Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

9 de març 2024

8M a l'escola: una notícia que s'explica sola


 1.- Dilluns 4 de març: Actituds que junts hem d'erradicar

Bon vespre,

us escric amb certa tristesa i preocupació per uns fets que han passat avui a la sessió de música que han fet els vostres fills i filles amb la mestra de música.

Aprofitant que aquesta setmana és la del 8M, Dia Internacional de la Dona (una jornada que pretén reivindicar la lluita de les dones per la seva plena participació a la societat i el seu desenvolupament íntegre com a persones, en plena igualtat amb els homes), els ha preparat una activitat per reflexionar sobre el paper de la dona en la indústria musical a partir d'unes dades sobre el nombre de dones entre la música que més s'escolta, en els festivals, en els premis Grammy, les diferències de sous, etc. Evidentment no es pretenia imposar cap opinió i els ha dit que tothom podia opinar lliurament des del respecte.

Com a activitat final els proposava que escollissin una dona cantant que els agradés, però aquesta activitat no s'ha pogut fer perquè el comportament d'una majoria dels nens (en masculí) de la classe ha estat totalment inadequada: interrompent la mestra amb comentaris despectius, rient maleducadament de les cançons que es proposaven i de les explicacions, parlant entre ells mentre parlava la mestra, escridassant les nenes que donaven l'opinió, girant-se d'esquena per no veure els vídeos ni escoltar les cançons i fins i tot negant-se a fer l'activitat... I a la classe s'han hagut de sentir comentaris com:

- Les dones no es dediquen tant a la música perquè han d'estar a la cuina, amb els fills...

- Les dones canten pitjor...

- És injust que no hi hagi un Dia de l'Home...

Cap de les nenes de la classe no ha secundat aquest comportament i, d'entre els nens (a la classe hi ha 18 nens) només un 39% han mantingut la mateixa actitud de respecte que han mantingut les noies mentre que el 61% restant és el que ha mantingut l'actitud reprovable que us he explicat, o bé de forma activa o donant-los suport explícit amb gestos i rialletes.

Com a educador, fermament convençut que aquesta lluita pels valors que defensa el 8M és LA MEVA LLUITA, vull creure que la majoria de famílies també penseu el mateix. Per això us demano la vostra col·laboració per tal que junts lluitem per erradicar aquests comportaments i actituds que perpetuen una situació injusta per a totes les dones (les nostres mares, filles, germanes, àvies...). Durant la setmana seguirem parlant d'aquest comportament, analitzant els motius que han provocat aquesta actitud irrespectuosa i bel·ligerant davant la proposta de la classe de música i m'agradaria acabar aquest episodi amb alguna reflexió tangible que ens permeti aprendre alguna cosa d'això que ha passat.

Penso que a l'escola la nostra principal feina es EDUCAR, així en majúscules, en valors que ens permetin construir una societat més justa, democràtica, igualitària i respectuosa per a totes les persones.

Pot ser que alguns dels infants hagin reaccionat així per seguir el corrent d'altres que han començat, per fer una broma, per un mal entès esperit de rebel·lia... però penso que en temes com aquests convé deixar les coses clares, tenir un criteri propi i saber que parlem de coses molt serioses que acaben suposant problemes greus per no erradicar d'arrel aquestes conductes.

Us agrairé moltíssim si voleu compartir amb mi a través del meu correu electrònic les converses que pogueu tenir a casa arrel d'aquest fet, comentaris que volgueu fer-me al respecte i fins i tot propostes de com treure suc d'això que ens ha passat que penso que és una OPORTUNITAT per millorar aquests dèficits que arrosseguem com a societat.

Agraeixo tota la col·laboració que em pugueu proporcionar ja que aquesta feina d'educar els infants la tenim compartida entre vosaltres (famílies) i nosaltres (mestres).

A reveure


2.- Dimecres 6 de març: Proposta de 5A per al 8M, Dia de la Dona

Després del que va passar a la sessió de música de dilluns i ja us vaig explicar, vam tenir una conversa interessant a classe i els vaig proposar, per al divendres 8 de març, fer un petit vídeo en que sortíssim TOTS, explicant algun dels motius pels quals creiem que encara és necessari celebrar aquest Dia de la Dona.

La condició és que en el vídeo hi han de sortir per parelles i sempre han de ser parelles mixtes (un nen/home i una nena/dona). Poden fer-ho dos companys de la classe o un d'ells amb germà/germana, pare/mare...

Estic molt content i agraït perquè alguns ja m'han dit que ho han parlat a casa i heu decidit acompanyar-los en aquesta activitat i sortir al vídeo amb ells. Per tant us dono unes mínimes indicacions perquè després em sigui més fàcil ajuntar tots els vídeos i fer el muntatge final.

Heu de gravar els vídeos en format HORITZONTAL (apaïsat), heu de sortir-hi les dues persones alhora i totes dues persones han de dir alguna cosa. Si heu pensat un misssatge o frase partiu-lo en dues meitats de manera que un en digui una part i l'altre, la segona. Feu vídeos breus perquè quan els ajuntem tots en un únic vídeo no quedi massa llarg. Abans d'enviar-me'l, assegureu-vos que es veu bé i se sent bé.

Feu-me'ls arribar abans de divendres al meu correu perquè pugui fer el muntatge final.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA COL·LABORACIÓ I EL SUPORT


3.- Divendres 8 de març: Vídeo del 8M (alumnes i famílies de 5A)

Bon vespre,

amb aquest correu us adjunto l'enllaç per poder veure còmodament el vídeo que hem elaborat aquesta setmana a la classe de 5A sobre el 8M.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora, sobretot perquè m'ha permès allò que no sempre és possible, però que és tan desitjable: anar totalment alhora l'escola i la família, incidint directament en l'educació dels vostres fills i filles.

Des del primer moment que vaig compartir amb vosaltres les meves inquetuds i preocupacions arrel de l'incident de dilluns a la sessió de música, vaig notar immediatament la vostra complicitat, implicació i col·laboració i ha estat molt fàcil revertir la situació i engrescar-se en aquest projecte, del qual us ofereixo el resultat final.

Així que, de tot cor, només em resta donar-vos les gràcies: moltíssimes gràcies! Tots junts hem aconseguit treure una cosa bona d'una que inicialment semblava dolenta.

Prou de discursos.

Aquí teniu l'enllaç i molt bon cap de setmana!

1 de març 2024

"Yoko" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!     

YOKO

—Hola? Que hi ha algú? —demana l’Adela mentre puja l’escala interior del garatge i busca la seva filla. 

La Yoko té setze anys i estudia batxillerat en horari intensiu. L’autobús de l’institut la deixa a casa a les tres del migdia i, fins que no arriba la mare de treballar, a mitja tarda, és la reina de la casa.

No és a l’habitació, tot i que hi ha la pila de roba bruta de la nit anterior que encara no ha trobat el moment de dur a la rentadora. Tampoc no és al menjador, on hi ha la seva motxilla tirada per terra, l’ordinador portàtil sobre la taula i unes tovalles individuals amb el plat brut del dinar i l’embolcall del gelat que s’ha cruspit.

Finalment veu una escletxa de llum sota la porta del lavabo. Prova d’obrir-la, però està tancada amb baldó.

—Yoko, què fas aquí tancada?

—Què? —respon una veu en un volum massa alt, mentre s’obre la porta i apareix la Yoko amb els seus inseparables cascos inalàmbrics a tot volum.

—Ja saps que no m’agrada que et tanquis al lavabo amb el mòbil...

Els llavis de totes dues es tensen, bloquejant qualsevol possibilitat de somriure. Les mirades s’endureixen i s’eviten. Cadascuna es capbussa a la seva trinxera i comencen les escaramusses:

—No sé per què no puc escoltar música mentre cago.

—Doncs perquè t’ho he dit mil vegades. I perquè això fa que t’estiguis mitja hora tancada “cagant” —i acompanya l’última paraula fent el signe de les cometes amb dos dits de cada mà.

La Yoko no contesta i fa intenció de sortir, però la mare li barra el pas.

—On vas?

—A fer els deures? —pregunta amb to impertinent la nena, augmentant l’escalada de tensió.

—Doncs primer passa per la teva lleonera i deixa la roba bruta a la rentadora —li contesta la mare, mentre s’aparta per deixar-la passar—. I endreça les coses del dinar!

La Yoko esbufega, farta de sentir cada tarda la mateixa cantarella. Mentre manté el mòbil a la mà dreta, amb l’esquerra recull la roba bruta i no s’adona que, de camí a la rentadora, perd unitats:

—Ni te n’has adonat que has perdut les calces! Vols deixar el mòbil d’una vegada i fer les coses amb dues mans? 

—Bffff! Bona tarda, eh? Sí que has vingut de mal humor.

—Jo venia molt tranquil·la, però ho has tornat a aconseguir. Cada dia les mateixes coses!

Des de la rentadora, a l’Adela li sembla sentir com la seva filla l’escarneix, repetint en veu baixa les seves paraules.

—Què dius?

—Res. No dic res. No faig res. Com si no hi fos.

—No et passis, eh? Ves a fer els deures, ves. A veure si aprofites el temps.

La Yoko passa deliberadament arran de la seva mare, s’ajup i agafa el que necessita de la motxilla. S’instal·la en un extrem de la taula del menjador i, amb els cascos posats i el mòbil a la vora, obre llibre i llibreta.

L’Adela es fa un cafè i s’instal·la a l’altre extrem de la taula. Es pren un moment de descans mentre repassa les xarxes socials. Cada cop que, de cua d’ull, veu que la nena mira el mòbil en comptes d’estar fent feina, li llença una mirada severa i sacseja el cap horitzontalment en senyal de desaprovació.

La Yoko té els ulls sobre el llibre de filosofia, però el cap ben lluny. Fa dies que està madurant una decisió. Ha tornat a suspendre exàmens i vol deixar el batxillerat. La seva mare encara no sap ni una cosa ni l’altra. Vol plegar de l’institut, buscar alguna feina fins que s’acabi el curs i, el següent, buscar un mòdul. El batxillerat no és per a ella.

Al seu pare sí que li va insinuar que els estudis no li anaven bé i que s’ho estava plantejant. Ell li va dir que no es precipités i que ja ho anirien parlant. Però al pare no el tornarà a veure fins el cap de setmana.

Li aniria bé parlar-ne amb la mare. Fa dies que està atabalada i no li veu sentit al que fa. Necessita buidar el pap i volia treure-li el tema, però ara mateix se n’hi han ben passat les ganes.

—Pam!

La Yoko fa un bot. La seva mare ha donat un cop a la taula amb la mà plana per cridar-li l’atenció. Li fa el gest que es tregui els cascos. Ho fa.

—Pots treure’t els cascos o baixar el volum? Estem a la mateixa taula, et parlo i ni em sents. Això ja és el “colmo”!

—Què vols?

—A quina hora t’he de portar a l’entrenament?

—Com cada setmana, mama, encara no t’ho saps? —el sarcasme torna a treure el nas.

—Yoko, ja tinc prou coses al cap, em vols dir a quina hora hem de sortir?

—A tres quarts de set.

—I ja t’has fet la bossa?

—Encara no. Primer vull acabar els deures. Puc?

Pim, pam. Pim, pam. Tota la interacció que tenen és a base de retrets. La Yoko es torna a posar els cascos, apuja la cançó i, ara sí, comença a fer els deures.

L’Adela va cap a la seva habitació. Com cada cop que hi entra, el cor se li encongeix una mica. Ja farà mig any que el Bernat va marxar de casa, però encara no se’n sap avenir. Tants anys de matrimoni i al final tot se’n va anar a l’aigua sense que cap dels dos fes res per reconduir-ho. Dos orgullosos que no van voler cedir. Ja els està bé a tots dos. 

S’asseu al llit per canviar-se. Mentre la Yoko entrena, ella aprofita per anar a córrer una estona. Li va bé per mantenir-se en forma, alliberar tensions i deixar volar els pensaments. I ara en té força de pensaments acumulats.

A la seva mare li han diagnosticat Parkinson. De moment encara està força bé, però la malaltia va guanyant terreny i els metges ja li han explicat el futur que se li acosta. Serà cada cop més dependent i això l’obligarà a adaptar tota la logística familiar. Com que amb la seva germana no es parlen, ja es pot anar preparant. Ha d’anar pensant com s’ho farà per cuidar-la sense ajuda.

Li agradaria parlar-ne amb la Yoko. Perquè pugui gaudir de la seva àvia mentre encara estigui bé. Perquè es vagi fent a la idea. Per compartir les preocupacions i planificar juntes el futur que els ve a sobre. Segur que els aniria bé a totes dues. Avui volia treure-li el tema, però després de la benvinguda -que és la mateixa de cada dia, per molt que li demani que no ho faci- ràpidament ha canviat d’idea. És un tema delicat i ha de trobar un moment de calma en què les dues estiguin receptives.

L’Adela es canvia i va cap a la cuina per avançar el sopar, mentre espera l’hora de portar la Yoko a entrenar. Quan passa pel menjador, es creua amb la nena que acaba de recollir les coses de l’institut -tot un èxit!- i va a l’habitació a preparar-se. Sembla un vodevil d’aquells en que, quan un personatge entra per una porta, l’altre surt i mai no coincideixen.

A tres quarts de set es troben a les escales que baixen al garatge. Totes dues vestides d’esportistes. 

—Ho tens tot? —demana seriosa la mare.

—Sí.

—Som-hi, doncs.

—Sí.

Guerra de monosíl·labs.

Es fiquen dins del cotxe i arrenquen. Sovint discuteixen perquè la mare vol escoltar notícies i la filla, música de la seva, però ara cap de les dues diu res. Entre elles s’estén un silenci conciliador. Com si fos un pont de silenci pel qual poguessin caminar fins a trobar-se.

La Yoko prem els llavis. Dins de la gola se li comencen a formar paraules que volen ser frases (“Mare, t’he de dir una cosa, el curs no m’està anant bé, no m’agrada estudiar...”), però no sap com començar.

L’Adela té els ulls fixos a la carretera, però al seu cap imagina un inici de conversa dolç i constructiu (“Yoko, he d’explicar-te una cosa. Vaig portar la iaia al metge i li han trobat una malaltia greu...”).

La Yoko, incòmoda per la situació, es remou al seient, com si busqués la postura i s’escura la gola.

L’Adela gira la vista cap a ella i el cotxe li marxa una mica cap a la dreta. Les rodes trepitgen el voral i aixequen pols. És només un instant. De seguida reacciona i recupera el control, però la nena s’ha espantat i li etziba:

—Estaria bé arribar vives, eh?

—No exageris que no ha passat res. I no siguis tan desagradable que jo també m’he espantat.

El pont s’ha ensorrat i tornen a saltar espurnes.

L’Adela engega la ràdio i apuja el volum per sentir les notícies.

La Yoko es posa els cascos, prem el Play i tanca els ulls. Sona una cançó, però de fons encara sent la ràdio, així que apuja el volum. Més. I més. I més. 

Fins que deixa de sentir-la.

1 de febr. 2024

"Visca la Terra" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

VISCA LA TERRA

L’home que puja la costa de Cal Xica amb una carta als dits, arrossega els peus i una mirada buida: ja només és una ombra d’allò que havia estat. En Pere Camps enfila el camí entre les feixes d’oliveres amb l’esquena corbada d’un pagès de cinquanta-set anys i una lleugera coixesa. El sol de setembre li castiga la clepsa esclarissada i, amb l’esforç de la pujada, comença a suar. Busca el mocador arrugat de la butxaca i s’eixuga el front. 

Dos caces solquen el cel amb gran estrèpit i hi deixen esteles blanques. Els segueix amb la vista i mastega un renec abans d’escopir al terra amb menyspreu. Torna a agafar la carta amb les dues mans i rellegeix, per enèsima vegada, la capçalera de la Conselleria d’Interior i el seu nom al destinatari. En tot moment la manté una mica allunyada del cos. Potser buscant la distància focal per poder-la llegir correctament, potser perquè inconscientment vol evitar el moment d’obrir-la. 

Arriba al capdamunt de l’última feixa i entra al cobert on hi ha el tractor. Una gran portalada sense porta deixa veure el sostre d’uralita, fumat i amb grans forats per on entren ullades de sol que il·luminen les bales de palla apilades als laterals. I al mig, com si fos la valuosa peça que presideix una sala d’un museu, el vell tractor. S’hi enfila per l’escala lateral i s’asseu davant del volant. Hi deixa la carta, observa els camps que s’estenen al davant i obre la porta als records. 

Ell mateix va començar a voler ser pagès quan el seu pare li deixava creure que conduïa el tractor, agafant el volant assegut sobre les seves cuixes. Veure els camps des d’aquella alçada l’havia fet sentir tan feliç i poderós que ja no havia volgut ser cap altra cosa. Per això, quan va arribar a menar les terres de Cal Xica, va prometre’s que, si mai tenia un fill, un dia faria el mateix amb ell. I li posaria el nom de l’autèntic patró dels pagesos catalans: Galderic.

Per allargar el moment de llegir la carta, busca amb la mirada el final de la segona feixa d’oliveres, a mà dreta. On comença el bosc, encara hi ha el gronxador que va construir a la branca del primer roure. Hi pensa i dins seu topen el somriure dels dolços records amb la por pel que trobarà dins d’aquell sobre. Guanya la por i els ulls se li comencen a entelar.

Llavors torna a sentir els avions militars que travessen el cel. Gira el cap, els busca pels forats de la teulada i en veu passar un. També veu l’estelada lligada al vidre del darrere, com si fos la capa del tractor. Li arriben imatges que té ben emmagatzemades: a vegades voleiava empesa pel vent i a vegades li feia de para-sol. 

Una nova glopada de records l’arrossega. Sempre va ser un pagès combatiu i un patriota. Un dels molts que van recórrer el territori en múltiples tractorades, quan tot el país creia que la independència es podia aconseguir de manera pacífica i democràtica, quan corria de boca en boca la frase del poeta: que tot està per fer i tot és possible! El tractor és ple d’adhesius que recorden aquells episodis. N’hi ha un que sempre li havia encantat: “Visca la terra!”. Aquella “terra” que per a ell era pàtria, paisatge, feina, vocació, territori, identitat... Tot! Records de temps passats, quan ningú no pensava que les coses poguessin acabar com van acabar. 

En Pere Camps sent que ha arribat l’hora d’afrontar el moment que ha anat dilatant. Torna a agafar la carta i amb aquells dits gruixuts i aspres, acostumats a carregar pesos i fer feines dures, prova d’obrir el sobre sense fer-lo malbé. Està a punt d’aconseguir-ho, però unes explosions llunyanes el trasbalsen i se li estripa una mica. Desdobla la carta i abans de començar a llegir ja nota el pes d’una mala notícia que li enfosqueix la mirada. Els ulls es comencen a ennuegar, però parpelleja i s’esforça a enfocar la vista. 

Llegeix sense llegir, com si estigués veient una altra persona que ho fa i, per sobre de l’espatlla, només pogués retenir paraules esparses. Condol... servei a la pàtria... Galderic Camps i Brotons... continuar la lluita... I aquell eslògan final: Visca la terra!

Tanca els ulls i la presa es desborda. Les llàgrimes llisquen galtes avall. Meticulosament torna a plegar la carta i la posa dins del sobre. Nota dins seu una detonació controlada que provoca que tot s’esfondri de manera endreçada i asèptica, cap endins, sense malmetre res del seu voltant. Sent que ja res no val la pena i, de cop, obre la finestra i d’una estrebada arrenca l’estelada. 

Després busca l’adhesiu de “Visca la terra!” i comença a esgratinyar-lo amb els dits. No té ungles i fa tant temps que està enganxat que no hi ha manera de desprendre’l. Però segueix rascant amb els ulls negats de llàgrimes i ni tan sols se n’adona quan el dit li comença a sagnar.

3 de gen. 2024

Escapada al sud de França

Del 28 al 30 de desembre de 2023 vam passar 3 dies al sud de França. Feia força temps que no fèiem una escapada tots quatre i teníem ganes de passar uns dies junts compartint noves experiències, visitant alguns mercats nadalencs i menjant als Grands Buffets de Narbonne. Deixo un breu resum del que vam fer:

1.- Les Grands Buffets de Narbonne

Teníem ganes de provar el buffet lliure més gran d'Europa, però quan vam planificar el viatge no hi havia cap plaça disponible pels dies que hi anàvem. Per sort vam fer cas d'un molt bon consell: anar provant cada dia si sortien places disponibles, ja que de tant en tant es produeixen anul·lacions que en generen. I així va ser: pocs dies abans de marxar van aparèixer 4 places i vam poder-hi anar. Documentant-nos per a la visita vam llegir uns quants consells que vam seguir i no ens van anar malament. Eren aquests:

Guia útil de vuit passos per dinar a Les Grands Buffets i no acabar rodolant.

  1. Ningú no parla de l'embafamenta a Les Grands Buffets. 
  2. L'àpat acaba quan l'estómac del comensal crida "prou!"
  3. Recorda que això és una cursa de fons i cal començar amb calma, per tant la primera passejada pel bufet es fa sense un plat a la mà. 
  4. Asseure's de nou a taula i desplegar un croquis mental amb els passos a seguir. 
  5. Dividir l'àpat complet en sis parts i una pausa entremig per fer un "trou normand", que no és res més que un lingotasso de calvados amb gelat de poma.
  6. El pa, amb comptagotes. És boníssim, com tot, però t'atiparà innecessàriament.
  7. Els formatges, deixem-los pel final
  8. Si aquesta és la teva primera vegada a Les Grands Buffets, has de menjar fins al final.

El menú en 6 passos:

  • 1/6: productes frescos que no siguin de mar (els foies gras, les terrines de micuit, els patés i els embotits...)
  • 2/6: "Le plateau royal": ostres de Thau, gambes, llagostins, crancs de mar, cloïsses per avorrir i més de sis varietats de salmó noruec. 
  • 3/6: la rôtisserie, és a dir, la zona de plats calents i cuinats a l'instant. Com que venim del mar, jo seguiria pel camí marítim i me la jugaria amb l'ostra amb salsa de muscat de Ribesaltes o el turbot al forn. 
  • "Trou normand"
  • 4/6: tornar a la rôtisserie per atacar algunes de les joies més preuades de la casa, si pot ser compartint plats amb algú que t'acompanyi a taula (la llebre a la Royale, hi ha el foie gras escaldat en el seu caldo de bolets, l'ànec a la sang...)
  • 5/6: formatges
  • 6/6: l'assortiment de dolços de La Pâtisserie i l'Espace Glacier.

Cal dir que va ser una expeirència molt satisfactòria i recomanable!

2.- Beziers

A Beziers vam veure el millor dels "Village de Noël" que hi ha a moltes ciutats franceses per aquestes dates. Un gran espai cuidadament decorat amb tots els imprescindibles motius nadalencs, moltes llums, ambientació hivernal i, per arrodonir-ho, un espectacle de llums i aigua (una mica a l'estil de les Fonts de Montjuic). Per rematar-ho un passeig ple de les típiques casetes on es venen productes alimentaris (mai no hi falta el típic "vin chaud") o d'artesania. Molt bonic.

3.- L'apartament a Carcassonne

Carcassonne era un punt cèntric de les diferents poblacions que volíem visitar i vam trobar-hi un apartament més que correcte, just als peus de les muralles de la Cité medieval.

4.- Cordes sur ciel

Aquest era el punt més allunyat del viatge, un petit conjunt medieval sobre un turó. Carrers empedrats i exageradament costeruts, edificis medievals, botigues d'artesania... Té un bon potencial, però el vam trobar una mica deixat, molts llocs tancats...

5.- Albi

Aquí també hi havia una gran zona dedicada a les típiques casetes amb menjar, beure i artesania i zona de jocs infantils i atraccions. Com que vam fer la visita de dia, no ho vam trobar tan lluït, però hi vam menjar prou bé en una d'aquestes casetes. Vam visitat la impressionant catedral de Sainte-Cécile i el pont sobre el riu Tarn.

6.- Castres

Aquí vam visitar un altre "Village de Noël" ben bonic, centralitzat en una plaça tancada rodejada d'edificis i preciosament decorada amb simbologia infantil dels diferents regnes de la màgia del Nadal (els dolços, els contes, les joguines...) i les típiques casetes on vam acabar tastant el vi calent. DEsprés vam veure un bonic videomapping sobre les façanes de les cases sobre el riu Agout (un paratge semblaven a les cases de l'Onyar de Girona)

7.- Carcassonne de nit

Abans de tancar-nos a l'apartament vam voltar una miqueta pel Carcassonne modern de nit i vam descobrir una zona d'atraccions amb una gran nòria il·luminada i una gran plaça amb casetes de beguda i menjar que estava plena de gent i molt animada.

8.- La Cité de Carcassonne

Ja hi havíem anat altres vegades, però dormint als seus peus, no vam resistir la temptació d'acostar-nos-hi i fer-hi una passejada. És un lloc bonic que et transporta al passat medieval i tan sols passejar una estona pels seus carrers entre muralles, torres i castells val la pena.

9.- Perpinyà

Vam fer-hi una visita llampec passejant pels seus carrers peatonals, al voltant del Castellet. Vam veure les típiques casetes nadalenques, la nòria i vam menjar el "plat de jour" en un restaurant i una crêpe en una de les casetes.

10.- Maternitat d'Elna

Només l'Ona hi havia estat en una visita de l'institut i als altres ens va agradar molt visitar aquest lloc mític que, en temps de guerra, va ser un exemple de solidaritat, acollint mares embarassades i els seus nadons perquè poguessin viure temporades dignes, lluny dels llocs sinistres on estaven prvades de llibertat. Actulment l'edifici no es pot visitar perquè cal fer-hi una reforma integral i només es pot veure des de fora, llegir els plafons informatius que han col·locat als jardins i visualitzar un audiovisual que hi ha a la planta baixa (al costat de la botigueta) on s'entrevista la fundadora i responsable de la maternitat, la mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz.

11.- Argelers

Milers de republicans catalans i espanyols que fugien del feixisme en la Retirada de la Guerra Civil van acabar retinguts a la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes. Uns d'ells van ser els meus avis que tinc entès que van ser-hi pocs dies abans d'entregar-se veient les pèssimes condicions de vida que els esperaven allà. Per això tenia molt interès en trepitjar aquelles platges on no hi hqueda cap altre record d'aquells moments que un monòlit. Al poble hi ha un petit museu-memorial que també vam visitar.

Després d'Argelers, vam intentar visitar Cotlliure, però estava totalment col·lapsat i va ser impossible aparcar. O sigui que vam acabar enfilant el camí de tornada a casa, tancant aquests tres bonics dies familiars al sud de França.

Acabo amb unes fotos d'aquells dies i un vídeo resum:


















1 de gen. 2024

"Instint" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

INSTINT

- Un caníbal! Un caníbal! -xisclava la gent que s’havia aplegat al moll, mentre assenyalaven la comitiva que baixava del vaixell.

Un indi tapirapé emmanillat intentava mantenir la dignitat mentre mirava esporuguit cap a la cridòria eixordadora. Pell bruna; baixa estatura; cabells llisos, negres i llargs; una mena de penjoll que feia un parell de voltes al front; pintades tribals sota els ulls; i una faldilla curta de pell per tota vestimenta. 

Davant seu, Sir Thomas McKenzie caminava somrient i triomfal. Assaboria aquell moment de màxim reconeixement, després de l’èxit de l’última expedició per les selves del Mato Grosso. La comunitat científica, i la població de Londres en general, no deixaven de comentar la gran fita: havia capturat amb vida un indígena d’una tribu caníbal i es disposava a estudiar els orígens i les motivacions d’aquell incomprensible costum de menjar carn humana. L’antropofàgia era, des de feia molts anys, el seu gran objecte d’estudi, pràcticament una obsessió. Volia comprendre què era el que duia un grup humà a menjar-se els seus propis congèneres.

Els McKenzie eren una nissaga de rics empresaris naviliers que havien engegat i consolidat la ruta comercial amb Amèrica. I aquell 1881, l’hereu, Sir Thomas McKenzie, havia delegat per complet la gestió de l’empresa familiar i s’havia centrat en els seus estudis antropològics. Per poder investigar els orígens del canibalisme havia muntat una gran expedició a l’Amazònia i hi havia abocat tots els esforços i mitjans. I tot havia valgut la pena ara que veia desplegar-se davant seu el millor escenari possible per a un antropòleg: poder estudiar un indígena sense cap tipus de limitació i durant tot el temps que necessités.

A la mansió dels McKenzie, van habilitar tota una ala per a un experiment de llarg abast: la reeducació d’aquell indi fins que poguessin comunicar-s’hi per treure’n tota la informació que buscaven. Mestres, ensinistradors, lingüistes i folkloristes esmerçaven el seu temps i sabers per aconseguir l’objectiu.

Mentrestant, la resta de la família, la senyora McKenzie i la Helen, la filla única del matrimoni, alienes a aquella gran fita científica, estaven ben distretes amb l’altre gran esdeveniment que afectava la residència familiar. Un gran desplegament d’operaris omplien la casa i traginaven amunt i avall per aconseguir que aquella fos la primera casa de Londres en disposar d’un sistema elèctric d’enllumenat domèstic a totes les dependències. Aquella era la gran novetat de l’època: una electricitat que, de mica en mica, passava de ser un fenomen pràcticament màgic i inexplicable, a esdevenir una comoditat que feia la vida més fàcil als pocs que s’ho podien permetre.

D’entre l’exèrcit d’enginyers, electricistes i aprenents que corrien per la casa, la Helen va acabar encaterinant-se d’en Tom, el jove i musculós encarregat que dirigia l’obra. De tant en tant, la impressionava amb divertits experiments per exhibir els seus coneixements elèctrics i, entre una cosa i una altra, la Helen va acabar rendint-se als seus encants. Tot i que les convencions socials impedien que aquella relació pogués prosperar, va ser inevitable que els dos joves busquessin oportunitats per trobar-se, d’amagat, i entregar-se a les seves passions.

L’últim dilluns de maig de 1882, Sir Thomas McKenzie va presentar en societat el resultat de tots aquells mesos de treball silenciós. En una concorreguda conferència de premsa va explicar els detalls d’aquell procés que havia culminat amb l’evident transformació que tenien davant dels ulls: l’indi Kayaguatà, vestit de manera occidental i parlant un anglès limitat, però que li permetia comunicar-se amb els seus interlocutors. 

Des d’aquell dia, se li va permetre moure’s per tota la residència familiar, acompanyat sempre d’un criat, però sense haver d’anar lligat. Sir Thomas confiava en la feina feta i estava convençut que l’indi no podria tenir cap altre sentiment que l’agraïment per haver pogut accedir als nivells de cultura i instrucció superiors que li havien ofert. Però l’indígena només ho mirava tot en silenci i amb posat analític, sense deixar entreveure mai els seus sentiments. 

Aquell estiu va ser extraordinàriament calorós i en plena canícula, alguns membres de la família van reprendre el costum de banyar-se, pràcticament despullats, al petit llac que hi havia a la zona oest de la finca. El primer dia que en Kayaguatà va assistir a un d’aquells banys, alguna cosa es va despertar dins seu. Va quedar immòbil, amb la mirada perduda, com si volgués deixar-se travessar per aquelles sensacions: el so de l’aigua, el tacte dels peus nus sobre la gespa, la carícia del sol sobre la pell nua... Un pont que el transportava als records de la seva Amazònia natal i despertava el que estava adormit. Va emmirallar-se a l’aigua i va trobar a faltar aquelles pintades tribals sota els ulls que sempre havien format part de la seva identitat.

Una tòrrida nit de mitjans d’agost, en Kayaguatà va sentir un llunyà xipolleig al llac i es va alçar sigil·losament del llit. Cobert només amb uns calçotets arromangats, va sortir al jardí i, descalç sobre l’herba, va sentir que tornava a caminar per la riba del riu Araguaia. Mica a mica, li va aparèixer, intensa i vibrant, la sensació que mai no havia volgut estar allà i el desig de marxar. Va arribar al llac i, ajupit a la gatzoneta, va observar sense ser vist com la filla de Sir Thomas i el seu amic jugaven i reien dins l’aigua.

De sobte, en Tom va sortir i va començar a remenar en un racó fins que va aconseguir que s’encengués un llum entremig dels matolls. La Helen va xisclar impressionada i llavors ell li va dir: 

- Ara pica de mans!

Quan ho va fer, ell va accionar un mecanisme ocult i el llum que estava encès va apagar-se, mentre simultàniament se n’encenia un segon a l’altra banda del llac, talment com si la llum hagués viatjat màgicament d’un punt a l’altre. 

La Helen s’ho mirava embadalida, però no era l’única. En Kayaguatá assistia a aquella inexplicable màgia totalment impressionat i disposat a aconseguir aquell poder. Volia portar-lo a la seva tribu i sabia com.  

Va enfonsar els dits en la terra adobada dels parterres i, mantenint-los separats, va passar-los per sota dels ulls, deixant-hi marcades dues línies fosques paral·leles. Va buscar el ganivet, que els jardiners havien oblidat sobre la gespa i ell havia amagat entre uns arbustos, i va sortir del seu amagatall, àgil i decidit, brandant-lo a l’aire.

Va moure’s de pressa fins que va arribar davant del jove encarregat i li va enfonsar al pit. Amb precisió i rapidesa va arrencar-li el cor i va començar a menjar-se’l. Així pretenia assolir els seus coneixements sobre el domini de la llum. 

Quan la Helen, horroritzada per l’escena que estava presenciant, va començar a cridar, va abraonar-se sobre ella. Amb el mateix ganivet, va barrejar la sang dels dos amants i la va fer callar per sempre. Però ja era tard. El personal de seguretat, alertat pels crits, es va abraonar sobre en Kayaguatà que, mirant-los serenament als ulls, va esdevenir el tercer mort d’aquella tràgica nit, sense oposar resistència. 

Quan Sir Thomas va arribar al lloc dels fets, el cor se li va trencar i els ulls se li van entelar davant d’aquella massacre. Tot el que li importava a la vida acabava de desaparèixer. La seva passió científica i la seva estimada filla. Va girar el cap fugint d’aquella horrible visió i la mirada vidriosa va anar a parar a aquella llum que lluïa entre els matolls del costat del llac. Una llum que va començar a fer pampallugues, cada cop més erràtiques i llargues, fins que, al cap d’un moment, es va apagar del tot. Per sempre.