Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

2 de març 2021

Incomprensió, injustícia i indignació

Avui, 2 de març de 2021, hem rebut una autèntica gerra d'aigua freda!

L’Audiència de Barcelona ha revocat la reobertura del cas d’Helena Jubany.

Allò que havia costat 19 anys de perseverança i treball de formigueta d'una família humil lluitant contra capa i espasa per intentar esbrinar la veritat...

Allò que ara fa un any, benauradament va tenir un impuls definitiu, gràcies a l'emissió del programa de TV3 "Crims"...

Allò que després del programa de tele, va generar una onada de suport popular i indignació davant de la manifesta mala instrucció i pressumible obstrucció a la veritable justícia...

Allò que va materialitzar-se en un allau de participació a les xarxes socials, en recollida de signatures, en recollida de fons...

Allò que finalment va cristal·litzar en la reobertura del cas per part del jutge pertinent...

Allò que havia començat a evolucionar i estrènyer el cercle amb les primeres declaracions de nous testimonis que tombaven la coartada del principal imputat, la parella de la Montse Careta (ella sí, injustament acusada, detinguda, empresonada i morta després de suïcidar-se a la presó)...

Tot això, l'Audiència de Barcelona s'ho ha passat per l'engonal i ha dit que "fins aquí heu arribat".

Per què?

Per què considera “inútils” les noves diligències ordenades pel jutjat d’instrucció número 2?

Per què “impedeix” investigar un assassinat no resolt i clarament ple de punts foscos?

Per què construeix aquest “mur d’impunitat” al voltant del cas i els imputats als quals no permet investigar per esclarir el cas?

Quin sentit té tot això? L'objectiu dels tribunals no hauria de ser aclarir els fets d'un assassinat no resolt per trobar els veritables culpables i fer finalment justícia?

Francament, crec que serà MOLTA la gent que estarà d'acord amb les meves paraules i MOLT POQUES les que entendran la decisió de l'Audiència de Barcelona. Així que per una vegada US DEMANO QUE DONEU LA MÀXIMA DIFUSIÓ A AQUESTA REFLEXIÓ. Mai se sap quan podrà ser necessari que el màxim de la població estigui assabentada d'aquests fets per si cal mobilitzar-se o fer sentir la veu del poble que demana justícia.

Aquest 2021 el crim prescriurà per a les persones que no hagin estat mai investigades. El rellotge corre en contra dels nostres interessos...

Moltes gràcies!

1 de març 2021

"Cadaqués" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlag, Pedalant...

Espero que us agradi!

CADAQUÉS
El dia que celebrava cinquanta anys, els pares del Carles li van regalar un àlbum amb fotos de diferents moments importants de la seva vida. Enmig d’una gran expectació anava passant els fulls i somreia davant de les imatges del passat. Quan va arribar a la postal de Cadaqués va redescobrir una porta mal ajustada dels seus records. Una porta des d’on només li arribaven imatges borroses i sons esmorteïts. Associava aquella postal a una molt bona experiència, però no aconseguia fer-se’n una imatge més precisa.

Per desgràcia no era res extraordinari. Tenia una memòria horrorosa. Fins i tot quan un llibre o una pel·lícula li encantaven, al cap d’uns quants dies era incapaç d’explicar-ne detalls i només n’hi quedava una sensació agradable.

Per això veure aquella postal va ser com passar davant d’una pastisseria i sentir una olor fantàstica d’alguna cosa que feia molts anys que no havia tastat. De cop i volta, va sentir la necessitat d’entrar-hi, comprar-la i menjar-se-la per recuperar aquell gust que ja havia oblidat.

Havia de tornar a Cadaqués per recuperar les sensacions d’aquell estiu. Un llunyà mes d’agost en què el Pol i ell van passar-hi dues setmanes fantàstiques, com tot el que es viu als vint anys.

El Pol... Què se’n devia haver fet? Semblava una constant a la seva vida. Relacions que l’acompanyaven durant una part del trajecte i després acabaven fonent-se. Havia estat casat i s’havia acabat separant. Sempre havia tingut molts amics, però amb el temps els anava canviant per d’altres. No era pas que acabés barallat amb ningú i sempre tenia gent amb qui sortir, però mai no acabaven fent-se duradors.

Recordava vagament -per culpa d’aquella mala memòria- que el Pol havia estat un gran amic durant els anys de joventut. Però després havia trobat feina a Madrid, s’havien anat espaiant les trucades i al final havien deixat de saber l’un de l’altre.

No hi havia tornat a pensar fins que havia vist aquella postal, però des d’aquell dia dins seu havia anat creixent el desig de tornar a Cadaqués. I finalment havia arribat el dia de fer-lo realitat.


És un dissabte de mitjans d’abril. El Carles s’ha llevat d’hora per fer tota la tirada amb el cotxe i ha arribat cap a les onze als entorns de la vila. Fent els revolts de baixada, on la carretera juga a cuc i amagar amb el paisatge, ha començat a notar les pessigolles del record. A l’entrada del poble ha evitat l’aparcament municipal i ha enfilat la carretera que s’ofereix a mà esquerre i mena cap a la zona de Portlligat i el Cap de Creus. Li ha costat una mica, però al final ha pogut aparcar davant del cementiri, ben a prop del càmping on van estar instal·lats fa trenta anys.

Cadaqués t’estimi

Quan ha baixat del cotxe i ha notat a la pell l’aire i la llum, ha estat com viatjar en el temps. Espontàniament li ha sortit dir en veu alta aquella frase típica que tant havien repetit. Ha estat un bon començament, aquell flaix. Van triar Cadaqués per passar aquelles vacances perquè tenia fama de ser un dels pobles més bonics de Catalunya i encara no hi havien estat mai. I no els va pas decebre.

Sense pensar-s’ho massa s’ha deixat portar, tot buscant el camí que seguien per anar del càmping al centre. Era un carreró sense asfaltar que baixava fins a mar, estret i amb un mur de pedra seca a mà esquerra que el separava d’un camp d’oliveres. I de seguida l’ha trobat.

Començava sent un camí de terra que acabava desembocant en un carrer, amb petites voreres, cases i alguna botiga. Li sembla recordar que hi havia un restaurant. Però del que està segur és que a mà esquerra hi havia una petita llibreria. L’aparador els havia cridat l’atenció el primer dia que hi van passar i hi havien entrat vàries vegades. S’ho passaven molt bé badant entre les obres que oferia: petites edicions de poesia i art, grans llibres de fotografia, una secció de còmics i una acurada selecció infantil, a part dels èxits de vendes del moment. Era un lloc molt acollidor i el llibreter sempre els havia tractat molt amablement, tot i que mai no hi van comprar res. Devien haver tancat perquè ja no en quedava ni rastre.

“...al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver...

Li han vingut al cap aquells versos d’una cançó del Sabina. Potser el xoc entre aquell passat idealitzat per les vivències de joventut i el present actual pot ser dolorós. Aquella llibreria on havien passat tan agradables estones ja no existeix, el seu company Pol no sap ni on és ni què fa... Però, comptat i debatut, no li sembla que allò hagi de ser traumàtic i li ve de gust seguir recuperant els racons on havien passat aquells llunyans dies d’agost.

Ha arribat a Es Poal, una caleta de còdols on només hi caben tres o quatre barquetes. Ha trepitjat aquelles pedres i n’ha agafat una, tot recordant la nit en què van arribar-hi després d’un sopar. Tornaven al càmping amb la bufeta plena i la rialla fàcil i el seu amic va acostar-se a l’aigua per pixar de cara al mar. Ell, assegut sobre una barca girada de cap per avall, intentava avergonyir-lo i li anava llençant pedres per desconcentrar-lo. Tots dos reien com nens petits. Si allò no era la felicitat, s’hi devia acostar força. 

Ha tornat a llançar la pedra i, amb aquell agradable formigueig al cervell i un somriure pintat a la cara, ha continuat la passejada. Ha seguit arran de mar fins que ha arribat al Casino, un racó privilegiat des d’on contemplar una imatge completa de la badia. L’interior del local tenia l’encant dels vells cafès de poble i a la primera planta hi havia sempre exposicions d’art, però ell s’ha adreçat a la terrassa de la platja. Quines bones estones hi havien passat al voltant d’unes cerveses, fent plans i gaudint de les vistes. Ha tornat a seure-hi per fer un cafè i ha recordat les panoràmiques que havien fet des d’allà. 

En aquells anys encara no existia la fotografia digital i tenien les clàssiques càmeres amb rodets de 12, 24 o 36 fotos, que calia portar a revelar a la botiga. Fins molts dies després d’haver fet les fotos no veies com havien quedat i sempre en sortien algunes de mogudes o fosques. Al Pol li agradava molt la fotografia i havia tingut una idea. Feia diferents fotos consecutives d’un paisatge i llavors, quan les tenia en paper, les enganxava una al costat de l’altra i aconseguia una gran panoràmica artesanal. N’havien fet una des d’allà mateix i l’havia tingut molts anys penjada a l’habitació de casa dels pares. On devia haver anat a parar?

Remoure aquells records li ha provocat una sensació estranya. D’una banda li han vingut moltíssimes ganes de posar-se en contacte amb el Pol i provocar un retrobament per compartir totes aquelles vivències. I de l’altra s’ha sentit culpable de no haver fet prou per conservar aquella amistat. Pensa que, després de tants anys, potser aquest interès no seria ben rebut. De fet, ell mateix no ha fet mai cas quan li han arribat convocatòries de sopars d’ex-alumnes. Sempre ha pensat que, si ha passat tants anys sense veure aquelles persones, senyal que no hi tenia prou vincle i no val la pena intentar avivar unes brases que ja no tornaran a cremar. Però li vindria tant de gust tornar a tenir l’amic al costat en aquells moments...

Debatent-se entre aquests pensaments, s’ha acabat el cafè i ha continuat la caminada. Sabia que si seguia vorejant el mar trobaria la Torre des Baluard i encara més enllà el famós tros porxat amb els arcs de la Riba Pitxot, les botiguetes i els restaurants. Però de sobte ha canviat de plans. 

Ha vist la mica de placeta, el gran arbre i el portal que menava al Call. La porta d’entrada al laberint de petits carrers blancs, esquitxats pels colors de portes, finestres i flors als balcons. Li han vingut a la ment les tardes viscudes entre aquells carrerons, mirant els aparadors i els menús dels restaurants, empaitant turistes per lligar o almenys divertir-se mentre ho intentaven...

Aquesta ha estat la brúixola que ha guiat les seves passes i s’ha endinsat al portal des del qual ja s’entreveien les façanes blanques i l’aparador vermell del “Colmado”, un dels comerços emblemàtics del poble.

I llavors ha recordat la botiga hippie que havien descobert. Entre el que hi venien i la botiguera, que estava boníssima, es va convertir en un punt recorrent de pelegrinatge. Hi anaven sovint i fins i tot hi havien acabat comprant: alguna samarreta, un penjoll i un disc del qual, estranyament, sempre més havia retingut el títol: “Música para desaparecer dentro”. Melodies atmosfèriques, sons de la natura, sintetitzadors relaxants i hipnòtics... Estaria oberta encara aquella botiga?

Ha decidit buscar-la sense tenir cap punt de referència sòlid entre la boira del passat i ha enfilat una pujada, atret per les flors liles que regalimaven de diversos balcons. Li encanta aquest contrast entre les parets blanques i els colors vius dels elements que els guarneixen. S’ha deixat portar per l’entramat de carrers entre pujades, baixades i escaletes. I ha anat creuant-se amb gent que li regalaven les orelles amb diferents parlars. Ha sentit català (no gaire), espanyol, francès, anglès, rus... No té gens clar si s’està apropant o allunyant del punt que busca, però tampoc no s’hi atabala. Està gaudint tant del passeig que no serà cap drama si no l’acaba trobant. I llavors, quan menys ho espera, reconeix la botiga rere una cantonada.

No ha canviat gaire de com la recordava. Finestres amb marcs de fusta blava, porta d’entrada també blava amb dos graonets, samarretes i mocadors pintats a mà exposats a la façana, testos amb flors al terra del voltant de la botiga... S’acosta a l’aparador i hi troba algun inevitable reclam dalinià, bijuteria, miniatures de barquetes de pesca, imants i postals amb imatges del poble, espelmes aromàtiques de colors... De fet, de dins surt una barreja d’olors molt agradable d’aquestes espelmes. Cítrics, maduixes, poma verda...

Després d’algun dubte, entra badant com un turista despistat. Però el seu objectiu és un altre i de seguida l’assoleix: ha vist la mateixa botiguera de fa trenta anys. El temps ha passat també per a ella, però ha envellit bé. Continua trobant-la molt atractiva: cabells arrinxolats castanys, morena de pell, llavis molsudets i molt ben proporcionada. A la cara hi té alguna arruga que no vol dissimular l’edat i li afegeix interès.

Embadalit, no té temps de reaccionar i les mirades coincideixen. Ella el saluda amb simpatia i franquesa i ell li respon entre atabalat i avergonyit, com un nen agafat en falta. De seguida es gira, fingint interès per algun producte i llavors li sap greu haver desaprofitat l’ocasió. Podria haver encetat una conversa, explicar-li que fa molts anys passava gairebé cada tarda per allà amb el seu amic, demanar-li si l’havia reconegut... Però ja ha perdut l’oportunitat. Va mirant tot el que ofereix la botigueta i de sobte s’adona que està sonant música. No identifica la cançó, però té clar que és un tema dels que escoltaven fa molts anys. Mentre intenta rescatar el nom del grup que la cantava, entén que aquell és un dels encants d’aquell establiment. Està a cavall del present i el passat, és com un espai màgic que fa de pont per als records. Pensa tot això mentre sent els darrers acords de la cançó i ni s’imagina el que està a punt de succeir.

Després d’un breu silenci, comença una nova cançó. Unes notes de piano se li entortolliguen entre les cames i li posen la pell de gallina: Elton John! 

Aquella cançó que tot just comença a sonar (*) estava a la cinta de casset que van escoltar fins a no poder més fa tres dècades. Era un tema que tenia un punt d’èpica creixent que encaixava perfectament amb l’emoció amb què vivien aquells moments. 

Tanca els ulls i es veu recorrent amb cotxe el camí que porta al Cap de Creus. Els vidres abaixats. L’aire fent-los voleiar els cabells i inflant-los les samarretes. La mirada amarada de tota la màgia que es desprèn del paisatge rocós. I la música a tot drap, escampant generosament les notes del piano que combinen perfectament amb aquell paisatge. I ells cantant com si no hi hagués demà. Eufòrics, amb la pell de gallina, amb la consciència d’estar bevent la vida a glops, sense reserves, intensament, amb total plenitud.

Segueix amb els ulls tancats i ara la cançó el transporta a una d’aquelles cales. Hi han anat amb dues franceses que van conèixer la nit abans. Van acabar tots quatre al càmping. Ell amb la més alta al cotxe. El Pol amb l’altra dins de la tenda. Després de dormir poca estona, es van despertar amb ganes de seguir gaudint del moment i van tornar a enfilar cap al Cap de Creus. Han trobat un racó discret i allà s’estan banyant nus. Duen unes ulleres d’aquelles amb tub que permeten capbussar-se i gaudir del fons marí. Quan se les ha posat i ha mirat cap avall ha al·lucinat i li ha vingut vertigen per la profunditat que hi havia i la preciositat del paisatge: les roques, els peixos de diferents mides i colors que neden despreocupadament a pocs metres d’ells, les algues, els coralls, els eriçons de mar... Al cap de poca estona ha de treure el cap de l’aigua perquè se sent emborratxat de tanta bellesa.

...Laughing like children, living like lovers

Rolling like thunder under the covers

And I guess that's why they call it the blues...

S’adona que aquesta cançó és com un trampolí que l’ha portat de cop als detalls de trenta anys enrere. Ara recorda un capvespre a Portlligat. El dia està caient i al cel comença la batalla de colors que acabarà guanyant la nit. Seuen arran de mar, sota la casa-museu Dalí, allà on hi ha amarrades unes poques barques que encara surten a pescar. Els peus descalços els pengen a dos pams de l’aigua i el moment es presta a confessions i plans impossibles d’acomplir. La vista està fixada a l’aigua del mar que reflecteix espurnes intermitents dels darrers rajos de sol. Sons hipnòtics de les onades que venen i van. Xiscles esporàdics d’algunes gavines. Ganes que el temps s’aturi. Tan de bo pogués ser així l’eternitat...

El Carles ha quedat immòbil, amb la mirada perduda entre els seus records, totalment abduït per aquella cançó que feia tants anys que no escoltava. I llavors arriba el fragment en que l’harmònica d’Stevie Wonder gronxa i sacseja les notes, actuant com una autèntica catapulta. Sent com unes pessigolles darrere de les orelles i ara imatges, sons i sensacions van caient al seu voltant com una successió de flaixos del passat:

...el so de cascavells dels elements metàl·lics dels pals dels vaixells fondejats a la badia, gronxats per les onades...

...els pins totalment inclinats per l’efecte de la tramuntana a l’illot davant la platja des Sortell...

...els estels pampallugants que miraven recolzats sobre les roques en una nit de borratxera...

...la salabror de la pell torrada de la francesa quan la recorria amb els seus llavis...

...la fiblada que va sentir al peu el dia que va trepitjar un eriçó mentre exploraven una cala...

...la cursa que van fer escapant del restaurant on havien sopat i, per error, no els havien cobrat la beguda i les rialles i els crits amb que van celebrar-ho quan ja es van sentir prou allunyats: “Sangria barata!”...

L’harmònica s’ha aturat i el Carles se sent com si acabés de travessar una tempesta. La cançó continua, ara ja encarant la seva recta final, però per fi pot tornar a escoltar-la des de fora. Se sent com aquelles boles decoratives que representen un paisatge nevat, on el pòsit de records encara segueix donant voltes, però mica a mica es va alentint i va davallant per tornar a dipositar-se al fons. Mira al seu voltant i recupera la sensació de control sobre el present. La botiguera el mira i li torna a somriure. Per fi ell es decideix a trencar el gel:

- Feia molt temps que no tornava a Cadaqués i m’ha fet molta il·lusió retrobar la teva botiga.

- Que bé! De quan estem parlant?

- Trenta anys! Una eternitat...

- Vaig obrir-la fa trenta-tres anys o sigui que ja estava aquí. A vegades sembla que hagi passat molt temps i a vegades que hagués estat ahir mateix...

- Exacte! La botiga està igual, tu estàs igual i sona la mateixa música.

- Ja m’agradaria a mi estar igual -somriu ella, coqueta-, però suposo que no em puc queixar de com m’ha tractat el pas del temps.

- Gens ni mica. Sentint la cançó d’abans m’han vingut moltíssims records de les vacances que vam passar aquí. Una onada de felicitat absoluta.

- Cualquier tiempo pasado fue mejor”? -l’interroga amb la mirada.

El Carles s’ha quedat pensatiu i ella ha aprofitat per disculpar-se i anar a atendre a uns clients que la reclamaven. 

No quiero regresar al sitio del que he huido

a buscar las razones por las que me marché...

Aquests versos de Benjamín Prado repiquen al seu cap, tot i que sap que no descriuen la seva situació. Ell no va pas fugir de Cadaqués. S’hi hagués quedat allargant eternament aquells dies tan perfectes. Si de cas havia fugit de la seva vida habitual i havia descobert una mena de paradís on gaudir intensament de la vida amb el seu amic de l’ànima. 

Es llevaven quan el cos els deia prou, es banyaven a la platja o a la piscina, decidien sobre la marxa què farien. Dinaven on volien i a l’hora que els venia de gust. Passejaven, descansaven, xerraven, jugaven... Anaven a dormir quan el cos els ho demanava, on volien i amb qui volien. Simplement vivien. I de cop s’adona del secret d’aquells dies: la llibertat!

No són les raons per les que va marxar, però és la raó que va fer tan especials aquelles setmanes de fa trenta anys. Una llibertat que potser mai no ha tornat a sentir tan a flor de pell com aquella vegada. Mica a mica les obligacions van anar guanyant terreny, els horaris van començar a omplir forats de la seva agenda i sempre calia consultar amb un o altre què podia o no podia fer. Amb els seus pares, amb la seva parella (quan en va tenir), amb les responsabilitats laborals... En canvi, en aquelles vacances, el Pol i ell havien decidit sempre sobre la marxa i sense cap imposició. Fins i tot hi havia hagut moments en què un havia fet una cosa mentre l’altre en feia una de diferent i allò mai no havia suposat cap problema. Es respectaven mútuament la llibertat i coincidien en moltíssimes de les coses que els agradava fer.

Qui sap si el Pol havia tornat mai a Cadaqués com ara ho havia fet ell? Altre cop torna a sentir dins seu la lluita entre el desig de contactar-hi i la por al rebuig o la indiferència. S’acomiada de la botiguera després de fer-s’hi una foto de record i torna a sortir al carrer. Fa un parell de fotos més de l’exterior de la botiga i baixa a seure a un banc prop del mar.

Obre el mòbil i confirma que no té el seu número. Pensa que potser allò és un senyal que no ha de contactar-hi, tot i que sap que, amb la molta gent que coneix, és un problema de fàcil solució. Va resseguint la llista de noms i en veu més d’un que segurament li podrien facilitar. Finalment es decideix i amb un parell de missatges l’aconsegueix. L’afegeix a l’agenda i s’atura un moment.

Cada cop té més clar que hi acabarà contactant. Es coneix i sap que a hores d’ara dins seu ja ha pres la decisió, encara que no l’hagi executat. Si li contesta el missatge i li manifesta ganes de retrobar-se serà un moment genial. Però... i si no li contesta? O si ho fa amb frases de compromís i li demostra que no comparteix el seu entusiasme?

Al Carles li sembla que no està preparat per a encaixar aquest segon escenari i això és el que el reté. Intenta posar-se al lloc del seu amic: quines paraules li tocarien la fibra i el farien reaccionar? En tot això va rumiant amb el telèfon als dits i la mirada navegant sobre les suaus onades que té al seu davant.

Comença a escriure un missatge, però el rellegeix i no l’acaba de convèncer:

Ei, Pol. Sóc a Cadaqués,

recordant les vacances més

meravelloses de la meva vida.

M’encantaria saber com et van

les coses i xerrar amb tu.

Pensa que amb aquelles paraules és impossible transmetre tot el que ha sentit en aquelles hores que porta trepitjant la vila empordanesa. Hauria d’agafar-lo i portar-lo allà amb ell. Segur que llavors, quan notés la brisa a la cara, veiés els carrerons blancs, toqués les pedres de Es Poal, entrés dins de la botiga hippie i veiés de nou la botiguera... Llavors si que de seguida es posarien tots dos en sintonia i parlarien el mateix idioma emocional.

I si dins de la botiga hagués escoltat la mateixa cançó que ha sentit ell... Allò si que ha estat definitiu! El poder evocador de la música ha estat increïble! I de cop ho té clar: li ha d’enviar la cançó.

Ràpidament la busca per internet, copia l’enllaç per afegir-lo al missatge i finalment ho arrodoneix tot amb la foto que s’ha fet amb la noia de la botiga. Pensa que si amb tot allò no aconsegueix despertar la seva complicitat, ja no ho aconseguirà amb res i finalment li envia.

Alea jacta est

Mira l’hora i veu que ja són quarts de dues. Creu que un dinar reposat davant del mar, amb aquell solet de primavera llepant-li la pell serà el millor per esperar la resposta. Seu a la terrasseta més propera i demana una clara i unes tapes.

A mig dinar, sona el senyal d’entrada d’un missatge i el cor li fa un salt. La primera reacció és obrir-lo ràpidament i llegir la resposta del Pol, però s’atura. En un dels llibres de l’Albert Espinosa va llegir:

Espera trenta minuts abans de comprovar una dada, d’obrir un correu electrònic o d’escoltar una cosa que canviarà el teu món. Només respira i espera.

I és un dels consells de l’Espinosa que ha posat en pràctica altres vegades. Es veu que si estàs molt pendent d’una notícia, els nervis i el neguit condicionen la manera de rebre-la i entomar-la. Tant si és positiva com negativa. En canvi si ets capaç de deixar una distància i t’asserenes, quedes en un estat d’ànim molt més propici per assimilar-la bé. Tant si és bona com si és dolenta. Després d’una pausa, estàs més ben preparat per encaixar els fets.

Així doncs, respira profundament, deixa reposar la mirada en les barques que es gronxen suaument a la badia en aquell dia fantàstic i decideix acabar de dinar abans d’obrir el missatge. De primer no pot deixar de pensar en les paraules que bateguen dins del seu mòbil, però mica a mica ho va relativitzant, li disminueix la impaciència i recupera una calma d’esperit que li sembla mot més apropiada per descobrir com ha reaccionat el seu amic.

Quan li porten el cafè, li sembla que ja ha esperat prou i obre el seu telèfon mòbil. Té tres missatges del Pol.

El primer és l’emoticona que té uns cors en comptes d’ulls. Repetida dos cops.

El segon és una foto que el deixa amb un somriure emocionat. És aquella panoràmica feta de fotos enllaçades de la badia on ara es troba ell. Aquella foto que havia tingut a l’habitació de la casa dels seus pares i no sap en quin trasllat va perdre.

El tercer és un text:

“Touché! Quina passada tornar a sentir

la cançó i veure la noia de la botigueta.

Que bé que ens ho vam passar a Cadaqués, tio.

Ara no puc, però al vespre et truco i

m’ho expliques tot. M’encantaria retrobar-nos

i posar-nos al dia. Després et truco.

M’has alegrat el dia! Moltes gràcies.”

Els seus dits només són capaços de posar l’emoticona amb el dit polze enlaire, però dins del seu cap comença a giravoltar un remolí d’agraïment i satisfacció, de nostàlgia i vertigen, de records i felicitat.

Connecta els auriculars al seu mòbil i posa de nou la cançó. Tira el cap enrere amb els ulls tancats, respira profundament i somriu. L’Univers no fa soroll mentre tot es torna a posar en ordre.


(*) “I guess that's why they call it the blues” (Elton John)


22 de febr. 2021

"Tenir que..." Joaquim!

 Avui us vull explicar una divertida anècdota escolar que sé que d'aquí a uns anys em farà gràcia rellegir.

"TENIR QUE" segurament és un dels barbarismes que més cops corregim als nostre alumnes i, inexplicablement, no hi ha manera que integrin correctament. Malgrat que els diem i repetim que no és correcte i que han de dir "HAVER DE" ells continuen dient-ho malament una i mil vegades.

El que us explicaré va passar a una classe de 5è on la tutora, conscient del problema, havia posat un rètol sobre la pissarra amb la forma correcta ("HAVER DE"). Tot i així, quan jo hi anava a fer classe de mates, cada dia els alumnes utilitzaven la forma incorrecta i jo els corregia una i una altra vegada.

Un bon dia, vaig esclatar:

"Tens que" noooo! Però si teniu un rètol aquí a sobre de la pissarra i ho sabeu perfectament! És com si us dirigíssiu a mi i em diguéssiu "Joaquim" i jo us digués "No em dic Joaquim, em dic Eladi". I el dia següent em tornéssiu a dir "Joaquim" i així cada dia... Sabeu què? A partir d'ara al que em digui "tenir que" li diré Joaquim.

I així vaig fer-ho.

Des d'aquell dia, cada cop que algú se m'adreça utilitzant l'expressió incorrecta, jo continuo com si res, però li canvio el nom i li dic Joaquim o Joaquima. La cosa és divertida i tothom riu i ràpidament corregeixen la forma incorrecta i ho tornen a dir correctament. Immediatament els retorno el seu nom autèntic i així anem fent.

Però, sabeu què?

Que cada vegada hi ha més alumnes que ho diuen correctament i fins i tot l'últim dia em van fer veure que jo ho havia dit malament una vegada... Crec que està funcionant i em fa molta il·lusió.

Ara bé, com vam comentar amb alguns companys, el problema és que aquestes petites dinàmiques que un bon dia funcionen en un grup fruit de la casualitat i la improvisació, no són exportables. Estic segur que si el curs vinent intento fer-ho amb una altra classe, els diré a tots Joaquim i no passarà res. Però en canvi penso que amb aquesta classe, el sistema acabarà funcionant.

Anècdotes de mestres...

17 de febr. 2021

Mort de Joan Margarit

 Ahir, 17 de febrer de 2021, va morir el poeta JOAN MARGARIT.

És un dels poetes que més m'han commogut amb els seus poemes crus sobre la vida, la mort i la vellesa. El 2013 i vaig dedicar una entrada al bloc: Joan Margarit.

Descansi en pau!

15 de febr. 2021

21D: anàlisi dels resultats electorals

Escric aquesta notícia amb més d'un 99% dels resultats escrutats (encara no hi ha el 100% i per tant pot haver-hi mínimes variacions) i aquests són els meus titulars:

1.- L'independentisme suma i creix. Arribem als 74 escons de forces que donen suport explícit a la independència, 2 més que l'anterior màxim assolit i 4 més que la darrera legislatura. I això ens dóna majoria absoluta numèrica al Parlament.

2.- L'independentisme supera el 50 % dels vots emesos. Sumant les forces que han assolit representació parlamentària (JxCAT, ERC i CUP) arribem al 48'07 %. Però si hi afegim els vots sumats pel PDCat i Primàries, arribem al 51'00%.

3.- En aquest sentit, per a mi aquest és un error irresoluble de l'independentisme, anar fent sempre escissions i creant nous partits que només serveixen per dispersar el vot. Si aquests més de 81.000 vots (PDCat + Primàries) haguessin anat a algunes de les 3 forces que han tret representació, tindríem encara més escons i una majoria més àmplia.

4.- Vergonya, preocupació i un cert fàstic pel fet que VOX hagi irromput amb 11 escons al Parlament de Catalunya. Molt preocupant que hi hagi més de 200.000 persones a Catalunya (15 d'elles a Calders!!) que creuen que la millor opció és donar el suport a un partit feixista, masclista, racista i que, a més, no se n'amaga. Ens queda molta feina per fer.

5.- Alegria per les patacades de Ciutadans i el PP que queden com a forces ridículament minoritàries. Però una alegria que no compensa la preocupació per l'ascens de VOX.

6.- La victòria del PSC de Salvador Illa me la prenc com va ser la dels Ciutadans de l'Arrimadas el 2017, una acumulació de forces contràries a la independència que intenten aglutinar-se només per anar "en contra de". No és un suport real al PSC, com no ho era el de Ciutadans al 2017. Només són peixos petits que intenten posar-se junts per espantar el peix gran, però no poden. L'independentisme segueix sumant. I cada cop més.

7.- En aquest sentit trobo meritori que en el context de la pandèmia i davant d'una abstenció important (una participació del 53'56% enfront del 79'01% de fa 4 anys), l'electorat que vol la independència no s'ha quedat a casa i hem demostrat que anem de veres, que això no és una flor d'estiu, que volem la independència i no ens aturarem fins que l'assolim.

8.- Ara la gran preocupació és saber què faran JxCAT, ERC i la CUP amb aquests vots que els hem donat. Les evidents desavinences que hi ha entre les persones i les estratègies dels dos grans partits i la imprevisibilitat de la CUP fan témer una legislatura que pugui assemblar-se massa a la que acabem de passar: sense una línia clara, amb constants pals a les rodes, amb divergències públiques, sense capacitat d'unió per plantar cara de forma valenta a l'estat espanyol ni el consens necessari per avançar... Penso que calen nous lideratges que aconsegueixin passar pàgina i bastir ponts i complicitats entre les diferents forces que han de tenir un objectiu comú (i en aquest sentit per a mi el model a seguir és Joan Canadell). LA GENT ho tenim clar, anem junts a les places i a les manifestacions, lluïm les estelades i els llaços grocs i mai no demanem al del costat de quin partit és. Necessitem que els partits deixin de banda l'estratègia de partits i pensin en clau de país. A Europa els exiliats (i els seus advocats) han fet molta feina i hi ha molt camí fet. Si som capaços de pressionar i anar alhora potser l'objectiu no és tan lluny com diuen els pessimistes. 

I en aquest sentit, permeteu-me que, un cop més, reclami aquest esperit positiu, aquesta fe, aquesta esperança. Si tots els que hem posat una papereta independentista realment CREIEM que ho tenim a l'abast i ho podem aconseguir, podrem avançar molt més de pressa. Pensar que no serà possible és el primer pas per aconseguir que no ho sigui. Però també funciona a l'inrevés: pensar que serà possible és el primer pas per aconseguir que ho sigui. I jo ho crec fermament. Potser no serà demà. Segur que no serà fàcil. Però jo CREC que veuré la independència de Catalunya.

9.- Acabo, com sempre, amb els resultats de Calders: una participació del 66'55% i una amplíssima majoria independentista (més d'un 75%, 471 vots de 557)



13 de febr. 2021

"3 caminos" i "Fantastic shine" (Love of Lesbian)

Avui he vist el primer capítol de la sèrie "3 caminos" (Amazon Pime). Retrata les vivències de 5 personatges que es coneixen tot fent el Camino de Santiago i, de moment, m'ha agradat molt.

El Camino de Santiago és un camí de pelegrinatge que pots començar a molts llocs (el més típic, a Roncesvalles, a la frontera pirinenca entre França i España) i acaba a la catedral de Santiago de Compostela.

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser quan el meu tiet Calixto me l'explicava a l'hospital on estava ingressada la abuela Emiliana. Ell l'havia fet com a prometença si el seu fill acabava la carrera de medicina. El va fer sol i em parlava dels paisatges, de les sensacions, de les coneixences amb els altres caminants... I de seguida el vaig idealitzar i vaig pensar que seria fantàstic fer-lo.

Durant un temps vam planejar fer-lo amb el meu sogre,el Xep, i ja ens havíem comprat els llibres, motxilles... Però, primer el naixement dels fills i després la seva precària salut que ho desaconsellava totalment, van fer que el projecte quedés indefinidament aplaçat.

Però sempre està allà i espero que un dia el pugui fer. Potser quan em jubili. Tranquil·lament. Perquè és així com voldria fer-lo: sense data de tornada, sense lligams, deixant-me portar pel dia a dia, gaudint-lo intensament...

No sé si mai el faré, però avui he gaudit molt del primer episodi d'aquesta sèrie, que ha acabat amb una cançó que feia temps que no sentia i m'ha agradat molt reescoltar: "Fantastic Shine" de Love of Lesbian (que un estiu va ser la cançó de l'anunci d'Estrella Damm)

I m'ha vingut de gust deixar-ne constància aquí.

Espero que us agradi tornar-la a escoltar.

9 de febr. 2021

Fotomuntatges de Monica Carvalho

Monica Carvalho és una artista i fotògrafa alemanya que fa muntatges combinant imatges de la natura o de les ciutats amb detalls del cos humà, alterant les proporcions per crear imatges impossibles, però molt suggerents.

No us les perdeu!












6 de febr. 2021

14F: tots a votar!

Fa molts mesos que no penjo una notícia de caire polític. Potser des del confinament del març del 2020 (llevat d'alguna excepció puntual). El fet que cadascú es quedés a casa seva i es capgirés l'ordre de prioritats i de possibilitats ha reduït al mínim les mobilitzacions i les informacions sobre el procés, relegant-les a un lloc molt secundari, rere la gran preocupació per la pandèmia.

Molts mitjans de comunicació i totes les forces monàrquiques suquen pa amb la possibilitat que aquestes eleccions facin realitat el seu somni humit: doblegar el suport popular a les opcions independentistes. Hi estan jugant totes les cartes que poden: la inhabilitació de Torra, el moviment estratègic del candidat Illa, la prohibició de posposar la data electoral (passant per alt els riscos epidemiològics), el bombardeig constant que és hora de parlar dels "problemes reals" de la gent, la publicació d'enquestes i sondeigs tan fantàstics que dubto molt que puguin ser reals... Tot això amanit per les inefables picabaralles entre les forces independentistes, intercanvis de retrets i acusacions...

No són pocs els qui pensen que amb tot això aconseguiran desmobilitzar els votants independentistes que per avorriment, decepció o por d'encomanar-se del Covid es quedaran a casa i així per fi aconseguiran tombar la tendència dels darrers anys, un tomb que molts cops han pronosticat i mai no s'ha acabat produint.

Però, sabeu què? Que la llavor de l'1 d'octubre no s'esborra així com així.

Aquesta foto és de fa pocs dies a Calders. Una més de les reivindicacions en favor de l'amnistia pels presos polítics. En molts racons de la Gàl·lia petits reductes de gals mantenen les seves conviccions intactes i saben que lluitar per la independència és la millor manera de lluitar pels "problemes reals" de la gent. Perquè saben que assolir la independència és millorar en totes i cadascuna de les injustes condicions a què ens sotmet l'estat espanyol com a peatge i penyora per obligar-nos-hi a estar.

Aquests reductes, abundants arreu del país, estan formats per persones que potser no posaran la mateixa papereta a les urnes del 14F, però això no els suposa cap problema perquè la gent sap que no compten els partidismes sinó l'objectiu comú.

I aquí vull fer un punt i a part per dir, un cop més, que Carles Puigdemont és el meu president. En primeríssim lloc perquè encara ho seria si no l'haguessin destituït les institucions espanyoles a través d'un injust i vergonyant 155. A més a més perquè valoro moltíssim tota la feina constant i ingent que ha fet des de l'exili (ell i tots els altres polítics exiliats) que no deixa de donar fruits que un dia ens ajudaran a assolir els nostres objectius (els últims: les declaracions d'un polític belga posant España al mateix sac que Hongria i Polònia, com a països de dubtosa democràcia; i la plantofada del polític rus que va dir-li a Borrell que no qüestionés les seves decisions polítiques i judicials, quan España estava incomplint les recomanacions de les institucions europees respecte dels presos polítics catalans). També perquè la seva estratègia de no afluixar i de buscar l'enfrontament amb l'estat espanyol i la màxima difusió i recerca de suports internacionals, és la meva estratègia (tot i que accepto que n'hi pot haver de diferents). I per acabar, perquè una candidatura en què, a part d'ell, hi ha la Laura Borràs i el Joan Canadell em mereix tots els respectes.

Però, després de dir tot això, vull continuar apuntalant els ponts que hem de bastir entre totes les forces que perseguim l'objectiu de la independència. ERC, la CUP, el PDCat... Intentaré sempre defugir les confrontacions amb els partidaris d'aquestes formacions, per molt que no entengui o no comparteixi les seves estratègies o maneres de fer perquè tinc clar que la independència només l'aconseguirem TOTS JUNTS, tal i com vam fer-ho l'1 d'octubre.

Per tot això penso que és indispensable i vital que tots els independentistes tornem a omplir les urnes. I tinc moltes esperances que això serà així.

El president Puigdemont ha pronosticat una triple victòria que a mi també em faria molt feliç:

  • tornar a aconseguir una majoria absoluta d'escons independentistes al Parlament.
  • aconseguir superar el 50 % de vots escrutats favorables a la independència.
  • que JxCat sigui la força més votada.
Més enllà que la tercera victòria, cadascú la voldrà per la seva pròpia formació, penso que tots els independentistes signaríem i ens felicitaríem si podem aconseguir les dues primeres. I penso que està a les nostres mans.

Per tot això el meu prec és clar: el 14F tots a votar!

P.S. A mi hi hauria una quarta victòria que també em faria molt feliç (tot i que sembla que està difícil): que VOX no entrés al Parlament de Catalunya! Tant de bo...

5 de febr. 2021

"Dir-te adéu..." (uns versos)

 El programa "Senyora Isabel" (els diumenges a la nit a TV3) cada setmana em regala una estona de poesia, de bellesa, de sensibilitat, d'humanitat, de reflexió... M'encanta i el recomano a tothom.

La setmana passada hi vaig descobrir uns versos molt potents de la Mireia Calafell i em ve de gust compartir-los.



1 de febr. 2021

"Pedalant" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennon, Arxipèlag...

Espero que us agradi!

PEDALANT

A tots tres els feia molta il·lusió fer una sortida familiar amb bicicleta. Al pare, a la mare i a la filla. És un diumenge d’inicis de primavera. Un dia clar i assolellat, però a aquella hora encara força fred. S’han llevat ben d’hora i s’han equipat de dalt a baix: la tèrmica, el maillot complet, el paravent, els guants, el buff, les ulleres i, és clar, el casc.

Feia una bona fresca quan han sortit. A les baixades agafaven velocitat i les puntes dels dits es queixaven del fred. Fins i tot els ulls es posaven plorosos. Però també tenia un punt d’agradable, aquella temperatura. Feia sentir viu. Era com el paper que embolicava el regal d’un dia per estrenar i feia venir ganes de pedalar. Aquell cel blau, la primera llum del dia, el so d’alguns ocells per dins del bosc i fins i tot el silenci eren agradables de sentir.

Han començat tots tres junts, parlant una mica de tot i de res i fent brometes poca-soltes amb les que es burxaven els uns als altres. Quan ja duien més de mitja hora pedalant, la filla, que es diu Queralt, ha volgut exhibir-se. En una baixada ha anat accelerant per agafar embranzida en la pujada següent i distanciar-se dels seus pares. Ells l’han deixat fer i somreien orgullosos i divertits. Fa quatre dies era una nena petita que no volia quedar-se mai sola i, de sobte, ha passat pantalla. Reclama el seu espai, protegeix la seva intimitat, es queixa per coses que fa poc li encantaven... s’està fent gran.

Però al cap d’una estona de no veure-la, han començat a patir i han decidit accelerar per atrapar-la. Encara estan en forma, el Gerard i la Sole. Són relativament joves i es cuiden. Van al gimnàs i de tant en tant participen en alguna cursa o caminada. Han anat augmentant el ritme i a cada canvi de rasant es pensaven que la trobarien al seu davant, però no la veien i el neguit s’ha anat convertint en malhumor. Quan finalment l’han abastat, el xoc entre la seva cara riallera i les mirades serioses dels pares ha estat devastador: ni els pares han entès aquella rialleta, ni la nena les males cares.

El Gerard és de metxa curta. Primer dispara i després pregunta. No ha dit gaire cosa, però ha fet mal. A la nena, que s’ho estava passant d’allò més bé, se li han trencat els esquemes i li ha sabut molt greu. Entre els tres s’ha instal·lat un silenci i una fredor molt incòmodes i la Sole ha començat a pensar com recuperar el bon ambient. 

Quan han parat a esmorzar a la Font del Clot, mica a mica s’han començat a obrir esquerdes en aquella tensió. Mentre s’anaven menjant els entrepans, la mare ha sabut tocar les tecles adequades. Ara parlant amb l’un, ara amb l’altre, ara fent aquella pregunta aparentment innocent, ara demanant-los que s’acostessin per fer-los una foto... Han acabat verbalitzant el que havia passat i el pare li ha demanat que no ho tornés a fer perquè l’havia fet patir. Una mena de disculpa matussera per intentar reconduir el matí. En el fons ningú no volia estar de morros i tots han anat afluixant fins que han acabat revertint la situació.

Després de la pausa han reprès l’excursió. Tornaven a rodar tots tres junts i han deixat el camí principal per seguir un sender que anava agafant altura. La pujada era sostinguda, amb trams més exigents i d’altres en que podien recuperar-se una mica. Han deixat de parlar per concentrar-se en l’esforç i els canvis de plats i pinyons que els permetessin avançar sense posar el peu a terra.

El sol travessava les branques de pins i alzines i semblava que jugava a fer-los la rateta a la cara. El soroll dels esbufecs s’unia al de les rodes que anaven explicant el terreny que trepitjaven: esquitxos en algun bassal escadusser, el lliscar continu de la sorra compactada i el sotragueig dels trossos més irregulars. 

I de mica en mica la Queralt ha començat a perdre pistonada. Semblava que li costava seguir el ritme. Ha posat el plat petit per seguir progressant amb més facilitat, però cada cop anava quedant una mica més enrere. Els pares han començat a reduir la marxa per evitar distanciar-se, disposats a aturar-se en el moment que fos necessari. La nena se n’ha adonat i li ha fet ràbia que l’haguessin d’esperar. S’ha alçat del seient i ha començat a pedalar dreta fins que ha aconseguit posar-se al seu nivell.

El pare l’anava mirant de reüll i veia que cada cop estava patint més, però sabia que qualsevol cosa que digués seria mal rebuda. Intentava marcar un ritme més lent sense que fos gaire evident i finalment ha tingut una idea per resoldre la situació.

- Al final d’aquesta pujada parem, que hi ha unes vistes molt maques i a més... em convé fer un riu.

Ningú no ha contestat, però la Sole ha dissimulat un somriure adonant-se de la maniobra. Han arribat al punt indicat i s’han aturat. El Gerard s’ha allunyat uns metres i mare i filla han baixat de la bici esbufegant.

- Sort que hem parat perquè ja no podia gaire més -ha dit la mare per demostrar que a ella també li estava costant-. Tu saps si queda gaire tros de pujada?

- Ni idea... Espero que no! -ha contestat la Queralt, agafant el bidó d’aigua.

El pare ha sortit d’un corriol xiulant:

- Que esteu cansadetes? Voleu acabar de pujar fins al capdamunt del turó o voleu anar planejant cap a Sant Fermí?

- Quants quilòmetres portem? -ha demanat la Sole.

- Mmmh... gairebé tretze -ha contestat el Gerard, consultant el rellotge on quedava registrada tota l’activitat física.

- Jo no crec que pugui aguantar-ne més de trenta o sigui que ves pensant una ruta que em permeti arribar a casa amb dignitat -ha exigit la mare.

- I si pot ser menys, millor -ha reblat el clau la filla.

- Doncs anirem en direcció a Sant Fermí, però abans d’arribar trencarem per un sender que va a parar a la carretera vella. Des d’allà ja anirem pujant cap a casa.

- Haurem de fer la pujada de la carretera vella? -ha protestat la nena.

- Sí, dona, sí. No és tan dreta com sembla i és el camí més curt per tornar a casa.

Per un moment ha semblat que l’excursió perillava. A la Queralt se li estava fent feixuga i, si la cosa no millorava, encara acabarien tots de morros i sense ganes de repetir. Però el pare sabia que el tros que venia era molt agraït. Una pista ampla i ombrejada que passava entre grans pins i un bosc de ribera que constituïen un preciós teló de fons. A més, de tant en tant anirien veient la riera de Malfoll amb els seus gorgs i salts d’aigua. Segur que a tots els milloraria l’humor.

I no s’ha equivocat. Al cap d’un quart d’hora de reprendre la marxa, totes dues s’han volgut aturar a fer fotos i se les veia encantades. Han continuat el camí parlant animadament i han començat la baixada que els havia de dur a la carretera vella.

Aquell era el tram més perillós. El camí no era gaire ample i quedava ben desprotegit per la dreta. Qualsevol relliscada els podia fer caure pendent avall i hi havia una bona alçada. Per això el pare ha insistit a rodar pel costat dret per protegir-les. Han anat baixant amb moltes precaucions enmig d’un silenci tens i algun xiscle cada cop que una roda derrapava en tocar el fre. Fins que no han sigut al capdavall no han respirat tranquils i llavors han arribat a la carretera vella que els havia de portar fins a casa i han parat un moment.

Es tracta d’una carretera secundària, estreta, plena de giragonses i amb poc espai als vorals. Quan la fan amb cotxe ja és una mica desagradable i han d’anar alerta si coincideixen amb un altre que baixa massa alegre o massa pel mig. Anant amb bicicleta encara és més perillós, però és l’única alternativa per tornar a casa sense fer una volta més llarga.

Són conscients que l’inconvenient de viure on viuen és que totes les excursions acaben fent pujada i ho assumeixen com un fet inevitable. Calculen les forces que els queden i decideixen que faran dues aturades per recuperar-se: la primera al revolt del Vicenç i la segona al Cap del Pla, que marca el final de l’ascensió. 

S’hidraten, s’acaben de mentalitzar i enfilen la pujada. Comencen en fila índia, l’un darrere l’altre: el pare obrint camí; després la filla, ben protegida enmig dels dos; i finalment la mare, tancant el grup. Però quan arribin als trossos més estrets i plens de revolts, han previst una estratègia diferent. 

Saben que hi ha conductors molt impacients que a vegades avancen de manera imprudent i els podrien posar en perill. Per això han decidit que en els trossos més estrets i sinuosos, es posaran els tres de costat, ocupant tot el carril, per impedir que els puguin avançar i desestabilitzar-los. Prefereixen aguantar el nerviosisme dels cotxes al seu darrere, abans que arriscar-se a una caiguda.

El Gerard ha imposat un ritme lent, però constant per mantenir-se junts i anar avançant sense estrebades. De tant en tant noten que un cotxe se’ls apropa impacient. Per força ha de reduir la velocitat fins que troba un lloc escaient per avançar-los. Quan té prou visibilitat, accelera, els passa rabent per l’esquerra i ràpidament el perden de vista.

Arriben a la primera aturada prevista sense cap novetat i s’aturen a beure aigua per refer-se una mica.

- Què? Com aneu? -demana el pare.

- Amb moltes ganes d’arribar -contesta la filla, que sembla cansada, però motivada per batre el seu rècord personal.

- Ara ja queda poc, Queralt. Ho aconseguirem segur -li diu la mare per acabar-la d’animar.

- I tant, però hem d’anar alerta amb aquest tros perquè tota l’estona va fent esses i no hi ha gens d’espai al voral. Si se’ns posa un cotxe al darrere ens posem de costat com hem quedat. Tu, Sole, a la punta. I tu, Queralt, al mig. Jo tocant la ratlla contínua que no permet avançar. I per molt pesats que es posin, no us separeu. 

- No pateixis tant. En l’estona que portem aquí aturats, em sembla que no ha passat cap cotxe. Ara no hi ha gens de trànsit -diu la filla.

- Va, prou de xerrameca. Engeguem, que tinc ganes d’arribar a casa -conclou la mare.

I és així que tots tres s’enfilen de nou sobre les bicicletes i es disposen a fer l’últim tram que els separa de casa. Comencen en fila índia, tal i com havien acordat, amb el mateix ritme lent, però constant, que tan bé els ha anat fins llavors. No ho sembla, però hi ha un pendent sostingut que els obliga a avançar lentament i a treballar de valent per mantenir el ritme. 

De sobte, el pare sent un soroll i gira el cap enrere per confirmar les seves sospites: s’acosta un camió. Maleint la mala sort, avisa les seves companyes d’excursió i es col·loquen l’un al costat de l’altre, ocupant tot el carril i disposats a carregar-se de paciència.

De seguida noten la presència darrere seu. És un vehicle blanc i gran que, quan se’ls troba al davant, redueix la velocitat sobtadament. El motor fa el típic soroll d’estar patint per aguantar massa temps una marxa curta. Segur que busca el moment per avançar-los, però no pot perquè els revolts se succeeixen un darrere l’altre i no té prou visibilitat. 

En un moment donat, el camioner s’arrisca a intentar-ho. Revoluciona el motor al màxim i comença a obrir-se cap a l’esquerra. Però quan tot just ha començat la maniobra, apareix un cotxe que baixa en direcció contrària i ha de retornar bruscament al seu carril, fent un cop de fre massa a prop dels ciclistes. El Gerard, espantat, nerviós i enfadat, fa escarafalls i li assenyala la línia contínua. Immediatament un clàxon potent i agressiu li respon. 

De cop i volta la situació s’ha complicat. El conductor interpreta que les tres bicicletes van de costat només per fotre’l i es disposa a avançar-los de seguida que pugui. Els ciclistes pedalen feixugament, notant la perillosa presència al seu clatell. Els sembla que cada cop el tenen més enganxat, provocant-los perquè s’apartin a un costat. Però, ara més que mai, tenen clar que es mantindran agrupats com a mesura de protecció.

El camió fa sonar el clàxon insistentment i accelera i frena per posar-los nerviosos. Segur que vol espantar-los perquè s’aturin al voral i així treure-se’ls de sobre. Però per als tres ciclistes ja s’ha convertit en una qüestió d’honor: no pensen separar-se ni deixar-lo passar. Que s’esperi fins que s’acabin els revolts!

La Queralt, la Sole i el Gerard ni tan sols noten el cansament de les cames amb l’adrenalina del moment. Serren les dents i mantenen la cadència del seu pedaleig, amb la mirada fixa endavant, intentant abstreure’s de la pressió.

I enmig d’aquesta tremenda tensió arriben al Cap del Pla. La gent de la contrada anomena així l’últim revolt de pujada, a partir del qual hi ha una llarga recta que planeja i entra al terme municipal. I quan el camioner veu aquella llarga recta, sense cap vehicle que vingui en sentit contrari, es disposa a aprofitar el moment que tant ha esperat.

S’obre cap a l’esquerra, accelerant, i en el moment que els sobrepassa, els fa gestos obscens i toca el clàxon de manera llarga i contínua.

Els tres ciclistes veuen passar el camió de ben a prop i noten una violenta glopada de vent que els fa agafar fort el manillar. Llavors al Gerard i la Sole els passen imatges de tota l’experiència amb la seva filla: quan l’han hagut de renyar i s’han enfadat; quan han fet les paus; quan l’han hagut d’ajudar sense que ella se n’adonés; quan tots plegats han passat bones estones; quan l’han hagut de protegir... I la més recent: tots tres de costat, pedalant junts, com un bloc sense fissures, per evitar un accident.

Totes aquestes imatges els passen pel pensament mentre la paret blanca del remolc els avança amb unes grans lletres virolades que tenen temps de llegir clarament i trigaran a oblidar: 

A D O L E S C È N C I A.

Quan comencen a perdre’l de vista, la mare s’exclama en veu alta:

- Heu vist? Ha estat a punt d’atropellar-nos!

- Deixa-ho córrer. Ja ha passat -contesta el pare-. Oblidem-nos-en. Anem cap a casa.