Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata, Caramelles, Matinada, T.O.C., Aeroport...
BRUCE
La Sue i les seves amigues han sortit a sopar com cada segon divendres de mes. Es van conèixer quan els fills anaven a la mateixa classe i durant uns anys van anar paixent-se una relació de confiança i complicitat que les va convertir en amigues. Ara els fills ja són adolescents i no tots comparteixen colla. Però elles, gràcies a aquests sopars mensuals, mantenen el contacte i no deixen que creixi l’herba al camí de la seva amistat.
La Sue és auxiliar d’infermeria; la Lisa és dentista; la Grace, funcionària d’hisenda; i la Lucy, dependenta d’una carnisseria. Poques coses tenien en comú abans que l’atzar les fes coincidir, però amb els anys, han teixit una sòlida teranyina d’afectes i confidències. I el més important és que s’ho passen molt bé juntes. S’entenen, es respecten i riuen molt.
—Nenes, anem a fer una copa al Santes Mans? —proposa la Grace, que els dissabtes no treballa i sempre està a punt per allargar les trobades.
—Ja sabeu que jo demà m’hi poso d’hora —rondina la Lucy—. No em feu anar a dormir tard.
—No he sentit que diguis que no, oi, Lucy? —somriu la Lisa— Jo m’hi apunto. I tu, Sue?
La Sue mira el rellotge abans de contestar. Quan veu que ja és un quart d’una, fa una ganyota de preocupació.
—Ho sento, noies, però jo no vinc. Tinc el Bruce sol a casa i no me’n refio.
—Au va, quina excusa més tonta. Vine a passar-t’ho bé —li diu la Lisa, entre la provocació i la temptació—. Segur que sí vens, la Lucy també s’apunta.
La Sue mira alternativament la Lisa i la Lucy, però es manté ferma.
—Em sap greu. De veritat. M’ho estic passant molt bé, però, si vinc, estaré patint. Ja us vaig explicar que, últimament, si arribo tard i porta molta estona sol, comença a liar-la. I ja estic en temps de descompte. No insistiu.
—Home... Si no hi anem totes jo també me’n vaig a casa que demà no m’aguantaré els pets... —argumenta la Lucy.
—Jo marxo! No vull que em feu sentir culpable. Vosaltres feu el que vulgueu. Adeu, guapes —talla la Sue, començant a fer una roda de petons.
—Gintònic? —li diu la Grace a la Lisa, interrogant-la amb la mirada.
—Gintònic! —contesta la Lisa.
La Sue, que ja s’ha acomiadat de totes i camina cap al cotxe, encara sent com la Lisa i la Grace pressionen la Lucy:
—Gintònic?
Però gira la cantonada i no sent la resposta. Quan arriba al cotxe torna a mirar l’hora i només pensa en arribar de seguida a casa, abans que el Bruce hagi començat a fer de les seves.
Abans això no passava. El Bruce sempre l’havia fet quedar bé a tot arreu i sovint la gent la felicitava per la bona educació que demostrava. Sabia esperar pacientment si ella s’aturava a xerrar amb coneguts. Ni es posava a cridar l’atenció, ni l’arrossegava per marxar, com havia vist a fer en altres casos.
I ara que ja s’havia fet més gran, si un dia ella tenia un sopar, ell es quedava sol sense problemes. Quan li venia la son s’adormia i quan ella arribava a casa ho trobava tot en ordre. Però un dia va arribar a les tres de la matinada després d’un concert i es va trobar el menjador com si hi hagués hagut una batalla. Coses pel terra, brutícia, alguna figureta trencada. I el Bruce al sofà, mirada avergonyida i silenci absolut.
Per molt que el va renyar i castigar, la Sue no va poder descobrir què carai li havia passat. Semblava com si hagués tingut un atac de pànic que li hagués fet perdre el senderi i l’hagués transformat en una mena de Dimoni de Tasmània, giravoltant pel menjador i sembrant destrucció.
Durant els següents dies, el va observar sense que ell se n’adonés i li parlava amb paciència i dolçor, però el Bruce es comportava com sempre i ni tan sols semblava que recordés el que havia fet aquella matinada. Tot va quedar en una anècdota inexplicable fins que un segon dia la Sue va tornar a arribar tard d’una vetllada amb teatre i sopar i altre cop es va trobar el menjador potes enlaire.
Buscant possibles explicacions a aquells estranys comportaments, la Sue va pensar si podia ser que li hagués afectat d’alguna manera que ella i el Freddie s’haguessin separat. Com si, quan portava molta estona sol, pogués trobar-lo a faltar i això el neguitegés i el fes actuar d’aquella manera. No li semblava raó suficient, però va demanar hora a un especialista, que se’l va mirar de dalt a baix sense trobar res estrany. Només li va recomanar que durant una temporada procurés no deixar-lo sol gaire estona a les nits i, de mica en mica, anés allargant el temps de soledat fins a recuperar la dinàmica anterior. Va acostumar-se a no arribar tard quan sortia de nit i va funcionar: si arribava abans o poc després de les dotze, se’l trobava tranquil i tot en ordre.
Per això, veient que el rellotge ja marca pràcticament dos quarts d’una, ara la Sue està patint per com trobarà la casa. Aparca al garatge i puja amb l’ascensor, tamborinejant amb els dits a la paret, com si així pogués aconseguir que pugés més de pressa. Quan arriba al replà, ja duu les claus a la mà i obre el pany d’una revolada, mentre anuncia la seva arribada:
—Bruce, ja soc aquí.
Es planta al menjador i descobreix que torna a ser zona catastròfica. Davant de la tele hi ha un bassal que, tot i que voldria equivocar-se, li fa molt mala espina. El plat és pel terra i hi ha menjar escampat per la catifa. Les revistes, esbarriades pel terra amb algunes pàgines arrencades, arrugades o estripades. Una figureta ha baixat del prestatge al sofà, però, per sort, no s’ha trencat. Sembla com si un grup de nens hagués estat jugant al joc de les cadires perquè no n’hi ha cap al seu lloc i les petjades demostren que el Bruce ha trepitjat sòlids i líquids i ha anat deambulant per l’estança.
Enfadada, se li adreça amb veu forta:
—Un altre cop, Bruce? Et vaig dir que no arribaria tard i que estiguessis tranquil. Què carai et passa?
Des del terra, se la mira compungit amb uns ulls plens de vergonya i penediment. Sembla que no hagi estat conscient del que feia i ara, per primer cop, en vegi les conseqüències. S’incorpora a poc a poc i fa intenció de retirar-se del lloc dels fets, però la Sue l’atura amb un crit:
—On et penses que vas?
El Bruce es queda clavat i gira el cap, esperant la sentència.
—És molt gros això que et diré ara, però també és molt gros el que has fet. És l’últim —i remarca la paraula “últim”, separant-ne les síl·labes i apujant l’entonació— dia que m’ho fas. Si hi tornes...
Però no acaba la frase. Ha estat a punt de dir-li que, si hi torna, el farà fora de casa. I ho pensa de veritat. Està disposada a fer-ho. Però és tan fort haver d’arribar-hi, que li costa verbalitzar-ho.
En comptes d’això, li diu:
—Vine aquí ara mateix!
El Bruce, obedient, se li acosta amb passes lentes i llavors la Sue li posa la corretja i el condueix fins a la terrassa. L’enganxa al mosquetó que té collat a la paret i li diu:
—I avui dormiràs aquí a fora. Fins que no aprenguis a ser un bon gos.
