Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata, Caramelles, Matinada, T.O.C., Aeroport, Bruce...
INSOMNI
El Pere obre els ulls i es troba adormit al sofà amb la tele encesa. Fan una pel·lícula que no ha vist començar i, desorientat, l’apaga i tanca els llums.
—A dormir, al llit —es diu a sí mateix.
Però en el temps de fer un riu, rentar-se les dents i posar-se el pijama, aquella son que l’havia deixat fora de combat ja s’ha esvaït. Es troba a les fosques, sobre el llit, amb uns ulls com taronges i el record del que han estat les últimes nits: insomni.
El Pere treballa d’infermer al torn de nit i, sempre que comença les vacances, durant uns dies li costa acostumar el cos al nou horari. És el tercer dia a l’apartament de L’Estartit i de moment les nits han estat un autèntic calvari. Com que no vol recórrer a les pastilles per dormir, fa tota la pinta que aquesta serà igual. Però ahir ja va decidir que no volia tornar a passar-se hores donant voltes al llit. Si no podia dormir, aniria a passejar a la vora del mar. Així que s’incorpora, es vesteix i surt al carrer.
Des del seu apartament fins al passeig Marítim ha de passar pel rovell de l’ou: carrers animadíssims plens de locals oberts, famílies que passegen i colles de jovent que demostren com de desinhibidor és l’alcohol. El Pere es deixa portar pels estímuls, sense rumb, i va seguint una d’aquestes colles com si fos un reporter d’investigació. Es fixa en les bromes estúpides que es fan, la manera de cridar l’atenció que tenen els líders i els aspirants a succeir-los, l’atracció de les parelletes que es desmarquen del grup principal buscant la màxima intimitat... Però acaben entrant en una discoteca i el Pere gira cua buscant el mar.
Al passeig Marítim l’ambient és molt més tranquil. Els venedors del top manta estan desmuntant les paradetes amb cares de cansament. Davant seu, algunes parelles passegen agafades de la mà. Als bancs també hi ha gent que descansa mentre consulta la pantalla del mòbil. Alguns escriuen missatges, d’altres miren vídeos, alguns fan videotrucades...
El Pere es fixa en els llums dels vaixells que estan pescant mar endins i pensa que els pescadors deuen tenir el mateix problema que ell. Com que li agrada trepitjar la sorra amb els peus descalços, es treu les sandàlies i fa unes passes en direcció a l’aigua. Quan s’acosta a una pila de gandules sent unes veus que forcegen entre xiuxiuejos:
—Que et dic que em deixis! Que no en tinc ganes!
—Tu en tens tantes ganes com jo. Mira com m’has posat. Ara no em pots deixar així...
—Treu-me les mans de sobre, Kike. Deixa’m en pau! Me’n vull anar a casa!
El Pere reacciona ràpid i fa picar les dues sandàlies, com quan vols que salti el fang que s’hi ha quedat enganxat. De cop i volta es fa el silenci i una noia surt corrents cap als llums del Passeig. De darrere les gandules se sent un Mala puta, però no en surt ningú. El Pere segueix caminant descalç fins al punt on moren les ones i, mullant-se els peus, avança en direcció al port nàutic i les Medes.
De tant en tant, troba grups de pescadors asseguts a les cadires. Van xerrant mentre miren els avisadors de picada de les canyes plantades a la sorra. Passa pel seu darrere i se saluden educadament. Prop de l’espigó de Garbí, s’allunya de l’aigua i torna a acostar-se al passeig. S’asseu al muret i s’espolsa la sorra dels peus per tornar-se a calçar. Vol arribar fins el Molinet, el punt final del passeig, una mena de mirador en forma de plaça sense sortida, davant la Meda Gran.
Quan arriba al port nàutic s’hi acosta a mirar les barques. Hi ha des d’humils barquetes de pescadors fins a alguns iots força espectaculars. S’endinsa cap a la part més llunyana i menys il·luminada. Li sembla sentir una conversa ofegada i li venen al cap històries de traficants. Com que no té ganes de veure-s’hi involucrat, s’atura en sec i fa mitja volta tan de pressa que ensopega amb una paperera amb el dit gros del peu.
—Uaaah! —no pot evitar un crit de dolor.
Amagats entre les barques que li queden a l’esquerra, hi ha el Mario i el Jon que, quan senten el crit, llencen a l’aigua el que tenien entre mans i surten precipitadament amb cares de disgust. A la seva dreta, dins d’un cotxe aparcat entre les caixes, dos policies de paisà tenen una conversa que, amb els vidres abaixats, li arriba entretallada:
—Mecagon la puta! Gairebé ... per res.
—Després de tants dies... mala sort!
Amb el dit gros del peu bategant-li de dolor i una lleugera coixesa, el Pere surt del port nàutic i, per un moment, dubta si girar cua i tornar cap a casa. Però li sembla que el dolor es va esmorteint i decideix continuar fins el Molinet.
A l’alçada de l’espigó de Llevant hi ha uns pilons que no deixen passar els cotxes i el carrer es torna més estret, cada cop menys il·luminat i més tranquil. Les ones trenquen a la seva dreta, a tocar de la carretera i es creua amb molt poca gent, bàsicament parelles de mitjana edat que passegen tranquil·lament. Per això li sobta quan veu una noia d’uns setze anys que camina a pas viu amb el mòbil a dos dits de la boca, enregistrant un missatge de veu que sent perfectament:
—Que ja n’estic farta, Jenni. L’he deixat allà ben tajat, dient tonteries, tipo: “Per què no ens casem i anem a viure a Londres?” Tu creus? Però si s’ha fotut tants cubates que no sap ni què diu... Em sembla que no em renta aquesta relació...
El Pere segueix caminant i arriba al seu destí. Hi ha dos bancs. En un hi ha una parella menjant-se a petons i en l’altre, totalment aliè a la parella, un noi que s’està cargolant un cigarro. Els passa de llarg i s’adreça a la barana més propera a la Meda Gran per contemplar el mar. Però llavors descobreix un jove assegut al mur que protegeix la muntanyeta rocosa que tanca la placeta. S’aguanta el cap amb les mans, mentre recolza els braços a les cuixes, amb el cos encongit i encorbat cap endavant, sacsejat de tant en tant per sanglots intermitents.
—Per què m’ho fas, això?
Sembla totalment borratxo i el Pere imagina que pot ser la persona de qui parlava la noia amb qui s’acaba de creuar. Somica i després es queda callat, qui sap si adormit. Però, de sobte, com si acabés de despertar-se, reinicia la queixa planyívola sense gaire coherència. El Pere el deixa de banda i s’instal·la a la barana contemplant les illes i les onades, fins que una petita esllavissada de pedres el fa girar:
—A la merda tot! —balbuceja el borratxo, que ha passat per sobre de la corda de seguretat i intenta enfilar-se per la muntanyeta, però rellisca i fa baixar pedres— Si no vols estar amb mi... jo tampoc... ni vull estar-hi... amb mi... sense tu...
El Pere somriu per la caricatura que l’alcohol dibuixa en aquell pobre diable. Però quan, amb penes i treballs, va guanyant altura, se l’imagina arribant al capdamunt i llançant-se a l’aigua i deixa de somriure. La combinació de l’alçada de les roques, la poca aigua que deu haver-hi i la turca que porta, auguren un mal final. Incapaç de desentendre-se’n, el Pere comença a enfilar-se darrere seu per fer-lo baixar.
—Ep, noi! Què fots? Que et vols matar o què? Va, baixa d’aquí.
—Deixa’m en pau! ¬—contesta el borratxo, que s’atura, es gira i intenta enfocar la vista per saber qui li parla— Qui ets tu?
—Em dic Pere i no vull que et tiris des de les roques. Tu com et dius?
—Dylan. I la meva novia m’ha deixat aquí tirat... —i es queda a mitja frase, rumiant, com si hagués oblidat el que volia dir.
—Dylan, ara baixem i m’ho expliques, que des d’aquí no et sento bé.
El Pere ja ha arribat a la seva alçada, l’agafa de la mà i comença el descens, relliscant amb les roques. El Dylan es deixa fer i s’asseuen tots dos al mur.
—Em sembla que abans m’he creuat amb la teva novia. I em sembla que està preocupada per tu. No li agrada que beguis tant. Tu te l’estimes, oi?
—Moolt! Jo, a la Meri —s’acosta dos dits de la mà esquerra als llavis i fa com si els fes un petó i llavors el llencés a terra—... el que faci falta... Però ella —i llavors comença a plorar—... no es vol casar... Ella no m’estima...
—És clar que t’estima, home —intenta tranquil·litzar-lo el Pere sacsejant-lo per l’espatlla—, però sou massa joves. Si li dius això l’espantaràs. I si vas borratxo també.
El Dylan s’eixuga les llàgrimes i els mocs i es queda mirant el seu àngel de la guarda.
—Tu com ho saps si m’estima? —i quan fa intenció d’agafar-lo pel coll de la samarreta, es desequilibra i està a punt de caure, però el Pere ho evita aguantant-lo— La coneixes?
—No, però he sentit com parlava amb una amiga per telèfon. I es notava que t’estima.
—M’estima... —i el Dylan riu i plora a la vegada¬.
—Saps què farem? T’acompanyo a casa, dorms la mona i demà al matí la truques. Li demanes perdó i li dius que t’ho has pensat millor i que de moment sou massa joves per casar-vos i que no et tornaràs a emborratxar més.
El Dylan va assentint amb cops de cap i una mirada líquida. Segur que demà al matí no se’n recordarà de res, però el Pere només pretén dur-lo a casa sa i estalvi.
Desfan el camí del Molinet i segueixen pel passeig Marítim fins que un grup de joves el reconeixen i s’acosten a rescatar-lo:
—Ei, Dylan, estàs bé? Què fas amb aquest tio? On és la Meri?
—El Pere és el meu amic, Gorka —diu passant el braç per sobre del coll de l’home que l’ha baixat de la muntanyeta—. I la Meri m’ha deixat, però... demà la recupero.
—Clar que si, Dylan —el reforça el Pere i, després continua, adreçant-se als seus amics—. Vosaltres el podeu portar a casa?
—Quina casa? Si estem al càmping. Tu dius que ets el seu amic i no saps ni això... —se’n burla el tal Gorka, el més catxes del grup, amb la caputxa groga posada, potser per intimidar els interlocutors.
Agafa el Dylan del coll i l’atrau cap a ells, abans d’acomiadar-se del Pere:
—Tira, tira, Pera. Ja has fet la bona obra del dia. El Dylan es queda amb nosaltres.
El Pere s’acomiada i continua el passeig nocturn sense cap remordiment. Mira el rellotge i veu que ja són gairebé les tres de la matinada. Pensa que potser si ara es fica al llit, es podrà adormir i decideix tornar a casa.
A aquelles hores, L’Estartit ja s’ha convertit en un lloc tranquil. Una tranquil·litat que només es veu trencada quan algun eixelebrat que ha begut més del compte fa una mica d’escàndol. Però això passa més a la zona de la platja i a mesura que el Pere se n’allunya, la calma acompanya el so de les seves passes. Només un camió de les deixalles trenca el silenci, avançant carrer enllà com un vaixell endinsant-se a alta mar.
A pocs carrers de casa, passa pel costat d’un aparcament públic. És un descampat de terra, sense vigilància, un d’aquells tresors tan buscats pels conductors. Tot i que està a gairebé un quilòmetre del mar, està atapeït de cotxes que hi passen la nit. De sobte li crida l’atenció una figura encaputxada que serpenteja entremig dels vehicles. Li recorda el catxes que s’ha endut el Dylan i el segueix amb la vista. Va avançant, com si busqués un cotxe en concret, fins que s’atura al costat d’un tot terreny blanc.
Llavors mira nerviosament a dreta i esquerra i s’ajup com si volgués manipular el pany, tot i que no sembla que en tingui la clau. Més aviat sembla que vulgui robar-lo. Davant d’aquesta possibilitat, al Pere li surt un crit de ben endins:
—Gorka?!!
Immediatament, la figura encaputxada arrenca a córrer i escapa del pàrquing. El Pere somriu. No sap si realment era el Gorka, però el que li sembla clar és que ha evitat un robatori. I el somriure se li fa més gran quan pensa que potser també ha evitat una violació a la platja i un suïcidi al Molinet. És com un superheroi anònim que surt de nits per lluitar contra el mal.
Comença a estar convençut que, després de l’aventura nocturna, quan es fiqui al llit per fi li vindrà la son. Avança lentament pel darrer tram del trajecte i, de tant en tant, se li escapa un badall, que confirma la seva hipòtesi.
Quan entra al carrer de l’apartament, es treu el clauer de la butxaca i comença a buscar la clau de la porta. Barrejat amb el soroll de les claus li arriba una remor de veus i es gira. Al final de la vorera, una colla de cinc o sis joves s’aproxima. Una més de les moltes que ha vist aquesta matinada, però alguna cosa fa que la percebi diferent i li generi intranquil·litat. Potser és perquè avancen en silenci. Sí, segur que és això. Aquest estrany silenci el fa desconfiar.
L’adrenalina se li ha activat i rumia de pressa. Podria aturar-se i esperar que passessin de llarg, però si el busquen a ell, això seria posar-los-ho massa fàcil. Podria canviar de vorera per veure si també canvien o directament posar-se a córrer per arribar ràpid a casa, tancar-s’hi i sentir-se segur. Li queden uns dos-cents metres fins al seu portal, una distància massa llarga si ha de fer una cursa amb aquells joves: segur que perdria.
Agafa el mòbil i truca la policia local. Té el telèfon memoritzat des que una matinada va haver de trucar-los quan uns joves es barallaven sota de casa seva.
—Bona nit, estic anant cap a casa, al carrer del Freu, 80 i hi ha una colla de joves que em segueixen. Tinc por que em vulguin atacar. Poden enviar un cotxe, si us plau.
Mentre parlava per telèfon ha accelerat el pas. Gira el cap i veu que els joves van tots amb la caputxa posada i els té més a prop que abans. Encara no vol posar-se a córrer, però cada cop està més nerviós. Li han dit que li enviarien un cotxe, però no sap quan pot trigar i la distància a casa li sembla massa llarga per guanyar aquella cursa. Cent metres sembla que sigui molt poc, però quan de petit va anar a fer atletisme amb l’escola recorda que aquella recta no s’acabava mai i, si ha de córrer, vol esperar a ser més a prop de casa.
De cop i volta un crit li provoca un sobresalt:
—Pera?!
Ara ja no té dubtes. Van a per ell. Segurament deu ser el Gorka amb uns amics. Les cartes estan sobre la taula i no pot aguantar més. Arrenca a córrer.
Immediatament, el grup engega la persecució com si haguessin donat el tret de sortida i el Pere nota com la distància s’escurça de manera massa ràpida. Ell corre tan com pot, però els altres corren més i aviat l’abastaran. Mentre comença a plantejar-se si és millor aturar-se i esperar-los de cara per intentar repel·lir-los, ni que sigui a cops de puny, una resplendor blava comença a il·luminar intermitentment les façanes: és la policia!
El Pere s’atura i es gira just a temps de veure com el grup es dispersa ràpidament. Li ha anat de ben poc! Els agents s’interessen per ell i, esbufegant, els dona les gràcies i declina la possibilitat de posar una denúncia. Un dels policies l’acompanya fins a la porta de casa, mentre l’altre condueix amb els llums encesos per acabar d’espantar aquells galifardeus.
Finalment, el Pere entra a casa. Beu un got d’aigua de la nevera, es queda en calçotets i s’estira sobre el llit per adonar-se que ha anat a parar a la casella de sortida: ulls oberts com taronges i el record del que han estat les últimes nits. Insomni. Però s’obliga a tancar-los i intenta relaxar-se. Llavors Morfeu s’apiada d’ell i una son dolça comença a posseir-lo fins que es queda profundament adormit.
