Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

13 de maig 2021

Saber morir

El primer cop que vaig tenir constància d'aquest concepte va ser quan l'Ester ens va explicar com el seu pare s'havia acomiadat de la família en el període final de la seva malaltia. Ell sabia que estava morint-se, ho va acceptar i va voler que tota la seva família també ho sabés per poder-se acomiadar bé d'ells. Recordo que em va explicar que els va regalar als néts uns quadres pintats per ell i que van anar fent junts la darrera part del camí. I recordo perfectament la pau que traspuava l'Ester al tanatori, tranquil·la per haver-se pogut preparar per aquell moment, haver-se pogut acomiadar del pare i haver-lo pogut acompanyar conscientment fins al final.

Ja molt més cap aquí, vam tenir el cas del Pau Donés. En el documental "Eso que tú me das" va deixar-se entrevistar pel Jordi Évole per mostrar els canvis físics de la malaltia terminal, però deixant ben clar que, malgrat els canvis del cos, l'essència de la persona segueix sent la mateixa fins el darrer moment i no ens n'hem d'apartar. Demostrant que pot acceptar-se la pròpia mort amb resignació i, al mateix temps, tenir totes les ganes del món de viure fins al darrer instant. Aprofitar la vida fins al final amb unes ganes immenses de viure, malgrat la vida se t'estigui acabant.

Encara més proper en el temps vam tenir l'exemple de l'Arcadi Oliveras que va decidir fer pública la seva malaltia terminal per tenir temps suficient d'acomiadar-se serenament d'amics i familiars, concedint entrevistes i regalant mestratge fins al final de la seva vida. Un exemple d'acceptació d'una realitat que no és agradable, però que tots hem de tenir clar que serà el nostre final irreversible.

I ara he tingut un exemple directe en la meva estimada sogra Maria Dolors, que va afrontar amb serenitat el final de la seva malaltia, va acceptar-lo, va aprofitar per acomiadar-se de totes les persones que li importaven i ens va ajudar, a la família més directa, a caminar per aquest últim tram de la vida de manera amable i dolça: sense queixes, amb serenitat i planificant conjuntament els detalls del comiat i del "després".

Al costat d'experiències més traumàtiques viscudes en carn pròpia o en entorns propers, busco aquells aspectes que han fet que aquest comiat hagi estat una experiència enriquidora i natural, de la que penso que sortirem en pau i harmonia.

1.- Acceptar. Si el malalt és conscient que s'aproxima el seu final i que no hi ha cap altra sortida possible, el més savi que pot fer és acceptar-ho, per viure en harmonia aquesta etapa final, gaudint de tot el que la malaltia li permeti, en comptes de queixar-se fins el darrer moment de la seva mala sort i estar patint i fent patir. 

2.- Compartir. I si un cop acceptat aquest tràngol, es té la valentia i la confiança de compartir-ho amb l'entorn proper, això farà que tothom prengui consciència de quin és l'itinerari previst i el final inevitable i es concentrin les energies en fer aquesta etapa més agradable per a tothom. Sense necessitat de fer teatre, de mentir, d'angoixar-se per evitar mostrar els sentiments reals... A l'inrevés: aprofitant per parlar de tot, per planificar el "després", per demostrar sentiments com l'agraïment, l'estimació o el perdó -si és el cas-, resolent temes pendents i envoltant-nos d'harmonia.

3.- Normalitzar. Parlar de la proximitat de la mort, visibilitzar els canvis que provoca la malaltia i acceptar-los com la nova normalitat d'aquell moment (com un canvi de pentinat que sorprèn en un primer moment, però que després assimilem). Per poder seguir estant al costat del malat, sense pors ni malestars ni rebutjos, hem de ser conscients que el seu cos està canviant i que augmenten les limitacions. Però si tot l'entorn és conscient del que està passant, s'acaba integrant com la nova normalitat i fa molt més fàcil continuar amb una convivència plena i natural.

4.- Sense por. En el moment que s'accepta la mort, cal perdre-li la por. Si és un final inevitable, aquesta por ens impediria viure amb intensitat les últimes etapes. Només cal tenir por del dolor i els metges (excel·lents serveis de PADES, cures paliatives) ja procuren que el dolor sigui mínim i el confort màxim. Com vaig dir en una notícia on parlava del Pau Donés, "...ens diu que la por mata més que la malaltia, que la por paralitza i angoixa i si aconsegueixes no tenir por pots afrontar el que queda, assumint el control i decidint què vols fer. (...) Sap que s'ha de morir, però vol viure cada moment dels que li quedin -i no n'hi queden gaire- gaudint-los i no pas malbaratant-los pensant en la mort."

5.- Gaudir de la vida fins el final. Una conversa, una rialla, una trucada, una abraçada, un got de moscatell, unes maduixes, una posta de sol, una cançó... Estem envoltats de coses senzilles que ens donen moments de felicitat i, quan un pren consciència del final, es tracta d'assaborir fins el darrer moment, tot el que es pugui aprofitar d'aquesta experiència meravellosa que és la vida.

No crec haver estat capaç d'exposar correctament els aprenentatges viscuts en les últimes setmanes de vida de la Maria Dolors, però us asseguro que ha estat una experiència tremendament enriquidora i una lliçó de vida que espero saber aplicar quan m'arribi a mi el moment (que espero que faltin molts anys).

6 de maig 2021

Mª Dolors


Avui tinc la mateixa necessitat que fa 5 anys, quan va morir el Xep. Vull deixar fixats records i aprenentatges per evitar que el temps me'ls esborri. Ara que t'has mort, Mª Dolors, em ve al cap tot el que he après de tu. Perquè, sense tenir gaires estudis, ens has donat unes quantes lliçons de vida.

Has estat una de les persones més bones que he conegut, sense ni un bri de maldat, sempre disposada a ajudar els del teu voltant, a facilitar les coses a tothom. Generosa fins a l'exageració, no tenies res teu i ho donaves tot als altres. Sempre els altres primer. De fet ja ho deies, que tota la vida havies hagut de fer el que deien els altres: els pares, el marit, les filles... Ho deies en to de queixa, però jo crec que, en el fons, permetre que els altres fossin feliços ja et feia feliç a tu.

Vas fer de la memòria una eina d'amor i amistat. Te'n recordaves de tot: de les dates d'aniversari, dels números de telèfon, de les dates de casament i defunció...Mai no t'oblidaves de res ni de ningú i, detallista, trucaves per felicitar tothom, anaves a visitar els malalts, t'interessaves pels que tenien algun neguit que els preocupava... I si això ho feies amb tothom, encara més amb família més directa.

La família... el teu màxim motor i la teva màxima satisfacció. Procurar perquè tot els sortís bé a les filles i els néts. Saber si havien guanyat el seu partit de dissabte, si els havia anat bé l'examen, si ja es trobaven millor del constipat... T'interessaves en tot moment per nosaltres, amb un interès sincer i molt present. I ens acollies sense condicions en qualsevol moment i ocasió. Sabíem que sempre podíem passar pel carrer Mossèn Vall a qualsevol hora i podríem improvisar un berenar o un sopar, qualsevol excusa era bona per trobar-nos i a casa teva sempre ho celebràvem tot.

Ens queden uns records fantàstics dels estius a Calafell i d'alguns viatges fets tots junts (a París, a Sevilla, a Portaventura...) i els caps de setmana que ens havíeu regalat per celebrar el vostre aniversari de casats en una casa rural. Que bé que ens ho hem passat, quins farts de riure que ens hem fet i que feliç que et feia tenir-nos a tots junts i gaudint de la mútua companyia!

Ja fa 7 anys que la malaltia et va venir a visitar i en tots aquests anys vas demostrar unes ganes de viure i una capacitat de lluita encomiables, que fins i tot els metges han valorat. Vas anar alternant èpoques bones amb nous tractaments quan deixaven de funcionar els anteriors. I en cap moment vas mostrar signes de rendició. Volies tirar endavant per seguir gaudint de la família i tots ens vam implicar en aquesta lluita conjunta que ens va fer una pinya compacta, seguint el teu exemple. Enmig d'aquesta lluita vam haver d'entomar la mort del Xep, que ens va trasbalsar a tots, però que encara ens va unir més. I quan ens vam recuperar del cop encara vam anar a Madrid. I a Planoles.

I quan la malaltia et va comunicar que tenia la partida guanyada i que t'anessis preparant, també has estat un exemple grandiós en aquesta manera d'encarar el comiat. Aprofitant fins el darrer moment, adaptant-te a les limitacions creixents sense rondinar i mantenint el contacte amb la gran xarxa d'amistats i familiars que havies cuidat al llarg de tota una vida. Et passaves el dia amb el telèfon a la mà, encadenant una trucada amb una altra i, entremig, enviant i contestant missatges i rebent visites. Tot el que havies sembrat i cuidat amb tant d'amor, ho has pogut gaudir fins el darrer moment.

Hi ha vides senzilles, que mai no sortiran a les enciclopèdies, però que són un exemple immens d'amor i de valors humans. La teva n'ha estat una i, amb el teu exemple, ens has fet millors a tots. 

Moltes gràcies per tot!
























1 de maig 2021

"Felicitat" (conte)


Segueixo oferint-vos un conte mensual. 
Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

FELICITAT

Tot va començar quan faltaven pocs dies pel meu trenta-cinquè aniversari i m’estava afaitant de bon matí. Quan em repassava la barba al mirall, vaig descobrir-lo: el primer cabell blanc. Me’l vaig arrencar i no hi vaig donar més importància. Vaig voler pensar que me n’oblidava, però en realitat vaig deixar plantada la llavor d’una obsessió i, des d’aquell dia, vaig començar la recerca i captura dels cabells blancs i de tot el que representaven.

Fins llavors havia viscut despreocupadament, reaccionant a les coses a mesura que passaven. La vida era com una partida del joc de l’oca i anava avançant caselles de manera natural. Els amics, els estudis, alguna afició, el sexe, les primeres parelles, les primeres feines... També hi havia algunes caselles on no era agradable caure-hi: ruptures sentimentals, acomiadaments laborals, algun dol familiar... En aquests casos només es tractava de tornar a tirar els daus i seguir avançant. I estava en un moment plàcid de la partida, amb feina estable i una relació de parella consolidada.

Però el primer cabell blanc va fer-me pensar que acabava de passar l’equador vital, que era el primer dels molts canvis que anirien venint i que ja mai no serien per millorar. Em vaig començar a capficar i a qüestionar-me si estava vivint la vida que havia desitjat. Tot i que de portes enfora intentava que no se’m notés, vaig anar perdent l’alegria i l’espontaneïtat i no parava de rumiar si estava aprofitant el temps, si estava complint els objectius -si és que mai n’havia tingut-, si era feliç...

Per a mi va ser la crisi dels trenta-cinc. En general, vaig tornar-me més seriós i vaig començar a alternar moments de més entusiasme amb d’altres de més capteniment. Vaig començar a buscar noves experiències: un curs de submarinisme per sentir l’adrenalina de les primeres vegades, un altre de mindfullness per conèixer-me a mi mateix, ioga, fitcross... Fins i tot em vaig llençar en paracaigudes i vaig fer un taller de cal·ligrafia. Buscava coses que m’omplissin i em poguessin donar respostes perquè dins meu creixia la sensació que no era feliç.

Vam donar-nos un temps amb la parella, amb la facilitat que donava el fet que encara no tinguéssim fills. Vam començar un llarg període en que vam anar reprenent i tornant a deixar la relació en suspens, fins que al final vam separar-nos definitivament. Va ser llavors quan em vaig apuntar a un grup de teràpies alternatives per a l’autoconeixement.

Passava moltes hores a internet investigant i obrint-me a nous coneixements, enllaçant recerques i participant en xats. I un bon dia vaig ensopegar amb una informació que vaig pensar que era el que feia temps que buscava: en un lloc amagat del Pirineu existia una mena de retir espiritual anomenat la Ciutat de la Felicitat. 

En parlaven com si es tractés d’una llegenda, però alguna cosa em va fer sospitar que havia d’existir realment i vaig obsessionar-m’hi. Era molt difícil aconseguir-ne informació. Ningú no en sabia les coordenades, ni hi havia fotos ni referències concretes. Només havia caçat un comentari en un xat, però vaig desenvolupar una habilitat extraordinària per anar saltant d’una font a una altra, relacionar pistes i anar-me apropant al que perseguia.

Semblava que només s’hi podia accedir si algú t’hi convidava. Hi havia places limitades i, un cop hi entraves, passaves un procés d’autoconeixement profund que et permetia deslliurar-te dels lligams i condicionants socials. Al final descobries què era el que et feia realment feliç i podies lliurar-t’hi la resta de la teva vida.

Des d’aquell instant vaig dedicar-me en cos i ànima a descobrir on era i com accedir-hi. Va ser un procés llarg i laboriós amb molts moments de desencís i, de tant en tant, una petita alegria quan semblava que descobria una pista bona. Mica a mica vaig anar estrenyent el cercle i vaig acabar contactant amb algú que hi tenia accés. Després de mesos i mesos de picar pedra vaig vèncer les seves reticències. Va considerar que el meu interès era sincer i em va col·locar a la llista d’espera.

Havien passat prop de cinc anys des que m’havia trobat el primer cabell blanc i, després de tot aquell temps d’aproximació, hi havia arribat. Sabia que realment existia la Ciutat de la Felicitat i havia aconseguit inscriure’m a la llista d’espera. I llavors vaig descobrir que, en comptes de ser al final d’un procés, tot just era al principi del següent. 

Passava setmanes sense tenir cap notícia. Només molt de tant en tant, algun missatge escadusser i el·líptic em permetia creure que seguia tenint possibilitats d’accedir-hi i que pas a pas m’hi anava acostant. Tenia ja quaranta-tres anys quan van advertir-me que aquell seria el meu any d’ingrés i finalment va arribar el dia que em va tocar el torn. 


El pla era molt precís i discret. Havia d’apuntar-me a una excursió dels Amics de l’Art Romànic que sortia d’un poblet de l’Alta Ribagorça la segona quinzena de juliol. Després  de dinar, algú convocaria els de la pensió completa i jo m’hi havia d’afegir. En total seríem tres persones. Se’ns endurien en un cotxe tot terreny que ens allunyaria del grup i ens deixaria en un lloc convingut a alta muntanya, allunyats de la civilització. Un cop allà, el guia ens deixaria sols i, sense parlar entre nosaltres, hauríem de seguir unes discretes marques verdes en forma de trèvol que ens portarien a un rierol. Després de passar-lo, havíem de distanciar-nos els uns dels altres, seguint rutes diferents, fins que perdéssim el contacte visual. Quan estiguéssim ben aïllats i sols amb nosaltres mateixos rebríem noves instruccions.


Em vaig passar tot el viatge en el tot terreny observant els meus anònims companys d’aventura. Al matí, quan encara estàvem dins del grup més nombrós, havia provat d’endevinar qui serien els altres dos i ho havia aconseguit.

El primer, un noi d’uns trenta anys. Cabells llargs recollits en un mocador lila, ulleres rodonetes com les del Lennon, barbeta escadussera sota la boca i arracades d’aro a les dues orelles. Portava uns texans desgastats i estripats i una samarreta descolorida. No parava de somriure i sovint aclucava els ulls i semblava reflexionar en silenci sobre tot el que veia.

La segona, una noia que devia tenir aproximadament la meva edat. Amb el cabell molt curt, un petit pírcing al nas i un tatuatge al capdamunt del braç amb un malabarista sense rostre que jugava amb tres boles amb els símbols del yin i el yang. Duia samarreta de tires i faldilles llargues florejades i no parava de mirar nerviosament a dreta i esquerra, com si estigués pendent d’alguna cosa.

Al seu costat, jo era el que més desentonava, amb la típica roba tècnica dels excursionistes i unes ulleres de sol esportives. Segurament ells no devien haver sospitat de mi.

Obedients, vam anar seguint els trèvols verds sense parlar entre nosaltres i, un cop passat el rierol, vam prendre cadascú un camí diferent, saludant-nos només amb un cop de cap en el moment de separar-nos.

Vaig anar seguint el meu sender, que s’enfilava de manera suau però sostinguda, fins que vaig arribar a un coll des d’on se m’oferia una vista imponent. Vaig comprovar, mirant en totes direccions, que des d’allà no veia cap dels meus acompanyants i vaig aturar-me.  Mentre gaudia de l’espectacle, vaig respirar profundament i va ser com si l’aire pur anés eixamplant els meus pulmons i m’omplís d’una serenor meravellosa. Poques vegades havia estat en un paratge d’alta muntanya com aquell. A l’hivern devia estar tot nevat, però ara, sense neu, també desprenia una gran pau. Els prats verds oferien llargs pendents, esquitxats aquí i allà per roques de mida diversa i caminets de pastura. Si girava la mirada cap amunt, abans d’arribar al blau infinit del cel, el paisatge canviava i esdevenia àrid i rocós, sense cap rastre de vegetació. Vaig quedar amarat d’aquelles imatges, em vaig estirar panxa enlaire i vaig posar-me a seguir el pas dels núvols.

Vaig començar a recordar tot el procés que m’havia portat fins allà. Aquella mena de neguit que s’havia instal·lat en mi, a la recerca d’una felicitat que em semblava esquiva. Fins llavors havia viscut alegrement sense plantejar-me res i ara no sabia si era feliç ni què em calia per ser-ho. En la meva vida diària estava envoltat de persones que ni s’ho plantejaven i semblaven estar la mar de bé, però segur que un bon dia obririen els ulls i descobririen que no els agradava la vida que duien. I jo no volia sentir-me igual. Per això creia que entrar a la Ciutat de la Felicitat m’ajudaria a culminar el procés interior que necessitava. Allà estirat, sol, enmig de la natura i mirant els núvols, sentia que ja estava començant a avançar feina.

Havia de romandre quiet en aquell indret fins a rebre noves instruccions. De fet ja devia portar-hi un parell d’hores i la tarda començava a declinar. La imminència de la nit em va despertar un cert neguit. Era estrany que encara no hagués tingut cap notícia. Per un moment van començar a desfilar davant meu dubtes i malfiances. Potser tot allò era una enganyifa i, mentre estava allà perdut, algú m’estava buidant el pis. Potser de nit m’atacarien i em segrestarien o em matarien per aprofitar els meus òrgans... Ningú no sabia on era i, quan em trobessin a faltar, no sabrien pas on buscar-me perquè enlloc no havia quedat cap constància de res. Ni tan sols hi havia dades personals d’inscripció a l’excursió de l’Art Romànic. M’hi havia apuntat a l’últim moment, només pagant-la.

Quan estava en aquest punt d’intranquil·litat creixent, vaig veure que d’un d’aquells caminets, encara prou lluny, s’anava acostant un excursionista. El meu primer pensament apuntà cap a un dels meus dos companys d’experiència que, tip d’esperar, devia recular per veure si els altres sabíem alguna cosa més. Però a mesura que es va anar acostant vaig veure que no era cap d’ells.

Era una persona més gran, de seixanta anys com a mínim. Duia un barret de palla, sota del qual penjava una cua de cabells blancs. Anava carregat amb una motxilla, però es movia lleuger, com si estigués molt acostumat a triscar per aquells viaranys. Quan vaig tenir-lo prou a prop per distingir la seva cara, em vaig adonar que somreia de manera franca i em mirava fixament: estava clar que em buscava a mi.

Va arribar davant meu i, sense deixar mai de somriure, va ajuntar les mans davant del pit i va fer una mena de salutació oriental abaixant el cap, que em va agafar per sorpresa. Mentre dubtava si correspondre’l amb un gest igual, em va allargar una carta i va deixar la motxilla davant dels meus peus. Llavors, sense cap més preàmbul, va repetir la salutació, va girar cua i va marxar a bon ritme pel mateix camí que havia vingut.

Em vaig quedar una mica atordit per aquella aparició misteriosa, però vaig pensar que es corresponia amb el secretisme que envoltava la Ciutat de la Felicitat. Vaig estudiar el sobre que tenia a les mans i vaig distingir-hi la capçalera del lloc que feia tant temps que buscava, amb un logotip que recordava perfectament haver vist feia només unes hores: un malabarista sense rostre jugant amb les tres boles del yin i el yang! Estava clar que la noia tatuada sabia més coses que jo.

Vaig obrir el sobre i vaig llegir el missatge.

Per arribar-hi el màxim de purificat, havia de passar la nit al ras, en dejuni i abstinència. A la motxilla hi havia roba d’abric per protegir-me del fred nocturn i l’endemà al matí algú vindria a buscar-me per portar-me fins a les portes del meu anhelat destí.

La llum lliurava l’última batalla amb la foscor i començava a perdre-la, dessagnant-se en els taronges, roses i liles de la posta de sol. Vaig preparar un bon recer amb les robes que m’havien proporcionat i em vaig embolcallar, disposat a passar aquella nit tan especial. Mica a mica van desaparèixer les últimes restes de llum i, amb la foscor absoluta de l’alta muntanya, vaig assistir a l’estrena d’un espectacle increïble: un cel magníficament estrellat.

Mai no havia vist tantes estrelles juntes i amb tanta nitidesa. Amb la vista relaxada i sense contaminació lumínica, els puntets blancs de diferent intensitat s’escampaven pel cel amb una exuberància impressionant. Si hagués tingut més nocions d’astronomia hauria pogut reconèixer qualsevol constel·lació, però em vaig haver de conformar amb el típic Carro.

La contemplació d’aquell cel em va deixar amb una placidesa i una serenor que convidaven a la reflexió. Amb la mirada perduda entre els milions d’estels, es va produir una mena d’efecte hipnòtic, com quan mires les onades de la mar o les flames d’una llar de foc. Imatges que predisposen a un estat de pau interior. Una mena de relaxament visual i espiritual que va fer que el conscient i el subconscient comencessin a dialogar de manera lúcida i plaent.

Inevitablement va aparèixer en els meus pensaments la paraula que feia anys que em preocupava: la felicitat. Havia passat molts anys sense parar-hi atenció i a partir d’un fatídic moment havia esdevingut una fixació malaltissa, una autèntica obsessió. Però, mirant aquella immensitat nocturna, per primer cop ho enfocava diferent. Potser havia pensat més en la infelicitat que en altres coses. Al cap i a la fi, podia tirar la vista enrere i recordar molts moments feliços al llarg de la meva vida, tot i que era evident que preferia centrar-me en els altres. De fet, potser el problema era la fugacitat: moments que passaven massa de pressa i no deixaven prou temps per gaudir-ne. O potser la intermitència. M’agradaria tenir prou saviesa per allargar les sensacions dels bons moments i fer-ne un fenomen continu, sense talls ni desnivells. I, per primer cop en molt temps, vaig sospitar que dins meu podia trobar recursos suficients per aconseguir-ho. Les hores anaven passant i em trobava molt a gust. No em feia mal res, no necessitava res, no em preocupava res... Podria dir que em sentia feliç?

Al final vaig acabar adormint-me una estona, fins que la llum del sol em va despertar amb el record difús d’un somni plàcid i agradable. Estava segur que hi havia sortit l’excursionista silenciós que m’havia donat la motxilla i la noia del tatuatge, però no en recordava els detalls. El que era evident, però, és que em sentia estranyament bé, allargant les sensacions que havia tingut en el meu monòleg interior de matinada.

Em vaig incorporar i vaig passejar la mirada per aquell paisatge extraordinari. Amb la primera llum del matí, tot resplendia i un tros avall es distingia un ramat de cavalls que pasturava tranquil·lament. Els rajos de sol m’escalfaven la cara i em feien aclucar els ulls. Em vaig sentir en comunió amb aquella natura. Amb el món sencer. Tot semblava en ordre, d’una manera que potser mai abans no havia sentit.

El pla era esperar allà fins que m’arribessin noves instruccions, però de cop i volta vaig notar que el pla havia canviat. Jo l’havia canviat. Després d’aquella nit al ras, de sobte em vaig adonar que ja no sentia la necessitat d’anar a la Ciutat de la Felicitat. Alguna cosa dins meu em deia que per assolir-la no havia d’anar-hi, sinó allunyar-me’n. I tot això amb una lucidesa que em sorprenia a mi mateix. Sense cap mena de dubte.

No puc dir que em preocupés aquell canvi tan sobtat, però si que vaig preferir reflexionar-hi una mica, abans de prendre una decisió precipitada. Bandejar tan impulsivament una cosa que havia estat perseguint durant anys -i just quan hi estava tan a prop- bé mereixia donar-hi una volta més. Però alguna cosa havia canviat dins meu i ni tan sols sentia curiositat per arribar a les portes del que tan havia esperat. Era com una revelació: de la nit al dia havia vist clar que no em calia anar a cap lloc concret per buscar una cosa que estava cada cop més segur que podia trobar dins meu.

Després d’una estona prudent en què vaig confirmar que estava totalment convençut del que anava a fer, vaig deixar la motxilla recolzada en una pedra, tal i com me l’havien entregada, i vaig aixecar-me. La vista es va fixar en el primer sender que baixava cap a aquell ramat que pasturava tranquil·lament i les cames s’hi van adreçar amb confiança. 

Aquell sol estiuenc, que al migdia abrusaria tothom, ara encara era una companyia agradable i davant meu tenia una postal fantàstica. La vista no donava a l’abast contemplant les muntanyes, els núvols, els cavalls... i no vaig poder evitar un somriure quan en una d’aquestes mirades panoràmiques al meu voltant, vaig adonar-me que, per diferents caminets d’aquelles muntanyes, dues persones més iniciaven el seu propi camí de baixada.

Des d’on era no podia distingir-les, però vaig imaginar que podien ser els altres dos candidats que m’havien acompanyat en aquella aventura. I de sobte vaig relacionar les tres personetes que baixàvem muntanya avall, amb les tres boles d’aquell malabarista sense rostre del logotip. Els equilibris entre el yin i el yang. Un itinerari circular sense fi.

Aquella última visió va confirmar les meves sospites: la Felicitat no era un lloc, sinó un camí. I amb el somriure per bandera vaig emprendre aquell nou camí que acabava d’iniciar, sentint-me, per primer cop en molt temps, plenament feliç.

24 d’abr. 2021

"Drink" (Jamie Cullum)

 L'altre dia el Santi Balmes, que recomana una cançó cada dia a la secció el Santify a RAC1, va posar aquesta cançó que mai no havia sentit i... alguna cosa es va remoure.

Em va encantar! I quan això passa, acostumo a compartir-ho al bloc per si li passa a algú més.

Aquí la teniu: "Drink" de Jamie Cullum

15 d’abr. 2021

Postmodern jukebox (versionen U2)

Encara no sé ben bé de què estic parlant, però per facebook he trobat aquest canal de Youtube anomenat POSTMODERN JUKEBOX on versionen de manera retro temes més moderns i he trobat deliciosa aquesta versió del "I still have'nt found what I'm looking for" dels U2

Gaudiu-lo!

1 d’abr. 2021

"Guitarrista" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalant, Cadaqués...

Espero que us agradi! 

GUITARRISTA

- Bona nit, Moià! Sou collonuts!

I amb un obstinat frenètic de guitarra i el redoble final de la bateria acaba l’última cançó d’aquesta nit. Deixo l’instrument sobre el suport i m’uneixo als meus companys al davant de l’escenari. Ens enllacem per les espatlles i saludem el públic. M’encanta aquest moment d’adrenalina quan, tot i ser una guitarrista d’un grup modest, sento les mateixes sensacions que deuen tenir el Bruce Springsteen o el Keith Richards. Suada, excitada, contenta... Sentint-me especial, reconeguda: feliç!

Llenço la pua com si fos una estrella del rock, saludo els amics que em somriuen des de les primeres files i començo a desfilar, amb els meus germans musicals, cap al darrere de l’escenari. Hi ha complicitat total, rialles i satisfacció. El bolo ha anat molt bé i comentem les anècdotes que sempre es produeixen: quan el cantant s’ha equivocat en la lletra de la segona cançó, quan jo he allargat la intro de “Mai tornarem” i tots em miraven amb cara d’espantats perquè no sabien si entrar o no, quan el baixista s’ha enfilat a l’ampli i per un moment tots hem tingut por que es fotés una hòstia de campionat...

Prenem una cervesa mentre esperem que el local es vagi buidant i llavors sortim a desmuntar. Alguns incondicionals s’han esperat i fem petar la xerrada mentre recollim. Quan ho tenim tot entaforat a la furgoneta, anem a sopar i ens repartim la pasta de l’actuació. Mai no és cap dineral però sempre va bé per arrodonir el sou de caixera.

I llavors és quan retorna aquella coneguda fiblada. Demà em llevaré tard, potser ressacosa. Passaré el diumenge tirada per casa i tornarà a ser dilluns. Sonarà el despertador i la realitat tornarà a burlar-se de mi: la caixera guitarrista. 

I fins el proper bolo no podré tornar a sentir la felicitat que sento quan toco davant del públic. Bé, l’assaig dels dimecres també està molt bé, però quan realment sóc jo és dalt d’un escenari. I a casa amb la guitarra. Tocant, provant, jugant, component... Amb la guitarra a les mans sóc capaç d’expressar-me i em sento plena. Aquesta sóc jo. I no pas la caixera del Supermercat Vila.

Quan estic cobrant als clients, quan reposo els productes als prestatges, quan escombro el súper, quan quadro la caixa... Sempre em veureu amb bona cara, els clients estan contents amb el meu tracte i ningú no sospita que no sóc feliç, però aquesta vida no m’omple i em deprimeix.

*** *** ***

Des que vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig voler dedicar-me a la música. Vaig anar un temps a classes amb un profe del barri, però després de saber els acords bàsics vaig continuar pel meu compte. Tutorials d’internet i hores i hores de pràctica a la meva habitació. M’enorgullia de les durícies als tous dels dits.

I quan vaig conèixer el Jan, un altre noi amb la mateixa passió, l’horitzó es va ampliar de manera exponencial. Quedàvem a casa seva, a casa meva o a la placeta. Provàvem de treure els acords de les cançons que ens agradaven i riffs cada cop més complicats. I quan teníem una cançó ben assajada i la cantàvem de dalt a baix... acabàvem amb una satisfacció que no tenia preu: allò era felicitat.

Estàvem sempre junts i amb les guitarres. Quan podíem anàvem a concerts i sempre teníem la mirada clavada en els guitarristes i els seus instruments. Altres vegades anàvem a l’única botiga de música que quedava a Manresa i demanàvem preus només perquè ens deixessin provar les guitarres. Ens vam acabar fent amics de l’amo i ens avisava quan venia un representant a fer una exhibició dels nous models: era al·lucinant veure de tant a prop algú que en sabia tant.

Un dia, un amic del Jan va venir a l’assaig i ens va dir que ho fèiem molt bé i que volia que toquéssim a la seva festa d’aniversari. Allò ens va fer molta il·lusió i al mateix temps ens va carregar de responsabilitat i nervis. Vam començar a assajar les cançons que ens sortien millor i el dia de la festa vam fer-ho prou bé perquè tothom ens felicités i aquella sensació... Uau! Tenir gent al davant que et felicitava només perquè li agradava el que a tu t’encantava fer! Aquella sensació era insuperable! I aquell dia vaig decidir que volia dedicar-m’hi.

Vaig anar-me arrossegant per l’institut, passant els cursos amb penes i treballs perquè jo només pensava en una cosa i no eren els estudis. Em submergia en les vides dels grans grups musicals i somiava que un dia aquella pogués ser la meva vida. Jo sempre hagués volgut ser el cinquè Beatle: trobar uns amics apassionats per la música, deixar-ho tot per un somni i triomfar.

Mica a mica vaig anar dominant cada cop més l’instrument. Pels aniversaris només demanava diners i, quan en tenia prou, comprava cada cop millor material: amplificadors, guitarres, pedaleres... Vaig acabar entrant al circuit dels grups locals. Ens coneixíem tots i sovint coincidíem als pocs llocs on es feien concerts per la zona. Visitàvem els locals d’assaig dels altres grups i a vegades fins i tot ens substituíem si hi havia alguna baixa. Algun cop havíem quedat uns quants per anar al concert d’un grup i al final muntar una jam session, amb el local ja tancat: improvisar i acompanyar-nos amb els instruments. Eren sessions fantàstiques on fruíem d’allò més sense cap altre al·licient que passar-nos bé i aprendre els uns dels altres.

I així vaig arribar a sentir-me cada cop més competent. Tenia agilitat als dits i prou experiència per improvisar i acompanyar qualsevol cançó, ni que no l’hagués practicada mai abans. Entre la colla de músics tots em respectaven, però crec que el fet de ser una de les úniques dones no m’afavoria i mai no acabava de destacar del tot. Tocava en un parell de grups de manera estable i componia les meves pròpies cançons. De fet quan més brillava és quan les interpretava en format de cantautora en petites sales. Tothom em felicitava! Em deien que ho feia molt bé i que els fascinaven les meves cançons, però... no passava d’aquí i seguia treballant al Supermercat Vila, enyorant la vida que no tenia.


Cada dia al mati conduïa per anar a la feina, gaudint de la carretera que passava entre camps i boscos abans d’arribar a Manresa. Era un plaer fer aquella carretera que em permetia anar notant els canvis de paisatge al llarg de l’any. Quan es despullaven els arbres a la tardor, quan florien els camps a la primavera, els canvis de tonalitat del verd dels prats... Aquells paisatges m’excitaven la sensibilitat i em despertaven sensacions. De tant en tant això esdevenia llavor per a una cançó o simplement reflexions boniques que anaven quedant gravades al subconscient i tard o d’hora acabaven sortint. Tot això fins que arribava al trencall on havia de posar l’intermitent per deixar aquells suggerents decorats i entrar a la ciutat.

Aquell trencall era el moment físic en què cada dia canviava somnis per realitat. Allà es quedava la guitarrista i compositora amb les seves imatges, metàfores i melodies i ocupava el seu lloc la caixera infeliç.

Al vespre, quan plegava de la feina feia el camí invers i tan bon punt tornava a fer la carretera secundària entre camps i boscos, m’anava desempallegant de la rutina i el desànim i recuperava la il·lusió per als projectes vinculats amb la música: la cançó que tenia a mitges, el tema sobre el qual m’agradaria escriure aprofitant aquella melodia, les noves versions que volia provar en el proper concert...

I deixava volar la imaginació i pensava en aquells germans que havien deixat la feina a la fàbrica i s’havien convertit en músics d‘èxit. O aquells altres que ho havien deixat tot i havien travessat el mar per començar una carrera artística. O els que compartien pis, havien començat a publicar cançons a Instagram i havien anat acumulant visites i likes fins a esdevenir el grup de moda. Però jo no tenia xarxes socials i tampoc no em decidia a deixar-ho tot per un futur incert.

*** *** ***

La setmana que ve torno a tocar al “Dekonya”, el bar musical del Barri Vell. Allà em paguen (no gaire, però em paguen) per tocar el meu repertori i cada vegada ve més gent a escoltar-me. Hi actuo l’últim divendres de cada mes i, modèstia a part, cada cop sono millor i és més especial l’ambient que es genera en aquests concerts. Quan acabo sempre hi ha algú que al·lucina quan descobreix que la música i la lletra del que ha escoltat és de collita pròpia. Em diuen que hauria d’enregistrar una maqueta, que tinc talent i qualitat, que m’apunti a un concurs de la tele i segur que guanyaré... 

I jo em vaig inflant i m’afalaga sentir-ho, però després penso que no tinc pas possibilitats reals de triomfar. No conec cap noia que hagi fet el pas, que hagi decidit deixar la feina i llençar-se a fons cap a una possible carrera musical. Sempre penso que no funcionaria i hauria de tornar al cap de quatre dies a demanar que em tornessin a agafar al súper. I de què hauria servit? Quedaria feta pols per a tota la vida. Potser fins i tot se’m passarien les ganes de fer cançons. En canvi ara tinc la tranquil·litat econòmica i les estones genials que passo cada cop que puc fer alguna actuació. No crec que hagi d’aspirar a més amb el risc de perdre-ho tot.

Però no sempre és igual. A vegades el dimoniet alça la veu i comença a renyar-me. Em demana per què malbarato el meu talent, per què no m’arrisco a intentar ser feliç fent el que m’agrada, per què em conformo amb aquesta vida mediocre que no m’omple. Em recorda la molta gent que gaudeix amb les meves cançons, els que em feliciten per la meva manera de tocar la guitarra, els que em demanen si tinc disc i em contracten per fer algun bolo. Em recorda com van començar bandes mítiques amb concerts sense públic, problemes econòmics, falta d’autoestima i com un bon dia va venir un cop de sort i la seva carrera es va rellançar.

Com vols tenir un cop de sort mentre cobres els clients al supermercat?

I així passo la vida enmig d’aquests dilemes. Però no sóc prou orgullosa o prou valenta i mai no em decideixo a fer el pas. I als matins, quan arribo al trencall que deixa els camps per entrar a la ciutat, el so de l’intermitent martelleja dins del meu cap:

- Bur – ra... bur- ra...

I em castigo a mi mateixa per no ser capaç de reaccionar i lluitar per canviar el meu destí. I m’encamino, derrotada, cap a la feina, mirant pel retrovisor la guitarra que sempre porto al seient del darrere. Ja ho diuen que el pitjor jutge és un mateix.

*** *** ***

El concert del “Dekonya” va anar de conya -broma fàcil-. Hi havia el mànager dels Twins Tal·les i em va proposar anar de telonera a la gira que comencen a finals de maig. Aquest grup està a punt de fer el salt i hi ha molta expectació per com serà el proper disc. Encara no juguen a primera divisió, però fan una bona gira pel que és el circuit català. Vint concerts entre juny i setembre. Arreu de Catalunya i amb actuacions a Mallorca, València, Andorra i fins i tot un bolo a Zaragoza, perquè el baixista és d’allà.

De cop em va venir el vertigen. Em seria impossible fer tots aquells concerts i mantenir la feina al súper. Potser podria demanar als amos que em deixessin agafar dies de vacances per anar a tocar, però serien massa dies. És una botiga petita i no hi ha més personal: els amos i jo. Ells ja són grans i se’n refien molt de mi. Haurien de plantejar-se contractar un substitut i seria un enrenou tan gran que no crec que ho acceptessin...

Li vaig dir al mànager que em deixés dos dies per pensar-m’ho i organitzar-me i em vaig sentir fatal. Qualsevol es deixaria tallar un dit (i això és dir molt per a una guitarrista) per aprofitar aquella oportunitat. I jo cagada i plantejant-me si podria deixar la feina. A més a més: a qui vull enganyar? Si he de prendre la decisió, sé que el dimoniet i l’angelet no es posaran pas d’acord i jo em quedaré, com sempre, al mig de la cagarada.

- Bur – ra... bur- ra...

Sola a casa, aquell mantra em repica al cap mentre agafo la guitarra per intentar abstreure’m d’aquella tortura. Potser les sis cordes amigues m’ajudin a prendre la decisió.

Toco millor que mai. Em surt una melodia trista, però punyent. Un arpegi delicat que va pujant d’intensitat i esclata en una tornada sincopada i enganxosa. La toco una i altra vegada, anoto les rodes d’acords i intento buscar-hi una lletra, però avui no és el dia. Tard o d’hora serà una cançó genial i es dirà “Laberint”. Però és d’aquelles que no es poden malbaratar amb una lletra qualsevol. Ha d’esperar que li arribi el seu moment.

Què he de fer?

Hauré de sondejar els amos, a veure com respiren. Plantejar la possibilitat que hagi de faltar algun dia per anar a algun concert. Sí. Demà ho faré. Potser encara hi ha alguna manera de poder aprofitar l’oportunitat sense deixar la feina. Potser puc trobar un substitut de confiança que els senyors Vila acceptin.

Demà ho veuré més clar.

Sopo sense gana i torno a agafar la guitarra. No toco cap cançó sencera, només hi converso amb rodes d’acords i solos d’aquells típics del blues. Sembla que les cordes plorin el meu dolor i penso que sóc una pringada perquè en comptes d’estar gaudint de la sort per l’oportunitat rebuda, estic patint per si sabré aprofitar-la o no.

Em faig un gintònic. Espero que em pugi al cap i m’ajudi a agafar el son per deixar de donar voltes al meu dilema.


Em llevo amb mal de cap i recordo el maldecap que tinc entre mans. Avui he de parlar amb els amos i decidir si accepto l’oferta de telonejar els Twins Tal·les. Només de pensar-ho, l’angoixa ja em comença a fer encongir. Mai no se m’ha donat bé prendre decisions. Sobretot de les difícils.

Només amb un cafè a l’estómac, entro al cotxe i començo a fer el camí cap a la feina amb la mirada posada al preciós paisatge que cada dia m’acompanya. Em ve al cap la melodia de la cançó “Laberint” d’ahir. M’encanta. Dins del meu cap la vaig repetint mentre observo el sol que intenta passar enmig d’uns núvols poc consistents i em surt el primer vers:

- Com el sol que travessa la boira...

Miro pel retrovisor: no ve ningú. Poso els quatre intermitents, m’aparto a un costat i obro el mòbil per anotar aquella frase abans que se m’oblidi. I mentre escric la primera, arriba la segona:

- ...com el sol que il·lumina el camí...

Miro l’hora i guardo el mòbil. Si m’encanto amb la cançó arribaré tard a la feina i estaré en una mala posició per negociar amb els amos. M’incorporo a la carretera i segueixo cap a la feina.

Condueixo amb l’embrió de cançó dins del cap i una sensació que no sabria descriure. Hi ha dies que sents que tot flueix, deu ser el que els músics flamencs anomenen “duende” o, els del rap, “flow”. Pràcticament tinc la seguretat que si ara aturés el cotxe i m’assegués en aquell prat, amb el sol a la cara i la guitarra als dits, la cançó aniria venint mica a mica cap a mi. Però no pot ser. Avui és un dia important. He d’anar a la feina i parlar amb els amos.

Segueixo conduint i m’apropo al mateix lloc on cada dia poso l’intermitent per entrar a la ciutat. El poso i el so comença a riure’s de mi:

- Bur – ra... bur- ra...

Vaig reduint la marxa i avui l’insult creix en intensitat. Com si en comptes de la veueta solista dels altres dies, avui s’hagués presentat el cor de l’exèrcit soviètic i les seves veus profundes m’embolcallessin i m’ataquessin sense pietat:

- Bur – ra... bur- ra...

En realitat tot passa en un instant, però jo tinc la sensació que la coral dibuixa unes harmonies precioses amb segones i terceres veus que reforcen el missatge:

- Bur – ra... bur- ra...

I em sento tremendament burra! Petita. Insignificant. Sento que m’estimo poc. Que em mereixo tot el que em passa i el que em seguirà passant tota la vida...

No!


És un impuls. No m’havia passat mai. La mà esquerra empeny l’intermitent cap amunt i el so continua sent el mateix però la lletra ja ha desaparegut. 

Em reincorporo a la carretera que estava a punt de deixar. Passo de llarg el trencall i segueixo conduint amb un somriure i la pell de gallina. Com si acabés de fer un salt molt gran i hagués aconseguit arribar a una roca que hi havia al mig d’un riu molt cabalós. Contenta perquè no he caigut al corrent que m’hagués arrossegat, però conscient que encara hauré de fer un altre salt igual de gran i difícil per arribar sana i estàlvia a l’altra riba.

He de trucar els amos del súper i dir-los que plego. 

He de trucar el mànager dels Twins Tal·les per dir-li que accepto l’oferta.

He de pensar com vull encaminar la resta de la meva vida.

Però no serà ara.

Aturo el cotxe a la vora del camí. Agafo la guitarra i m’assec sobre l’herba, recolzada en una alzina. El sol em llepa la cara i acluco els ulls mentre faig sonar els acords de “Laberint” i canto:

Com el sol que travessa la boira,

com el sol que il·lumina el camí,

hi ha moments que dibuixo les línies

del meu nou futur destí...

27 de març 2021

Alfonso Casas

 Avui us vull presentar l'obra d'un il·lustrador. Es diu ALFONSO CASAS. El vaig descobrir amb el còmic "MOSTRUOSA MENTE" que em va agradar molt (i en vaig parlar en una notícia anterior) i ara he anat trobant il·lustracions seves que m'han agradat molt.

Sensibilitat, enginy i una mirada molt interessant que reflecteix les cabòries que tots tenim amb nosaltres mateixos i que normalment no compartim cap enfora.

Us en faig una selecció perquè jutgeu vosaltres mateixos...












22 de març 2021

Ot, el bruixot (en la mort de Picanyol)


Fa uns dies (18-3-2021) va morir Picanyol, el genial dibuixant, conegut sobretot (però no només) per les tires del personatge "Ot, el bruixot", publicades durant 45 anys a la revista Cavall Fort.

Josep Lluís Martínez Picanyol era un gran dibuixant i, segons diuen tots els qui el coneixien, una millor persona. I per a mi el fet que al parc municipal de la seva vila natal, Moià, hi hagi l'estàtua que il·lustra el principi d'aquesta notícia, diu molt al seu favor.

Com a dibuixant, sempre em va meravellar la línia clara del seu dibuix i l'enginy i bonhomia del caràcter que imprimia al bruixot Ot i a les aventures que li passaven. Un personatge en blanc i negre i que no parlava, però a través del qual el dibuixant mostrava la seva filosofia de vida: bondat, justícia, amor a la cultura, imaginació i un humor blanc, però sorneguer.

Ha fet moltes altres publicacions (els Otijocs, quaderns de passatemps, jocs interactius...) però indiscutiblement el personatge d'Ot el bruixot és el que ha transcendit la seva persona. 

Encara que per motius de feina, sigui uns dies més tard, volia deixar constància al meu bloc del seu talent i la seva pèrdua. 

Descansi en pau!