Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata, Caramelles, Matinada, T.O.C., Aeroport, Bruce, Insomni...
TÚNEL
No sé per què, però quan he entrat al túnel m’he recordat de l’eclipsi de l’estiu passat.
Van estar parlant-ne a totes hores. Jo ni m’havia comprat les ulleres ni hi tenia cap interès i només esperava que passés el dia per poder deixar de rebre aquell bombardeig constant d’informació no desitjada. I ara, ha estat entrar en aquest túnel i, de seguida, recuperar aquelles sensacions. Com si tot em retornés al moment de l’eclipsi i només tingués ganes de sortir-ne.
Condueixo i vaig mirant al davant i als costats. En tots els túnels hi ha il·luminació. Al sostre i als laterals. Fins i tot panells informatius amb consells de conducció. Però en aquest túnel no hi ha llum. Puc veure el que tinc al davant gràcies als fars, però miro pel retrovisor i, rere meu, només puc veure una negror total que m’encalça. Si apagués els fars la tindria davant i darrere. Ho imagino i em fa basarda. Ja tinc ganes de sortir d’aquí. De sobte, s’encén el pilot de la reserva.
Hi he entrat poc després d’Urdos, però no m’he fixat ni en el nom del túnel ni en la distància. Només anava seguint els indicadors cap a Canfranc. La ràdio ha deixat de sentir-se i només fa soroll de fregit o sigui que l’apago. El silenci que segueix em sembla tan amenaçador que decideixo combatre’l cantant. Qui canta els seus mals espanta!
—Més lluny de les muntanyes jo vull trobar un racó...
Desafino i al cap de dues frases m’avergonyeixo de mi mateix i callo. Torna a manar el silenci. Fixo la vista al davant, desitjant albirar la típica llum al final del túnel, però de moment segueixo dins de la foscor.
El cotxe fa una primera batzegada i un pilot lluminós pampallugueja al quadre de comandaments, tot i que s’acaba apagant. Segueixo avançant i cada cop em fa més por aquesta pujada, lleu, però constant. El mecànic em va explicar que, quan es condueix en pujada amb reserva, la poca gasolina que queda se’n va cap al darrere del dipòsit i el tub de succió aspira aire en comptes de combustible. Per això el cotxe fa les batzegades que poden acabar aturant el motor. Aquestes batzegades que ara han tornat a encendre el pilot vermell fins que el cotxe, finalment, s’ha aturat.
Silenci.
Foscor.
Eclipsi total.
Miro el mòbil i comprovo que no hi ha gens de cobertura. Almenys em queda més de la meitat de la bateria. Només se m’acut deixar el cotxe senyalitzat amb els llums d’emergència i caminar fins a l’exterior per demanar ajuda. Amb l’estona que fa que hi he entrat, ja dec ser prop de la sortida. Tanco el cotxe i és com si em capbussés dins d’un mar de petroli en una nit sense lluna: una foscor només esquinçada pels llampecs dels llums intermitents del vehicle.
Encenc la llanterna del mòbil i començo a caminar cap al no-res. Ho faig amb una estranya por enganxada als talons i el ressò de les meves pròpies passes. La tènue llum que surt del mòbil només m’insinua el terra i les parets que tinc a prop, però més enllà no hi ha res. Cap pista. Cap referència. De cop em sento dins del submarí Titan descendint cap a les restes del Titanic. Com si cada passa que faig m’acostés més a tots els perills. A una pressió més alta, a una foscor més tancada, a territoris inexplorats d’on no sé què en sortirà.
Miro enrere i ja no puc distingir la forma del cotxe. Només les ràfegues intermitents dels llums que taquen momentàniament les altes parets d’aquest túnel. I al davant, la buidor absoluta i inquietant. Hauria de caminar de pressa per arribar abans al final del túnel, però tot és massa incert i em xucla l’energia. Camino com si fos més vell i més poruc del que soc i, quan em torno a girar, m’adono que ja no veig el cotxe.
De tant en tant adreço el llum cap a la paret i, en una d’aquestes ocasions, descobreixo un gran arc semicircular de color verd. La part externa és d’un color verd fort i tota la part central, d’un verd més pàl·lid. Aquí és on hi ha la indicació “9A” i unes fletxes reflectants a l’esquerra i a la dreta que convergeixen en una porta metàl·lica.
M’hi apropo i empenyo la barra horitzontal cap avall, esperant trobar un espai il·luminat, però no és així. La poca llum del mòbil m’insinua una petita habitació, també a les fosques. Hi entro i, quan la porta es tanca rere meu, de sobte em trobo enmig d’un silenci impenetrable, només trencat per un brunzit, com si hi hagués una fuita de gas. Deu ser una mena d’aire condicionat perquè hi fa fred. Il·lumino el meu voltant i vaig prenent consciència de l’espai. Deu fer tres per quatre metres, aproximadament. El sostre és baix i les parets són de formigó, d’un blanc trencat. Tot molt asèptic. Hi ha un armari groc amb les lletres S.O.S. reflectants. Allà hi ha una mena d’intèrfon (que tampoc no funciona), un dipòsit d’aigua i uns fulls plastificats amb les instruccions d’evacuació. Les partícules de pols en suspensió ballen davant la llum del mòbil i, a la paret del fons, veig una segona porta que m’ha de permetre sortir. També té una barra horitzontal de color vermell i l’empenyo cap avall. Potser ara sí que passaré a l’exterior i m’hi podré veure.
Doncs no. Em rep la mateixa foscor, però amb una atmosfera molt més carregada. De sobte sento una forta olor a humitat, a cova, a pedra molla i ferro antic. Intento que el mòbil m’expliqui on soc, enfocant-lo cap amunt i als costats. És un túnel estret del qual no es veu el final. Si estiro els braços gairebé toco les parets. El sostre és arrodonit, com si tot plegat fos una miniatura del gran túnel per on circulava fa una estona. Tinc la sensació d’estar molt lluny del cotxe, totalment perdut i aïllat.
Em deixo empassar per aquest tub de formigó i arrossego els peus cap endavant. El silenci és tan espès que tots els petits sons s’amplifiquen fantasmagòricament: les meves sabates fregant el terra, la respiració i fins i tot els batecs del cor, com si els estigués escoltant per uns altaveus. La manca de referències em provoca l’estranya sensació de no avançar, com si fos en una cinta d’aquelles del gimnàs. Finalment, la cuca de llum que m’il·lumina dèbilment em descobreix una nova porta i m’hi adreço sense gaires esperances. Cada porta em condueix a una altra on tot segueix igual, però pitjor.
El so metàl·lic d’obertura ressona de manera profunda i cavernosa. Ara em trobo en un espai de dimensions colossals, com si hagués passat d’una cripta a la nau central d’una catedral. Una volta altíssima de pedra fosca i maons emmascarats, constitueix la capçada d’aquest nou túnel per on començo a caminar, trepitjant la grava compactada que ressona sota els meus peus. Reapareix la sensació de fred, augmentada per una lleu brisa que corre en l’obscuritat. M’aturo un moment per apujar-me el coll de la camisa i percebo de manera cristal·lina el típic so del degoteig mil·lenari de les coves. Fa massa estona que passejo per les entranyes de la muntanya i ara em sento com Pinotxo dins la panxa de la balena.
Per un moment penso en la possibilitat de desfer el camí i tornar al cotxe, per agafar roba d’abric i alguna cosa de menjar. D’una banda, no tinc gens de ganes de recular fins a la casella de sortida. De l’altra, crec que les portes que he creuat només es poden obrir en el sentit que les he obert. Només em queda una opció: seguir avançant.
Hi ha molta humitat. Em sembla ben bé que les parets regalimen i, de tant en tant, hi descobreixo reflexos blanquinosos d’origen mineral. Ben aviat començo a notar que la camisa se’m mulla i és una sensació molt desagradable i incòmoda. He de centrar-me només en caminar per sortir d’aquí. Tard o d’hora arribaré a una sortida.
Després d’uns minuts de caminar a bon pas, un esglai m’atura de cop i em provoca un esgarip: alguna cosa m’ha fregat la cara. Intento treure-me-la de sobre movent els braços compulsivament fins que el seny s’obre pas: ha de ser una teranyina. Efectivament ho és i m’ha quedat enganxada als cabells i al clatell. Me’n desfaig tan bé com puc i continuo la marxa cap a la sortida, encara una mica més inquiet que abans. El mòbil fa poca llum i no em permet anticipar les sorpreses amagades, així que decideixo caminar pel mig del túnel.
Al cap d’una estona, ensopego amb una irregularitat del terreny. M’hi apropo i descobreixo, en un punt on el nivell de grava havia baixat, unes misterioses travesses de fusta. Amb el peu retiro més grava cap als costats i apareix el ferro de les vies del tren. Estic en un túnel per on antigament passaven trens! Aquest descobriment em desespera perquè alguna cosa em diu que els túnels ferroviaris deuen ser més llargs que els de carretera i pot ser que trigui molt més a sortir a la superfície. Però no tinc alternativa i m’obligo a continuar avançant perquè, per molt llarg que sigui, en algun moment ha d’acabar-se... A no ser que... No. No vull pensar-hi.
Tinc la sensació de portar hores caminant, però segur que no fa tant que he accedit a aquest últim túnel. De sobte, sembla que la vista m’enganyi, com si del davant vingués una mena de resplendor d’un blanc blavós. Per primer cop, m’atreveixo a apagar la llanterna i, efectivament, aquella estranya llum, que és només un xiuxiueig llunyà, persisteix dèbilment. No sembla que hagi d’anunciar el final, però és el millor que m’ha passat des que he deixat el cotxe. Accelero el pas i a mesura que avanço, aquella lleu il·luminació es va consolidant i, de mica en mica, em permet prendre consciència de les dimensions reals de l’espai per on camino. El sostre és altíssim i la pedra està ennegrida de manera discontínua. Petites gotes d’aigua es formen arreu i van regalimant. Si miro enrere, la claror desemboca ràpidament en una foscor absoluta. Però al meu davant acaba apareixent l’origen d’aquella misteriosa llum.
Incrustada a la paret de roca, una façana blanca, formada per panells d’alumini, anuncia una construcció moderna, gairebé de ciència-ficció. Està envoltada d’una estructura metàl·lica grisa que s’adapta a la curvatura del túnel. Enmig de l’alumini hi ha dues obertures de vidre, que són els fars que m’han guiat fins aquí: una finestra i l’espiera rectangular de la porta. Sembla d’aquelles blindades, de màxima seguretat. Hi descobreixo un panell amb les inicials LSC i un logotip. És la silueta blanca d’un túnel, repetida en tres arcs concèntrics sobre un fons negre.
M’acosto a mirar per l’espiera i veig unes escales que baixen. Tot és blanc, immaculat, quirúrgic. Els fluorescents semblen cridar de tanta llum que desprenen i em sorprèn el contrast amb la foscor que m’ha envoltat des de fa estona. Al final dels graons veig un tros de passadís. Hi ha una pantalla que mostra uns gràfics en diferents colors, com els monitors dels hospitals amb les constants vitals dels pacients. Desenes de cables gruixuts i un parell de canonades ressegueixen la paret.
No tinc ni idea de què pot ser això que ha d’estar amagat en un antic túnel abandonat. Potser és un complex militar on es duen a terme experiments secrets. Si és així potser no seré benvingut, però estic perdut, moll, enfredorit i necessito ajuda per sortir d’aquí. M’arrisco i començo a colpejar la porta, esperant que algú senti el soroll i em vingui a rescatar. Pico amb el puny tancat mentre mantinc la cara enganxada al vidre.
De sobte alguna cosa passa arran dels meus cabells, com un batec d’ales. M’ajupo de manera instintiva i, en girar el cap, amb el clatell pico violentament amb el pom de la porta.
De cop, tot torna a ser fosc.
( . . . )
Obro els ulls i em trobo estirat a terra. Sobre meu un sostre alt de pedra. Sento un degoteig llunyà. Com si m’arribés amb eco. Tot està envoltat d’una claror difusa. Giro el cap i veig una paret blanca amb panells d’alumini que de tant en tant es desenfoca. Em trobo estrany. A l’altra banda, lluny del meu abast, descobreixo el mòbil que em deu haver caigut. Recordo caminar portant-lo a la mà. A les fosques. És com si estigués fent un trencaclosques i anés donant voltes a cada peça per descobrir on pot encaixar.
Intento incorporar-me per agafar-lo i noto un dolor agut al clatell, a la part esquerra, que em fa quedar quiet. Què m’ha passat? Torno a mirar la paret blanca i veig la porta amb l’espiera de vidre. Tanco els ulls i recupero un record difús de mi mateix mirant aquella espiera i picant la porta. Però... per què? Intento endreçar les imatges inconnexes que em venen al cap. Caminant per un túnel estret i fosc. Ensopegant amb unes vies de tren. Apartant-me una teranyina del cap...
Em toco la part adolorida i noto el tacte viscós de la sang. No m’agrada. Em trobo massa vulnerable per aixecar-me. Enmig d’aquests pensaments, sento un soroll molt estrany. Com la megafonia d’un aeroport. Una veu bruta i reverberant, impossible d’entendre. D’on deu venir?
Un nou flaix travessa el meu cervell. Soc jo cantant amb veu desafinada al volant del cotxe: Més lluny de les muntanyes, jo vull trobar un racó... Torno a tancar els ulls, cada cop més angoixat. Soc incapaç d’entendre què faig aquí.
El so d’una porta em posa en tensió. Obro els ulls i veig unes sabates blanques, una mena d’esclops que cobreixen els peus d’una persona amb un uniforme blanc tancat, com una granota amb caputxa. Gesticula amb les mans i se m’acosta. No té boca i només se li veuen uns ulls protegits per un plàstic transparent:
—... oi?...tra...ie?
Només percebo sons intermitents i bruts, com quan algú et parla sota l’aigua. Miro aquella figura i entenc que no té boca perquè porta mascareta. No és gran cosa, però m’alleuja entendre el que abans no he sabut interpretar.
—Tinc... tinc sang al... —intento parlar, però em costa trobar els mots que vull dir.
—Nose...upe...sida...iuda...
Les paraules segueixen arribant-me entretallades. No l’entenc. Em poso la mà al cap, allà on em fa mal, i s’hi acosta. Em parla mirant-me als ulls i vocalitzant exageradament:
—...semueva...oravuelvo
Llavors marxa i em deixa sol amb el meu garbuix.
Torno a provar d’aixecar-me, però una fiblada al cap em deixa immòbil. Allargo la mà en direcció al telèfon i intento arrossegar-me per recuperar-lo. Amb molt d’esforç, ho aconsegueixo. Busco a la galeria de fotos alguna referència. Veig imatges d’una ciutat: un castell, un funicular, un mercat cobert... Tot em sona, però encara no trobo el desllorigador. Miro l’última conversa. És amb el Joan:
Jo: Surto de Pau. En un parell d’hores seré a Canfranc. On quedem?
Joan: T’esperaré a El Andén, una cafeteria davant de l’estació. Estic content que hagis acceptat la proposta de quedar.
Jo: I tant. A veure què ens expliquem.
Canfranc... Una altra paraula que estimula el meu cervell, però de manera imprecisa. Amb aquella mena de pessigolles com quan tens una paraula a la punta de la llengua que no vol acabar de sortir. Tinc la sensació que m’hi acosto, que gairebé la toco amb la punta dels dits, però se m’esmuny com un peix. I al mateix temps, noto una pressió dolorosa dins del cap, com si es queixés de l’esforç que li estic obligant a fer. Deixo anar el mòbil i intento descansar.
Al cap d’un instant torno a sentir passes i sons inintel·ligibles. Hi ha dues figures que se m’acosten i em parlen. Em toquen el cap, em queixo i me’l deixen. Hi ha un moment que provo d’incorporar-me i el dolor es fa insuportable.
Tot torna a quedar fosc.
( . . . )
Noto unes mans al coll. Me’l subjecten i me l’alcen suaument. Després es retiren però el coll em queda immobilitzat. Noto uns dits que m’obren la parpella i rebo un agressiu raig de llum. Quedo una estona enlluernat, però, quan aconsegueixo recuperar la visió, veig tres o quatre persones al meu voltant, manipulant-me com si fos un ratolí de laboratori. Em col·loquen sobre una superfície rígida i lentament noto com em vaig allunyant del terra. Aquest desplaçament em mareja i em porta de nou a la foscor.
( . . . )
Obro els ulls i em trobo en una habitació blanca. Veig una bossa de sèrum en un d’aquells suports metàl·lics. Soc en un llit d’hospital. Intento girar el cap, però el tinc immobilitzat i només puc girar una mica els ulls. Algú se m’acosta.
—Damià? Em pots sentir?
La cara del Joan apareix sobre meu. Entenc el que m’ha dit. El reconec. Somric.
—On soc?
—Ets a l’hospital de Jaca. Has tingut un accident, però sembla que ja estàs millor... Vaig a avisar els metges.
Al cap d’un moment arriba una infermera amb un somriure nerviós:
—¿Cómo se encuentra? —em diu mentre m’examina els ulls amb un petit lot— Siga mi dedo con la mirada.
I va desplaçant el dit d’un cantó a l’altre, mentre comença l’interrogatori:
—¿Me puede decir su nombre completo?
—Damià Serra.
—¿Cuántos años tiene?
—Cincuenta y dos.
—¿Sabe dónde se encuentra?
—En el hospital de Jaca —i miro el Joan una mica avergonyit perquè no podria haver donat aquesta resposta si ell no m’ho acabés de dir.
El Joan s’encongeix d’espatlles amb un somriure i la infermera ho entén.
—¿Sabe por qué está aquí?
—No recuerdo lo que me ha pasado. Sólo tengo imágenes sueltas de un túnel.
—No se preocupe, poco a poco irá recuperando la memoria. Haremos un nuevo TAC craneal para comprobar que todo está bien.
Remena una mica els tubs que em surten dels braços i marxa de seguida. Llavors m’adreço al Joan:
—Quant de temps porto aquí?
—Ara deuen ser les sis de la tarda. A mi m’han avisat a les tres i he arribat a quarts de quatre. Em sembla que t’han recollit al túnel cap a les dues. Jo ja portava estona enviant-te missatges, però no devies tenir cobertura. Pensava que al final t’havies fet enrere...
—Però què carai m’ha passat? Recordo una mena de figura blanca dient-me coses que no entenia, una teranyina, caminar a les fosques...
—El cotxe se’t va quedar sense gasolina al mig del túnel de Somport. Vas deixar-lo i vas sortir per un dels canals d’evacuació que connecten amb el túnel d’una antiga línia de tren abandonada. Resulta que allà dins hi ha un Laboratori Subterrani. Ho vaig buscar a internet i hi fan experiments molt sofisticats. Alguna cosa de la matèria fosca. Quan hi vas arribar, et vas donar un cop al cap i et van trobar mig inconscient i desorientat. Van avisar una ambulància i et van portar aquí. Devien mirar els últims missatges del mòbil i em van avisar.
—Em pots ensenyar això que vas trobar a internet del laboratori?
El Joan remena una mica el seu mòbil i me l’allarga. A la pàgina del Laboratorio Subterráneo de Canfranc, torno a trobar el logotip amb la silueta blanca d’un túnel, repetida en tres arcs concèntrics sobre un fons negre. Aquella visió provoca al meu cervell el mateix efecte que una pastilla efervescent dins d’un got d’aigua i els records desordenats entren en ebullició.
—Sí que he estat aquí... I ara recordo estar conduint pel túnel amb el cotxe. Devia haver-hi una avaria perquè estava totalment a les fosques.
—Sí, això també m’ho van dir.
—Vaig passar diverses portes de seguretat, però l’obscuritat em va acompanyar fins que vaig arribar a aquest laboratori... Vaig mirar per l’espiera de la porta i... de cop em vaig trobar al terra.
—Et vas donar un cop al clatell. El portes embenat.
Instintivament m’hi poso les mans i ho noto. Recordo estar estirat al terra, mirant el sostre de pedres negres i no poder-me aixecar. I un home totalment vestit de blanc intentant parlar-me, sense que l’entengués. De mica en mica les peces van encaixant i la confusió minva.
Veig que el Joan em mira amb preocupació:
—Què passa?
—Res —em contesta—. És estrany veure que hi ha coses que no recordes... És estrany...
—No pateixis, crec que, de mica en mica, vaig recuperant els records de les últimes hores.
—I d'abans sí que te'n recordes, oi?
La pregunta em sorprèn, però contesto confiat:
—Diria que sí. Em dic Damià Serra, tinc 52 anys...
—D'acord, d'acord. Ara no t'esforcis, els metges han dit que has de descansar.
En aquell moment apareix un camiller:
—Damián, vamos a hacer el TAC.
Em treuen el braçal de la pressió arterial i el dispositiu del dit. Pengen el sèrum del suport del llit, desfrenen les rodes i començo a navegar pel passadís a bord del meu llit rodant.
Quan arribo a la sala del TAC em traslladen fins a una plataforma allargada. El cap em queda falcat entre dos suports que no permeten que el mogui i m’obliguen a mirar enlaire. De mica en mica, em fan avançar i el cap entra dins d’una mena de gran anella blanca.
—Damián, ahora intente relajarse y quedarse quieto. Será un momento, pero debe permanecer absolutamente inmóvil. ¿Está preparado?
Assenteixo —quin remei— i el tècnic es retira. Em quedo sol sobre la plataforma i la màquina comença a brunzir. Per aïllar-me d’aquell so, intento refer mentalment la meva aventura. Ja començo a tenir una idea consistent del que m’ha passat des de l’avaria del cotxe fins al cop al cap a les portes del laboratori. Vull pensar que això és una mostra de recuperació i que me’n sortiré sense seqüeles.
Una mica després, em diuen que el TAC ha sortit bé, però m’he de quedar vint-i-quatre hores en observació. Em porten un got d’aigua per comprovar si la tolero bé. Em sento fatigat i vaig fent capcinades. Després d’una d’aquestes, em miro el meu amic i amb curiositat li demano:
—I tu i jo per què havíem quedat?
Se’m queda mirant amb uns ulls que ni conec ni sé interpretar. Em parlen de desconcert, potser decepció, però se me n’escapen els motius. El silenci s’allarga i al final és una veu cansada la que em contesta:
—De debò que no te’n recordes?
—Ara mateix...
El Joan se’n va cap a la finestra. Cau la posta i la seva silueta s’interposa entre el Sol i jo, esmorteint la llum de l’habitació. Fa un sospir profund i tot seguit es torna a girar cap a mi.
—Ara has de descansar, Damià. Has patit una forta commoció i potser necessites unes hores perquè tot s’acabi de posar a lloc. Me’n vaig a casa i demà al matí tornaré.
La veritat és que em trobo cansat i la seva proposta em sembla assenyada, o sigui que ens acomiadem i em quedo sol. Noto un abaltiment i els ulls se’m comencen a tancar, però de sobte em retorna amb força la pregunta que el Joan no m’ha contestat: per què havíem quedat?
Busco al mòbil la nostra última conversa. Tiro enrere i veig que és l’única. Fa només una setmana que la vam començar. I, tanmateix, tinc la sensació que som amics de tota la vida.
Miro la finestra on ja només queden engrunes de dia. Tanco els ulls i, aquest cop sí, m’adormo.
