Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
SENGLARS
Al Jordi li pesen les parpelles i el cotxe li marxa cap a la línia blanca lateral. Si tingués algú al darrere li tocaria el clàxon o li faria llums, però és l’únic vehicle que circula a aquestes hores de la matinada.
La Mireia se li havia posat bé i ell ha desplegat el manual del bon seductor. Però a l’últim moment ella s’ha fet enrere. O sigui que ara torna cap a casa sol, de matinada i decebut. I de cop li ha sortit tot l’alcohol i el cansament acumulat en forma de somnolència davant del volant.
Se li tanquen els ulls, però li queda tan poc per arribar que intenta aguantar com sigui. Ha abaixat les finestres perquè l’aire el desvetlli, porta la música a tota castanya, es pessiga les galtes i es dona bufetades per eixorivir-se. Però tot i així, de tant en tan el seu cos claudica, se li tanquen els ulls, redueix la marxa, li fuig la força dels braços i es separa perillosament de la línia recta.
De moment ha estat de sort i a l’últim moment recupera la consciència i redreça el volant, però sap perfectament que hauria d’aturar-se i fer una capcinada per evitar l’accident que l’encalça. Veu els llums de la benzinera de Calders i hi entra. Baixa del cotxe i busca aigua per tirar-se-la per sobre i espavilar-se, però no n’hi ha. S’ensaliva els dits i els passa pels llagrimalls. Li queden només vuit quilòmetres per arribar a Moià. És un moment. Corre una mica amunt i avall per activar-se i tornar-se a posar al volant, decidit a aconseguir-ho.
De primer, sembla que funciona, però l’efecte dura poc i a l’alçada de l’Urbisol ja se li tornen a aclucar els ulls. A la recta de la Moratona, adreça el volant quan estava a punt de sortir de la carretera perquè li sembla que ha trepitjat alguna cosa.
Atura el cotxe en meitat de la recta i mira pel retrovisor, però no veu res. L’adrenalina ha fet fora la son. Sent perfectament el so de les cigales guarnint el silenci i li provoca una esgarrifança. Potser ha aixafat un animal: una llebre o un eriçó. Dins del cap pampallugueja un llum d’alarma.
No sap què fer. Obre la porta per veure què ha aixafat, però es queda a mitges. Li costa abandonar la seguretat del cotxe per endinsar-se en una nit tan fosca i silenciosa. De cop, veu dos senglars adults que se li acosten pel mig de la carretera i la tanca de cop.
Els fa llums i els toca el clàxon per espantar-los, però ni s’immuten. Segueixen en línia recta i encara engeguen un trot. Ho prova revolucionant el motor, accelerant sense moure’s de lloc, però no serveix de res. El primer porc impacta contra el morro del cotxe i el sacseja tot. I a roda, el segon.
Mai no havia vist un senglar atacar un cotxe aturat. En aquella carretera n’hi ha molts i provoquen molts accidents quan travessen la carretera i es produeix l’impacte. Això és molt diferent. Sent una por líquida que va omplint el seu cos i no el deixa pensar amb claredat. Vol esquivar-los i continuar el camí cap a Moià però els té travessats a la carretera. Li barren el pas i es van alternant a l’hora d’impactar contra el vehicle.
El Jordi decideix fugir fent marxa enrere. Torna a passar per sobre del que sigui que ha aixafat. Primer s’ho troben les rodes del darrere i després les del davant. Finalment li queda il·luminat al seu davant el cos d’una cria de senglar esventrada.
Els dos senglars adults s’hi aturen i l’ensumen. El Jordi mira pel retrovisor i no veu cap llum que se li acosti per darrere. Tampoc res al seu davant. Està terriblement sol. Accelera i comença a allunyar-se marxa enrere, guanyant uns bons metres abans que no reaccionin i comencin a empaitar-lo. De sobte s’atura, gira i es col·loca en direcció contrària a la que portava.
I llavors sent el primer tret.
Caçadors en plena nit? No pot ser. Però sigui el que sigui, aquell tret sí que ha funcionat: els animals s’han escapat pels sembrats i han deixat la carretera neta.
El Jordi aprofita per tornar a girar en direcció a Moià. Quan està a mitja maniobra, un segon tret travessa l’habitacle, esmicolant en mil bocins els vidres del darrere. La nit entra dins del cotxe, carregada de por.
Es quedat ajupit, intentant assimilar els fets. Algú amagat en la foscor li ha disparat. Però els senglars ja no hi són, han marxat camps enllà. L’han disparat a ell. Algun sonat el vol espantar. O matar. Per arribar a Moià hauria d’anar cap als trets i no sembla una bona idea. Ha de girar cua i escapar per salvar la pell.
Mentre pensa tot això, sona un altre tret, que no toca el cotxe. El Jordi apaga els llums per posar les coses més difícils als franctiradors. Posa primera i molt a poc a poc acaba de girar per fugir direcció a Calders. Amb el cap tan ajupit com pot comença a allunyar-se d’aquell malson, però de seguida hi ha noves detonacions. Un soroll com si arrossegués llaunes li indica que li han disparat a les rodes i han encertat. Encara condueix una mica més a les fosques i amb les llantes gratant el terra, fins que deixa el cotxe en un marge i escapa a peu.
Es fica dins del bosc, caminant a les palpentes tan de pressa com pot. Fa molta fressa trepitjant branques i ensopegant amb rocs, tot i que el soroll que més sent és el dels propis batecs i esbufecs. I llavors un esglai li recorre l’espinada: si són caçadors els qui disparen, potser tenen gossos i el trobaran de seguida.
Busca un arbre on enfilar-se i quedar silenciosament amagat. No vol obrir el llum del mòbil i intenta trobar una alzina més grossa que les altres, amb branques baixes per les que es pugui enfilar. La troba i comença l’ascensió. No duu la roba més adequada per escalar, però la por es un bon motor i va guanyant alçada. Hi ha un punt en que rellisca i es queda agafat de la mà dreta a una branca més alta. No cau, però el cos es balanceja i la cuixa dreta impacta contra el tronc en un punt on sobresortia la base trencada d’una altra branca. Un trau profund s’obre pas entre la carn i la sang comença a brollar generosa.
Assegut amb l’esquena recolzada al tronc, es treu el mocador de la butxaca i el pressiona fort sobre la ferida. Queda xop en un moment: té una hemorràgia important. Li fa molt mal i hi nota la sang bategant amb força. Un batec calent i violent. Es treu el cinturó i el fa passar per sobre del mocador, prement-lo fort per taponar la ferida.
Llavors agafa el mòbil, amb el volum silenciat, i truca al 112. Xiuxiuejant, explica la seva situació. De seguida li enviaran ajuda.
Mentre l’espera, repassa tot el que acaba de viure i no se’n sap avenir. És tan surrealista que sembla tret d’un malson. Uns senglars impactant contra el seu cotxe aturat. Uns assassins nocturns disparant-li en plena nit. I ara només faltava la ferida de la cuixa, que cada cop li sembla més lletja. Algun metge l’hauria de veure de seguida.
Està immòbil, atent a qualsevol soroll que li pugui indicar un perill o l’arribada de l’ajuda, però, de moment, res de res. Fins que al cap d’una estona veu uns llums blaus que esberlen la nit. Quan arriben a l’alçada del seu cotxe s’aturen. Sent unes veus:
–Jordi! Ens pot sentir? Està bé?
Quan està a punt de contestar, sent al peu de l’arbre un soroll metàl·lic que el manté immòbil i callat: algú ha carregat una escopeta i amb el dit índex sobre els llavis li suggereix silenci:
–Xxttt!
Maleeix la seva mala sort. Ara que té reforços, el sonat que li ha disparat abans impedeix que li arribin. I sap prou bé que és capaç de prémer el gallet i enviar-lo a l’altre barri.
Tanca els ulls i torna a sentir les veus dels policies:
–Jordii! Som aquí! Si ens pot sentir faci algun senyal perquè el puguem ajudar!
No pot fer cap senyal. S’hi juga la vida.
–Jordiii....
Pam! Pam!
De cop dos trets ofeguen aquelles veus per sempre.
El paio que l’està apuntant des de baix de l’arbre somriu:
–Ara ja podem parlar sense patir. Baixa.
El Jordi sent la por inundant-lo com l’aigua que esberla una presa.
–Estic ferit. Necessito un metge.
En aquell moment arriba un altre home que també porta una escopeta.
–Aquells dos ja no ens emprenyaran. Què fa aquest?
–Diu que està ferit. Tens bona punteria, Nando.
I tots dos riuen d’una manera sòrdida i histriònica. El tal Nando s’acosta a l’arbre i agafa el peu del Jordi. Li sacseja suaument i li diu:
–On tens mal?
–M’he clavat una branca a la cuixa. Em surt molta saaaaaaaa...aahg!
De cop, aquell animal li ha tibat la cama i l’ha fet aterrar violentament. Ha caigut d’esquena, li fan mal les costelles i nota el zumzum de la cuixa. Però sent molta més por que dolor. Aquells bèsties insensibles semblen capaços de qualsevol cosa.
–Encara et fa mal la cuixa, Jordi? –l’escarneix el Nando–. Vols que et posi una tireta?
En Jordi se sent més mort que viu. Ningú no el pot ajudar en aquells boscos de matinada, no pot pas escapar corrent i té al davant dos sàdics que li han disparat quan conduïa i acaben de matar uns policies. No té res a fer.
–Jordi, Jordi. Farem una cosa: et deixarem escapar. Tancarem els ulls i comptarem fins a vint perquè et puguis amagar —el somriure que acompanya aquella proposta li glaça la sang—. Si t’escapes, t’escapes. Et salves. I si et trobem et matem. Què et sembla?
Una llàgrima li llisca galta avall. És conscient que no només morirà d’una manera injusta i estúpida, sinó que a més a més el faran patir.
–Nando, estic cansat. Mata’l i fotem al camp.
–Què et passa, Sidru? Et penses que soc el teu criat? “Mata’l” –repeteix imitant la seva veu–. Si tant vols matar-lo, mata’l tu, imbècil.
–No et passis, eh? No em toquis els ous –li replica traient una pistola del darrere dels pantalons i apuntant-lo–. Tant me fa matar l’un com l’altre.
–Ah, sí, imbècil, em mataràs a mi, ara, tu?
–Si em tornes a dir imbècil et foto una bala al cap –li diu molt a poc a poc i estirant la corredera cap enrere.
I llavors tot passa molt de pressa. El Nando li escup la paraula maleïda i el Sidru li etziba un tret entre els ulls que el deixa mort a l’instant.
–Tu sí que ets imbècil, fill de puta. A tomar pel cul.
El Jordi no dona crèdit a la mostra de violència gratuïta que acaba de presenciar. Com es pot acabar amb una vida d’una manera tan impulsiva i estúpida? Si aquests que semblaven amics es maten entre ells, què li pot esperar? Té tota la por del món, però un petit llum d’esperança perquè, dels dos, semblava més perillós el que ja no hi és.
–Camina cap al cotxe, desgraciat! –li ordena el tal Sidru donant-li una empenta.
I, tot i el dolor que li recorre el cos, intenta caminar el menys coix possible per no fer-lo enfadar, conscient que es juga la vida a cada passa.
Arriben a la carretera. Hi ha el cotxe del Jordi amb els vidres trencats i el cotxe patrulla dels Mossos, encara amb el llum blau encès. Al terra jeuen els cossos sense vida dels dos policies. El Sidru els sacseja amb el peu per assegurar-se que són morts. S’ajup i els treu les gorres. Se’n posa una i li posa l’altra al Jordi.
–Ara jugarem a policies.
El Jordi mira com riu i només pot pensar una cosa: està boig. Completament boig. I malgrat la por que li fa enfrontar-s’hi, en el fons pensa que això li concedeix una oportunitat perquè potser en algun moment cometrà un error. Llavors veu la pistola d’un dels policies al terra, al costat del seu cos. A un metre d’ell.
Si això fos una pel·lícula, es llançaria a terra per agafar-la i, en la mateixa tombarella, s’aixecaria disparant mortalment el seu segrestador. Però això no és una pel·lícula i ell no ha disparat mai una arma. Potser està bloquejada i només se sentiria un clic metàl·lic inofensiu, que el Sidru aprofitaria per enviar-lo a l’infern.
Ha de pensar molt i de pressa. I quan faci un moviment que sigui el bo: el que li salvi la vida.
–El cotxe dels Mossos ens portarà a casa. Tu conduiràs –li diu mentre li obre la porta del conductor.
S’espera que hagi entrat i dona la volta per seure al seient del copilot. El Jordi pensa que podria engegar el cotxe i sortir a tota pastilla abans que l’altre tingui temps d’entrar. Però és massa arriscat. Potser no arrenca tan de pressa, les rodes patinen sobre el fang sense moure’s de lloc i l’altre té temps de fotre-li un tret al cap. No se la pot jugar.
El Sidru llença les escopetes al seient del darrere i seu al davant amb la pistola a la mà.
–Fot-li gas. Cap a Moià.
El Jordi engega el cotxe i pensa qui deu ser aquell tarat que porta al costat. Segur que no és de Moià ni de cap poble del voltant. Al Moianès es coneixen tots i no l’havia vist mai. D’on deu haver sortit? Però aviat ha d’aturar aquells pensaments perquè a mitja carretera tornen a aparèixer els dos senglars ensumant el garrí esventrat.
–Afluixa i atura’t, que vull fer punteria.
Un llum d’alarma s’encén al cap del Jordi i un calfred li recorre l’esquena mentre posa en alerta tots els sentits. Atura el cotxe, però no el motor.
El Sidru obre la porta molt a poc a poc. Treu el peu dret fora del cotxe i mig cos que recolza sobre la porta oberta. Fa intenció d’apuntar amb la pistola, però a l’últim moment s’hi repensa. Torna a posar el cul al seient, estira el braç cap enrere i agafa una escopeta.
–Dos cartutxos –diu mastegant les paraules en veu baixa–, un per a cada un.
Torna a posar el peu dret a la carretera i recolza l’escopeta sobre la porta oberta, amb el peu esquerre dins. Apunta i en el silenci tens s’escolten perfectament les detonacions.
Una.
Dues.
Immediatament el Jordi s’imagina el carregador buit i arrenca a tota velocitat. El cos del Sidru es desestabilitza i cau per terra amb l’escopeta descarregada.
L’adrenalina corre per les venes del Jordi mentre s’allunya amb el motor al límit, esquivant els cossos dels senglars estesos al mig de l’asfalt. Ja és prou lluny quan sent un primer tret inofensiu. Agafa el revolt del final de la recta i sent que s’allunya definitivament del malson que li ha estat a punt de costar la vida.
Mentre condueix, rumia si primer ha d’anar als Mossos a denunciar tot el que ha viscut o al CAP de Moià perquè li curin la ferida. Té el cap tèrbol. Pensa que ha perdut molta sang i la seva vida pot córrer perill o sigui que primer buscarà un metge que l’atengui.
S’atura a l’espai reservat pels vehicles mèdics, es treu la gorra de mosso i entra coixejant. Amb la llum del consultori veu per primer cop la ferida de la cuixa i li sembla que fa molt mala pinta. Té tota la cama ensangonada i es nota molt dèbil. Truca el timbre i triguen molt a obrir-li la porta, però quan el veuen el fan passar de seguida. L’estiren en una llitera i comencen a fer-li les primeres cures. Per primer cop, es relaxa una mica. Llavors li brollen la tensió, el cansament i una debilitat que fan que comenci a endormiscar-se.
Un cop desinfectada la ferida i cosit el trau, els metges decideixen fer-li una transfusió. El deixen en una saleta, amb una bossa de sang que va ocupant el lloc de tota la que ha perdut, i s’hi queda ben adormit.
No sap pas quanta estona ha passat quan entreobre els ulls i es troba allà estirat amb una via clavada al braç. Com si despertés d’un malson, intenta ordenar records i sensacions fins que torna a prendre consciència del que ha viscut aquella nit. Ha d’avisar els Mossos de tot el que ha passat. Hi ha dos policies morts a peu de carretera, un assassí mort i un altre rondant pels boscos.
Sent una veu llunyana en una altra sala. Deuen atendre una altra urgència. De cop s’obre una porta i pot sentir més clarament el que diu. Sembla que parli per telèfon:
–D’acord. Sí. Després de la recta de la Moratona. Sortim ara mateix.
I penja i llavors s’adreça al pacient:
–Hem de sortir a atendre una urgència. Esperi’s aquí estirat fins que tornem. Aprofiti per descansar.
I surten esperitats.
Llavors, el Jordi, sense saber per què, nota un calfred que li recorre l’esquena i l’inunda una sensació d’inseguretat. Gira el coll enrere amb dificultat per mirar la porta tancada que queda al seu darrere i tanca els ulls per tranquil·litzar-se.
Es torna a adormir, però al cap d’un moment li sembla sentir un sorollet que no aconsegueix identificar. És la porta de la seva saleta obrint-se cautelosament. Unes passes sigil·loses avancen lentament cap a ell i quan es gira només té temps de veure com el Sidru li posa sobre el coll una mena de llençol embolicat mentre li diu:
–No et puc pas deixar viu.
