Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

5 de gen. 2013

Joan Margarit

A mi m’agrada la poesia i fa temps que tinc a la “llista d’espera” la idea de dedicar articles en aquest bloc als meus poetes preferits (Martí i Pol, Papasseït, Margarit, Machado, Lorca, Bécquer, Gil de Biedma, Pessoa, Neruda...).
Avui em decideixo a començar per JOAN MARGARIT.

Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanaüja (Segarra) el 1938 (i per tant ara mateix té 74 anys). És poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d’estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat nombrosa obra tant en català com en castellà i entre els molts premis rebuts destaquen el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya (2008) i el Premio Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya (2008). Tots dos el mateix any i pel mateix poemari: “Casa de Misericòrdia”.

En els seus poemes toca temes universals com la mort, la vellesa, el pas del temps o la pèrdua dels éssers estimats (amb el punt i a part de la seva filla Joana, morta a l’edat de 31 anys i a la qual va dedicar tot un llibre el 2002). També són recurrents episodis de la Guerra Civil Espanyola.

Els seus poemes no són esclaus de la rima ni tan sols del ritme, són molt lliures, però tenen una potència i una contundència commovedores. Margarit sap transmetre les seves emocions (dolor, estoïcisme..) amb cruesa i fins i tot un punt de crueltat i amargor, però al mateix temps amb gran bellesa.
Utilitza un llenguatge ric i exacte, però comprensible i assequible i les seves imatges són quotidianes, potents i entenedores. Farceix els seus poemes d’un realisme i uns detalls que ajuden a situar-los en  l'espai i el temps i en faciliten la comprensió.
En molts poemes, el text va avançant i creixent en intensitat fins acabar en una “fogonada” en els versos finals que clouen el poema amb una bella contundència.

En fi, només puc dir-vos que m’agrada la poesia de Joan Margarit.
Jo he llegit els llibres: Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Misteriosament feliç (2008), No era lluny ni difícil (2010) i Es perd el senyal (2012).
I per intentar encomanar-vos el gust per la seva poesia us ofereixo un recull de versos del seu llibre “Càlcul d’estructures”:

…sento la meva vida negra i groga
com la polpa d’un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria…
(Autoretrat amb mar)

...El passat és un sol cansat i roig
que comença a sorgir per l’horitzó
i que ja no té forces per alçar-se.
No s’alçarà mai més, fa temps que ho sap:
la vida és una xarxa apedaçada
que no pot tornar al mar...
(Últims combats)

...Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües...
(Càlcul d’estructures)

…Aquesta part de mi que t’és desconeguda,
la del dolor desordenat i fred,
la que més et repugna, és la que ha estat
més a prop teu, la part de mi que sempre
sense condicions, més t’ha estimat…
(Recompte)

...La vida és feta d’una sola por
i moltes covardies,
i, doncs, per retrobar-se, cal estar
a milers de quilòmetres de casa...
(Encontre a Mèxic)

Final de dia
Ara que només ets
un pètal dins de l’ambre del no-res,
ha d’haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l’oblit?
Per si t’acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert sobre la taula.

Final d’un conte
Les estrelles que es miren
en l'aigua de la bassa han vigilat
altres vides abans d'aquesta nostra.

És una nit d'estiu: la bassa guarda,
més fràgil que el reflex de cap estrella,
el del somriure que hem perdut per sempre.
Els gossos el saquegen,
quan s'acosten a beure l'aigua negra.

Discurs del mètode
D'infant jo ja buscava les finestres
per fugir amb la mirada.
Des de llavors, quan entro en algun lloc
em fixo on és la porta i on he deixat l'abric.
Llibertat, per a mi, vol dir fugida.
El món és ple de portes,
i fins i tot el sexe n'és una d'emergència.
Però ja es van tancant, ben aviat,
per fugir, quedaran només aquelles
finestres de la infància.
De bat a bat obertes per a saltar.

Finestra
Amb el llum apagat miro la nit
L'ombra massissa del xiprer no es pot
gairebé distingir. Hi ha dubte, fred,
Venus llueix a un angle
i tot es va gelant, com dintre meu.
Quan un es va fent vell sovint es queda
aturat i mirant cap a la nit,
com qui estudia, abans de viatjar-hi,
plànols d'una ciutat desconeguda.

4 comentaris:

Jaume Serra Soler ha dit...

... fer-se vell és pitjor que morir.

Eladi Martínez ha dit...

Jaume, penso que el que és pitjor no és la vellesa en sí, sinó la qualitat de vida que et pot donar. Mira en Moisès Broggi, penso que és ell qui va parlar favorablement del procés de la vellesa (o potser era algú altre, eh? ara no n'estic del tot segur) però sens dubte era perquè tenia uns mínims de qualitat de vida. D'entrada conservava les facultats intel.lectuals intactes i després el cos li responia acceptablement bé malgrat les limitacions pròpies de l'edat.
Penso que és intel.ligent anar-se adaptant a la realitat de l'edat que anem tenint. El camí és inexorable i cal anar gaudint del que té de bo cada moment i anar acceptant les limitacions per poder continuar gaudint de tot el que es pot anar fent...
Perdó pel rotllo, però és que jo mai no he tingut cap crisi ni frustració en anar fent anys. No em va passar als 20, ni als 30, ni als 40... D'aquí uns mesos en faré 44 i estic encantat de la vida que porto i de toooooot el que puc fer i el que tinc, encara que sé que ja no puc jugar partits de bàsquet intensos...però faig partides d'Apalabrados molt emocionants... ;-)

Anònim ha dit...

De la Segarra me quedo con la luz intensa atravesando mis ojos, de la madurez poder cerrar las heridas, de los poemas el silencio de los pensamientos , que ante ti desfilan .
Naike

Eladi Martínez ha dit...

Naike, gràcies pel teu comentari de qualitat.
Eladi