Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

21 de gen. 2021

Altsasu. No hi vaig ser, però...


Aquesta foto és el dia que publico aquesta notícia: 21 de gener de 2021.
I diu que hi ha uns joves bascos que porten 1527 dies empresonats: 4 anys i 160 dies!!! Gairebé 4 anys i mig...
I per què?
Per què el 15 d'octubre de 2016 va haver-hi una baralla en un bar d'Altsasu entre uns quants joves bascos i dos membres de la Guàrdia Civil que estaven de paisà. Tot va passar dintre d'un bar on van començar a desafiar-se, provocar-se, insultar-se... Després van haver-hi empentes i alguna que altra plantufada. Però... sabeu què? Jo no hi era!

Els familiars, amics i coneguts dels nois empresonats diuen que no va ser res més que una baralla de bar entre joves, com tantes altres que es produeixen. Que no vol dir que estigui bé, però vol dir que no hauria d'haver anat més enllà de, com a molt, una multa per baralles, agressions, escàndol públic, aldarulls o alguna tipologia legal d'aquest estil.
Els representants dels Guàrdies Civils, les forces armades, els jutges i fiscals diuen que va ser un cas de terrorisme, delicte d'odi, atemptat a l'autoritat, lesions, desordres públics, amenaces... I emparats en aquests supòsits van agafar els 8 joves i els van "jutjar" a l'Audiència Nacional, empresonats preventivament des de bon començament.
Però jo no hi era...

Aquesta setmana, TV3 ha començat a emetre la sèrie "Altsasu" i veient el primer capítol, augmenta la sensació que ja he tingut tots aquests anys que les sentències contra aquests 8 joves bascos (Ohian, Jokin, Jon Ander, Julen, Adur, Aratz, Iñaki i Ainara) són totalment abusives i desproporcionades.
Tot i que jo no hi era...

Però sabeu què?

El 20 de setembre de 2017 sí que era davant de la Conselleria d'Economia, a la Rambla de Catalunya de Barcelona (veure notícia). Era a pocs metres de la porta. Hi vam ser des de les 9 de la nit fins a la una de la matinada. Vaig veure perfectament amb els meus ulls els cotxes de la Guàrdia Civil, vaig veure com hi van pujar diferents persones per donar consignes a través dels megàfons. No m'ho va explicar ningú. Ho vaig veure amb els meus propis ulls!
Vaig veure els milers de persones que estaven allà congregades, vaig veure els somriures, vaig sentir l'alegria, vaig escoltar els càntics... Vaig veure com voluntaris de l'ANC feien un cordó de seguretat per protegir les entrades i sortides de les persones que accedien a l'edifici...
Us reescric una fragment de la crònica que vaig fer d'aquell dia:

A l'entrada de la Conselleria hi havia uns cotxes de la Guàrdia Civil sobre els quals s'hi enfilen diverses persones, de fet només es veuen els capós enmig de la gent.... Eulàlia Reguant i Mireia Boia (de la CUP) s'adrecen a la gent amb un megàfon... De més avall arriba el so de música en directe (es veu que hi ha un escenari per on van pujant músics i canten en directe)... D'algun lloc comencen a passar ampolles d'aigua perquè les repartim entre la gent que porta moltes hores allà... Ningú no sembla cansat, ningú no sembla tenir ganes de marxar: és el moment de la gent! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sobre un cotxe de la Guàrdia Civil i megàfon en mà, agraeixen la presència de la gent i conviden tothom a marxar a partir de les 12 per tornar l'endemà al matí davant del TSCJ...
Vosaltres marxeu... nosaltres ens quedem!

I aquí sí que hi vaig ser.
I vaig veure com van explicar la història després. Com van empresonar dues persones innocents com el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez que encara són a la presó. Porten 3 anys, 3 mesos i 5 dies a la presó (uns 1190 dies)... UNA ABSOLUTA VERGONYA I INJUSTÍCIA!!

Per això vull marxar d'España. Per fets com els que afecten els nostres presos polítics, els joves d'Altsasu o les víctimes de La Manada, per la injustícia i la falta de democràcia d'un Estat que no ens respecta ni ens estima.

Per això m'encanta que es facin sèries com la que va començar a emetre TV3 aquesta setmana, una sèrie que ha provocat les queixes dels partits espanyolistes i en la qual les forces de seguretat han declinat l'oferta d'aportar-hi la seva versió dels fets.

Ells sí que hi eren. I no volen explicar la seva versió...

Jo no hi era però... em crec la versió dels joves bascos!

Aurrera Altsasu! Altsasukoak aske!

15 de gen. 2021

Recomanacions post-nadalenques

Han passat els Reis, hem fet cagar el Tió i ens vam trobar regals sota l'arbre... I això en el meu cas vol dir: llibres i discos, bàsicament. Per tant, un cop passades les festes, us comento el millor que m'ha passat quant a recomanacions culturals: 2 llibres, 2 discos i 2 còmics.


ESCAC AL DESTÍ (Lluís Llach)

He gaudit molt amb l'última novel·la del Lluís Llach, una història que et manté atent al desenvolupament i el desenllaç fins al final. Intrigues medievals en que es veuen involucrats reis, prínceps, abats, bisbes, cavallers i servents. Ambientada en l'època medieval retrata molt bé les relacions de poder entre els diferents personatges: el poder de l'església i de la noblesa, les relacions carnals entre homes i dones en totes les seves variants, la importància dels símbols entre els poderosos per mantenir el seu poder sobre els súbdits... Un molt bon llibre!


PATRIA (Fernando Aramburu)

Feia molt de temps que havia sentit a parlar molt bé d'aquesta novel·la i, més darrerament, de la sèrie televisiva. I no m'ha decebut. Un excel·lent llibre que retrata les relacions dins de la societat basca en l'època en què ETA matava tot sovint. La manera com vivien aquesta realitat els simpatitzants abertzales i els que no se significaven políticament, la manera com afectava tot aquest ambient als petits pobles, la manera com famílies amigues podien arribar a deixar-se de parlar... I tot a través d'una galeria de personatges perfectament definits i amb un ritme narratiu molt interessant que va avançant i reculant en el temps per anar-nos descobrint tots els detalls de la història. Un gran llibre!! Totalment recomanable!


AGUA (Stay Homas)

Ja n'he parlat molt en aquest bloc dels Stay Homas i sempre amb entusiasme i admiració. El seu disc de debut no ha fet altra cosa que reafirmar-me en les meves opinions. L'he escoltat fins a la sacietat, un cop darrera l'altra, gaudint de la varietat dels seus estils (des d'un bolero a un reaggeton, de l'electrònica a l'acústica o la bossa nova) i de la seva qualitat musical i fins i tot literària (ja que hi ha alguns versos de les seves cançons que trobo molt encertats).

S'ho passen bé ells i així ens ho fan passar bé a nosaltres: totalment recomanable.


LA VIDA ÉS ARA (Pau Vallvé)

Les típiques cançons que surten en els interludis musicals del programa "El foraster", cançons boniques, melodies agradables, a vegades un punt hipnòtiques i sovint lletres molt interessants que fan reflexionar.

En Pau Vallvé té talent i molta creativitat i ja comença a ser gat vell per explotar al màxim els seus recursos. És un disc molt agradable que podeu deixar sonar de fons i no només no us farà gens de nosa, sinó que potser fins i tot us sorprendrà gratament.


REGRESO AL EDÉN (Paco Roca)

Un còmic d'una gran qualitat narrativa i estètica. L'autor reconstrueix la seva història de la seva família a partir d'una foto familiar i els personatges que hi surten. Mica a mica va teixint les relacions familiars entre els diferents personatges que ens van descrivint la realitat sociopolítica de la transició: els vencedors i els vençuts, la pobresa i l'estraperlo, el paper de les dones, el poder de l'església i la manera com una família humil va sobrevivint el pas dels anys amb més pena que glòria.

El dibuix de línia clara alterna amb alguns recursos gràfics de molt encert i bellesa. Em va encantar!


MONSTRUOSA MENTE (Alfonso Casas)

Una altra gran descoberta. El protagonista personifica els diferents "personatges" que ocupen l'espai de la seva depressió (els traumes del passat, el pessimisme, la por, l'ansietat social, la síndrome de l'impostor, els dubtes, els pensaments tòxics, l'ansietat pel futur, la tristor...) i ens explica com es va acostumant a conviure amb ells i, mica a mica, aprèn a dominar-los. Una manera genial de verbalitzar l'infern que pot viure una persona que pateix un procés depressiu i un llum d'esperança per demostrar que de la depressió se'n pot sortir.

9 de gen. 2021

Encara es pot ser un Beatle

Els Beatles per a mi sempre han estat motiu d'admiració i enveja. Admiració per la seva qualitat musical i intel·lectual que els va permetre marcar tendència durant vàries dècades i enveja perquè van viure una experiència que sempre havia considerat pràcticament irrepetible.

Quatre joves rebels, inconformistes, amb idees artístiques i ganes de menjar-se el món que decideixen dedicar-se al que els agrada en cos i ànima i després de picar pedra (actuacions en petits locals de Liverpool, gires duríssimes en locals de mala mort d'Hamburg...) acaben rebent el reconeixement de tot el món i portant la seva música arreu del planeta.

Actualment en un món globalitzat i tants estímuls em semblava molt difícil que uns joves tinguessin unes oportunitats similars i sobretot, que això pogués passar a uns joves catalans com jo, que sempre hauria desitjat ser un dels Beatles...

Però l'altre dia pensava que s'han donat casos força homologables i ben recents: Txarango i Stay Homas!

TXARANGO
Cap allà al 2010 un grup de joves majoritàriament del Ripollès reprenen uns experiències musicals anteriors i decideixen crear un projecte sòlid i amb l'imaginari del circ com a referent estètic i de filosofia de vida. Mica a mica comencen a créixer i acaben fent concerts arreu del món i aconseguint que gent dels cinc continents canti i balli les seves cançons en català.
En el vídeo de llançament del seu darrer disc (VEURE VIDEO) es veuen imatges d'actuacions seves a Senegal, Brasil, Índia, Colòmbia, els Balcans... Per a  mi seria un somni poder viatjar arreu del món fent feliç a la gent amb el que a mi m'agrada!



STAY HOMAS
Als inicis del confinament pel coronavirus (març 2020) tres joves músics que comparteixen pis a Barcelona comencen a composar cançons per passar l'estona i les pengen a Instagram. Per la seva innegable qualitat musical, pel seu talent, per la seva frescor i la seva alegria comencen a fer-se virals i coneguts arreu del món. Els seus directes emesos per xarxes socials congreguen milers de seguidors d'arreu del món. Artistes reconeguts col·laboren o versionen les seves cançons i el seu projecte musical va agafant volada.
Quan acaba el confinament, fan un disc fantàstic que esdevé un èxit de vendes i ve acompanyat d'una gira arreu de l'estat espanyol i les principals capitals internacionals d'Europa i Sudamèrica.
Un altre exemple de somni fet realitat arribant arreu del món fent el que t'agrada.

Allò que jo em pensava que era impossible a aquestes alçades, resulta que encara pot ser real i aquests dos grups catalans ho han demostrat i no fa pas gaire o sigui que... lluitem pels nostres somins!
Encara podem arribar a fer el que van fer els Beatles!

7 de gen. 2021

Escacs

 Aquesta història també és un cúmul de casualitats afortunades...

Tot va començar quan, després de sentir-ne parlar bé per tot arreu, amb l'Anna vam començar a seguir la sèrie de Netflix "Gambito de dama", una sèrie que narra la vida d'una excepcional jugadora d'escacs. Algun dia el Roc i l'Ona s'hi van quedar una estona a mirar-la i els va sorgir la curiositat.

- Tu, papa, saps jugar a escacs?

I els vaig dir que en sabia una mica. I vaig recordar partides jugades amb el meu pare quan vivia amb ells i, sobretot, algunes partides molt plaents jugades amb el meu sogre a Calafell. De nit, a la terrassa, davant del mar, amb un Jim Beam a la mà i tot el temps del món per davant. Jugant sense pressa, compartint aquells silencis còmplices...

I no sé com va ser que el Roc em va demanar si teníem algun joc d'escacs a casa. Jo creia recordar que en teníem un i vam quedar que a la tarda el buscaria i n'hi ensenyaria. Però va resultar que no en teníem cap. Llavors vaig fer dues coses:

1.- Vaig anar a l'ordinador i vaig imprimir en paper un tauler i unes fitxes per no faltar a la promesa feta...


2.- Vaig trucar l'Anna, que estava a Manresa, i li vaig dir que li demanés a sa mare si ens deixaria el joc d'escacs del Xep.

A la tarda vam estar jugant amb el Roc amb el joc de paper i, sorprès, vaig descobrir que ja sabia moure les peces perquè n'hi havien fet una iniciació a l'escola de Calders. I al vespre va arribar l'Anna amb el joc del Xep...


I aquella nit, havent sopat, vam fer moltes partides, tant amb el Roc com amb l'Ona. I per una estona es van oblidar del mòbil i van estar pendent d'aquelles peces blanques i negres que movien pel tauler.
L'endemà va venir el seu cosí Guiu i tots vam al·lucinar veient com abans, després i durant el dinar s'aixecaven per fer una partida rere una altra!
Segurament serà una flamarada  passatgera, però ni que sigui de tant en tant, si anem practicant el joc dels escacs, hi ha tantes coses bones que en sortiran que no puc evitar fer una primera llista:
  • Deixaran de banda les pantalletes que els absorbeixen durant una estona.
  • Farem una cosa junts, pares i fills, ara que cada vegada en fem  menys.
  • Desenvoluparan la intel·ligència, la capacitat d'observació i reflexió, l'estratègia, la paciència, la capacitat de concentració...
  • Aprendran a frenar la impulsivitat, la immediatesa...

En fi, no em vull fer més il·lusions del compte, però només tornar a jugar amb el joc del Xep i veure'ls a ells jugar-hi ja ha estat una experiència molt bonica i emotiva!

1 de gen. 2021

"Arxipèlag" (Conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilina, Oliveres, Lennon...

Espero que us agradi!

ARXIPÈLAG

M’agrada mirar tot l’arxipèlag des d’aquí, després de la tempesta. Quan l’espuma encara enterboleix l’aigua i és impossible saber què s’amaga al fons del mar. Quan el brogit de les onades ja s’ha anat esmorteint i només queda una remor de fons, com una respiració profunda encara una mica agitada, però que ja busca la calma. Quan els tres illots sembla ben bé que es donin l’esquena i no vulguin saber res l’un de l’altre.

Algú que els mirés per primer cop, podria pensar que no tenen res a veure entre ells, que van ser posats aquí per un caprici dels déus i han estat condemnats a romandre-hi sense tenir-ne cap ganes. Però no és així. 

Si t’hi fixes, mica a mica es posen de manifest tots els trets comuns. Segurament en èpoques pretèrites van formar part d’una mateixa estructura que els fa compartir moltes propietats. I només el pas dels anys els va anar separant lentament fins a fer-los esdevenir individus diferents. Potser l’erosió, potser la seva orientació dins de l’espai o potser l’atzar els han anat esculpint algunes diferències. Però és indiscutible que tenen un origen comú. 

Els tres illots aguanten estoicament les freqüents tempestes. A vegades s’anuncien amb antelació i se’n pot anar seguint el creixement pas a pas. A mesura que s’acosta l’esclat, les aigües es van agitant i les onades espeteguen sobre els illots. A vegades sembla ben bé que un llenci l’aigua contra l’altre i després l’altre s’hi torni. A vegades sembla que sigui un enemic exterior qui sacsegi tot l’arxipèlag alhora. És un espectacle de la natura que convé contemplar des d’una certa distància de seguretat.

Però a vegades són tempestes totalment inesperades. En poca estona s’armen i tenen un desenvolupament explosiu: es formen, esclaten i desapareixen. Després d‘aquests temporals sembla que fins i tot el paisatge hagi canviat i la distància entre les illes hagi augmentat o disminuït. És ben curiós.

Quan hi ha bonança, les tres illes constitueixen una imatge de postal, però quan m’hi fixo més és quan hi ha mala mar. Llavors és quan prenc plena consciència que jo sóc el quart illot d’aquest arxipèlag. Quan l’embat de l’onatge i el fort vent també em sacseja a mi, sento que formo part del seu mateix univers i els contemplo amb la certesa que compartim el mateix destí.

A vegades m’agradaria aixoplugar-los, que ens ajuntéssim ben junts i forméssim un petit continent que ens protegís de les tempestes. Però sé que no és possible. Cada illa té els peus clavats al fons de l’oceà i s’ha anat conformant la seva pròpia personalitat i caràcter. Potser encara que poguessin, no voldrien ajuntar-se... Només em queda mirar-los i desitjar-los el millor.

Però a vegades voldria que hi hagués un moviment de plaques tectòniques i ens desplacéssim fins a quedar allunyats. Tot i que sempre em duren poc aquests pensaments i torno a la realitat que ens fa assemblar a les òrbites dels planetes. Ens mantenim en estable equilibri, sense ajuntar-nos més ni separar-nos del tot, guardant la distància exacta entre nosaltres.

Tan de bo pogués ser sempre així. Tan de bo fóssim planetes vagant per l’espai sense maldecaps ni preocupacions. Només deixant-nos portar per la inèrcia, sense ser conscients que en qualsevol moment un altre cos celeste podria impactar contra nosaltres i fer desaparèixer la nostra insignificant presència de l’univers. 

Abans m’agradava imaginar què passaria si fóssim quatre planetes del mateix sistema... Les nostres òrbites a vegades coincidirien i travessaríem junts un fragment de l’univers, mentre que altres vegades uns ens allunyaríem més dels altres, de manera temporal, i viatjaríem sols per una temporada.

Però al capdavall som el resultat de les circumstàncies que ens han portat aquí i per molt que preferíssim ser una altra cosa, només podem ser el que som: quatre illots d’un arxipèlag qualsevol. No podem pas ser quatre cims de la mateixa serralada, ni quatre afluents que convergeixen al mateix riu. Només podem ser el que som.

La condició d’illa ens defineix perquè som conjunts tancats i rodejats d’una altra matèria que ens separa dels altres. Però no és l’aigua salada la nostra frontera: és una barrera invisible... Un element que ens hagués pogut facilitar la comunicació i, en canvi, ens la va anar disminuint fins aconseguir que cadascú quedés tancat en si mateix. Paradoxes del destí.

I ara només ens queden les ones que ens porten records i sensacions d’una illa a una altra. Ones que a vegades són plàcides i manyagues, com una carícia líquida que rebem complaguts i agraïts. Però a vegades semblen bufetades furioses que espeteguen violentament contra les nostres platges rocoses. Com les de la tempesta que fa una estona m’ha tornat a convertir en espectador del meu propi arxipèlag.

Curiós arxipèlag... Tot i que penso que l’oceà n’està ple, d’arxipèlags com el nostre. El món globalitzat ha escampat virtuts i defectes als quatre vents i no deu quedar pràcticament ningú que se n’hagi pogut deslliurar.

I tot des d’aquell dia en què els telèfons mòbils van entrar a les nostres vides i, de manera progressiva, però inapel·lable, cadascú es va anar tancant més i més en la seva pantalla.

30 de des. 2020

12 campanades per acomiadar el 2020

 S'acaba aquest 2020. Un any totalment extraordinari en el sentit més estricte de la paraula perquè mai ningú abans no havia viscut les coses que ens han tocat viure. Tiro la vista enrere i faig un repàs del que m'ha comportat en forma de 12 campanades

1.-CORONAVIRUS. CONFINAMENT. TELETREBALL

Hi ha un abans i un després. Un dijous 12 de març ens van dir que tancàvem les escoles i ni ens imaginàvem el que ens venia a sobre. Vam estar mesos tancats a casa i, quan hem sortit, res no ha estat com abans. Mascaretes, distàncies i por.
A més a més als mestres això ens va comportar un teletreball que ens va fer sentir útils però va ser esgotador.
I com a societat no ens hem recuperat i ens costarà moltíssim.

2.- RECOMANACIONS CULTURALS
En aquell primer confinament domiciliari estricte em va sorgir la idea i la necessitat de contribuir d'alguna manera a la societat i ho vaig fer en forma de recomanacions culturals diàries.
Durant 60 dies (des del 16 de març al 16 de maig) cada dia vaig recomanar un llibre, un disc i un poema. I això va generar unes sinèrgies i uns contactes diaris molt estimulants.
D'aquesta biblioteca de la imatge van sortir-ne la majoria i en aquest ENLLAÇ podeu trobar-les totes.

3.- CAS JUBANY. CAS CARETA
El dilluns 23 de març a TV3 el programa "Crims" va emetre el doble capítol dedicat al cas Jubany. A partir de la seva emissió es va desencadenar un allau de comunicacions, moltes d'elles vehiculades a través d'aquest bloc, que van suposar un nou impuls que va acabar a l'estiu amb la reobertura del cas.
Seguim defensant la innocència de la Montse Careta i esperem que aquesta reobertura i reinvestigació ho pugui acabar demostrant.

4.- VIATGE A LONDON

Del 19 al 23 de febrer, just abans que el COVID ho capgirés tot (i ves a saber quan podrem tornar a viatjar), vam fer un fantàstic viatge familiar a London.
Vam veure moltíssimes coses i ens ho vam passar molt bé.
Vam tornar cansadíssims, però amb ganes de repetir l'experiència amb nous viatges i ara... no podem saber quan serà la següent ocasió, però...
..."que nos quiten lo bailao"

5.- CARAMELLES CONFINADES

Les caramelles del 2020 no es podien celebrar perquè van caure dins del confinament estricte.

Es van suspendre els assajos, però a Calders vam tenir una solució imaginativa i vam fer que la furgoneta de l'ajuntament passés per tot el poble fent sonar les caramelles per tot arreu com passa cada diumenge de Pasqua: les caramelles confinades.

Va ser una experiència molt emotiva com tothom treballant des de casa seva vam aconseguir fer-ho realitat i no deixar perdre la tradició.

(ENLLAÇ AL VÍDEO)

6.- STAY HOMAS

Dintre de totes les coses dolentes que ha comportat el coronavirus, n'hi va haver alguna de bona (com la solidaritat de la gent).
A nivell musical, el confinament ens va oferir un regalàs perquè el que van aconseguir aquests tres nois des d'un terrat de Barcelona, amb la seva espontaneïtat i el seu talent musical van ser carretades de bon rotllo i de somriures.
Un grapat de cançons totalment diferents, però la immensa majoria fantàstiques que han acabat en un disc fantàstic, AGUA.
Visca els Stay Homas!
Aprofito aquesta campanada musical per recomanar també 3 discos més d'aquest any: "De vent i ales" (TXARANGO), "El senyal que esperaves" (ELS AMICS DE LES ARTS) i "Tragas o escupes" (JARABE DE PALO).

7.- NECROLÒGIQUES
I enllaço el final de la darrera notícia amb les morts més sentides d'aquest any.
Pau Donés ens va deixar el 9 de juny després d'una llarga i valenta lluita contra el maleït càncer. Ens va deixar un fantàstic disc pòstum, un documental clarivident i emotiu i l'exemple d'una vida valenta i coherent.
El 8 d'agost va morir el bisbe Pere Casaldaliga després d'una vida d'exemple constant, de lluita per la justícia, de defensa de la pobresa i les comunitats indígenes i de coherència total entre les seves paraules i els seus fets. (VEURE NOTÍCIA)
El passat mes de novembre el COVID es va emportar dues persones properes: el Joan Reyes (un veí i amic de Calders) i el Toni Berenguer (el pare del nostre amic Roger). Van ser dues morts molt properes i sentides. Descansin en pau!

8.- SALUT FAMILIAR

Per sort, a la família tots hem estat força bé de salut i a la que hem hagut de cuidar més ha estat a la iaia Mª Dolors. En ple confinament del COVID ella seguia anant periòdicament a l'hospital de Can Ruti, fins que el tractament que rebia va deixar de funcionar i la van haver d'ingressar per començar-ne un de nou. 
El que havien de ser 48 hores es van convertir en pràcticament un mes on la seva salut va penjar d'un fil, però va acabar recuperant-se i el 23 de juny va instal·lar-se a casa nostra on va passar tot l'estiu alternant dies bons i dolents.
A la tardor van començar a guanyar els dies dolents, però ara mateix ja fa unes quantes setmanes que guanyen els dies bons.
Esperem que la cosa segueixi així.

9.- 25 ANYS DE CASATS

Aquest estiu va fer 25 anys que vam casar-nos amb l'Anna, després de 8 anys de festeig.
25+8=33 anys de convivència que ja comença a agafar solatge.
Les circumstàncies (les restriccions per culpa del coronavirus i el fet que la seva mare no estigués passant un bon moment de salut) va fer que no poguéssim plantejar-nos cap gran celebració.
Però vam passar 48 hores tots dos solets a L'Escala i va ser una boníssima desconnexió i reconnexió!

10.- 72 KILOS
Evidentment aquest no és el meu pes... 
És el nom d'un il·lustrador de Bilbao que he descobert fa poc i m'ha enlluernat.
Uns dibuixos senzills, però plens de colors i molt suggerents (amb un ús molt efectiu dels pocs recursos que utilitza) i, sobretot, uns missatges positius i molt lúcids.
Us recomano les seves publicacions: 

"LAS VIDAS QUE DIBUJAMOS", 
"EL MUNDO ES UN REGALO" i 
"LAS COSAS QUE IMPORTAN"

No us decebran!

11.- "ON TOT COMENÇA" (Cèlia Vila)
El 2020 em va permetre compartir el procés de creació i elaboració d'un molt bon disc. El que va enregistrar la calderina Cèlia Vila. Vaig anar vivint el procés de creació de les cançons, de la campanya de micromecenatge, de l'enregistrament del disc a l'estudi... I finalment vam gaudir moltíssim del concert de presentació als Cellers Abadal.
Una gran experiència! Us el recomano totalment!

12.- EL MEU PROJECTE LITERARI
Aquest mes d'agost vaig completar el projecte "12 mesos: 12 contes", amb opinions i valoracions molt positives. Des de llavors he continuat publicant un conte nou cada mes, he tingut contactes amb dues escriptores conegudes i he començat un curs d'escriptura amb la Laia Fàbregas a la biblioteca de Navarcles. Evidentment l'objectiu de tot aquest recorregut, si fos possible, seria poder acabar publicant. Jo seguiré fent camí i a veure fins on arribo.

I amb aquesta dotzena campanada acomiado aquest 2020 tan complicat i desitjo a tothom que el 2021 sigui molt millor!!

27 de des. 2020

Una obra d'art a casa

Aquesta és l'obra d'art que hem comprat i així llueix a la nostra habitació.

La vaig comprar a la instal·lació poètica escultòrica NAUsFRAGIlS, dins del cicle "Tocats de lletra-2020", d'aquest passat mes d'octubre. Conec l'autor, el TON ARMENGOL. El conec i n'admiro el seu talent i la seva sensibilitat. Però més enllà de la coneixença el vaig trobar un muntatge fantàstic, senzill i humil, però valent i potent.

El Ton va anar recollint fustes i materials diversos que les onades portaven de mar endins a la platja. Amb aquells materials va començar a fer-ne vaixells i llavors va pensar un muntatge que relacionava aquells vaixells que ell construïa amb els vaixells que naufraguen cada dia a la Mediterrània i acaben amb les vides i les esperances dels refugiats que fugen dels seus països buscant un futur millor. I va fer extensiu aquest concepte de naufragi, englobant-hi els naufragis personals que cadascú pot patir a la seva vida.

Llavors va unir els poemes que havia creat per a l'ocasió amb aquelles escultures fetes amb les restes que el mar li havia aportat i hi va afegir un component de compromís personal i coherència. Va posar les peces a la venda a benefici de l'ONG "OPEN ARMS", que es dedica a rescatar aquestes persones que naufraguen al nostre mar.

I així va tancar el cercle: bellesa, sensibilitat, reflexió, denúncia, compromís i implicació.

Quan vaig assistir a l'estrena de l'exposició, em va impressionar la posta en escena. La introducció que va fer el mateix autor explicant l'origen de tot plegat, la manera com va recitar els seus propis poemes, la disposició de les obres penjant del sostre i suspeses en l'aire em va captivar. I el fet que els beneficis anessin a parar  a Open Arms, una ONG que admiro per la valentia i constància del seu impulsor, Òscar Camps, i amb la qual he col·laborat altres vegades, em van acabar de decidir.

En vaig comprar una!

I avui l'hem penjat a la nostra habitació i m'encanta veure-la allà penjada.

I acompanyant la peça tinc, a mode de certificat d'autenticitat, una mena de punt de llibre amb les característiques de l'obra i un poema manuscrit de l'autor... Fantastic!!




No ho sabrà mai ningú
que l'escull fou triat
amb premeditació,
que va ser negligència
i no pas mala sort,
que el buc va naufragar
perquè necessitava
una illa com aquesta
on tornar a començar.

(Ton Armengol)

26 de des. 2020

Nadala 2020

 


12 de des. 2020

"Misteriosament hoy" (vídeo)

 En el seu dia ja vaig dir que aquesta cançó era preciosa i un cant a la vida.

Ahir vaig descobrir el vídeo pòstum que n'han fet amb imatges del Pau Donés i el seu gos Fideos passejant per la Vall d'Aran, un mes abans de morir. Diuen que era el seu desig...

"Mayo 2020. Vall d’Aran. Lleida

… simplemente me gustaría hacer un video en el que se me vea con mi perro Fideos, juntos paseando por la montaña, retozando sobre la hierba, gozando del cielo infinito, del sol, de la naturaleza que nos rodea, disfrutando del momento sin pensar en nada… simplemente eso, sin más, Fideos, yo y la montaña…conseguir transmitir esa sensación me haría feliz..."

Genial! Etern Pau Donés!

9 de des. 2020

Els problemes, segons "72 kilos"

Fa poc temps que he descobert l'il·lustrador 72 kilos i en els seus dibuixos i els seus pensaments hi he trobat tota una filosofia de vida que comparteixo i admiro.

Mireu com hauríem d'afrontar els problemes, segons el seu punt de vista.

Ho trobo genial!