Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

12 de jul. 2021

LGTBIQ+

No me'n sé avenir que a aquestes alçades de la civilització es puguin produir agressions a persones per la seva orientació sexual. Fa pocs dies hem tingut el tràgic cas d'un noi de A Coruña (Samuel) assassinat després de rebre una pallissa homòfoba. I en pocs dies s'han fet públiques diverses agressions de les mateixes característiques.

A qui li ha d'importar a qui estimen les persones?

Quina importància té si homes i dones s'estimen d'una manera o una altra?

És un cas tristíssim d'incomprensió i intransigència, de voler que tothom faci les coses com les faig jo i ni acceptar ni permetre que es facin de manera diferent. Tot fruit d'una sideral manca de respecte i de coneixement.

Jo mateix he de reconèixer que fins fa poc no he tingut gaire coneixement d'aquestes realitats diferents a la meva. I he trobat molt útils, pedagògics i necessaris alguns programes que he vist per televisió en que persones d'aquests col·lectius han explicat les seves realitats amb naturalitat. He conegut més enllà dels casos de persones gais i lesbianes, els casos de poliamor o de trànsit sexual. El seu patiment, les seves pors, les grans dificultats en què es troben.

I de tot això n'he sortit amb una gran respecte envers ells.

Conec pocs casos propers de realitats d'identitat sexual diferents a la meva... Conec la Imma, que és lesbiana. Conec el David i el Joan, que són parella gai i tenen una nena. Conec el Nathan, que va néixer amb un cos de nena i ha lluitat per aconseguir mostrar la seva autèntica identitat que és la d'un noi (i a l'escola ens va fer una xerrada espaterrant que va arrencar aplaudiments espontanis i davant la qual personalment em vaig treure el barret i li vaig agrair moltíssim).

Però és que potser en conec més i no ho sé perquè ni ells ni jo no hem tingut la necessitat de demanar-nos per aquests aspectes de la vida privada. Perquè no n'hem de fer res. Perquè no són rellevants. Perquè res no ha de canviar en la relació que jo tingui amb una persona pel fet que sàpiga o deixi de saber si li agraden els homes o les dones, si se sent home o dona.

Amb aquesta notícia vull denunciar totes les agressions, comentaris, assetjament, bromes de mal gust i qualsevol actitud que falti al respecte les persones LGTBIQ+. Vull mostrar tot el meu respecte i suport a aquestes persones que tenen una identitat diferent a la meva i que tenen tot el dret a ser i manifestar el que són amb tota la naturalitat, igual que puc fer-ho jo.

El món és divers. Les persones som diverses. I davant la diversitat només necessitem una cosa: RESPECTE!

I acabo amb una il·lustració que per a mi és clarivident. Fa referència a les violacions, però serveix perfectament per a aquesta notícia.




6 de jul. 2021

"De bonesh": les lletres de Josep Montero

 

Les cançons d'Oques Grasses m'agraden cada cop més. D'una banda tenen una força, un ritme i una energia, amb unes músiques festives, excel·lentment interpretades per uns grans músics i farcides d'harmonies i arranjaments preciosistes.

D'altra banda les lletres...

Les lletres de Josep Montero les trobo fantàstiques. Té una capacitat per dir coses profundes amb una aparent senzillesa que em meravellen i em desarmen. i fa dies que estic especialment enganxat a aquesta cançó que avui us comparteixo: "De bonesh" (del darrer disc "A tope amb la vida" que és moooolt recomanable).

Per exemple diu:

Pot ser que ho donis tot i no ho aconsegueixis.
Que et quedis sense forces i que no se't compleixi.

Resulta que malgrat el missatges motivacionals i els llibres d'autoajuda, a vegades no ens en sortim. I cal contemplar aquesta possibilitat...

Pot ser que ho doni tot i no ho aconsegueixi.
Que em quedi sense forces. Que tot i així segueixi.

Però que no ho aconseguim, no significa que ens haguem de rendir... Podem continuar lluitant i perseverar per mantenir l'objectiu i intentar arribar-hi malgrat d'entrada no ens n'haguem sortit.

Tot el que no entenem és tot el que ens va omplint.
Pot entrar la llum quan et fas ferides

Les coses que ens fan mal i ens fan ferida, també són una oportunitat d'aprendre, de deixar entrar la llum. Fins i tot les coses que no entenem i no ens agraden també ens van omplint i constitueixen experiència i bagatge que anem acumulant per al futur.

Si ho has donat tot, mira, tot això que tens.
Que quan queda per fer és pitjor que fer-ho malament.

Sempre val la pena intentar-ho. És millor provar-ho i no aconseguir-ho que tenir sempre la recança de no haver-ho intentat. Fes-ho, fes-ho tan bé com sàpigues, dóna-ho tot. I si no ho aconsegueixes, agafa tot el que n'has après i... continua!

El que visc és el que dura,
el que ens fa mal és el que ens cura.

Tot el que vivim és el que perdura dins nostre i conforma la nostra vida. I fins i tot pot passar que les coses que primer ens han fet mal, més endavant ens ensenyin a afrontar altres coses i ens acabin ajudant o fins i tot curant.

I no vull destacar més frases d'aquesta cançó. Escolteu-la i busqueu vostres les coses que us ressonin per dins. En altres cançons d'aquest disc podeu sentir coses com:

I si el cor diu que vol jugar-s’ho tot, qui soc jo per dir-li que no ? 

Hi ha un mur per cada decisió, salto a l’abisme perquè és el que vull, la sort no et busca te la busques tu, ningú afronta per tu les teves pors. 

Quan m’he fet pols sempre m’ha fet millor, he après a veure-ho clar quan es fa fosc. 

Perdent és quan més he guanyat.

("Elefants")

*  *  *  *  *  *
Érem, érem, érem com palmeres aguantant el temporal,
llàgrimes que queien i ens omplien de demà,
érem l’horitzó i les ganes que anés tot bé,
érem com vaixells de paper.

no hem trobat un perquè, si demà ja no hi som equivoquem-nos bé.

Fas trampes, vas donant la culpa als altres, però saps que si no la cagues no avances.
I és per això que tant tant t’encalles, i et falles a tu

Passarà i passarà i tot guai, pot semblar que no s’acabi mai quan caic.

("Wake up")

*  *  *  *  *  * 
Saps que ets flipant,
encara que surtis del fang.
Que són flipants les tonteries importants,
que pots tenir el món als teus peus dient-te que t’estima molt,
però no pots creure en tu,
si no t’estimes tu.

Quan menys hi penso és quan més ho peto!

("Petar-ho")

*  *  *  *  *  *

La vida està d'oferta,
S'inaugura cada dia,

Deixa't de tonteries l'alegria desgrava.

La vida està barata, tot el que importa és gratis,
Quan canten els pardals ho fan per tu, perquè ballis.
El Sol és de veritat i escalfa les coses boniques...

("Vida d'oferta")

*  *  *  *  *  *

1 de jul. 2021

"Tramuntana" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

TRAMUNTANA

Som en un poblet costaner de l’Empordà. És una tarda assolellada de finals de febrer. El cel és d’un blau lluminós perquè la tramuntana bufa fort des de fa hores i s’ha emportat tots els núvols. I en plena tramuntanada, l’Artur puja al terrat del campanar. La camisa de quadres que porta per sobre d’un jersei negre se li infla i es converteix en vela que amenaça d’endur-se’l cel enllà, si s’hi queda gaire estona. 

Però no té por.

Sent una mena d’esgarrifança i aquelles pessigolles a l’estómac. Com quan puges al vaixell del parc d’atraccions en què et balanceges ben amunt: ara de cara, ara d’esquena. Quan arribes al punt més alt i comences a baixar, a l’alçada del melic s’acumula una sensació que barreja plaer i por a parts iguals. I somrius en el moment que tens una impressió de buit, com si escapessis del poder de la força de gravetat. I és genial.

L’Artur s’agafa fort a la barana metàl·lica i és conscient que, si es precipités des d’allà dalt, la caiguda seria vertiginosa i les conseqüències nefastes. Però no pateix. Només sent una ombra de prudència que la seva part sensata encara li imposa.

Perquè hi ha una part màgica i totalment irracional que per moments creix dins seu. I si fa cas d’aquesta part, s’imagina deixant-se anar i emprenent un vol impossible. A gran velocitat. Empès per aquest vent del nord que bufa desfermat. I s’imagina lleuger, travessant aquests cels blaus de l’Empordà, en un vol llarg i serè que li permetria gaudir del paisatge, sense cap por.

Mira a baix i veu una dona que l’assenyala i comença a cridar. La situació el disgusta, però intenta posar-se al seu lloc. 

Està veient un home de mitjana edat amb una camisa inflada pel vent i els cabells rinxolats esvalotats que li amaguen la cara (de jove li deien que s’assemblava al Carles Puyol). Un home que s’agafa a la barana i té feines per aguantar la posició davant la fortíssima ventada que, allà dalt, sembla encara més violenta. És fàcil que pensi que, si aquell home ha pujat a un lloc tan perillós en un moment tan desaconsellable, potser vol fer alguna bestiesa.

Deu tenir por. És clar.

Al cap d’una estona apareixen dues persones més, atretes pels crits i totes miren cap enlaire. Una d’elles agafa el mòbil. L’Artur està segur que truca al 112 i no li agrada. S’imagina que al cap d’una estona pot haver-hi una ambulància i vehicles de Mossos i Bombers a baix al carrer, parlant-li per un megàfon i ell només volia... De fet, no sap exactament què volia quan ha pujat al terrat del campanar.

Ha de pensar ràpid.

Qui no ha estat mai a l’Empordà en un dia de tramuntana forta, no es pot imaginar el que això significa. És un vent violent que pot bufar amb ratxes de més de 100 km/h. Costa avançar en contra del vent i les persones lleugeres, si fan un salt, cauen un tros enllà d’on eren abans d’aixecar els peus de terra. Evidentment qualsevol objecte que hi hagi a balcons i façanes que no estigui convenientment assegurat pot sortir volant i impactar fortament contra el terra o qui s’interposi en la seva trajectòria. I fins i tot els vehicles oscil·len contra la seva voluntat a les carreteres.

I enmig d’aquesta ventada, tenim l’Artur dalt del terrat. Agafat fortament a la barana i mirant contrariat les persones que l’observen des de baix. I tal com es temia, ara s’hi afegeix la sirena d’un vehicle d’emergència que s’acosta a tota velocitat.

I no sap què fer.

Podria baixar tranquil·lament al carrer i explicar a tothom que només volia veure el paisatge, que no pateixin i que perdonin les molèsties. Però no vol. Li fa vergonya. I mandra. I ràbia. Hauria de donar explicacions, la policia li faria preguntes i potser el detindrien.

La gent segueix mirant cap a dalt i ara té la sensació que ja l’han reconegut i es van dient els uns als altres “És l’Artur! És l’Artur!”. I és que tothom el coneix en aquell poblet.

Des que va arribar-hi, deu fer ja uns dos anys, es va fer conegut ràpidament.

* * *

Venia d’un poble de les Terres de l’Ebre i escapava d’un desengany amorós que s’havia convertit en una depressió. La vida al seu poble natal l’ofegava i va decidir posar quilòmetres pel mig i començar de bell nou en un lloc diferent.

Va anar a espetegar a aquell poblet de l’Empordà per casualitat. Camí de Figueres se li va encendre un pilot lluminós del cotxe que marcava avaria. Va aturar-se al primer poble i va buscar un taller mecànic. Li van dir que havia de deixar el cotxe fins l’endemà i va buscar un lloc per passar la nit. 

Va trobar una mena d’apartaments senzills que, en temporada baixa, sortien molt bé de preu. I mentre parlava amb la mestressa, una dona d’entre quaranta i cinquanta anys molt atractiva, es va sentir tan bé que va acabar demanant-li si es podia quedar a sopar allà.

La Marga no incloïa sopars amb el lloguer de l’apartament, però estava sola i avorrida. Aquell home semblava tan amable que va decidir que bé podia fer una excepció i el va convidar a sopar a casa seva.

Va ser un sopar ben agradable. Van beure’s una ampolla de vi, es van anar desinhibint i van decidir prendre una copa després de sopar. Una cosa va portar a l’altra i van acabar compartint llit en una nit de sexe més aviat discret que tots dos semblaven necessitar.

L’endemà es van llevar amb sensacions estranyes, però cap dels dos no va saber aturar-ho. Van començar a veure’s a totes hores i van acabar compartint pis. L’Artur era un manetes i a la Marga li anava bé tenir algú que es cuidés del manteniment dels apartaments. Era capaç de solucionar una avaria elèctrica i de pintar una habitació. Podia encarregar-se de totes les plantes del jardí i, si calia, podia acompanyar els turistes amb un cop de cotxe fins el Museu Dalí, el monestir de Sant Pere de Rodes o els Aiguamolls de l’Empordà.

Va ser una d’aquelles situacions que es van complicant mica a mica sense que n’acabis de ser del tot conscient. I al cap d’un temps l’un depenia de l’altre sense que hagués quedat gens clar si eren parella sentimental o laboral.

Això va fer que tot el poble se’l mirés amb desconfiança. Tothom s’estimava la Marga i no entenien que aquell aprofitat se li hagués instal·lat a casa. Ja ho diuen que val més caure en gràcia que ser graciós i l’Artur no va caure gens bé al poble. De caràcter més aviat sorrut i discret, tothom va interpretar els seus silencis de la pitjor manera possible i va quedar esquitxat per una mena de mala fama que, tot i no basar-se en cap evidència, va esdevenir una petja inesborrable.

Per això, quan al cap d’un any de ser al poble, la Marga va morir en un estrany accident, del qual ell va sortir-ne il·lès, tothom va sospitar-ne i va quedar condemnat a un aïllament generalitzat.

Ningú no s’hi relacionava, ningú no se’n refiava. La gent només hi tenia el tracte superficial imprescindible, un tracte fred i tens que ell percebia perfectament i corresponia.

I ara, aquell personatge misteriós i desagradable està dalt del campanar enmig de la tramuntanada... Segur que més d’un desitja que es deixi anar i s’estavelli contra el terra, per deixar de conviure amb la seva incòmoda presència.

* * *

- Li parla la policia. Aparti’s de la barana i baixi del terrat per l’escala interior. Estar aquí dalt amb aquest vent és molt perillós. Repeteixo: baixi immediatament i tothom tornarà a casa seva sense que ningú prengui mal.

Des del megàfon, la policia li ha adreçat aquelles paraules. Pensa que és ben fàcil: només ha de baixar i cadascú a casa seva. Però quan està a punt de seguir obedientment aquest primer pensament, sent dintre seu la punyetera veu i es queda aturat mentre el front se li arruga.

La veu li diu que no es refiï de ningú, que segur que és una trampa i si baixa el detindran. De cop la sang sembla bategar més calenta i més de pressa per les seves venes. Li apareix una sensació d’eufòria que l’empeny a arrencar-se la camisa i deixar-la a mercè del vent, que se l’endú com un estel foll cel enllà i provoca el pànic de tot el públic que n’està pendent.

L’Artur percep perfectament l’esglai dels seus veïns i gaudeix d’aquella sensació de poder. Ara mateix torna a sentir que podria llençar-se barana avall i no cauria al terra, sinó que marxaria volant. Se sent poderós. Se sent especial. Des que va deixar les pastilles verdes se sent molt millor. Ja no té gana i son a totes hores i no li tremolen les mans. Ha recuperat el timó.

A la merda les pastilles verdes!

Quan la Marga va morir, la doctora Vila li va dir que sobretot no deixés mai de prendre les pastilles verdes: una cada dia a l’hora d’anar a dormir. I ho va fer durant molt de temps sense estar-ne gens convençut. 

Afrontar la vida sense la Marga no va ser fàcil. Ell era un manetes capaç de fer moltes coses, però sense ningú que el dirigís no sabia per on començar. I al poble, a part de la doctora, ningú no volia saber res d’ell. Mica a mica van deixar de venir turistes perquè no se’n sortia tot sol amb la gestió dels apartaments. I quan va veure que cada cop entraven menys diners, va buscar algú que li comprés els apartaments i s’ho va vendre. Només se’n va quedar un per viure-hi i amb tot el que li van donar dels altres va pensar que en tindria prou per viure tota la vida. I per celebrar-ho va començar a beure.

Quan bevia estava més content. Després, al cap d’unes hores, ja no, però en el moment de la beguda, tot era senzill i esperançador. La vida era més alegre. Va anar deixant de ser constant amb les pastilles fins que va deixar-les del tot. Bevia, malvivia a l’apartament i de tant en tant anava a una barra americana de la carretera de Figueres on pagava per poder passar unes hores en braços d’una dona. Aquella era tota la seva vida social: les visites a la doctora Vila i a les noies de la barra americana, a les que demanava que es disfressessin de doctora. Així s’excitava més, pensant que s’ho feia amb ella, l’única persona que es preocupava una mica per ell.

* * *

El cap li ha marxat amb tots aquests pensaments i de cop el grinyol de la porta del campanar el retorna a la realitat. Dues persones amb uniforme entren a poc a poc, mirant-lo als ulls i parlant-li pausadament. Un és un mosso d’esquadra a qui no coneix. L’altre és el Juncà, el policia local del poble. Fa temps que s’eviten perquè no es poden ni veure. L’Artur somriu. Segur que li deu tocar molt els collons haver de venir a parlar amb ell.

- Artur, hauries d’anar baixant perquè hem d’assegurar tot el que hi hagi prop de la barana. Fa massa vent i és perillós.

El policia li ha parlat amb una veu neutra, intentant treure tota transcendència de la seva presència en aquell terrat. Com si no tingués res a veure amb ell i fos causada únicament pel fort vent que amenaça els vianants que passin per sota del campanar. En un primer moment l’ha sorprès aquest to, però de seguida s’ha posat alerta i no els ha deixat apropar.

- No us acosteu a mi o em fotré daltabaix -i per donar més força a les seves paraules ha passat les cames per sobre de la barana i ha quedat tot ell per la part de fora, d’esquena al carrer i de cara als policies.

- Tranquil, Artur, no facis cap bestiesa.

- Estava més tranquil sense vosaltres. Feu el que hagueu de fer i foteu al camp.

- Senyor, no podem marxar d’aquí si vostè no baixa amb nosaltres -pren la paraula el mosso d’esquadra, més jove, sota la mirada de desaprovació del Juncà-. És massa perillós estar prop de la barana amb aquest vent. Ha de baixar amb nosaltres...

- I si no baixo, què? -l’interromp-. Deixeu-me en pau i foteu al camp.

- Li repeteixo que és perillós estar aquí. Què podríem fer per vostè per convènce’l de baixar?

L’Artur queda sorprès davant la proposta. No estava preparat per negociar i ho troba divertit. Li venen al cap aquelles sèries i pel·lícules que ha vist tantes vegades on els segrestadors demanen un maletí ple de bitllets, un avió ple de combustible a l’aeroport, un camió ple d’armes o drogues... Però sempre acaben malament. Al final la policia fa veure que els porta el que demanen i llavors aprofiten per enganyar-los i els acaben detenint. O matant.

A ell no l’enganyaran tan fàcilment. Ell no necessita que li duguin res. I de fet tampoc no ha fet res malament. Només està al terrat del campanar i no compta que això sigui cap delicte greu. Però sent que, per moments, la situació se li està escapant de les mans perquè no vol entregar-se i baixar i donar-los la raó. No vol que el renyin i li facin mil preguntes i li parlin amb aquella condescendència que li fa venir ganes de vomitar. No saben res d’ell! No en tenen ni idea! Ningú no l’entén en aquell cony de poble. Només pot confiar en la doctora Vila... Això mateix!

- Vull parlar amb la doctora Vila. Porteu-me-la aquí. A ella sí que li faré cas.

Segueix sense tenir cap pla, però té la sensació d’haver xutat la pilota endavant i haver passat la responsabilitat als policies. Ara durant una estona no caldrà que pensi què ha de fer.

Els dos policies es retiren unes passes enrere i conversen en veu baixa. Després d’una petita pausa, el Juncà parla pel mòbil. Poca estona. Després fa dues passes cap a ell:

- La doctora està venint, Artur. Nosaltres t’hem fet cas i te la portarem. A veure si tu també compleixes i baixes cap al carrer. No volem que ningú prengui mal aquí. Estigues tranquil.

Ell no contesta i només somriu. 

* * *

Abans de la mort de la Marga, l’Artur amb prou feines sabia qui era la doctora Vila. Havia anat poquíssimes vegades a la seva consulta i per coses ben puntuals: una ferida infectada i unes angines el primer hivern.

Però després, quan es va quedar sol, el va venir a trobar als apartaments i es va interessar per ell. Com que es trobava molt aïllat i desorientat, va agrair la companyia i va baixar la guàrdia, explicant-li més coses de les que li hauria d’haver explicat. Al cap d’unes quantes visites, li va receptar unes pastilles verdes. L’Artur va llegir per sobre el prospecte fins que va retrobar les paraules “esquizofrènia” i “trastorn bipolar”. No era el primer cop que s’hi enfrontava i li van provocar una ganyota desagradable. La seva primera reacció va ser llençar-les i oblidar-se’n, però va pensar que allò l’allunyaria de la doctora.

Així doncs va acceptar començar aquell tractament amb la condició que li fes un seguiment setmanal. Cada setmana anava al consultori, els dimarts a la tarda, després de l’últim pacient. Durant mitja horeta parlaven una mica de com havia anat la setmana, si s’havia pres les pastilles, com es trobava... L’Artur sempre li parlava mirant-la fixament als ulls com si volgués xuclar-li l’ànima. Se sabia de memòria el seu rostre: els ulls de color marró fosc, la cara rodoneta i riallera amb aquella boca de dents ben blanques -les dues pales del mig més grosses i les altres més irregulars-, la piga sobre el llavi i la mitja melena despentinada. I la bata blanca, sota de la qual no acostumava a portar cap jersei.

A vegades, entre els botons de la bata li podia veure el color dels sostenidors i llavors, quan arribava a casa, buscava la roba interior de la Marga i es masturbava pensant en la doctora. Durant setmanes va somniar que un dia la visita acabaria amb una escena de sexe, però mai no va tenir el valor de fer el primer pas per provocar-ho. De tant en tant, ella alimentava involuntàriament les seves fantasies, somrient alegre davant d’algun comentari o tocant-li distretament el braç a l’hora d’acomiadar-se. Llavors ell es feia il·lusions, però amb el temps es va anar desencantant, va espaiar les visites i va començar a deixar la medicació.

Sense les pastilles va començar a notar petits canvis i la majoria eren positius. Es van acabar aquells petits tremolors que de tant en tant li dificultaven fer algunes tasques manuals. També va deixar de tenir tanta son i va recuperar part de la seva anterior vida nocturna: alguna pel·lícula, alguna escapada a la barra americana de Figueres...

Com a contrapartida, va tornar a sentir les veus. Els primers cops es va espantar i va reprendre la medicació, però ja no era constant i igualment les veus el visitaven de tant en tant o sigui que al final va deixar les pastilles del tot i va començar-hi a dialogar.

Un cop que estava passejant per uns camps, la veu li va demanar que matés un d’aquells gats que voltaven pels horts i ho va fer sense gaires dificultats. D’una puntada de peu al cap el va estabornir i després li va tirar una pedra ben grossa al damunt, esclafant-li el crani. Va ser el primer cop i el camí va quedar obert per a futures ocasions. L’excitació que va sentir quan va matar el gat va ser molt més satisfactòria que els remordiments puntuals que va sentir més tard. I així va començar a alimentar el seu cantó fosc, intentant materialitzar el que li proposaven les veus.

Va matar més animals, va ratllar cotxes, va punxar rodes, va robar... i les seves relacions sexuals quan anava a la barra americana, cada cop eren més violentes fins que un cop el proxeneta el va advertir que no es passés amb les noies o es passarien també amb ell. Va aprendre a deixar anar la bèstia un tros enllà, però sense passar-se de la ratlla. I sempre tancava els ulls i pensava que qui compartia llit amb ell en les seves excursions a la carretera de Figueres era la doctora.

I ara ella vindrà a salvar-lo al terrat. Se la imagina arribant amb la seva bata, sense cap jersei a sota i uns sostenidors de color vermell. Segur que li somriurà i li parlarà molt amablement. Hi pensa i nota un principi d’erecció. 

Però després pensa que no vindrà pas per ell, sinó pels policies. Que l’únic que intentarà serà enganyar-lo i fer-lo baixar. I de cop li puja una glopada d’ira que el fa sacsejar la barana i provoca un ensurt tant en els policies com en la gent que el mira des del carrer.

Al final tothom el vol enganyar. Tothom se’n riu d’ell. Ningú no l’estima. No se’n pot refiar de ningú. Un dia la farà ben grossa! Se’n recordaran d’ell tota la vida en aquell poble de merda!


El so d’uns talons a l’escala de cargol anuncia l’arribada d’un nou personatge a escena. L’Artur està convençut que serà la visita que espera i no pot evitar una cara de decepció quan la veu arribar ben abrigada i vestida de carrer. A la que treu el cap, la tramuntana li esvalota totalment els cabells i allò compensa una mica la seva desil·lusió.

- Hola, Artur, em deixa que m’acosti per parlar.

- Vagi amb compte amb el vent, doctora.

- Seuré al terra a prop seu, agafada a la barana. Crec que així estaré més segura.

I lluitant contra el vent va resseguint la paret fins a la barana i llavors va progressant agafada fins a seure a un parell de metres d’ell, ben agafada.

- No porta l’uniforme, doctora.

- No. No estava a la consulta. Estava a casa.

- I què feia?

- Preparava el sopar. Escudella. I vostè, què fa aquí?

- No ho sé -li respon sincerament-. He seguit un impuls que m’ha dut fins aquí.

- Segueix prenent-se les pastilles? -li demana, conscient que aquella pregunta pot contrariar-lo. Però necessita saber amb què se les ha d’haver.

- Ja fa un temps que no, doctora. Em feien tremolar les mans i sempre tenia son.

- Ho entenc, Artur, vingui un dia a la consulta i en podem buscar unes altres que no li provoquin aquests efectes secundaris.

- Sento veus, sap?

- Sí, en el seu cas, si no pren les pastilles es poden produir aquests fenòmens. Però no són veus reals. Vostè no n’ha de fer cas. Són al·lucinacions que fabrica el seu cervell quan es descompensa. És per culpa de reaccions químiques que, s’hi pren les pastilles, deixaran de produir-se.

- Potser sí...

- Li diuen res ara les veus?

- Em diuen que està molt guapa -i riu exageradament-. No, és broma. Això li dic jo, sense necessitar les veus. Sempre l’he trobada molt guapa.

- Gràcies, Artur. És molt amable. Creu que podríem baixar i continuar parlant a la consulta?

- No. Crec que, si baixés, aquells dos senyors tan simpàtics d’allà -i assenyala els dos policies a qui s’ha adreçat amb to burleta- m’agafarien i se m’endurien als seus despatxos a fer-me preguntes i potser alguna cosa més. Perquè dec ser molt dolent.

- No digui això. Vostè no és dolent.

- Tot el poble pensa que sóc dolent. Tothom pensa que vaig matar la Marga. Només ella i vostè m’han tractat bé.

- No és veritat. Segur que hi ha més gent que pensa com jo. Miri, podria parlar amb els policies perquè el vinguin a buscar els serveis mèdics i el duguin a un hospital fins que torni a prendre les pastilles i la seva conducta es normalitzi. Crec que podria arreglar-ho.

- Però és que tampoc no vull anar a un hospital. Jo voldria anar a casa i ja està. No he matat ningú. No he fet res. Només he pujat a aquest cony de terrat i ara em sembla que l’única opció de sortir-ne lliure és fotre’m daltabaix.

- Hi ha altres opcions, Artur. Si vol li puc donar una pastilla que el tranquil·litzarà i li farà veure que la situació no és tan complicada com li sembla. Vostè mateix ho ha dit molt bé: no ha fet res de dolent. No ha de passar-li res. Vol que li doni aquesta pastilla?

- Doctora, foti’s la pastilla... Perdoni. Vostè no es mereix que la tracti així. No. No vull la pastilla.

- D’acord. Què li sembla que podem fer, doncs?

- Res. Parlar vostè i jo, com quan venia a la consulta. Nosaltres sols. Que marxin els policies i tota aquesta gent de baix.

I mentre ho diu, mira cap a baix on la gent, malgrat el vent, continua esperant el desenllaç. Veu un cotxe de TV3 i un paio que l’enfoca amb una càmera. I encara pot estar content que amb la tramuntana poca gent surt de casa, sinó tindria tot el poble allà.

- Seria possible fer marxar la gent de baix? -demana la doctora als policies- I deixar-nos sols aquí al terrat?

Els policies es miren. Semblava que el mosso estava a punt de parlar, però el Juncà li ha fet un gest perquè no ho fes. Després ha dirigit la mà oberta als altres dos, com si els demanés que esperessin, i s’ha endut el seu company escala endins. Deuen haver de consultar-ho.

Al cap d’un parell de minuts tornen a aparèixer.

- La gent està a la via pública i no els ho podem prohibir. Només podem fer un cordó de seguretat que els allunyi una mica. Estaran un tros més enllà, però seguiran sent-hi. I nosaltres no podem abandonar el terrat. Hem de vetllar per la seva seguretat.

- Artur, em deixa que vagi a parlar un moment amb ells a veure si puc aconseguir una mica més de tranquil·litat?

- Afanyi’s.

La doctora s’aixeca sense deixar-se anar de la barana i fa el camí invers al que ha fet quan ha arribat. De cop l’Artur es torna a trobar sol i mira cap a baix. Veu el cotxe de policia just a sota i com els agents despleguen unes cintes de seguretat a uns vint metres d’allà i no deixen acostar ningú més a prop. Alguna cosa ha guanyat.

La doctora intenta negociar amb els policies. Els fa veure que aquell senyor no està armat ni sembla especialment perillós. Els explica que l’home li té confiança perquè l’ha tractat durant molt temps i que es veu capaç de fer-lo entrar en raó. Renuncia a la protecció que li ofereixen i assumeix les conseqüències que se’n puguin derivar per tal de poder tenir una mínima intimitat metge-pacient al terrat. Després d’això s’interessa per les conseqüències que tindrà l’Artur en el moment que baixi del terrat.

- Haurà de venir a comissaria a declarar. Això segur.

- Jo no el puc enganyar. Si deixa de confiar en mi ja no tindrem res a fer. I necessito poder dir-li alguna cosa que l’ajudi a baixar. No podrien prendre-li declaració aquí mateix i després permetre que jo l’acompanyés a casa.

- Els protocols...

- És un malalt mental -els interromp, molt seriosa-. En casos de malalts mentals els protocols es poden flexibilitzar. Consultin els seus superiors, si us plau. Si no, acabarem complicant una cosa que podria tenir una solució molt més fàcil.

Ningú no contesta les seves paraules i en aquell silenci se sent la veu inquieta de l’Artur.

- Doctora? Falta molt?

- De seguida vinc!

Ara s’adreça amb urgència als policies:

- He de tornar amb ell abans que s’impacienti. Consultin si es pot fer el que els he proposat. Estic segura que ho podran arreglar.

I, dit això torna a sortir cap a fora i, amb totes les precaucions, retorna a la posició d’abans, asseguda al terra i agafada a la barana, per parlar amb el seu pacient.

- Ara podrem estar una mica més tranquils i crec que, si no fa cap bestiesa, em deixaran que l’acompanyi a casa.

- Així de fàcil?

- Primer li prendran declaració aquí al vehicle mateix i després em deixaran que l’acompanyi a casa. Li sembla bé?

L’Artur no contesta. Estar en un cul de sac no li agradava, però tampoc no li agrada que tot s’acabi d’una manera discreta que ningú no recordi passat un temps. Ara que ha arribat tan lluny i ha generat tanta expectació, vol aprofitar-ho per fer-ne una de grossa. La veu li ha dit: “Has d’aprofitar el moment. O ara o mai!” I per tant, ara no pot ni vol acceptar un final feliç. O es llença ell o llença algú dels que hi ha al terrat... Només de pensar en aquestes possibilitats, nota com se li accelera el cor i la seva veu interior es posa contenta.

La doctora no li treu la vista de sobre durant tot aquest silenci i analitza els petits canvis que percep en les seves reaccions. Encara que es dedica a la medicina familiar, havia  estudiat psiquiatria i sap reconèixer els símptomes d’un brot psicòtic.

- No té fred, Artur? Vol que li demani una manta? Podria posar-se per la part de dins del terrat i abrigar-se amb la manta. Amb aquest vent la temperatura està baixant molt i el sol comença a declinar.

- Doncs ens haurem d’afanyar perquè si no, a les fosques, això no lluirà gens...

La doctora intenta no mostrar cap mena de reacció però li preocupa aquella resposta. Sap que, encara que ella mai no ho hagués vist abans, el seu pacient es pot descontrolar i ser capaç de qualsevol cosa.

- En què està pensant, Artur? 

- Vostè és molt llesta, doctora. Estic segur que em pot endevinar els pensaments... I li asseguro que no em farà falta cap manta.

I mentre diu aquestes paraules fa un gir sobre si mateix i durant una dècima de segon es deixa anar de la barana per tornar-se a agafar immediatament. La maniobra provoca un crit nerviós que fa que els policies surtin al terrat immediatament, però s’aturen quan veuen els senyals que els fa la doctora.

- No faci això, Artur, és molt perillós.

- Sí, ja ho sé, però sap què? Quan faig això em passa el fred de cop. Se m’activa la calefacció central -i riu, divertit de la seva pròpia broma-. Li puc demanar una cosa personal?

- I tant. Demani.

- Té parella, vostè?

La doctora Vila empassa saliva i pensa ràpidament com enfocar la resposta. La conversa pot desviar-se per viaranys perillosos i incòmodes que ella voldria evitar.

Els policies, seguint les indicacions mèdiques, tornen a sortir del terrat i es queden just darrere de la porta, atents a qualsevol soroll.

- És perillós, aquest Artur? -demana el mosso.

- És un autèntic fill de puta. No en tinc cap prova, però estic convençut que es va carregar la dona amb qui vivia...

El Juncà no té prou confiança per explicar-li intimitats al mosso i tampoc no poden distreure’s amb xerrameques. Però fa estona que no deixa de pensar en la mort de la Marga.

* * *

El Juncà es va acabar separant de la seva dona perquè ella va descobrir que tenia una aventura amb la Marga. 

Un dia la propietària dels apartaments havia trucat la policia perquè uns clients no volien sortir de l’habitació i cridaven molt. El Juncà hi va anar i va resoldre la situació. Es va endur aquella parella de joves francesos a prendre’ls declaració a les oficines i després va tornar a interessar-se per la Marga.

La va trobar molt trasbalsada i va decidir quedar-se una estona a fer-li companyia. Mentre prenien un te, va notar alguna cosa. Tenia experiència amb les dones i la va notar vulnerable. Una presa fàcil.

Va anar conduint la situació cap als seus interessos i li va dir que al vespre tornaria a passar. Va estar per ella uns quants dies, la va fer sentir important i protegida i la va anar seduint de manera subtil i pausada. Al cap d’unes setmanes, va caure als seus braços i van començar les trobades esporàdiques i discretes. Per a la Marga era tot passió i il·lusió, sense cap remordiment. Per al Juncà només era una altra aventura d’infidelitat matrimonial, però sabia com portar aquelles relacions.

Durant uns mesos tot va anar bé i el policia gestionava els tempos per no posar en perill el seu matrimoni i, al mateix temps, tenir contenta la Marga i gaudir de les ocasions en que podien coincidir. 

Tot va anar molt bé fins que va arribar l’Artur.

Amb aquell nouvingut instal·lat als apartaments, el Juncà va quedar relegat a un segon pla. I quan va fer un intent de fer valer els seus drets anteriors, de cop i volta la seva dona va començar a desconfiar d’ell i omplir-lo de preguntes.

No sabia d’on li havia arribat la informació, però estava convençut que l’Artur hi tenia alguna cosa a veure. Va haver de variar ràpidament d’estratègia per intentar salvar un matrimoni que s’ensorrava. I no ho va aconseguir.

Des de llavors va tenir sempre un ull posat en aquell home que li havia capgirat la vida. El seu posat esquerp i silenciós i la seva manca de conversa -i fins i tot d’empatia- li generaven  rebuig. En cap de les ocasions en què ho va intentar, però, no va aconseguir agafar-lo en falta. Tenia la documentació en regla, aparcava correctament i no creava cap problema al poble.

Li havia pres l’amant i havia fet saltar pels aires el seu matrimoni. I, a més de provocar-li una antipatia immediata, aquell malparit havia aconseguit que l’actitud de la Marga cap a ell canviés totalment. De cop i volta es va desfer l’encanteri i semblava que ja no se sentia atreta per ell. Va seguir sent atenta i simpàtica amb ell sempre que coincidien, però sense demostrar cap mena d’atractiu sexual ni l’admiració que dies enrere semblava professar-li. I, amb l’Artur rondant sempre per allà, li va ser del tot impossible reconstruir-ho.

Va començar a investigar-lo per trobar alguna porqueria de la seva vida anterior amb la qual pressionar-lo. Només va descobrir els seus orígens al Baix Ebre, un discret expedient acadèmic i un confús historial mèdic: res que pogués ser-li útil.

Sempre va desconfiar d’ell per una sensació de pell, però mai no va poder sustentar-la en res consistent. Ni tan sols quan la Marga va morir en un estrany accident de cotxe del qual ell va sortir-ne il·lès. 

Ell duia el cinturó posat i ella no. El cotxe va relliscar en una taca d’oli, quan frenava en un semàfor. Se’l va saltar i es va anar a estampar del cantó del copilot contra uns cotxes aparcats. Mort instantània per traumatisme cranioencefàlic. I l‘Artur només una fuetada cervical i una aparent pèrdua de memòria del moment de l’impacte.

Sempre va desconfiar, el Juncà. Sempre.

Perquè ell portava el cinturó posat i ella no? D’on va sortir aquella taca d’oli? Va intentar cridar l’atenció de tothom per aclarir aquells punts foscos, però ni els Mossos d’Esquadra, ni l’Ajuntament ni la companyia asseguradora van voler veure-hi res més que un fatal accident i no hi va haver cas.

Va fer analitzar les restes de la taca i eren d’oli de motoserra, però no hi havia constància de cap accident amb vessaments ni els veïns recordaven res que pogués indicar d’on havia sortit aquella trampa mortal. Evidentment l’Artur tenia motoserra, tot i que mig poble en tenia i era impossible demostrar que fos ell qui l’hagués vessada intencionadament.

I els cinturons... el Juncà va provar d’accedir al vehicle per estudiar si havien estat manipulats, però no va aconseguir-ho. Com que era un cotxe vell i el van declarar sinistre total, se’n va desfer de pressa sense que ningú no pogués seguir-ne el rastre.

Va intentar parlar amb el... se’n podia dir vidu? Havien formalitzat la seva relació? Va anar a donar-li el condol i va començar a fer-li preguntes per intentar trobar algun fil del qual tibar. Només va trobar silencis i fredor en un personatge que s’escudava en la pèrdua de memòria post-traumàtica i la depressió provocada per la mort de la seva parella. Però rere aquest escut, el Juncà podia notar el desafiament gelat de la seva mirada i el seu indiferent menyspreu. Com si li estigués dient: “La vaig matar. Tu ho saps, però no ho podràs demostrar mai...

I parlant amb la noia de l’Ajuntament va descobrir que havien formalitzat la seva relació. S’havien declarat parella de fet i, per tant, ell s’havia convertit en l’hereu únic de tot el que tenia la Marga, inclòs el negoci dels apartaments.

* * *

- Actualment no tinc parella, Artur -li contesta finalment la doctora, aclucant els ulls per la violència del vent.

- Serà perquè vostè no vol. Sap una cosa... des que va morir la Marga...a vegades vaig a una barra americana i pago per tenir sexe... Li sembla malament?

- El sexe és una necessitat i jo no jutjaré la manera com vostè la satisfà, sempre que sigui una cosa consentida i legal.

- Sovint em sento sol. I no li parlo només de sexe... En aquest poble ningú no vol saber res de mi. Si morís...

- No digui això. Les veus li estan dient que es llenci daltabaix?

- No exactament... No és tan senzill... És difícil acontentar les veus... La primera vegada em van dir que matés un gat i ho vaig fer.

- I com es va sentir?

- Va ser una sensació fantàstica. Em vaig sentir poderós. Però al mateix temps vaig tenir por...

- És perillós fer cas de les veus. Hauria de reprendre la medicació. No fer-ho pot acabar tenint conseqüències molt desafortunades. Vostè té una malaltia mental, però pot tenir-la sota control i fer una vida normal. Ara bé, si no controla les reaccions químiques del seu cervell, pot ser perillós per vostè i pels qui l’envolten.

- Sap una cosa? Crec que passaré per sobre de la barana i seuré aquí al seu costat. Li sembla bé?

La doctora Vila sent un calfred instantani. No vol que aquell home desequilibrat se li acosti. El més assenyat seria avisar els dos policies que estan a només uns metres de distància. Però segur que allò desencadenaria una reacció airada de l’Artur i trencaria els ponts de diàleg o en el pitjor dels casos faria que es llancés al buit.

En silenci, veu com fa força amb els braços i passa les cames per sobre de la barana per seure a l’interior de la terrassa. Té molta por, però sap que ha de mantenir la calma per no provocar cap resposta estranya en aquell home malalt. Li ha de parlar. Una veu serena i tranquil·la pot mantenir el pacient més estable i esmorteir les seves veus interiors. Intenta trobar paraules que el puguin tranquil·litzar, però està tan nerviosa que no sap què dir. Així que finalment torna a ser ell qui pren la paraula.

- Sap una cosa, doctora? A vegades somio que tinc sexe amb vostè.

La mira als ulls per observar la seva reacció. La mira amb un somriure curiós i poderós, com qui observa les reaccions d’un ratolí al laboratori. Comprova com intenta controlar les seves emocions, però no se’n surt. Una lleugera dilatació de les pupil·les i les fosses nasals, un enrojolament de les galtes, un moviment nerviós de les mans... 

Olora la seva por. La seva part animal l’olora, igual com diuen que els gossos noten si una persona en té i llavors borden i s’abraonen sobre ella. Alguna cosa semblant li passa i de cop s’incorpora d’un salt i l’aixeca agafant-la fort amb els braços.

Tot passa molt de pressa.

Ella crida. Els policies surten. Ell la fa passar per sobre de la barana i la manté agafada per la cintura, però exposada a la caiguda.

La doctora s’agafa fort a la barana que té a l’esquena, mirant el buit sota els seus peus espaordida. Els policies intenten acostar-se per ajudar-la, però l’Artur els atura.

- Si us acosteu, la llenço avall!

- Tranquil, Artur, no facis cap bestiesa. Deixa-la anar -li diu el Juncà controlant la ràbia que se’l menja.

- Ves a la merda, Juncà -mastega les paraules-. T’agradaria estar al meu lloc ara? Fa tan bona olor, la doctora...

- Artur, no faci això -li demana ella intentant mantenir la calma, però amb un fil de veu que regalima terror-. Vostè no vol fer-me mal. Jo sempre l’he respectat i me l’aprecio. Deixi’m passar la barana i seguim parlant...

- El sol ja està marxant... Se’ns acaba el temps...

L’estreny fort i olora el seus cabells mentre mira, desafiant, el Juncà. Sap que el seu ha estat un moviment suïcida, que l’ha deixat totalment acorralat: o el detindran o acabarà precipitant-se al buit. Però per un instant s’aïlla de les veus i dels policies i només respira profundament. Es deixa inundar per aquella olor meravellosa que ha somiat tantes vegades i imaginava sempre que estava amb les dones de la barra americana... Però no pot allargar el moment perquè alguna cosa dins del seu cap li comença a reclamar urgència: “Acaba-ho ja. Abans que es faci fosc!”.

Acosta els llavis a l’orella de la doctora i li xiuxiueja:

- Tinc ganes d’abraçar-la. Agafi’s fort a la barana. Jo passaré per fora i m’abraçaré a vostè. Agafi’s fort perquè, si es deixa anar, caurem tots dos.

I sense més preàmbuls fa el que ha anunciat. Passa les cames per sobre de la barana i es posa davant de la doctora, encara agafat ell també. Ara veu de cara els policies, immòbils com estàtues de sal. Intercala els seus peus amb els d’ella i enganxa el seu cos al d’ella. Nota el tacte dels seus pits i torna a parlar-li a cau d’orella:

- Ara em deixaré anar de la barana i l’abraçaré. Agafi’s fort.

I ella només pot somicar:

- No ho faci, Artur. Caurem tots dos.

Ell està excitat, amb l’adrenalina disparada. Deu ser el que senten els paracaigudistes o els que fan pònting abans de llençar-se al buit. Li sembla que té accentuades totes les percepcions sensorials. Sent més intensa l’olor de la doctora, capta més viu el soroll del vent, nota més brillant la llum de les sirenes dels cotxes d’emergència que hi ha al carrer, percep més vermella la posta del sol que s’amaga rere les cases, sent la tremolor de la pell d’aquella dona que vol abraçar... Com si de la pell d’ella passés directament a la seva, però no de manera superficial, sinó per dins dels porus...

- Ara! -li xiuxiueja.

I treu els braços de la barana per enllaçar-los a l’esquena de la doctora, minimitzant l’espai que els separa, assolint una proximitat semblant a la que imagina que podrien tenir en una relació sexual. Acluca els ulls un instant, però els torna a obrir de seguida perquè desconfia dels policies. I ha fet bé perquè ja avançaven cap a ells. Ha d’actuar ràpid per capgirar la vulnerabilitat amb què es troba en aquell moment.

Amb una mà s’agafa fort a la barana i amb l’altra, amb la que encara està abraçant la doctora, fa una estrebada brusca i aconsegueix que les seves mans, ja cansades, se separin del ferro gelat. Ella, d’esquena al buit, intenta desesperadament agafar-se a la barana estirant els braços, però ell l’allunya separant-ne el seu cos. El vent ha perdut una mica d’intensitat, tot i que encara bufa fort i la temperatura, a mesura que el sol ha anat davallant, ha baixat molt.

L’Artur gira la mirada cap als policies que té a la seva esquena, més a prop del que voldria.

- Enrere! Si us acosteu, la deixo caure! Enrere, he dit!

Però ningú no es mou. Els policies, en tensió total, es mantenen immòbils. Estan a només dues passes de la barana. Si s’hi llencessin en una maniobra ràpida, podrien agafar-lo amb tota seguretat. Però ell deixaria caure la doctora.

L’Artur nota els músculs esgotats, s’adona que no trigarà a obrir la mà que manté agafada a la barana i aguanta tot el pes de la doctora i el seu propi, amb l’afegit del vent. S’adona que ja queda ben poca llum a l’horitzó i que ha arribat el moment de fer cas a les veus.

- Gràcies per tot, doctora.

La mira als ulls i la deixa anar. 

Veu els seus ulls com s’obren sorpresos pel fatal desenllaç. Una mirada que és més d’incomprensió que de por. I veu com la seva boca s’obre per fer un crit de caiguda final. Però ja no mira més la dona que cau, sinó que es gira ràpidament per veure com els policies s’abraonen sobre ell.

El Juncà està a tocar d’ell amb una mirada injectada d’odi. Amb un somriure, l’Artur es mira les mans que s’agafaven a la barana d’on s’ha deixat anar. S’aguanta només per la inèrcia, però la força de la gravetat guanyarà ràpidament la batalla si ningú no ho impedeix. Mira el policia amb curiositat. Serà capaç aquell home que tant l’odia d’agafar-lo per evitar que caigui?

El policia mira aquell desgraciat i veu com s’ha deixat anar de les mans, desafiant-lo un cop més, com tantes vegades ha fet des que va irrompre a la seva vida. La seva obligació com a policia seria agafar-lo, evitar que es precipités al buit i lliurar-lo a la justícia per l’homicidi que acaba de cometre. Els pensaments travessen el seu cap com llamps que l’enlluernen i conscientment decideix desoir-los.

El Juncà, que arriba a la barana una dècima de segon abans que el seu company mosso, ja no es un policia. És un home ferit i venjatiu que deixa de pensar i només empeny aquell fill de puta que el mira somrient des de la barana.

Tot passa de manera vertiginosa i pocs segons després que s’hagi precipitat el cos de la doctora, l’Artur nota com realment pot volar a gran velocitat pel cel de l’Empordà. 

Però el cel ja no és blau i el terra s’acosta tan de pressa que no té temps de deixar de somriure.

12 anys de picalapica


12 anys, ja! Quant de temps!


I com cada any,  m'aturo un moment, miro enrere, dono les gràcies a tots els lectors i faig una selecció d'algunes de les noticies que considero més importants i/o interessants del darrer any.


Per part meva, res més a dir. Teniu la paraula...

25 anys no són res (28-7-2020)

"72 kilos",un il·lustrador (6-8-2020)

"Inconfessable" (un poema) (26-8-2020)

La vida: manual d'instruccions en 3 cançons (16-9-2020)

La vostra valoració dels 12 contes (14-10-2020)

Hi ha dos COVIDS (23-11-2020)

Una obra d'art a casa (27-12-2020)

Incomprensió, injustícia i indignació (2-3-2021)

Mª Dolors (6-5-2021)

Saber morir (13-5-2021)

"Semblava que era poc" (poema 2/3) (21-5-2021)

Indults i Consell d'Europa (23-6-2021)

27 de juny 2021

Tornar a anar de concert

El 14 de juliol de 2019 vam anar a les Vesprades a l'Alzina de Fonollosa a gaudir de les cançons i la màgia del Ramon Mirabet. No sabíem llavors que vindria una pandèmia pel mig i tardaríem tant a tornar a anar de concert. L'11 d'octubre de 2020 vam fer una excepció i entre la primera i la segona onada de la Covid-19 vam poder gaudir del directe d'una artista local: la presentació del segon disc de la Cèlia Vila als Cellers Abadal.

Si ens referim a artistes més reconeguts, doncs, feia gairebé dos anys que no en gaudíem i aquest mes de juny (dies 19 i 26) hem trencat la sequera amb dos concerts espectaculars del festival Vibra: OQUES GRASSES i STAY HOMAS. (i d'aquí quinze dies tancarem la sèrie amb ELS AMICS DE LES ARTS).

I va estar molt bé!

Vaig anar-hi els dos dies amb l'Anna i l'Ona i, a més la meva germana Judit i el cunyat Daniel. Vam quedar abans per menjar una mica i després vam anar plegats cap al Palau Firal de Manresa on tot estava molt ben organitzat per gaudir de la música en directe, amb totes les mesures de seguretat que encara exigeixen els protocols Covid.

Els dos concerts van ser boníssims: músics excel·lents, repertoris complets, qualitat, energia i boníssimes vibracions. Teníem entrades per anar a veure els Oques Grasses a l'Strenes de Girona del 2020 que es va suspendre per la pandèmia i per tant era una assignatura pendent. I teníem moltíssima il·lusió per veure els Stay Homas que tant ens havien fet gaudir des del seu terrat des del confinament.

Objectiu assolit!

Visca la cultura i la música en directe!









25 de juny 2021

La independència i les dues intencions

El 23 de juny de 2021, el Bernat Deltell va publicar al seu bloc una entrevista al "senyor A" (un personatge que vol romandre en l'anonimat, però que està ben connectat o fins i tot forma part de l'alt nivell de la política catalana). L'article es titula "Jo vull guanyar!" i el podeu llegir sencer clicant aquest enllaç:


L'article és molt interessant i en recomano la lectura íntegra, però sobretot m'ha agradat molt la part en què desenvolupa una idea apuntada per Ramon Llull a "El llibre de la intenció":

"Ramon Llull a "El llibre d’intenció" diu que l’ésser humà sempre té dues intencions: la primera intenció seria l’objectiu, i la segona intenció serien els mitjans per aconseguir aquest objectiu. La segona intenció és la independència, però la primera no l’has d’oblidar mai, i és viure millor, i viure millor vol dir que els teus fills no hagin de marxar del país per guanyar-se la vida, tenir unes institucions i serveis que funcionin i, sobretot, portar una vida digna i lliure. I hi ha gent que s’ha quedat només amb la primera intenció: volem ser independents. I no, no és això companys, no volem la independència per la independència, volem la independència perquè volem ser lliures, que és molt diferent, i ser lliure vol dir viure millor i assegurar un bon futur als nostres fills. (...)

Per què hem votat el que hem votat amb una pandèmia pel mig? Perquè, tot i les baralles entre partits i sabent que no serem independents demà passat, creiem -i ho creiem encertadament- que la millor gestió postpandèmia la farà un independentista perquè no oblida la primera intenció de Ramon Llull: hem de ser més lliures, més sobirans i poder-nos gestionar nosaltres. No volem ser lliures per no veure la bandera espanyola i fotre fora les forces d’ocupació i les molles i el pa sencer i tot això… No home no, això és una derivada de tot plegat, però bàsicament votem independentista perquè creiem -i repeteixo, ho creiem encertadament- que tot i les errades que cometen, un partit independentista sempre tindrà el país al cap i defensarà els seus ciutadans..."

M'ha agradat recordar, i tan ben explicat, perquè vull la independència de Catalunya que no és només per deixar de veure la bandera espanyola, sinó per aspirar a viure millor. La primera intenció és la bàsica i més important i crec que la independència és el millor -si no l'únic- mitjà per aconseguir-ho.

Seguim, doncs, que l'objectiu s'ho val!

23 de juny 2021

Indults i Consell d'Europa




Fa molt de temps que no penjo una notícia de caire polític sobre el Procés de Catalunya. Els contes mensuals, la pandèmia i la vida familiar han passat per davant, però avui ha culminat una setmana amb unes notícies prou importants per a Catalunya que m'obliguen a deixar-ne constància.

Avui 23 de juny de 2017, els 9 presos polítics han sortit definitivament de les presons en virtut dels famosos indults que ha acabat concedint el govern espanyol.

Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull:

MOLTES GRÀCIES!

M'és igual si sou de JxCAT o d'ERC o si fóssiu de la CUP. Heu passat més de 1000 dies (crec que en fa 1345 des d'aquell 16 d'octubre de 2017 en què van empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez), més de 3 anys privats de llibertat i separats de les vostres famílies per defensar les idees de bona part dels catalans. Agraeixo el vostre sacrifici, la vostra coherència i la vostra valentia per defensar fins a les darreres conseqüències els valors democràtics, els drets i les llibertats.

Avui estem contents, tot i que sabem que no acaba res (a part de la vostra privació de llibertat). Potser podem guardar els llaços grocs que denunciaven que teníem presos polítics, però no és moment d'afluixar perquè aquests indults no han vingut com un acte de bona voluntat del govern espanyol...

Han vingut fruit del treball incansable que estan duent a terme Carles Puigdemont i la resta d'exiliats que des de Brussel·les, Escòcia, Suïssa i la resta del món mundial no han deixat de reivindicar les injustícies flagrants amb que ens castiga repetidament el govern espanyol amb total impunitat. Amb una estratègia jurídica brillant fa molts anys que es va madurant un treball impecable que ha anat recollint èxits importantíssims a les institucions europees.

Es van rebutjar les euroordres a tots els països; es va exculpar Carles Puigdemont en un judici que el va tenir unes setmanes retingut en una presó d'Alemanya; el mateix Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí exerceixen -malgrat totes les traves- d'eurodiputats al Parlament Europeu. Això i els pronunciaments inequívocs de diverses institucions de prestigi com Amnistia Internacional. És un camí lent, però irreversible: Europa ens dóna la raó i denuncia les injustícies comeses per l'estat espanyol.

Aquesta mateixa setmana, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar un report en què s’examinava la situació dels presoners polítics catalans a l’estat espanyol i els kurds a Turquia. Un informe duríssim que exigeix l’alliberament dels empresonats, la retirada immediata de les euroordres, la tornada dels exiliats i el final de qualsevol repressió relacionada amb el procés de Catalunya cap a la independència. Un informe, a més, aprovat per una majoria aclaparadora: 70 vots a favor i 28 en contra.

Per això han arribat els indults. Perquè España es va trobant cada cop més acorralada i aïllada en el context internacional, desautoritzada en la manera com ha volgut gestionar aquest "problema català" a base de repressió i judicialització. I es veu forçada a anar transigint en decisions que mai no hagués volgut prendre.

I veient que tenim la raó, i a més a més ens la donen, és el moment de no afluixar, no conformar-nos amb aquests indults i anar a totes. Perquè si tornem a desbordar els límits establerts, España no podrà tornar a reaccionar com ho va fer el 2017.

I som molts! Un 52%. Jo encara crec que arribarà la República Catalana!

Tant de bo els dirigents polítics catalans tinguin lucidesa i es decideixin a unir les seves forces per anar a per totes. Paciència, perseverança i perspectiva. Unitat i pas a pas sense defallir.

Visca Catalunya lliure!

15 de juny 2021

"Rema" (René Merino)

 Un nou il·lustrador que ha arribat a les meves mans i m'ha agradat.  Es diu René Merino, és de Madrid i a Instagram és rene_estamal, fent referència al seu projecte "Está mal pero se puede empeorar".

El poc que he vist m'ha agradat molt i en especial destaco aquesta il·lustració que diu "Si el viento no te lleva, rema" i on es veu una persona dins d'una barca, remant entre un mar de dubtes.

Em dóna força!

9 de juny 2021

Pau Donés "Valiente"

 Avui fa un any que va morir Pau Donés.

Un exemple de vida aprofitada, sabiduria compartida, coherència, valentia, generositat.

Els seus músicsamics li han dedicat una preciosa versió de la cançó "Valiente" del seu últim disc i s'ha engegat una campanya per recollir fons per a la investigació del càncer amb la venda d'unes samarretes amb el seu lema "Vivir es urgente" (també disponibles en català).

Pau Donés no ha mort perquè no l'hem oblidat!

Gràcies per tot i fins a sempre!



La camiseta de Pau.org

1 de juny 2021

"Valenta" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

VALENTA

Encara que ella no se’n recordi, el dissabte 6 de novembre de 2010 va ser una dia molt important per a l’Ona. De fet, és normal que no se’n recordi perquè llavors només tenia tres anys. 

Havia anat a dinar amb el seu germà Pol, els seus pares -Eloi i Anna- i un molt bon amic de la família, el Mario, i el seu fill Lluc. El Mario feia poc que s’havia separat i últimament passava sovint per casa. Aquell cap de setmana li tocava tenir el Lluc i havien decidit sortir plegats, anar a dinar i passejar per la ciutat. A part de l’amistat dels pares, el Lluc i el Pol anaven a la mateixa classe de P5 i també eren molt amics. Al seu costat, l’Ona, tot i que era dos anys més petita, no ho semblava perquè era valenta i decidida i els seguia el joc en tot moment.

El Passeig Pere III de Manresa estava ple de gom a gom. Aquell cap de setmana s’hi celebrava la 13a edició de la Fira Mediterrània, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. La meteorologia era molt benigna per a un mes de novembre i tot va contribuir a què la ciutat tingués un gran ambient, plena de visitants que gaudien dels espectacles de carrer i les diferents paradetes.

El Passeig de Manresa, l’equivalent a les Rambles de Barcelona, era l’artèria principal des d’on els vianants es repartien pels diferents punts d’interès de la ciutat. Estava tant o més concorregut que per la Diada de Sant Jordi i el comportament de la massa era el mateix. Grups de persones que cada poques passes s’aturaven a petar la xerrada amb els amics que anaven trobant, gent que es quedava plantada a les parades a contemplar els productes que s’hi exhibien, famílies i amics que intentaven circular per entremig d’aquests taps per arribar puntuals a algun espectacle... Un autèntic formiguer de gent.

El grup de l’Ona anava baixant Passeig avall. Els pares parlaven animadament i els nens jugaven, empaitant-se al voltant dels adults, cridant i rient com beneits. Entre la biblioteca del Casino i la plaça de Crist Rei, van coincidir amb la Pietat, el Piero i els seus tres fills: Dúnia, Gianni i Andrea. La Pietat treballava amb l’Eloi i l’Anna i tots plegats es coneixien d’altres vegades i es tenien molta estima i simpatia. Així doncs, allò va significar que els cinc adults s’aturessin a compartir converses i somriures, mentre les sis criatures començaven nous jocs a base de rialles, xiscles i corredisses circulars...


Eloi

L’Eloi somriu mirant com juga la canalla. Que bé que s’ho estan passant! Pensa que amb les seves corredisses i crits potser molesten una mica la gent del voltant. Però avui tothom està de bon humor i ho accepten de bon grat. Perquè mira que estan esverats, eh?

I, com li ha passat altres vegades, es fa creus que l’Ona, tot i ser la més petita, no es quedi gens enrere. Segueix el grup amb la mirada, la busca i no la veu. S’hi fixa més i veu el Pol, el Lluc i el Gianni, els tres de la mateixa edat, que corren enganxats un darrere l’altre. Més enllà hi ha la Dúnia, que és la més gran, amb l’Andrea de la mà. Mira a dreta i esquerra i un petit llum d’alarma s’encén dins del seu cap: on és l’Ona?

Segur que deu ser per darrere de la gent, amagada. S’aparta una mica del grup per tenir una visió completa del lloc on estan jugant i segueix sense veure-la. El petit llum d’alarma comença a fer llampecs intermitents, però encara no vol engegar els senyals acústics que escamparan el pànic. Malgrat tot, no pot evitar que un calfred li comenci a recórrer l’esquena i sent l’adrenalina escampant-se per les seves venes, posant els seus sentits alerta. Es desplaça a pas viu d’una banda a l’altra del Passeig i només quan està totalment segur que l’Ona no es veu per enlloc decideix compartir el seu neguit:

- No veig l’Ona!

Intenta utilitzar un to de veu neutre, com si encara mantingués la calma, però alguna cosa el traeix i encomana el seu neguit a tot el grup de manera instantània. És com un mecanisme elèctric que activa l’alerta de tota la tribu. Immediatament agrupen la canalla i els demanen si han vist la nena.

- Estava aquí fa un moment...

Aquest estiu, a la platja, ja va passar. Com que és tan valenta, va començar a caminar per la sorra avall, avall. La van trobar un bon tros enllà amb una senyora que la portava agafada de la mà, però ella no estava gens espantada.

Ràpidament el grup s’organitza. L’Eloi i el Piero aniran Passeig avall i el Mario anirà Passeig amunt. L’Anna i la Pietat es quedaran allà amb els nens, per si l’Ona mateixa torna o algú la porta cap allà.

El cap de l’Eloi va a tot drap. De cara enfora aparenta dominar la situació, però per dins hi ha una lluita titànica entre pensaments tranquil·litzadors i alarmants. Com que la nena és tan decidida pot haver anat a qualsevol lloc. Pot haver entrat en una botiga, pot haver-se posat a seguir un venedor de globus o un gos. Qualsevol cosa. I llavors, a les portes de l’inconscient truquen aquelles notícies que algun cop ha sentit de persones que en uns grans  magatzems agafaven una criatura, li tallaven els cabells i se l’enduien per demanar un rescat. O s’imagina el xerric de les rodes d’un cotxe intentant aturar-se abans d’envestir aquella criatura que ha sortit de cop i volta de no se sap on.

Però contra aquestes gotes que amenacen d’embrutar el seu estat d’ànim, engega l’eixugaparabrises a màxima velocitat per escombrar-les ben de pressa, gairebé al mateix moment que toquen la superfície. I imagina bones persones que veuen una nena sola, li demanen on va, li donen la mà i la van acompanyant entre la multitud buscant la família. Sí. Segur que passarà això.

Amb el Piero baixen, cadascun per un lateral del Passeig, escanejant d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra a la recerca de la nena o de qualsevol moviment sospitós. Arriben al capdavall sense èxit i emprenen el camí de tornada, ara diversificant l’atenció entre la multitud de la part central i les botigues que hi ha als laterals, per si l’Ona hagués entrat en alguna.

A l’Eloi el cor li bombeja fort i a les temples se li acumula la tensió de tant fixar l’atenció per intentar descobrir on és l’Ona. Mica a mica comencen a cristal·litzar unes ganes immenses de posar-se a cridar el nom de la nena als quatre vents per tot el Passeig, cridar fins a quedar-se sense veu, un crit de desesperació. Però no vol desencadenar un pànic que acabaria desestabilitzant el grup. S’empassa aquesta reacció primitiva, respira profundament  i segueix aparentant seguretat: tot anirà bé, la trobarem de seguida.

Finalment arriben on hi ha les mares i els nens i només amb les mirades, sense obrir boca, comproven que cap de les dues parts té bones notícies per compartir. Ara falta esperar que arribi el Mario. Segur que es presentarà amb la nena i podran acabar amb aquella angoixa.


Mario

El Mario ha anat Passeig amunt, molt preocupat per la situació, però controlant la respiració perquè el seu habitual seny s’acabi imposant. Sap que és normal que els infants es perdin en situacions multitudinàries com aquella i sap que sempre s’acaben trobant. Intenta no perdre el somriure i mantenir-se positiu.

Al Mario li agraden molt l’esport i la natura. Gairebé tots els caps de setmana surt a córrer o amb bicicleta, va a escalar o a fer algun cim. A vegades es queda a dormir als llocs on ha anat d’excursió amb la seva autocaravana i està acostumat a fixar-se en els detalls: petjades, branques que es mouen, direcció del vent, cants d’ocells, veus, olors... Es va criar en un entorn rural i des de petit li ha agradat estar en contacte directe amb la natura. Té la part animal molt desenvolupada.

Es posa en mode depredador i aguditza els sentits per captar qualsevol detall important. Camina a poc a poc i amb la mirada escombra l’espai que té al seu davant de costat a costat, parant atenció a qualsevol detall sospitós.

A la banda de l’esquerra sent una música de xaranga i comença a encaminar-s’hi, però de sobte veu tot de mirades en la direcció oposada i corredisses de gent que s’hi encamina amb urgència. Alguna cosa es sacseja dins seu i s’afegeix a aquesta comitiva, esperant trobar una nena perduda a qui tothom demana com es diu. Però quan hi arriba s’adona que només es tracta d’algun famós a qui la gent està demanant autògrafs i fotografies.

Esborra ràpidament la decepció i continua el seu camí cap amunt, concentrant-se novament en les persones que atapeeixen el Passeig. Va passant de cara en cara, va mirant pel terra per si veu una nena ajupida jugant, escolta els retalls de converses i els avisos per megafonia... Però arriba a la plaça de Crist Rei sense èxit en la seva recerca. Per un moment es planteja continuar encara més amunt pel següent tram de Passeig, però li sembla que no pot haver anat tan lluny. A més a més, allà a la plaça hi ha un vehicle de la Policia Local i té la sensació que ells faran com d’últim punt de control: segur que si veuen una nena sola per allà l’aturaran i no la deixaran anar més enllà. D’altra banda té l’esperança que el Piero i l’Eloi ja l’hagin trobat i emprèn el camí de tornada per reunir-se amb els seus amics i posar punt i final a aquella mala estona.


Ona

L’Ona s’ha quedat al·lucinada quan ha vist aquell cadell de gos blanc que semblava una bola de pèl. És de la raça samoiede i és preciós. Tan petit, tan bonic, tan tovet... Sembla que rigui i fa uns lladrucs fluixets com si tingués ganes de jugar. Ha començat a seguir-lo sense ni adonar-se’n i al cap d’una estona ja havia perdut de vista el Pol, el Lluc i el Gianni. 

Els amos del gos han entrat al pati del teatre Kursaal i s’han aturat a xerrar amb uns coneguts. Llavors ella s’hi ha anat acostant i quan ha vist que una altra nena intentava tocar-lo i els amos la deixaven, també ho ha volgut fer. El gosset l’ha llepat i ella ha caigut de cul rient, però s’ha aixecat de seguida.

De sobte ha sentit una música a la seva esquena i s’ha girat. Una xaranga va fent esses i hi ha gent que s’hi va afegint al darrere ballant. Són sis músics amb instruments de vent i percussió, vestits amb robes virolades de pallasso i perruques de colors que encomanen alegria i diversió. Per un moment l’Ona es debat entre acaronar el gosset o afegir-se a la fila dels músics. I llavors li sembla veure el seu germà i els seus amics que corren davant dels músics i se n’hi va decidida. El músic del trombó li fa ganyotes mentre fa anar les vares endavant i endarrere i ella es queda ben distreta amb aquell curiós instrument i comença a saltar i ballar al ritme de la música.

De sobte els músics es queden quiets i aturen la música. Refan la formació i es posen un al costat de l’altre: el trompeta, el trombó, el trompa, el saxo, la caixa i el bombo. Amb gestos i escarafalls demanen a tot el públic que els seguia que es posin al seu davant i els segueixin el joc. Comencen una mena de diàleg en que ells fan una melodia amb els instruments i el públic l’ha de repetir amb les seves veus. Després ho van complicant mica a mica i també toca ajupir-se i aixecar-se o anar picant de mans. És molt divertit!

L’Ona s’ho està passant tan bé que ni per un moment pensa que fa estona que no veu els pares i els amics. És una nena molt independent i valenta i està allà, rodejada de desconeguts, passant-s’ho la mar de bé. I, per descomptat, un infant de tres anys és incapaç de pensar que els seus pares puguin estar patint per ella.


Cinta

La Cinta ha sortit a donar el volt amb el seu home. Amb el Manel ho fan gairebé cada tarda des que es van jubilar, però avui ella no en tenia gaires ganes. L’atabala tanta aglomeració de gent, però el Manel ha insistit molt: que mira quin bon temps que fa, que un altre dia plourà i no podrem fer-ho, que segur que el Passeig estarà preciós amb paradetes i música... Al final hi ha accedit perquè mai no sap dir-li que no, però de passejar ho han fet ben poc. 

No havien fet ni cent metres des de casa, que s’han trobat el Cisco i els dos homes han començat una xerrada que sembla que no hagi d’acabar mai. Havien treballat tota la vida junts i cada cop que es veuen van enfilant anècdotes i demanant-se pels coneguts comuns i la Cinta ja sap que, si a cap dels dos no els urgeix la bufeta, són capaços d’estar una hora a peu dret garlant com mallerengues. Després diuen de les dones...

De tant en tant, la Cinta s’abstreu de la conversa i mira al seu voltant per si troba alguna coneguda amb qui poder passar l’estona mentre el Manel i el Cisco es posen al dia. Al pati del Kursaal veu dues nenes que acaronen un cadellet blanc d’aquells peludets, com el que té la filla de la Marisa. L’escena l’entendreix perquè el cadell és preciós i les nenes són guapíssimes i molt eixerides. Sobretot la més petita que ha caigut de cul i en comptes de posar-se a plorar s’ha aixecat d’una revolada rient.

La nena més gran torna amb els seus pares i la petita gira la vista enrere i comença a seguir una xaranga de músics. La Cinta va mirant per tot arreu. Pensa que tot d’un plegat algun adult sortirà darrere de la nena per evitar perdre-la de vista i fer-la tornar amb ells. O, si més no, li farà companyia i es quedarà amb ella i aquells músics. Però no veu ningú que surti darrere seu i comença a patir. La nena es veu arreglada, amb un vestidet blau ben bonic i ben pentinada. Segur que no anava sola i algú la trobarà a faltar. Decideix no perdre-la de vista, però de moment no vol fer res més que mirar.

Ja li ha passat alguna altra vegada que, amb tota la bona fe, ha intervingut en alguna situació on li semblava que podia ajudar i encara s’ha hagut de sentir dir que es preocupés de les seves coses i no es fiqués on no la demanaven. El jovent d’avui en dia és molt especial i tot ho troben malament. Potser els pares d’aquesta criatura estan per allà a prop i ja l’estan controlant des de la distància. 

La xaranga s’ha aturat i ara la gent que els seguia es posen a ballar prou a prop seu perquè pugui seguir-los perfectament. De fons, sent la sonsònia del Manel i el Cisco, però no hi para gens d’atenció. Només té ulls per aquella nena que salta i balla amb tanta gràcia. Quina espurna! Amb aquells rinxolets i aquella rialla! Ja se l’emportaria a casa! 

I els seus pares, on deuen ser? Va mirant a dreta i esquerra, sense saber ben bé què busca. Potser hauria d’avisar algú...


Caporal Berenguer

El caporal Berenguer fa dotze anys que forma part de la Policia Local de Manresa i sempre havia lliurat el cap de setmana de la Fira Mediterrània. Tant ell com la seva parella són grans aficionats a la música i sempre han gaudit molt d’aquests festivals: el Mercat de la Música Viva de Vic, el Festival Jazz Terrassa, el Tradicionarius... I, és clar, el de casa. Sempre han procurat assistir al màxim d’espectacles i s’ho han passat d’allò més bé. A vegades havia hagut de pagar ben car el canvi de guàrdia amb algun company i fins ara sempre ho havia aconseguit. Però aquest any ha estat impossible!

A la reunió d’aquest matí per a la distribució d’efectius ha sabut que li tocaria estar tota la tarda a la plaça de Crist Rei com a punt d’atenció ciutadana, amb la Caballol. Indicar als visitants on està el lloc que busquen; coordinar-se amb els serveis mèdics per atendre qualsevol problema de salut que pugui sorgir; intervenir en casos de discussions, baralles o petits furts... Si tot va bé, serà una tarda tranquil·la i la Caballol té bona conversa. Podia haver estat molt pitjor. 

Són quarts de sis de la tarda i, tot i que el dia s’ha escurçat des que van canviar l’hora, ara fa una setmana, encara queda una estona de sol i la temperatura és ben agradable. Durant tota la tarda no ha parat de passar gent i més gent, però fins ara no han hagut de lamentar cap incident.

De sobte, la Caballol li fa notar unes corredisses a la part esquerra del Passeig. El caporal Berenguer s’hi acosta discretament i reconeix de seguida el cantant valencià Miquel Gil, rodejat de gent que li demana autògrafs i vol fer-se fotos amb ell. Falsa alarma. Agraït de poder estirar una mica les cames travessa cap a l’altra banda del Passeig i veu que hi ha una divertida xaranga que fa participar el públic. Va mirant en totes direccions i de sobte es creua la mirada amb una senyora que li crida l’atenció.

Deu tenir uns setanta anys i fa molt goig. Vestit jaqueta amb faldilla de conjunt a quadres blancs i negres i cabell blanc més aviat curt. Li ha somrigut educadament i de seguida ha apartat la mirada, però el caporal li ha notat una mena de preocupació que li ha despertat l’instint de policia. Com aquells casos en que una dona maltractada està al costat del seu agressor i, per por, ha de dissimular, tot i que alguna cosa en la mirada demana auxili.

El caporal Berenguer retarda el moment de reunir-se amb la Caballol i analitza la situació. La senyora sembla anar amb dos homes de la seva quinta que parlen animadament, però als quals ella no presta gens d’atenció. Sembla que està seguint l’actuació de la xaranga. Al cap d’uns segons es torna a girar cap a ell, buscant-lo amb la mirada, però sembla espantar-se de trobar-la tan de pressa i, incòmoda, l’aparta ràpidament. Ara n’està segur: aquella senyora necessita ajuda, però no gosa demanar-la.

Per facilitar-li les coses, el policia s’hi acosta una mica mentre intenta esbrinar què deu estar mirant. Els músics de la xaranga s’han posat un al costat de l’altre i han començat una mena de joc amb el públic en què els demanen que repeteixin el que ells fan amb els instruments. Hi ha unes vint o trenta persones, xics i grans, que estan picant de mans, cantant, ajupint-se i aixecant-se al ritme de la música. Tothom riu, alegre i divertit. No hi veu cap motiu de preocupació.

Torna a mirar al voltant de la senyora i tampoc no veu res que li cridi l’atenció. Però s’adona que ella no el perd de vista, com si volgués saber en tot moment on està per quan trobi el moment adequat per demanar-li ajuda. 

Parla breument per l’emissora amb la Caballol per indicar-li que trigarà una mica a tornar a la posició i comença una maniobra d’acostament dissimulat cap a la senyora. Sigui el que sigui el que l’amoïna, imagina que si el veu més a prop se sentirà més protegida i li posarà més fàcil si vol adreçar-se-li.

En vista que la senyora no es decideix, però segueix mostrant símptomes de preocupació, al final el caporal Berenguer opta per fer ell el primer pas. S’acosta encara més i s’ajup fent veure que recull de terra un bolígraf que en realitat ha sortit de la seva butxaca.

- Bona tarda, senyora, no és pas seu?

- Mmh... El què? -contesta sorpresa i atabalada mirant el que li mostra el policia-. Ah, no, no. No és pas meu.

- D’acord. Doncs que tingui una bona tarda. Tot bé?

La senyora dubta i es mossega el llavi. Els dos homes que l’acompanyen han aturat la conversa i també la miren expectants. Per un moment sembla que el temps s’hagi aturat i les quatre persones es van mirant les unes a les altres esperant el desenllaç d’aquell impàs.

- Què passa, Cinta? -li demana el seu home, incòmode per aquell llarg silenci davant la presència del guàrdia urbà.

- Miri, agent -arrenca finalment la Cinta-, no m’agrada ficar-me on no em demanen, però fa estona que miro aquesta nena del vestidet blau i em sembla que no té ningú que la vigili. Pateixo per si s’ha perdut.

- No sembla pas espantada -contesta el caporal, satisfet que fos alguna cosa real el que el seu olfacte havia detectat-, però ens hi fixarem per si vostè raó.

I durant un parell de minuts, en Berenguer i la senyora Cinta, que sembla molt més tranquil·la, comparteixen les tasques de vigilància i comproven que ningú sembla estar pendent de la nena.

- Sap què farem? Hi aniré a parlar. Segur que si té algú per aquí pendent d’ella, quan vegi un policia que s’hi acosta, apareixerà de seguida.

I, dit i fet, el caporal Berenguer s’acosta cap a la nena, s’ajup per posar-se a la seva alçada i li demana:

- Hola, maca. Com et dius?

La nena es gira cap a ell i li contesta, somrient:

- Ona.


Eloi

Quan l’Eloi ha vist arribar el Mario movent el cap horitzontalment amb cara de decepció, ha notat com l’estómac li baixava als peus. Segur que només han passat uns minuts des que s’ha adonat que no veia l’Ona jugant amb els altres nens, però aquests minuts s’han dilatat com els rellotges tous del quadre de Dalí i se li estan fent eterns i desesperants. No vol fer un drama perquè en el fons està convençut que la nena apareixerà d’un moment a l’altre, però la corda que el manté lligat a l’enteresa i la confiança en un final feliç s’està esfilagarsant per moments.

Tot és qüestió de sort, però a vegades -molt poques vegades- hi ha famílies que tenen mala sort i un cúmul de casualitats o un desgraciat accident fan que el que hauria d’haver acabat bé, acabi malament. L’arribada del Mario ha provocat una decepció en tot el grup i per uns segons tots han quedat en silenci i amb les mirades a terra, sense saber què dir ni què fer. En aquell precís moment sona la sirena d’una ambulància i a tots els fa un salt el cor.

- Tornem-hi. No pot haver anat gaire lluny -trenca el silenci l’Eloi, conscient que cal mantenir-se actiu per evitar caure en el desànim-. Ara jo aniré cap a Crist Rei i vosaltres, Mario i Piero, baixeu cap a Sant Domènec. No feu aquestes cares, ja veureu com ara la trobarem.

I tots s’adonen que l’Eloi està fent un esforç per allargar l’esperança i intenten posar-se a la seva alçada amb migs somriures maldestres.

L’Eloi fa un petó ràpid a l’Anna i enfila Passeig amunt. Va fent passes lentes per intentar abastar-ho tot i escruta amb la mirada al seu voltant. D’una banda pensa que, amb tanta gent, és com buscar una agulla en un paller, que l‘Ona pot estar perfectament darrere de cadascuna de les persones a qui està mirant i passar totalment inadvertida. Per això mira especialment cap al terra, per poder descobrir uns peus que sobresurtin darrere d’unes cames adultes. Intenta recordar quines sabates duia la seva filla i li és impossible. Li fa ràbia. Per què mai no es fixa en aquests detalls? Per sort sí que recorda que duia el vestidet blau.

Acaba de pensar en el vestit blau i veu que s’encén el llum blau d’un vehicle de la policia local que hi ha a la plaça. Decideix que anirà avançant en direcció a ells i, si encara no l’ha trobada, els explicarà que ha perdut la filla. Ells sabran dir-li què ha de fer.

Està preocupat i angoixat, però, al mateix temps, en el fons té la sensació que ben aviat la trobaran. Li estranya aquella combinació de sensacions, però s’hi aferra per guanyar una mica de tranquil·litat. En algun moment li han vingut flaixos amb el cos sense vida de la seva filla i li han generat un buit que sap que no podria suportar. Li costa imaginar una nova vida sense l’Ona i, més que insuportable, se li fa inconcebible. No pot ser! Sacseja el cap i bandeja aquells pensaments. Aviat apareixerà!

S’apropa a les botigues i fa una ràpida llambregada al seu interior, però llavors es gira de seguida perquè pensa que, mentre mira dintre d’una botiga, l’Ona podria estar passant pel seu darrere. És impossible mirar a tot arreu! Fa unes respiracions profundes per asserenar-se i pensa que no cal mirar a tot arreu, només cal mirar cap on sigui la nena. I decideix deixar-se portar per la intuïció. Passarà pel mig del Passeig, s’imaginarà que és un infant de tres anys i es deixarà seduir pels estímuls. S’ajup a cordar-se la sabata per tenir la perspectiva que deu tenir la seva filla. Des d’aquella alçada gira la vista en totes direccions. Entre un bosc de cames veu un cadell de gos blanc i pensa que a l’Ona li encantaria i hi aniria de dret. Quan s’hi encamina, sent una música d’una xaranga ben divertida i pensa que allò també li cridaria l’atenció. No sap cap on anar. Se sent desorientat i decideix adreçar-se cap al cotxe de policia. Necessita notificar-los que no troben l’Ona. Creu que això li donarà pau i seguretat i se n’hi va.


Caballol

La Caballol ha vist arribar el Berenguer amb una nena de la mà i la imatge l’ha entendrit. Encara no ho sap ningú perquè és molt recent, però està embarassada de poques setmanes i té la sensibilitat a flor de pell. De seguida s’ha fet una idea de la situació i s’ha avançat per guanyar-se la nena.

- Hola, maca, com et dius?

- Ona.

- Quin nom més maco. Ona, què més?

- Ona Boronat Puig

- Ets molt espavilada. Ara avisarem els teus pares perquè et vinguin a buscar. Com es diuen els teus pares?

- Eloi i Anna.

- Molt bé, Ona. Quants anys tens?

- Tres -contesta allargant la mà i amagant-hi dos dits.

- Vols que t’ensenyi el cotxe?

- Síííí -diu entusiasmada

I la Caballol puja la nena al seient de l’acompanyant mentre ella dóna la volta per seure al lloc del conductor. Té recursos per tenir-la una bona estona distreta mentre el caporal Berenguer comunica la incidència per l’emissora i es queda patrullant per la zona. En la majoria dels casos en que es perd un infant, al cap de poca estona apareixen els pares buscant-la amb cara de desesperació i es pot resoldre el cas sense haver de dur la nena a comissaria per custodiar-la fins que se’n denunciï la desaparició.

- Veus? Si pitges aquest botó s’engeguen els llums blaus del sostre -i li deixa apretar.



Caporal Berenguer

El caporal Berenguer ha comunicat per l’emissora que tenien un 12.3 al Passeig Pere III a l’alçada de la plaça de Crist Rei. Una nena de tres anys que es diu Ona Boronat. Després s’ha allunyat uns metres del vehicle i va mirant a dreta i esquerra, buscant algun adult amb cara de preocupació que estigui cercant una criatura.

Al cap d’una estona veu un home d’uns quaranta anys amb cara d’atabalat i se’l queda mirant. Podria ser ell. No deixa de mirar-lo fins que l’home posa els ulls en ell. Les mirades connecten i l’home segueix caminant cap a ell. Si no és el pare de la criatura, almenys és algú que necessita ajuda. Quan arriba a la seva alçada l’escolta amb serenitat.

- Bona tarda, agent. He perdut la meva filla i no sé què he de fer.

- Ona Boronat? -li contesta amb un somriure tranquil·litzador.

I llavors veu la transformació de la cara d’aquell home, s’adona de tot el neguit que ha acumulat en l’estona que fa que ha perdut de vista la seva filla i en l’immens alleujament que li suposa pensar que ja l’ha trobada. Nota com els ulls se li entelen i la cara se li relaxa. És en moments com aquest que sent que li encanta ser policia.

- No pateixi. L’hem trobat fa uns minuts. Està amb la meva companya al cotxe -i amb el braç fa el gest d’acompanyar-lo cap allà.

Tots dos hi arriben en un moment i el pare retroba la filla. Obre la porta del vehicle i l’agafa a coll fent-li una gran abraçada.

- Ona, guapa, on t’havies ficat?

- Hola, papa, aquesta senyora m’ha ensenyat a obrir els llums del cotxe de policia.

- Senyor Boronat, té una filla molt guapa, molt espavilada i molt valenta -li diu amb un somriure tendre la Caballol.

- Sí. Una mica massa valenta -li contesta l’Eloi-. Moltes gràcies per tot.

- Haurà d’omplir un formulari conforme li entreguem la nena. Si és tan amable de deixar-me el DNI.

- I tant!


Eloi

Omplen la paperassa i s’acomiaden dels policies fent adéu amb la mà. La senyora Cinta, que ha seguit tota l’escena des de la llunyania, somriu amb una escalforeta dins del cor veient com s’allunyen.

Pare i filla baixen Passeig avall agafats de la mà, fent corredisses i saltirons.

L’Eloi està exultant. Tota l’angoixa que havia anat acumulant durant aquells minuts s’ha desfet com la neu de primavera i ara la felicitat és un torrent d’aigua cristal·lina que regalima per tot el seu cos. Però sap que la seva dona i tots els seus amics encara estan patint i vol posar fi a aquell patiment. Per això intenta arribar-hi el més aviat possible.

Ja els veu. Però de moment ningú està mirant en la seva direcció. El primer que es gira i els veu és el Pol que fa una gran somriure i comença a córrer cap a ells, mentre crida:

- El papa i l’Ona!

Tots es giren quan senten aquelles paraules. L’Anna i la Pietat s’abracen amb els ulls entelats. Tots somriuen. Els nens corren. Torna el color a una escena que fins llavors era en blanc i negre.

L’Anna s’ajup per entomar l’esperada abraçada amb la seva filla que ja corre cap a ella. L’estreny fort contra el seu pit sense poder evitar unes llàgrimes que destil·len un dens còctel d’emocions acumulades. I enmig d’aquella abraçada sent la veu riallera de l’Eloi:

- Mireu qui he trobat. 

L’Eloi se’ls uneix a l’abraçada, mentre el Pol s’arrapa a la seva cama volent formar part d’aquella escena familiar i l’apugen perquè estigui a la seva alçada. Al voltant d’aquell nucli tots els amics formen un preciós marc de somriures alleujats. Mica a mica, la tensió es va afluixant i arriba el moment de fer alguna broma per relativitzar la mala estona que han passat. L’Eloi s’adreça a tot el grup en veu alta i els demana:

- Sabeu què m’ha dit la policia quan me l’han entregada? Que era una nena molt..

I deixa la frase inacabada mentre sent, amb un gran somriure, com tots els adults del grup responen a l’uníson:

- ...valenta!!!