Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

25 de gen. 2015

Qui era la Montse Careta? (1a part)

La Montse Careta era una amiga nostra amb qui vam fer molts anys de monitors al MIJAC Valldaura.
Era una persona diferent, íntegra, sòlida, sensible...
Reservada, solitària, humil, discreta...
Intel.ligent, lluitadora, responsable, educada...
Soferta, solidària, generosa i, per sobre de tot, una MOLT BONA PERSONA.

De família molt humil i perseguida per la desgràcia. El pare i el seu germà gran van morir abans d'hora (el germà es va suïcidar força jove) i van deixar les 4 dones de la casa soles: la mare Josefina i les tres germanes: Imma, Montse i Anna. I la Montse va decidir lluitar com una formigueta per tirar endavant els seus estudis de magisteri i fer-se un futur com a mestra, mentre formava part del MIJAC Valldaura com a monitora.

Allà al cau del MIJAC Valldaura vam compartir moltes hores. Ella se l'estimava com si fos casa seva. A part de les hores d'esplai, s'hi havia passat moltes estones estudiant i fins i tot alguna vegada s'hi havia quedat a dormir. D'aquells anys en va sortir una relació propera a l'amistat, curulla de simpatia i sobretot d'un gran respecte mutu. Mai no vam acabar d'aprofundir en la seva intimitat perquè ella era exageradament reservada, però teníem un tracte molt proper i sabíem que podíem comptar els uns amb els altres.

Ningú no pot negar que era peculiar, especial, un xic rodamón i fins i tot una mica estranya: no deixava ningú indiferent. Però per sobre de tot això era una BONA PERSONA, incapaç de fer mal a una mosca ni d'aixafar una formiga. Era diferent, però ens va demostrar que ser diferent no és dolent.

Fent de monitors al seu costat vam aprendre d'ella moltíssimes coses: el respecte per la natura i els animals, l'amor als infants i a la llibertat, la humilitat, l'educació, la valentia, la tolerància...
Sempre va estimar i ajudar tothom i va compartir el que tenia amb els que ho necessitaven més que ella.

Al cap dels anys va acabar la carrera, va entrar a treballar a través de les llistes d'interinatge i va trobar feina a Sabadell, on es va instal.lar, s'hi va llogar un pis i va començar a fer relacions amb gent d'allà: de l'escola, d'un centre excursionista... Sabíem coses d'ella molt de tant en tant i l'última temporada vam saber que havia començat una relació amb un noi de qui estava molt enamorada. Ella que mai no havia compartit la seva intimitat amb ningú ni havia tingut cap relació de parella, finalment havia trobat la seva mitja taronja i estava pletòrica...

Perquè es vegi quin concepte teníem l'un de l'altre, he trobat dos textos que vam intercanviar l'any 1993. Un poema que vaig fer-li jo i es titulava "Rematadament grillada" i un text que un dia em va deixar a la bústia i jo recordo com el de "El cuquet de l'enyor".
I per recordar-la un parell de fotos de la seva etapa de monitora.

REMATADAMENT GRILLADA (28-7-93)
Tens un somni dins del cap que no t’hi cap
i aquest somni és ser feliç donant la vida.
Ni la sort no et va deixar triar el moment
i has nascut fora del temps que portes dintre.

Ningú veu el que tu veus amb els teus ulls,
ningú sent batecs tan forts dins del seu pit,
ningú està tan rematadament “grillat”
i se’n fot d’estar “grillat” com tu te’n fots.

I regales la misèria entre els que et veuen com un ric
i desprècies els estúpids que es vigilen el melic.
Zigzagueges per la vida sens mirar gaire per tu.
T’has fet la vida a la mida i ningú més no hi pot entrar.

Campanades de dolor la vida et dóna de regal
i tu et guardes el dolor amb tot l’egoisme.
I consoles el qui plora però no et mires al mirall.
Veuries que el cor et plora i que ningú et sap consolar.

EL CUQUET DE L’ENYOR (14-9-93)
Eladi, necessito dir-te una cosa. No t'estranyis que ho faci a través d’aquest tros de full, bé, ja em coneixes... jo sóc així de tallada, però la veritat és que tampoc he trobat el moment idoni per fer-ho. Agraeixo la teva manera de fer, tendra i sincera, el ferm suport que m’has donat i el que trobo estant al teu costat. De tu sempre tinc una grata recordança i ben endins el cuquet de l’enyor. I tot això, prescindint del meu estat d’ànim, és un sentiment perenne.

T'estima.
Montse



3 comentaris:

Anna ha dit...

Eladi, quina radiografia tant perfecte de com era la Montse...quins records....tots bons...d´una bona persona, d´una bona amiga, d´una bona companya que sempre pensava amb els altres abans que per ella...

Eladi Martínez ha dit...

Anna, està clar que estem d'acord. De fet per redactar aquesta notícia vaig llegir i aprofitar alguns fragments d'escrits que vam fer tu i jo a mitges en el moment d ela seva mort.
Eladi

Ningún nombre mostrado ha dit...

Hola Eladi,
acabo d'enviar-te un correu a emarti12@xtec.cat. Espero que l'hagis rebut, ja que fa temps que vas publicar aquesta entrada i no sé si mantens activada l'adreça electrònica.
Quedo a l'espera de la teva resposta,

Roser Giménez