Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

7 de jul. 2020

¿Qué pone en tu DNI?


Aquest cap de setmana (5-7-20) el Consell per la República ha publicat l’aplicació que serveix per a acreditar la identitat digital i per a participar en el seu projecte de democràcia electrònica directa.
Fins ara, per acreditar la meva identitat, jo només disposava d'un document oficial "obligat": el DNI.


Des d'ara, tinc una altra possibilitat, si lliurament la vull escollir: la identitat catalana digital que m'ofereix el Consell per la República i que, molt important, l'estat espanyol no pot impedir.


Ja sabeu que des de la seva creació he estat un fervent defensor i impulsor del Consell per la República, com una eina que ens pot donar molta força des del moment que milions de ciutadans li donem suport i li permeti un marge de maniobra que ara no té.
A hores d'ara hi ha registrades 90.028 persones, però espero que aquesta nova app faci augmentar -i molt- aquesta xifra perquè pot permetre materialitzar l’estratègia de desplegar institucions republicanes i fer créixer l’autoorganització del país al marge del marc legal espanyol, en tots els terrenys i configurar, doncs, a la pràctica un model de democràcia més ric i avançat que el que tenim ara.
Aquesta eina, juntament amb els èxits i reconeixements en els tribunals de justícia europeus i el manteniment de la majoria política independentista al Parlament (si fos amb el màxim d'unitat, molt millor) ens permetrien anar avançant en l'objectiu malgrat el llarg temps que ens ha tingut estabornits la repressió política i jurídica de l'estat espanyol.

Tots els que tinguem la identitat digital catalana que ens ofereix el Consell per la República podrem començar a participar en votacions i decidir aspectes de la futura República, sense que ningú no pugui impedir-ho.

El Consell per la República és l’únic organisme en què la unitat és pràcticament completa (no hi ha la CUP, però hi ha Poble Lliure i, incomprensiblement, no hi ha Òmnium, però tota la resta, sí).A més a més, malgrat el fracàs, fins ara, pel que fa a inscripcions, ha demostrat, en l’acte de Perpinyà i abans en el d’Estrasburg, una gran capacitat de convocatòria.
I, sobretot, el consell prefigura com serà el país del futur i ho fa trencant motlles. La democràcia electrònica directa que ens proposen com a mètode d’ençà del primer minut entén i assumeix el factor revolucionari, radicalment democratitzador, del procés d’independència. Un factor molt engrescador, empeltat de la primera etapa esclatant de l’independentisme, que no hem pogut mantenir amb una gestió tutelada del govern autonòmic i que és imprescindible per a donar credibilitat al procés.

Si encara no en formeu part, doneu-vos d'alta del Consell per la República!

(Aquesta notícia està feta a partir de l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb el dilluns 6-7-20)

2 de jul. 2020

El conte de juliol


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de juliol. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE JULIOL
Avui fa només tres dies que vaig fer tot el ritual de l’aeroport: passar el control de seguretat, buscar la porta d’embarcament, estar pendent de la pantalla... Totes aquelles coses que sempre em posaven tan nerviós, no em van fer ni fred ni calor. No em feia una especial il·lusió aquell viatge de quatre dies de principis de juliol. I vaig comprovar que sense il·lusió no hi ha nervis.
Quan van acabar les explicacions de les hostesses i vam enlairar-nos, vaig tornar a mirar el seient buit del meu costat. Vaig tancar els ulls amb un llarg sospir i vaig tornar-me a capbussar en els records de tres setmanes enrere, el dia del meu aniversari...
( . . . )

La Clara volia que el cap de setmana anéssim a dinar a casa dels seus pares i jo volia marxar a la platja nosaltres dos sols. La situació es va anar tensant i al final jo vaig dir que encara tenia feina abans d’anar a dormir i vaig precipitar un comiat fred.
Vaig arribar a casa ben emprenyat, sabent que al cap de poques hores era el meu aniversari i no semblava que hagués de ser un bon dia. Altres anys havíem quedat per anar a dinar o fer alguna cosa junts, però me n’anava a dormir amb poques esperances que l’endemà la Clara tingués ganes de fer res especial amb mi.
De bon matí, al mòbil ja tenia uns quants missatges que em felicitaven, però cap d’ella. Quan de camí a la feina va sonar l’avís de notificació, vaig saber que el missatge era seu i que seguíem en guerra freda: l’enviava quan sabia que estava conduint i no podria contestar. Al primer semàfor vermell vaig comprovar que l’havia encertat: 

“Que passis un bon dia d’aniversari...”

I quatre emoticones odioses de globus, regals, serpentines, copes de cava i petonets. Quin missatge tan hipòcrita... com volia que tingués un bon dia si no estàvem bé?
Abans d’entrar a la feina vaig enviar-li un:

“Dinem plegats?”

I em vaig passar el matí mirant si m’havia contestat. 
Cap a les dotze vaig trobar un:

“Impossible. Si vols ens veiem a la tarda.”

Em va desagradar perquè sabia que no hi havia res que impedís que dinéssim junts. Però d’altra banda vaig veure una porta oberta a l’esperança d’una reconciliació a la tarda.
Mentre dinava sol a la cafeteria, amb el mòbil vaig mirar la cartellera del cinema i vaig comprar entrades per a una pel·lícula que sabia que li agradaria. Esperava que fos l’inici d’una bona tarda: cinema, passeig, sopar i qui sap si fins i tot algun regal d’aniversari...

“T’espero a les 6 a la plaça de la Música.”

I altre cop pendent de la seva resposta.
Mentre prenia el cafè vaig pensar en el dia que portava: estava dinant sol i la Clara ni tan sols m’havia trucat per felicitar-me, només ens havíem enviat quatre breus missatgets per quedar més tard.
Quan tornava a entrar a la feina, vaig sentir l’avís del mòbil i vaig estar segur que em trobaria un miserable “Ok”. Ho vaig encertar.

Vint minuts abans de les sis ja l’esperava amb una barreja de sensacions. Com més passaven els minuts més difícil se’m feia aquella situació. D’una banda, tenia ganes d’estar bé; de l’altra, estava enfadat perquè era el meu dia i, en comptes d’estar content i alegre, estava patint. D’una banda, volia rebre-la amb un petó que desfés per art de màgia aquell mal rotllo; i de l’altra, volia mantenir-me seriós, esperant que fos ella qui fes el primer pas. Era ben clar que allò no podia acabar bé...
I no és que no acabés bé, és que gairebé ni va començar. Tots dos freds i incòmodes. Tots dos orgullosos, esperant que fos l’altre qui donés el primer pas. Jo cada vegada menys receptiu i amb els nivells de tristesa i irritació pujant i pujant, però emmascarant-los d’indiferència. I ella desorientada, buscant una sortida d’emergència o el botó de “reiniciar”...
Vaig insinuar que podríem anar al cine (evidentment sense dir que ja tenia les entrades) i ella va dir que millor un altre dia. Allò em va acabar de desanimar i ja només vam anar rodolant avall i avall fins el desastre final. Vam acabar discutint en una cantonada, tirant-nos merda l’un a l’altre i separant-nos. Separant els nostres camins, però també pensant que potser el millor era que ens separéssim de veritat, si no érem capaços ni de gaudir de l’aniversari d’un dels dos.
Vaig acabar sopant sol a casa i recordant que també havia dinat sol: quin desastre d’aniversari! Vaig fer-me un gintònic per matar les penes i emprenyat vaig escriure al meu diari: “Feliços 27! Ha estat un gran dia de merda!”.

L’endemà, em vaig despertar desanimat, trist, enfadat... No estava disposat a fer el primer pas per a la reconciliació. Ja havíem tingut massa discussions en la nostra vida de parella i érem massa orgullosos... Potser era el moment de deixar-ho o almenys de fer un parèntesi en la nostra relació i reflexionar si valia la pena continuar o no.
Mentre esmorzava vaig consultar la banca electrònica al mòbil i vaig veure que tenia carregades les entrades del cinema just després d’unes altres despeses molt més importants: dos bitllets d’avió i tres nits d’hotel a Milà! Era el meu regal sorpresa per la nostra primera escapada a l’estranger i vaig començar a pensar què havia de fer-ne...
Podia fer les gestions d’anul·lació i intentar recuperar el màxim de diners possibles, tot i que segur que en perdria una bona part perquè només quedaven tres setmanes i no tenia cap justificació per cancel·lar-ho.
Però encara quedava la possibilitat que en aquelles setmanes féssim les paus i em vingués de gust fer aquell viatge romàntic...
Vaig decidir no fer res i deixar-ho a l’atzar. Si ens arreglàvem, hi aniríem junts. Si no, hi aniria sol, a desconnectar i pensar tranquil·lament en el meu futur.

Tot això pensava fa només tres dies a l’avió, mentre mirava el seient buit del meu costat on hauria d’estar viatjant la Clara... Un seient buit que em recordava que seguíem separats, que en aquelles tres setmanes cap dels dos no havia fet cap acostament i que estàvem deixant que la nostra relació s’anés acabant mica a mica...
( . . . )

El taxi em va deixar a l’hotel i de seguida em vaig adonar que l’havia encertat. Era un hotelet molt ben situat, dins del barri antic. Aparentment era un edifici clàssic, però per dins estava tot renovat, els equipaments eren moderns i es veia molt acollidor. Em vaig instal·lar a l’habitació, vaig deixar la tele engegada per anar-me familiaritzant amb l’idioma i vaig començar a passar pàgines de la miniguia de la ciutat que havia comprat a l’aeroport. 
La Piazza del Duomo, la Catedral, la Galeria Vittorio Emanuele II, el Teatre La Scala, el Quadrilatero d’Oro, el Castello Sforzesco.... Hi havia un munt de coses interessants per visitar, però jo no en tenia gens de ganes. I el millor de tot és que, per una vegada a la vida, podia decidir el que volgués. I vaig decidir perdre’m per la ciutat, sense buscar els monuments típics, només badant i barrejant-me amb els milanesos.
Va ser una sensació molt agradable passejar sense rumb pels carrers de Milà. Estava atapeït de turistes, que es veien d’una hora lluny i, tot i que tècnicament jo també era un turista, vaig veure que el que em diferenciava d’ells era l’actitud. Els turistes anaven amunt i avall, estressats i atabalats. El temps se’ls escapava i tenien molts objectius concrets que havien de fotografiar. Sovint semblaven contrariats perquè alguna de les moltes coses que havien planificat no els havia sortit com havien previst. Tenien pressa, el compte enrere de l’avió de tornada els empaitava... I jo, en canvi, observava, m’aturava, somreia, gaudia de ser allà en aquell moment. Malgrat tots els maldecaps amb la Clara, en aquell moment estava fruint d’aquella passejada improvisada.
Davant d’una escultura de bronze, enmig d’una plaça, vaig veure un d’aquells “free tours” en que el guia duia un paraigua amb la bandereta espanyola. Encuriosit m’hi vaig acostar discretament. Semblava que era el final de la ruta, el moment del comiat i els agraïments, mentre cadascú pagava el que bonament volia.

- ...pues una cosa digna de ver es el mercado de antigüedades de Naviglio Grande. Sólo se celebra el último domingo de cada mes y por eso ustedes son unos afortunados que mañana pueden disfrutar de esta experiència. Les recomiendo madrugar un poco porqué a media mañana ya se pone imposible de gente...

Vaig retenir aquell nom, pensant que allò si que tenia ganes de veure-ho...
( . . . )

L’endemà vaig fer cas del guia espanyol i em vaig llevar d’hora. A quarts de nou ja m’acostava al canal de Naviglio Grande. Els paradistes estaven muntant-ho tot i hi havia un ambient de poble molt maco. Se sentien músiques per tot arreu i un aiguabarreig de veus amb la típica cantarella italiana, alegre i expressiva. Hi havia parades des del pont de via Valenza fins al Viale Gorizia i a primer cop d’ull em va fer pensar en les parades de llibres antics de la riba del Sena a París.
Encara que moltes no havien acabat de muntar, ja es podia veure el que oferien. Era com un mercat de brocanters: mobles antics, vaixelles, quadres, elements de decoració... En general objectes de fa molts anys: eines, electrodomèstics o fins i tot peces de vestir. I aquí i allà alguna sorpresa inesperada: una ballesta, un pingüí dissecat, una enciclopèdia d’una primeríssima edició, un casc de motorista de la Primera Guerra Mundial... Tot i que no era pas tan diferent del Mercat dels Encants, l’entorn del canal, el sol d’aquell matí de juliol, la banda sonora i el meu estat d’ànim el van revestir d’una aura especial i vaig començar a fer fotos per intentar capturar aquella atmosfera.
El primer impuls va ser pujar-ne alguna a les xarxes socials, però vaig pensar en la Clara i em vaig frenar. No li havia explicat que me n’anava a Milà i no volia que ho descobrís a través del meu Instagram... si és que el mirava...

Devia pensar en mi, ella? Potser ja m’estava oblidant o potser es passava el dia intentant saber què feia... De fet, jo feia estona que estava pensant que m’agradaria que ella fos allà al meu costat, gaudint amb mi d’aquell espectacle. Vaig tafanejar les seves xarxes socials. Havia penjat ben poques fotos les últimes setmanes. Tampoc no devia estar-ho passant bé amb aquella situació... O no volia que jo veiés què feia...
Vaig seguir passejant per aquell mercat, més pendent dels meus pensaments que del que passava al meu voltant i vaig començar a tenir la sensació que seguia estimant la Clara i volia recuperar-la. Era un disbarat que per culpa d’una rebequeria no estiguéssim gaudint tots dos d’aquell viatge. Quan arribés a casa, la trucaria i intentaria fer les paus...
I enmig d’aquests pensaments, de sobte vaig adonar-me que estava aturat perquè s’havia format un tap al meu davant. Un grup de turistes s’havien quedat quiets per fer una foto, mentre una furgoneta feia maniobra per descarregar i havien provocat una retenció que començava a fer-se molesta. Vaig mirar a dreta i esquerra per si veia un lloc per on avançar i em va cridar l’atenció un rètol de lletres gòtiques sobre una fusta d’olivera. No domino del tot l’italià, però em va semblar que no podia dir res gaire diferent del que a mi em semblava:

VUOI CANCELLARE UN GIORNO DI MERDA?

Vaig posar “cancellare” al traductor i, efectivament, volia dir “esborrar”. Esborrar un dia de merda... Vols esborrar un dia de merda?
Aprofitant el col·lapse del moment vaig fer el badoc en aquella parada. Era un artesà de la fusta, una mena d’ebenista que devia adobar mobles d’època o fer-ne de nous per encàrrec. Però, a part de tota l’artesania de la fusta, també tocava el tema de les energies, la psicologia o el poder de la ment... Hi havia barretes d’encens, potets d’essències, espelmes, cristalls, minerals i un petit recull de llibres d’aquestes temàtiques.
La parada feia molt bona olor i l’home inspirava simpatia i fins i tot confiança. Devia estar cap a la seixantena, amb una barba tupida on es barrejaven el gris i el blanc i una gorra d’aquelles que duien els nens de les novel·les de Dickens que oferien els diaris a les estacions de tren. Portava una camisa de coll rodó d’un blanc trencat amb els primers botons descordats i a sobre uns tirants vermellosos. Tot cobert per un davantal de cuir.
De sobte les nostres mirades es van creuar i els seus ulls clars em van somriure. Em va allargar una targeta i assenyalant el rètol de lletres gòtiques em va dir:
- Se sei interessato, torna qui

És el que té l’italià: “interessato”... “torna”... Em semblava haver-ho entès tot i vaig contestar un “Grazie” mentre continuava la passejada. Però ja no em fixava en res, ja només donava voltes a aquella proposta esbojarrada: esborrar un dia de merda... Segur que era un enganyapagesos que només devia prendre el pèl (i els diners) a la gent, però... i si hi havia alguna possibilitat que fos real? I si pogués esborrar aquell dia de merda del meu aniversari, quan ens havíem enfadat amb la Clara i vam encastellar-nos cadascú a la seva trinxera?
La curiositat se’ m menjava i no em deixava allunyar-me gaire d’aquella parada. Vaig recolzar-me en una de les baranes del canal i vaig mirar la targeta que m’havia donat:

Maestro Nata
Ebanista e guaritore
Via Pasquale Paoli, 4A
+39 335 670 0970

Maestro Nata... No era prudent, ni lògic, ni fiable, però volia aprofitar aquelles circumstàncies en què era amo del meu destí per fer allò que el cos em demanava. No volia passar-me tota la vida preguntant-me què hagués passat si ho hagués provat. Vaig desfer el camí i vaig tornar-me a plantar davant del Maestro Nata.
Jo tenia algunes nocions d’italià i ell xampurrejava una mica l’espanyol. Amb això, l’ajuda del traductor del mòbil i bona voluntat ens vam anar entenent.
Em va explicar que era una mena de conjur d’energies i que necessitava alguna prova física del dia en qüestió, alguna cosa que ell pogués tenir als dits. Em va demanar en què m’havia perjudicat aquell “dia de merda” que volia esborrar. Quan va saber que es tractava d’un distanciament sentimental, em va advertir que el sortilegi només funcionaria si les persones encara sentien alguna cosa l’una per l’altra. Quan em vaig interessar pel preu em va aclarir que  només cobrava si feia efecte i que, per tant, d’entrada no em costaria res. Li vaig dir que m’ho havia de pensar. Em va donar hora per l’endemà dilluns al seu taller. Si al final no em decidia, no passava res: ell estaria allà igualment treballant.

La resta del dia no vaig adonar-me gaire del que passava al meu voltant, capficat en els meus pensaments. Volia provar-ho. Aquell home m’havia inspirat confiança i credibilitat encara que el que m’oferia no tenia cap sentit. Com que no hi perdia res, estava decidit a provar-ho, però llavors se’m va presentar un obstacle de difícil solució: no tenia la prova física que em demanava...
Vaig començar a fer memòria de tot el que havia passat el dia del meu aniversari des que m’havia llevat. Els missatges lacònics, el dinar i el sopar sol, la discussió al carrer... I de cop vaig recordar la pel·lícula que no havíem anat a veure! Havia comprat les entrades a través del mòbil! Vaig consultar el correu electrònic i vaig trobar el missatge que em confirmava la compra de les entrades. Allà hi havia el codi per escanejar i l’opció d’imprimir-les en paper... que em va arrencar un somriure d’esperança.

Vaig tornar a l’hotel. Eren gairebé les set i normalment els hostes no arribaven tant d’hora. A la recepció es van estranyar de l’arribada d’un client i es van posar en guàrdia, pressentint problemes. 
Vaig exposar la meva situació: necessitava imprimir un document que m’havien enviat per correu. De seguida se’n van fer càrrec i amb tota amabilitat i discreció van fer-me el favor que els demanava. Satisfets per haver pogut resoldre tan fàcilment el meu problema, es van negar a cobrar-me res.
Vaig mirar aquells codis de barres impresos amb il·lusió i vaig pensar que, perquè semblessin més autèntics, aquells papers haurien d’estar més castigats. Els vaig doblegar com hauria fet normalment i me’ls vaig posar a la butxaca del darrere. Llavors vaig anar a la barra i vaig demanar un Limoncello, només per aconseguir que els papers quedessin ben aixafats al tamboret de la barra.
Vaig sopar d’hora i em vaig recloure a l’habitació. Necessitava ordenar els meus pensaments abans de la trobada amb el Maestro Nata: estar ben segur del pas que anava a fer. Vaig buscar un canal musical i em vaig estirar al llit, somrient... Qui paga un avió i un hotel a Milà per quedar-se estirat al llit de l’hotel? Ningú! Doncs allà estava jo trencant les estadístiques i no podia deixar de somriure pensant en aquella paradoxal situació.
Mentre sonaven les cançons d’un tal Eros Ramazzotti, vaig tenir un impuls. Vaig posar-me davant del mirall amb una actitud pensativa i vaig fer-me una foto amb un enquadrament prou tancat com perquè no es pogués saber on era. La vaig penjar a Instagram amb un enigmàtic signe d’interrogació i vaig deixar el mòbil en silenci.
Llavors, allà estirat, vaig anar repassant la meva història amb la Clara, intentant analitzar pros i contres per valorar si realment valia la pena esborrar aquell dia de merda que ens havia distanciat. Com ens havíem conegut... el que m’agradava d’ella... el que no suportava d’ella... els motius de les nostres discussions... les aficions compartides... Si intentava ser objectiu tenia tants motius per voler tirar endavant amb aquella relació com per voler trencar-la definitivament, però alguna cosa dins meu ja havia decantat la balança... Em va venir al cap aquella famosa frase de “El cor té raons que la raó no entén”: encara l’estimava i desitjava que ella em seguís estimant a mi.
Pensava que seria una nit llarga, en que el cap aniria barrinant, però passades les dotze de la nit vaig obrir els ulls per descobrir que m’havia quedat adormit. Abans de tancar els llums vaig mirar el mòbil i vaig descobrir que la Clara havia posat un “m’agrada” a la meva foto... Evidentment ho vaig interpretar com un senyal favorable i em vaig adormir amb un somriure.
( . . . )

L’endemà al matí em vaig llevar d’hora. Tan bon punt vaig recordar on era i què estava a punt de fer, em vaig posar nerviós. El temps passava massa a poc a poc. A les 9 ja m’havia dutxat, havia esmorzat al bufet de l’hotel i estava al carrer, però era massa d’hora per anar a veure el Maestro Nata. 
Segons el Google Maps, la Via Pasquale Paoli, era un carreró molt secundari que no quedava gaire lluny de l’hotel i vaig decidir anar-hi a explorar. Durant el trajecte vaig comprovar una dotzena de vegades si les entrades seguien a la meva butxaca. Les havia grapejat tant que ja semblava que fes tres setmanes que les dugués a sobre. 
En menys d’un quart d’hora m’hi vaig plantar. Tot i que havia decidit que fins a quarts d’onze no m’hi presentaria, volia saber exactament on era. Vaig avançar per aquell carreró i, a l’alçada del número 4A de la targeta, vaig trobar un petit plànol plastificat a la porta. El plànol indicava que per arribar al taller del Maestro Nata s’havia de seguir fins al final del carreró i girar a mà dreta fins trobar una mena d’aparcament interior amb diverses portes de garatges. Una d’aquelles portes era la del taller on volia ser al cap d’una hora.

Em va costar molt de fer passar aquella hora. Vaig voltar per carrers comercials, vaig entrar a una cafeteria a prendre un macchiato, vaig acabar de grapejar les entrades de cinema, llegint-ne fins la lletra petita, vaig mirar mil vegades el rellotge... Al final, tot i que només eren les deu, no vaig poder resistir més i em vaig encaminar a l’adreça indicada.
De seguida vaig veure una persiana alçada i el Maestro Nata, amb el mateix uniforme del dia anterior, cantussejant mentre amb un enformador anava treballant una fusta. Quan va alçar la vista i em va veure, em va fer senyes que m’hi acostés i vaig notar que el cor em bategava més de pressa.
Em va encaixar la mà i la seva veu i la seva presència em van tornar a transmetre tranquil·litat i confiança. Tot i que era molt estrany dir-ho d’aquella manera, ràpidament em vaig sentir com a casa. Em va fer passar dins del garatge i vam seure al voltant d’una taula mentre em preparava un cafè.
D’algun lloc sortia una música agradable que creava una atmosfera acollidora. També cremava alguna barreta d’encens aromàtica que no molestava. L’estança semblava el cau d’un bruixot bo, amb tot de prestatges plens de llibres i caixes on devia guardar el que venia als mercats. A les parets hi havia quadres de color sèpia d’alguns avantpassats, un escut heràldic de la família Nata i una fotografia preciosa d’un gran rellotge de sorra. També hi havia un banc d’eines que semblava molt antic, amb moltíssimes eines perfectament ordenades i tot de caixes i andròmines col·locades arran d’una paret.
En Luca, que així es deia el Maestro Nata, em va començar a parlar de tot i de res. Tan aviat m’explicava ell coses com me’n demanava alguna a mi, però sempre fent-me sentir còmode i deixant-me el temps que necessitava per sentir-me preparat. Era un home molt intuïtiu perquè no em va treure el tema fins que va notar que jo ja estava a punt.
- Sei pronto? Vuoi cancellare un giorno di merda?
- Avanti! -li vaig contestar ben decidit.

Llavors es va aixecar i va remenar en una de les caixes del terra, d’on va treure una màquina metàl·lica que devia fer una mica més de mig metre d’alçada. A la part de dalt tenia com una mena d’embut, quadrangular que anava a parar al cos central. Al costat hi havia com una roda amb un agafador per fer-la giravoltar. A primera vista semblava una espècie de molinet, com si per dalt s’hi hagués de tirar el cafè o les olives i, fent girar la roda, moldre’ls. Tota l’estructura era d’un gris molt fosc, gairebé negre.
Mentre comprovava si la roda girava bé, em va dir:
- Ora spiegami tutto e dammi ciò che hai portato dal giorno che vuoi cancellare.

Em tocava explicar-me, posar-lo en situació i donar-li alguna cosa del dia que havíem d’esborrar. I no sé si ja formava part de la seva màgia, però de cop la comunicació entre els dos va començar a ser extraordinàriament fluïda. No sé si jo em vaig posar a parlar en italià, si ell em parlava en català o si tots dos ens havíem posat a parlar una llengua comuna o ens comunicàvem a través del pensament. Però de cop em vaig trobar explicant-li tota la meva relació amb la Clara i la discussió del dia del meu aniversari amb pèls i senyals, sense que l’idioma fos cap obstacle.
Ell em va fer algunes preguntes. Sobretot es volia assegurar si realment jo estimava aquella dona i si creia que ella encara podia estimar-me a mi. Em va explicar que no era bo jugar amb el destí i que aquells sortilegis només s’havien de fer si realment valia la pena capgirar el curs dels esdeveniments.
No sabria dir per què, però aquelles paraules em van emocionar i vaig contestar amb una rotunditat que el va convèncer i només em va dir:
- Vai!

Va agafar les entrades i les va posar dins de l’embut. A continuació va portar dues grosses espelmes vermelles i les va deixar enceses a la part inferior de la màquina. Llavors es va girar cap a mi, em va posar les mans sobre les espatlles i mirant-me als ulls em va dir:
- Pensa profondamente a lei e a ciò che vuoi che accada.
- Pensa profundament en ella i en el que vols que passi... -vaig traduir en veu baixa, entre meravellat i espantat d’estar entenent tot el que em deia.

Vaig tancar els ulls per concentrar-me, però ell em va prémer suaument les espatlles mentre em deia:
- No. Occhi aperti. Voglio che tu veda cosa succede in ogni momento

I vaig entendre que havia de mantenir els ulls ben oberts...

Va agafar un pot amb un líquid ataronjat i va ruixar els papers dins de l’embut. Va començar a fer girar la roda i es va posar a cantussejar una melodia trista, com una mena de mantra repetitiu, molt concentrat i amb els ulls tancats. Mica a mica va començar a accelerar el moviment de la roda i va tirar dins l’embut una mena de cristalls petits, com sal gruixuda. Allò va fer que el molinet comencés a fer un crec-crec que abans no feia. I llavors, mentre amb la mà esquerra feia anar més i més de pressa la roda, amb la mà dreta va obrir uns petits espiells que hi havia sota la màquina, allà on cremaven les espelmes... I aixecant la veu, em va dir:
- Ora pensa intensamente!

Van ser només uns segons, però el que vaig veure i sentir en aquell curt espai de temps em va deixar convençut que havia assistit a un fenomen extraordinari. Quan la roda va agafar el punt més alt de velocitat, les flames de les espelmes van entrar per aquells espiells i van provocar una petita explosió dins de l’embut. Llavors en va sortir una fumarada grisa que es va anar expandint en horitzontal fins que, de cop i volta, va fer el procés invers: es va comprimir, entrà de nou a l’embut i va deixar-ho tot en foscor i silenci.
No sabria com explicar-ho, però no eren una foscor ni un silenci normals, era com si de cop ens haguéssim quedat envasats al buit, era el no-ser, una sensació molt estranya. Molt fugaç, però molt estranya. Estava convençut que el que havia presenciat no era normal i que el Maestro Nata no era un farsant, sinó que realment tenia qualitats o capacitats sobrenaturals.
Va obrir els ulls i amb una mirada tranquil·la em va dir:
- È fatta!

Ja estava fet!
Fet el miracle o feta l’enganyifa?
Jo estava atordit i no sabia com reaccionar. Ell va guardar la màquina i em va donar una altra targeta. Aquest cop, a més a més de les seves dades de contacte, hi havia un número de compte bancari. Mentre m’assenyalava una xifra encerclada em va dir:
- Se quando arrivi a Barcellona ha funzionato...
- Ovviamente. Grazie mille –vaig contestar.
- Penso che andrà bene –va concloure ell-. Arrivederci.

I sense gaires compliments ens vam acomiadar i em va deixar amb una barreja de sensacions que no em vaig acabar de treure de sobre en tot el dia.
Havia viscut un fenomen paranormal i una part de mi creia intensament que el sortilegi havia estat real i tindria efecte. Però la part racional intentava fer-se escoltar i preparar-me per a la decepció, si arribava a casa i tot seguia igual. Cremar un paper no era cap argument científic per capgirar la realitat i no volia il·lusionar-me excessivament i després fer-me mal quan topés amb la realitat.
Vaig passar el dia badant per Milà sense solta ni volta, intentant empènyer les hores perquè arribés l’endemà i la tornada a Barcelona em permetés comprovar si realment havia canviat alguna cosa.

En una de les estones que vaig passar assegut en una terrassa, vaig tornar a mirar la targeta del Maestro Nata. Vaig entrar a l’aplicació del meu banc per fer una simulació de la transferència que tenia tantes ganes de fer-li i vaig veure que els diners anirien a parar al Banco Popolare Milano. Abans de guardar el mòbil vaig repassar els últims moviments i vaig arribar al dia que m’havien tret els bitllets d’avió i l’hotel i llavors em va fer un salt el cor... No hi havia el càrrec de les entrades de cinema...
Se’m va posar la pell de gallina i el cap em rodava. Recordava perfectament que les entrades de cinema i els bitllets d’avió eren càrrecs correlatius, un darrere l’altre, els havia mirat un munt de vegades els últims dies... 
Un somriure d’excitació em creixia a la cara, però al mateix temps tot plegat em feia una mica de por... No sabia si el sortilegi esborraria el dia de merda del meu aniversari, però de moment el que havia desaparegut era la compra de les entrades.
Vaig mirar el meu correu, buscant el missatge amb els codis de les entrades que havia fet imprimir a la recepció de l’hotel.
Tampoc no hi era...

Vaig anar al bar de l’hotel i em vaig demanar un gintònic... No tenia gana per sopar, no sabia què tenia...
( . . . )

Dimarts al matí no vaig obrir els ulls fins que va sonar el despertador. Despertar-me em va costar gairebé tant com m’havia costat agafar el son. Potser va ser una sort, perquè el fet d’haver d’anar de pressa i corrent per dutxar-me, esmorzar i fer la maleta, va ajudar a que el matí passés a tota velocitat. Vaig fer els tràmits de sortida de l’hotel, taxi fins a l’estació i tren fins a l’aeroport de Malpensa. A les dotze ja havia passat l’arc de seguretat i esperava que les pantalles m’indiquessin la porta d’embarcament. El meu vol sortia a les 12:55 i m’havia de deixar a Barcelona a les 14:35.
I allà, assegut en aquells bancs d’aeroport on cadascú se submergeix en els seus pensaments, vaig anar rumiant el que havia de fer. Havia mirat un munt de vegades l’app del banc i estava clar que les entrades de cinema havien desaparegut. La Clara m’havia posat un “m’agrada” a la darrera foto. Tot això eren indicis positius, però què em tocava fer a mi ara? Havia d’esperar que ella vingués per iniciativa pròpia i caigués rendida als meus peus o havia de moure peça d’alguna manera per temptejar el terreny?
Ara que estava tan a prop del moment de la veritat, se’m menjaven els dubtes i les pors. Començava a escriure-li missatges que després esborrava...Cada cop estava més atabalat. Fins que al final em van venir al cap unes paraules que sempre m’han agradat molt per la potència de la seva simplicitat: “Menys és més”.
Així doncs, em vaig deixar d’artificis i estratègies i vaig escriure-li un missatge breu, sincer i real:

“He estat fora el cap de setmana i tinc ganes de veure’t.
Arribo a l’aeroport del Prat a les 14:35.
Vols que quedem?”

I em vaig quedar amb una sensació estranya, com si a partir d’aquell moment ja res no depengués de mi. Com si ja no pogués fer res per influir en el que passaria. Com si m’hagués quedat a mercè de la seva voluntat i de cop tornés a ser feble i fràgil.

Tot de gent que s’aixecava i marxava passadís avall em van fer mirar les pantalles i vaig comprovar que havien anunciat la porta d’embarcament del meu vol. Vaig afegir-me a un ramat que es va convertir en una cua. Una cua que, estranyament, va anar avançant amb força agilitat fins que em vaig trobar caminant per les pistes, pujant les escales i buscant el seient de l’avió. Aquest cop m’havia tocat finestra i podria mirar el paisatge en comptes de fixar la mirada en el seient buit de la Clara.
Evidentment, durant tot aquest temps no vaig deixar de mirar compulsivament el mòbil per saber si m’havia contestat o si tan sols havia llegit el meu missatge. Qualsevol que m’estigués mirant pensaria que era un addicte a la pantalleta. N’era molt conscient, però l’ansietat se’m menjava i frisava per conèixer el desenllaç d’aquella aventura. Quan els ànims defallien tornava a mirar els moviments del compte corrent i llavors l’absència de les entrades de cinema em donava força. Però no tenir cap reacció al meu darrer missatge m’estava matant.
Quan les hostesses van fer les seves coreografies habituals i van demanar que poséssim els telèfons en mode avió, vaig fer una última mirada a la pantalla i no vaig trobar-hi aquell doble tick blau que demostra que el missatge ha estat llegit... La incertesa s’allargaria durant tot el viatge de tornada... Aterraria a Barcelona sense saber si l’encanteri del Maestro Nata anava per bon camí o no...
( . . . )

Ha estat un vol plàcid i tan bon punt s’han apagat els senyals lluminosos del cinturons de seguretat, he agafat el mòbil i he tornat a activar les dades. He canviat l’operadora italiana per la meva companyia habitual i he anat esperant que arribés l’allau amb tots els correus, missatges i notificacions que s’havien acumulat durant aquella estona desconnectat de les xarxes. I tot això mentre anava caminant com un autòmat, només deixant-me portar pel grup amb els ulls fixats a la pantalla.
I de cop i volta, quan canviava l’asfalt de la pista d’aterratge per les rajoles de l’edifici de l’aeroport, el mòbil ha començat a fer sorollets i han arribat tots els missatges acumulats.
He anat de dret al que  m’interessava i he llegit un esperançador:

“Per què no?”

Amb el cor alleugerit i un somriure a la cara he ensenyat el DNI al taulell de la policia i he enfilat les darreres portes que em separaven de la terminal d’arribades. Allà on colles de joves enriolats esperen l’amic amb pancartes gargotejades i globus de colors... Allà on conductors anònims esperen amb cartellets els clients que portaran al seu hotel... Allà on famílies emocionades esperen tornar a abraçar els fills que han passat un any fora de casa...

I llavors l’he vista!
La Clara m’estava esperant!
Estava preciosa amb un vestit curtet estampat i em buscava entre els viatgers amb una mirada il·lusionada. L’he pogut mirar durant uns segons abans que ella em veiés a mi i una immensa emoció s’ha anat propagant dins meu com una ona expansiva.
De cop he tingut la certesa que el sortilegi havia funcionat i he tingut unes ganes immenses d’abraçar aquella dona i oblidar aquelles setmanes que ens havien allunyat.
He passat de la zona de viatgers a la de visitants i m’he encaminat cap a ella amb un somriure que es reflectia en el somriure amb el qual ella em rebia. Ens hem quedat cara a cara i, deixant-me de tàctiques i estratègies, he fet el primer pas per abraçar-la, just al mateix moment que ella feia el mateix. I ens hem trobat a mig camí en una abraçada reconfortant i terapèutica. De cop semblava que tot el que ens havia distanciat les últimes setmanes s’hagués esborrat...
Ni més ni menys... Esborrat! 
Vuoi cancellare un giorno di merda?

Agafats de les mans ens hem separat una mica per mirar-nos després de tants dies distanciats i ella m’ha dit:
- Marxem?

Però jo li he contestat:
- Un segon... Abans he de fer una transferència...

1 de jul. 2020

11 anys del picalapica

11 anys de bloc...
1347 entrades parlant de mil i una coses...
De vegades per expressar en veu alta gustos, opinions i reflexions...
Sovint només per deixar constància de la vida viscuda...
M'ho passo tan bé recordant episodis viscuts... Sé que el pas del temps els hauria anat desdibuixant, però les paraules i les imatges amb les quals els vaig fixant aquí al bloc em permeten reviure les sensacions viscudes quan els vaig escriure...

Aquesta entrada ja és tradicional: cada any el dia 1 de juliol em felicito a mi mateix per la continuïtat del bloc, us dono les gràcies als lectors i faig una selecció de les notícies més importants del darrer any.
Enguany vull començar per dos fets força destacats que han passat aquí al bloc:

12 mesos: 12 contes
Al setembre vaig escriure un conte i el vaig publicar al bloc. Animat pels comentaris elogiosos dels lectors i perquè a mi mateix també m'havia agradat, em vaig proposar el repte de fer un conte cada mes, repte que estic a punt de veure assolit i els 12 contes hauran quedat recollits aquí mateix. Demà publicaré el de juliol...

Tres recomanacions diàries
El 16 de març vaig començar l'exercici diari de fer tres recomanacions diàries: un llibre, un disc i un poema. Era un acte de solidaritat per ajudar a passar el confinament del coronavirus al meu entorn i va tenir molt bona rebuda. Ho vaig allargar durant 2 mesos, 60 dies, fins el 16 de maig i penso que en van quedar uns reculls prou interessants.

I ara ja sí, la selecció de les notícies més destacades de l'any que aquest any no he pogut reduir a només una per mes:


Gràcies a tots i... per molts anys!

24 de juny 2020

Lliçons de/per celebrar una gran revetlla

Aquesta revetlla de Sant Joan d'enguany ha estat molt especial a casa nostra i se'n poden treure algunes lliçons:

1.- Per gaudir d'estar bé, abans s'ha d'haver estat malament
Imagineu que una iaia de casa està malalta. Imagineu que ha de començar un nou tractament i li expliquen que haurà d'anar a l'hospital i quedar-se ingressada 24 hores en observació. Imagineu que quan passen aquestes 24 hores agafa febre i li comencen a sortir complicacions (efectes secundaris) que posen en risc la seva salut i no li permeten deixar l'hospital.
Imagineu que aquelles 24 hores es van allargant i acaben convertint-se en una setmana. I que cada nova dosi del tractament genera complicacions que no permeten que la iaia s'acabi de trobar bé i l'ingrés se segueix allargant. Imagineu que en aquest hospital només es permet una única visita al dia en un horari restringit de 3 hores al migdia, per als quals cal fer un trajecte d'una hora d'anada i una de tornada.
Imagineu el trasbals, imagineu el neguit, imagineu la incertesa...
Imagineu que aquelles suposades 24 hores d'ingrés ja s'han convertint en dues setmanes i tot i que sembla que hi ha una lleugera millora i cada cop la iaia tolera millor el tractament, no s'acaben de solucionar els problemes que afecten la seva salut.
Imagineu que quan algun cop els metges comencen a plantejar la possibilitat de poder tornar a casa, sorgeix algun entrebanc (febre, malestar...) i aquesta possibilitat torna a esborrar-se...
Imagineu que en aquest context familiar, s'acosta la revetlla i les famílies de les dues filles d'aquesta iaia, han decidit ajuntar-se per celebrar-ho plegats i llavors...
...imagineu que de cop la iaia comença a trobar-se més valenta i el dia abans de la revetlla, els metges li diuen que si segueix aquella evolució, potser l'endemà podrà anar a casa... L'endemà que és la revetlla!!
Imagineu que el dia de la revetlla la filla va a fer la visita diària a l'hospital amb la il·lusió de poder-se emportar la mare i la por que al final qualsevol entrebanc ho impedeixi.
Imagineu que tota la família està pendent del desenllaç...van passant les hores...no hi ha notícies...els metges han de passar a la tarda i donar el vist-i-plau...
Imagineu que al final tot surt bé i el dia de la revetlla la iaia arriba a la casa on tota la família celebrarà la revetlla!!


Com es valora poder estar bé, quan has estat malament, oi?

2.- Per estar bé no es necessita gaire cosa: només estar bé
Imagineu que aquell vespre s'ajunta tota la família al voltant d'una taula. Mengen una amanida i carn a la brasa. Beuen una mica de vi. Mengen coca. Tiren uns quants petards.
Res d'especial ni espectacular...


Però, oi que podeu imaginar que per a ells és una revetlla molt especial?
I sabeu per què?
Perquè estan bé, perquè estan junts.
Perquè per estar bé només cal estar bé: tenir salut i estar al costat de la gent amb qui vols estar.

O sigui que aquestes són les lliçons que he tret d'aquesta revetlla. Espero que a algú li serveixin...

Salut!!


23 de juny 2020

Txarango. Últim disc. Una frase. Una cançó

És curiós. M'encanten moltes cançons de Txarango i m'encanta la seva filosofia de vida però no en tinc cap disc.
Dies enrere em va arribar un documental fantàstic (17 minuts) on expliquen  la gestació del seu disc de comiat (DE VENT I ALES) perquè tanquen el seu projecte.
Us el recomano molt, és molt bonic i inspirador amb imatges d'arreu del món que han recorregut en els seus viatges.


I aquests dies van arribant les seves cançons a través de les xarxes socials i avui me n'ha arribat una i, quan l'escoltava, he sentit aquesta frase:

La veritat és senzilla:
a cada passa la sort es provoca.
El cor canta un camí,
qui el segueix mai s'equivoca.
("És hora de tornar a casa", Txarango)

Una frase preciosa.
Tu pots provocar la teva sort. Segueix el camí que et marqui el cor i l'encertaràs.

Segur que algú la trobarà massa naïf i de realisme màgic, però... jo crec en aquesta manera d'afrontar la vida.
I la comparteixo amb vosaltres...

Aquí teniu la cançó i, per cert, compraré aquest disc de Txarango!


22 de juny 2020

"In the end" (Stay Homas)

Em diuen que sóc molt pesat amb els STAY HOMAS...
Però és que són genials!!!
Tenia curiositat per saber com sonarien les seves cançons enregistrades a l'estudi, sense l'espontaneïtat i l'acústica del seu terrat confinat i aquesta primera "IN THE END"...

M'encanta!!!!

21 de juny 2020

Projectes audiovisuals a l'escola

És el segon any que a l'escola imparteixo els "tallers d'expressió escrita i audiovisual" i, malgrat els mesos de confinament pel coronavirus, estic content perquè, cadascú des de casa seva, els hem pogut acabar gairebé tots. I he de dir que estic molt content dels resultats finals obtinguts.
Em vull centrar en la part audiovisual que segueix el següent programa distribuït per cursos:
  • 3r de primària: anuncis
  • 4t de primària: videoclips musicals
  • 5è de primària: booktrailers
  • 6è de primària: videopoemes
L'únic projecte que no hem pogut acabar enguany ha estat el dels anuncis a 3r (i alguns videoclips musicals de 4t) i per això us explicaré una mica els altres tres.

VIDEOCLIPS MUSICALS
Es tracta d'escollir una cançó, analitzar-ne la lletra per entendre bé de què parla i pensar una història per il·lustrar el tema de la cançó. Un cop consensuada la història del videoclip, cal desenvolupar-la de manera que encaixi amb l'estructura de la cançó (tornada, parts instrumentals...). Després s'ha d'organitzar en les diferents seqüències en què s'haurà d'enregistrar: distribuir els personatges, triar les localitzacions i pensar quin serà l'enquadrament de cada escena. Si cal, pensar en vestuari o material que sigui necessari.
Finalment fer el rodatge i el posterior muntatge.
En aquest cas vam fer el videoclip de la cançó "La sortida" del Sense Sal.

BOOKTRAILERS
Es tracta d'escollir un llibre i elaborar un petit vídeo que en resumeixi l'argument i faci venir ganes de llegir-lo. En primer lloc cal triar el llibre i, si no l'ha llegit tothom, explicar-lo de manera que tothom en tingui un cert coneixement. Llavors cal consensuar quina part d'història exposarem en el nostre vídeo, de la manera més llaminera possible, però sense fer espòilers que desvetllin les sorpreses dels futurs lectors.
Després, igual que en els videoclips, cal organitzar les diferents seqüències què s'hauran d'enregistrar. A 5è ja utilitzem l'storyboard que és una graella on es recull la informació de cada seqüència (enquadrament, localització, descripció, personatges, diàlegs, música o efectes de so, vestuari, material...). Cada alumne esdevé el director d'una escena i s'ha d'encarregar de preveure i enllestir tots els detalls d'aquella escena.
Amb els booktrailers sovint ens trobem amb escenes que volem que surtin i ens és impossible rodar. llavors hem de buscar aquelles imatges (fotos o vídeos) a través de la xarxa.
Finalment cal rodar totes les escenes i fer el posterior muntatge, que acaba amb una veu de narrador (que llegeix un text que hem hagut de redactar) i una música de fons que hem hagut de triar.
Aquí us ofereixo els booktrailer de "Los Compas y el Diamantito legendario" i "Wigetta y el cuento jamás contado" (al canal de youtube en podeu veure dos més que hem fet aquest curs).



VIDEOPOEMES
Es tracta de recitar un poema i fer un muntatge audiovisual que acompanyi el text recitat, ja sigui amb imatges fixes o en moviment.
En primer lloc cal triar un poema (els ofereixo un recull als alumnes, però ells poden proposar-ne un altre i tant pot ser en català com en castellà). Llegir-lo i entendre'n bé el vocabulari, el sentit i el significat. Llavors cal anar practicant la declamació fins que surti fluïda i entenedora (volum, entonació, expressivitat...). En aquest punt arriba el moment d'enregistrar l'àudio del poema.
Paral·lelament cal pensar quines imatges podrien il·lustrar el poema, es poden fer dibuixos, buscar imatges per internet, fer fotos o fins i tot fer petits vídeos.
Finalment es fa el muntatge final sincronitzant la veu del poema amb les imatges que hi van sortint.
Aquí us ensenyo un videopoema fet amb imatges i un amb petits vídeos. Es tracta de "Cada instant" (Daniel Ruiz-Trillo) i "Carnaval" (Berta Vilar).
Al canal de youtube en podeu trobar una quinzena més.


18 de juny 2020

Els corrons de la bici

Avui vull explicar una altra de les aventures del confinament perquè en quedi constància per a la història... ;-)
Com que m'havia acostumat a fer bicicleta (entre setmana classes d'spinning al gimnàs i els caps de setmana sortir amb la mountain bike), quan ens vam haver de quedar tancats a casa, va ser una de les coses que trobava a faltar.
A casa teníem una antiga bicicleta estàtica i li vam treure les teranyines, però era massa petita i hi pedalava incòmode.


Veient que la cosa anava per llarg, vaig començar a buscar alternatives per poder seguir pedalant i vaig ensopegar amb aquest vídeo d'internet (veure vídeo) que explicava com fabricar-se uns corrons per poder pedalar a casa amb la bici normal (el que en castellà i durant molts dies jo en vaig dir "el rodillo").
Em va semblar que no era difícil i vaig començar a buscar per casa si tenia el material necessari: unes quantes fustes, cargols, volanderes, escaires, frontisses, un espàrrec i una rodeta... Més o menys tenia de tot i vaig començar a treballar-hi...



Amb eines únicament manuals (serra, llima, barrina, tornavisos i l'únic ajut elèctric d'un trepant) vaig començar a passar moltes hores barallant-m'hi. Butllofes i talls a les mans donaven fe que hi posava tot de la meva part per anar avançant i els que sabien que havia engegat aquest projecte (pares, germans, el Joan i el Pablo) s'anaven interessant per com evolucionava.







Va arribar un punt que l'estructura ja estava pràcticament acabada i llavors vaig veure clar que quan enfilés els meus gairebé 100 kg sobre la bici, aquelles fustetes inestables saltarien per art de màgia i l'invent dels corrons no duraria ni 5 minuts.
Llavors el Pablo em va fer una proposta molt encertada per reforçar l'estructura... i vaig seguir treballant...




Amb aquell reforç, l'estructura aguantava, però quan m'hi enfilava i em posava a pedalar, el pneumàtic del darrera començava a rascar amb la fusta i es desgastava d'una manera que no era sostenible. Havia de buscar una solució a aquest imprevist...


Paral·lelament em van suggerir que, per no agafar mal d'esquena, havia de fer una petita alça per  ala roda del davant i el Roc i l'Ona es van posar a ajudar-me a fer-la...






Per molts intents que vaig fer de llimar les fustes del costat de la rodeta i serrar-les més petites, el penumàtic del darrera seguia rascant-hi i no vaig veure la manera de solucionar-ho. Pensava posar-hi dues rodetes de costat, però no tenia un espàrrec prou llarg per aguantar-les les dues... I finalment vam passar de fase i ja vaig poder sortir a pedalar pel bosc o sigui que...el projecte va quedar inacabat i només en queden aquest parell de vídeos com a testimonis d'un interessant, però inútil, treball de bricolatge i enginyeria casolana...
Què hi farem...


9 de juny 2020

Gràcies, Pau Donés. Fins a sempre!



9 de juny de 2020: ha mort Pau Donés, cantant i compositor de Jarabe de Palo.
Puta merda!
És el primer que em va al cap. Això i unes llàgrimes que es gronxen als meus ulls des de fa estona.
Tothom ho temia després de veure el seu últim vídeo de fa només uns dies. L'aspecte que tenia, el to de comiat d'aquella cançó... I avui s'ha confirmat.

Però immediatament després del dolor i la tristesa em surt un profund agraïment per tot el que ens ha ofert en vida. Per tot el seu llegat musical (un grapat de precioses cançons) i per tot el seu exemple d'humanitat, de filosofia de vida i de lluita contra la malaltia... Sense por, de tu a tu, convivint-hi i esforçant-se per gaudir de la vida fins a l'últim alè.

No em sento inspirat per fer grans discursos. Només vull deixar constància d'aquest trist dia i del meu profund agraïment. 
Fa una estona un amic m'ha enviat un missatge que deia "A aquest jo li hauria regalat un any de la meva vida". Jo no crec que hagués arribat a tant, però em sembla una mostra brutal del respecte, admiració i estimació que s'ha guanyat el Pau Donés al llarg de la seva curta però intensa vida. 
L'altre dia vaig tornar a veure una de les últimes entrevistes que li va fer el Buenafuente quan s'havia recuperat del primer embat de la malaltia i la rebuda que li feia el públic era de pell de gallina: una ovació de peus llarguíssima, calorosíssima, sinceríssima... Estic segur que notant tota aquesta estimació ha marxat en pau!
També em ve a la memòria l'agraïment i reconeixement que ha fet sempre de les infermeres... Justament ahir vaig veure i compartir unes declaracions precioses d'ell sobre aquest tema...


Acabo de sentir per la ràdio que el Jordi Évole, amb qui eren amics, va estar fa només dues setmanes convivint un parell de dies amb ell. I gravant-li unes declaracions perquè el mateix Pau li havia demanat que volia explicar aquesta vivència del final de la vida. Sense por. Visibilitzant-la. Era conscient de la seva situació, que li quedava poca vida (però volia aprofitar-la fins l'últim moment), que tenia mal aspecte (però explicava que això era una conseqüència de la malaltia, però que ell seguia sent el mateix Pau malgrat l'aspecte)... Serà una última lliçó que ens haurà deixat...

Com vaig dir en una altra ocasió, dedicat a un altre petit gran lluitador: Glòria i honor als qui tant han lluitat!

Us deixo amb 4 grans cançons que reflecteixen 4 moments de la seva carrera musical i vital!



5 de juny 2020

"Una d'amor" (Borja Penalba i Mireia Vives)

Una d'aquelles cançons que quan he sentit (al capítol final de la sèrie "La forastera") m'ha fet un "tocat i enfonsat"...
Mooolt maca...


UNA D’AMOR (Borja Penalba i Mireia Vives)

Ja fa un temps que sóc addicta
a les marques del teu cos
com la brúixola tossuda
que sempre assenyala el nord.
És tan fàcil enyorar-te
quan estàs tan lluny de mi
que les ones em colpegen
i em porten mar endins.

Així em tornes a la vida:
escoltant-te respirar
que em caldrien deu mil segles
per deixar-te d’estimar.
Sí que som afortunats!
Pur atzar o què sé jo!
Amb els tombs que fa la vida...
i acabar al mateix lloc.

De vegades em transporte
dintre d’aquell cotxe roig
on rialles i mirades
construïen il·lusions.
Poc a poc, vàrem entendre
els misteris de l’amor,
van buidar-nos d’egoisme,
vam omplir-nos de consol.

Alguns pensen que se’ns escola
l’experiència entre les mans.
Jo els diria: tinc la sort
arrelada en el meu cant.
I si un dia no em trobes
somiant entre llençols
és que estic buscant estrelles
per a fer-nos un bressol.

Les rialles ompliran
coves, traus, forats i pous,
serem la serenitat
de qui estima sense por.
Mai sabré com agrair
la prudència del destí
per plenar de tu i de mi
la voreta del camí.