Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

31 de gen. 2015

Montse Careta: per què? (3a part)

(continua de les notícies anteriors)
A la primera notícia d’aquesta trilogia vaig explicar que la Montse Careta era sobretot una bona persona, plena de virtuts i valors humans i incapaç de fer mal a ningú.

Llavors per què la van acusar d’assassinat?

La Montse va ser detinguda i empresonada per proves circumstancials i contradiccions en les seves declaracions.
La policia va començar a interrogar-la per motius evidents, vivint ella a l’edifici des d’on havia estat llançada l’Helena i tenint-hi una coneixença a través de la Unió Excursionista. Però en les seves declaracions, la Montse va començar a incórrer en mentides i contradiccions i no va saber explicar els motius de tot de proves circumstancials trobades al seu pis que l’apuntaven a ella com a possible autora del crim.

Llavors, si era tan bona persona i íntegra, per què va començar a dir mentides en les seves declaracions?
I per què es van trobar tants indicis que la relacionaven directament amb aquella mort?


Posant-nos en l’absurd supòsit que ella hagués estat realment l’autora d’aquella mort es fa impensable suposar que ho fes tan rematadament malament, deixant que totes les proves la incriminessin.

Hem de recordar que parlem d’un homicidi preparat amb molt temps (més de 2 mesos des del primer anònim). Podria haver-lo planejat sense deixar cap pista perquè disposava de temps i intel•ligència. Però en canvi es va trobar enmig d’un pla extremadament barroer que va provocar que tots els indicis apuntessin cap a ella.
És un cas tan exagerat que costa entendre que ningú pogués donar-lo per bo sense qüestionar-se res:
  • la Montse va faltar a la feina el mateix dia que va desaparèixer l’Helena
  • va donar una excusa falsa a la feina (dient que havia d’anar a Manresa per un problema familiar) però després va confessar que no era cert i que s’havia quedat a casa perquè es trobava malament
  • suposadament es va emportar l’Helena a casa seva
  • la va cremar amb els llumins de casa i va deixar la caixa buida a la paperera
  • va mantenir dues caixes buides de les pastilles amb les quals probablement van drogar l’Helena
  • la van enxampar en diverses mentides en les seves declaracions (va dir que no havia trucat l’Helena i després es van descobrir trucades en els registres policials, va dir que no s’havia assabentat de la identitat de la difunta fins un dia i després es va descobrir que ja ho sabia dies abans, va dir que el dia 30 havia dormit a casa del Santi i després que ho havia fet sola a casa seva...)

Davant d’aquest cúmul de despropòsits només es poden pensar dues coses:
  1. Quina assassina tan sapastre! Ho va fer tan malament com va saber i quan l’astuta policia la va pressionar una mica no va poder aguantar cap coartada...
  2. Si acceptem que la Montse era intel•ligent i bona persona i creiem en la seva innocència, ens podem  plantejar si potser ella no vas ser l’assassina, sinó una víctima més del veritable assassí, que ho va preparar tot perquè semblés que era obra d’ella.
En aquest segon supòsit l’assassí (intel•ligent, fred, calculador, meticulós i amb una gran capacitat d’influència sobre la Montse) mata l’Helena, es desfà de la Montse, queda impune i deixa el cas tancat.

I qui podia aconseguir enganyar i manipular d’aquesta manera la Montse?
Doncs hauria de ser una persona que tingués molta influència sobre ella, en la qual ella confiés a ulls clucs i a qui obeís sense dubtar... I hi ha un candidat perfecte per ocupar aquesta plaça: algú de qui estava perdudament enamorada, que molt probablement tenia accés lliure a casa seva, que a més a més era advocat i es va encarregar d’anar-la assessorant, però... de quina manera!

L’informe policial es va basar en fets objectius: dades, situacions i contradiccions en les declaracions.
El jutge ja hi va incloure hipòtesis i suposicions. El fiscal va escriure una historia ben diferent oblidant-se de l’informe policial. I la defensa... la defensa va jugar un paper molt passiu...
L’advocat era amic i company del Santi (la parella de la Montse) i entre els dos l’anaven assessorant, tot i que més aviat podríem dir que l’anaven deixant abandonada a la seva sort.
Mentre la família Careta movia cel i terra per aconseguir que la Montse sortís de la presó, el Santi i els advocats esperaven pacientment el devenir de la instrucció i li aconsellaven paciència. I en el moment en que les germanes de la Montse posaven en dubte que el seu company estigués actuant correctament o insinuaven si no podria ser que ell també tingués alguna cosa a veure amb els fets jutjats, la Montse s’enfadava, negava qualsevol possibilitat i posava tota la seva confiança en aquells que menys l’estaven ajudant.

Jutges, fiscals i advocats defensors es van conformar amb la versió en que tot semblava encaixar i la Montse va tenir la sensació que res podia fer per canviar un guió que ja semblava tancat. La seva cega confiança en el Santi li va impedir plantejar qualsevol alternativa a aquella versió en que tot l’acusava a ella, malgrat ella sabés que era innocent i no deixés de proclamar-ho.

Alguns especialistes que van estudiar la documentació a petició de la família Careta van opinar que la instrucció judicial havia estat deficient i mancada de rigor i objectivitat (no es van demanar dades que justifiquessin algunes coartades; no es van agafar empremtes dactilars ni del pis de la Montse, ni del de l’Helena, ni del cotxe de l’Helena; no es va fer cap registre del pis del Santi ni de l’altra acusada, Ana Echaguibel; no es va demanar al Santi si tenia claus del pis de Calvet d’Estrella; no es va interrogar la farmacèutica que podia haver venut les pastilles...).
La reiterada negativa dels jutges a acceptar proves que demanava la defensa també deixa en entredit el seu paper a l’hora de garantir la presumpció d’innocència de la Montse.

Evidentment no tinc cap prova per sustentar aquesta teoria però... lliga tot tan bé?
L’assassí sap tot el que ha fet però ho deixa de manera que tot apunti a la Montse que, com que desconeix el que ha passat i confia cegament en ell, es deixa aconsellar.
La mateixa persona que va enviar a l’Helena dosis de somnífer amb els anònims per calcular quina quantitat en necessitava podria haver provocat que la Montse es quedés adormida o indisposada el dia que va faltar a la feina. Després li podria haver aconsellat que canviés la versió inicial o que digués una cosa en lloc d’una altra (“...així no molestaran les nostres famílies...”, “...val més que no sàpiguen que us havíeu trucat...” amb la falsa il.lusió d’estar-la ajudant). Com que tenia accés al pis hi podria haver carregat el cos de l’Helena mentre la Montse estava fora de combat i tenir-la amagada al traster. Aquesta persona també podria haver preparat les evidències dels llumins i les capses buides de pastilles, coses de les quals la Montse no sospitaria res perquè ella no tenia res a amagar i feia cas del que li aconsellava la seva parella.

Les proves que incriminaven  la Montse eren purament circumstancials: els pèrits cal.ligràfics van descartar que la lletra dels anònims pogués ser seva i els forenses van determinar que era impossible que ella pogués carregar el cos de l’Helena, pujar-lo al terrat i llençar-lo daltabaix.
Però malgrat tot, el responsables judicials tenien totes les contradiccions de les declaracions de la Montse i insistien un i altre cop en demanar-li que confessés el que sabia, una situació davant la qual ella no sabia com reaccionar perquè no entenia res.

“...Déu del cel. No entenc res. Què està passant? Quins noms? Què volen?
I de la boirina pudenta i gelada del calabós, al jutjat. Tinc el cap embullat i la gelor amarada als ossos. De nou tornar enrere i recordar. Necessito temps. Tot sembla dat i beneït. Les peces encaixen erròniament. La incomprensió creix. La veritat s’esvaeix i el dictat de la sentència em cau a sobre com una llosa.
Déu del cel. Què està passant? Ajuda’m a entendre...”

(extracte del diari de la Montse a la presó)

Jo segueixo pensant que ella és innocent i em fa ràbia que no hagués estat prou forta per resistir la duresa psicològica de la presó, ni hagués tingut el cap prou clar per dubtar en algun moment del paper que estava jugant aquella persona de qui estava tan enamorada.
La seva feblesa psicològica, la constatació que tot anava per llarg, que tot era un complot contra ella del que no sabia com deslliurar-se, el dolor de sentir-se injustament acusada i la sensació de fer passar vergonya a la seva família, el record de la data que s’acostava (7 de maig) en la qual ja s’havia suïcidat el seu germà anys enrere, la passivitat del seu entorn més proper a l’hora de donar-li cap mena d’esperança... tot va anar-se acumulant i dintre seu es va aparèixer l’opció del suïcidi com un gran alliberament i així ho va acabar fent.

I un cop morta, el ja feixuc engranatge judicial va començar a alentir-se, van sorgir entrebancs, despeses per poder-se seguir personant en el cas... I, evidentment, un cop morta la principal sospitosa, qui podia mantenir l’interès i l’energia per seguir una lluita d’improbables resultats?
Mica a mica família i amics ens vam anar desgastant, cadascú va intentar continuar amb les seves vides i la pols va anar-se posant sobre aquest sumari que probablement mai quedarà resolt.

Qui va matar l’Helena Jubany?
Per què?

No tinc resposta demostrable per a aquestes preguntes, però segueixo posant la mà al foc per la Montse Careta, creient en la seva innocència i maleint que sigui possible que una persona innocent pugui caure en un parany com el que li van teixir a ella i sigui impossible sortir-se’n.

16 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Mare de Deu, no recordava el final i ara llegint-ho de nou també em venen records de quan ho vau viure.
Crec que amb aquest cas es demostra que hi ha gent que sap manipular als qui tenen al voltant i son més dèbils, i que la justícia -o diguem'ne, el sistema- no es preocupa en excés per aclarir fets que no afecten a gent "rellevant".
Com dius tu, la Montse i l'Helena son les víctimes del cas, segurament i pel que expliques a mans del Santi que, segons es veu se'n ha sortit "de rositas" com diuen en castellà.
Tan de bo aconseguissim que algú reobrís el cas i finalment es fes justícia, però crec que això és somiar truites.

Anna ha dit...

Mai oblidaré la primera visita a la presó....va ser com veure un ocell dins una gàbia, un pop fora de l´aigua...està clar que aquell no era el teu lloc...
Tinc claríssim que ets una víctima i crec que al final et va caure la vena dels ulls però sentir-te enganyada i veure que les peces ja estaven totes encaixades et va fer defallir...Quina llàstima...Montse...no tens ni idea de com la teva família ha seguit la lluita...una lluita que sovint, massa, trobava moltes portes tancades...
Els que creiem en tu sabem de la teva innocència i seguirem lluitant i fent tot el possible.
Petons de colors, allà on estiguis!!

Eladi Martínez ha dit...

Roger i Anna,
reescriure-ho i reviure-ho ha estat tornar a tenir la sensació d'incredulitat i injustícia per un fet que mai no hauria hagut d'anar d'aquesta manera però va ser impossible capgirar.

Anònim ha dit...

De qui es familiar en Santi??

Eladi Martínez ha dit...

"Anònim",
sembla que fas una pregunta de la que saps la resposta... Jo, no.

Eladi

Anònim ha dit...

Es familiar directe més ven dit es un nebot d'un dels grans o bons advocats que havia/ hi ha a Sabadell. Per aixo es varen tapar moltes coses i van rebotar a la pobre Montse.

Eladi Martínez ha dit...

"Anònim", això lliga perfectament amb el curs que van prendre els esdeveniments i amb la injustícia de la justícia si no tens calers o influències... malauradament.
Eladi

Anònim ha dit...

Concretament es diu Santiago Laiglesia Pla

Anna ha dit...

Nosaltres això ja ho sabíem des del primer moment, però al no ser de Sabadell desconeixem totalment els contactes familiars d´aquest individu...però tenim claríssim que aquí s´han tapat mooooltes coses que malauradament, crec que mai sortiran a la llum....

Anònim ha dit...

Ei! felicitats pel blog.He arribat fins aquí de casualitat a través de la història del crim de l'Helena,que com amant d'aquest tipus de casos m'ha captivat.És un totalment increíble.
Crec que potser el fet de ser amic de la Montse et fa perdre la perpectiva,perquè inclús en l'exposició que fas denotes que els indicis contra ella són més que contundents.Començant pel fet que la noia la maten des de casa seu i sembla que s'hi està allà durant 3 dies,sembla impossible que no sabés res. El fet de deixar tantes proves i fer-ho tant malament sembla clar que podria ser perquè no tenien previst marar-la,només utilitzar-la per alguna mena de joc estrany.Al reportatge de cuarto milenio diuen que la van intentar reanimar amb uns cables pelats. I també mostren les 2 caligrafies diferents de les cartes,una seria d'aquesta tal anna i l'altra de la Montse.
Un no sap mai en quina espiral pot caure una persona,per fantàstica que sigui,en aquest cas segurament conduida pel seu xicot. Potser va creure que el principi només era un joc i al final...

I un altre detall, primer dius que la coneixia (però no gaire). I resulta que abans del crim la truca 2 cops?

Eladi Martínez ha dit...

Anònim,
gràcies pel comentari i les felicitacions pel bloc.
És evident que jo escric des d'un punt de vista esbiaixat, però em sembla molt increïble que la Montse pogués fer una atrocitat així, coneixent-la com la coneixia.
També és evident que ningú no la va ajudar a sortir de la merda un cop s'hi va trobar fins a les orelles i que a tothom li va estar perfecte que ella es pengés i amb això es pogués tancar el cas.
I també és evident que mai no se sabrà la veritat a no ser que a algú algun dia li vingui un atac de remordiments i expliqui alguna cosa que mai no ha explicat...
A reveure!
Eladi
P.S. No he vist aquest reportatge que em dius a Cuarto Milenio

Anònim ha dit...

...faltaría la peça més important: el mobil.
Sembla que no va ser un acte impulsiu sinó molt ben planificat, quin hauría estat el motiu??

Carolina Ibac ha dit...

Interessants les aportacions del tal anònim... però un anònim s'amaga... i si s'amaga és per por i coneix qui era un dels imputats i les seves influències.

Eladi i Anna, jo també penso que la Montse va morir d'amor...

Eladi Martínez ha dit...

Anònim... no hi ha un mòbil i està clar que va ser un acte llargament i minuciosament planificat... Però per sortir d'aquest put mort necessitem que algú hi aporti llum...
Alguna proposta? pista?
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Carolina, com tu pensem que la Montse era totalment innocent i llavors hauríem de poder trobar algun fil que ens acostés a la primera pregunta "Qui va matar l'Helena Jubany i per què?"
Eladi

Pablo N ha dit...

Buf! Tot plegat és increible de creure. Coses clares que raono a partir dels fets:
- segurament va ser un joc macabre que no havia d'acabar amb la mort de ningú però es va anar de les mans quedant l'Helena molt afectada. La mort de l'Helena és la solució que van trobar per sortir del pas.
- Per suposat hi ha un home involucrat i una dona, com a mínim. Si la lletra no és de la Montse aquí hi ha molta gent "de rositas" al carrer.
- "cegado de amor" és una frase que en el cas de la Montse és literal. Tant i com per dir mentires i donar l'esquena als seus familiars i amics per defensar un dels culpables al que tenia molt a prop.
- Això és una intuició Eladi, però del que escrius no podria dir-te si la Montse va estar involucrada en el joc.macabre amb l'Helena enganyada pels assasins. Del que si estic segur és que una persona així no va participar en la precipitació del cos de l'Helena pel forat provocant-li la mort.
- I una última reflexió. La injusticia d'aquest pais fa que hagin 2 morts i uns assasins (per una banda directes i per l'altra inductors) al carrer i 2 famílies destrozades que saben que no s'ha fet justícia.
Pablo