Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata, Caramelles, Matinada, T.O.C....
AEROPORT
El Manel torna a mirar la pantalla on s’anuncien les sortides dels vols i comprova que el seu encara no té assignada porta d’embarcament. Al marge dret surt un retard de 115 minuts. Gairebé dues hores!
La cara se li congestiona, sacseja la mirada a banda i banda i exhala l’aire de manera tràgica. Comença a fer-li mal tot, sense que pugui trobar un origen concret del malestar: li ve de dins. Es planta davant de la màquina de cafè i l’estudia. L’atabalen aquestes màquines. No sap mai si ha de començar introduint les monedes o seleccionant el producte. Finalment se’n surt i clica l’opció del tallat. Recull el got de paper i fa un primer glop per confirmar que és horrible: aigualit i amarg. No pot evitar mastegar un “Quina merda” entre dents. Busca una paperera i el llença.
Troba una butaca lliure i seu. A la seva esquerra, hi ha un noi prim, amb rastes, pírcings, tatuatges, pantalons curts estripats i botes militars. Està jugant a un videojoc on no para de matar gent. Celebra cada nou assassinat amb ràbia continguda i nota com li adreça mirades que ell no vol respondre. A la seva dreta, una jove musulmana té el mòbil falcat al vel i parla amb veu aguda, mentre menja pistatxos i va dipositant les closques en una bossa de plàstic que té a la falda.
El Manel es concentra en l’aplicació de la companyia aèria: 20:45 BCN – 22:35 ORY. Aquest era el pla original. Ja no li feia gràcia haver d’agafar el metro a l’aeroport d’Orly a quarts d’onze de la nit i fer els quaranta minuts fins a la zona de Saint Dennis. Ara hi arribarà de matinada, haurà d’agafar un taxi i li sortirà molt més car. Com més gran es fa, més odia aquestes situacions en què les coses escapen de l’ordre previst.
També l’atabala la companyia dels seus veïns de seient. Els trets de les metralladores, els esgarips dels que moren i les sàdiques celebracions del noi que juga a la seva esquerra. La cantarella de l’interminable monòleg de la dreta, salpebrada pels espetecs de cada pistatxo que obre amb les dents. Nota que cada cop es va encongint més, com si volgués tancar-se dins d’una càpsula per aïllar-se del que té al voltant. Al final, decideix escapar d’aquell entorn i s’aixeca per estirar les cames.
El Manel és un home tranquil. Tota la vida ha estat mestre d’escola i fa poc que s’ha acollit a la jubilació parcial. Amb seixanta-tres anys i bona salut, només ha de fer classes els dilluns i els dimarts. Li queden caps de setmana de cinc dies que, de tant en tant, aprofita per visitar els nets que té a París. Busca a la galeria de fotos i de seguida li aflora un somriure quan veu la Mariona i el Cédric bufant les espelmes d’un pastís, l’última vegada que els va visitar. Puja la dopamina, baixa el cortisol.
Arrossegant la maleta de rodes, va deambulant sense rumb fins que li criden l’atenció dos homes. Semblen una versió moderna dels Dupont i Dupond del Tintín. Els dos van vestits igual: jersei de màniga curta de color negre, pantalons curts blancs per sobre del genoll, sabates nàutiques sense mitjons i ulleres de sol. Un porta barba i l’altre no i al Manel li ve al cap anomenar-los Barba i Mec. Sembla que estiguin fent una actuació de carrer. S’adrecen a dues dones que tenen assegudes al davant, però parlen amb un volum massa alt, com si volguessin que se n’assabentés tothom. Riuen exageradament i gesticulen molt. Les dues dones somriuen de manera educada, però no semblen compartir el seu entusiasme. Per això el Manel pensa que no van junts i simplement les han agafat de “víctimes” de la seva actuació.
En Barba ensenya la pantalla del mòbil i fa grans riallades tirant el cos enrere. Llavors, en Mec s’acosta, li pren de les mans i l’ensenya a tothom, amb les mateixes exagerades mostres d’alegria. Li retorna el mòbil i fa unes passes petites endavant i enrere amb els peus molt junts, com si escarnís algú, fins que de sobte s’atura i esclata en gran riallades. En Barba l’imita i riu, eixugant-se les llàgrimes i sacsejant el cos. Li dona una empenta que el fa trontollar i llavors en Mec se’l mira amb un rictus seriós, com si s’hagués enfadat, però de seguida demostra que era comèdia i li retorna l’empenta entre noves riallades. De cop i volta, en Mec es posa les mans als genitals, s’encongeix i comença a fer saltets alternant els dos peus. Mira en Barba i va assenyalant en totes direccions amb una mirada de patiment, fent evident que té una urgència. En Barba estén el braç cap a la dreta i en Mec surt disparat cap allà. Com que el Manel també ha d’anar al lavabo, el segueix.
Coincideixen als urinaris, un a cada extrem. El Manel es renta les mans després d’ell i veu, a través del mirall, com parla pel mòbil de manera seriosa i discreta, abaixant la veu i demostrant una preocupació que contrasta amb el personatge que interpretava moments abans. Quan acaba la trucada, en Mec es despenja la motxilla que duia a l’esquena i entra a un dels lavabos amb porta. En Manel, ja a fora, espera la seva sortida encuriosit i descobreix que s’ha canviat de roba. Ara porta una camisa de flors i uns texans curts i marxa en direcció oposada a la del lloc on ha deixat el Barba.
Mentre intenta trobar una explicació a aquest estrany comportament, el Manel busca la pantalla i comprova que encara queden 70 minuts perquè el seu vol embarqui. Passa per allà on seia abans i veu un empleat de neteja escombrant tot de clofolles de pistatxo escampades pel terra. No hi ha ni rastre de la noia musulmana i per un moment creua la mirada amb el noi del videojoc assassí, que empeny amb el peu algunes closques que estan sota seu perquè també les escombrin. El Manel segueix caminant fins que, un tros enllà, troba un espai tranquil amb tres seients lliures. Escull el de la punta i envia un missatge al seu fill:
Manel: El vol va amb dues hores de retard. Quan aterri, t’aviso.
Al cap de poc, el fill li envia la resposta amb una foto dels nets llançant petons:
Carles: El Cédric i la Mariona t’envien petons i et diuen bona nit. Vols que et vingui a buscar a l’aeroport?
Manel: No, no. Ja agafaré un taxi. Però espero que estiguis despert per obrir-me la porta...
Carles: Sí, home, sí. Per això no pateixis. No et deixaré al carrer. Carrega’t de paciència i intenta no posar-te nerviós. Ja saps que al final tot surt bé.
El Manel li envia l’emoticona dels dits encreuats, desitjant sort, i es queda mirant la foto dels nets amb un somriure.
De cop, nota com algú s’asseu al seu costat i no s’ho pot creure. És el noi dels tatuatges que matava gent al videojoc. Es miren i el noi el saluda:
—Bonjour, je m’appelle Christophe.
—Bonjour —el Manel contesta per educació, però no vol ser al seu costat i fa intenció d’aixecar-se.
El tal Christophe li impedeix, posant-li la mà sobre les cuixes, i continua:
—Excusez-moi. Je voudrais vous demander un service.
El Manel entén perfectament el francès. El va estudiar de jove i l’utilitza per parlar amb la seva jove i, si cal, amb els nets (tot i que els dos parlen perfectament el català). Li ha demanat un favor. Incòmode, se’l mira i espera que concreti la demanda.
—Je crois que vous allez à Paris, n’est-ce pas?
El Manel no entén com pot ser que aquell jove sàpiga on va. Ni ho entén ni li agrada. Rebobina i només se li acut que li hagi vist al mòbil quan seien de costat.
—Peut-être —li contesta ambiguament, posant-se a la defensiva.
—Alors, on prend le même avion. Parfait.
El Manel pensa que, de perfecte, res. No li fa cap il·lusió agafar el mateix avió que aquell noi tafaner que no el deixa aixecar. Nota com ja té les barres serrades i li comença una ombra de mal de cap, com sempre que la tensió se li acumula i no ho sap gestionar. El Christophe torna a prendre la iniciativa:
— Vous devrez m'apporter ces pilules dans votre valise.
El Manel s’esgarrifa: vol que li porti unes pastilles a la maleta! Segur que són drogues. No ho pensa fer. No vol tenir problemes quan passi el control de seguretat i l’enxampin amb droga. Només li faltaria això a la seva edat.
—Ce n’est pas possible —contesta, mentre el genoll dret comença a botar amunt i avall.
—Ne vous inquietez pas —li diu mentre li ensenya una capsa d’ibuprofens—. Tout le monde en porte. C'est autorisé.
El Manel no s’ho pot creure. Com gosa dir-li això? Si tothom en porta i estan permeses, que les porti ell mateix!
— Alors, vous pouvez les prendre vous-même —li respon.
El noi li explica que, pel seu aspecte sempre li miren tot i segur que no deixaran que les porti. En canvi, a ell ni tan sols li miraran. Li ofereix un bitllet de cinquanta euros com a compensació.
— Je veux vous remercier si vous pouviez me rendre ce service.
El Manel li aparta el bitllet, visiblement enfadat.
— Je ne veux pas de votre argent. Ni de vos problèmes.
Li ha volgut deixar clar que no volia saber-ne res, però el Christophe, aliè a la seva mostra de dignitat i valentia, li agafa la maleta, obre una mica la cremallera i hi diposita les pastilles i el bitllet. Quan ho veu, el Miquel nota un calfred recorrent-li l’esquena i de cop se sent lligat de mans, covard i vulnerable. Els seus ulls, que volien expressar duresa, de mica en mica es van aigualint i ja només mostren inseguretat i derrota.
— Après le contrôle de sécurité, tout sera fini —acaba dient-li el Christophe, intentant tranquil·litzar-lo.
I, dit això, s’aixeca tranquil·lament i s’asseu un tros enllà, en un lloc des d’on el pot controlar. El Manel pensa que, si ara provés d’aixecar-se, les cames li tremolarien i no l’aguantarien dret. De cop i volta, s’ha convertit en un involuntari traficant de droga i no sap com escapar d’aquesta situació. Deixa caure el cos enrere, tanca els ulls i comença a fer respiracions profundes per intentar asserenar-se.
Després d’un minut, obre els ulls i es planteja diferents escenaris. Podria anar a buscar algun policia i explicar-li el que li ha fet el noi, però sap que no ho farà perquè té massa por del que pugui passar-li després i no s’hi vol enfrontar. Si no diu ni fa res, possiblement no tingui cap problema al control de seguretat ja que, efectivament, sap que es poden dur caixes de medicaments habituals en l’equipatge de mà. Després de valorar pros i contres, decideix que no farà res, tot i que no n’està gens orgullós. Finalment s’aixeca i torna a consultar la pantalla.
Ara ja surt la porta d’embarcament, la B52, i el vol està anunciat al cap de 35 minuts. Decideix passar el control de seguretat d’una vegada i anar-hi, ja sense la càrrega que el neguiteja. Hi ha una llarga cua que serpenteja en una d’aquelles interminables ziga-zagues de cintes separadores. La cua va avançant lentament d’aquella manera en què cada cop que arribes a un extrem i canvies de direcció, tornes a creuar-te amb les mateixes persones cada vegada. Una d’elles és el Christophe, que va uns quants llocs darrere seu. Cada cop que queden de costat, el Manel gira la vista per no coincidir-hi.
Finalment li arriba el torn. Diposita la maleta, la bossa de mà, el mòbil i el cinturó a la safata i passa l’arc de seguretat amb el cor bategant-li de pressa. És una cosa que li passa sempre. Sempre es posa nerviós en aquesta situació perquè se sent indefens i a mercè del que els funcionaris li exigeixin. Tregui’s el cinturó, tregui’s les sabates, obri la maleta... Tot i que sap que no fa res malament, sempre té aquest sentiment d’inferioritat i por. I és clar, avui se li multiplica per mil.
Malgrat tot el neguit, passa el control sense cap incidència. Mentre recull les seves pertinences, veu com fan apartar el Christophe a un costat i li regiren la bossa de dalt a baix. No li troben res incorrecte i també passa a la zona d’embarcament. De mica en mica, se li va acostant fins que es posa a la seva alçada i li diu:
—Asseyons nous un instant.
El Manel no li contesta, però fa el que li ha demanat i seu al primer lloc on veu dues cadires lliures. Obre la cremallera de la maleta i li retorna la caixa de pastilles. Per un moment pensa si tornar-li també els diners, però al final se’ls queda, com a compensació per la mala estona que ha passat.
—Merci beaucoup, monsieur. À bientôt!
I s’aixeca i s’avança en el camí que tots dos han de recórrer fins a la porta B52.
El Manel ha de tornar a anar al lavabo. Els nervis n’hi han fet venir ganes. Quan surt, veu que un tros enllà està passant alguna cosa estranya. La gent s’ha acumulat en una mena de rotllana. Podria ser que hi hagués un personatge famós, la gent l’hagués reconegut i li estiguessin demanant fotos i autògrafs, però el Manel només pot pensar en coses negatives: persones desmaiades o que acaben de patir un robatori. Perquè, per a ell, els aeroports són llocs estressants on sempre ho passa malament. Retards, canvis de plans, entrebancs al control de seguretat, problemes amb la documentació, turbulències al vol...
Quan hi arriba, troba el Christophe assegut en un banc amb les mans emmanillades i la mirada al terra. Davant seu, un home amb camisa de flors i texans curts li està regirant la bossa i obre una caixa d’ibuprofens per comprovar que les pastilles de dins no corresponen al que anuncia l’embolcall. Sembla un policia de paisà que el Manel identifica ràpidament: és en Mec!
De sobte, tot encaixa quan en Barba s’incorpora a l’escena i, entre els dos, s’enduen el detingut passadís enllà. El Manel, que ha seguit l’escena discretament ocult rere els tafaners de les primeres files, de sobte nota com una descompressió. Els músculs es relaxen, les mandíbules s’afluixen, les arrugues del front es difuminen, el batec del cor es calma, les neurones abandonen el mode d’alerta... Es col·loca a la cua d’embarcament, estranyament tranquil, alleugerit de saber que el Christophe no volarà en aquell avió.
Després de tots els nervis que ha passat en les darreres hores, té la inusual sensació que ja res més no sortirà malament: la cua avançarà de manera àgil, trobarà espai per deixar la maleta al compartiment de sobre el seient, el vol serà tranquil... És una sensació totalment nova per a ell, però li encanta i es deixa arrossegar.
Efectivament, tot flueix de manera satisfactòria i, en un tres i no res, es troba assegut al seient de l’avió. Abans de desconnectar el mòbil, envia un missatge al seu fill:
Manel: Ja soc assegut a l’avió. Quan arribi a Orly t’envio un missatge.
Carles: OK. Que tinguis un bon vol.
Manel: Aquest cop estic segur que serà així.
