Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

4 d’abr. 2020

* dissabte 4-4-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dissabte 4-4-20

Un llibre: ALBA d'Enric Larreula. "Alba" és un llibre basat en fets reals, és la història d'una nena de 14 anys de Manresa que va emmalaltir de càncer. Està explicat en primera persona perquè està basat en els seus diaris personals i les cartes que intercanviava amb l'escriptor i amic de la família, Enric Larreula, i algunes altres persones. Un llibre dur, però sensible, una lliçó de vida que explica la lluita de l'Alba i la seva manera valenta d'afrontar la malaltia.

Un disc: TREN DE LARGO RECORRIDO de La Unión. Avui viatgem fins el 1991 i una glopada de nostàlgia farà somriure els que vam viure aquells anys: La Unión! Recordar alguns himnes que no havíem tornat a sentir mai més, amb la força d'un bon directe. Aquell tecno-pop, aquelles bateries sintètiques, aquells solos de saxo... Un grapat de cançons interessants... segur que alguna ens provoca alguna fiblada...
Enllaços a algunes cançons: "Más y más", "Maracaibo", "Dámelo ya", "Mi viejo barrio", "Dónde estabáis", "Entre flores raras", "Amor fugaz - El San Francisco - Blues", "Lobo-hombre en París", "Si tu quisieras", "Fueron los celos", "Vivir al este del edén", "Ella es un volcán", "Sildavia", "Más dura será la caída", "Tren de largo recorrido", "El rey del ring", "Berlín".

Un poema: CADA INSTANT de Daniel Ruiz-Trillo. No conec aquest autor. Vaig trobar aquest poema buscant-ne de senzills per treballar amb els alumnes i em va agradar. I a vosaltres?


3 d’abr. 2020

* divendres 3-4-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Divendres 3-4-20

Un llibre: ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES de Stieg Larsson. Una novel·la "negra" (de detectius), de les que jo no sóc especialment lector... Però recordo perfectament com vaig estar enganxat a aquest llibre durant uns pocs dies i no podia deixar-lo. Me l'enduia al lavabo, llegia abans de dormir i no podia parar perquè necessitava saber com continuava i com acabaria aquella emocionant història. El periodista Michael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander em van mantenir en suspens durant uns dies i vaig gaudir de la lectura com feia molt temps que no ho feia. El millor? Que després d'aquest llibre en van venir 3 més, de similar intensitat (i fins i tot en van fer pel·lícules). El pitjor? Que vaig deixar els 3 llibres de la trilogia original i no recordo a qui, però no me'ls va tornar? Si llegeixes això...

Un disc: HOTEL CALIFORNIA de Eagles. Potser és un disc irregular, però té algunes de les millors cançons de la banda i potser de la història de la música moderna. La veu melosa del cantant, les guitarres acústiques i els teclats generen una atmosfera on deixar-se anar i buscar records en la memòria. Punt i a part, mereix la peça que dóna títol al disc: una cançó que pot escoltar-se infinites vegades i sempre emociona i suggestiona.
Enllaços a algunes cançons: "Hotel California", "New kid in town", "Life in the fast lane", "Wasted time", "Victim of love", "Pretty maids all in a row", "Try and love again", "The last resort"...

Un poema: CORRO A DIR-TE QUE HA NASCUT EL DIA de Josep Grifoll. Aquest jove poeta de Casserres fa una poesia fresca, planera, directa, onírica, irònica, moderna... Alguns poemes són més críptics, però d'altres, com aquest, són lluminosos i clarividents...



2 d’abr. 2020

* dijous 2-4-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dijous 2-4-20

Un llibre: QUÈ ÉS EL CÀNCER I PER QUÈ NO HE DE TENIR-LI POR? de Salvador Macip. El càncer és una malaltia que tots tenim massa a prop i que ens fa molta por. Per això em va cridar l'atenció aquest llibre i el vaig trobar molt interessant i molt didàctic. Fins i tot l'he fet servir a l'escola per parlar amb els nens sobre el tema: entendre què és el càncer, tot el que podem fer per prevenir-lo, com se'l tracta i moltes preguntes que segur tenim sobre el tema i, com que és tan tabú, no gosem fer a ningú. Un bon llibre per mirar de fit a fit aquesta malaltia i tenir més motius per a l'optimisme científic.

Un disc: EL MILLOR DELS SOMNIS de Els Convidats. Els Convidats, un grup de Manresa format inicialment pel Xavier Serrano i el Jordi Ribot que ens van fer gaudir molt amb la seva simpatia i dolces cançons acústiques els divendres al Celler... Després van anar creixent en components (la magnífica veu de l'Àfrica, el baix del Félix...), en producció, en composició... I un bon dia, van decidir deixar-ho córrer amb aquest disc, que per a mi és dels millors. Pop acústic, sensible i delicat. Bones cançons. Simpatia i proximitat. Que grans Els Convidats!
Enllaços a algunes cançons: "Començar de nou", "La pluja que ha caigut", "Per què?", "Julia", "Algú com tu", "París no s'acaba mai", "El millor dels somnis", "Tu piel", "El teu costat del llit", "Sombras", "Quina sort", "¿Qué tiene la ciudad?"

Un poema: DIOS ESTÀ EN PELOTAS de Gloria Fuertes. Gloria Fuertes és una POETA amb majúscules!! I em sap greu haver-me'n adonat tan tard perquè rere el seu caràcter afable i les rimes fàcils i infantils, no havia sabut mirar més enllà. Però vaig comprar la seva antologia i vaig trobar una poeta enginyosa, crítica i amb una sensibilitat i imaginació esplendoroses. Com a exemple aquest poema que m'encanta!


1 d’abr. 2020

El conte d'abril


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de març. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març...)
Espero que us agradi...

EL CONTE D'ABRIL
Com cada dia, els crits de les gavines van despertar la Laia. Fregant-se els ulls es va anar incorporant i, seguint el ritual que s’havia imposat des que va arribar a l’illa, va acostar-se al tronc de la palmera i amb la pedra va ratllar-hi una altra línia. Després les va comptar i va constatar que ja n’havia fet 47: feia 47 dies que havia naufragat.
La idea de les ratlles va ser de la Bea. Des del primer moment els va explicar totes les coses que faria Robinson Crusoe si estigués allà. Aquest Robinson era el protagonista d’una antiga novel·la que també havia naufragat i havia sobreviscut molt de temps en una illa deserta. Es veu que aquesta lectura juvenil l’havia impressionat molt, però no va ser suficient per salvar-la. En l’accident del veler havia patit greus ferides a les cames que es van infectar. De seguida va agafar febres altes, va començar a perdre la consciència i ni la Sandra ni la Laia no van poder fer res per mantenir-la viva. Va morir el cinquè dia i les va deixar destrossades, pensant que potser totes acabarien igual.
La Sandra no havia llegit Robinson Crusoe, però si que havia vist la pel·lícula “Náufrago” de Tom Hanks. Insistia que calia pujar al punt més alt de l’illa per descobrir si estava habitada, si hi havia illes veïnes o vaixells a l’horitzó. Un dia al migdia va marxar a explorar i ja no va tornar. Quan es va fer fosc, la Laia va intuir la tragèdia. L’endemà, amb la llum del sol, va sortir a buscar-la i va trobar el seu cos estimbat daltabaix d’un penya-segat. Devia haver relliscat i la caiguda va ser mortal.
Així és com la Laia va quedar sola en aquella illa deserta. 

“Què t’enduries a una illa deserta...?” 
La por, la soledat i la desesperació és el que s’hi va trobar la Laia quan, després de 13 dies, va quedar-s’hi sola, només amb els cadàvers de les seves amigues i maleint l’aventura que havien planejat per celebrar els 40 anys. 

Havia de ser una experiència inoblidable... Van anar en avió fins a l’arxipèlag de Cap Verd, en ple Oceà Atlàntic, per llogar un veler de 7 metres d’eslora i fer una travessa a mar obert. Havia de ser una aventura única... i ho va ser. Quan feia 3 hores que havien salpat del port de Tarrafal, el motor es va espatllar i el vent i el corrent les van anar allunyant de Cap Verd, apropant-les a una tempesta que feia molt mala pinta. Enmig d’onades cada cop més altes i més violentes, el petit veler va començar a ballar com una closca de nou i es va anar desplaçant per l’oceà sense rumb. 
Les tres amigues van quedar-se dins del camarot amb les armilles salvavides posades i un pànic horrorós que no les deixava pensar ni prendre cap decisió assenyada. Enmig d’aquella tempesta ni els mòbils ni l’emissora de ràdio els servien de res i el vaixell va estar vàries vegades a punt d’enfonsar-se perquè les onades el feien bascular al límit de la flotabilitat. En un rampell de lucidesa, la Sandra va proposar estar preparades per saltar al mar amb el bot salvavides autoinflable per no morir ofegades si les onades acabaven engolint el vaixell. Cadascuna d’elles va lligar-se una mà a una nansa del bot per no allunyar-se’n enmig del temporal i van quedar-se quietes, esperant, en silenci.
Finalment la situació que temien es va produir però, com que la tenien prevista, van poder llençar-se al mar amb el bot, inflar-lo i enfilar-s’hi les tres. La Bea va ser la que es va emportar la pitjor part perquè en l’última sacsejada del vaixell abans d’enfonsar-se, la botavara es va desenganxar i va colpejar-li la cama fent-li unes profundes ferides. Van ser unes hores terribles les que van viure les tres amigues, totalment a mercè de les onades, xopes, enfredorides, aterroritzades i sense poder fer res per millorar la seva situació. Per fer-ho encara pitjor, es va fer de nit i la foscor va afegir gravetat a tots els problemes que ja tenien. La Bea va perdre el coneixement i la Sandra i la Laia ploraven i cridaven fins que les forces els van començar a fallar i només van poder gemegar i resar perquè es produís un miracle.
Amb el pas de les hores, les onades es van anar calmant i van començar a pensar que potser podrien sobreviure. Van continuar arraulides al costat de la Bea per conservar la temperatura corporal i van intentar descansar una mica esperant que es fes de dia per prendre decisions.
Exhaustes es van acabar adormint i les va despertar la llum del sol i els gemecs de la Bea, que van ser motiu d’alegria i d’esperança. Les ferides feien molt mala pinta, però semblava que volgués recuperar la consciència, tot i que tenia el front molt calent. Van mirar al seu voltant i es van trobar envoltades d’oceà pels quatre costats, però la Sandra va somriure assenyalant cap a l’horitzó.
- Hi ha gavines! Hi ha d’haver terra a prop!

Aquella hipòtesi va fer apujar l’ànim del grup i van començar a allargar la vista, esperant descobrir la silueta d’alguna illa en qualsevol moment. Però no va ser fins al cap de ben bé una hora que van intuir una ombra a la llunyania que podia ser terra enmig del mar. Per sort el corrent, el vent o allò que fos que les feia moure, les duia cap a aquella direcció. Mica a mica es van confirmar les sospites i van veure que s’estaven acostant a una illa.
A primera hora de la tarda van arribar-hi i van començar a cridar per captar l’atenció dels habitants: la Bea necessitava atenció mèdica urgent. Van arrossegar el bot un tros endins de la platja, van deixar l’amiga ferida estirada en un lloc arrecerat i van posar-se a buscar ajuda.
Per desgràcia no tot podien ser bones notícies i aviat van adonar-se que havien arribat a un lloc deshabitat. Van decidir preparar una mínima logística abans que arribés la nit. Van anar remullant el front de la Bea per lluitar contra la febre i van recollir una gran quantitat de fulles de palmera que el temporal havia arrencat dels arbres i jeien sobre la platja. Així van procurar-se un mínim aïllament de la humitat de la sorra i una mica d’abric de la brisa. La nit els va caure a sobre i ja no van tenir temps de fer res més. 
En els moments que la Bea recuperava la consciència, els explicava tot el que Robinson Crusoe havia fet per sobreviure a la seva illa deserta: estaques de defensa, estructures domèstiques amb cordes i pals recollits, emmagatzematge d’aigua dolça, creació d’armes per pescar i caçar, fogueres per escalfar-se i fer senyals de fum... Però el tal Robinson havia recuperat part de la càrrega del vaixell i elles només tenien el bot salvavides i la roba que duien posada.
Les ferides de la Bea van anar empitjorant a marxes forçades, cada cop feien més pudor i cada vegada aguantava menys estona conscient fins que va acabar morint el cinquè dia. Va ser un cop duríssim assimilar aquella mort. La van enterrar un tros enllà i van passar moltes hores en silenci, rumiant cadascuna pensaments tan negres que no gosaven compartir-los. Quan es va tornar a fer de nit es van abrigar i van abraçar-se, plorant en silenci, compartint el seu dolor.

L’endemà, quan va sortir el sol, van decidir lluitar per la seva supervivència i van avaluar les seves possibilitats. A l’illa no semblava haver-hi persones i potser ni vida animal. Hi havia arbres fruiters i un petit doll d’aigua dolça...massa petit. Van decidir buscar cocos, menjar-los i aprofitar les closques com a recipients per emmagatzemar aigua de la pluja. Van establir algunes rutines diàries: anar a buscar fruita, intentar pescar, recollir branques i pedres... I la seva gran ocupació era intentar fer foc. 
Van provar-ho fregant pals com havien vist en alguna pel·lícula, però no van aconseguir-ho. Al cap d’uns dies la Laia va pensar que potser podrien fer servir els vidres de les seves ulleres per concentrar els rajos de sol, com feien de nens amb una lupa. D’aquesta manera, després d’uns quants intents va aconseguir fer un petit foc amb unes fulles. Després ja va ser més fàcil perfeccionar la tècnica i aconseguir fogueres més dignes amb branques. Un cop resolt el problema del foc van decidir centrar els esforços en aconseguir proteïna animal. 
Van fer una mena de llances esmolant els extrems d’una branca amb pedres i van intentar utilitzar-les amb gavines i peixos. Amb les gavines van desistir de seguida perquè sempre aixecaven el vol molt abans que els arribés el projectil. Així doncs, van començar a passar moltes estones amb els peus dins de l’aigua esperant si hi havia peixos que s’acostessin. Van haver de fer molts intents abans no van aconseguir travessar el primer peixet amb la llança. Quan el van passar per la foguera i se’l van menjar van tenir una de les primeres alegries des que havien anat a parar a aquell illot.
I llavors, l’endemà, la Sandra va sortir a explorar i ja no va tornar. I la Laia es va quedar sola amb la seva por i tot el temps del món per desesperar-se. Després de tretze dies de naufragi compartit, afrontava la resta de la seva vida en solitari i aquell pensament li provocava un gran vertigen. Si fins llavors no havien vist ni avions ni vaixells que les busquessin, no tenia pas cap esperança que la situació canviés i es veia incapaç d’escapar pels seus propis mitjans.

Va començar una vida bàsicament contemplativa. Deprimida i espantada, viure en aquelles circumstàncies no tenia cap al·licient i es limitava a seure davant del mar, mirant les onades i l’horitzó, adormint-se i despertant-se. Només quan es notava massa dèbil, davant la por d’una mort dolorosa, s’aixecava i anava a buscar fruites, aigua o intentava pescar algun peixet. La resta del temps només mirava el mar.
Un dia que havia tingut èxit amb la pesca i tenia 3 peixets per coure, va veure com les gavines s’acostaven per intentar emportar-se’ls i va tenir una idea: caçar gavines per alimentar-se millor. Li va costar un temps ordir el seu pla, però va valer la pena. Va deixar el bot salvavides girat, aguantat sobre una branca, hi va posar un peix a sota i, quan la gavina va ficar-s’hi per agafar-lo, va treure la branca i la gavina va quedar atrapada.
Llavors havia de matar-la i no sabia com. Segur que si apujava una mica el bot se li escaparia i també li feia pànic matar-la amb les seves pròpies mans, així doncs al final va decidir fer-ho de manera indirecta. Va anar a buscar unes quantes pedres grans i va anar delimitant l’espai que ocupava la gavina sota el plàstic de la barca. Al final va llençar una última pedra amb força i la va matar. Va pensar que havia de perfeccionar una mica la tècnica, però que allò li asseguraria una millor alimentació el temps que li quedés a l’illa.

Al mes d’abril, el clima tropical sec de l’illa era molt benigne amb temperatures altes i cels assolellats, sense pràcticament pluges. La Laia seguia passant moltes hores asseguda davant del mar i de tant en tant tenia una mena d’al·lucinacions en que les onades semblaven desdibuixar-se i la imaginació es barrejava amb la realitat. La manca de companyia va fer que comencés a parlar en veu alta per trencar el silenci i, a falta de persones amb qui conversar, ho feia amb les gavines, les palmeres i, sobretot, les onades.
Les seguia amb la mirada, els deia que vinguessin una estona a fer-li companyia o que anessin mar enllà i li diguessin a quants quilòmetres estava el primer lloc habitat... O els demanava que parlessin amb els dofins perquè la vinguessin a buscar i la tornessin a Cap Verd o amb les ones de Badalona per saber si la seva família estava bé...
No és que hagués perdut el seny. En el fons sabia que totes aquelles converses eren pura fantasia, però preferia parlar en veu alta que no anar-se tornant boja enmig del silenci. I allò la feia estar una mica de bon humor, menys quan les ones no li feien cas i havia de renyar-les...
Amb el temps va anar creixent la sensació que cada cop li feien més cas. Devia ser que de tant observar-les es va anar acostumant a predir els seus moviments i la direcció dels seus desplaçaments. Cada cop s’ho passava millor davant del mar, com si fos una domadora d’onades. Veia una onada créixer a la línia de l’horitzó i l’animava a anar avançant fins als seus peus. Quan trencava abans d’arribar a la costa, intuïa en quin punt tornaria a formar-se, l’esperava i l’animava. I quan finalment venien a morir als seus peus, els llançava un grapat de sorra, somrient, com quan el domador dóna una sardina al dofí que ha fet bé l’exercici. I fins i tot sacsejava la mà dins de l’aigua, com si les estigués acaronant.

Amb l’alimentació a base de cocos, peixos i gavines, se sentia forta físicament i estava tan animada que va començar a pensar en ensenyar més exercicis a les onades. Primer llançava una closca de coco mar endins i demanava a les onades que li tornessin. Amb l’experiència que havia agafat de tant observar-les, tenia un gran percentatge d’èxit i acabaven fent arribar el coco als seus peus gairebé cada vegada. 
El següent exercici ja va presentar més dificultat perquè volia aconseguir el contrari: fer que el coco anés mar enllà fins a perdre’l de vista. A base d’intents i més intents, va adonar-se que depenent de les hores del dia, les onades li portaven les coses a la riba o se les enduien cap a l’horitzó i així va poder anar millorant la tècnica. També hi havia llocs més adequats que d’altres per llençar el coco i agafar un bon corrent que se l’anés enduent cap endins més ràpidament.
Llavors va tenir un moment de lucidesa i va pensar d’escriure un missatge en aquells cocos, amb l’esperança que, si arribaven a un lloc habitat, anunciessin que estava viva i necessitava ajuda. No sabia on estava, però va pensar un missatge genèric que pogués animar qui el trobés a impulsar la seva recerca: “I’m Laia Serra. I’m alive in a lonely island in the Atlantic Ocean, near Cape Verde. Help me!”.
Va escriure’l amb la pedra esmolada que utilitzava per tallar el coll de les gavines i va assegurar-se de ratllar ben fort la closca del coco perquè temia que l’aigua del mar aniria erosionant el seu treball i podia acabar esborrant-lo. 
El migdia que va llençar el coco missatger, va anar-lo seguint amb la mirada fins que li van fer mal els ulls i ja era incapaç de distingir-lo entre les onades. L’excitació li va durar uns quants dies, tot i que mica a mica va anar decreixent a mesura que passava el temps sense novetats. Per molt que cada dia els preguntava a les onades pel seu coco, elles no sabien contestar-li i llavors descarregava la seva ràbia i impotència contra alguna pobra gavina que acabava rostida al seu estómac.

Amb el pas dels dies, una nova idea es va anar formant al seu cervell... Havia arribat a un punt de control gairebé total sobre les onades. En dominava els moviments i les trajectòries en funció de les hores del dia i va pensar que tal i com havien impulsat el coco mar enllà, si tingués una mena de planxa potser també podrien impulsar-la a ella. Quan va comentar la idea en veu alta, un capvespre a la platja, li va semblar que les onades reaccionaven amb entusiasme i pujaven a llepar-li les cames de manera més intensa del que ho feien normalment. Va començar a desenvolupar aquell pla...
Estava segura que les onades farien la seva part, però havia d’aconseguir construir una mena de planxa prou resistent per aguantar la travessia. Va començar a explorar l’illa a la recerca de troncs, branques o alguna cosa que li servís de base per construir la seva embarcació. Va trobar algun tronc, però eren molt pesats i no li van semblar escaients. També va trobar branques però llavors necessitaria alguna mena de corda i sabia del cert que no en tenia cap, ni trobaria cap botiga on comprar-ne.
Un dia va recordar com la Bea havia explicat que Robinson Crusoe havia après a fabricar cordes trenant fibres vegetals. Es tractava d’arrencar dels troncs o tiges, llargues i primes tires i anar-les trenant perquè agafessin més resistència i consistència. Va entregar-se en cos i ànima a aquella tasca amb uns resultats inicials mediocres. Les tires que arrencava eren massa petites o massa gruixudes i no li servien per res. Però animada per les onades, que semblaven demanar-li si ja tenia la planxa preparada, va seguir treballant-hi a totes hores i mica a mica va anar millorant els resultats.
De sobte va passar de tenir jornades plàcides i avorrides a dies atapeïts d’activitat. Dedicava estones a entrenar les onades, a pescar, a caçar gavines, a recollir cocos i aigua, a construir cordes i a recollir branques.
Mica a mica va anar seleccionant les branques que tenien una mida més homogènia per fer-se una mena de rai. I a mesura que anava trenant cordes més sòlides, va anar enllaçant les branques, fins que al cap d’una setmana va aconseguir tenir una mena de planxa, més curta del que seria una planxa de surf, però suficient per estirar-s’hi boca terrosa i deixar-se portar per les onades.
Llavors van començar els entrenaments prop de la sorra. Entrava a l’aigua amb el rai fins que l’aigua li arribava al coll, s’hi enfilava i demanava a les onades que la portessin fins a la costa. Eren exercicis senzills i mica a mica n’augmentava la dificultat, variant les trajectòries o giravoltant per canviar de direcció. Pas a pas, la Laia s’anava sentint preparada per al gran viatge. El que abans era un pànic indescriptible a tornar a naufragar i morir ofegada a alta mar, s’havia anat transformant en la gran il·lusió que les onades l’acabessin conduint a terra ferma.
Va arribar el moment que va sentir-se totalment preparada per al viatge i només es plantejava un final exitós, però no sabia quant duraria l’aventura. Pensava que necessitaria dur aliments i aigua per poder sobreviure tot el temps que durés, però no tenia res per transportar l’aigua. Va decidir portar un parell de cocos i una pedra per obrir-los i beure’n l’aigua. També duria trossos de gavina cuits, embolicats amb fulles de palmera. Per dur aquests queviures va construir com un calaix adossat a la planxa fet amb branquetes lligades.
I quan ja ho tenia tot a punt, una nit que mirava la lluna plena va notar que les onades estaven més esverades del compte i va pensar:
- Demà me’n vaig!

I dit i fet. L’endemà, els crits de les gavines van tornar-la a despertar. Nerviosa i il·lusionada es va acostar al tronc de la palmera i amb la pedra va ratllar-hi la línia número 47: feia 47 dies que havia naufragat i era un bon dia per fer el viatge de tornada.
Va fer un bon esmorzar, va beure molta aigua i va omplir el calaixet del rai amb els queviures. Al migdia, amb passes segures va agafar la planxa i va endinsar-se a l’aigua. Les onades, esverades, van començar a entortolligar-se-li entre les cames i ella somreia de les pessigolles que li feien i les anava acaronant. Llavors va començar a entrar mar endins fins que l’aigua li va arribar al coll i va enfilar-se dalt del rai. Va anar bracejant buscant el punt on el corrent s’enduia sempre els cocos cap a alta mar i quan hi va arribar va començar a parlar amb les onades com si fos una entrenadora motivant els seus jugadors abans del partit decisiu:
- Esteu preparades! Us ho he vist fer mil vegades! Sé que sou capaces de fer-ho. Porteu-me a casa! Confio en vosaltres, maques! Vinga, va, som-hi!

I com si el mar i les ones volguessin fer-li cas, el vent es va anar aixecant i les onades van començar-la a empènyer mar endins. Ben aviat es va veure navegant a més velocitat de la que pensava, ben agafada a les branques, però sense por de naufragar, només amb el pensament que anava acostant-se més i més de pressa a la seva salvació.
Enmig del brogit del mar, ella no parava d’escridassar les onades:
- Molt bé, boniques, ho esteu fent molt bé. Si seguiu així, arribarem molt abans del que em pensava! Sou les millors!! Endavant, que tothom se n’adoni de com sou!! Som-hi! Som-hi!

Van anar passant les hores. En els moments que el vent encalmava, la Laia aprofitava per alimentar-se i després es preparava per tornar a agafar velocitat tot conjurant les seves aliades. Va començar a fer-se de nit, però lluny d’espantar-se, la Laia va intentar buscar una posició còmoda, però segura, per descansar una mica. Semblava una dona tan diferent de la que havia caigut del veler i havia patit de manera tan traumàtica aquell naufragi que ni tan sols s’hi reconeixia. Ara semblava sota els efectes d’alguna droga que la convertia en valenta i temerària. No tenia ni rastre de por, tot era decisió i confiança i així va anar passant la nit mentre el rai no deixava d’avançar cap a un objectiu desconegut. 
L’endemà al matí el mar es va encalmar i la Laia no va parar d’adreçar-se a les inexistents onades. Primer va intentar convocar-les amb paraules seductores, lloant les seves infinites qualitats. Després va mostrar-se enfadada i decebuda, renyant-les per haver-se amagat ara que tant les necessitava. Va provar el xantatge emocional, les promeses, les amenaces, va posar-se a plorar... però res semblava fer efecte i el rai es gronxava dòcilment sobre les aigües sense avançar en cap direcció.
Llavors va recordar que el millor càstig era la indiferència i va deixar de mostrar cap mena d’emoció, concentrant-se només en menjar una mica de coco i un tros de gavina. Després es va quedar panxa enlaire prenent el sol mentre cantussejava distretament... 
L’estratègia va fer efecte. Al cap de poca estona unes tímides onades van començar a passar per sobre dels seus peus però la Laia es va fer la dura i va arronsar les cames dins del rai. L’onatge va anar augmentant d’alçada i intensitat fins que la Laia va adreçar-s’hi amb un to el màxim de neutre possible:
- Si no m’heu de portar a casa, no cal que em molesteu. Potser esteu cansades de tot l’esforç d’ahir i heu de descansar... Pensava que ho aconseguiríeu, però potser és una tasca massa exigent per vosaltres... Potser us he demanat massa...

Aquelles paraules van esperonar-les i mica a mica es van posar a empènyer novament la fràgil embarcació amb forces renovades. Llavors la Laia va canviar el to de les seves paraules i va tornar a animar-les perquè no s’aturessin:
- Aquestes són les onades que jo conec! Estava segura que éreu capaces de fer-ho! Mai no he dubtat de vosaltres! Vinga, va: pit i collons que aviat seré a casa gràcies a vosaltres i ho explicaré a tot el món! Sou les onades més meravelloses de la Terra.

I així, de manera totalment increïble i fora de tota lògica, aquelles branques entrellaçades amb cordes artesanals van travessar un bon tros d’Oceà Atlàntic i van acostar-la a les costes de Ilha Brava, la més petita de les illes habitades de l’arxipèlag de Cap Verd. Quan feia poc més de vint-i-quatre hores que navegava en solitari, va albirar la presència d’aus marines que li indicaven que tornava a acostar-se a terra. Al cap de poc més d’una hora va començar-se a dibuixar la badia de Faja de Agua i en poca estona les onades van culminar amb èxit la seva missió i van deixar-la a la vora de la platja.
La Laia va deixar el rai sobre la sorra i va tornar-se a llençar a l’aigua, boja d’alegria, a celebrar amb les seves estimades amigues la culminació d’aquella fita extraordinària. Els va fer petons i pessigolles fins que ja no va poder més i finalment va tornar a trepitjar la sorra i va encaminar-se a les casetes que hi havia al final de la platja.

Els cambrers del bar més proper la van adreçar a les autoritats locals i allà va poder comunicar el seu naufragi i l’aventura que havia viscut durant gairebé 50 dies. La van posar en contacte amb la seva família i després la van dur al consultori per fer-li un reconeixement mèdic.
Van constatar que tenia un estat general prou bo per les penúries que havia passat i van buscar-li un vaixell que l’endemà la duria a l’illa de Santiago, on podria agafar un avió a l’aeroport Nelson Mandela que la retornaria a Catalunya. Després de fer tota la paperassa i atendre alguns periodistes que s’havien assabentat de la seva odissea, va trobar una estona per abstreure’s de tota l’atenció i tornar a posar els peus a la platja amb les seves inseparables amigues marines.
Des que tornava a estar en contacte amb la civilització, s’adonava que allò que havia viscut tenia un punt d’inexplicable i que no era lògic ni racional mantenir una relació d’amistat amb ondulacions d’aigua salada. Però, d’altra banda, sabia que aquella relació l’havia mantingut amb vida i li havia donat la força i l’energia per sobreviure a una estada en una illa deserta que, d’altra manera, no hagués acabat mai bé.
Volia acomiadar-se’n, els volia retornar una petita part de tot el que li havien donat. Sabia que l’únic que podia fer era banyar-s’hi i parlar amb elles i això és el que va fer. De cop i volta el mar es va esverar d’una manera inexplicable. Encara que algú li hagués intentat explicar que era normal que cap al capvespre augmentessin les onades, ella sabia perfectament que només era l’excitació de tornar-se a reunir amb ella. Igual que quan un gos comença a córrer amunt i avall, brandant la cua, quan sent que el seu amo s’acosta després d’hores de no veure’l.
Els va dir paraules més maques de les que mai no havia dit a cap persona. Va plorar i va riure amb elles. Els va jurar agraïment i estimació eternes i els va explicar que l’endemà marxaria però que podien veure’s a les platges catalanes sempre que volguessin. 

I llavors, quan ja sortia de l’aigua, va passar una d’aquelles coses impossibles que a vegades passen. Una llarguíssima onada va endinsar-se sorra amunt fins arribar als seus peus i, quan va retirar-se, va deixar un objecte embolicat en unes algues. La Laia es va ajupir per agafar-lo i va veure que era una closca de coco... la seva closca! Aquella que havia llençat amb un missatge, com els papers escrits que els nàufrags de les historietes llençaven dins d’una ampolla.
Amb les llàgrimes lliscant-li galtes avall, va voler tornar a llegir el missatge que hi havia escrit, però va veure que totes les lletres havien quedat difuminades per l’erosió marina menys una paraula que es mantenia estranyament clara i perfectament llegible: el seu nom. I ho va interpretar com el darrer regal que li feien les onades de l’Oceà Atlàntic.
Va endur-se aquella closca de coco com un tresor i l’endemà al matí va fer el darrer viatge amb vaixell escortada per unes onades que jugaven i saltaven com els dofins.  Unes onades que ja no havien d’abandonar-la mai i que sempre tindrien un paper preponderant en la seva vida. 

Quan va arribar a Badalona se sentia molt diferent de l’antiga Laia i va voler fer un tomb a la seva vida. Va sentir un gran desig de ser mare i, com que no tenia parella ni la necessitava, va fer els passos per ser mare soltera. De seguida va quedar embarassada i va gaudir intensament de la nova vida que anava creixent dintre seu. Li explicava l’aventura del seu naufragi i com les onades l’havien acabat salvant, es banyava llargues estones a la platja, deixant-se acaronar la panxa per la dolça escuma i li anava preparant l’habitació pintant-la en tons blaus i detalls mariners.
No va voler saber el sexe de la criatura fins el moment del part i quan van posar-li sobre la panxa una nena preciosa d’ulls blaus, eufòrica i emocionada li va dir:
- Hola, Ona, benvinguda a la vida!

* dimecres 1-4-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dimecres 1-4-20

Un llibre: TOT EL BÉ, TOT EL MAL de Care Santos. Sempre he pensat que fer una bona novel·la és molt difícil. Tensar bé tots els fils d'una teranyina (les diferents subtrames) que conjuntament formin una estructura sòlida, definir bé tots els personatges i les relacions entre ells i anar dosificant la informació per mantenir l'interès del lector fins a arribar a un bon final que ho resolgui tot i deixi un bon gust de boca. És molt difícil! Doncs la Care Santos en aquest llibre ho fa a la perfecció. Veiem com la Reina Gené passa unes hores en un aeroport de Bucarest i tot de coses es van sacsejant al seu voltant... el marit, l'ex-marit, l'amant, el fill adolescent, un candidat d'entre els que ha d'escollir... Si voleu saber què passa, l'haureu de llegir. I us agradarà. Segur!

Un disc: DOS NOCHES EN EL PRICE de MCLAN. Aquest disc és rock'n'roll en estat pur. Energia. Actitud. Ritme. Un disc en directe que t'encomana totes les vibracions que es devien produir en aquelles glorioses nits. Un cantant que executa a la perfecció el seu paper de frontman transportant el públic cap on ell vol i una banda poderosa que excel·leix en l'execució de les cançons. I amb unes col·laboracions de luxe com Ariel Rot, Enrique Bunbury, Fito Cabrales... Si algun dia d'aquests necessiteu una mica de trempera i energia... funciona segur!
Enllaços a algunes cançons: "Calle sin luz", "Para no ver el final", "Me estás atrapando otra vez", "Miedo", "Basta de blues", "Perdido en la ciudad", "Me voy a dejar llevar", "Las calles están ardiendo", "Usar y tirar", "Carolina", "Quédate a dormir"...

Un poema: NO VOLVERÉ A SER JOVEN de Jaime Gil de Biedma. La seva poesia està farcida d'ironia i de preocupació pel pas del temps. Aquest poema m'agrada especialment...


31 de març 2020

* dimarts 31-3-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dimarts 31-3-20

Un llibre: ¡VIVEN! de Piers Paul Read. Sempre m'ha hipnotizat la història que explica com un grup de supervivents van resistir més de 70 dies aïllats al mig d'una serralada amb temperatures de 30º sota zero: la tragèdia dels Andes. Això va passar l'any 1972 i aquest llibre ho explica amb tots els detalls. Que al final decidissin menjar la carn congelada dels seus amics per sobreviure només és una part de la història fascinant que van haver de viure aquell grup d'urugaians. Tot plegt és fascinant i admirable en aquella epopeia que va acabar amb dos joves (Roberto Canessa i Fernando Parrado) atravessant muntanyes altíssimes sense mitjans i trobant ajuda. Ben bé allò de "van fer-ho perquè no sabien que era impossible fer-ho...". Impressionant!

Un disc: MALETES de Quartet Mèlt. La interpretació de les cançons d'aquest quartet és màgia, una meravella, un luxe. Creen unes harmonies precioses, empastant perfectament les seves veus, amb una gran perfecció tècnica (afinació, modulació, dicció...), però sobretot: emocionen! Les seves cançons transmeten, comuniquen i provoquen emocions davant de tanta sensibilitat, bellesa i polidesa. Els Mèlt són "impecables i implacables": "impecables" perquè ratllen la perfecció a nivell tècnic i artístic; i "implacables" perquè acaben convencent i entusiasmant tothom qui els escolta. Un repertori fantàstic i variat, uns arranjaments preciosistes i fins i tot una carpeta molt bonica (amb unes fotos i un disseny exquisits). No us ho perdeu!
Enllaços a algunes cançons: "Muntanyes del Canigó", "Vestida de nit", "Fix you", "Ton pare no té nas", "Lullabye", "Papa, jo vull ser torero", "Masterpiece", "La gallineta"...

Un poema: PANTALONS LLARGS de Joan Salvat-Papasseït. Poeta proletari, avantguardista, futurista i romàntic. Trobo especialment intens i bonic aquest poema, que abunda en el punt de vista del Petit Príncep, amb un infant a qui forcen a passar al món adult i deixar tot el que té la infantesa d'innocència i joc. Deliciosament cruel...


30 de març 2020

* dilluns 30-3-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dilluns 30-3-20

Un llibre: LA NUEVA EDUCACIÓN de César Bona. Avui un llibre que potser només interessarà els que estan vinculats al món de l'educació, però que vull recomanar perquè a mi em va salvar en un moment que la meva ferma vocació de mestre trontollava. César Bona, mestre saragossà, reconegut internacionalment crida als quatre vents un munt de veritats que mai no hauríem d'oblidar: que l'infant ha de ser el protagonista; que l'hem d'escoltar; que l'escola ha de ser divertida i promoure la curiositat; que el més important que s'hi ha d'aprendre ha de ser el respecte, l'empatia i la sensibilitat; que hi ha d'haver lloc per a la imaginació, la creativitat, la il·lusió, aprendre a expressar les pròpies emocions, el joc, les ganes de transformar i millorar la societat; que els infants han de cooperar entre ells i treballar en equip... un munt d'idees en les que jo sempre he cregut i que em van animar a no defallir i continuar lluitant perquè es fessin realitat.

Un disc: FRIDAY NIGHT IN SAN FRANCISCO de Al Di Meola, John McLaughlin i Paco De Lucía. Un dia estava a la llibreria Abacus de Barcelona (quan només n'hi havia a Barcelona) i va sonar aquest disc. Vaig quedar meravellat i vaig anar a la secció de discos a dir que volia comprar-me'l. Em van dir que no en tenien cap més, només el que estava sonant... i me'l vaig endur. És una exhibició de virtuosisme a la guitarra. Tres magnífics guitarristes jugant, empaitant-se, fent-se bromes amb les 6 cordes, gaudint i fent gaudir. E-S-P-E-C-T-A-C-U-L-A-R.
Enllaços a algunes cançons: "Mediterranean Sundance", "Short Tales of the Black Forest", "Frevo Rasgado", "Fantasia Suite", "Guardian Angel"

Un poema: TRISTES GUERRAS de Miguel Hernández. Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández, poeta revolucionari, antifeixista, comunista, popular que va morir jove a la presó per haver defensat el bàndol republicà fins a les darreres conseqüències. Aquest és potser el seu poema més conegut..


29 de març 2020

Granets de sorra

Aquests dies de confinament estem donant mostres que encara podem confiar en la humanitat... La situació de cadascú tancat a casa seva ha fet que de manera espontània es multipliquin les iniciatives enfocades a facilitar la vida als altres.
A la capçalera del meu bloc hi ha una frase que diu: "la intel·ligència és col·lectiva... compartim coneixement, reflexions, opinions...". I això és el que està passant aquests dies, començant pels científics, que comparteixen coneixements i treballen plegats per trobar medicaments que ajudin a superar aquesta crisi... Continuant per tota la gent que fa donatius perquè aquesta recerca científica arriba el més lluny possible en el menor temps possible...
I hem vist un munt més d'iniciatives pensades en clau col·lectiva:
  • els aplaudiments de reconeixement i agraïment al personal sanitari cada dia a les 8 del vespre des dels balcons...
  • els grups de voluntaris que s'han organitzat a molts pobles (Calders també) per cobrir les necessitats que quedin descobertes en els casos de la gent gran que viu sola o qui ho pugui necessitar...
  • els concerts que es donen des d'alguns balcons per animar els veïns...
  • els concerts que molts artistes ofereixen gratuïtament en streaming des de xarxes socials com Instagram: @celiavilamusic, @joanroviramusic, @daniflaco, @ramonmirabet... i tants d'altres...
  • els recursos educatius que tants mestres han penjat i compartit a la xarxa...
  • els espectacles (circ, teatre, pel·lícules...) que es pengen perquè la gent els pugui veure gratuïtament i es distregui...
  • les classes de gimnàstica, ioga, manteniment que alguns enregistren i pengen perquè la gent pugui mantenir-se en forma des de casa...
  • les recomanacions literàries o musicals que alguns pesats (com jo) pengem per donar alternatives sedentàries...
  • els que ofereixen cursos gratuïts online: de fotografia, d'escriptura, de guitarra...
  • els col·lectius que fan vídeos per animar-se i donar-se suport... I aquí us ofereixo el que hem fet l'equip humà del Col·legi Oms i de Prat:


  • les empreses i particulars que s'han organitzat per crear components per a respiradors hospitalaris amb tecnologia 3D...
  • les empreses i particulars que s'han organitzat per compartir els dissenys i fer mascaretes per abastir els hospitals...
  • els policies locals de municipis que van a les cases on un nen fa anys i li canten una cançó d'aniversari...
  • els que reconeixen la tasca de transportistes, personal de neteja, forces de seguretat...
És emocionant i reconfortant veure com de cop i volta el "nosaltres" és tan important com el "jo", com ens sentim part d'un col·lectiu més gran amenaçat i pensem què podem fer, com de cop i volta tots ens sentim granets de sorra d'una gran platja.

Acabo amb un conte preciós que corre per les xarxes i acaba d'abundar en aquesta idea:


Hi havia una vegada ...
Un dia del mes de març, ja fa molt de temps, un mestre d'escola va portar globus a la seva aula i en va regalar un a cada alumne.
A cadascun va demanar que posés el seu nom en el globus que els havia regalat, els deixessin a terra i sortissin de la classe.
Un cop fora, els va dir: "Teniu 5 minuts perquè cadascú trobi el globus que porta el seu nom".
Els alumnes van entrar corrent a buscar cada un el seu globus. S'atropellaven els uns als altres. Els globus voleiaven amb tant moviment dels nens.
ES van acabar els 5 minuts i cap nen havia pogut trobar el seu.
El mestre els va dir: "Ara agafeu qualsevol globus i entregueu-lo a l'amo del nom que porta anotat".
En només un parell de minuts tots els alumnes ja tenien el seu a la mà.
Finalment, va dir el mestre: "Nois, els globus són com la felicitat. Ningú la troba buscant només la seva. En canvi, si cadascú es preocupa per la de l'altre, troba ràpid la que li pertany".
Ara, nosaltres també tenim un globus amb el nostre nom escrit i, més que mai, ens necessitem els uns als altres.
No és per tu, ni per mi. No és pels teus, ni és pels meus. És perquè ara la salut de tots, està a les nostres mans.
Tingues cura i cuida't. Quedem-nos a casa!!!


* diumenge 29-3-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.
* Per petició popular, els diumenges el poema és de collita pròpia.


Diumenge 29-3-20

Un llibre: EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES de John Boyne. Aquest és un llibre molt interessant per conèixer les barbaritats comeses pel nazisme a la Segona Guerra Mundial des d'un punt de vista diferent. La història ens l'explica el Bruno, el fill del comandant de l'exèrcit nazi que dirigeix el camp d'extermini d'Auschwitz. Ell no entén res del que passa i es fa amic d'un nen jueu sense saber quines conseqüències li pot portar. Anar seguint la història des de la mirada innocent del nen és apassionant. A mi personalment em va agradar molt, però encara va ser més interessant llegir-lo amb alumnes de cicle superior a l'escola per tot el suc que en vam treure...

Un disc: UNPLUGGED d'Eric Clapton. Aquest i el de Nirvana són els primers enregistraments "unplugged" que recordo i era tota una novetat. Un artista que oferia les seves cançons despullades amb una instrumentació mínima i acústica, molt a prop del seu públic. I així vaig descobrir moltes de les cançons d'aquest genial guitarrista amb ànima de blues. Reescoltar-lo quan fa temps que no el sents, torna a il·luminar-te.
Enllaços a algunes cançons: "Tears in heaven", "Signe", "Before you accuse me", "Hey, hey", "Lonely stranger", "Nobody knows you when you're down & out", "Layla", "Running on Faith", "Walking blues", "Alberta", "San Francisco bay blues", "Old love", "Rollin' & tumblin' "

Un poema: "RUMB", "RECORDS" i "DESPRÉS D'UN GINTÒNIC" d'Eladi Martínez. Avui m'haureu de perdonar l'abús de confiança, però us faig un 3x1. No sabia quin dels tres triar (i són d'èpoques ben diferents) i al final he pensat que ningú no m'impedia posar-ne tres, oi? ;-) "Rumb" parla del moment màgic en que la inspiració dicta els poemes. "Records" s'explica per si sol. "Després d'un gintònic" explica el que em va passar un divendres en què estava molt cansat i em vaig prendre un gintònic a casa... Espero que us agradin...





28 de març 2020

* dissabte 28-3-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dissabte 28-3-20

Un llibre: EL PETIT PRÍNCEP d'Antoine de Saint-Exupéry. Per a mi aquest no és un llibre d'infants, és un llibre per rellegir a totes les edats. Contraposa tots els valors ètics i humans que suposa propis de la infantesa i que encarna el Petit Príncep (l'amistat, la sinceritat, la senzillesa, la generositat, l'amor...), amb la degradació d'aquests valors (la soledat, l'egoisme, la hipocresia...) per part dels adults, quan busquem els interessos materials i perdem de vista el veritable sentit de la vida. Un llibre per reflexionar, recordar, replantejar, mantenir, millorar... Una lectura molt adient per aquests moments que estem vivint.



Un disc: BEATLES 1962-1966 de The Beatles. Els Beatles són el meu far en la musica moderna. Les cançons de Lennon i McCartney em semblen eternes. La seva història m'enlluerna pel que van representar de punt i a part en la música, però no només en la música. Podria recomanar tots els seus discos i totes les seves cançons, però avui em decantaré per les de la primera època, quan van crear autèntics himnes plens d'energia i llum amb estructures musicals simples, però sobretot amb una actitud que van encomanar al món sencer. Beatles, sempre Beatles!
I si sou una mica mitòmans, com jo, us recomano l'experiència de veure en directe una banda de tribut que ve un cop l'any al Palau de la Música: els Mersey Beatles.
Enllaços a algunes cançons: "Love me do", "Please, please me", "She loves you", "I want to hold your hand", "Can't buy me love", "A hard day's night", "Eight days a week", "Ticket to ride", "Yesterday", "Help!", "We can work it out"...

Un poema: CICATRIU d'Estel Solé. No conec aquesta noia,, tot i que és actriu a part de poeta, però quan em va caure als dits aquest poema em va impressionar. Curt, però intens. Llegiu-lo, imagineu-vos-ho, penseu-hi...