Sabina: versos i "Por delicadeza"

 El nou disc de Joaquín Sabina està molt bé... o per a mi està molt bé (que els gustos són molt personals).
M'encanten les lletres de poesia enginyosa, simbòlica i viscuda. I m'encanta la part musical que li ha dissenyat per a l'ocasió el nou productor d'aquest disc, el Leiva (de Pereza).

Si el poso al cotxe mentre condueixo, de tant en tant una frase brilla per sobre de les altres i em fa somriure... Admiro aquesta capacitat de descriure una cosa d'una manera nova i, a més a més fent-ho rimar... és un crack aquest Sabina...

Doncs bé, us deixo amb un recull de frases que m'han agradat d'algunes d'aquestes noves cançons i una cançó que exemplifica aquesta col.laboració en la seva màxima expressió: "Por delicadeza", una cançó cantada pels dos, amb una melancòlica harmònica que la gronxa...

Cuando te haya olvidado, aún te echaré de menos...

(Postdata)

El tren de ayer se aleja, el tiempo pasa,

la vida alrededor ya no es tan mía...

...me duele más la muerte de un amigo

que la que a mí me ronda...

(Lágrimas de mármol)

A años luz de la rutina

anidó una golondrina

en mi balcón...

(Leningrado)

Mientras subo del abismo,

mientras el miedo se enfría,

mientras solo soy yo mismo

de cara a la galeria...

(Sin pena ni gloria)

Me acusas de jugar siempre al empate.

Me acusas de no presentar batalla.

Me acusas de empezar cada combate

tirando la toalla...

(Por delicadeza)

   

I per als "malalts" d'històries sobre les cançons i els músics, us transcric l'explicació que va fer en Leiva a les seves xarxes socials de com s'havia gestat aquesta cançó... Jo ho he trobat apassionant!

Canción en el descuento. por Leiva :
Madrugada. Estudio casa Joaquín.
Disco terminado. Día de escucha, brindis, abrazos, bailes. Lo oímos en bucle durante horas. Entra solo.
Por primera vez creo que disfruto de una escucha sin pensar qué cambiaría. Mentira. Hablamos del orden y comentamos que la voz de Olga en "Quien más, quien menos" tiene que estar bien presente, como en los duetos de Gram Parsons y Emmylou Harris.

En medio de ese ambientillo bueno de abrazos por el trabajo terminado, Benja saca dos versos maravillosos del bolsillo. Siempre lleva algo encima.
Los lee en alto. Me encantan. Me caliento y quiero hacerlos. Ya.
Joaquín dice que el disco está terminado y que ni de coña. Que disfrutemos y no jodamos. Brindis.
Se pelean.
- La última que llega siempre es la buena..
- No es no, Benja.

Pruebo dos acordes y una melodia en lo que se van a mear. «Casan bien bonitos» pienso.
Tenemos algo.
1:30
Joaquín repite que el disco está terminado y también que eso que ha oído de lejos suena precioso.
Mientras se queja de los enredos clásicos de Benja, se le ocurren tres genialidades y terminamos la primera estrofa.

- ¿Vamos a por un estribillo?
- Que sí, que está ahí.

Benja lanza una idea celestial.
Tiramos del hilo y sale liquidillo. Trato de ir encontrando música a la velocidad que estos locos escriben.
Joaquín me grita al oído que le encanta la melodía pero que por-qué-no-esto-aquí.
Hace un giro hermoso en el "El árbol de Lucifer..."
Me lo tararea y retengo.
Suena a buen estribillo.
Tenemos algo. Brindis.
2:30

Pienso en el arranque de "Wall Of Red Wing" de Dylan. Armónica… ¿o está muy trillado?Justo Benja dice que una armónica le haría justicia. De repente creo en cosas hippies buenas.

- Hagamos segunda estrofa y lo tenemos.
Brindis.

Benja y Joaquín se matan por una palabra del último verso de la segunda estrofa. Esto pasa mucho, es genial verlo. Sin duda son tipos de palabra.
Tenemos algo.
3:15

Entra Jime y no da crédito.
- ¿Canción nueva?, ¿grabarla ahora?, ¿para este disco? Y se va..
Brindis.

Opino que falta un cierre potente. Un verso que resuma.

- ¿La tocamos de arriba y vemos como hila?
- Uhhh.. esto suena dentro del disco.
- Hijos puta (Joaquín).

Juanito el técnico nos ve muy pedos pero cree que hay que grabar el momento. Le digo que no tengo intro, riff, reintro, parte C..

- No me jodas, Lei.
- Va.

Joaquín quiere escuchar el reggae del disco de repente el cabrón, pero Benja le quiebra y ocurre el milagro. Se va dos minutos hablando solo y vuelve con el cierre:
"Ayer te quise por amor al arte, hoy por delicadeza”

Hay canción.
Brindis.
4:00

Les digo que se vayan y me dejen media horilla para grabar una acústica y poder cantar encima. Dejarla dibujada, vaya..
Joaquín dice que si lo consigo en mi estado llama al Circo del Sol.
Improviso un arranque-intro y lo dejo dibujado con dos acústicas. Una al lío, otra flotante y buscante.
Sin claqueta, con tempo de 4:30 am.

Joaquín tiene la voz mejor que a las 18.00 de la tarde y me pregunta por qué cojones no hemos grabado el disco entero a esta hora.
Se sienta, cierra los ojos, fuma y canta.
Una toma. Espectacular. Poderosa.
Benja y yo sabemos lo que acabamos de oír-ver. Ni lo hablamos.

- ¿Me quitas dos versos y los cantas tú, que te parece? (Esto se oye al final de la canción si ponéis la oreja). La segunda estrofa es tuya, Lei.

Yo me siento como si Cholo me dijera:
- Calienta.

Me levanto, cierro los ojos, canto.
Abro los ojos.
- ¿Cómo la llamamos?
- "Por delicadeza". Y va dentro de disco, cabrones.
5:30.

https://open.spotify.com/track/5swet7...

Nota: Lo que suena es lo que se grabó en ese preciso instante. Añadí una armónica y un bajo al terminar de cantar.

Feliç i orgullós de ser mestre

Dies enrere em va passar una cosa a l’escola d’aquelles que et fan marxar a casa amb un somriure i orgullós de la feina feta. No vull pas donar noms reals... li direm Joaquim...

El Joaquim és un nen de la meva classe i feia uns dies que tenia algunes reaccions estranyes que no havia tingut abans.

Un dia va deixar tot de preguntes d’un examen en blanc i es va com bloquejar... Li vam treure importància i li vam deixar acabar en una altra estona...

Un dia es va tancar en banda i no va voler copiar unes preguntes de la pissarra que tothom havia de copiar... Em vaig armar de paciència i li vaig dir que s’espavilés però que el dia següent ho havia de portar fet i no hi vaig voler donar més importància...

Però al cap d’uns dies va tornar a fer el mateix i allò no em va agradar... Una altra vegada es va negar a copiar la feina de la pissarra i era impossible dialogar amb ell. Boca tancada, mirada al terra i cap intenció d’interactuar amb mi... Li vaig parlar suau, li vaig parlar fort i al final em vaig enfadar perquè ja m’estava atipant d’aquella actitud i el vaig amenaçar que es quedaria sense pati i llavors faria la feina que no li donava la gana de fer mentre els seus companys jugaven. Ell es mantenia ferm sense badar boca i jo m’anava irritant davant d’aquella actitud...

I llavors vaig tenir un moment d’inspiració...

Potser hi havia un motiu... potser no en trauria res d’enfadar-me, castigar i anar pujant en aquella espiral de “a veure qui pot més”...

El vaig fer sortir al passadís i vaig canviar el to... Vam tenir una conversa semblant a aquesta:

-       Què et passa?

-       No em passa res.

-       No diguis que no et passa res perquè no m’ho crec. Abans no m’havies fet mai això i ara en pocs dies ho has fet més d’un cop. A tu et passa alguna cosa...

-       No em passa res.

-       Doncs per què fas això?

-       No ho sé.

Jo intuïa que podia passar alguna cosa a casa perquè algun dia havia captat algun comentari de situació excepcional, però no tenia més dades... I per no anar directe al que em pensava que era el motiu de la seva actitud, vaig començar per un altre cantó:

-       Estàs bé a la classe? Tens problemes amb algun company? Algú t’empipa o es riu de tu?

-       No, a la classe no em passa res...

Semblava que m’obria una mica la porta.

-       I a casa? Està tot bé?

I llavors se li van començar a entelar els ulls i em va explicar que tenia un familiar directe ingressat a l’hospital i que tenia por que es morís i va començar a plorar, alliberant-se d’aquell pes que duia a sobre... El vaig abraçar una mica, em vaig interessar pel que li passava, li vaig demanar si havia explicat als pares com se sentia (i més tard hi vaig parlar, és clar), el vaig tranquil.litzar, li vaig treure importància al que havia fet i li vaig dir que sempre que necessités explicar-me alguna cosa o no tingués ganes de treballar que m’ho expliqués, (però que no fes aquells “plantes”).

El vaig deixar anar a rentar-se la cara i vam tornar a entrar.

I va anar al seu lloc i es va posar a treballar.

I jo em vaig sentir molt bé, content d’haver tingut aquell moment d’inspiració i en comptes d’haver-lo castigat sense pati i haver-lo renyat, haver sortit a parlar amb ell i haver-li pogut oferir un punt de suport i l’oportunitat d’esbafar-se.

I vaig pensar quantes vegades no dec haver tingut aquest moment de pausa i inspiració... quantes vegades no em dec haver assabentat que un alumne ho passava malament... I quina feina tan maca que tinc que puc tractar amb infants i, molt més enllà d’ensenyar-los les normes d’accentuació i les taules de multiplicar, els puc ajudar a desenvolupar-se com a persones, a reconèixer i expressar les seves emocions...

I ja us ho he dit al començament: vaig marxar a casa feliç i orgullós...perquè en moments com aquests recordo perquè m’agrada tant la meva feina!

"La sal de la vida" (un poema)

El passat 21 de març era el Dia de la Poesia, però hi havia altres notícies que havien de sortir abans que aquesta...
A més, no considero que el dia de la Poesia tingui data de caducitat i estaria molt bé que cada dia pogués ser el Dia de la Poesia... segurament ens aniria millor a tots...
Doncs aprofito aquesta coincidència tardana i us ensenyo aquest poema que tenia ganes d'exposar.
Com tantes vegades va venir d'una imatge fugaç... un dia d'aquells que em trobava tan a gust amb l'Anna i m'imaginava relaxadament a la platja amb el gust dels seus llavis salats... Em va cridar l'atenció aquesta visió "positiva" del gust salat, tants cops associat a visions "negatives" (les llàgrimes, experiències doloroses...). I vaig pensar que en una parella toca passar-les les dues i que en això consisteix la gràcia de les parelles que perduren, en saber compartir la sal, la dels moments bons i la dels dolents.
I va sortir aquest poema...

LA SAL DE LA VIDA
Estirat a la platja, amb els colzes clavats
a la sorra calenta i amb els ulls aclucats.
Deixo que el sol em llepi i respiro pausat,
sento que te m’acostes...què més puc demanar?

Neixen les pessigolles del contacte fugaç:
 contra els meus eixuts llavis, els teus llavis salats.
És un gust que m’agrada perquè és dolç i és salat.
És un gust que m’agrada... perquè sí, perquè ets tu.

Però recordo altres dies quan nedàvem plegats,
oceans de tristesa, de tenebra i dolor.
Com de fosca era l’aigua! Feia fred! Feia por!
Pell a pell naufragàvem, però no estàvem mai sols.

Jo no vaig mai deixar-te. Mai tu et vas allunyar.
Les onades trencaven sobre nostre. Espantats,
cara a cara ens miràvem i escopíem la sal
que ens omplia la boca de glopades de mar.

I així passa la vida, tot sovint gust de sal,
però plegats, recolzant-nos, quan fa sol i quan no.
Deu haver altres maneres d’explicar-ho millor,
però m’agrada la imatge de partir-nos la sal.

Donant la cara pel "Cas Careta"

Si fa temps que seguiu aquest bloc ja sabeu què és el que jo anomeno el “Cas Careta”. Periodísticament i judicialment suposo que és el “Cas Jubany,” ja que va començar amb l’assassinat de l’Helena Jubany. Però per a mi és el “Cas Careta” ja que arrel de la mort de l’Helena Jubany, van detenir i empresonar la Montse Careta. I un cop a la presó i veient amb perplexitat el que li estava passant no va poder suportar-ho i es va acabar suïcidant.
I la Montse Careta era amiga meva i jo estic convençut que ella no va matar l’Helena Jubany i, per tant, sento que és profundament injust que acabés pagant amb la seva vida per aquests fets.
Això va passar l’any 2002.

Un cop morta la Montse, la seva família i la meva vam intentar donar continuïtat al procés judicial per aconseguir esbrinar qui havia matat l’Helena i poder demostrar que la Montse era innocent. Però la seva mort va semblar que deixava tothom tranquil i satisfet i el cas arxivat. Després d’uns mesos d’espernegades judicials, de perdre-hi diners i treure’n disgustos, vam veure que no hi havia res a fer i vam anar deixant de lluitar contra els molins de vent...
Però el gener del 2015 vaig veure el documental “Ciutat morta” i allò va remoure tots els records que tenia sobre el “Cas Careta” ("Ciutat morta", la justícia i el record d'un cas llunyà) i em vaig decidir a deixar-ne constància a aquest bloc en forma de 3 extenses notícies:

• Qui era la Montse Careta? (1a part)
• Montse Careta: què li va passar? (2a part)
• Montse Careta: per què? (3a part)

Fa uns mesos uns estudiants de periodisme van ensopegar amb aquest cas i el meu bloc i els va seduir per fer-ne el seu treball de final de grau en forma de reportatge novel.lat. Es van posar en contacte amb nosaltres i des de llavors estan recopilant tota la informació del cas per fer-ne un relat que deixi al descobert tots els punts foscos del procés i apunti a la més que probable innocència de la Montse Careta.
Tots els moviments i la investigació que estan realitzant aquests estudiants va suscitar l’interès d’alguns mitjans de comunicació. Primer se’n va fer una notícia al Regió7 i el dia 2 de març, l’Imma, la germana de la Montse, i aquests dos periodistes van ser entrevistats al programa “Els matins de TV3”.
L’emissió d’aquesta entrevista va suscitar que altres periodistes es posessin en contacte per fer-ne una nova notícia. I aquesta vegada, em van demanar la meva participació.

I amb molt de gust ho vaig fer i vam anar al Parc de l’Agulla on una periodista de l’ACN ens va fer un reportatge (text, imatges i vídeo) que ha tingut repercussió en alguns mitjans de comunicació (naciodigital.cat, Ràdio Manresa, Canal Taronja...)
Potser heu sentit la meva veu per la ràdio o m’heu vist a la tele o heu ensopegat amb el meu nom o la meva foto per internet, parlant d’aquest cas i us ha sobtat...
Doncs, sí, era jo... donant la cara pel “Cas Careta”.
Tan de bo serveixi per alguna cosa i algú que fa 15 anys no va parlar ara reuneixi el valor per fer-ho i aportar llum per descobrir l’enigma: qui va matar l’Helena Jubany?
 

Enllaç a la notícia de naciodigital.cat: CLICA AQUÍ

Ja és primavera!

Fa dies que les temperatures ho indiquen… però no és això.

Fa dies que el dia s’allarga... però no és això.

Els llibres diuen que comença amb l’equinocci del 20 de març, quan el Sol passa l’equador celeste i el dia i la nit tenen la mateixa durada... però no és això.

Alguns grans magatzems acostumen a anunciar-ho amb interessos comercials... però no és això.

Jo fa dies que sento que és primavera perquè hi ha malalties que tornen a amagar-se mica a mica i permeten que les coses es posin a lloc...

...perquè alguns somriures que havien estat hibernats per diversos motius han anat sortint dels seus caus i a hores d’ara ja campen per tot arreu sense cap precaució ni temor...

...perquè el neguit i la tristor ja han fet la major part del camí que havien de fer i mica a mica una nova normalitat es va instaurant a les nostres vides i recuperem aquest pocvalorat luxe de la normalitat...

...perquè la llum del sol ens dispara els nivells de serotonina, ens predisposa a la sensació de benestar i bon humor i ens fa disminuir la sensació de fatiga... I ens permet allargar les activitats a l’aire lliure i ens permet alliberar-nos de capes de roba i ens permet anticipar l’arribada de les vacances....

...però sobretot...

...perquè fa dies que un ocell canta de bon matí davant de la meva finestra. 

Canta i em mira i no s’espanta ni marxa.

Canta per a mi. 

Canta i pràcticament em somriu i aconsegueix que jo també somrigui i comenci els dies de bon humor. 

Fins i tot quan no el veig, continuo sentint-lo, com si estigués ja dintre meu. 

Li he agafat tan afecte que li he posat nom: es diu “Esperança”...