Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata...
CARAMELLES
(Dilluns de Pasqua)
Som Dilluns de Pasqua i, com cada any, la colla va arribant de bon matí a Cal Paloma, el tradicional punt de convocatòria. Tots amb camisa blanca i pantalons negres. Els homes amb barretina i espardenyes de set vetes. Les dones amb mocador de flors que els cobreix les espatlles.
—Bona Pasqua!
—Bona Pasqua, quin dia tan maco per cantar caramelles!
Algú ha portat un termos amb cafè i unes pastes i els cantaires van picant, mentre se saluden i ultimen els preparatius. Els homes s’ajuden els uns als altres a falcar-se la faixa i es corden el llacet vermell. Els músics afinen els instruments i despleguen els faristols amb les partitures.
—Que estrany que el Tomàs encara no hagi arribat —diu la Maria, expressant en veu alta el que fa estona que tothom pensa.
El Tomàs és el director del grup de caramelles des de sempre. Al voltant de la cinquantena (tot i que mai no vol dir l’edat), és el solter d’or del poble, a qui mai no se li ha conegut parella. Després del seu pas per l’Escolania de Montserrat, li van proposar de dirigir les caramelles i va acceptar encantat. Fortament compromès amb la música i el catalanisme, assaja el grup amb fermesa i és tan exigent amb els altres com amb ell mateix. La puntualitat forma part d’aquest rigor que mostra i demana. Per això a tothom li estranya que, quan ja són tres quarts de déu i tot és a punt, encara no hagi donat senyals de vida.
—Potser que li truquem, no? —insisteix la Maria.
Davant l’aprovació general, agafa el telèfon. Al cap d’un moment el torna a guardar amb una mirada de preocupació.
—No me l’agafa. Ha saltat el contestador.
Hi ha mirades silencioses i comentaris en veu baixa. Finalment, la Bernadette, que algun cop ha dirigit l’assaig per causes de força major, pren el timó:
—No sé què li deu haver passat al Tomàs, però a les deu hem de començar, tant si hi és com si no hi és. Si us sembla bé, jo puc dirigir fins que ell no arribi.
I es queda en silenci mirant-los a tots, esperant un consentiment que arriba de manera immediata i unànime.
—I tant, i tant! Però que algú vagi a casa seva per si li ha passat res, no?
—Si voleu m’hi acosto jo —proposa el Sebastià, l’home de la Maria, que no canta i només acompanya el grup per col·laborar en la logística i fer fotos.
—Bona idea, Sebastià. Arriba-t’hi amb un cop de cotxe a veure si s’ha adormit —diu la Maria, però sense convicció perquè tothom té clar que ha d’haver passat alguna cosa més greu.
Mentre el cotxe s’allunya, la Bernadette comença a col·locar els cantaires:
—Vinga, va, en semicercle. Els homes a l’esquerra i les dones a la dreta. Els músics més a la dreta de les dones i més endavant, que us puguin sentir bé. Començarem amb el “Gaia primavera”.
(La setmana abans del Dilluns de Pasqua)
Hermoses floretes,
clavells i violetes,
Exhalen suaus olors.
Inspirada lira
que per tot sospira
dolços i tendres amors...
—No, no, no! Us avanceu! Mireu la solfa: hi ha uns silencis! —i, enfadat, colpeja les partitures amb el dors de la mà.
Es queda callat, amb els ulls tancats i una ganyota de disgust. Després els obre i va passejant la mirada, escombrant des de l’esquerra cap a la dreta amb una respiració profunda. Tothom espera, compungit, el xàfec que és a punt de descarregar.
—La setmana passada hi vam dedicar molta estona i va acabar sortint molt bé, però, és clar... —i fa una pausa dramàtica que encara augmenta el nivell de tensió— la setmana passada faltava molta gent. I avui falten els que hi eren la setmana passada. Així és molt difícil que les coses surtin bé, nois. I només falta una setmana.
Tothom mira a terra. Ningú no gosa dir res. Només esperen que de mica en mica es vagi calmant i es pugui reprendre l’assaig.
—Compromís, senyors! I senyores! Compromís! Les caramelles són una tradició centenària! Una mostra de la nostra cultura que podem gaudir només un cop l’any. I nosaltres som els custodis d’aquesta tradició i tenim la responsabilitat de mantenir-la.
—Va, Tomàs, no exageris. Tornem-ho a provar. Segur que ara sortirà bé —diu amb un fil de veu la Carlota, que és l’única que ha gosat intervenir, veient que l’esbroncada no tenia final.
—Que no exageri... és clar, és clar... No passa res. No som professionals i fem el que podem. Si desafinem o ens perdem a mitja cançó, no passa res. La gent riurà i potser encara sortirem en un tiktok. I si les caramelles deixen de fer-se a Calders, doncs ja anirem a Súria, que allà sí que ho fan bé i s’ho prenen seriosament.
Ningú més no gosa alçar la veu i el silenci s’allarga. Hi ha un moment que el Tomàs mira la Bernadette i aquesta li aguanta la mirada i torça lleugerament la comissura dels llavis. De sobte, sembla que el Tomàs hagi reconsiderat la situació.
—Perdoneu, m’he passat. No m’ho tingueu en compte. Ja sabeu que sempre em poso nerviós quan s’acosta la Pasqua. Va, tornem-ho a provar, però alerta amb aquests silencis a final de vers. Tothom ho té clar?
Les mirades comencen a aixecar-se del terra, els culs es belluguen als seients i els cantaires reprenen la respiració.
—Da capo!
(Dos dies abans del Dilluns de Pasqua)
El Dissabte Sant al vespre, el Tomàs és a casa, una mica ensopit, esperant que arribi l’hora de la Vetlla Pasqual. Ha acabat un sopar lleuger amb una copeta de ratafia per acompanyar uns bunyols. En moments com aquest, es va abaltint i els pensaments discorren fora del control habitual.
Torna a plantejar-se quin sentit té la seva vida. Amb una bona feina, diners i prestigi social, però sense parella ni família per compartir-ho. Sempre havia desitjat tenir una dona que l’estimés i a qui poder estimar, però mai no n’ha trobat cap que li semblés prou bona i ara la soledat li fa mal. De bon grat donaria part del patrimoni per tenir algú a qui abraçar i amb qui compartir les penes i les alegries.
Darrerament havia considerat la idea d’obrir un perfil en alguna aplicació de contactes. Per conèixer dones i donar-se una última oportunitat d’esquivar el celibat. Amb el telèfon a la mà, sospesa aquesta idea i, sense ser del tot conscient dels seus actes, se’n descarrega una que és en català. Com si es tractés d’un joc, va passant pantalles fins a tenir creat un perfil. Llavors comença a mirar les fotos de les dones amb qui pot contactar. En troba moltes de guapes i interessants en llegir les descripcions, però de sobte mira el rellotge. S’acosta l’hora de la Vetlla Pasqual i decideix deixar-ho per a després.
Un cop acabada la cerimònia i la conversa de rigor amb feligresos i cantaires, abandona la colla més de pressa que de costum. Té ganes d’arribar a casa i continuar el que ha deixat a mitges.
Un cop instal·lat, es posa còmode i, estirat al sofà, comença a posar “m’agrada” a algunes dones. Al cap d’una estona, el cor li fa un salt quan rep una notificació d’inici de conversa. Es diu Júlia, li encanta la música i fer excursions per la natura. A la foto, somriu a càmera amb ulleres de sol, una samarreta de tires i uns pantalons curts, al costat de la creu de cim d’alguna muntanya. Uns rínxols negres sobresurten de la gorra i el Tomàs la troba guapíssima. Contesta la seva salutació i comencen a parlar.
(Dilluns de Pasqua)
Desitjant que tothom guardi
d’aquest jorn un bon record,
tot gaudint de llarga vida,
Salut ferma i bona sort! I bona sort!
Els aplaudiments dels veïns congregats al Camí de la Font, celebren el final de la interpretació. La poca canalla que acompanya el grup de cantaires veterans, comença a passar les barretines entre el públic. I quan la caravana enfila el camí cap a la següent parada, arriba el Sebastià.
—L’has trobat? —li etziba la Maria.
—Ni rastre. La Filomena diu que ahir el va veure marxar de bon matí amb el cotxe i encara no ha tornat.
—És molt estrany que el Tomàs es perdi les caramelles. N’hi ha d’haver passat una de grossa. Jo crec que hauríem de denunciar la desaparició als Mossos —conclou la Maria.
—D’estrany ho és molt, per descomptat. Però què vols denunciar? Ha marxat de casa amb el seu cotxe. És un home lliure que pot anar on vulgui. Jo crec que no podem fer res més que esperar —la rebat la Bernadette—. I mentrestant, nosaltres hem de seguir la cantada i no distreure’ns. Va, anem cap al Racó del Pou!
I lentament la corrua va apropant-se al semàfor. Els primers s’aturen, esperant que arribin els de la cua. Quan ja hi són tots, travessen i s’acosten al restaurant, on ja els esperen amb la taula parada amb porrons, llonganissa, fruits secs i xocolata.
(El dia abans del Dilluns de Pasqua)
El Tomàs s’ha llevat com un llamp amb el primer toc del despertador i ha anat al lavabo a empolainar-se. Dutxat, afaitat, vestit i perfumat, ha sortit cantussejant cap a la cuina. S’ha fet un cafè i ha obert el mòbil per rellegir la conversa que l’ha fet anar a dormir tan tard. Duu un somriure d’orella a orella i sembla que totes les arrugues de la cara li hagin desaparegut. Un sol fantàstic entra per la finestra entreoberta i se sent la piuladissa dels ocells. Si això no és felicitat, deu acostar-s’hi força.
Cap a dos quarts de nou, el cotxe del Tomàs surt del garatge i enfila la carretera que, passant per Artés, l’ha de dur a agafar la C-25 en l’aventura més emocionant que ha tingut mai fins al moment: han quedat amb la Júlia a Cadaqués.
(Dilluns de Pasqua)
Al Racó del Pou canten quatre cançons, lluitant contra el soroll d’alguns motoristes que no poden esperar que acabin per fer tronar els seus motors. Per sort, entre el pica-pica i el cava dels porrons, de seguida se n’han oblidat i tothom acaba de bon humor.
Abans de reprendre la cantada, algunes han de passar pel lavabo. Una d’elles és la Bernadette, que aprofita el moment d’intimitat per enviar-li un missatge al Tomàs.
Bernadette: Estàs bé? Trobo molt estrany que no siguis aquí dirigint les caramelles. Tots patim per tu. Digues alguna cosa, si us plau.
Un cop enviat el missatge, la mirada es queda fixa en el doble tic del final, amb l’esperança que es posi blau. Almenys si llegís el missatge sabria que està bé, perquè la Bernadette està convençuda que li ha passat alguna cosa.
—Va, Bernadette, que encara ens queda la cantada de Cal Tià i no podem fer tard a la plaça. Hem de ser-hi abans de la sortida de missa —li recorda la Carlota, veient que comencen a anar justos de temps.
—Sí, sí, tens raó. Vinga, anem tirant.
Al llarg de tot el carrer Raval, la Bernadette mirarà el mòbil pràcticament cada dos minuts, però mai no arribarà a veure els tics de color blau.
(El dia abans del Dilluns de Pasqua)
El Tomàs arriba a l’última carretera que condueix al cul-de-sac de Cadaqués poc abans de les onze del matí. Ja hi comença a haver uns quants cotxes, però encara se circula prou bé i troba lloc a l’aparcament de l’entrada del poble. Envia un missatge a la Júlia anunciant-li que ja ha arribat i s’adreça a peu al Casino, el punt de trobada.
Quan s’hi va acostant i la veu amb aquella jaqueta texana i la faldilla eivissenca llarga, tota morena i riallera, els batecs se li acceleren. Té tantes ganes d’abraonar-s’hi i fer-li un petó, com de sortir d’allà cames ajudeu-me per por de fer el ridícul. Ella, que ho nota, s’avança i li fa dos petons i una abraçada que li donen seguretat.
—Bon dia, Júlia, estàs guapíssima!
—Gràcies, Tomàs, tu també fas molt de goig. Et ve de gust fer una passejada arran de mar?
—Qualsevol cosa que pugui fer al teu costat em vindrà molt de gust. Com deia aquell: fes de mi un instrument.
—Mira que ets exagerat —s’estarrufa tota cofoia—. Va, anem cap a Es Sortell.
Passegen fins a la punta sud de Cadaqués i passen per davant de l’hotel on s’allotja la Júlia: el Llané Petit. Després retornen al centre per dinar en un restaurant amb bones vistes on el Tomàs ha fet una reserva per impressionar-la. La conversa flueix en tot moment i no deixen de somriure i de trobar coincidències. De tant en tant, el Tomàs pensa que no pot ser que, a la primera cita de la seva vida, hagi trobat la persona perfecta. Però de seguida ho deixa córrer i es limita a gaudir de la seva sort i de la companyia de la Júlia. Quan, després del cafè, ella li fa el primer petó i li diu arran d’orella que li agradaria ensenyar-li l’habitació de l’hotel, ell nota un principi d’erecció. Tècnicament, no es pot dir que sigui verge, però està tan desentrenat, que la perspectiva de tornar a tenir relacions sexuals li provoca una ombra de preocupació. Ella, que sembla llegir-li els pensaments, torna a parlar-li fluixet, fent-li posar la pell de gallina:
—No pateixis per res, Tomàs, no som dos adolescents. Anirem a poc a poc i ens assegurarem que tots dos ens ho passem bé. Si et ve de gust, és clar.
I se’l queda mirant amb uns ulls de gata maula que el deixen desarmat, amb un somriure estúpid que només trenca per dir:
—M’encantaria.
Entren a l’hotel agafats de la mà i demanen una ampolla de cava per a l’habitació. Quan el mosso surt amb una bona propina, fan un brindis i un llarg glop mirant-se els ulls. Després deixen les copes i comencen a explorar els seus cossos. És un sexe reposat i delicat que tots dos gaudeixen plenament. Quan acaben, el Tomàs li fa una abraçada mentre li diu:
—Tota la vida t’he estat esperant.
—Que bonic això que dius. Doncs ara que ens hem trobat, no ho podem desaprofitar. Et portaré a sopar a un lloc molt especial i després et quedaràs a dormir aquí amb mi.
El Tomàs tanca els ulls mentre es fan un altre petó i ni per un moment li passa pel cap que l’endemà ha de ser ben d’hora a Calders, dirigint les caramelles del poble.
(Dilluns de Pasqua)
La cantada de la sortida de missa sempre és la millor. A la plaça s’ajunten tots els que han sortit de l’església, amb els que s’hi han acostat expressament. Els cantaires fan un semicercle i el públic pràcticament el tanca i respon amb llargs aplaudiments cadascuna de les cançons. La Bernadette queda dins d’aquest cercle i gronxa els braços al ritme de la música, mentre la coral torna a refilar els versos de la “Gaia primavera”:
Voliors d’ocellades,
per les encontrades,
entonen un cant gentil,
saludables flaires
perfumen els aires,
en l’alegre mes d’abril.
Cada cop que li vibra el mòbil a la butxaca, a la Bernadette li fa un salt el cor. Després, quan pot, se’l mira furtivament, esperant una resposta del Tomàs, però de moment segueix sense haver llegit els seus missatges. Queden només la cantada de la Creu i la de La Guàrdia. A hores d’ara és ben clar que el Tomàs no apareixerà i la Bernadette està convençuda que li ha d’haver passat alguna desgràcia. La majoria de caramellaires estan cofois, saludant familiars i amics i ja no pensen en l’absència del director, però ella no se’l pot treure del cap.
(La nit abans del Dilluns de Pasqua)
Abans d’anar a sopar, la Júlia acompanya el Tomàs a traslladar el cotxe del pàrquing on el tenia al dels clients de l’hotel. Sopen a un restaurant de la Riba Pitxot amb vistes a la badia i després la Júlia el porta al Cafè de l’Habana, una mena de taverna marinera on prendre copes amb música en directe.
El Tomàs no toca de peus a terra i mentre passegen arran de mar abans de tornar a l’hotel, no pot deixar de pensar en la sort que ha tingut. Si no s’hagués fet el perfil en l’aplicació de cites, no hauria conegut la Júlia i ara està convençut que serà l’amor de la seva vida. Parlen de tot, coincideixen en moltes coses i de tant en tant el Tomàs no pot evitar projectar-se en un futur conjunt.
—No vulguis córrer, Tomàs. És el primer dia que ens coneixem. Jo m’ho estic passant molt bé i m’agrades molt, però necessitem una mica de temps per coneixe’ns més a fons i assegurar-nos que podem conviure junts. Pensa que a la nostra edat, ja ens hem acostumat a unes maneres de fer que ens costarà canviar i hem d’estar ben convençuts que som compatibles.
Quan veu que les seves paraules li han fet canviar la cara, de seguida li fa un petó i les matisa:
—Tomàs, jo també tinc moltes ganes que això surti bé. Només et dic que no hem de precipitar-nos i ens hem de deixar un temps per coneixe’ns més.
—No, si tens raó, però és que jo ara ja aniria a buscar una església de guàrdia per casar-me amb tu —li contesta amb un somriure que li encomana de seguida.
—M’encanta el teu sentit de l’humor. I això és molt important en una relació.
—No sé si els del grup de caramelles estarien d’acord amb tu...
I llavors, per primera vegada en tot el dia, recorda que l’endemà és Diumenge de Pasqua i a les deu del matí ha de ser a Cal Paloma. Li haurà de dir. Haurà de llevar-se molt d’hora i deixar-la unes hores. Però quan acabi la cantada tornarà a agafar el cotxe i es plantarà de nou a Cadaqués per continuar el cap de setmana. Hi pensa i li sembla que si li diu ara, espatllarà el moment. Ja li dirà més endavant.
—Jo començo a estar una mica cansada. Et sembla que anem cap a l’hotel? —li diu ella, penjant-li els braços del coll i acostant les cares a un pam de distància.
—Em sembla una gran idea.
I es fonen en un nou petó abans de recórrer l’últim tram que els ha de tornar a portar a l’habitació.
(Dilluns de Pasqua)
Gaia primavera, fresca i riallera,
n’ets curulla de cançons,
i la més florida, bella i guarnida,
de totes les estacions.
Han decidit acabar la diada, amb la cançó que millor els surt i la que han cantat més vegades: “Gaia primavera”. Els cantaires estan cansats, però sobrevola una sensació de satisfacció, orgull i victòria. Un any més han aconseguit mantenir la tradició i és això el que els empeny quan toca començar els assajos, triar un repertori i vèncer la mandra que sovint els tempta.
En el moment del comiat, quan es recullen els mocadors florits i els llacets i els músics guarden els instruments, torna a aflorar la preocupació per l’absència del director.
—Ningú no sap res del Tomàs? —demana la Maria a tothom en general.
Més d’un mira el seu mòbil i la Bernadette s’adona que no és l’única que li ha enviat un missatge.
—És com si se l’hagués empassat la terra —diu la Carlota.
—Jo estic convençuda que li ha d’haver passat alguna cosa greu. Ell mai no hauria faltat a les caramelles. Només espero que estigui bé —diu la Bernadette.
—Sí, dona, sí —intenta tranquil·litzar-la el Sebastià—. El primer que en tingui notícies que ho posi pel grup.
—Bé, jo vaig marxant, que tenim família a dinar a casa —s’acomiada el Pere.
—Tu i tots. Bona Pasqua a tothom!
—Bona Pasqua! Ja passareu fotos i vídeos pel grup, eh?
(La nit abans del Dilluns de Pasqua)
De camí a l’hotel, agafats de la mà, el Tomàs decideix treure el tema abans d’arribar a l’habitació.
—Escolta, Júlia, he estat tan bé amb tu tot el dia que se me n’havia anat del cap, però demà al matí he de ser a Calders dirigint les caramelles.
Ella s’atura en sec, es deixa anar de la mà i li etziba:
—Dius que t’ho has passat tan bé i ja estàs pensant a deixar-me?
Ell, que no s’esperava aquesta reacció, es queda glaçat. La Júlia sembla entre contrariada i concentrada, com si estigués rumiant alguna cosa. Però llavors, de sobte, torna a relaxar les faccions i li diu:
—Ai, pobre Tomàs, quina cara que has fet! No pateixis, home, que feia broma! Però no em deixaràs tirada aquesta nit, no?
El Tomàs sembla haver-se tret un pes de sobre i reacciona de pressa:
—No, no. No em voldria perdre aquesta primera nit amb tu per res del món. Em posaré el despertador d’hora i marxaré sense fer soroll. Però quan acabin les caramelles, agafaré el cotxe i tornaré a venir corrents.
Ella no diu res. Li torna a agafar la mà i reprenen la passejada.
—No et sembla bé? —li demana ell, com si estigués travessant un camp de mines.
—Sí, sí, no pateixis. Pensava... però, no, no, està tot bé.
—No, dona, digues: què pensaves?
—Que no, que no, de veritat. Va, anem cap a l’habitació.
Quan arriben, el Tomàs decideix deixar-ho tot a punt prop de la porta per no despertar-la quan marxi: la roba que es posarà, la cartera, les claus del cotxe, el mòbil... La Júlia, quan veu que ja ho té tot a punt, l’agafa del coll, li planta un petó i tot seguit li llença una proposta:
—Escolta, Tomàs, què et sembla si jo demà també vaig amb tu a Calders? Així no hauràs de fer tants quilòmetres amb el cotxe i et puc veure dirigint la coral.
El Tomàs s’ha quedat tan sorprès que no sap què dir.
—Ja poso jo el despertador a les set, ens vestim i marxem. Quan acabin les caramelles em portes a algun lloc a dinar. Després ja decidirem si tornem aquí o no. Sobre la marxa. Dilluns encara és festa. Et sembla bé?
Ell li agafa la cara suaument amb les dues mans i li fa un llarg petó.
—Em sembla fantàstic, amor, m’encantarà ensenyar-te les caramelles de Calders.
I tornen a besar-se i acaben arribant al llit. Comencen a acaronar-se i a treure’s la roba per tornar a gaudir del sexe fins que acaben, totalment relaxats i satisfets. Encara es fan alguns petons dolços i delicats, però els seus cossos cansats van claudicant, fins que lentament les parpelles es tanquen i queden profundament adormits.
(Dilluns de Pasqua)
El Tomàs obre els ulls, estranyat per la claror que inunda l’habitació. Agafa el rellotge de la tauleta de nit i, esgarrifat, veu que ja són més de les nou. La Júlia no és al seu costat i la crida, amoïnat:
—Júlia? Què ha passat? Ens hem adormit! Ets al lavabo?
S’aixeca i ben aviat s’adona que no hi ha ni rastre de la Júlia. Ni de la seva cartera, ni del mòbil, ni de les claus del cotxe. De cop uns núvols ben negres li travessen el pensament i tem que tot el que ha passat des que va arribar a Cadaqués hagi estat un horrible engany.
Es vesteix, entafora les pertinences dins de la maleta i surt amb el cor encongit per comprovar la magnitud de la tragèdia. El seu cotxe no és a l’aparcament de l’hotel i, amb el cor trencat, s’asseu en un pedrís, desolat, sense saber què fer.
No és ni de bon tros el que més li preocupa, però serà el primer any que es perdrà les caramelles.
