribar al cotxe de l’Andreu. A l’altra vorera hi havia un bar poc concorregut i l’Aitor va proposar:
- Anem a fer un cafè?
Allà, mentre les culleretes remenaven el sucre de les tasses van parlar una bona estona. L’Andreu va descarregar tots els anys de frustració i humiliació al costat de l’Eduard. L’Aitor, que sabia algunes coses, però n’acabava de descobrir unes quantes més, el va escoltar comprensiu i li va aconsellar que deixés enrere el passat i canviés la seva manera d’enfocar aquella relació.
- No es mereix que li dediquis més temps ni energia. Tens molta gent que t’aprecia pel que ets. Deixa-ho córrer d’una vegada.

L’endemà quan la Junta Electoral va tancar el recompte i va proclamar la victòria de l’Eduard García, l’Andreu, per primer cop després de molts anys, va atansar-se al seu oponent, li va estendre la mà i el va felicitar per la victòria.
Tothom va assistir amb gran sorpresa a aquella encaixada de mans entre els dos enemics irreconciliables. Tothom menys l’Aitor que, amb un somriure discret, va buscar la mirada de l’Andreu i amb el cap va assentir, com dient-li:
- Així sí.

29 d’ag. 2021

"Per si demà plou" (poema)


PER SI DEMÀ PLOU
Per si demà plou i no puc baixar
diguem-nos adéu ara que estem sols.
Omplim-nos ells ulls de l'enyor que ens cou
i esperem tot l'any el retrobament.
I quan ve l'agost , que s'aturi el temps...
I quan ve la por que tinguem records...
I quan hi ha dolor que puguem lluitar
perquè la buidor no ens atraparà...

Per si demà plou, he de dir-t'ho avui:
tant com t'he estimat no t'estimarà
cap passavolant, nen ni jubilat,
saps que penso en tu com ho fa un amant,
saps que vinc a tu, som ferro i imant,
ratllo dies, fulls... empenyo tot l'any
fins que ve l'estiu i em brillen els ulls,
em batega el cor, tot es posa a lloc...

I ara he de marxar. I si demà plou
és avui que ens cal dir-nos un adéu
que és dolç i que és gris, és un llaç de sal,
un petó de fum, un pessic de dol,
un terròs de plor, un didal de blau,
un "em sap tan greu"... Una mica més...
El setembre ve... Una mica més...
Un "t'he de deixar"... El setembre ve.

El setembre ve. El setembre ve.
Ja sabem com va. No volem plorar.
Sé que estaràs bé. Saps que tornaré.
Diguem-nos adéu. Adéu i res més.
No embrutem amb mots aquest sentiment.
Ja sabem com va. No volem plorar.
I fem-ho ara, avui. Per si demà plou.
Per si demà plou i no hi ha demà.

18 d’ag. 2021

"El meu amic" (poema)


EL MEU AMIC
El tinc davant i no me'l miro,
però sé que hi és. El tinc present.
I ell, com infant que no se'l miren,
reclama tota l'atenció.

Amb insistència i amb constància,
sense desànim ni descans:
s'acosta molt, després recula
i pica fort de tant en tant.

Fa dotze mesos que m'espera,
jo he estat tot l'any pensant en ell
i ara per fi ha arribat el dia
i semblem, tímids, dos estranys.

Per sota el nas duc la rialla
sentint com crida: "Soc aquí!"
De tant en tant alço la vista
i ell de seguida amaga el cap.

El tinc davant i no me'l miro,
però el necessito i sóc aquí.
A Calafell, la meva platja,
davant del mar: el meu amic.

(Eladi Martínez)



1 d’ag. 2021

"Telèfon" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

TELÈFON

El Miquel torna a tenir el telèfon als dits. Mira els números de la pantalla, però al cap d’un moment el llença sobre el sofà, amb un gran sospir, incapaç de trucar. I no és el primer dia que li passa.

Amb la mirada ressegueix la sala d’estar per on només entren les làmines de llum que travessen les persianes mig tancades i la converteixen en una habitació zebra. Hi ha un sofà central i davant una calaixera sobre de la qual hi ha una tele penjada a la paret.

Per sobre, la calaixera està atapeïda d’objectes en un desordre caòtic. Hi ha ampolles i llaunes de cervesa; un tàper amb un parell de porcions de pizza que fa dies que acumulen floridura; diversos CD de música, alguns oberts i d’altres tancats; unes quantes revistes apilades, la de dalt de tot amb el full de la portada estripat; el carregador del mòbil; un manat de claus; alguns bitllets i monedes... A la part frontal hi ha sis calaixos. Dos estan mig oberts i, del de dalt, pengen unes estovalles. La tele està engegada, però sense so. Fan un programa americà d’aquells que reformen i redissenyen cases.

Al costat de la calaixera hi ha un altaveu. Una mica més enllà una planta que fa dies que ningú no ha regat i unes quantes sabates desaparellades. Recolzats a la paret un parell de quadres que mai no es van arribar a penjar, amb una caixa d’eines oberta que els fa companyia.

Pel terra de l’habitació, escampats sense criteri, una pila de llibres en precari equilibri, una bossa del supermercat encara plena de productes, papers desordenats amb un parell de retoladors per sobre, una capsa d’analgèsics, una tablet, un diari doblegat amb un Sudoku a mig fer i una bossa d’esport de la qual penja una tovallola arrugada. Just davant de la calaixera un cossi de roba per plegar de la qual han sobreeixit alguns mitjons. 

Al sofà hi ha una manta arrugada en un lateral, un llibre obert amb les pàgines doblegades,  un ordinador portàtil amb la pantalla esquerdada, un full de propaganda de menjar ràpid, un paquet de mocadors de paper, l’estoreta elèctrica endollada amb el fil que penja i dues samarretes sobre el respatller. I el telèfon que acaba de llençar.

Se’l torna a mirar. Se sap el número de memòria. Quan li van donar, li van dir que si es trobava desesperat i necessitava ajuda podia trucar-hi a qualsevol hora del dia. Sempre hi hauria algú que l’atendria. Fa dies que es debat entre vàries possibilitats i una d’elles és trucar-hi. Les altres són pitjors.

Ho ha intentat uns quants cops, però mai no ho ha arribat a fer. No troba les forces per explicar què li passa i com se sent... I al mateix temps sap que, si no busca ajuda, no se’n sortirà. I aquella li sembla una bona manera de demanar-la: de forma anònima, sense exposar-se, sense contrapartides... Tanca els ulls, debatent-se amb els seus pensaments enfrontats per enèsima vegada. Finalment els obre i marca el número amb el cor accelerat.

Una veu d’home li parla amb un to amable i pausat. Ell escolta la salutació inicial en silenci, incapaç de descloure els llavis i deixar anar el torrent de tristesa i frustració que el domina. La veu a l’altre cantó s’esforça per mantenir obert el canal de comunicació, parlant pels dos. Es nota que està acostumat a gestionar aquestes situacions. El Miquel s’hi sent còmode, però encara no es troba prou preparat i acaba penjant sense haver dit ni una sola paraula.

Es torna a llençar sobre el sofà, víctima d’un cansament infinit. Tanca els ulls i s’endormisca un altre cop. Així es com ha passat els últims dies: del llit al sofà i del sofà al llit, incapaç de sortir d’aquella dolorosa espiral. Al cap d’una estona es torna a despertar, enfadat amb si mateix. S’incorpora feixugament, amb molèsties a l’esquena, i torna a agafar el telèfon. Ja fa massa dies que dura aquella situació.

Amb l’aparell als dits comença a passejar pel menjador, esquivant les andròmines del terra, fins que s’atura davant del mirall. Hi ha un paper enganxat que li recorda tasques pendents i una postal de Formentera, però encara queda espai suficient per veure la seva imatge reflectida.

Veu un home d’uns cinquanta anys (malgrat que només en té quaranta-dos), amb la barba deixada i els cabells aixafats com si acabés d’aixecar-se del llit. Ja fa temps que hauria d’haver anat al barber. Si els portés més curts, com era habitual en ell, no es veuria tan deixat. S’acosta al mirall i mira el detall de totes les arrugues i la diversitat de colors que comença a donar-se en els pèls d’aquella barba: la majoria són negres, però n’hi comencen a sortir de blancs i fins i tot n’hi ha algun de pèl-roig infiltrat. De tan a prop, veu que té les ulleres molt brutes i busca un mocador per netejar-les.

Amb les ulleres més netes, torna a mirar-se al mirall, però la imatge segueix sent decebedora. No hi ha gens d’espurna en aquells ulls, tot ell transmet tristor i derrota. I aquella constatació és el detonant per fer el pas que fa tants dies que ajorna. 

Torna a marcar el número i li respon la mateixa veu agradable d’abans, amb la mateixa fórmula d’inici. Aquest cop, però, fa un esforç i contesta com si fos un concursant de la ràdio.

- Bona tarda, em dic Miquel i truco des de Moià.

- Bona tarda, Miquel. Em truques des de casa?

- Sí. Del que en queda... Tot és un caos i un desordre absolut. Fa massa dies que no surto d’aquest pou... Potser he trigat massa a trucar.

- Mai no és massa tard, Miquel. Quan estiguis una mica més animat, t’aconsello que intentis endreçar una mica aquest caos del que em parles. El caos exterior alimenta l’interior i, si aconsegueixes que l’entorn sigui més agradable, això et pot ajudar a remuntar.

- Ho sé, ho sé, però no tinc esma de res.

- Fa dies que no surts de casa?

- Setmanes. Em faig portar menjar preparat i no surto per res.

- És el primer cop que et passa?

- Mmmh... Així de fort, sí. Havia tingut alguna petita crisi temps enrere, però sempre me n’havia sortit. Aquest cop em vaig quedar encallat fa gairebé un mes i no hi ha manera de sortir-me’n.

- I quina és la sensació que et domina?

- Preocupació, tristor, buidor... però sobretot frustració. És molt frustrant no poder sortir d’aquesta situació pel meu propi peu després de tants anys. Havia sentit alguna vegada algun cas, però sempre pensava que eren exageracions o que als que els passava eren febles... Suposo que tothom pensa que a ell no li passarà mai...

- Has de tenir molt clar, Miquel, que això li pot passar a tothom una vegada o altra. Li pot passar a tothom i se’n surt tothom. T’ho asseguro. No t’has d’angoixar perquè t’asseguro que te’n sortiràs.

- Gràcies...com has dit que et deies?

- Martí. Em dic Martí. Pensa que acabes de fer el pas més important: reconèixer el que et passa i demanar ajuda. Sovint el que més ens bloqueja és aquesta negació i autosuficiència: no reconèixer la magnitud del problema i pensar que ens en sortirem sols. Realment hi ha gent que se’n surt sola. Segurament tu en una altra ocasió te’n podràs sortir sol. Però quan la crisi s’allarga i no trobes el camí, el millor és reconèixer-ho i demanar ajuda com acabes de fer. Ja veuràs com després d’aquesta xerrada et baixarà l’angoixa i seràs capaç de veure la llum al final del túnel.

- Martí, és que fa dies que em plantejo deixar-ho córrer...

- T’entenc, Miquel, però has de bandejar aquests pensaments. Deixar-ho córrer no és la solució. Has de recordar tots els bons moments que has viscut, totes les satisfaccions que has tingut. I has de ser conscient que tot això ho has pogut fer tu sol i que tornaràs a ser capaç de fer-ho. Només és un sotrac que superaràs. T’ho asseguro.

- Parles amb una seguretat...

- És que fa molts anys que em dedico a això i et puc garantir que tots els que han volgut lluitar se n’han sortit. Tots! Només han caigut els que s’han rendit i han abaixat els braços.

- Però com pots continuar lluitant si veus que no hi ha cap evolució? Si estàs sempre a la casella de sortida, els ànims decauen per força.

- Doncs el que hem de fer és avançar. Miquel, has de canviar l’enfoc. En comptes de pensar només en tu, intenta mirar-ho “des de fora”. Inventa’t un personatge ben diferent. Que no tingui res de tu. Pot ser fins i tot divertit: què faria una altra persona? com reaccionaria? Segur que això t’obre la ment a altres possibilitats.

- Ho he intentat tot, però ja fa dies que he llançat la tovallola... Per això he trucat. És la meva última esperança.

- Per moltes coses que hagis intentat, te’n queden moltíssimes més per provar. I segur que alguna d’aquestes t’anirà bé. Mira, també et pot ajudar a relativitzar si t’imagines com hauries reaccionat en altres moments. Si això t’hagués passat amb vuitanta anys. O amb vint. O si això t’hagués passat fa cent anys, a principis del segle XX. O a l’edat mitjana... És intentar mirar el problema des de molts prismes i perspectives diferents...

- Transmets un entusiasme i una seguretat que, per moments, fas que el problema es vegi molt més petit.

- És que és exactament així. El problema és tan gran o tan petit com nosaltres vulguem. Si ens capfiquem és com si anéssim fent més petites les parets de l’habitació on som i cada cop tenim menys aire i no veiem solució possible. Però si col·loquem aquest mateix problema en un espai infinit, passa a ser molt més manejable i menys transcendent.

El Miquel va pensant i no diu res, així que el Martí, que té la sensació que li està donant el tomb a la situació, continua parlant.

- Jo de tu, aprofitaria per canviar el decorat, si ara estàs mínimament més animat.

- Què vols dir?

- Perdona la confiança, i no contestis si no vols, però... pot ser que avui no t’hagis dutxat?

- Sí -respon el Miquel, avergonyit. I pensa que no només avui, sinó que fa dies que té abandonada la higiene personal. Però se sent estranyament confiat amb aquella veu desconeguda i no li sap greu confessar-li la veritat.

- És molt normal quan ens trobem en una situació de desànim com la que tu estàs vivint. Però són petites coses que ens poden ajudar a sortir-nos-en o a quedar-nos-hi. Si em vols fer cas, dutxa’t, afaita’t, ventila la casa i surt al carrer. Poca cosa. Ves a comprar el diari i alguna cosa per sopar. Només per estirar una mica les cames i que et toqui l’aire. I quan arribis a casa, fes una mica d’endreça. Llavors, havent sopat, dona un parell de voltes a tot això que hem parlat i a veure si, mica a mica, comences a veure-hi la sortida.

- I tant que ho faré. Moltes gràcies, Martí. M’has ajudat molt.

- Però, sobretot, si aquests ànims que t’han vingut ara, desapareixen, SO BRE TOT -recalca separant les síl·labes i posant-hi un èmfasi especial- no et rendeixis. Si tens una recaiguda, torna a trucar. Sempre trobaràs un operador disponible, però si vols tornar a parlar amb mi, aquesta setmana em trobaràs a les tardes: de quatre a vuit. Truca les vegades que necessitis. T’asseguro que te’n sortiràs.

- Moltes gràcies, Martí. Aprofitaré aquest optimisme que m’has encomanat i faré el que m’has dit. Demà et tornaré a trucar per explicar-te com segueixo.

- Estaré encantat de tornar a parlar amb tu i estic segur que em donaràs bones notícies. Molts ànims i fins demà, Miquel.

- Fins demà, Martí.

El Miquel penja el telèfon i de cop no ho veu tot tan greu. Aquella trucada li ha donat un pic d’energia i sobretot esperança i il·lusió. Li sembla impossible que una sola trucada hagi estat capaç de canviar-li l’estat d’ànim, però decideix no qüestionar-ho i simplement aprofitar-ho i seguir els consells rebuts. Apuja la persiana i una flamarada de llum inunda la sala. 

S’emporta la pizza podrida, les llaunes i les ampolles cap a la cuina. Tanca els calaixos oberts de la calaixera. Col·loca els CD de música al prestatge, amb els altres. Tanca la tele. S’emporta les sabates escampades i la bossa d’esport cap a la seva habitació. Cada nou moviment millora el decorat general, el fa somriure i li dona empenta per continuar l’operació d’endreça i neteja.

Torna el cossi de la roba i les samarretes on té la rentadora. Plega la manta del sofà i la deixa ben col·locada sobre el respatller. I, sobre la calaixera, posa ben ordenats els llibres, el diari i els papers del terra, la tablet i l’ordinador del sofà. S’emporta la bossa del súper cap a la cuina i els analgèsics cap a la farmaciola. Desendolla l’estoreta elèctrica i la guarda al seu armari.

En un moment tot ha quedat força decent. Llavors torna a anar cap a la rentadora i es despulla. Va posant-hi dintre tota la roba que duia posada i, nu i descalç, s’encamina cap a la dutxa.

Net i polit, amb la tovallola lligada a la cintura, s’afaita. Després es vesteix amb roba neta per primer cop en molts dies i, abans de sortir al carrer, es torna a mirar al mirall del menjador: sembla un altre. I aquesta visió contribueix a mantenir-li l’ànim ben alt. 

Entre una cosa i una altra ja s’han fet les vuit i decideix anar a sopar fora. Compra el diari, perquè és una de les coses que li havia proposat el Martí, i s’asseu en un parc a fer-hi un cop d’ull mentre fa temps. A aquella hora ja corre una mica de marinada i s’hi està la mar de bé. A mesura que passa les pàgines troba titulars que li criden l’atenció i n’encercla alguns. Li sembla increïble notar aquelles sensacions tan vives després de tants dies de foscor, reclòs a casa seva. Es penedeix de no haver fet abans aquella trucada que li ha donat l’empenta. I, sobretot, li sembla lamentable no haver estat capaç de fer-ho per si mateix, si era tan fàcil. És ben bé que quan estàs dins del pou no ets capaç de pensar amb claredat.

Menja un àpat senzill però que, després de tants dies de malmenjar, troba deliciós. L’acompanya amb una copeta de vi que li deixa l’esperit en un estat lluminós i decideix tornar a casa.

Quan arriba a la sala i la troba endreçada, somriu i pensa en les paraules que li ha dit el Martí: “El caos exterior alimenta l’interior...”. Tenia tota la raó. Deixa de banda el sofà on ha passat tantes hores estirat les últimes setmanes i s’instal·la amb l’ordinador portàtil a la taula que hi ha darrera. Mentre s’engega, posa música al seu reproductor.

Però llavors pensa que potser és massa precipitat, que potser s’està posant massa pressió i que no cal cremar totes les naus el primer dia. El que convé és allargar aquell estat d’ànim i llevar-se l’endemà amb el mateix esperit positiu i anar fent cada dia un petit pas. Així que quan l’ordinador s’ha acabat d’iniciar, el tanca i surt al balcó. 

S’asseu a la cadira, aixeca les cames i recolza els peus a la barana. Busca la lluna i la troba mig amagada entre uns núvols. Intenta deixar la ment en blanc i anar observant com aquells núvols es van transformant mica a mica en formes diferents. Són com fragments de cotó fluix que s’esfilagarsen i després es troben els uns als altres creant noves estructures volubles i passatgeres que la imaginació intenta anar interpretant. El núvol més gran li recorda un paracaigudista en caiguda lliure abans d’obrir el paracaigudes. Està de bocaterrosa, amb els braços i les cames flexionats cap endarrere. Com més s’hi fixa, més defineix els detalls perquè el cervell va omplint els buits d’aquells fragments de núvol en funció del que hi vol veure. Per moments distingeix clarament les ulleres protectores i els cabells esvalotats. Li encanta aquella sensació de creativitat, amb la seva imaginació treballant a tot drap, inventant coses allà on només hi ha un núvol.

Es passa una bona estona jugant a aquell joc fins que dues sensacions el conviden a anar al llit: la fresca que li provoca els primers calfreds i el cansament que li tanca les parpelles. Feixugament, però amb l’esperit satisfet, s’encamina cap a l’habitació i s’adorm tan bon punt el seu cos queda cobert pels llençols.


L’endemà es desperta tard, però amb bones sensacions. Es permet quedar-se una estona fent mandres mentre posa en ordre tot el que va passar el dia anterior i va separant somnis de realitat. Recorda la trucada amb el Martí, com va endreçar la sala d’estar, es va dutxar i va sortir a sopar a fora. I després l’estona al balcó observant els núvols. Tot això ho recorda amb un somriure, però just després nota el naixement de la por. No sap si avui continuarà amb el mateix optimisme o retornarà el desànim, la frustració i la depressió de les darreres setmanes. I el dubte li genera una por creixent.

Decidit a prendre el timó del seu destí, s’aixeca i va cap a la dutxa. Després d’esmorzar i endreçar l’habitació, s’instal·la a la taula del menjador amb l’ordinador portàtil i comença a escriure. Mentre va teclejant, comprova com les sensacions agradables que normalment havia tingut associades al fet d’escriure tornen a estar ben vives, al contrari del que li havia passat últimament.

A partir d’una de les notícies que havia encerclat en el diari d’ahir, comença a desenvolupar una història i per moments es fon amb el personatge inventat que la protagonitza i li sembla que sap perfectament com reaccionarà, què farà i què dirà. No vol escriure sobre el que li ha passat aquell últim temps reclòs a casa i l’acció es desenvolupa en una illa d’un país escandinau, envoltat de muntanyes i vegetació frondosa, amb un fred ben diferent de la calor que comença a fer en aquell menjador.

Radiant i satisfet amb el gran progrés experimentat, decideix guardar tot el que ha escrit i sortir a dinar a fora. De camí al restaurant veu un gos furgant en uns contenidors i somriu perquè li sembla que podrà incorporar aquell detall al relat que ha començat a escriure i li donarà més interès i versemblança. Escriu la idea en el bloc de notes del mòbil i continua.

Havent dinat passeja fins al parc municipal de Francesc Viñas. S’asseu al banc de davant de la glorieta de sis columnes coronada per una cúpula i mira el seu rellotge. Ja són més de les quatre: el Martí ja deu estar a l’altre cantó del telèfon. Té moltes ganes de parlar amb ell, donar-li les gràcies un cop més i explicar-li els seus progressos. Marca el número de memòria i espera el senyal de trucada.

- Bona tarda, ha trucat al telèfon de la inspiració. Li parla el Martí. En què puc ajudar-lo?

- Bona tarda, Martí. Soc el Miquel. Vaig trucar-te ahir a la tarda. Te’n recordes de mi?

- I tant, Miquel. Com estàs?

- Molt millor, Martí. Moltíssimes gràcies pels teus consells. Ahir quan et vaig trucar estava a punt de deixar-ho córrer. Creia que ja no servia per escriure i estava disposat a buscar feina del que fos. Feia setmanes que no escrivia res de bo i m’havia anat capficant. M’havia abandonat totalment, fins i tot en els hàbits més bàsics... No hi veia més enllà. És increïble com vas aconseguir girar el meu estat d’ànim com un mitjó.

- Ja saps que jo no vaig fer gran cosa, a part de fer-te de mirall. Segur que tu mateix devies pensar com podia ser que no haguessis fet abans el que jo et vaig proposar. Ja et vaig dir que tothom se’n sortia d’una crisi d’inspiració. El que cal és no obsessionar-se i mantenir uns hàbits saludables. Qui ha escrit tota la vida, sempre torna a escriure i acaba sortint de tots els sotracs.

- Sí, sí. Ara tot sembla fàcil i evident, però t’asseguro que ahir estava a punt de llençar la tovallola. Ahir em vas salvar. Moltes gràcies.

La conversa encara s’allarga uns minuts. El Miquel li explica que ha començat a escriure un relat i que el protagonista es diu Martí, en homenatge i agraïment a tota l’ajuda rebuda. Mica a mica es van acomiadant i, quan penja, decideix guardar el número a l’agenda.

Dubta a quina lletra posar-lo, però finalment es decanta per la “i” i escriu simplement “Inspiració”. Desa el número i es posa el telèfon a la butxaca, molt més segur i confiat. 

Ara sap que, si mai li torna a fallar la inspiració, la podrà retrobar només amb una telefonada. 

12 de jul. 2021

LGTBIQ+

No me'n sé avenir que a aquestes alçades de la civilització es puguin produir agressions a persones per la seva orientació sexual. Fa pocs dies hem tingut el tràgic cas d'un noi de A Coruña (Samuel) assassinat després de rebre una pallissa homòfoba. I en pocs dies s'han fet públiques diverses agressions de les mateixes característiques.

A qui li ha d'importar a qui estimen les persones?

Quina importància té si homes i dones s'estimen d'una manera o una altra?

És un cas tristíssim d'incomprensió i intransigència, de voler que tothom faci les coses com les faig jo i ni acceptar ni permetre que es facin de manera diferent. Tot fruit d'una sideral manca de respecte i de coneixement.

Jo mateix he de reconèixer que fins fa poc no he tingut gaire coneixement d'aquestes realitats diferents a la meva. I he trobat molt útils, pedagògics i necessaris alguns programes que he vist per televisió en que persones d'aquests col·lectius han explicat les seves realitats amb naturalitat. He conegut més enllà dels casos de persones gais i lesbianes, els casos de poliamor o de trànsit sexual. El seu patiment, les seves pors, les grans dificultats en què es troben.

I de tot això n'he sortit amb una gran respecte envers ells.

Conec pocs casos propers de realitats d'identitat sexual diferents a la meva... Conec la Imma, que és lesbiana. Conec el David i el Joan, que són parella gai i tenen una nena. Conec el Nathan, que va néixer amb un cos de nena i ha lluitat per aconseguir mostrar la seva autèntica identitat que és la d'un noi (i a l'escola ens va fer una xerrada espaterrant que va arrencar aplaudiments espontanis i davant la qual personalment em vaig treure el barret i li vaig agrair moltíssim).

Però és que potser en conec més i no ho sé perquè ni ells ni jo no hem tingut la necessitat de demanar-nos per aquests aspectes de la vida privada. Perquè no n'hem de fer res. Perquè no són rellevants. Perquè res no ha de canviar en la relació que jo tingui amb una persona pel fet que sàpiga o deixi de saber si li agraden els homes o les dones, si se sent home o dona.

Amb aquesta notícia vull denunciar totes les agressions, comentaris, assetjament, bromes de mal gust i qualsevol actitud que falti al respecte les persones LGTBIQ+. Vull mostrar tot el meu respecte i suport a aquestes persones que tenen una identitat diferent a la meva i que tenen tot el dret a ser i manifestar el que són amb tota la naturalitat, igual que puc fer-ho jo.

El món és divers. Les persones som diverses. I davant la diversitat només necessitem una cosa: RESPECTE!

I acabo amb una il·lustració que per a mi és clarivident. Fa referència a les violacions, però serveix perfectament per a aquesta notícia.




6 de jul. 2021

"De bonesh": les lletres de Josep Montero

 

Les cançons d'Oques Grasses m'agraden cada cop més. D'una banda tenen una força, un ritme i una energia, amb unes músiques festives, excel·lentment interpretades per uns grans músics i farcides d'harmonies i arranjaments preciosistes.

D'altra banda les lletres...

Les lletres de Josep Montero les trobo fantàstiques. Té una capacitat per dir coses profundes amb una aparent senzillesa que em meravellen i em desarmen. i fa dies que estic especialment enganxat a aquesta cançó que avui us comparteixo: "De bonesh" (del darrer disc "A tope amb la vida" que és moooolt recomanable).

Per exemple diu:

Pot ser que ho donis tot i no ho aconsegueixis.
Que et quedis sense forces i que no se't compleixi.

Resulta que malgrat el missatges motivacionals i els llibres d'autoajuda, a vegades no ens en sortim. I cal contemplar aquesta possibilitat...

Pot ser que ho doni tot i no ho aconsegueixi.
Que em quedi sense forces. Que tot i així segueixi.

Però que no ho aconseguim, no significa que ens haguem de rendir... Podem continuar lluitant i perseverar per mantenir l'objectiu i intentar arribar-hi malgrat d'entrada no ens n'haguem sortit.

Tot el que no entenem és tot el que ens va omplint.
Pot entrar la llum quan et fas ferides

Les coses que ens fan mal i ens fan ferida, també són una oportunitat d'aprendre, de deixar entrar la llum. Fins i tot les coses que no entenem i no ens agraden també ens van omplint i constitueixen experiència i bagatge que anem acumulant per al futur.

Si ho has donat tot, mira, tot això que tens.
Que quan queda per fer és pitjor que fer-ho malament.

Sempre val la pena intentar-ho. És millor provar-ho i no aconseguir-ho que tenir sempre la recança de no haver-ho intentat. Fes-ho, fes-ho tan bé com sàpigues, dóna-ho tot. I si no ho aconsegueixes, agafa tot el que n'has après i... continua!

El que visc és el que dura,
el que ens fa mal és el que ens cura.

Tot el que vivim és el que perdura dins nostre i conforma la nostra vida. I fins i tot pot passar que les coses que primer ens han fet mal, més endavant ens ensenyin a afrontar altres coses i ens acabin ajudant o fins i tot curant.

I no vull destacar més frases d'aquesta cançó. Escolteu-la i busqueu vostres les coses que us ressonin per dins. En altres cançons d'aquest disc podeu sentir coses com:

I si el cor diu que vol jugar-s’ho tot, qui soc jo per dir-li que no ? 

Hi ha un mur per cada decisió, salto a l’abisme perquè és el que vull, la sort no et busca te la busques tu, ningú afronta per tu les teves pors. 

Quan m’he fet pols sempre m’ha fet millor, he après a veure-ho clar quan es fa fosc. 

Perdent és quan més he guanyat.

("Elefants")

*  *  *  *  *  *
Érem, érem, érem com palmeres aguantant el temporal,
llàgrimes que queien i ens omplien de demà,
érem l’horitzó i les ganes que anés tot bé,
érem com vaixells de paper.

no hem trobat un perquè, si demà ja no hi som equivoquem-nos bé.

Fas trampes, vas donant la culpa als altres, però saps que si no la cagues no avances.
I és per això que tant tant t’encalles, i et falles a tu

Passarà i passarà i tot guai, pot semblar que no s’acabi mai quan caic.

("Wake up")

*  *  *  *  *  * 
Saps que ets flipant,
encara que surtis del fang.
Que són flipants les tonteries importants,
que pots tenir el món als teus peus dient-te que t’estima molt,
però no pots creure en tu,
si no t’estimes tu.

Quan menys hi penso és quan més ho peto!

("Petar-ho")

*  *  *  *  *  *

La vida està d'oferta,
S'inaugura cada dia,

Deixa't de tonteries l'alegria desgrava.

La vida està barata, tot el que importa és gratis,
Quan canten els pardals ho fan per tu, perquè ballis.
El Sol és de veritat i escalfa les coses boniques...

("Vida d'oferta")

*  *  *  *  *  *

1 de jul. 2021

"Tramuntana" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

TRAMUNTANA

Som en un poblet costaner de l’Empordà. És una tarda assolellada de finals de febrer. El cel és d’un blau lluminós perquè la tramuntana bufa fort des de fa hores i s’ha emportat tots els núvols. I en plena tramuntanada, l’Artur puja al terrat del campanar. La camisa de quadres que porta per sobre d’un jersei negre se li infla i es converteix en vela que amenaça d’endur-se’l cel enllà, si s’hi queda gaire estona. 

Però no té por.

Sent una mena d’esgarrifança i aquelles pessigolles a l’estómac. Com quan puges al vaixell del parc d’atraccions en què et balanceges ben amunt: ara de cara, ara d’esquena. Quan arribes al punt més alt i comences a baixar, a l’alçada del melic s’acumula una sensació que barreja plaer i por a parts iguals. I somrius en el moment que tens una impressió de buit, com si escapessis del poder de la força de gravetat. I és genial.

L’Artur s’agafa fort a la barana metàl·lica i és conscient que, si es precipités des d’allà dalt, la caiguda seria vertiginosa i les conseqüències nefastes. Però no pateix. Només sent una ombra de prudència que la seva part sensata encara li imposa.

Perquè hi ha una part màgica i totalment irracional que per moments creix dins seu. I si fa cas d’aquesta part, s’imagina deixant-se anar i emprenent un vol impossible. A gran velocitat. Empès per aquest vent del nord que bufa desfermat. I s’imagina lleuger, travessant aquests cels blaus de l’Empordà, en un vol llarg i serè que li permetria gaudir del paisatge, sense cap por.

Mira a baix i veu una dona que l’assenyala i comença a cridar. La situació el disgusta, però intenta posar-se al seu lloc. 

Està veient un home de mitjana edat amb una camisa inflada pel vent i els cabells rinxolats esvalotats que li amaguen la cara (de jove li deien que s’assemblava al Carles Puyol). Un home que s’agafa a la barana i té feines per aguantar la posició davant la fortíssima ventada que, allà dalt, sembla encara més violenta. És fàcil que pensi que, si aquell home ha pujat a un lloc tan perillós en un moment tan desaconsellable, potser vol fer alguna bestiesa.

Deu tenir por. És clar.

Al cap d’una estona apareixen dues persones més, atretes pels crits i totes miren cap enlaire. Una d’elles agafa el mòbil. L’Artur està segur que truca al 112 i no li agrada. S’imagina que al cap d’una estona pot haver-hi una ambulància i vehicles de Mossos i Bombers a baix al carrer, parlant-li per un megàfon i ell només volia... De fet, no sap exactament què volia quan ha pujat al terrat del campanar.

Ha de pensar ràpid.

Qui no ha estat mai a l’Empordà en un dia de tramuntana forta, no es pot imaginar el que això significa. És un vent violent que pot bufar amb ratxes de més de 100 km/h. Costa avançar en contra del vent i les persones lleugeres, si fan un salt, cauen un tros enllà d’on eren abans d’aixecar els peus de terra. Evidentment qualsevol objecte que hi hagi a balcons i façanes que no estigui convenientment assegurat pot sortir volant i impactar fortament contra el terra o qui s’interposi en la seva trajectòria. I fins i tot els vehicles oscil·len contra la seva voluntat a les carreteres.

I enmig d’aquesta ventada, tenim l’Artur dalt del terrat. Agafat fortament a la barana i mirant contrariat les persones que l’observen des de baix. I tal com es temia, ara s’hi afegeix la sirena d’un vehicle d’emergència que s’acosta a tota velocitat.

I no sap què fer.

Podria baixar tranquil·lament al carrer i explicar a tothom que només volia veure el paisatge, que no pateixin i que perdonin les molèsties. Però no vol. Li fa vergonya. I mandra. I ràbia. Hauria de donar explicacions, la policia li faria preguntes i potser el detindrien.

La gent segueix mirant cap a dalt i ara té la sensació que ja l’han reconegut i es van dient els uns als altres “És l’Artur! És l’Artur!”. I és que tothom el coneix en aquell poblet.

Des que va arribar-hi, deu fer ja uns dos anys, es va fer conegut ràpidament.

* * *

Venia d’un poble de les Terres de l’Ebre i escapava d’un desengany amorós que s’havia convertit en una depressió. La vida al seu poble natal l’ofegava i va decidir posar quilòmetres pel mig i començar de bell nou en un lloc diferent.

Va anar a espetegar a aquell poblet de l’Empordà per casualitat. Camí de Figueres se li va encendre un pilot lluminós del cotxe que marcava avaria. Va aturar-se al primer poble i va buscar un taller mecànic. Li van dir que havia de deixar el cotxe fins l’endemà i va buscar un lloc per passar la nit. 

Va trobar una mena d’apartaments senzills que, en temporada baixa, sortien molt bé de preu. I mentre parlava amb la mestressa, una dona d’entre quaranta i cinquanta anys molt atractiva, es va sentir tan bé que va acabar demanant-li si es podia quedar a sopar allà.

La Marga no incloïa sopars amb el lloguer de l’apartament, però estava sola i avorrida. Aquell home semblava tan amable que va decidir que bé podia fer una excepció i el va convidar a sopar a casa seva.

Va ser un sopar ben agradable. Van beure’s una ampolla de vi, es van anar desinhibint i van decidir prendre una copa després de sopar. Una cosa va portar a l’altra i van acabar compartint llit en una nit de sexe més aviat discret que tots dos semblaven necessitar.

L’endemà es van llevar amb sensacions estranyes, però cap dels dos no va saber aturar-ho. Van començar a veure’s a totes hores i van acabar compartint pis. L’Artur era un manetes i a la Marga li anava bé tenir algú que es cuidés del manteniment dels apartaments. Era capaç de solucionar una avaria elèctrica i de pintar una habitació. Podia encarregar-se de totes les plantes del jardí i, si calia, podia acompanyar els turistes amb un cop de cotxe fins el Museu Dalí, el monestir de Sant Pere de Rodes o els Aiguamolls de l’Empordà.

Va ser una d’aquelles situacions que es van complicant mica a mica sense que n’acabis de ser del tot conscient. I al cap d’un temps l’un depenia de l’altre sense que hagués quedat gens clar si eren parella sentimental o laboral.

Això va fer que tot el poble se’l mirés amb desconfiança. Tothom s’estimava la Marga i no entenien que aquell aprofitat se li hagués instal·lat a casa. Ja ho diuen que val més caure en gràcia que ser graciós i l’Artur no va caure gens bé al poble. De caràcter més aviat sorrut i discret, tothom va interpretar els seus silencis de la pitjor manera possible i va quedar esquitxat per una mena de mala fama que, tot i no basar-se en cap evidència, va esdevenir una petja inesborrable.

Per això, quan al cap d’un any de ser al poble, la Marga va morir en un estrany accident, del qual ell va sortir-ne il·lès, tothom va sospitar-ne i va quedar condemnat a un aïllament generalitzat.

Ningú no s’hi relacionava, ningú no se’n refiava. La gent només hi tenia el tracte superficial imprescindible, un tracte fred i tens que ell percebia perfectament i corresponia.

I ara, aquell personatge misteriós i desagradable està dalt del campanar enmig de la tramuntanada... Segur que més d’un desitja que es deixi anar i s’estavelli contra el terra, per deixar de conviure amb la seva incòmoda presència.

* * *

- Li parla la policia. Aparti’s de la barana i baixi del terrat per l’escala interior. Estar aquí dalt amb aquest vent és molt perillós. Repeteixo: baixi immediatament i tothom tornarà a casa seva sense que ningú prengui mal.

Des del megàfon, la policia li ha adreçat aquelles paraules. Pensa que és ben fàcil: només ha de baixar i cadascú a casa seva. Però quan està a punt de seguir obedientment aquest primer pensament, sent dintre seu la punyetera veu i es queda aturat mentre el front se li arruga.

La veu li diu que no es refiï de ningú, que segur que és una trampa i si baixa el detindran. De cop la sang sembla bategar més calenta i més de pressa per les seves venes. Li apareix una sensació d’eufòria que l’empeny a arrencar-se la camisa i deixar-la a mercè del vent, que se l’endú com un estel foll cel enllà i provoca el pànic de tot el públic que n’està pendent.

L’Artur percep perfectament l’esglai dels seus veïns i gaudeix d’aquella sensació de poder. Ara mateix torna a sentir que podria llençar-se barana avall i no cauria al terra, sinó que marxaria volant. Se sent poderós. Se sent especial. Des que va deixar les pastilles verdes se sent molt millor. Ja no té gana i son a totes hores i no li tremolen les mans. Ha recuperat el timó.

A la merda les pastilles verdes!

Quan la Marga va morir, la doctora Vila li va dir que sobretot no deixés mai de prendre les pastilles verdes: una cada dia a l’hora d’anar a dormir. I ho va fer durant molt de temps sense estar-ne gens convençut. 

Afrontar la vida sense la Marga no va ser fàcil. Ell era un manetes capaç de fer moltes coses, però sense ningú que el dirigís no sabia per on començar. I al poble, a part de la doctora, ningú no volia saber res d’ell. Mica a mica van deixar de venir turistes perquè no se’n sortia tot sol amb la gestió dels apartaments. I quan va veure que cada cop entraven menys diners, va buscar algú que li comprés els apartaments i s’ho va vendre. Només se’n va quedar un per viure-hi i amb tot el que li van donar dels altres va pensar que en tindria prou per viure tota la vida. I per celebrar-ho va començar a beure.

Quan bevia estava més content. Després, al cap d’unes hores, ja no, però en el moment de la beguda, tot era senzill i esperançador. La vida era més alegre. Va anar deixant de ser constant amb les pastilles fins que va deixar-les del tot. Bevia, malvivia a l’apartament i de tant en tant anava a una barra americana de la carretera de Figueres on pagava per poder passar unes hores en braços d’una dona. Aquella era tota la seva vida social: les visites a la doctora Vila i a les noies de la barra americana, a les que demanava que es disfressessin de doctora. Així s’excitava més, pensant que s’ho feia amb ella, l’única persona que es preocupava una mica per ell.

* * *

El cap li ha marxat amb tots aquests pensaments i de cop el grinyol de la porta del campanar el retorna a la realitat. Dues persones amb uniforme entren a poc a poc, mirant-lo als ulls i parlant-li pausadament. Un és un mosso d’esquadra a qui no coneix. L’altre és el Juncà, el policia local del poble. Fa temps que s’eviten perquè no es poden ni veure. L’Artur somriu. Segur que li deu tocar molt els collons haver de venir a parlar amb ell.

- Artur, hauries d’anar baixant perquè hem d’assegurar tot el que hi hagi prop de la barana. Fa massa vent i és perillós.

El policia li ha parlat amb una veu neutra, intentant treure tota transcendència de la seva presència en aquell terrat. Com si no tingués res a veure amb ell i fos causada únicament pel fort vent que amenaça els vianants que passin per sota del campanar. En un primer moment l’ha sorprès aquest to, però de seguida s’ha posat alerta i no els ha deixat apropar.

- No us acosteu a mi o em fotré daltabaix -i per donar més força a les seves paraules ha passat les cames per sobre de la barana i ha quedat tot ell per la part de fora, d’esquena al carrer i de cara als policies.

- Tranquil, Artur, no facis cap bestiesa.

- Estava més tranquil sense vosaltres. Feu el que hagueu de fer i foteu al camp.

- Senyor, no podem marxar d’aquí si vostè no baixa amb nosaltres -pren la paraula el mosso d’esquadra, més jove, sota la mirada de desaprovació del Juncà-. És massa perillós estar prop de la barana amb aquest vent. Ha de baixar amb nosaltres...

- I si no baixo, què? -l’interromp-. Deixeu-me en pau i foteu al camp.

- Li repeteixo que és perillós estar aquí. Què podríem fer per vostè per convènce’l de baixar?

L’Artur queda sorprès davant la proposta. No estava preparat per negociar i ho troba divertit. Li venen al cap aquelles sèries i pel·lícules que ha vist tantes vegades on els segrestadors demanen un maletí ple de bitllets, un avió ple de combustible a l’aeroport, un camió ple d’armes o drogues... Però sempre acaben malament. Al final la policia fa veure que els porta el que demanen i llavors aprofiten per enganyar-los i els acaben detenint. O matant.

A ell no l’enganyaran tan fàcilment. Ell no necessita que li duguin res. I de fet tampoc no ha fet res malament. Només està al terrat del campanar i no compta que això sigui cap delicte greu. Però sent que, per moments, la situació se li està escapant de les mans perquè no vol entregar-se i baixar i donar-los la raó. No vol que el renyin i li facin mil preguntes i li parlin amb aquella condescendència que li fa venir ganes de vomitar. No saben res d’ell! No en tenen ni idea! Ningú no l’entén en aquell cony de poble. Només pot confiar en la doctora Vila... Això mateix!

- Vull parlar amb la doctora Vila. Porteu-me-la aquí. A ella sí que li faré cas.

Segueix sense tenir cap pla, però té la sensació d’haver xutat la pilota endavant i haver passat la responsabilitat als policies. Ara durant una estona no caldrà que pensi què ha de fer.

Els dos policies es retiren unes passes enrere i conversen en veu baixa. Després d’una petita pausa, el Juncà parla pel mòbil. Poca estona. Després fa dues passes cap a ell:

- La doctora està venint, Artur. Nosaltres t’hem fet cas i te la portarem. A veure si tu també compleixes i baixes cap al carrer. No volem que ningú prengui mal aquí. Estigues tranquil.

Ell no contesta i només somriu. 

* * *

Abans de la mort de la Marga, l’Artur amb prou feines sabia qui era la doctora Vila. Havia anat poquíssimes vegades a la seva consulta i per coses ben puntuals: una ferida infectada i unes angines el primer hivern.

Però després, quan es va quedar sol, el va venir a trobar als apartaments i es va interessar per ell. Com que es trobava molt aïllat i desorientat, va agrair la companyia i va baixar la guàrdia, explicant-li més coses de les que li hauria d’haver explicat. Al cap d’unes quantes visites, li va receptar unes pastilles verdes. L’Artur va llegir per sobre el prospecte fins que va retrobar les paraules “esquizofrènia” i “trastorn bipolar”. No era el primer cop que s’hi enfrontava i li van provocar una ganyota desagradable. La seva primera reacció va ser llençar-les i oblidar-se’n, però va pensar que allò l’allunyaria de la doctora.

Així doncs va acceptar començar aquell tractament amb la condició que li fes un seguiment setmanal. Cada setmana anava al consultori, els dimarts a la tarda, després de l’últim pacient. Durant mitja horeta parlaven una mica de com havia anat la setmana, si s’havia pres les pastilles, com es trobava... L’Artur sempre li parlava mirant-la fixament als ulls com si volgués xuclar-li l’ànima. Se sabia de memòria el seu rostre: els ulls de color marró fosc, la cara rodoneta i riallera amb aquella boca de dents ben blanques -les dues pales del mig més grosses i les altres més irregulars-, la piga sobre el llavi i la mitja melena despentinada. I la bata blanca, sota de la qual no acostumava a portar cap jersei.

A vegades, entre els botons de la bata li podia veure el color dels sostenidors i llavors, quan arribava a casa, buscava la roba interior de la Marga i es masturbava pensant en la doctora. Durant setmanes va somniar que un dia la visita acabaria amb una escena de sexe, però mai no va tenir el valor de fer el primer pas per provocar-ho. De tant en tant, ella alimentava involuntàriament les seves fantasies, somrient alegre davant d’algun comentari o tocant-li distretament el braç a l’hora d’acomiadar-se. Llavors ell es feia il·lusions, però amb el temps es va anar desencantant, va espaiar les visites i va començar a deixar la medicació.

Sense les pastilles va començar a notar petits canvis i la majoria eren positius. Es van acabar aquells petits tremolors que de tant en tant li dificultaven fer algunes tasques manuals. També va deixar de tenir tanta son i va recuperar part de la seva anterior vida nocturna: alguna pel·lícula, alguna escapada a la barra americana de Figueres...

Com a contrapartida, va tornar a sentir les veus. Els primers cops es va espantar i va reprendre la medicació, però ja no era constant i igualment les veus el visitaven de tant en tant o sigui que al final va deixar les pastilles del tot i va començar-hi a dialogar.

Un cop que estava passejant per uns camps, la veu li va demanar que matés un d’aquells gats que voltaven pels horts i ho va fer sense gaires dificultats. D’una puntada de peu al cap el va estabornir i després li va tirar una pedra ben grossa al damunt, esclafant-li el crani. Va ser el primer cop i el camí va quedar obert per a futures ocasions. L’excitació que va sentir quan va matar el gat va ser molt més satisfactòria que els remordiments puntuals que va sentir més tard. I així va començar a alimentar el seu cantó fosc, intentant materialitzar el que li proposaven les veus.

Va matar més animals, va ratllar cotxes, va punxar rodes, va robar... i les seves relacions sexuals quan anava a la barra americana, cada cop eren més violentes fins que un cop el proxeneta el va advertir que no es passés amb les noies o es passarien també amb ell. Va aprendre a deixar anar la bèstia un tros enllà, però sense passar-se de la ratlla. I sempre tancava els ulls i pensava que qui compartia llit amb ell en les seves excursions a la carretera de Figueres era la doctora.

I ara ella vindrà a salvar-lo al terrat. Se la imagina arribant amb la seva bata, sense cap jersei a sota i uns sostenidors de color vermell. Segur que li somriurà i li parlarà molt amablement. Hi pensa i nota un principi d’erecció. 

Però després pensa que no vindrà pas per ell, sinó pels policies. Que l’únic que intentarà serà enganyar-lo i fer-lo baixar. I de cop li puja una glopada d’ira que el fa sacsejar la barana i provoca un ensurt tant en els policies com en la gent que el mira des del carrer.

Al final tothom el vol enganyar. Tothom se’n riu d’ell. Ningú no l’estima. No se’n pot refiar de ningú. Un dia la farà ben grossa! Se’n recordaran d’ell tota la vida en aquell poble de merda!


El so d’uns talons a l’escala de cargol anuncia l’arribada d’un nou personatge a escena. L’Artur està convençut que serà la visita que espera i no pot evitar una cara de decepció quan la veu arribar ben abrigada i vestida de carrer. A la que treu el cap, la tramuntana li esvalota totalment els cabells i allò compensa una mica la seva desil·lusió.

- Hola, Artur, em deixa que m’acosti per parlar.

- Vagi amb compte amb el vent, doctora.

- Seuré al terra a prop seu, agafada a la barana. Crec que així estaré més segura.

I lluitant contra el vent va resseguint la paret fins a la barana i llavors va progressant agafada fins a seure a un parell de metres d’ell, ben agafada.

- No porta l’uniforme, doctora.

- No. No estava a la consulta. Estava a casa.

- I què feia?

- Preparava el sopar. Escudella. I vostè, què fa aquí?

- No ho sé -li respon sincerament-. He seguit un impuls que m’ha dut fins aquí.

- Segueix prenent-se les pastilles? -li demana, conscient que aquella pregunta pot contrariar-lo. Però necessita saber amb què se les ha d’haver.

- Ja fa un temps que no, doctora. Em feien tremolar les mans i sempre tenia son.

- Ho entenc, Artur, vingui un dia a la consulta i en podem buscar unes altres que no li provoquin aquests efectes secundaris.

- Sento veus, sap?

- Sí, en el seu cas, si no pren les pastilles es poden produir aquests fenòmens. Però no són veus reals. Vostè no n’ha de fer cas. Són al·lucinacions que fabrica el seu cervell quan es descompensa. És per culpa de reaccions químiques que, s’hi pren les pastilles, deixaran de produir-se.

- Potser sí...

- Li diuen res ara les veus?

- Em diuen que està molt guapa -i riu exageradament-. No, és broma. Això li dic jo, sense necessitar les veus. Sempre l’he trobada molt guapa.

- Gràcies, Artur. És molt amable. Creu que podríem baixar i continuar parlant a la consulta?

- No. Crec que, si baixés, aquells dos senyors tan simpàtics d’allà -i assenyala els dos policies a qui s’ha adreçat amb to burleta- m’agafarien i se m’endurien als seus despatxos a fer-me preguntes i potser alguna cosa més. Perquè dec ser molt dolent.

- No digui això. Vostè no és dolent.

- Tot el poble pensa que sóc dolent. Tothom pensa que vaig matar la Marga. Només ella i vostè m’han tractat bé.

- No és veritat. Segur que hi ha més gent que pensa com jo. Miri, podria parlar amb els policies perquè el vinguin a buscar els serveis mèdics i el duguin a un hospital fins que torni a prendre les pastilles i la seva conducta es normalitzi. Crec que podria arreglar-ho.

- Però és que tampoc no vull anar a un hospital. Jo voldria anar a casa i ja està. No he matat ningú. No he fet res. Només he pujat a aquest cony de terrat i ara em sembla que l’única opció de sortir-ne lliure és fotre’m daltabaix.

- Hi ha altres opcions, Artur. Si vol li puc donar una pastilla que el tranquil·litzarà i li farà veure que la situació no és tan complicada com li sembla. Vostè mateix ho ha dit molt bé: no ha fet res de dolent. No ha de passar-li res. Vol que li doni aquesta pastilla?

- Doctora, foti’s la pastilla... Perdoni. Vostè no es mereix que la tracti així. No. No vull la pastilla.

- D’acord. Què li sembla que podem fer, doncs?

- Res. Parlar vostè i jo, com quan venia a la consulta. Nosaltres sols. Que marxin els policies i tota aquesta gent de baix.

I mentre ho diu, mira cap a baix on la gent, malgrat el vent, continua esperant el desenllaç. Veu un cotxe de TV3 i un paio que l’enfoca amb una càmera. I encara pot estar content que amb la tramuntana poca gent surt de casa, sinó tindria tot el poble allà.

- Seria possible fer marxar la gent de baix? -demana la doctora als policies- I deixar-nos sols aquí al terrat?

Els policies es miren. Semblava que el mosso estava a punt de parlar, però el Juncà li ha fet un gest perquè no ho fes. Després ha dirigit la mà oberta als altres dos, com si els demanés que esperessin, i s’ha endut el seu company escala endins. Deuen haver de consultar-ho.

Al cap d’un parell de minuts tornen a aparèixer.

- La gent està a la via pública i no els ho podem prohibir. Només podem fer un cordó de seguretat que els allunyi una mica. Estaran un tros més enllà, però seguiran sent-hi. I nosaltres no podem abandonar el terrat. Hem de vetllar per la seva seguretat.

- Artur, em deixa que vagi a parlar un moment amb ells a veure si puc aconseguir una mica més de tranquil·litat?

- Afanyi’s.

La doctora s’aixeca sense deixar-se anar de la barana i fa el camí invers al que ha fet quan ha arribat. De cop l’Artur es torna a trobar sol i mira cap a baix. Veu el cotxe de policia just a sota i com els agents despleguen unes cintes de seguretat a uns vint metres d’allà i no deixen acostar ningú més a prop. Alguna cosa ha guanyat.

La doctora intenta negociar amb els policies. Els fa veure que aquell senyor no està armat ni sembla especialment perillós. Els explica que l’home li té confiança perquè l’ha tractat durant molt temps i que es veu capaç de fer-lo entrar en raó. Renuncia a la protecció que li ofereixen i assumeix les conseqüències que se’n puguin derivar per tal de poder tenir una mínima intimitat metge-pacient al terrat. Després d’això s’interessa per les conseqüències que tindrà l’Artur en el moment que baixi del terrat.

- Haurà de venir a comissaria a declarar. Això segur.

- Jo no el puc enganyar. Si deixa de confiar en mi ja no tindrem res a fer. I necessito poder dir-li alguna cosa que l’ajudi a baixar. No podrien prendre-li declaració aquí mateix i després permetre que jo l’acompanyés a casa.

- Els protocols...

- És un malalt mental -els interromp, molt seriosa-. En casos de malalts mentals els protocols es poden flexibilitzar. Consultin els seus superiors, si us plau. Si no, acabarem complicant una cosa que podria tenir una solució molt més fàcil.

Ningú no contesta les seves paraules i en aquell silenci se sent la veu inquieta de l’Artur.

- Doctora? Falta molt?

- De seguida vinc!

Ara s’adreça amb urgència als policies:

- He de tornar amb ell abans que s’impacienti. Consultin si es pot fer el que els he proposat. Estic segura que ho podran arreglar.

I, dit això torna a sortir cap a fora i, amb totes les precaucions, retorna a la posició d’abans, asseguda al terra i agafada a la barana, per parlar amb el seu pacient.

- Ara podrem estar una mica més tranquils i crec que, si no fa cap bestiesa, em deixaran que l’acompanyi a casa.

- Així de fàcil?

- Primer li prendran declaració aquí al vehicle mateix i després em deixaran que l’acompanyi a casa. Li sembla bé?

L’Artur no contesta. Estar en un cul de sac no li agradava, però tampoc no li agrada que tot s’acabi d’una manera discreta que ningú no recordi passat un temps. Ara que ha arribat tan lluny i ha generat tanta expectació, vol aprofitar-ho per fer-ne una de grossa. La veu li ha dit: “Has d’aprofitar el moment. O ara o mai!” I per tant, ara no pot ni vol acceptar un final feliç. O es llença ell o llença algú dels que hi ha al terrat... Només de pensar en aquestes possibilitats, nota com se li accelera el cor i la seva veu interior es posa contenta.

La doctora no li treu la vista de sobre durant tot aquest silenci i analitza els petits canvis que percep en les seves reaccions. Encara que es dedica a la medicina familiar, havia  estudiat psiquiatria i sap reconèixer els símptomes d’un brot psicòtic.

- No té fred, Artur? Vol que li demani una manta? Podria posar-se per la part de dins del terrat i abrigar-se amb la manta. Amb aquest vent la temperatura està baixant molt i el sol comença a declinar.

- Doncs ens haurem d’afanyar perquè si no, a les fosques, això no lluirà gens...

La doctora intenta no mostrar cap mena de reacció però li preocupa aquella resposta. Sap que, encara que ella mai no ho hagués vist abans, el seu pacient es pot descontrolar i ser capaç de qualsevol cosa.

- En què està pensant, Artur? 

- Vostè és molt llesta, doctora. Estic segur que em pot endevinar els pensaments... I li asseguro que no em farà falta cap manta.

I mentre diu aquestes paraules fa un gir sobre si mateix i durant una dècima de segon es deixa anar de la barana per tornar-se a agafar immediatament. La maniobra provoca un crit nerviós que fa que els policies surtin al terrat immediatament, però s’aturen quan veuen els senyals que els fa la doctora.

- No faci això, Artur, és molt perillós.

- Sí, ja ho sé, però sap què? Quan faig això em passa el fred de cop. Se m’activa la calefacció central -i riu, divertit de la seva pròpia broma-. Li puc demanar una cosa personal?

- I tant. Demani.

- Té parella, vostè?

La doctora Vila empassa saliva i pensa ràpidament com enfocar la resposta. La conversa pot desviar-se per viaranys perillosos i incòmodes que ella voldria evitar.

Els policies, seguint les indicacions mèdiques, tornen a sortir del terrat i es queden just darrere de la porta, atents a qualsevol soroll.

- És perillós, aquest Artur? -demana el mosso.

- És un autèntic fill de puta. No en tinc cap prova, però estic convençut que es va carregar la dona amb qui vivia...

El Juncà no té prou confiança per explicar-li intimitats al mosso i tampoc no poden distreure’s amb xerrameques. Però fa estona que no deixa de pensar en la mort de la Marga.

* * *

El Juncà es va acabar separant de la seva dona perquè ella va descobrir que tenia una aventura amb la Marga. 

Un dia la propietària dels apartaments havia trucat la policia perquè uns clients no volien sortir de l’habitació i cridaven molt. El Juncà hi va anar i va resoldre la situació. Es va endur aquella parella de joves francesos a prendre’ls declaració a les oficines i després va tornar a interessar-se per la Marga.

La va trobar molt trasbalsada i va decidir quedar-se una estona a fer-li companyia. Mentre prenien un te, va notar alguna cosa. Tenia experiència amb les dones i la va notar vulnerable. Una presa fàcil.

Va anar conduint la situació cap als seus interessos i li va dir que al vespre tornaria a passar. Va estar per ella uns quants dies, la va fer sentir important i protegida i la va anar seduint de manera subtil i pausada. Al cap d’unes setmanes, va caure als seus braços i van començar les trobades esporàdiques i discretes. Per a la Marga era tot passió i il·lusió, sense cap remordiment. Per al Juncà només era una altra aventura d’infidelitat matrimonial, però sabia com portar aquelles relacions.

Durant uns mesos tot va anar bé i el policia gestionava els tempos per no posar en perill el seu matrimoni i, al mateix temps, tenir contenta la Marga i gaudir de les ocasions en que podien coincidir. 

Tot va anar molt bé fins que va arribar l’Artur.

Amb aquell nouvingut instal·lat als apartaments, el Juncà va quedar relegat a un segon pla. I quan va fer un intent de fer valer els seus drets anteriors, de cop i volta la seva dona va començar a desconfiar d’ell i omplir-lo de preguntes.

No sabia d’on li havia arribat la informació, però estava convençut que l’Artur hi tenia alguna cosa a veure. Va haver de variar ràpidament d’estratègia per intentar salvar un matrimoni que s’ensorrava. I no ho va aconseguir.

Des de llavors va tenir sempre un ull posat en aquell home que li havia capgirat la vida. El seu posat esquerp i silenciós i la seva manca de conversa -i fins i tot d’empatia- li generaven  rebuig. En cap de les ocasions en què ho va intentar, però, no va aconseguir agafar-lo en falta. Tenia la documentació en regla, aparcava correctament i no creava cap problema al poble.

Li havia pres l’amant i havia fet saltar pels aires el seu matrimoni. I, a més de provocar-li una antipatia immediata, aquell malparit havia aconseguit que l’actitud de la Marga cap a ell canviés totalment. De cop i volta es va desfer l’encanteri i semblava que ja no se sentia atreta per ell. Va seguir sent atenta i simpàtica amb ell sempre que coincidien, però sense demostrar cap mena d’atractiu sexual ni l’admiració que dies enrere semblava professar-li. I, amb l’Artur rondant sempre per allà, li va ser del tot impossible reconstruir-ho.

Va començar a investigar-lo per trobar alguna porqueria de la seva vida anterior amb la qual pressionar-lo. Només va descobrir els seus orígens al Baix Ebre, un discret expedient acadèmic i un confús historial mèdic: res que pogués ser-li útil.

Sempre va desconfiar d’ell per una sensació de pell, però mai no va poder sustentar-la en res consistent. Ni tan sols quan la Marga va morir en un estrany accident de cotxe del qual ell va sortir-ne il·lès. 

Ell duia el cinturó posat i ella no. El cotxe va relliscar en una taca d’oli, quan frenava en un semàfor. Se’l va saltar i es va anar a estampar del cantó del copilot contra uns cotxes aparcats. Mort instantània per traumatisme cranioencefàlic. I l‘Artur només una fuetada cervical i una aparent pèrdua de memòria del moment de l’impacte.

Sempre va desconfiar, el Juncà. Sempre.

Perquè ell portava el cinturó posat i ella no? D’on va sortir aquella taca d’oli? Va intentar cridar l’atenció de tothom per aclarir aquells punts foscos, però ni els Mossos d’Esquadra, ni l’Ajuntament ni la companyia asseguradora van voler veure-hi res més que un fatal accident i no hi va haver cas.

Va fer analitzar les restes de la taca i eren d’oli de motoserra, però no hi havia constància de cap accident amb vessaments ni els veïns recordaven res que pogués indicar d’on havia sortit aquella trampa mortal. Evidentment l’Artur tenia motoserra, tot i que mig poble en tenia i era impossible demostrar que fos ell qui l’hagués vessada intencionadament.

I els cinturons... el Juncà va provar d’accedir al vehicle per estudiar si havien estat manipulats, però no va aconseguir-ho. Com que era un cotxe vell i el van declarar sinistre total, se’n va desfer de pressa sense que ningú no pogués seguir-ne el rastre.

Va intentar parlar amb el... se’n podia dir vidu? Havien formalitzat la seva relació? Va anar a donar-li el condol i va començar a fer-li preguntes per intentar trobar algun fil del qual tibar. Només va trobar silencis i fredor en un personatge que s’escudava en la pèrdua de memòria post-traumàtica i la depressió provocada per la mort de la seva parella. Però rere aquest escut, el Juncà podia notar el desafiament gelat de la seva mirada i el seu indiferent menyspreu. Com si li estigués dient: “La vaig matar. Tu ho saps, però no ho podràs demostrar mai...

I parlant amb la noia de l’Ajuntament va descobrir que havien formalitzat la seva relació. S’havien declarat parella de fet i, per tant, ell s’havia convertit en l’hereu únic de tot el que tenia la Marga, inclòs el negoci dels apartaments.

* * *

- Actualment no tinc parella, Artur -li contesta finalment la doctora, aclucant els ulls per la violència del vent.

- Serà perquè vostè no vol. Sap una cosa... des que va morir la Marga...a vegades vaig a una barra americana i pago per tenir sexe... Li sembla malament?

- El sexe és una necessitat i jo no jutjaré la manera com vostè la satisfà, sempre que sigui una cosa consentida i legal.

- Sovint em sento sol. I no li parlo només de sexe... En aquest poble ningú no vol saber res de mi. Si morís...

- No digui això. Les veus li estan dient que es llenci daltabaix?

- No exactament... No és tan senzill... És difícil acontentar les veus... La primera vegada em van dir que matés un gat i ho vaig fer.

- I com es va sentir?

- Va ser una sensació fantàstica. Em vaig sentir poderós. Però al mateix temps vaig tenir por...

- És perillós fer cas de les veus. Hauria de reprendre la medicació. No fer-ho pot acabar tenint conseqüències molt desafortunades. Vostè té una malaltia mental, però pot tenir-la sota control i fer una vida normal. Ara bé, si no controla les reaccions químiques del seu cervell, pot ser perillós per vostè i pels qui l’envolten.

- Sap una cosa? Crec que passaré per sobre de la barana i seuré aquí al seu costat. Li sembla bé?

La doctora Vila sent un calfred instantani. No vol que aquell home desequilibrat se li acosti. El més assenyat seria avisar els dos policies que estan a només uns metres de distància. Però segur que allò desencadenaria una reacció airada de l’Artur i trencaria els ponts de diàleg o en el pitjor dels casos faria que es llancés al buit.

En silenci, veu com fa força amb els braços i passa les cames per sobre de la barana per seure a l’interior de la terrassa. Té molta por, però sap que ha de mantenir la calma per no provocar cap resposta estranya en aquell home malalt. Li ha de parlar. Una veu serena i tranquil·la pot mantenir el pacient més estable i esmorteir les seves veus interiors. Intenta trobar paraules que el puguin tranquil·litzar, però està tan nerviosa que no sap què dir. Així que finalment torna a ser ell qui pren la paraula.

- Sap una cosa, doctora? A vegades somio que tinc sexe amb vostè.

La mira als ulls per observar la seva reacció. La mira amb un somriure curiós i poderós, com qui observa les reaccions d’un ratolí al laboratori. Comprova com intenta controlar les seves emocions, però no se’n surt. Una lleugera dilatació de les pupil·les i les fosses nasals, un enrojolament de les galtes, un moviment nerviós de les mans... 

Olora la seva por. La seva part animal l’olora, igual com diuen que els gossos noten si una persona en té i llavors borden i s’abraonen sobre ella. Alguna cosa semblant li passa i de cop s’incorpora d’un salt i l’aixeca agafant-la fort amb els braços.

Tot passa molt de pressa.

Ella crida. Els policies surten. Ell la fa passar per sobre de la barana i la manté agafada per la cintura, però exposada a la caiguda.

La doctora s’agafa fort a la barana que té a l’esquena, mirant el buit sota els seus peus espaordida. Els policies intenten acostar-se per ajudar-la, però l’Artur els atura.

- Si us acosteu, la llenço avall!

- Tranquil, Artur, no facis cap bestiesa. Deixa-la anar -li diu el Juncà controlant la ràbia que se’l menja.

- Ves a la merda, Juncà -mastega les paraules-. T’agradaria estar al meu lloc ara? Fa tan bona olor, la doctora...

- Artur, no faci això -li demana ella intentant mantenir la calma, però amb un fil de veu que regalima terror-. Vostè no vol fer-me mal. Jo sempre l’he respectat i me l’aprecio. Deixi’m passar la barana i seguim parlant...

- El sol ja està marxant... Se’ns acaba el temps...

L’estreny fort i olora el seus cabells mentre mira, desafiant, el Juncà. Sap que el seu ha estat un moviment suïcida, que l’ha deixat totalment acorralat: o el detindran o acabarà precipitant-se al buit. Però per un instant s’aïlla de les veus i dels policies i només respira profundament. Es deixa inundar per aquella olor meravellosa que ha somiat tantes vegades i imaginava sempre que estava amb les dones de la barra americana... Però no pot allargar el moment perquè alguna cosa dins del seu cap li comença a reclamar urgència: “Acaba-ho ja. Abans que es faci fosc!”.

Acosta els llavis a l’orella de la doctora i li xiuxiueja:

- Tinc ganes d’abraçar-la. Agafi’s fort a la barana. Jo passaré per fora i m’abraçaré a vostè. Agafi’s fort perquè, si es deixa anar, caurem tots dos.

I sense més preàmbuls fa el que ha anunciat. Passa les cames per sobre de la barana i es posa davant de la doctora, encara agafat ell també. Ara veu de cara els policies, immòbils com estàtues de sal. Intercala els seus peus amb els d’ella i enganxa el seu cos al d’ella. Nota el tacte dels seus pits i torna a parlar-li a cau d’orella:

- Ara em deixaré anar de la barana i l’abraçaré. Agafi’s fort.

I ella només pot somicar:

- No ho faci, Artur. Caurem tots dos.

Ell està excitat, amb l’adrenalina disparada. Deu ser el que senten els paracaigudistes o els que fan pònting abans de llençar-se al buit. Li sembla que té accentuades totes les percepcions sensorials. Sent més intensa l’olor de la doctora, capta més viu el soroll del vent, nota més brillant la llum de les sirenes dels cotxes d’emergència que hi ha al carrer, percep més vermella la posta del sol que s’amaga rere les cases, sent la tremolor de la pell d’aquella dona que vol abraçar... Com si de la pell d’ella passés directament a la seva, però no de manera superficial, sinó per dins dels porus...

- Ara! -li xiuxiueja.

I treu els braços de la barana per enllaçar-los a l’esquena de la doctora, minimitzant l’espai que els separa, assolint una proximitat semblant a la que imagina que podrien tenir en una relació sexual. Acluca els ulls un instant, però els torna a obrir de seguida perquè desconfia dels policies. I ha fet bé perquè ja avançaven cap a ells. Ha d’actuar ràpid per capgirar la vulnerabilitat amb què es troba en aquell moment.

Amb una mà s’agafa fort a la barana i amb l’altra, amb la que encara està abraçant la doctora, fa una estrebada brusca i aconsegueix que les seves mans, ja cansades, se separin del ferro gelat. Ella, d’esquena al buit, intenta desesperadament agafar-se a la barana estirant els braços, però ell l’allunya separant-ne el seu cos. El vent ha perdut una mica d’intensitat, tot i que encara bufa fort i la temperatura, a mesura que el sol ha anat davallant, ha baixat molt.

L’Artur gira la mirada cap als policies que té a la seva esquena, més a prop del que voldria.

- Enrere! Si us acosteu, la deixo caure! Enrere, he dit!

Però ningú no es mou. Els policies, en tensió total, es mantenen immòbils. Estan a només dues passes de la barana. Si s’hi llencessin en una maniobra ràpida, podrien agafar-lo amb tota seguretat. Però ell deixaria caure la doctora.

L’Artur nota els músculs esgotats, s’adona que no trigarà a obrir la mà que manté agafada a la barana i aguanta tot el pes de la doctora i el seu propi, amb l’afegit del vent. S’adona que ja queda ben poca llum a l’horitzó i que ha arribat el moment de fer cas a les veus.

- Gràcies per tot, doctora.

La mira als ulls i la deixa anar. 

Veu els seus ulls com s’obren sorpresos pel fatal desenllaç. Una mirada que és més d’incomprensió que de por. I veu com la seva boca s’obre per fer un crit de caiguda final. Però ja no mira més la dona que cau, sinó que es gira ràpidament per veure com els policies s’abraonen sobre ell.

El Juncà està a tocar d’ell amb una mirada injectada d’odi. Amb un somriure, l’Artur es mira les mans que s’agafaven a la barana d’on s’ha deixat anar. S’aguanta només per la inèrcia, però la força de la gravetat guanyarà ràpidament la batalla si ningú no ho impedeix. Mira el policia amb curiositat. Serà capaç aquell home que tant l’odia d’agafar-lo per evitar que caigui?

El policia mira aquell desgraciat i veu com s’ha deixat anar de les mans, desafiant-lo un cop més, com tantes vegades ha fet des que va irrompre a la seva vida. La seva obligació com a policia seria agafar-lo, evitar que es precipités al buit i lliurar-lo a la justícia per l’homicidi que acaba de cometre. Els pensaments travessen el seu cap com llamps que l’enlluernen i conscientment decideix desoir-los.

El Juncà, que arriba a la barana una dècima de segon abans que el seu company mosso, ja no es un policia. És un home ferit i venjatiu que deixa de pensar i només empeny aquell fill de puta que el mira somrient des de la barana.

Tot passa de manera vertiginosa i pocs segons després que s’hagi precipitat el cos de la doctora, l’Artur nota com realment pot volar a gran velocitat pel cel de l’Empordà. 

Però el cel ja no és blau i el terra s’acosta tan de pressa que no té temps de deixar de somriure.