Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de gen. 2023

"Pàrquing" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

PÀRQUING

El Pol i la Rosa ja fa un temps que surten junts, però encara no han consumat la seva relació. Avui han anat a sopar, han begut i en tenen moltes ganes. Però els dos encara viuen a casa dels pares i no sabien on alliberar aquest desig que els encén. Fins que l’alcohol els ha donat una empenta i han decidit que el pàrquing serà un bon lloc.

La Rosa tanca el cotxe en un garatge comunitari molt gran, de dues plantes i moltes places, que satisfà les necessitats dels cinc blocs de pisos que va edificar la mateixa promotora. En comptes de fer cinc garatges més petits, van planificar un gran espai que pogués donar cabuda als vehicles de tota la promoció. En un espai tan gran i anònim, la jove parella confia trobar la intimitat necessària per a la seva primera trobada sexual.

Enriolats, obren la porta i van acostant-se a la seva plaça. La Rosa és qui condueix i li falten mans per controlar el volant, mentre fa fora les del Pol, que semblen no tenir aturador. 

De fet el Pol és qui ha begut més dels dos i, com que ni el cotxe ni el garatge són seus, està més desinhibit. La flama del desig ho crema tot i no veu la necessitat de mantenir cap mena de prudència. Sent la crida atàvica d’un moment iniciàtic i intenta conquerir terreny, ara avançant cuixes amunt, ara explorant per dins de la samarreta. La Rosa està tan enriolada i excitada com el Pol, però una veueta interior no li permet deixar-se anar del tot. Li diu que no pot badar perquè algun veí els podria sorprendre i els seus pares ho acabarien sabent. Per això va reprimint els atacs del Pol i li repeteix que abaixi la veu i s’estigui quiet fins que s’apaguin els llums. Com que li diu entre somriures i esbufecs, el Pol tampoc no s’ho acaba de creure i atura momentàniament els seus atacs, només per tornar a la càrrega amb redoblades ganes.

El garatge té un sistema d’enllumenat d’aquells que s’engeguen quan algú entra i s’apaguen automàticament al cap d’una estona. Al Pol li sembla que el temporitzador està mal programat i el llum porta massa estona encès. Per això intenta transgredir la norma que li ha imposat la Rosa, però l’únic que aconsegueix és que accepti traslladar-se als seients del darrera, des d’on podran discutir millor les coses.

Llavors és quan s’apaga el llum. El rellotge del cotxe assenyala les 02:38, però cap dels dos no s’hi fixa. Es fonen en un petó que desafia els adjectius i, a poc a poc, les peces de roba van abandonant el seu lloc natural. Els cossos mig estirats, amb una incomoditat que ara són incapaços de percebre, comencen a explorar-se, però de sobte, la Rosa queda paralitzada i el cor se li accelera. 

La veueta que abans l’avisava, ara crida dins del seu cervell: s’ha encès el llum! El Pol intenta tranquil·litzar-la. Només és algú que aparcarà el cotxe i se n’anirà de seguida a dormir. Però mentre van xiuxiuejant, tots dos intenten recompondre el seu vestuari.

(... ... ...)

El cotxe que baixa el pendent del garatge no és pas un últim model. En Marcel està tip de ser l’objecte de comentaris irònics o despectius, sobretot perquè sap que si no fos seu també els faria. Té un disseny antiquat, uns quants bonys a la carrosseria i no disposa de cap dels automatismes que tenen actualment tots els cotxes. Com a súmmum de l’antigor, l’aparell de música encara accepta cassets d’aquells que els seus pares rebobinaven amb un boli i, evidentment, no disposa de sistema Bluetooth compatible amb els mòbils actuals.

Aquesta nit, quan ha plegat de treballar al bar de tapes, uns sagals d’Oló que li cauen com el cul l’esperaven al semàfor. Entre grans riallades li han començat a passar una bandera de quadres blancs i negres per davant, com aquelles dels gran premis de Fórmula1. Segur que a hores d’ara deu haver-hi un vídeo corrent per les xarxes socials, acumulant “likes” i comentaris que li faran mal.

Per això, a mesura que ha anat allunyant-se de la feina, s’ha anat indignant i a hores d’ara està ben emprenyat. Creu que hauria d’haver baixat del cotxe i, com a mínim, arrancar-los la bandereta dels collons a aquells desgraciats. Ara té ganes de revenja. Al mateix garatge on aparca la seva tartana, hi tanca el cotxe un home d’Oló que de tant en tant els paga el got a aquells malparits que sempre el ridiculitzen. Així que una idea va obrint-se camí al seu cap per sadollar les ànsies de venjança.

El Marcel és un humil estudiant d’enginyeria que ha de treballar els caps de setmana per anar-se pagant els estudis i els petits capricis. Avui està molt cansat i no sap com oposar-se a la mala idea que ha tingut: el cotxe del Nandu pagarà pels seus amiguets d’Oló. No sap què li farà. Si és obert li prendrà el que tingui dins o potser li trencarà els vidres o el ratllarà. No ho té clar. Només vol que pagui pel que han fet els seus amiguets i així poder treure’s aquella mala llet de sobre. Mentre anava rumiant, ja aparcat a la seva plaça, ha passat el temps i ara s’acaben d’apagar els llums. Maquinalment mira el rellotge: són les 02:45.

(... ... ...)

Quan tornen a apagar-se els llums, el Pol li fa un petó a la Rosa i intenta tranquil·litzar-la, però ella ja no està gens per la feina i l’única cosa que vol és marxar del garatge i anar-se’n a dormir. 

El Pol se n’adona que ja no passarà res de màgic aquella nit i claudica definitivament, fent un esforç de comprensió i autocontrol. Intenta reincorporar-se, però la Rosa l’atura violentament. Li diu que no s’han de moure fins que sentin la porta de sortida: qui sigui que hagi entrat encara no ha abandonat el garatge...

(... ... ...)

Les parpelles del Marcel intenten tancar-se, però decideix que no vol afegir la frustració de no venjar-se a totes les que ja arrossega. Sortirà del cotxe sigil·losament, s’acostarà fins el del Nandu i s’endurà el que trobi. Amb poca cosa ja es donarà per satisfet, perquè el que realment vol ara és anar a dormir. 

Un cop fora del cotxe, camina amb una exagerada lentitud, girant el cap en totes direccions, temorós de fer algun pas en fals que provoqui algun soroll. Però no. Sense cap contratemps arriba al flamant Volvo que s’havia posat com a objectiu i, de sobte, se sent una mica Robin Hood, robant als rics per donar-ho als pobres. 

Prova d’obrir la porta, però -evidentment- està tancada. Per un moment pensa en trencar el vidre, però ho considera massa arriscat i va provant les portes dels següents cotxes fins que troba un Toyota obert. Hi entra amb el cor bategant-li com un cavall desbocat i, assegut al seient del conductor, examina el que té a l’abast. Poca cosa, uns quants discos en format CD, un paquet de xiclets i dues monedes d’un euro. Mira els seients del darrere i veu que podria incrementar el botí amb un paraigua, una bossa de gormanderies i un paquet de mocadors de paper. Ho desestima i quan, neguitós i amb ganes d’anar al llit, vol iniciar la retirada amb el magre tresor de la part del davant, hi ha una cosa que l’atura en sec: els llums del garatge s’han encès!

(... ... ...)

La Rosa, el Pol i el Marcel, sense saber-ho formen part de la mateixa coral que ha saludat la nova il·luminació del garatge amb un espontani al·leluia:

- Merda!

I tots tres, cadascú en el seu vehicle, s’han ajupit amb el cor bategant sota els efectes de la il·legalitat i desitjant fermament que el llum torni a apagar-se, la porta de sortida espetegui i puguin posar fi a aquesta, cada cop més desagradable, aventura.

(... ... ...)

Qui ara baixa per la rampa de l’aparcament són la Lídia i la Sara. Estan molt nervioses perquè han aconseguit una paperina de cocaïna i tenen ganes de sentir-la dins seu. No és pas el primer cop que ho fan. En el seu ambient de joves de bona família, la droga circula amb certa generositat i ja l’han tastada, però avui, per primera vegada, s’han encarregat personalment de tot el procés. Han quedat a una plaça discreta amb el proveïdor habitual i han fet l’intercanvi de diners per mercaderia sense cap intermediari. Ara tenen aquella paperina que els crema dins de la bossa de mà i han decidit entrar al garatge i fer-se unes ratlles dins del cotxe abans de sortir de festa. 

La Lídia i la Sara són massa joves i han vist massa pel·lícules. Potser per això juguen amb la droga. Per això i perquè saben que si els seus pares ho sabessin tindrien un enorme disgust. Així hi afegeixen al·licients. És il·legal i la policia les podria detenir. És inapropiat i les seves famílies s’esgarrifarien i es tibarien dels cabells. Però es tracta que ni la policia ni la seva família s’adonin de res i segueixin mantenint la seva immaculada reputació de noies sanes, educades i treballadores.

Saben que els seients del cotxe no són el millor lloc per a una bona ratlla, però no se’ls n’ha acudit cap de millor. És un lloc discret on ningú les molestarà i podran fer-ho ràpidament sense deixar cap rastre. La Lídia treu la paperina mentre els ulls de la Sara brillen per les dues. Quan està a punt d’obrir-la, s’apaga el llum i no pot evitar un gest d’alerta: si s’hagués apagat deu segons més tard podria haver caigut tota la coca per terra.

La Sara, que no veu el moment de tornar a notar les sensacions que provoca aspirar aquella pols blanca, fa el gest d’obrir el llum interior del cotxe, però la Lídia l’atura. No poden arriscar-se! Cal pensar alguna altra cosa. Per sort estan aparcades sota un llum d’emergència i decideixen acostumar-se a aquella tènue claror abans de muntar els preparatius.

(... ... ...)

No gaire lluny d’allà, el Pol ja s’ha adormit. L’alcohol, el cansament i la immobilitat s’han aliat contra la seva consciència. Al seu costat, però, la Rosa està més tensa que les cordes d’un violí i pel seu cap no paren de passar diferents idees, totes dolentes. Quan el Pol fa el primer ronc, li clava una guitza i per primer cop se li està a punt d’escapar una llàgrima.

(... ... ...)

Deu columnes més enllà, el Marcel s’acaba de despertar al volant d’un Volvo i està intentant reconstruir què l’ha portat fins allà. Mica a mica s’adona de la situació i decideix que el millor és deixar-ho tot al seu lloc i anar-se’n a dormir com un ciutadà honrat. Però quan està a punt d’obrir la porta del cotxe, un clàxon l’immobilitza i el deixa totalment acovardit...

(... ... ...)

El cor de la Rosa està a punt d’esclatar. El clàxon li ha semblat un tro acusador. Com si aquell soroll fos el d’una alarma que els seus pares haguessin posat per enxampar-la in fraganti. S’encongeix encara més i, en fer-ho, dóna un altre cop de colze a un endormiscat Pol que amb prou feines reacciona balbucejant:

- Per què no anem a dormir?

(... ... ...)

La Lídia és qui ha provocat aquell terrabastall nocturn. Ha intentat improvisar una superfície horitzontal posant una revista entre els dos seients i amb les maniobres ha tocat el clàxon amb el colze. Amb l’ensurt, la preuada mercaderia ha estat a punt de malbaratar-se per segona vegada i tot plegat fa que perdi el control de la situació. Està molt nerviosa i vol anar-se’n a casa.

La Sara, més segura i ansiosa per tornar a notar la coca corrent per les seves venes, li pren el relleu.  Agafa la paperina i la revista i es disposa a enllestir els preparatius.

- De què tens por? -li etziba-. Aquí no hi ha ningú.

(... ... ...)

El Marcel està rebentat i comença a tenir veritable pànic de quedar-se adormit al volant d’aquell cotxe i, l’endemà al matí, trobar-se el propietari cara a cara sense poder-se justificar. Torna a deixar el poc que havia agafat al seu lloc i, esperant que les columnes el protegeixin de les mirades que pugui haver-hi al garatge, decideix marxar del pàrquing i anar a dormir.

Surt lentament del cotxe, però, alarmat per la llum interior que s’encén quan s’obren les portes i sembla delatar-lo, la tanca violentament, provocant un gran soroll. Comença a caminar cap a la sortida, però de cop recorda que ha deixat les claus al contacte del seu cotxe i recula per recuperar-les. Hi torna a entrar, s’asseu i les treu del contacte. Esgotat recolza el cap al respatller amb els ulls tancats. Espera que quan els obri tot torni a estar en silenci i a les fosques.

(... ... ...)

La Sara ha quedat blanca quan ha sentit el cop de porta i la Lídia se sorprèn de la seva pròpia ironia en un moment com aquell:

- Ningú, eh?

(... ... ...)

La Rosa ja no pot més i, després del cop de porta, ha mirat el rellotge -les 02:56- i ha començat a somicar desesperadament. El Pol s’ha despertat amb el cap tèrbol i la boca pastosa. Mira la seva xicota i li demana:

- Què passa?

Li contesta la veu d’una nena petita:

- Si us plau, anem cap a casa...

(... ... ...)

La Lídia i la Sara també decideixen deixar per a un altre dia les aventures nocturnes. A la que arribi una altre cotxe i tinguin llum i soroll que les encobreixi sortiran d’allà.

(... ... ...)

A les 03:07 s’obren els llums del garatge enmig d’un gran terrabastall. Un cotxe entra arrossegant unes llaunes i des del carrer se senten uns quants clàxons totalment fora de lloc a aquelles hores: uns nuvis estan intentant arribar a la lluna de mel.

Els cinc protagonistes de la nostra història troben que l’ocasió és immillorable i intenten aparentar normalitat quan surten dels seus vehicles. La Rosa i el Pol s’esmunyen per la porta de l’esquerra en un tres i no res. El Marcel fa veure que agafa alguna cosa del maleter perquè ningú no el reconegui i la Lídia i la Sara passen pel seu darrere mussitant un feble “Bona nit”. Al cap d’un moment el Marcel tanca el maleter amb un sorollós cop i comença a caminar darrere seu.

Les dues amigues, suggestionades per tota l’estona de nervis dins del cotxe i el fet de portar droga a sobre, s’han espantat amb el cop de porta i els sembla que les passes del noi estan cada cop més a prop. Augmenten el pas i el so rítmic dels tacons de les seves sabates es barreja amb les del noi que les encalça i les fa imaginar escenaris esborronadors.

Enmig d’aquesta persecució imaginària, la Lídia, a qui la bossa de mà li estava relliscant de l’espatlla, fa un gest enèrgic per recol·locar-la. Mentre la bossa es gronxa a l’aire, la paperina surt per la cremallera oberta i va a parar al terra.

El Marcel veu aterrar l’objecte prop dels seus peus. El recull i accelera el pas per apropar-se a les noies i torna'ls-hi. Les dues amigues senten l’inici d’un trot al seu darrere i arrenquen a córrer desesperades i cridant:

- Auxili!

- Espereu! No correu! Teniu! -crida més fort que elles el noi.

Però les dues noies ja han entrat en pànic i no escolten res. El Marcel decideix que haurà de córrer més que elles per donar-los la paperina que els ha caigut. Se sent ridícul esforçant-se per fer un favor a aquelles dues histèriques que es pensen que les empaita un assassí, però malgrat el cansament les abasta en un moment i les engrapa per les jaquetes mentre els diu:

- Voleu parar de córrer d’una puta vegada! No us vull fer cap mal! Només us torno el que us ha caigut.

La Sara s’atura en sec quan s’adona del gir de guió i mira directament les mans i els ulls d’aquell noi que fins fa un moment pensava que era una perillós violador. Veu que té la seva paperina i intenta fer una anàlisi ràpida de l’interlocutor. Tractant-se de droga, no és el mateix si parles amb un policia, amb un amic dels teus pares o amb un jove anònim qualsevol. No s’havia adonat que l’havien perduda i ara poden recuperar-la si juguen bé les seves cartes. Diuen que la primera impressió és la que compta.

- Moltes gràcies, em dic Sara. Ens havies espantat.

- Marcel -contesta a tall de presentació telegràfica-. Normal, amb les històries que expliquen d’atacs nocturns als garatges...

- Bé, anem a dormir que és molt tard -intervé la Lídia amb ganes d’acabar-ho ràpid.

- Aneu amb compte, eh? No fa pinta de ser una paperina de safrà per a la mare del Patufet.

El Marcel s’estranya del que acaba de dir. Està cansat i té ganes d’anar a dormir, però per un cop no ha pogut resistir la temptació de ser ell qui ataca i veure com els altres es defensen. Observa les reaccions d’aquelles noies amb una mena de plaer curiós. La més alta sembla avergonyida i espantada, sense saber què dir. La que s’ha presentat com a Sara sembla que aguanta l’envit i el mira, desafiant i provocadora.

- Si fos safrà, voldries que et convidéssim a una mica de paella?

- Jo no estic per contes ni tonteries. Me’n vaig a dormir. Vens, Sara? -diu molt tensa la Lídia fent intenció de girar cua.

Per un moment hi ha uns ràpids creuaments de mirades, com si fos una partida de pòquer i tots estiguessin avaluant la possible jugada dels altres i, enmig d’aquest impàs, s’apaguen els llums. La Lídia ofega un crit i surt corrent cap a l’interruptor més proper. Quan el prem i torna la il·luminació, no hi ha rastre dels altres dos.

- Sara! Estàs bé? On sou?

Mentre parla va mirant en totes direccions, tement ser atacada en qualsevol moment des de qualsevol angle.

- Saraaa! Si és una broma no té cap gràcia! On sou?

No gaire lluny d’ella els altres dos estan amagats, menjant-se les boques com si no hi hagués demà. Quan s’han apagat els llums, la Sara, que estava començant a excitar-se amb la situació, ha doblat l’aposta i ha arrossegat el Marcel tibant-lo de la mà fins a l’amagatall on son ara, entre dos cotxes, i, imaginant certa complicitat per part d’ell, ha començat a besar-lo. El Marcel, gratament sorprès, ha correspost el petó, afegint-hi carícies sobre la roba.

Mentrestant la Lídia segueix cridant espantada i va reculant en direcció a la porta de sortida per tenir una escapatòria propera si la cosa es complica. Al mateix temps treu el mòbil i comença a marcar el número de la seva amiga, pensant que, si li sona el mòbil, sabrà on és. Però cada número que marca provoca un petit senyal acústic i la seva amiga li endevina la intenció. Atura la morrejada amb el Marcel i posa el seu mòbil en silenci. Després li escriu un missatge: “Estic bé, Lídia. No pateixis. Ves-te’n a casa. Demà ens truquem.

Quan la Lídia ho llegeix, no se’n sap avenir. Després de tot el que han passat, la deixa tirada i s’ho vol muntar amb aquell desconegut! És incorregible, la Sara. La fa patir per res i ara la deixa tirada! I encara es fotran ells dos la coca i ella es quedarà sense tastar-la! Increïble! Obre la porta i marxa indignada amb pas viu. Vol arribar de seguida a casa i, per fi, descansar.

Quan sent la porta que es tanca, la Sara acosta els seus llavis a l’orella del Marcel i li xiuxiueja:

- Vols una mica de safrà?

Ell somriu, esgarrifat per les pessigolles, i assenteix mentre li fa una xuclada al coll. Ella riu, apartant-se d’un bot. Treu la paperina i li demana:

- On?

Ell, sense dir res, l’agafa de la mà i la porta fins el seu cotxe. Ella sembla voler dir alguna cosa, però ell li posa un dit als llavis i obre la porta del darrere. El Marcel es posa de genolls mirant enrere i ella fa el mateix. Posa una carpeta sobre la safata del darrere, i hi aboca el contingut de la paperina construint dues ratlles amb una facilitat que demostra que no és la primera vegada que ho fa. Sense necessitat de cap canonet, acosta el nas a la carpeta i, tapant-se un forat, inhala ràpidament per l’altre. Després de tirar el cap enrere i parpellejar una mica, li cedeix el torn a la Sara, que segueix el seu exemple.

Després el Marcel s’estira sobre els seients del darrere posant-se la Sara a sobre i li treu la roba sense aparent dificultat. Ella li fa el mateix i comencen a fer l’amor amb grans sotragades, com si fos un tema urgent que han de resoldre el més aviat possible. De fora estant, el balanceig del cotxe és evident i els vidres comencen a entelar-se, però ells no s’adonen de res.

(... ... ...)

El Pol s’ha quedat hipnotitzat davant d’aquell cotxe vell amb els vidres entelats. Veient de la manera que es gronxa, no té cap dubte que dins hi ha una parella que ha tingut més sort que no pas ell. Té la temptació d’acostar-se al vidre a fer de voyeur, però no gosa.

Quan ha sortit del garatge amb la Rosa, l’ha acompanyada fins a casa, tots dos de la mà en silenci pels carrers buits de la ciutat fins que han arribat al seu portal. Allà ella s’ha adonat que s’havia deixat les claus de casa dins del cotxe i ha començat a plorar. Ell, malgrat tenir molta son i estar cansadíssim, s’ha ofert per anar a buscar-les i per això torna a ser al maleït pàrquing, com a última prova de la gimcana nocturna abans de poder ficar-se al llit i descansar d’una punyetera vegada.

De cop s’obren els llums perquè un altre cotxe arriba en plena matinada. El balanceig del cotxe s’atura bruscament i el Pol no vol que el descobreixin allà com un badoc. Desorientat es gira ràpidament i es dona un fort cop de cap amb la columna que tenia a tocar i no havia percebut. El cop es contundent i queda ben atordit mentre nota com la sang comença a rajar-li del front. Com que té por de caure inconscient en qualsevol moment crida espantat:

- Ajudeu-me!

I després, recolzant l’esquena en la columna, acompanya el seu cos suaument fins a terra. Queda assegut i, notant que les forces li flaquegen, insisteix:

- Si us plau, ajudeu-me!!

(... ... ...)

Pel Marcel i la Sara tot ha sigut simultani: l’encesa dels llums, l’impacte sord i el crit d’ajuda. S’han incorporat d’un salt i es vesteixen precipitadament, girant les peces de roba que havien quedat del revés. El Marcel és qui acaba primer, surt del cotxe i veu un noi ensangonat al seu davant recolzat en una columna.

- Òstia! Què t’ha passat? -li diu mentre s’ajup per comprovar el seu estat. Estàs bé?

- Ajuda’m -li contesta el Pol amb un fil de veu, obviant l’estupidesa de l’última pregunta i sentint-se salvat-. Si us plau, ajuda’m.

En aquells moments la Sara surt del cotxe i no pot evitar un xiscle quan veu el panorama.

- Tens aigua? -li demana el Marcel prenent el timó de les operacions.

- Sí -li contesta ella allargant-li una ampolleta que ha sortit de la bossa de mà.

El Marcel es treu un mocador de la butxaca i li aboca un raig d’aigua sobre el front per comprovar la gravetat de la ferida. La vermellor desapareix momentàniament i deixa veure una escletxa per on torna a brollar al cap d’un moment.

- Això s’ha de cosir -sentencia-, ajuda’m a pujar-lo al cotxe.

Amb la poca col·laboració que els pot oferir el pobre accidentat, l’incorporen i el posen al seient del darrere, on fa un moment han viscut una vertiginosa escena de sexe. Tot i que la primera intenció de la Sara hagués estat fugir per potes i deixar aquell noi esterrecat, està orgullosa de com ha reaccionat el Marcel i fa intenció de seure al seient del copilot, disposada a ajudar en el que faci falta.

- Millor que seguis darrere amb ell per si es desmaia.

I, sense oposar cap objecció, fa el que li ha suggerit i seu al costat del Pol mentre el cotxe arrenca i posa rumb cap a l’hospital de Sant Joan de Déu.

- Avisa la meva nòvia -xiuxiueja el Pol a la Sara.

- Com es diu? On tens el mòbil?

El Pol li assenyala la butxaca del pantaló i ella li treu amb facilitat. Li acosta a les mans perquè el desbloquegi amb l’empremta i busca entre els últims missatges.

- És la Rosa?

- Sí -contesta el Pol assentint amb el cap mentre tanca els ulls-. Moltes gràcies!

- Marcel, on el portem?

- Sant Joan de Déu -contesta el conductor amb l’adrenalina al capdamunt, concentrat en la carretera.

La Sara li explica a una desconeguda que estan portant el seu xicot a l’hospital perquè s’ha donat un cop al cap. Li estalvia els detalls de la sang i l’atordiment, per no espantar-la més del compte, tot i que és evident que si no és ell mateix qui ho relata, deu estar més malament que bé.

Al cap d’una estona, a la sala d’espera d’urgències, el Marcel i la Sara coneixen la Rosa i els pares del Pol. Quan ja s’han assegurat que, malgrat que el faran passar la nit en observació, el Pol no té res de greu, s’acomiaden intercanviant-se els números de telèfon.


Al cap d’una setmana, queden els quatre per fer un cafè. La Sara i el Marcel s’hi presenten com a parella en període de proves. De seguida s’adonen que junts se senten molt còmodes i comencen a fer-se confidències fins al punt que tots acaben compartint, entre somriures i rialles, les aventures de la llarga nit en què van acabar coneixent-se. Les hores s’allarguen i el que havia de ser un cafè es converteix en un sopar amb una llarga sobretaula i acaben creant un grup de whatsapp a través del qual, anys a venir, estaran en permanent contacte, organitzaran viatges i faran créixer una amistat que serà per a tota la vida.

El nom del grup s’escull sense cap discussió i per unanimitat: Pàrquing.

30 de des. 2022

Una bona excursió: Agramunt, Penelles, Castellserà

Avui us vull recomanar una excursió i començaré sent sincer: volíem anar a veure la Casa dels Àngels, la casa-museu del Mag Lari a Castellserà (Urgell) i vam mirar que hi havia per allà a la vora per aprofitar el dia. Vam veure que a Agramunt hi havia el Museu de la Xocolata i el Torró i la botiga de Torrons Vicens i vam pensar que entre una cosa i l'altra ja acabaríem d'omplir el dia.

Però encara va ser millor...

1.- Agramunt

Vam començar visitant el Museu de la Xocolata i el Torró, un museu petit, però molt interessant on diferents audiovisuals amb una magnífica veu en off del Lluís Soler van explicant la història i la producció del torró tradicional d'Agramunt. Just al costat hi ha la botiga obrador del Torrons Vicens on es poden degustar les seves moltíssimes varietats i acabes comprant-ne pocs o molts.

A pocs metres de distància hi ha la fàbrica de la xocolata Jolonch, que encara s'elabora de manera artesanal amb maquinaria antiga i una xocolateria on vam tastar unes delicioses tasses de xocolata desfeta.

Després vam anar a l'oficina de Turisme on ens van informar de manera excel·lent de tots els al·licients que podíem trobar a Agramunt: el Restaurant "L'Atípic" (guanyador d'un programa del Joc de Cartes), l'espai Guinovart, Lo Pardal (museu Guillem Viladot de Poesia visual), l'església de Santa Maria (amb una portalada romànica extraordinària i que conté al seus soterranis un refugi antiaeri), la plaça del Mercadal... No teníem pas temps de veure-ho tot i "L'Atípic" ja estava ple, però vam fer una passejada ben interessant.










2.- Penelles

A l'oficina d'informació d'Agramunt (repeteixo.... atenció excel·lent!) ens van informar que molt a prop de Castellserà hi havia el poble de Penelles on, des de fa uns quants anys, se celebra un festival de street art rural i ja compta amb més d'un centenar de façanes pintades.

Hi vam anar i ens va encantar! M'ha costat molt reduir la selecció de fotos i al final us ofereixo aquestes:
































3.- La Casa dels Àngels de Castellserà

I finalment vam anar a Castellserà, a la casa que va comprar el Mag Lari i ha convertit en una casa-museu molt interessant. La visita s'ha de reservar (en franges horàries i val 24 €, plana-web), però val molt la pena. La visita dura unes dues hores i consta de 3 parts diferents:

a.- Una exposició impressionant dels objectes relacionats amb Michael Jackson, que com a fan total, el Mag Lari ha anat acumulant al llarg dels anys.

b.- Una actuació de màgia en un petit teatre on tens el mag (que no és el Mag Lari, però té el seu segell de qualitat) a un metre de tu. Una actuació d'una mitja horeta molt divertida i de gran qualitat.

c.- I finalment la visita a la Casa dels Àngels, un recorregut per les estances de la casa de la família Tarragona que recull multitud d'espais i objectes d'època, combinats amb altres mostres de col·leccionisme i objectes i vestuari dels diferents espectacles de màgia que el Mag Lari ha fet al llarg dels anys. És una visita-experiència, ja que està a mig camí entre un escape-room i una visita a un museu. L'espai i la manera de fer la visita es molt interessant i no deixa indiferent. El nom de la casa ve donat pels àngels que hi ha sobre les portes i van col·locar-s'hi per protegir dels mals esperits que alguna llegenda atribuia a la casa.

D'aquesta visita no hi ha pràcticament cap foto (només de l'entrada) perquè no estan permeses.



En resum, una excursió de tot un dia a una hora de casa, molt interessant i altament recomanable.

27 de des. 2022

La cursa de la vida

Ja fa unes quantes setmanes que la Pilar Camins em va fer arribar aquest enllaç des d'una pàgina del Daniel Gabarró i tenia pendent fer-ne difusió a través d'aquest bloc. El vídeo és en anglès però està subtitolat i fa reflexionar sobre les diferències d'oportunitats que tenim a la vida i com hem d'encarar-les.


Després n'he trobat un altre de relacionat, fet des d'Uruguai, que incideix en la mateixa idea però hi afegeix el paper compensatori que pot jugar un bon govern. També molt interessant.

20 de des. 2022

El final de LA CALDERINA

Aquest mes de desembre de l'any 2022 ha sortit el número 31 de LA CALDERINA, la revista del poble de Calders, que en serà l'últim. Després de més de 10 anys d'existència hem decidit baixar la persiana per a sorpresa de tothom. Ja fa un any vam plantejar-nos si continuàvem o ho deixàvem córrer i, després d'un any de pròrroga, aquest any hem decidit que posàvem el punt i final.

Me'n faig ressò en aquest bloc aportant 3 documents:

  1. L'editorial de l'última revista on s'explica el procés que havíem de dur a terme 3 cops l'any.
  2. L'article on ens acomiadem exposant les raons del comiat i agraint a tothom la seva participació indispensable per fer durar 10 anys aquesta aventura.
  3. Alguns dels missatges d'agraïment i reconeixement que hem rebut un cop la gent s'ha assabentat d'aquesta notícia.

I finalment tres fotos significatives.

Gràcies a tothom!

1.- L'editorial de l'últim número

Preveure la data d’inici de confecció del nou número, enviar correus a tots els contactes (entitats, ajuntaments i col·laboradors), marcar una data de tancament de recepció de col·laboracions, pensar els continguts a càrrec nostre (a qui entrevistarem?, de quin tema parlarem als petits plaers?, qui ens farà la recepta?, a quin comerç li oferim l’espai dels anunciants? qui ens farà la foto de “Calders a un clic”?), redactar els continguts, pensar el qüestionari de l’entrevista, quedar amb l’entrevistat, transcriure l’entrevista, començar a rebre les col·laboracions, enviar recordatoris a aquells que encara no les han enviat, comptar quantes pàgines tenim, fer-ne la distribució, revisar els textos rebuts, seleccionar les fotos i buscar-ne més (si cal), anar pujant tots els fitxers a la carpeta compartida amb el maquetador, rebre la primera versió de la revista maquetada, revisar els errors i vetllar que siguin corregits, enviar-la a impremta, recollir-la de la impremta, fer el cartell anunciador, passar cartell a l’ajuntament perquè l’escampi per comerços i cartelleres, repartir-la als subscriptors i anunciants (i, si cal, cobrar-la), fer-la arribar als punts de venda...

Si esteu llegint això és que ja hem acabat aquest llarg procés que acabeu de llegir. L’hem fet durant més de deu anys un grup de quatre persones (Pilar Arnaus, Eladi Martínez, Juli Mas i Enric Pons) que, amb aquest número 31 de LA CALDERINA que teniu a les mans, hem decidit que ja ens havia arribat l’hora de descansar.

Pleguem i a les pàgines 16 i 17 us ho expliquem amb més detalls i sobretot us donem les gràcies per haver-nos permès tirar endavant aquest projecte durant tot aquest temps (des del 22 de juliol de 2012 que va sortir el número zero, fins el desembre de 2022 en què sortirà el número 31).

Ha estat molt bé! Gràcies i fins a sempre!


2.- Article de comiat

AQUÍ S’ACABA EL QUE ES DONAVA...

Diuen que tot el que té un principi ha de tenir un final i en aquest número us anunciem el final de LA CALDERINA, la revista del poble de Calders. Ja fa molts anys van haver-hi altres revistes al poble que també un bon dia van començar i un altre es van acabar. Després d’un llarg període d’una mica més de deu anys, a LA CALDERINA també li ha arribat el torn d’arriar la bandera.

Ara fa un any, ja ens vam plantejar si calia continuar o aturar-se. En aquell moment, després de diverses reunions, vam decidir continuar i agafar el compromís per un any més, però ara, quan arribava el moment de renovar aquest compromís per un altre any, reunits els quatre membres responsables de LA CALDERINA, vam decidir plegar veles. Pensant, sobretot, que era un bon moment perquè les coses encara funcionen i podíem acabar amb un bon gust de boca.

No ha estat fàcil prendre la decisió perquè, després de més de 10 anys de presència com a mitjà de comunicació local, fent d’altaveu de grups polítics, entitats i particulars, ens sap greu deixar el poble orfe d’aquesta eina. Però tampoc no hem volgut sentir-nos esclaus d’aquesta responsabilitat que hem mantingut des de la il·lusió i l’altruisme més absoluts.

Segur que molta gent es preguntarà els motius d’aquest tancament i és just donar una resposta, tot i que no podem parlar d’un únic motiu sinó d’una suma de diversos factors.

Tot i que hi pot haver motius menors, com els que es podien donar econòmicament, a la llarga, derivats de la crisi i l’augment de costos econòmics, o els que anaven sorgint derivats d’algunes diferències de criteri entre els membres de l’equip, cal dir que el motiu més important és el cansament, la pressió i la responsabilitat que suposen donar continuïtat a un projecte des del més absolut dels voluntarismes. Cadascuna de les persones que hem tirat endavant d’aquest carro, hem entomat aquesta responsabilitat com un afegit més a les moltes que ja tenim de caràcter familiar, professional i personal i és evident que la feina d’anar fent sortir tres revistes cada any ens ha pres un temps i una energia, que a mesura que passen els anys, costa de seguir dipositant.

Aquesta aventura va començar un estiu de l’any 2012, arrel d’una proposta de l’Associació del Veïnat de Calders amb el suport incondicional de l’Ajuntament, que també estava interessat en promoure un mitjà de comunicació local. Estem contents perquè durant aquests més de 10 anys i 32 números (els 31 numerats més el número zero de llançament), hem anat fent un trajecte en el que cada cop hem anat guanyant més i més aliats. Potser molts més del que ens podíem esperar en un principi. Us podem assegurar que ens sentim orgullosos d’haver gaudit de la confiança de no pocs calderins (particulars, entitats i institucions).

Per tot això no podem plegar sense fer un agraïment a totes les persones que han contribuït a la seva supervivència econòmica: l’ajuntament amb les seves subvencions anuals i col·laboració imprescindible; tots els anunciants que al llarg dels anys ens han donat suport econòmic a canvi de publicitat; els subscriptors que amb la seva plena confiança han contribuït periòdicament amb les seves quotes; i els lectores esporàdics que, comprant la revista puntualment, també col·laboraven a donar continuïtat al projecte.

També volem fer un sincer agraïment a totes les institucions, entitats i particulars que han confiat en la nostra revista per fer difusió dels seus actes, queixes, propostes o suggeriments. Això n’ha fet un mitjà de comunicació viu i útil i que, com ja hem dit, ha omplert d’orgull i sentit la feina dels qui la tiràvem endavant.

També volem fer un agraïment especial a tots els col·laboradors que amb les seves contribucions periòdiques han ajudat a omplir de contingut les pàgines de cada número:

- Al Xavier Domènech, pels seus articles de la secció “Civitas”.

- Al Josep Fàbrega i el Jordi Vila, pels textos i fotos de la secció “Untets, xarops i viandes”.

- Al Joan Ros, pels seus mots encreuats que ens han acompanyat des del primer dia.

- Al Lluís Cerarols, la Lurdes Castells i la Montse Clotet, per atrevir-se a tirar endavant amb tant d’encert i il·lusió la secció “Cal saber on és cada Cal”.

- Als nostres fantàstics recomanadors culturals: Cèlia Vila, Queralt Comellas, Albert Estrada, Ton Armengol, Nil Navarro, Bücherfresserin, Iolanda Segura, Aina Font Torra, Sònia Carné, Jaume Carné, Rosa Brunet i Josep Soler. Per les seves sempre encertades recomanacions.

- A l’inclassificable Vicenç Díaz, per les seves divertides queixalades.

- Al Ramon Clotet, per les seves dades pluviomètriques anuals, tan precises i generoses.

- I a tots aquells que van fer-se càrrec de seccions pretèrites que ja vam tancar en el seu moment o que han fet aportacions més puntuals. Són un nombrós grup de persones que no gosem detallar per por d’oblidar-nos d’alguns d’ells.


Està clar que un projecte no pot durar deu anys si no hi ha molta gent que contribueix a mantenir-lo i fer-lo durar i ha estat un privilegi ser al capdavant d’aquest projecte col·lectiu al qual ara posem el punt i final. Per això en aquest moment del comiat, la paraula que volem posar-nos als llavis és “GRÀCIES”.

I perquè, encara que haguem decidit plegar, continuem creient que una revista local és útil i necessària en un poble com Calders, des d’aquest comiat volem animar i encoratjar qualsevol persona o grup de persones que tingui ganes de donar continuïtat a una revista municipal. En el grup humà que hem estat al capdavant de LA CALDERINA trobaran, si volen, unes persones disposades a assessorar-les en el seu viatge que segur que serà ric i interessant, com ha estat el nostre al davant d’aquest projecte.

Pilar Arnaus, Eladi Martínez, Juli Mas i Enric Pons


3.- Alguns missatges d'agraïment

1.- Gràcies per la feina ben feta i l’esforç de tots aquests anys.

2.- Ostres.... Quin greu! Només expressar-vos tota la nostra gratitud per haver fet possible aquest projecte. Gràcies de part de tota la nostra família i dir-vos també que trobarem a faltar-ho molt.

3.- Oh! Em sap greu. Però com altres coses bones de la vida, ha estat bé mentre ha durat. Gràcies per dinamitzar iniciatives com aquesta. Ha estat un plaer col·laborar-hi amb el meu gra de sorra.

4.- Es comprèn el cansament, deu anys, és molt temps i, tal com descrius a la revista, hi ha molta feina. La Calderina va començar quan jo era a l'Ajuntament, una revista independent, on tothom pugui dir la seva, a més de ser un retrat del poble durant aquesta dècada. Heu fet una revista molt ben feta, amb enginy, interessant, i molt calderina. Us he d'agrair sincerament aquesta tasca. Tant de bo hi hagués persones que tiréssin endavant una revista semblant..., però, coneguent el poble, em sembla que serà difícil. Reitero el meu agraïment a tots els que la duieu.

5.- Caram, quina sorpresa! No en sabíem res. Una pèrdua enorme per a Calders. Gràcies pels anys de dedicació i esforç que a nosaltres ens han estat molt útils, per conèixer millor aquest indret i la seva gent.

6.- Tants anys han donat uns fruits magnífics, que es valoren malgrat no ho diguem com caldria. Una feina molt intensa i  constant. Moltes gràcies per aquest temps que heu dedicat.

7.- Moltes gràcies per la vostra feina, dedicació i il·lusió!!

8.- Jo me'n vaig assabentar quan vaig arribar a casa: vaig veure la portada i no m'ho acabava de creure!  La veritat és que em sap molt greu però entenc i respecto els vostres arguments i la vostra decisió. Dic que em sap greu perquè això vol dir que no podrem gaudir d'una revista tan ben feta!   Així que us faig arribar la meva admiració a tu, la Pilar i al Juli, per tota la bona feina que heu fet, per tot els temps que hi heu dedicat de manera altruista  i donar-vos les gràcies per haver pogut gaudir durant 10 anys de la Calderina. Mil gràcies!!


Portada del "Número zero". Juliol de 2012

Acte de presentació de la capçalera i el nom "LA CALDERINA" al Centre Cívic, el desembre de 2012

Exposició de revistes a la parada d'un dels mercats de la Festa Major: una al costat de l'altra fan molt goig!

1 de des. 2022

"Ella" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

“ELLA”

L’Isaac va fer l’últim retoc a les ombres dels arbres de darrere la masia i va donar el dibuix per acabat. Va agafar-lo i, amb el braç estirat, va allunyar-se’l una mica per mirar-lo amb perspectiva. Li agradava. Trobava que li havia quedat prou bé. 

S’imaginava regalant-li al Quim, l’endemà a la festa d’aniversari, i els comentaris que li farien tots els seus amics.

- Quina passada!

- És increïble! T’ha quedat perfecte!

- Ets un crack, Isaac, no sé per què no t’hi dediques.

Els seus amics eren molt generosos i sempre l’animaven i l’omplien d’elogis.

Mentre s’esplaiava amb aquests pensaments va sentir la seva presència. No li agradava anomenar-la pel seu nom i quan s’hi havia de referir en els seus monòlegs interiors simplement era “Ella”. Feia temps que convivien, però encara no tenia gens clar fins on arribava la relació.

Estava clar que “Ella” s’agafava moltes confiances i no necessitava que li demanessin l’opinió per donar-la. L’Isaac, tímid i pacífic com era, no gosava portar-li la contrària. S’ho escoltava tot, intentant no implicar-s’hi emocionalment, assentia i defugia el conflicte. Però, si volia ser sincer amb si mateix, havia de reconèixer que les seves opinions el condicionaven molt.

Va guardar el dibuix dins la carpeta i va marxar cap a la seva habitació perquè no volia sentir els seus comentaris. Se’ls podia imaginar perfectament.

- Està força bé, però... aquests colors?

- No sé, vols dir que la proporció de la casa...? No sé, no sé, no em facis cas.

- Ja és maco, ja, però aquests ombres sembla que li donen un aire massa lúgubre...

No recordava cap vegada que li hagués aprovat totalment un dibuix. El que per als seus amics eren enceses felicitacions, en boca d’”Ella” només arribaven a sentències ambivalents: cada comentari favorable anava ràpidament seguit d’un retret o aspecte a millorar que desmereixia el conjunt.

D’entrada li molestaven aquests comentaris, però en el fons també els agraïa. Eren crítiques sinceres que el podien ajudar a millorar, mentre que els elogis abrandats el feien creure que ja ho feia tot bé i no li quedava res per aprendre. Necessitava que li fessin notar les coses que no estaven tan bé i, per tant, encara que a vegades no li agradava escoltar-les, en el fons les trobava útils i fins i tot necessàries. I reconeixia que tenia mèrit mostrar aquesta sinceritat quan el més còmode sempre era sumar-se al corrent majoritari i dir que tot estava molt bé, encara que no fos veritat.

Dubtant de si finalment li regalaria al Quim aquell dibuix, va sortir a buscar-li un regal, per si de cas. En realitat el sol fet de sortir, ja deixava clar que “Ella” havia tornat a guanyar. Havia aconseguit que l’Isaac comencés a veure imperfeccions en el seu dibuix i ara ja pensava que no era un regal prou bo per al seu amic.


L’endemà, la festa d’aniversari del Quim va ser tot un èxit. Després de les postres van venir els regals i finalment l’Isaac li va regalar dues entrades per al concert dels “Twins Tal·les”, un grup que els agradava molt a tots dos.

- Dues entrades? I amb qui vols que hi vagi? No conec gairebé ningú a qui agradi aquest grup -va dir irònicament el Quim, picant-li l’ullet.

- Home, si no trobes ningú, jo estic disposat a fer un sacrifici... Deixa’m que miri l’agenda... -va respondre sorneguer l’Isaac.

- Vine aquí, burro -li va dir arrossegant-lo cap a ell per fondre-s’hi en una abraçada. Hi anirem junts. Com sempre.

La vetllada es va anar allargant entre música, cerveses i gintònics i al final hi va haver un moment en què els dos amics van coincidir a la terrassa en un ambient que es prestava a les confessions.

- Isaac, la veritat és que pensava que aquest cop em regalaries un dibuix. Ja saps que em faria molta il·lusió tenir un dels teus dibuixos dedicats. M’encanten!

- Ja ho sé, Quim, ja ho sé. Te n’estava fent un, però al final no m’ha quedat prou bé i no m’he volgut arriscar. Penso que les entrades són un regal molt millor.

El Quim no va dir res. Interiorment va comptar fins a tres, per no dir-li el que realment pensava. Tots havien begut una mica més del compte i corria el perill que se li escalfés la boca i acabés dient-li alguna cosa mal dita. No volia haver de penedir-se de res. Com li havia ensenyat la seva àvia, “el millor és el que queda per dir”.

Però per ganes li hagués dit que deixés de fer cas d’aquella veu que no tenia cap dret a censurar-lo i confiés més en ell, que es llancés. El Quim estava convençut que el seu amic tenia un talent innat per dibuixar i que les seves creacions tenien una gran originalitat i sobrada qualitat. Més d’una vegada l’havia intentat convèncer que presentés els seus dibuixos a algun concurs o muntés una petita exposició en una sala municipal o a l’escola d’art. Ell mateix tenia contactes que podrien facilitar-li aquesta plataforma de llançament.

En alguna ocasió havia semblat que s’engrescava i es decidia a mostrar públicament el seu art. Però al cap d’uns dies se’n desdeia i es tirava enrere de manera inflexible. Sempre trobava alguna excusa per acabar traient-se de sobre aquella pressió: que ara era un mal moment perquè tenia un pic de feina, que portava una mala temporada amb molts mals d’esquena i necessitava descansar, que ara volia apuntar-se a un curset per explorar noves vies d’expressió i que els dibuixos que fes després serien molt millors... La qüestió era acabar-se escapolint i seguir acumulant dibuixos preciosos que només ell gaudia. I sobretot no reconèixer mai que el canvi de decisió havia estat culpa d’”Ella”...

- Isaac, promet-me que me l’ensenyaràs.

- Ui, no t’ho puc pas prometre, no sé si el vaig guardar o el vaig estripar...

- Mentider! Tu no estripes mai res perquè en el fons saps que ets un artista i un dia tothom acabarà apreciant els teus dibuixos. No sé com, però un dia et convenceré. La gent els veurà, els hi encantaran i te’ls prendran de les mans. Això sí, llavors anirem a mitges, eh?

- Ai, Quim, sembles la lletera del conte... Desperta’t, que darrere meu no et faràs pas milionari.

- Ja ho veurem...però ara deixem-ho córrer i anem a fer una altra cervesa.

Però el Quim no pensava deixar-ho córrer. Se li acabava d’acudir un pla.


El cap de setmana següent el Quim i l’Eloi van quedar per sopar amb l’Isaac. L’ambient era molt distès, feia calor i van procurar que la copa de l’Isaac estigués sempre plena. Cap a les postres, tal i com havien quedat d’amagat de l’Isaac, va aparèixer l’Andreu, un amic comú que gestionava una galeria d’art de Tarragona. Casualment passava per allà per fer una copa i veure si hi havia algun dels seus amics, però com que de moment no en veia cap, el van convidar a afegir-se amb ells.

- Ostres, Isaac, ara feia molt temps que no et veia. Com estàs? Encara dibuixes?

- Bé, bé, tot bé. Mai no he deixat de dibuixar, però res seriós, només consum propi -i va començar a riure cofoi del seu acudit dolent i conscient que estava amb un punt d’eufòria que feia temps que no tenia.

- A tu no t’interessaria donar classes de dibuix? A vegades hi ha gent que en demana i no sé a qui adreçar-los.

- No, home, no. No soc pas mestre, jo. Què voldries que els ensenyés?

- No sé. No sé. Jo recordo que els teus dibuixos eren molt especials. Tenies un estil propi. Línia clara. Un dinamisme molt personal i molta sensibilitat. I el tractament del color era molt xulo. Recordo una caricatura que li vas fer al Sebas quan va marxar a Madrid. Te’n recordes?

L’Isaac va somriure. Recordava perfectament aquell dibuix. Li havia quedat molt i molt bé.

- Saps una cosa? A casa tinc una carpeta i crec que hi guardo un esborrany d’aquell dibuix. Si el trobo li faré una foto i te l’enviaré.

- Què collons, home! Anem ara a casa teva i el busquem, que l’Andreu és molt car de veure i això s’ha d’aprofitar -va sentenciar el Quim.

- Ara? Au va, si aquí estem la mar de bé -va dir l’Isaac.

- I que no estarem bé a casa teva? Tens uns sofàs de puta mare, posem musiqueta, ens fem uns gintònics i li ensenyes els dibuixos a l’Andreu.

Era un d’aquells moments en que l’Isaac estava amb la guàrdia baixa. Feia molta estona que no pensava en la que sempre el feia dubtar de les seves qualitats. Estava amb els seus amics, estava a gust, content, feliç. Tot fluïa.

- Si voleu...

- No en parlem més -va aprofitar el Quim aixecant-se per pagar el compte abans que s’ho repensés.

I en un tres i no res s’hi van plantar. Mentre l’Isaac i l’Andreu anaven a l’estudi a buscar la carpeta, que tenia perfectament ubicada, el Quim i l’Eloi preparaven gintònics a la cuina. 

Quan van arribar a l’estudi, l’Andreu va veure que no només hi havia una carpeta i es va fixar en alguns dibuixos que tenia penjats a la cartellera de suro de la paret.

- Són recents? -li va demanar.

- Sí, són tots d’aquest estiu. Vaig fent proves...

- Són molt interessants. M’agrada molt el teu estil.

- Gràcies, gràcies -va contestar amb naturalitat l’Isaac.

I ni per un moment es va plantejar que els seus amics poguessin haver fet un complot per desempallegar-se d’aquella a la que ell normalment no volia ni anomenar. Estava feliç, se sentia lliure i en harmonia amb si mateix i amb l’univers. Per primer cop en molt temps se sentia plenament orgullós de les seves creacions i amb ganes de mostrar-les als seus amics.

Va agafar la carpeta on hi havia, entre altres dibuixos antics, el del comiat del Sebas i algunes altres amb creacions més recents i va desplegar-les a la taula de centre davant dels sofàs. Va agafar el seu gintònic i el va alçar proposant un brindis:

- Per l’art!

- ...i pels amics! -va afegir el Quim

- ...i per l’atzar! -va tancar l’Andreu picant l’ullet discretament al Quim

- Amen! -va tancar l’Eloi, sense saber què afegir davant de totes les mirades que esperaven la seva proposta.

Van fer picar els gots entre rialles i engoliren un llarg glop abans de començar a admirar els dibuixos de l’Isaac.

El primer que va sortir a la palestra va ser aquell que els havia portat allà: la caricatura del Sebas. Només era un esborrany a llapis, però veient-lo a tots els va venir al cap el dibuix definitiu pintat amb aquarel·les que havien regalat al seu amic, quan la seva família va haver de marxar a Madrid per la feina del pare. La nostàlgia es barrejava amb l’admiració per aquells traços que desprenien sensibilitat i transmetien emocions, tot i ser només unes ràpides pinzellades.

Després, mica a mica van anar passant la resta de fulls d’aquelles carpetes, suscitant multitud de comentaris, tots afalagadors, que l’Isaac anava acceptant sense rebaixar-los ni desmereixe'ls. Era tan estrany veure’l acceptar els elogis! Era ben bé que allà hi faltava algú...

Quan ja estaven escurant els primers gintònics, el Quim va reclamar:

- Avui que estàs tan generós, suposo que em podràs ensenyar el dibuix que em vas fer i no em vas regalar, oi?

- Sí, sí, també havia pensat en tu -va contestar l’Isaac buscant en una altra de les carpetes que havia dut-. Té. A veure què et sembla.

El Quim el va agafar i se’l va mirar amb sorpresa i admiració. Era un paisatge del Berguedà que va reconèixer al moment. De joves havien fet unes colònies amb l’esplai allà i després hi havien tornat amb les famílies. A tots dos els havia enlluernat aquell paisatge i no paraven de prometre que, de grans, es traslladarien allà i hi muntarien un negoci de turisme rural. 

Al dibuix s’hi veia perfectament la masia, els boscos i muntanyes que els feien de teló de fons, un cel amb algun nuvolet i un sol agradós, algunes vaques que pasturaven i ells dos, asseguts en uns balancins al porxo, contemplant tot el que els envoltava. Era deliciós.

- És una passada, Isaac! M’encanta! Vull que me’l dediquis i me’l regalis.

- A veure -va demanar l’Andreu allargant el braç i acostant-se’l. Ostres, sí. És molt maco! Tens talent, Isaac. Has de participar en una exposició que farem el mes que ve de “Nous talents de la il·lustració”.

- Vols dir? -va queixar-se sense convicció l’artista.

- I tant! La gent ha de veure aquests dibuixos. Va, ves traient carpetes que t’ajudo a fer una selecció per presentar.

- Però aquest és meu, eh? -va protestar el Quim, tornant a agafar el dibuix de la masia i allargant-li a l’Isaac. Posa-m’hi una dedicatòria i digues, aquí davant d’aquests testimonis, que me’l regales i és meu. Llavors, jo te’l deixo per a l’exposició.

L’Isaac va somriure agafant el dibuix i buscant alguna cosa per escriure-hi una dedicatòria.

- Sí, home, sí. Si t’agrada és teu.

- Gràcies, guapo -i s’hi va abraonar fent-li un petó-. Vaig a fer més gintònics per celebrar-ho. M’ajudes, Eloi?

- Vinc.

Un cop sols a la cuina, mentre l’Isaac i l’Andreu remenaven dibuixos al menjador, els dos amics van començar a parlar fluixet mentre reomplien els gots.

- No podria estar sortint millor, no? -va començar l’Eloi.

- De moment va de conya. Però hem d’aconseguir que es comprometi d’alguna manera a participar a l’exposició. Altres vegades ha acabat fent-se enrere després de “reconsiderar-ho” o, millor dit, després que li “fessin” reconsiderar. Hem d’aprofitar ara que la tenim fora de combat.

- Però, com?

- No sé, de moment, mantenint-li el got ple. I potser l’Andreu troba la manera... jo ja li vaig explicar el que havia passat les altres vegades. Ell creu que pot tenir futur i també li interessa que quedi tot ben lligat.

- Què? Venen o no aquests gintònics? -va sentir-se la veu de l’Andreu des del menjador.

- “Marchando”... -va cridar el Quim fent cantarella, mentre sortia de la cuina amb els gots plens.

Sobre la taula hi havia carpetes obertes i uns quants dibuixos que semblaven seleccionats perquè estaven més a la vora de l’Andreu. Aquest, amb un posat seriós, va prendre la paraula:

- Isaac, fa molt temps que ens coneixem. Confies en mi?

- Per què no? Feia temps que no ens vèiem, però sempre ens hem caigut bé.

- Mira, et seré sincer. Estem a punt de tancar l’exposició. Jo vull que els teus dibuixos hi siguin, però no tenim temps per pensar-nos-ho. Si confies en mi, jo m’emporto aquests dibuixos que hem seleccionat. Són una bona mostra del teu estil. Els cuidaré com si fossin meus. No pateixis.

Semblava que l’Isaac volia posar alguna objecció, però l’Andreu va alçar la mà demanant-li que el deixés acabar abans de parlar.

- La setmana que ve quan concretem participants i distribuïm espais veuré exactament quants n'hi poden entrar, ho podem decidir plegats i et torno els que no càpiguen, però llavors ja estàs dintre i no et pots fer enrere. L’exposició ja estarà tancada.

- Quina sort que haguem trobat l’Andreu, Isaac. Em moro de ganes de veure els teus dibuixos exposats.

- No sé, no sé, voleu dir... -va semblar dubtar.

- Saps què volem dir? -va avançar-se l’Eloi. Un brindis per la teva primera exposició! 

I va alçar el seu got en direcció als altres. El Quim i l’Andreu s’hi van afegir de seguida i tots van quedar mirant-se l’Isaac que semblava batre’s en una lluita interna. Es veia més a prop que mai de fer un pas que mai no havia gosat fer. Sentia el desig de fer-lo, les pessigolles d’aquell repte, d’enfrontar-se per primer cop al públic, amb tot el vertigen de la por al fracàs. Però aquella nit, per primera vegada se sentia lliure per prendre aquella decisió.

Va acabar alçant el seu got i fent-lo picar amb els altres per repetir:

- Per l’art!

I aquest cop l’Eloi va avançar-se a tothom tancant amb un divertit:

- Amen!

I tots van riure abans de beure de nou.


I l’exposició es va acabar realitzant. I molta gent va admirar els dibuixos de l’Isaac. I va començar a rebre propostes per fer il·lustracions. Primer per a algunes revistes locals, després per a algun conte infantil, algun calendari col·lectiu, vinils per decorar habitacions, encàrrecs particulars, murals per a alguna associació... Mica a mica va anar creixent el seu nom i va poder acabar dedicant-se a allò que tant estimava.

Però mai no va saber que el dia que va canviar la seva sort, va ser perquè els seus amics havien aconseguit fer desaparèixer aquella veu que sempre li acabava tallant les ales.

La van emmordassar amb draps impregnats d’alcohol, la van deixar ben tancada i van procurar que l’amistat dels tres amics fes tant i tant soroll que fos impossible sentir la seva veueta esmorteïda. 

I després d’aquell gloriós dia, l’Isaac se’n va anar oblidant fins que ja només va ser el record llunyà d’aquella que li havia generat tants dubtes. Potser l’havia ajudat a créixer o potser li havia tallat les ales, però ara ja no la necessitava i estava disposat a esborrar-la de la seva vida.

”Ella”. La cauta, crítica, molesta, incòmoda, persistent i implacable Modèstia.