Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de maig 2023

"Atzar" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

ATZAR

El dia que li va tocar la loteria, al Marc no li va sonar el despertador. Mentre dormia, va haver-hi una pujada de tensió i, quan va obrir els ulls, en lloc de l’hora va veure uns números vermells fent pampallugues. Va aixecar-se d’un bot i va adonar-se que feia més de dues hores que s’hauria d’haver llevat. En aquell moment va pensar que allò era una gran contrarietat, però gràcies a aquell retard li va tocar la loteria.

Va dutxar-se d’una revolada i va marxar de casa corrent i sense esmorzar. Va calcular que el primer tren que podia agafar, el deixaria a la feina tres hores més tard de la seva hora de fitxar i va empassar saliva abans de trucar l’encarregat. Li va explicar la veritat i, estranyament, una veu comprensiva li va dir que no s’amoïnés, que ja recuperaria les hores.

Quan va arribar a Barberà, va pensar que ja no venia de vint minuts i va entrar a esmorzar a una cafeteria abans d’incorporar-se a la feina. Mentre s’acabava l’entrepà, va veure com entrava l’encarregat i el cor li va fer un salt: no volia que el veiés allà esmorzant tranquil·lament. Va agafar un diari de la taula del costat i va obrir-lo per amagar-se rere les seves pàgines, esperant el moment oportú per escapar sense vist.

Quan l’encarregat va anar al lavabo, el Marc es va aixecar. Amb un còmplice dit als llavis, li va dir al cambrer que a la tarda ja passaria a pagar i va sortir ràpidament. El que no sabia llavors és que gràcies a aquell deute pendent li tocaria la loteria.

Cap al migdia, l’encarregat li va demanar si podia quedar-se a la tarda per recuperar una de les hores. Com que no tenia res especial a fer, va acceptar i va començar a pensar una combinació per tornar a casa. Sortint una hora més tard, perdria el tren que agafava normalment i el següent no passava fins al cap de dues hores. Llavors va recordar que la Samantha de comptabilitat plegava a aquella hora, anava amb cotxe i passava pel seu poble. Va demanar-li si podia tornar amb ella i no li va posar cap impediment.

Quan van acabar la jornada, el Marc va dir-li a la Samantha que havia d’anar a pagar l’esmorzar i, com que no es desviaven gaire del garatge, hi van anar plegats. Sortint de la cafeteria, van ensopegar amb un venedor ambulant de loteria que els va oferir un dècim pel sorteig d’aquella nit. El Marc no hi creia i mai no en comprava, però la Samantha era ben diferent.

- Espera un moment, Marc. T’imagines si toqués i jo no n’hagués comprat?

- Però si no toca mai... Ara que, si en vols, ja t’ho pago jo. És el mínim que puc fer per compensar-te...

- Noo. De cap manera. Si me la pagues tu i em toca, em sentiré malament. Com si l’hagués de compartir amb tu. Jo pago el meu número i tu, si vols, compra’t el teu.

- D’acord, d’acord. Com vulguis.

La Samantha va comprar un número i el Marc també es va sentir estranyament empès a comprar-ne un.

S’havia aixecat tard perquè no li havia sonat el despertador. Havia entrat a la cafeteria perquè havia marxat de casa sense esmorzar. Havia marxat sense pagar perquè no el veiés l’encarregat. Va plegar més tard del compte per recuperar hores. En comptes d’anar directe al garatge havia passat per la cafeteria a pagar. I quan es va creuar amb el venedor de loteria, anava amb la Samantha, que sempre en comprava... Res de tot això no li hagués passat en un dia normal i potser per aquest motiu va acabar fent encara una altra cosa inhabitual en ell: va comprar un número de loteria.

Quan la Samantha el va deixar a casa, va posar a l’hora tots els rellotges que seguien fent pampallugues i va engegar la tele per veure un capítol de la sèrie, com feia cada dia per relaxar-se després de la feina. Contrariat, va comprovar que no funcionava. Potser l’avaria elèctrica de la nit l’havia espatllat. L’endemà ja buscaria un tècnic. Ara estava massa cansat i va preferir anar a la dutxa.

Després va començar a preparar el sopar i, incòmode pel silenci que regnava a la casa amb la tele apagada, va treure el vell transistor del calaix i va posar la ràdio. Va anar fent sense parar gaire atenció i, de cop i volta, va adonar-se que acabaven de dir els números premiats a la loteria. Convençut que no li havia tocat, va continuar sopant sense pensar-hi més. El dia que li va tocar la loteria, el Marc ni tan sols no va sentir els números premiats. 

De sobte va rebre un missatge de la Samantha:

- “A mi no m’ha tocat. I a tu?”

Amb un somriure va contestar-li:

- “Ni ho he mirat, però segur que tampoc. Mai no hi jugo.”

Ràpidament va arribar-li la resposta:

- “Ves a saber... Has sentit a parlar de la sort dels principiants? ;-) Bona nit!”

- “Jajaja... Bona nit!”

I així va acabar la conversa. Per primer cop en tota la seva vida, el Marc va sentir les pessigolles de la gent que posa esperances en la loteria. I un tímid “I si...?” va anar-se fent gran dintre seu de manera discreta, però implacable. Primer va intentar no fer-li cas, però al cap d’una estona va decidir mirar els números premiats i treure’s aquell molest rum-rum d’una vegada.

Amb el mòbil va buscar els resultats i llavors va passar el que mai no hagués cregut que podia passar: coincidien!

Tenia el dècim al costat de la pantalla on es veia el número premiat i coincidien xifra per xifra. El cor li bategava de pressa i un estrany aiguabarreig de sensacions el marejava. D’una banda sentia ganes de riure. Com podia ser que li hagués tocat a ell que mai no hi jugava? Quina bogeria! I al mateix temps, quina injustícia per als que hi jugaven de manera constant tota la vida. Però és clar, no era un tema de justícia, era simplement un joc d’atzar i li havia tocat. Va mirar l’import del premi i el cap li va rodar: què en faria de tants diners? I el primer que va pensar és que li faria un bon regal a la Samantha.

Estava a punt d’escriure-li un missatge, però es va aturar. Allò era massa important per dir-ho d’una manera tan freda. Volia veure la cara que feia quan li donés la notícia. I al mateix temps no podia esperar fins l’endemà per explicar-li. I volia explicar-li tot: com l’atzar havia anat apareixent al llarg de tot el dia fins que havia acabat amb el premi de loteria.

Va posar-se les sabates i una jaqueta i va decidir fer-li una visita sorpresa. Trauria el cotxe del garatge i es presentaria a casa seva per dir-li de viva veu. Eren deu minuts de cotxe i valdria la pena.

Duia el dècim a la mà i caminava a pas viu, empès per les ganes de compartir la seva alegria. Esverat com anava, va ensopegar amb una rajola trencada i es va desequilibrar. Balancejant els braços per evitar la caiguda, el dècim se li va escapar dels dits i va anar a parar a la calçada.

A aquella hora hi havia molt poc trànsit pels carrers, però l’atzar va voler que just en aquell moment passés un cotxe esportiu a tota velocitat, just per sobre del dècim premiat. El conduïen uns joves amb les finestres abaixades escampant ritmes llatins a un volum exagerat.

Quan el brogit es va anar allunyant, el Marc va baixar de la vorera a buscar el dècim.

No en quedava ni rastre.

Aprofitant que no venia cap altre cotxe, va deambular amunt i avall, mirant minuciosament cada centímetre d’asfalt, però el bitllet havia desaparegut. Va anar caminant un bon tros en la direcció que havia seguit el cotxe, resseguint el voral amb la llanterna del mòbil. 

Se sentia cada cop més posseït per una tristesa incomprensible i maleïa el moment en què havia decidit comprar loteria. Era la mateixa persona que feia mitja hora, res no havia empitjorat en la seva salut ni el seu entorn, però ara se sentia terriblement desgraciat.

Finalment va desistir i va emprendre el camí de tornada a casa amb una sensació de desolació i buidor com feia temps que no sentia. Havia d’esborrar aquell record el més aviat possible. A la Samantha li diria que no li havia tocat res, procuraria oblidar-se’n i, sobretot, no tornaria mai més a comprar loteria.

Maleïda rajola trencada que l’havia fet entrebancar!

Maleït cotxe de la punyeta que havia passat just en aquell moment per allà!

Què coi devia haver passat amb el dècim?

Ell mai no ho va saber, però l’atzar va seguir jugant el seu paper...


La roda dreta del darrera va passar per sobre del dècim que s’hi va quedar enganxada i, per la força de la inèrcia, va seguir rodant durant un tros més llarg del que el Marc va explorar amb desesperació. Al cap d’un parell de quilòmetres,  en un tros de carretera en mal estat, amb forats i grava, el paper es va desprendre i va anar volant empès pel vent fins a caure en un bassal.

A base d’hores, el paper es va anar amarant i la força de la gravetat el va anar vencent fins a deixar-lo dipositat al fons. Al cap d’uns quants dies, l’aigua del bassal es va evaporar i el paper va quedar invisible, al fons, cobert de fang. Les molècules de cel·lulosa es van anar desintegrant i al cap d’unes quantes setmanes ja no quedava res que pogués recordar a un paper, simplement àtoms de carboni, oxigen i hidrogen deslligats, descolorits i desestructurats...

Quan un bon dia una màquina va fer una rasa per passar uns tubs, ja era totalment impossible distingir el paper entre la sorra argilosa. El dècim de loteria havia passat de ser a no-ser.

Com la sort d’aquell estrany dia del Marc que va passar de no-ser a ser i després altre cop a no-ser.

Coses de l’atzar!

1 d’abr. 2023

"Juguem?" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!     

JUGUEM?

El pare es descalça i trepitja la platja, feliç de gaudir del primer dia complet de vacances. Ahir van arribar a Calafell cap al migdia i es van instal·lar a l’apartament: descarregar maletes, fer la compra grossa, fer llits, omplir armaris... la típica arribada estressant! Però avui s'ha llevat d’hora, content i relaxat. 

Ha anat a comprar el pa i el diari, ha esmorzat a la terrassa davant del mar i ha baixat a la platja, encara força buida, amb aquella il·lusió que l’ha ajudat a fer passar els últims dies de feina intensa a l’oficina. Porta tot el que necessita: una gandula, un llibre i la tovallola.

S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres de sol i agafa la novel·la. N'observa la portada i, assaborint aquell moment de petit plaer, reclina una mica la gandula i fa un sospir de relaxació. Contempla la barqueta que llisca sobre la mar plana i acluca els ulls un moment, deixant que la màgia d'aquell matí ideal li entri per tots els porus.

Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de sis anys. La mare l’ha deixat baixar sol a la platja i ara se n’acomiada des del balcó. Les dues cares són a menys de dos pams i, en la de l’infant, veu una rialla pletòrica que, no sap per què, li fa mala espina. 

El pare li torna la rialla i es reincorpora lentament, guanyant una mica d’espai vital i perspectiva. El Pius mira cap avall i el pare, seguint-li la mirada, descobreix que duu unes raquetes a les mans. La pregunta -una sola paraula- esclata com una bomba silent de la qual és impossible escapar:

- Juguem?

El pare fa cara de pòquer i comença a comptar interiorment, reprimint el missatge primari i animal que no pot -ni vol- que surti dels seus llavis. Seria un missatge políticament incorrecte, socialment inacceptable i incompatible amb la paternitat i l’harmonia familiar:

- No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau.

En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb el seu pare i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de convivència familiar i diu:

- I tant!

I lentament deixa el llibre sense estrenar dins de la bossa, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a fer uns tocs amb el seu fill.

- Comença tu, Pius!

El nen, cofoi, llença la pilota enlaire i intenta colpejar-la quan baixa, però li falla la coordinació i va a parar-li als peus. Amb el somriure una mica esquerdat repeteix el procés una segona i una tercera vegada fins que, frustrat, li envia al seu pare amb la mà:

- Treu tu.

Però, a banda de coordinació, també li manca força i queda a mig camí dels dos. Per ser ben exactes, una mica més a prop del vailet, tot i que aquest no fa la més mínima intenció d’apropar-s’hi i mira distretament cap al mar.

El pare nota les primeres escletxes en el ja migrat entusiasme amb el qual havia entomat aquella proposta, però se sobreposa i recorre la distància que el separa de la pilota -que ha anat augmentant per culpa de les onades- i la recupera, ja ben a prop del nano.

Li dona en mà i, mentre l’anima a tornar-ho a intentar, l’esquitxa lleugerament amb les quatre gotes que li havien quedat als dits de quan l’ha treta del mar. El nen, sorprès per l’atac, xuta amb el peu l’aigua que hi ha entre els dos. 

Una ràfega d’aigua impacta generosament a la panxa del pare. El contrast de temperatura entre la pell torrada pel sol i l’aigua fresca de bon matí no és agradable. Gens. El pare fa una ganyota de disgust i reprimeix els improperis que de bona gana li hagués dedicat.

- Pius, no em mullis, que, si no, no jugaré, eh?

- Has començat tu -replica ràpid i contundent el sagal.

- Va, treu.

El nen es concentra, mossegant la llengua que li surt de la boca i aclucant els ulls, i aquest cop aconsegueix connectar la pala amb la pilota, però amb tan poca força que torna a quedar a mig camí.

- Ara la vas a buscar tu, eh? -s’avança el pare, abans que li torni a tocar el rebre a ell.

El nen no en té cap ganes, però assumeix que és el seu torn. Arrossega els peus fins a la pilota, la plega i recula de nou a la seva posició. Fa ben poca estona que han començat a jugar i cap dels dos no fa cara d’estar-s’ho passant gaire bé, però, per al Pius, la situació està a punt de canviar.

Desanimat pels fracassos previs, aquest cop es conjura per no tornar-se a quedar curt. Arreplega tristor i frustració i en fa munició per capgirar la seva sort. Llença la pilota enlaire i, quan baixa, li engalta un ceballot en el moment just i al punt exacte per aconseguir que surti disparada cel amunt com un míssil terra-aire.

Pare i fill segueixen la paràbola. El fill amb orgull i satisfacció evidents. El pare amb sorpresa i preocupació creixents, a mesura que la trajectòria va acostant-se al terra.

A aquella hora a la platja no hi ha gairebé ningú. Gairebé. Però la bola va acostant-se perillosament a l’única persona que hi ha en un radi d’uns vint metres. És una iaia de pell arrugada que s’ha tret la part de dalt del banyador i jeu endormiscada rostint-se al sol. Hi ha uns segons d’incertesa fins que finalment la pilota impacta a la seva tovallola, just a l’espai que li queda entremig de les cames, lleugerament separades.

D’una banda, el pare se sent alleugerit que la senyora no hagi rebut l’impacte directe. Però de l’altra, s’apodera d’ell una gran incomoditat quan pensa com s’ho farà per recuperar-la sense semblar un pervertit. A dos metres del problema s’atura i estudia la situació. Sembla que segueix adormida.

Molt a poc a poc, sense fer soroll i procurant de no projectar-li l’ombra a sobre, s’hi va apropant. I un cop arran de tovallola, estira un peu per fer rodar la pilota cap a ell. Però no està gens en forma i el seu cos flàccid té serioses dificultats per mantenir l’equilibri. Després de cada breu intent, recula tentinejant per por de no acabar fent lasanya de senyora gran torradeta i cruixent.

Finalment desisteix i s’escura la gola per cridar-li l’atenció. Com que no veu cap reacció, hi insisteix apujant el volum, fins que s’adona que la senyora porta uns auriculars sense fils que la deuen desconnectar del so ambient. Finalment tira pel broc gros i s’ajup treballosament (cony de panxa!) mentre diu en veu alta:

- Perdoni!

La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens se li apropa, sense saber amb quines intencions. Fa una mirada d’espant, però veient els gestos de disculpa i la presència d’una pilota entre les seves cames, s’adona del que està passant i li estalvia una escena més violenta. Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins, tot i que no serà per gaire temps.

- Papaaaaa!

El pare sent la veu aguda i ensopida del seu fill, que porta massa estona avorrint-se. S’hi apropa i el veu emmurriat, donant cops de pala a la sorra.

- Hem d’anar amb compte de no molestar la gent, eh? Si no, haurem de parar de jugar...

- Noooo! Jo vull jugaaar. Va: juguem.

- D’acord, d’acord -l’atabalen els crits que fa el seu fill quan marraneja com un nen mimat-. Però amb compte.

El nen contesta només amb una ganyota i es disposen a reprendre el joc. El pare fa una sacada mesurada, intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El Pius la veu arribar dolçament, convençut que aquest cop la tornarà bé. En segueix fixament la trajectòria, mou el braç instintivament i la raqueta hi impacta, però massa fluix. La pilota només s’enlaira un parell de pams, però el nen hi torna i fa un segon intent abans no caigui a terra. I aquest és el bo. 

Amb un excés de potència, l’esfèrica arrenca el vol, molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...

Li cau a dos pams del cap -el seu àngel de la guarda està fent hores extra a base de bé!-, però l'esquitxa de sorra. La senyora s'incorpora enfurismada, sacsejant-se els cabells per desfer-se’n...

- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?

- No vuuull -somica desesperat-, sóc molt doleeent...

- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...

- No, no i no -i se'n va corrent cap al mar, entre sanglots.

El pare mira alternativament el fill fugitiu i la iaia que l’espera desafiant. Si pogués triar no aniria a cap dels dos llocs, però la mirada de l’àvia li sembla més urgent que el disgust del fill. Des de la distància, li fa una ganyota de disculpa, encongint les espatlles i s'hi acosta tímidament. 

- Perdoni... és el nen... Em sap greu -mussita en veu baixa, mentre agafa la bola d'una revolada i marxa ràpidament cap a zona segura.

Ja no té cap ganes de seguir jugant. Mira la gandula on té la bossa amb la novel·la esperant-lo i llença pilota i raqueta a la sorra. Però, abans d’arribar al seu objectiu, apareix el Pius que, increïblement, sembla tenir la capacitat d’esborrar a cada moment les males sensacions que han acompanyat cada jugada d’aquella estona de joc. Se’l mira amb una rialla neta i, brandant la raqueta, torna a la càrrega:

- Seguim?

El pare, desarmat per aquella mirada innocent, fa un llarguíssim sospir i decideix donar-li una última oportunitat.

- D’acord, però si la tornes a tirar lluny vas a buscar-la tu, eh?

- Sí, papa.

Es torna a ajupir per agafar pilota i raqueta i es disposa a reprendre el joc. Amb l'adrenalina encara alterada, no mesura prou bé les forces i fa una sacada massa forta i massa alta que al nen li és impossible de tornar i que aterra molts metres darrere de la seva esquena.

- Me l’has passada malament. La vas a buscar tu! -es queixa el Pius, ben enrabiat.

- Pius, així no és com hem quedat. Si no la vas a buscar, jo plego.

I com que el nano s’adona que son pare parla ben seriosament, es gira i, amb uns morros de pam, comença a caminar impetuosament, donant cops de pala a la sorra. Recupera la seva posició i, amb tota la mala bava, llença una forta sacada que passa molt a prop de la cara del pare. Aquest té el temps just d’apartar-se per evitar l'impacte, però no que uns granets de sorra se li fiquin a l’ull esquerre.

Enfadat i fregant-se’l per mitigar la coïssor, es gira tement el pitjor. La iaia li dedica una mirada reprovatòria, però per sort aquest cop la bola no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.

S'hi endinsa fins els genolls i, quan està a punt d'agafar-la, una petita onada li allunya. I així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis abdominals mentre nota clavats al clatell els ulls de la iaia dels collons i el seu somriure sorneguer. Finalment recupera la pilota i decideix que ja en té ben bé prou. 

S’encamina decidit cap a la gandula, disposat a estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i, finalment,  començar a llegir la novel·la. Però mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per complir aquell propòsit sense haver d’acabar enfadats amb el nano. Per sort, veu que ell també en té prou i ja ha deixat la raqueta a la sorra. Li acarona els cabells i, satisfet de poder acabar amb bon gust de boca, li diu:

- Ara descansem una mica, eh?

El nen no diu res i s'allunya cap a l'aigua amb una galleda.

El pare aprofita la treva i comença a recuperar les sensacions relaxants amb les què havia sortit de casa. Treu el llibre de la bossa, s'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.

Quan els obre, i just abans de començar la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius, amb la galleda regalimant d'aigua, una pala i un rasclet, se li atansa i amb ulls il·lusionats li diu:

- Juguem?

1 de març 2023

"Cicatriu" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

CICATRIU

El primer cop, la Laia va sentir el telèfon des de la terrassa i li va fer mandra aixecar-se de la gandula. Li va estranyar que insistissin tant. Normalment la gent només esperava uns quants tons de trucada, però, fos qui fos, aquella vegada li deixava temps suficient per arribar-hi. Quan ja s’incorporava per atendre-la, finalment van penjar, però abans de tornar-se a estirar, van repetir-se els trucs i aquest cop sí que hi va arribar.

- Digui?

- ...

- Sí, jo mateixa. De què es tracta?

- ...

- D’acord. Seré aquí. No he de moure’m.

Va penjar amb cara de sorpresa i preocupació. Va veure reflectit el seu cos a la finestra. Banyador de dues peces estampat que ressaltava un cos ben proporcionat. Va anar cap a l’habitació a vestir-se per estar més presentable quan arribessin.

(...)

L’Andreu i la Laia s’havien casat el 1978. Tot i que ho havien intentat, els fills no havien arribat i al final s’havien resignat a quedar-se sense. Aprofitaven per viatjar i, cadascú pel seu cantó, cultivaven les seves amistats i les seves aficions. A la Laia li agradava anar al cine i muntar a cavall. A l’Andreu, anar amb bici i seguir les curses de motos, sobretot les de 125 c.c. on l’Ángel Nieto regnava des de feia anys amb total autoritat.

El 10 de setembre de 1981, l’Andreu va sortir amb bicicleta tot sol a fer una ruta que havia fet un munt de vegades. Un parell d’horetes i després a aprofitar el pont de la Diada a l’apartament que els sogres els deixaven a la platja. Quan estava a la meitat de la ruta, en una baixada plena de grava, la roda de darrere li va lliscar, va tocar massa el fre i va caure. 

No va ser una caiguda violenta. L’Andreu la recordava a càmera lenta, un moment de vol lliure a l’aire, acostant-se a poc a poc al terra sense poder-ho evitar i preparant el cos per sentir el dolor. El primer de tocar a terra va ser el cul, però llavors tot es va accelerar de cop. Va rebotar una mica, la bicicleta li va caure a sobre i la va aturar amb el peu. 

Abans d’incorporar-se va fer una ràpida avaluació general i li va semblar que havia estat de sort. No veia sang per enlloc, podia moure bé els canells i només sentia una patacada al cul. Se n’havia escapat barat. Va ajudar-se amb els braços per incorporar-se i, quan va ser dret del tot i va tornar a suportar tot el seu pes, va sentir un zumzeig a l’empenya del peu dret.

Va aixecar una mica el mitjó i va veure com la sang brollava, generosa, d’una cicatriu en forma de rialla. No li feia mal i no sabia com s’ho podia haver fet: potser amb el pedal o el plat quan la bici li havia caigut a sobre. Fos com fos, estava sortint molta sang i no podia perdre temps. Va mirar a la motxilla i va trobar un tapaboques. Se’l va posar sobre la ferida de manera que li fes pressió i evités la sortida de la sang. Va comprovar que podia caminar i, després de deixar la bici amagada entre uns esbarzers, va encaminar-se cap a l’última masia que havia passat: Cal Mingu.

Estava segur que haurien de cosir-li aquella ferida. Era un tall massa ample com per esperar que cicatritzés bé sense fil i agulla. Tot i que no li feia mal, tenia por que, si anava perdent sang, pogués arribar a desmaiar-se i per això va afanyar-se per arribar el més aviat possible a Cal Mingu per demanar ajuda.

Al cap d’uns deu minuts va plantar-se a l’entrada i va trucar insistentment amb el picaporta. Va acabar sortint el vell Tià, a qui va explicar que s’havia fet mal i va demanar permís per trucar per telèfon. Sabia que la Laia era a casa, fent les maletes, i per això li va estranyar que no li contestés la trucada. Després de provar-ho un parell de vegades, va acabar trucant al Modest, el seu veí que sabia segur que seria a casa, perquè l’anés a buscar i el portés a l’hospital.

Li van posar set punts de sutura i li van dir que havia estat de sort perquè, malgrat que era un tall ample i fondo, no havia tocat tendons ni lligaments i no semblava que hagués de tenir cap conseqüència greu.

Quan finalment van localitzar la Laia i va arribar atabalada a l’hospital, l’Andreu semblava molest amb ella.

- On eres? T’he trucat a casa perquè em vinguessis a buscar.

- Ho sento, Andreu, havia sortit a comprar. Fa molt que has caigut?

- A comprar? Em pensava que ja ho teníem tot i només havies de fer les maletes.

- No teníem crema solar i han dit que aquests dies el sol picarà fort.

- I on has anat a buscar-la?

El to de la conversa, cada cop més agre, va semblar incomodar el Modest i, potser per això van evitar aprofundir-hi.

- Em sap greu, amor. Ha estat només un moment, però just s’ha ensopegat quan em necessitaves. Et fa molt mal? Què t’han dit els metges?


Finalment van decidir suspendre el cap de setmana llarg a la platja i van quedar-se a casa. La Laia interessant-se permanentment pel seu home i ell, emmurriat i contestant-li amb monosíl·labs i males cares.

Feia temps que l’Andreu tenia la mosca rere l’orella amb la seva dona. No entenia les seves cada cop més freqüents desaparicions i sospitava que tenia alguna aventura. Com que no en tenia cap prova no s’atrevia a plantejar-li obertament, però cada cop en desconfiava més. Quan arribava tan contenta a casa, molta estona més tard que s’hagués acabat la pel·lícula que havia anat a veure amb les amigues i explicant-li que havien anat a fer una copa per comentar-la, no podia evitar malpensar. Llavors començava a exigir-li detalls. On havien anat? Què havien pres? Què deia la seva amiga sobre la peli? I tot i que sempre contestava de manera convincent i amb tot luxe de detalls, ell no podia deixar de pensar que l’estava enganyant.

(...)

Vint minuts després de la trucada, una parella mixta de policies joves van presentar-se a casa de la Laia. Feia poc que la Policia Nacional havia permès l’entrada de dones al cos i encara causava certa sorpresa veure’n una rere aquell uniforme. Tant ella com ell tenien un posat seriós, però amable. Mostraven una neutralitat que no generava rebuig, sinó que predisposava a la proximitat. La Laia els va fer passar a la terrassa on una estona abans estava prenent el sol. Després d’un breu preàmbul, de seguida van anar per feina:

- Senyora Llopis, estem buscant el seu marit. Sap on podríem trobar-lo?

- Doncs la veritat és que no. Estem separats i no sé res d’ell. Ara fa temps que no parlem.

- Ho entenc. No li preguntaríem si no fos necessari per al cas que estem investigant. Si ens pot facilitar els contactes dels seus familiars no la molestarem més.

- L’Andreu no té família. És adoptat i fill únic. Els pares van morir fa un parell d’anys amb poc temps de diferència. Que jo sàpiga no té cap família propera amb qui mantingui el contacte.

- Sap almenys si actualment viu a la ciutat o en va marxar?

- L’últim cop que vam parlar estava enfadat i em va dir que marxaria ben lluny, però potser només era una manera de parlar...

- Miri, el cas és que ahir es va produir un incendi a un garatge del carrer Llibertat. Els bombers van trobat un cos calcinat. A partir del registre de vehicles hem fet un llistat de les persones que l’utilitzaven i, entre els noms, hi figura el del seu home. Hem d’anar localitzant tothom fins que descobrim la identitat del cadàver.

- No sé com podria ajudar-los.

- Estem buscant el seu marit per descartar que pugui ser el difunt. No sap d’algun amic que hi pogués mantenir contacte. Hi ha d’haver algú...

- Els donaré alguns telèfons, però crec que des que ens vam separar s’havia allunyat de tothom i volia començar una nova vida.

- Moltes gràcies. Ens serà de gran ajuda. I si més endavant la necessitem per alguna cosa, ens tornarem a posar en contacte amb vostè.

(...)

La Laia sempre havia trobat l’Andreu molt bon noi. Un amic per confiar-hi a cegues i el pare ideal per als seus fills. Potser per això, quan va haver d’assumir que mai no tindrien fills va començar a plantejar-se si volia estar tota la vida lligada al seu costat. Era comprensiu, amable, atent, però, només amb ell, trobava a faltar pebre a la seva vida.

Com que sempre havien mantingut certes parcel·les de les seves vides independents, ella va començar a buscar fora de casa aquest picant que li faltava. Tant a l’hípica com quan quedava amb companys del bufet per anar al cine, procurava estar prop dels més juganers i descarats. S’hi acostava, els provocava, acceptava totes les bromes i deixava que els equívocs i la tensió sexual anessin creixent sense fer res per evitar-ho. I aquella espiral només podia acabar d’una manera. 

Un dia van quedar per anar al cine amb el Berni, un jove passant que feia dies que li tirava els trastos descaradament, i la Suni, una procuradora amb qui compartia l’afició pel setè art, però la Laia s’ho va fer venir perquè al final acabés sent una trobada només de dos.

Mentre feien cua per comprar les entrades de “Carros de fuego”, li va comunicar que al final la Suni no vindria i les ninetes dels ulls del Berni van dilatar-se imperceptiblement mentre procurava esmorteir el somriure maliciós que li creixia. Van seure darrere de tot, plenament conscients del que anaven a fer, sense que cap dels dos ho hagués verbalitzat. Tan bon punt es van apagar els llums, les mans van començar a explorar-se i, quan tots dos van estar segurs que volien el mateix, es van deixar anar fins al final. Tot i les bones crítiques de la pel·lícula, no es van assabentar de res.

Un cop passada aquella frontera, la Laia ja va trobar el camí fressat per seguir-lo recorrent els cops que va voler. No tenia remordiments i, d’altra banda, era prou curosa com per no aixecar sospites. Però, tot i així, amb el temps a l’Andreu li van començar a estranyar algunes actituds, retards i excuses. Mica a mica i molt a contracor, va començar a covar l’ou de la desconfiança i a mirar-se la seva dona, el que feia i el que deia amb uns altres ulls, més exigents.

Va trigar molt a fer-se gran aquella sospita. De fet, l’Andreu feia com la Penélope de l’Ulisses. A vegades feia gestions i començava a seguir la seva dona, però després, tement el que pogués trobar, ho deixava córrer. I tots dos s’esforçaven a fer agradables i plaents les estones que compartien, de manera que anaven donant corda a la relació, malgrat els grinyols advertien que alguna cosa no acabava d’anar a l’hora.

Però, quan l’Andreu va caure amb la bici i ella no va ser a casa quan la necessitava, es va desfer aquell equilibri de forces que mantenia estable la relació. Una veueta dins seu li va dir que aquell era el punt d’inflexió que necessitava i que havia de saber què feia la Laia quan va tenir l’accident. Ràpidament va desmuntar la seva coartada. Sense que ella ho sabés, va anar a les botigues on podia haver comprat la crema solar i va comprovar que ni l’havien vista ni li havien venut. Finalment va reunir les forces necessàries i li va plantejar obertament.

Van tenir una agra discussió i, malgrat que ella ho va negar tot, va ser incapaç de donar detalls de què havia fet mentre ell buscava ajuda amb el peu ensangonat. La Laia va posar-se a la defensiva i es va enrocar, acusant-lo a ell d’altres coses només per no contestar-li, com una rebequeria d’aquelles en què crides més que l’altre per no haver de sentir-li la veu. I alguna cosa es va trencar.

Va començar la guerra freda. Compartien el pis, però van passar a fer vides totalment separades. L’Andreu es va instal·lar a l’habitació dels convidats i tant l’un com l’altra feien la major part dels àpats fora de casa. De primer encara van fer comèdia en algun compromís nadalenc de la família de la Laia i la colla d’amics comuns, però en van sortir amb tan males sensacions que van decidir que no repetirien. O hi aniria un o l’altra o donarien qualsevol excusa per no anar-hi. Es deixaven notes a la tauleta del telèfon per les coses bàsiques i a part d’això van començar un procés gradual d’ignorància mútua.

(...)

La policia va tornar a trucar a casa de la Laia, una setmana després d’haver-la visitada. Lamentaven tornar a molestar-la, però necessitaven parlar amb ella altre cop perquè els ajudés a avançar en la investigació.

La Laia no entenia què volien d’ella, però va desplaçar-se fins la comissaria tal i com li demanaven. En un petit despatxet que feia molta pudor de tabac, els mateixos policies que l’havien visitada a casa la van convidar a seure i li van oferir una tassa de cafè que ella va declinar.

- El que hem d’explicar-li no és agradable. Si poguéssim estalviar-li ho faríem, però necessitem la seva col·laboració -va començar la noia.

- M’estan espantant...

- El cadàver que van trobar al garatge és pràcticament irreconeixible -va continuar el noi que s’estava deixant créixer la barba des de l’última vegada-. Està calcinat gairebé en la seva totalitat, de manera que no es poden identificar les empremtes digitals...

- En casos així les tècniques actuals permeten comparar radiografies del cos amb d’altres que es tinguin del sospitós -va continuar la noia com si ja haguessin assajat que s’anirien alternant el torn de paraula-, però hem consultat l’expedient mèdic del senyor Vendrell i no hi consta cap radiografia. Mai no s’havia trencat cap os.

- No... -i per un moment va semblar que la Laia anava a explicar alguna cosa, però a última hora es va mossegar la llengua i va continuar en silenci.

- També es poden fer comparacions de les peces dentals, però en l’incendi un dipòsit va caure del pis de dalt i va impactar contra el crani del difunt, deixant-lo totalment inservible per a aquestes comparacions.

En aquest punt la Laia va fer un gest; barreja de por, fàstic i desaprovació; que va fer aturar els policies.

- Es troba bé, senyora Llopis? Vol un got d’aigua? -va intercedir la noia policia.

- Sí, si us plau. Però perquè m’expliquen tot això?

El noi de la barba es va prendre el seu temps per omplir un got d’aigua de la gerra que hi havia al costat del termos de cafè i portar-li. Només després d’això va contestar-li:

- Hem pogut localitzar amb vida totes les persones de la llista de possibles identitats del cadàver del garatge i només ens queda el seu marit. Però no podem estar segurs que sigui ell. Necessitaríem que algun contacte directe en fes el reconeixement per confirmar-ho o descartar-ho. I, malauradament, no hem pogut trobar ningú més directe que vostè.

La Laia va semblar aclaparada pel pes d’aquella notícia i la noia policia va agafar-li la mà amb suavitat i li va parlar a poc a poc:

- No cal que sigui avui. Podem quedar demà o demà-passat. Primer podrà parlar amb una psicòloga que li explicarà tot el procés i l’acompanyarà en tot moment...

- Tot i que si se sent preparada també podríem fer-ho avui mateix – va afegir el noi policia, a qui la seva companya va adreçar una mirada de desaprovació.

- No... avui, no... He d’assimilar-ho. Podem quedar demà?

- I tant. Demà és perfecte -va contestar-li la noia, prenent la iniciativa-. Podem passar-la a buscar a l’hora que ens digui i després la tornarem a casa. A quina hora li sembla?

- No sé... a mig matí... A les onze? -va dir sense adonar-se que s’havia aixecat i començava a buscar la sortida, una mica desorientada i molt atabalada.

- Perfecte. A les onze passarem a buscar-la -va dir-li la noia, aixecant-se i agafant-la suaument de l’espatlla per orientant-la cap a la porta de sortida-. Si té cap dubte o preocupació ens pot trucar a qualsevol hora.

(...)

L’Andreu es mirava sovint la cicatriu en aquelles primeres setmanes de ruptura sentimental. S’hi posava crema hidratant i notava el tacte gruixut dels teixits suturats sota l’epidermis. Relacionava aquella cicatriu física amb la de la seva relació, però pensava que tindrien evolucions diferents. Confiava que el pas del temps aniria desdibuixant la ferida del peu i arribaria un moment en què esdevindria pràcticament invisible. En canvi, la seva relació amb la Laia s’havia trencat per sempre més. Cada cop estava més indignat i ressentit, pensant en el temps que feia que ella l’enganyava i no trobava cap motiu que justifiqués aquella infidelitat. No s’ho mereixia.

A més a més, sabia que ella, des que s’havien separat, semblava ben alliberada i no perdia cap ocasió per buscar homes amb qui compartir diversió i sexe, mentre ell s’havia anat tancant en si mateix, sense saber com superar aquell sotrac.

Un dia de principis de primavera, l’Andreu va decidir passar el cap de setmana en un càmping a la platja per desconnectar. Li va deixar una nota a la nevera  i va marxar. Però quan estava prenent el sol a la piscina del càmping, va veure una parella menjant-se a petons i va tenir una visió: segur que la Laia havia aprofitat que la casa estava buida el cap de setmana per portar-hi algun home!

La sang va començar-li a bullir i va decidir presentar-s’hi aquella nit. No podia suportar la idea que al mateix llit on ell havia estat fent l’amor amb la Laia, ara ella s’ho muntés amb qualsevol desconegut. Encara era la seva dona! Tot i que feia poc que la llei del divorci s’havia aprovat al Parlament, oficialment ells encara eren parella.

Va recollir, va pagar a recepció i va enfilar el camí de tornada a casa. Encara era mitja tarda quan va arribar i va pensar que a aquella hora la casa estaria buida. Va trucar el timbre des del carrer per assegurar-se’n i, com que ningú va contestar-li, va pujar i va tancar-se a la seva habitació disposat a esperar fins que ella arribés. Amb la paciència d’un depredador.

Va ser llarga l’espera, però cap a quarts de dotze es van sentir rialles a l’escala i l’Andreu va posar-se dret darrere la porta de la seva habitació, disposat a aprofitar el moment adequat. No va passar gaire temps: un cop van ser dins, tot va anar de pressa.

La Laia i el seu acompanyant ja van entrar amb l’escalfament fet, petonejant-se i grapejant-se, sense temps per perdre en preàmbuls. A l’entrada de l’habitació van desprendre’s de gairebé tota la roba i van llençar-se sobre el llit disposats a coronar el cim que feia estona que escalaven.

Reien sense cap mena de prevenció ni censura, segurs que tenien tota la casa per a ells i l’Andreu va dubtar per un moment què havia de fer. No era un home violent que tingués previst fer cap bestiesa, malgrat els gelos i el dolor que sentia. No sabia si entrar cridant i esbroncant-los per espantar aquell amant ocasional i avergonyir la seva dona o... De cop un somriure pervers li va creuar la cara i va tenir ganes de ser cruel i venjatiu. Va agafar la seva càmera Olympus i amb totes les precaucions possibles va anar-se acostant a l‘entrada de l’habitació.

A la Laia sempre li havia agradat practicar el sexe amb els llums oberts i aquell costum li va facilitar molt les coses. Embrancats com estaven en els seus exercicis sexuals, en cap moment no van adonar-se que eren objecte d’un reportatge totalment explícit. Quan va acabar el rodet, va retirar-se discretament i va marxar del pis sense fer soroll.

Va fer dues còpies de totes les fotos i va guardar amb molta cura els negatius. Llavors un dia n’hi va deixar una de ben explícita al costat del telèfon amb una nota que deia “Hem de parlar. Demà sigues a casa a les dotze.

Quan la Laia va veure la foto va sentir que tot s’ensorrava. Aquella foto només podia significar que l’Andreu havia deixat de ser un bon noi i que volia fer-li xantatge. No es va equivocar.

En la trobada que van tenir, l’Andreu va mostrar-se implacable i insensible, exigint-li un divorci abusiu. En cap moment va esmentar les fotos, però va imposar unes condicions innegociables: volia el pis i els estalvis de la llibreta conjunta. Era un tracte desproporcionat, però sabia que ella cobrava un bon sou i tenia el suport econòmic d’una família adinerada.

- I si no accepto? -va acabar demanant ella amb la boca petita.

- Estic preparant uns àlbums de fotos que faré arribar als teus pares, a les dones dels teus amiguets i als directius de la teva empresa. Els encantaran...

- Està bé. Dona’m un temps.

- Tens un mes per preparar-te i organitzar-ho tot. Durant aquest temps marxaré lluny i no et molestaré. D’aquí a un mes quedem amb els advocats per redactar-ho i signar-ho tot de mutu acord.

La Laia no estava en disposició de discutir, va acatar silenciosament i no va tornar a veure l’Andreu

(...)

L’endemà, a les onze puntuals, la dona policia va trucar el timbre de casa de la Laia. Van compartir enmig d’un silenci dens el trajecte en el vehicle policial fins a les dependències judicials. La Laia desprenia por i incomoditat. Havia dormit malament i s’havia imaginat tots els escenaris possibles. Podia ser que aquell cos fos el de l’Andreu, però també podia ser que no. Que l’Andreu fos viu o mort tenia importants conseqüències a la seva futura vida: econòmiques i socials.

Van fer-la passar a un despatx i van presentar-li la psicòloga. Les van deixar soles, assegudes al voltant d’una taula, una cadira al costat de l’altra.

- Senyora Llopis, em dic Maria Climent, soc psicòloga i ara li explicaré com anirà tot.

- Encantada -va contestar la Laia, visiblement nerviosa, oferint-li una mà tova.

- Quan estigui preparada, passarem a la sala d’aquí al costat -va dir assenyalant amb la mà i la mirada una porta que tenia un quadrat de vidre translúcid a la part superior.

Inevitablement els ulls de la Laia van seguir aquella direcció, però ràpidament van defugir-la i van tornar a fixar-se en la psicòloga.

- Al mig de la sala hi ha una llitera amb un cos tapat amb un llençol. Vostè pot prendre’s tot el temps que necessiti. Li aconsello que, quan entrem, s’esperi una mica abans d’acostar-s’hi, per asserenar-se i adaptar-se a l’escenari.

- Hauré d’entrar sola?

- No. A no ser que així ho prefereixi. Jo puc ser al seu costat en tot moment, si ho vol. Dins hi haurà un metge forense que, quan estigui preparada, retirarà el llençol per mostrar-li les cames del cadàver. La resta ha quedat molt malmès.

La psicòloga va fer una pausa, veient la ganyota de disgust de la Laia i suaument va posar-li una mà sobre el genoll mentre li deia:

- És molt important que entengui que no hi ha cap pressa i que podem esperar el temps que necessiti fins que se senti preparada. Podem aturar-nos tantes vegades com calgui. Ho entén?

- Sí, sí. Moltes gràcies. Continuï, si us plau.

- Quan el metge retiri el llençol vostè ha de fixar-se en qualsevol tret que pogués ser distintiu del seu home: tatuatges, pigues, cicatrius...qualsevol cosa que li permeti descartar o confirmar la seva identitat. Si en qualsevol moment...

Quan va sentir la paraula “cicatriu” un calfred li va recórrer l’esquena i va deixar d’escoltar. La mirada li va canviar, però va ser només un instant. De seguida va esforçar-se per recuperar la serenor que volia aparentar, mentre dintre seu una llum s’anava fent gran, com quan en un túnel et vas acostant a la sortida...

Quan l’Andreu va tenir l’accident de bicicleta, estava pendent de fer una assegurança de vida que li exigia que no hagués tingut cap comunicat de lesions en el darrer any. Per això van fer servir alguna influència perquè no constés en el seu expedient mèdic i van procurar que ningú no s’assabentés que s’havia fet mal. No va ser difícil perquè aquell setembre ja començava a fresquejar i podia anar sempre tapat. A més a més, no se li veia cap seqüela perquè podia caminar amb pas normal sense anar coix. Ella pràcticament va ser l’única persona que va assabentar-se que havia tingut l’accident. Ella i el Modest, el veí que el va portar a l’hospital, però ara feia dos mesos que s’havia casat amb una andalusa i se n’havien anat a viure a Sevilla.

- Senyora Llopis, es troba bé? -va dir-li la psicòloga fent-la tornar a la realitat.

- Sí, sí, crec que ja estic preparada.

Després d’aquestes paraules, les dues es van alçar i van encaminar-se a la porta. Quan van travessar-la, a la Laia li va sobtar la fredor d’aquella sala. Tenia les parets enrajolades de blanc, les típiques neveres en forma de nínxols de cementiri i aquella taula central que presidia l’estança. El llençol que ocultava l’evident presència d’un cos inert, atreia les mirades amb un magnetisme del que era impossible escapar.

Just traspassar la porta, la Laia es va quedar aturada amb la mirada fixa en aquell llençol i després la va desplaçar cap a l’home que esperava pacientment al capçal de la llitera i les va saludar amb un cop de cap. Duia el típic vestit mèdic blanc de dues peces, guants de làtex, mascareta descordada reposant sobre el pit i gorra de paper que li cobria els cabells. Semblava que portés tota la vida allà i no mostrava cap mena d’emoció ni empatia.

Quan la Laia va girar la vista cap a la Maria, va tenir la sensació que feia estona que l’estava observant, esperant la seva reacció. Va assentir amb el cap i finalment ho va verbalitzar:

- Som-hi! Acompanyi’m si us plau.

Les dues dones van acostar-se en silenci cap al forense. L’home va adreçar un gest a la psicòloga, alçant les celles, i aquesta va abaixar lleument el cap, assentint. Només llavors el metge va estirar els braços i va començar a retirar lentament el llençol, deixant al descobert aquelles cames. Va deixar la roba plegada sobre els genolls i va fer un pas enrere, respectant la intimitat d’aquell moment.

Les cames tenien un color indefinit, entre el pàl·lid cadavèric i un lleuger to violaci. Automàticament, la Laia va defugir els peus, dirigint la mirada cap als genolls. Va pensar que aniria baixant des d’allà i quan arribés als peus marxaria. L’incomodava mirar la pell d’aquell cadàver i volia acabar el més aviat possible.

- Fixi’s bé en tots els detalls. Qualsevol cosa pot ser important -va dir-li el forense sense excessiu interès, com si fos una frase que estava acostumat a dir tan sovint que ja no li donava importància ni transcendència.

A la Laia li van semblar unes cames normals i corrents i va anar resseguint-les lentament, buscant pigues o tatuatges, sense trobar res de destacable. Però quan va arribar a l’empenya del peu dret, va veure aquella cicatriu en forma de rialla i, per un moment, va tancar els ulls. Estava segura que els dos companys d’habitació no devien perdre detall de les seves reaccions i va esforçar-se per reprimir-les. Va respirar fons i va mirar cap al terra per dir:

- No és ell!

El metge va semblar tornar de molt lluny en sentir la seva veu i va insistir:

- N’està segura? S’ha fixat en la cicatriu del peu?

- Seguríssima. No és ell. Si us plau, puc marxar?

La psicòloga va agafar-la suaument de les espatlles i la va anar posant d’esquena al cadàver i de cara a la porta de sortida.

- Si està segura ja podem marxar -i va fer un senyal al forense que va tornar a tapar amb desídia les cames del cadàver-. Ara l’acompanyarem a casa.

Quan van deixar enrere la sala d’identificació, la Laia va respondre:

- Gràcies, però prefereixo que em toqui l’aire.

Van acomiadar-se a la porta amb una encaixada de mans i la Laia va començar a caminar per la vorera amb un rostre inexpressiu. Duia la mirada baixa i semblava una mica atordida. Una piuladissa d’ocells la va treure dels seus pensaments i va alçar la vista. De cop va adonar-se que feia un dia magnífic amb un sol primaveral que semblava convidar-la a un futur acollidor. Va aturar-se i va tancar els ulls, pensant en tot el que acabava de viure a les dependències judicials. Després va obrir-los, va mirar a dreta i a esquerra i, tímid, prudent, vergonyós va començar-li a sortir el somriure que mantindria la resta de la seva vida.

23 de febr. 2023

Comunicat de la família Careta (febrer 2023)

 COMUNICAT DE LA FAMILIA CARETA

En les darreres hores el jutjat de primera instància 2 de Sabadell ha dictat una interlocutòria que acorda reobrir la causa contra Santiago Laiglesia i practicar proves de comparativa d’ADN entre ell i l’ADN trobat a les mostres d’Helena Jubany reanalitzades últimament. El jutge argumenta la decisió tenint en compte “los indicios que vincularían el inmueble sito en la calle Calvet Estrella 48 de Sabadell con los hechos objeto de investigación y la circunstancia que el Sr. SLP es el único varón que se reconoce que pasaba largos períodos de tiempo en el mismo”.

Paral·lelament, la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Barcelona ha desestimat els tres recursos que la defensa de Xavi Jiménez va interposar contra l’obertura de la causa contra ell i contra la seva imputació, mentre que el titular del jutjat de primera instancia 2 de Sabadell manté, després de rebre un informe pericial lingüístic, que "existen indicios suficientes de coincidencia documental en cuanto al contenido y rasgos lingüísticos para considerar la participación de XJM en la elaboración de los anónimos”.


Arran d’aquests esdeveniments, la família Careta vol expressar-se en els següents termes:


1.- Amb 20 anys de retard, ens sembla que la investigació finalment se centra en el punt on sempre s’hauria d’haver centrat. D’entrada, posant el focus sobre Santiago Laiglesia, ja que la majoria de fets i circumstàncies que van servir per detenir, interrogar i empresonar la seva parella, Montse Careta, també concorrien en ell (domicili al lloc dels fets, vinculació a la UES...). I d’altra banda, posant el focus sobre els homes relacionats amb el cercle de sospitosos, donat que estem parlant d’un crim amb clares connotacions de violència de gènere.


2.- Nosaltres sempre hem cregut que la Montse Careta no va tenir res a veure amb l’assassinat de l’Helena Jubany i cada cop notem més veus dins de l’opinió pública que comencen a considerar la Montse una segona víctima d’aquest cas. Només va ser la peça perfecte que els veritables assassins van col·locar al moment i lloc adequats per permetre a un jutge indolent inculpar-la, malgrat totes les evidències que indicaven que era impossible que ella hagués estat l’assassina. A més a més, va estar permanentment mal assessorada i aïllada del seu entorn per tal que no pogués obrir els ulls a la realitat que li queia a sobre. Per tot això, insistim a reclamar per a ella la presumpció d’innocència de la que mai no va gaudir.


3.- No podem assenyalar la identitat dels assassins de l’Helena Jubany, però ens sembla evident que porten tots aquests anys lliures, gaudint de total impunitat i mantenint una vida normal. Van segellar un pacte de silenci que fins ara cap d’ells no ha trencat i que, amb el suïcidi de la Montse Careta, els va deixar només a expenses d’una consciència que han demostrat no tenir. Les sospites que sempre havíem tingut s’han vist enfortides pels darrers fets judicials i ens porten a afirmar que tant Santiago Laiglesia com Xavi Jiménez van haver d’estar involucrats en major o menor grau en l’assassinat de l’Helena Jubany.


4.- La Montse Careta va haver de suportar la detenció, els interrogatoris, la pèrdua de llibertat, l’aïllament i la incomprensió d’uns fets que li queien a sobre sense saber ni com ni per què i va acabar rendint-se a una pressió que no va ser capaç de suportar. El dolor davant de la injustícia del que li estava passant, la incomprensió de sentir-se assenyalada per uns fets que no havia comès i dels quals no sabia com defensar-se, la vergonya de veure passar la seva família i amics per aquell malson... tot això la va dur a pensar que el suïcidi era la millor opció. Res no ens tornarà la Montse, però portem tot aquest temps lluitant per aclarir la veritat del que va succeir, confiant que aquesta veritat ens demostrarà la innocència de la Montse.


5.- Som conscients que hi ha persones que creuen que la Montse Careta va tenir algun tipus d’implicació en l’assassinat de l’Helena Jubany, des dels que van creure que podia ser l’assassina, fins als que la consideren còmplice o encobridora. Ni els que pensen això ni nosaltres no tenim proves amb les quals poder convèncer els altres. Per això sempre hem remat a favor d’una investigació que permeti aclarir els fets i saber la veritat del que va passar. Fins que això no passi, només podem repetir una i altra vegada que coneixíem la Montse, que sabíem que era una bona persona, educada, culta, incapaç de fer mal a ningú i sempre al costat dels dèbils. No va tenir una vida fàcil i arrossegava complexes i inseguretats, no seguia les modes, no era una persona popular, segur que no era perfecta, però era, i sempre ho va demostrar, una bona persona.



Manresa, 22 de febrer de 2023

1 de febr. 2023

"Paüra" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

PAÜRA

Nit d’agost i l’Eloi està altre cop al balcó, prenent la fresca. L’avorreix la programació televisiva d’estiu i, a més, estirat al sofà tindria més calor de la que té ara sota el cel estrellat.

No el separen gaires quilòmetres de la ciutat on tothom es queixa d’una temperatura insuportable, però és suficient per baixar uns quants graus al termòmetre. I de tant en tant bufa un glop de marinada que és com una benedicció. Aquí, al final de la urbanització Vista Bella, l’Eloi passa les vacances a la casa familiar que, fins fa ben poc, estava sempre buida. 

Quan els seus pares van començar amb els problemes de salut, van traslladar-se a la ciutat per estar més a prop de l’hospital i la van posar a la venda. Però com que encara ningú no s’hi havia interessat, l’Eloi va proposar a la família de traslladar-s’hi a passar l’estiu. Per això s’hi està amb la dona i el fill. 

La Teresa pesa figues al sofà davant la tele encesa i el Nil, acabat d’arribar d’un potent cap de setmana amb els amics, ha anat a dormir d’hora. L’Eloi no té son ni ganes d’anar al dormitori, on sap que tornarà a passar calor. Allarga l’agradable estada al balcó sense fer res d’especial. Només deixa fluir els pensaments amb els peus enlairats a la barana i el cap recolzat a la cadira de vímet, rostida pel sol de massa estius sense envernissar.

Li agrada la calma d’aquestes nits d’estiu. De tant en tant se senten sons llunyans d’algun sopar animat, miols i corredisses de gats o una serenata encadenada de lladrucs que va passant de carrer en carrer... I poca cosa més. L’oïda s’adapta a aquestes monòtones bandes sonores i el pensament relaxat es deixa anar pels tobogans de la indolència. A vegades en forma de records o de projectes, a vegades en forma de principis de somni quan els ulls s’acluquen i el cos s’abalteix. Llavors, quan recupera la consciència, triga uns instants en distingir la realitat del que només estava imaginant.

Una de les coses que més li agrada d’aquesta casa és que li ofereix la possibilitat d’un cel net de contaminació lumínica. La vista s’acostuma a la foscor i li permet submergir-se en una piscina màgica de punts lluminosos sense final. Si ho compara amb el cel nocturn que pot veure des de la terrassa del pis de Sant Boi no hi ha color. Allà amb prou feina pot distingir les constel·lacions més típiques enmig d’una tímida grisor. Però aquí a Vista Bella el cel és una borratxera de petites fonts de llum.

A mesura que la vista s’acostuma a la negror, és com si les primeres estrelles anessin avisant les altres perquè també sortissin. Com si de mica en mica anessin agafant confiança i es desprenguessin d’una mena de capa que les tapava i progressivament augmentessin la intensitat de la seva llum. La visió perifèrica també ajuda a crear aquesta mena de sensació màgica. Quan fixes la vista en un punt, sembla que als confins del camp visual apareguin nous focus de llum i llavors no pots evitar desplaçar el punt d’enfoc per anar-ne descobrint més i més en un cel cada cop més ple. Algun cop ha començat a comptar-les, però sempre acaba endormiscant-se. Llavors pensa que en comptes de “comptar ovelles” s’hauria de parlar de “comptar estrelles”.

Ara ha estat una d’aquestes vegades i recupera la consciència amb un punt de sorpresa i inquietud. Sent un calfred. Una lleugera brisa fa dansar les capçades dels pins i nota una foscor més densa de l’habitual. I més silenci.

S’aixeca i veu que al menjador ja no hi ha la seva dona. La tele i els llums estan apagats. Deu haver anat a dormir. Li estranya que no li hagi dit bona nit, però pensa que potser l’ha vist adormit i no l’ha volgut despertar. Torna al seu seient al balcó i s’hi asseu amb els sentits alerta.

Escolta atentament i no sent res. Res de res. És estrany. Com si una aspiradora acústica hagués xuclat tots els sorolls: el del vent, el de les fulles i els de qualsevol animal o persona de la urbanització. No disminuint-ne gradualment el volum, sinó de manera abrupta. Com quan els aliments s’envasen al buit. És una sensació antinatural que l’incomoda.

Com aquella brisa que li ha posat la pell de gallina. No pot pas dir que faci fred. Qualsevol agrairia aquell corrent d’aire agradable, però ara, combinat amb aquell silenci, li està covant una creixent sensació d’intranquil·litat. Alguna cosa no li acaba de fer el pes i es posa en tensió. Però no és una tensió que el predisposi a l’acció, és una tensió interna. Perquè en aquestes situacions, l’Eloi mai no ha estat un home valent que pugui sortir brandant un pal per defensar casa seva o arrencar a córrer per perseguir un possible lladre. Normalment la por el paralitza i tots els seus esforços se centren en aparentar una calma que no és real.

Així doncs es queda estàtic a la cadira i tanca els ulls. Però no aguanta gaire estona amb els ulls clucs perquè té l’estranya sensació que algú l’està mirant i se sent vulnerable i indefens. Potser el millor seria tancar-ho tot i anar-se’n al llit, però una certa paranoia va avançant dintre seu i comença a convocar les pors més irracionals. Potser quan arribi a l’habitació troba la seva dona estesa sobre un mar de sang amb el cos cosit a ganivetades. Quina bestiesa! Com pot pensar això? No té cap ni peus. 

Hauria d’enfrontar-se a aquesta idea desgavellada, pujar a l’habitació, comprovar que tot està en ordre i, un cop foragitats els fantasmes, descansar tranquil·lament. Però no pot fer res racional ni coherent. Més aviat no pot fer res. És l’home estàtic... Li ve al cap la cançó d’en Pau Riba i intenta somriure, però tampoc no pot.

I llavors ho sent. Un soroll ràpid. Com si algú es desplacés de pressa entremig dels matolls de la parcel·la buida del costat. Algú que potser ha quedat amb la pell esgarrinxada perquè s’ha mogut amb urgència i sense cap mena de prudència. Un moviment brusc i ràpid que s’imagina com el d’aquells soldats que estan ajaçats per evitar el foc de l’artilleria enemiga. En un moment determinat s’aixequen d’una revolada i avancen uns metres fins a una nova posició segura, jugant-se la vida en aquells instants d’exposició. Quan et jugues la vida, no és important si et claves un esbarzer o et torces el peu.

Podria haver estat un senglar o una guineu. Abans en corrien de tant en tant. Però ara fa temps que no ha sentit a parlar-ne. Diuen que els caçadors els van acabar espantant i ja no s’acosten tant a les cases. Sigui el que sigui, hi ha alguna cosa allà a la vora i potser sent la mateixa por que sent ell. L’adrenalina li circula a raig per les venes, sent una mena d’escalfor que li brolla de dins, té pell de gallina per tot el cos i unes llàgrimes es gronxen als seus ulls. Però no es mou. La por el manté clavat a la cadira com una ferida vergonyant. 

Al final s’obliga a incorporar-se i mirar si veu alguna cosa pel voltant. Adolorit per la tensió i la immobilitat s’aixeca i, un cop dret, s’adona que la cama no li respon. Se li ha quedat adormida i és com si fos de suro. Si ara algú se li abraonés, ni tan sols podria arrencar a córrer. Cauria rodó a terra com un home de fusta i seria presa fàcil del seu atacant.

Va fent rodar el peu sobre el taló i la punta. De mica en mica la sang torna a irrigar-lo correctament i li permet recuperar els moviments habituals. Primer amb una mena de pessigolles encarcarades i després ja com si res no hagués passat. Recorre el balcó que ocupa tota la façana de la casa, fins a la part lateral. Encén la llanterna del mòbil i l’enfoca cap a la parcel·la del costat. És una il·luminació ridícula que no li permet veure res més del poc que ja veia. El silenci només es veu trencat per les seves passes i els seus propis batecs que li ressonen amplificats dins del cap. Recula cap a la cadira i llavors torna a sentir la mateixa fressa.

Aquella presència ha tornat a fer un moviment urgent i furtiu entre els esbarzers. S’imagina cridant “Qui hi ha aquí?”, però la por no li deixa treure la veu.

De cop li ve un record de fa molts anys en aquella mateixa casa. Encara no havia nascut el seu fill. Un dia es va quedar adormit al menjador a les fosques i, quan es va despertar, un so estrany el va inquietar. Assegut al sofà, a les fosques, no va trigar gaire a adonar-se que un ratpenat donava voltes pel menjador. Potser havia entrat a través de la llar de foc i ara buscava una sortida.

L’Eloi pràcticament va entrar en pànic, però aquell pànic discret que de portes enfora ningú no seria capaç de percebre. Mig ajupit, perquè no el toquessin les ales, va  tancar les portes de cuina i passadís per evitar que la bèstia sortís del menjador. Un cop acotada l’àrea de vol, va obrir de bat a bat totes les portes i finestres perquè aquell petit animal pogués escapar. Però el ratpenat no parava de volar erràticament i de tant en tant li passava ben a prop del cap. L’Eloi suava i lluitava contra la seva por, apujant persianes i cortines per afavorir la fuga, mentre amb un diari enrotllat anava donant cops de cec per empènye’l fora de casa. Finalment ho va aconseguir, ràpidament ho va tancar tot i va estirar-se, exhaust, al sofà.

Desfent-se d’aquest record angoixant, gira el cap cap al carrer i la veu. 

Una silueta, a les fosques, però clarament delimitada, està dempeus a la vorera just darrere de la seva tanca exterior. La por comença a escriure en majúscules dins del seu cap i el manté totalment aterrit. Sigui qui sigui qui està allà al davant, és perfectament conscient que ell l’està veient i el desafia en silenci.

L’Eloi ha de moure’s per aparentar capacitat de reacció. Es recolza amb els braços a la cadira per incorporar-se, la mirada va un moment cap al terra i, quan torna a redreçar-se i busca la silueta, ja no la troba.

Què ha passat? Pot ser que no hi hagués ningú i la seva imaginació enfebrida li hagi jugat una mala passada? O realment hi havia algú i s’ha mogut tan de pressa que ara no podrà saber per on li sortirà? Aprofitant que s’ha posat dret, decideix recórrer el balcó amunt i avall sense saber si vol o no tornar a enfrontar-se a aquella silueta. Mira cap a la parcel·la deshabitada que té a l’esquerra de casa seva, on havia sentit abans els sorolls. Li sembla que l’atmosfera torna a ser l’habitual i ja no hi ha aquell silenci dens. Tot sembla tranquil. Llavors torna a desplaçar la mirada cap al carrer. La vorera és buida, a l’entrada no hi ha ningú.

La seva casa està per sobre del nivell del carrer i hi ha un rampa de pujada fins al garatge de la planta baixa. El balcó des del qual està prenent la fresca està just a sobre i, quan mira la rampa, la sang se li glaça a les venes.

Només és un instant, però descobreix la silueta d’abans a mitja rampa, mirant-lo. Sembla ben bé que estigués esperant que ell la detectés per avançar i desaparèixer del seu camp visual. Però està segur d’haver-la vist, allà, a mitja rampa. Intenta pujar-li a casa!!

L’Eloi recupera la iniciativa, presa del pànic, i entra a casa amb la intenció de tancar ràpidament portes i finestres. Tot està obert per afavorir una mica de corrent d’aire i aquella presència anònima podria entrar per qualsevol lloc. Ensopega amb una cadira i amb el genoll adolorit corre cap al rebedor i tanca la porta d’entrada, passant la clau. Continua la cursa, habitació per habitació, tancant totes les finestres. Té un petit alleujament quan sent remugar la seva dona adormida i comprova que no jau assassinada en un bassal de sang. També comprova que el seu fill és viu i ronca profundament. Un cop aconseguit l’objectiu d’atrinxerar-se, retorna al menjador, suat i exhaust. Apaga els llums i es deixa caure sobre el sofà.

Tanca els ulls i intenta recuperar la calma. Quan els obre, s’adona que hi ha llum al balcó. Està segur que havia estat tota l’estona a les fosques, tot i que pot ser que en la revolada que ha fet per entrar a tancar portes i finestres hagi tocat l’interruptor inconscientment.

El sofà està d’esquena al balcó, però a la paret del seu davant veu la claror que hi projecta el llum exterior, com si fos la pantalla del cinema. Hauria d’aixecar-se, tancar el llum de fora, deixar-ho tot ben assegurat i anar-se’n al llit d’una vegada, però està totalment desvetllat i espantat. Incapaç de prendre bones decisions. Se sent com el protagonista d’una pel·lícula de por d’aquelles que mai no ha suportat.

I llavors una ombra es mou a la paret. Una ombra que només pot ser d’algú que està al balcó. L’ombra es mou cap a la porta corredissa que dona accés al menjador i s’hi queda. Se l’imagina amb les mans fent cassoleta i els ulls enganxats al vidre, mirant cap endins.

L’Eloi s’encongeix al sofà, intentant fer-se invisible.

Incomprensiblement, no entra i desfà el camí cap a la cadira exterior. Qualsevol altre accés a la casa ha quedat barrat. Qui sigui que està al balcó, només pot entrar per la porta corredissa del menjador. Ha estat a punt de fer-ho i l’Eloi no entén per què no ho ha fet.

El cap li corre massa de pressa, com quan vas amb bicicleta i els pedals roden més ràpid  que la cadena. Què ha de fer? Qui hi ha allà fora? Hauria d'abaixar persianes i tancar portes i finestres. Llavors, finalment segur dins de casa, trucar la policia perquè el vinguin a ajudar. Sua. Batecs frenètics retronen dintre seu. 

Ha de pensar bé els passos que ha de fer. No pot fallar. Només faltaria que quan volgués abaixar la persiana ràpidament, se li encallés als dits i l’intrús del balcó entrés sense poder-ho evitar. Ha d’aixecar-se del sofà sense fer soroll. Després haurà de desplaçar-se cautelosament fins a l’altre cantó de la porta corredissa, que és on hi ha la cinta de la persiana, per abaixar-la ràpidament. Molt ràpidament.

Belluga les cames per comprovar que no les té adormides i s’aixeca lentament procurant ser el màxim de silenciós. Deixa les xancletes a un costat i comença a caminar descalç, com els personatges de les pel·lícules quan no volen fer soroll. Cada pas li costa un munt. La por el frena com si arrossegués un llast i el coratge que l’hauria d’empènyer a avançar no ha comparegut. Així doncs és només un tímid instint de supervivència i protecció familiar qui l’obliga a executar aquella arriscada maniobra.

Deixa el sofà a la seva esquerra i s’alinea amb l’inici de la porta corredissa, però a un parell de metres de separació. Si la cinta de la persiana estigués a aquest cantó esquerre tot seria més fàcil, però és a la dreta. Cal superar aquests dos metres de superfície transparent que donen accés al balcó per agafar-la. Nota els batecs trepidants a les temples, a la gola, als canells...tot ell és un batec d’extrema paüra. S’hi juga la vida i no sap ni per què ni contra qui. És un autèntic malson.

Molt a poc a poc, procurant no fer cap mena de soroll es desplaça cap a la dreta de la porta. Les plantes dels peus suades s’enganxen al terra i les ha de desenganxar suaument per fer cada nova passa. Gira la vista cap a l’esquerra del balcó i veu la seva cadira ocupada per algú que està de costat, fumant. És un home corpulent. Duu una gorra vermella amb la visera al clatell, el tors nu, unes bermudes amb estampat de camuflatge i unes botes de canya alta, com les dels militars.

L’Eloi allarga la mà buscant la cinta de la persiana, però encara no hi arriba. Fa un petit pas per poder-la atansar i llavors tot es precipita. L’intrús del balcó es gira i el veu. Les mirades es creuen i tots dos es mobilitzen ràpidament. L’Eloi tiba la corda per fer abaixar els llistons de la persiana mentre aquell desconegut s’aixeca d’una revolada intentant posar un peu que li deixi un accés obert.

Tres dits és tot el que queda perquè la persiana arribi a baix de tot. L’Eloi no pot tibar més de la cinta. Ja ha baixat tota. Els llistons estan comprimits, l’un sobre l’altre. No entra ni una escletxa de llum. Només per l’espai que la sabata de l’intrús ha aconseguit bloquejar abans que arribés al terra.

L’Eloi clava el taló del seu peu nu sobre la punta de la sabata, però no li fa ni pessigolles. Llavors veu aparèixer els dits d’unes mans al costat de la sabata, fent força per intentar ampliar la petita obertura. Gira la vista desesperadament buscant com evitar-ho. Agafa la cadira que té més a l’abast, l’enlaira i la descarrega amb tota la potència sobre la sabata. Un gruny de dolor respon des de l’altre cantó i les mans desapareixen.

L’adrenalina circula per les autopistes sanguínies, excedint tots els límits de velocitat. Aquell gruny de dolor del balcó és el primer senyal que li fa pensar que pot sortir victoriós d’aquella lluita, que li recorda les dels gladiadors romans en què només un podia sobreviure. Fins ara l’Eloi es veia irremeiablement mort, però ara veu una possibilitat i s’hi aferra. Torna a agafar la cadira i la descarrega un cop i un altre sobre aquella sabata. No pensa aturar-se fins que el fill de puta que l’està amenaçant no tregui el peu d’allà. Però ara no hi ha cap reacció des del balcó. Com si s’hagués fet immune al dolor. I llavors passa... 

Sent un soroll al safareig i immediatament s’adona que aquella era l’única porta que no havia tancat. És un soroll sincopat format per dos sons diferents, un de més fort i un de més fluix. Primer el fort, immediatament després el fluix i llavors un interval una mica més llarg per tornar a repetir la seqüència. Clarament són les passes d’una persona coixa que porta un peu calçat i l’altre descalç. 

Les neurones de l’Eloi comencen a transmetre descàrregues elèctriques a altíssima velocitat. Safareig, cuina, menjador. L’intrús està a punt d’arribar on és ell. Posa una cadira bloquejant la porta de la cuina i la seva primera idea és escapar per la porta d’entrada. Podria fer-ho. La persona que intenta entrar-li a casa va coixa i no l’atraparia. Però deixaria indefensos la Teresa i el Nil, que dormen. És el que el cos li demana, però no pot fer-ho. No s’adona que una llàgrima li llisca galtes avall mentre tanca fort els ulls a la recerca d’una idea que li salvi la vida. Pensa, pensa!, es diu a si mateix. Però ha d’obrir-los de seguida quan sent els cops que dona l’atacant a la porta de la cuina intentant obrir-la. No li costarà gaire...

No pot fugir i no creu que tingui cap opció si s’enfronta a una lluita cos a cos. Per primer cop a la vida entén els americans i la seva obsessió amb les lleis que permeten la possessió i ús de les armes en defensa pròpia. Tant que els ha criticat sempre i si ara ell fos caçador i tingués una arma carregada no dubtaria en disparar contra aquell desgraciat que té a la cuina intentant atacar-lo. Però està desarmat. 

Mira al seu voltant, buscant alguna cosa que li permeti allargar les seves possibilitats i veu les eines de la llar de foc. Són de ferro forjat negre, amb els mànecs daurats. Hi ha l’atiador, el recollidor, l’escombreta, les pinces i una mena de forca de només dues pues que li sembla el més adient per atacar. Agafa aquest bident d’una revolada i s’amaga a l’únic lloc on creu que pot sorprendre el desgraciat que ha entrat des del balcó.

L’espera és curta, però infernal. La seva respiració accelerada es combina amb els espetecs de la porta de la cuina quan cedeix als embats d’aquella força desconeguda. Rere la curta paret que l’amaga, l’Eloi veu avançar l’ombra d’aquell cos mentre agafa amb força el bident de la llar de foc. Sent el tacte fred del ferro a les mans i posa tota la seva atenció en el que creu que serà la seva única oportunitat. L’ombra avança a poc a poc. Aviat apareixerà el cos d’aquell intrús. És ara o mai.

En el moment que veu aparèixer el peu calçat, l’Eloi surt del seu amagatall i enfonsa la forca a la panxa d’aquell homenàs. No pensa. Només actua. Si hagués pensat l’hagués sorprès la resistència inicial de la carn, però ha seguit empenyent i ha anat vencent la densitat dels teixits. El gegant ha començat a cridar i l’Eloi, per impedir que els crits despertin els qui dormen, ha desclavat la forca i l’ha fet servir de garrot per donar-li un cop al cap.

Diuen que mai no es pot preveure com reaccionaríem en una situació límit i ara mateix l’Eloi podria subscriure aquesta idea. Aquest Eloi animal que lluita per la seva vida, ataca i pren la iniciativa era inimaginable i només la por i el risc de morir han estat capaços de fer-lo aparèixer. 

El desconegut, atordit pel cop al cap i veient com li surt sang de les ferides de la panxa, emprèn la fugida en direcció a la cuina de la qual ha vingut. Malferit i tentinejant va desfent el camí. L’Eloi el segueix des de darrera. Podria tornar-li a clavar la forca i segurament matar-lo, però no vol haver de desfer-se d’un cadàver. Només vol que aquell fill de puta surti de casa seva i s’escapi. Si ha de morir-se que es mori al bosc. Només vol acabar amb aquell malson. 

Ja són al mig de la cuina i l’intrús fa intenció d’agafar un dels ganivets que hi havia a la vista. Per sort, l’Eloi està amb els cinc sentits alerta i li dona un cop de bident al braç abans que pugui abastar-lo i un altre cop a l’esquena. Així aconsegueix que continuï avançant en una escena ben grotesca de fugida a càmera lenta. Sigui com sigui, al final l’estrany traspassa la porta del safareig i l’Eloi li dona un últim cop de forca per estimular-lo que segueixi avançant. Però ell ja es queda dins. Segur. 

Tanca la porta del safareig i abaixa la persiana. S’assegura que tots els tancaments del menjador, especialment la porta corredissa que dona accés al balcó quedin també ben tancats. Per fi està hermèticament reclòs dins de casa seva i gira la vista al seu voltant. Cadires esbarriades i taques de sang pel terra. La porta de la cuina destrossada. Li sembla un preu raonable a canvi d’haver salvat la vida. Tres vides. També les de la dona i el fill que estranyament no s’han despertat.

Després es mira a si mateix. Està suat. Amarat. Exhaust. I mentalment se sent del tot desorientat. No sap què coi li acaba de passar. Qui ha entrat a casa seva? Què volia? Ha estat a punt de perdre la vida i no sap ni per què. Ha estat a punt de matar un home i no sap per què. Neteja la sang del terra i finalment es deixa caure sobre el sofà. Què hauria de fer ara? Trucar la policia? I què els hauria de dir? No té proves de res. Està massa atabalat i decideix dutxar-se per intentar asserenar-se.

Deixa que l’aigua tèbia llisqui sobre el seu cap molta estona i, quan torna al menjador amb una tovallola al voltant de la cintura, només la porta de la cuina trinxada li recorda el que ha passat.

Fa molta calor al menjador amb totes les portes tancades. Obre la finestra lateral i apuja una miqueta la persiana per espiar per les escletxes. La visió esbiaixada del carrer no li aporta informació. Tot sembla normal. No es veu cap cos estès al mig del carrer. No es veu res. Però no se sent amb forces per apujar-la del tot i sortir al balcó a mirar. Té por del que pugui trobar. Fins i tot té por de no trobar res i seguir tenint por. Avui no prendrà cap decisió. Demà serà un altre dia.

Fa una última mirada al menjador abans d’anar-se’n cap al llit. Llums tancats. Portes tancades. Persianes abaixades. Només les escletxes en la de la finestra lateral que ha deixat oberta perquè entri una mica d’aire. Se’n va cap al dormitori sense girar la vista enrere. Si ho hagués fet, s’hagués adonat que, just quan ell es girava, s’havia tornat a encendre el llum del balcó...