Via Catalana

Aquest 11 de setembre de 2013 tenim una altra cita amb la història.
Després de la multitudinària i emotiva manifestació de l'any passat a Barcelona amb 1.500.000 de persones darrera de la pancarta "CATALUNYA: NOU ESTAT D'EUROPA" reivindicant de manera pacífica, cívica i festiva l'anhel d'independència de tto un país...
...aquest any fem la VIA CATALANA: una cadena humana que enllaçarà centenars de milers de catalans des d'una punta a l'altra del país.
A casa meva hi anirem tots 4 formant part dels autocars que s'han organitzat des de "Calders x Independència" i ens ha tocat el tram de Pont de Molins (prop de Figueres).
Des d'aquí animo tothom qui estigui mínimament sensibilitzat per la causa del dret a decidir i de la independència de Catalunya a que s'uneixi a aquest ambiciós projecte per demostrar al món sencer que tenim clar el que volem i ho volem aviat.
Visca Catalunya lliure!

La creativitat...

  “La creativitat és
 la intel.ligència 
divertint-se”
Quina frase tan estimulant!!!
Fa uns dies vaig trobar aquesta cita atribuïda a Albert Einstein al facebook ("Rinoazul, marketing digital"). La cita era un comentari al vídeo que us reprodueixo al final de la notícia.
Aquest vídeo també em va entusiasmar (una versió de la cançó “When I’m gone” de la comèdia musical Picht Perfect, interpretada per 4 joves només a capella i amb les percussions d’uns gots i les seves mans).
Tot plegat em va agradar molt.

Vaig remenar una mica per internet i vaig trobar la genial imatge que il.lustra la notícia (que com sospitava és de Tang Yau Hoong, artista malaisi que ja ha sortit un parell de cops en aquest bloc: 1 i 2).
També vaig trobar un article d’una web anomenada www.puromarketing.com on Robert Barber reflexionava una mica sobre aquest tema de la creativitat. Us faig uns destacats i us enllaço l’article per si el voleu consultar.

Segons Einstein, quan les persones reflectim la nostra intel.ligència en actes creatius alliberem àrees importants del nostre cervell.
Si els espais de treball permeten alliberar la creativitat dels treballadors s’aconsegueixen diverses fites com:

• Es produeix una major cohesió de l’equip de treball.
• S’incrementa el sentiment de pertinença a un projecte global.
• La competitivitat grupal redueix la individual.
• Es desenvolupen  propostes des de tots els àmbits.
• Millora la resistència a les crisis.
• Es redueixen les baixes per estrés.
• S’aconsegueix retenir el talent dins de l’empresa.

Si la direcció de l’empresa sap motivar els treballadors amb estímuls positius (no els “negatius” en forma d’amenaces o càstigs) les decisions són més creatives i es busca l’efectivitat a curt i mitjà termini. Hi ha més planificació i es redueixen els errors de gestió. I a més a més, en aquesta dinàmica apareixen valors com l’amistat, el companyerisme, la superació...

No us sembla molt interessant?
Potser per això m'agrada tant la meva feina... perquè em permet ser creatiu cada dia...
Mentre hi reflexioneu us deixo amb el vídeo que us havia promès, aquell que a algú li va suscitar el comentari de... "La creativitat és la intel.ligència divertint-se"

20 anys de música en català

El juny de 2013 la revista enderrock celebrava els 20 anys d'existència amb un número especial.
Entre altres coses feia un recull dels millors discos en català d'aquests 20 anys. Una grup de periodistes musicals ha fet una selecció dels discos més destacats, especificant els 10 millors de cada any i atorgant el títol honorífic de "millor disc de l'any" a un d'aquests 10.
Com que sóc un important consumidor de música en català vaig tenir curiositat per mirar quins eren aquests 200 millors discos dels darrers 20 anys i vaig descobrir que:

* Tinc 60 d'aquests 200 discos (un 30 % del total).
* Cada any he comprat algun dels considerats 10 millors discos de l'any excepte l'any 2005.
* Tres anys vaig coincidir en la meitat dels seleccionats i vaig arribar a tenir fins a 5 dels 10 millors discos (1994, 2003 i 2011). La resta dels anys el número de discos comprats (dels 10 millors) va oscil.lar entre 1 i 4.
* 7 anys vaig comprar el que va ser considerat el millor disc de l'any:

• 1993.- LLUÍS LLACH: "Un pont de mar blava"
• 1994.- UMPAH-PAH: "Bordell"
• 1998.- SOPA DE CABRA: "Nou"
• 2000.- LAX'N'BUSTO: "Llença't"
• 2007.- GOSSOS: "Oxigen"
• 2008.- MANEL: "Els millors professors europeus"
• 2009.- ELS AMICS DE LES ARTS: "Bed & Breakfast"

* La resta dels anys no vaig comprar "el millor", però us en selecciono un dels 10 millors que sí que vaig comprar:

• 1995.- JOAN AMÈRIC: "Ànima"
• 1996.- GOSSOS: "En privat"
• 1997.- SÍLVIA COMES I LÍDIA PUJOL: "Sílvia Comes i Lídia Pujol"
• 1999.- ADRIÀ PUNTÍ: "L'hora del pati"
• 2001.- QUIMI PORTET: "Acadèmia dels somnis"
• 2002.- SAPO: "Vatua"
• 2003.- DEPT: "Sensacions"
• 2004.- ELS PETS: "Agost"
• 2005: ---
• 2006.- MIQUEL ABRAS: "Entre mil vidres trencats"
• 2010.- PAU VALLVÉ: "2010"
• 2011.- MARIA COMA: "Magnòlia"
• 2012.- ELS AMICS DE LES ARTS: "Espècies per catalogar"

He buscat un enllaç a una cançó (però no us diré quina...) de cadascun dels discos esmentats en aquesta notícia que podeu escoltar clicant a l'enllaç. Si teniu curiositat podreu saber una mica més quin tipus de música m'agrada.
I ja està.

Bon rotllo: "Invincible" (Muse)

Aquesta notícia és una cançó.
I unes fotos molt entranyables.
I un sentiment a mig camí entre l'emoció, l'èpica, l'autoestima alta... dóna bon rotllo!
I va venir tot junt l'últim dia de feina d'aquest curs, en el claustre final. El Joan Costa (com a mínim amb la col.laboració de l'Anton Campos, no sé si hi havia més gent implicada) va preparar un vídeo de comiat de curs dividit en 2 parts. En la primera hi havia un bombardeig d'imatges de tot de coses que havíem fet aquest any a l'escola, dels més grans als més petits. I aquest vídeo ja feia pujar l'autoestima i dibuixava el somriure perquè ens feia adonar que havíem fet moltes coses i ben fetes.
I llavors venia la segona part...
Per a la segona part ja feia dies que el Joan anava empaitant els mestres i treballadors de l'escola i ens anava fent fotos de 2 en 2, fotos "diferents", en diferents llocs de l'escola, en situacions divertides, inusuals... Doncs amb totes aquestes fotos i unes altres de diferents espais del centre va fer un muntatge amb la cançó "Invincible" dels Muse.
La lletra de la cançó diu que "junts som invencibles" (togheter we're invincible) i com a cançó em va agradar molt, però la combinació de la cançó amb aquelles fotos va fer que a tots se'ns posessin els sentiments a flor de pell. I és que portem molts anys (en el meu cas, 22) treballant junts i amb molts ja s'estableixen relacions que van més enllà de la de companys de feina (que hem compartit alegries, tristeses, il.lusions i decepcions) i poc o molt també et surt el sentiment de pertinença a un projecte comú que t'has anat fent teu.
Tot això ho va saber copsar a la perfecció el Joan amb un muntatge deliciós. No us puc posar el vídeo sencer que ens van fer, però he fet unes quantes captures de fotos i si mireu aquestes fotos amb la música de fons, us podreu acostar a les sensacions que vaig tenir.
O sigui que, baixeu fins al vídeo del Youtube del final de la notícia, engegueu la cançó dels Muse i, quan comenci a sonar, comenceu a passar les fotos de l'àlbum de fotos que hi ha aquí sota (pantalla completa, és clar).
I gaudiu del conjunt!

Fernando Pessoa

Continuo la sèrie d'articles sobre els meus poetes preferits que vaig iniciar amb Joan Margarit i Miquel Martí i Pol (vida) i Miquel Martí i Pol (obra).
En aquest cas li toca a Fernando Pessoa.

FERNANDO PESSOA (1888-1935) és considerat un dels majors poetes en llengua portuguesa i un dels més ben valorats del segle XX a nivell mundial.
Va ser un personatge molt peculiar. Als 5 anys va quedar orfe de pare i poc després va anar a viure amb la mare a Sudàfrica fins als 17 anys, abans de decidir retornar sol a Lisboa. Va assolir un ampli coneixement de la llengua i cultura anglesa i dels grans autors clàssics grecs i llatins. Des de petit va manifestar por a la bogeria i tendència a profundes depressions. Tenia un caràcter reservat, fred en el tracte, propens a la soledat, distant, inaccessible...
Es va entregar totalment a la seva vocació d’escriptor i va renunciar a totes les coses (vida amorosa i social, guanys materials, reconeixements públics…). La seva vida és un acte de renuncia en favor de la seva obra literària.
El seu món exterior es redueix als trajectes de casa a la feina i a les tavernes del seu barri de Lisboa on no parava de fumar i beure copes d’aiguardent. Aquest alcoholisme creixent va anar minant la seva salut fins que el va dur a la tomba.
Per poder sobreviure va treballar com a redactor de correspondència estrangera en una empresa d’exportacions i va fer de traductor, feines modestes que li permetien un horari flexible i llibertat per dedicar-se a la seva escriptura.
Va participar en la creació de revistes modernistes i avantguardistes de vida efímera: Orpheu (1915), Portugal futurista (1917), Athena (1924).
Després d’anar acumulant fracàs rere fracàs, va viure el final de la seva vida en una mena d’exili interior, desanimat i enfonsat, sense parar de beure i fumar. El dia abans de morir, ingressat a l’hospital sense cura possible als 47 anys, va deixar escrit en un paperet: “I know not what tomorrow will bring” (No sé el que el demà em portarà).

La seva incapacitat per comunicar-se amb els altres era tal que es diu que només va poder compartir els seus pensaments i sentiments amb els seus “altres jo” interiors, aquesta veu múltiple que va habitar el seu “coração de ninguém” (cor de ningú). Com a conseqüència d’aquesta torturada vida interior van sorgir els HETERÒNIMS: va inventar diferents personalitats perfectament delimitades i caracteritzades tant a nivell personal (biografies) com literari (estils diferents) i va anar escrivint com si aquests diferents personatges existissin realment. La creació dels heterònims per a ell és una manera de sentir-ho tot de totes les maneres. Així va intentar donar veu  a les paradoxes i contradiccions d’una consciència dividida i fragmentada per explicar-se des de la coherència de les seves diverses veus interiors que li feien  impossible ser només un.
Els seus principals heterònims són: ALBERTO CAEIRO, RICARDO REIS, ÁLVARO DE CAMPOS i el propi FERNANDO PESSOA (ortònim).
A continuació faig una breu descripció de cadascun d’ells i transcric alguns fragments dels seus poemes (traduïts al castellà).
Per elaborar tota aquesta notícia m’he documentat amb el llibre: “Un corazón de nadie. Antología poética de Fernando Pessoa (1913-1935)”. Edición bilingüe de Ángel Campos Pámpano. Círculo de Lectores.

ALBERTO CAEIRO
El poeta de l’espontaneïtat, de l’instint que fa una poesia visceralment vivencial, construïda a partir de les impressions que rep del seu permanent contacte amb la natura. Suposa el retorn a l’home natural i primitiu. Utilitza un llenguatge directe, de pobresa lèxica i molt poca adjectivació. Segons ell, el veritable sentit ocult de les coses és el fet que no tinguin cap sentit ocult; les coses simplement existeixen, tota la resta és mentida.

No tengo ambiciones ni deseos.
Ser poeta no es una ambición mía.
Es mi manera de estar solo...

Leve, leve, muy leve,
un viento muy leve pasa,
y se va, siempre muy leve.
Y yo no sé lo que pienso
ni me importa saberlo...

Lo esencial es saber ver,
Saber ver sin ponerse a pensar,
Saber ver cuando se ve,
Y no pensar cuando se ve,
Ni ver cuando se piensa...

A veces me pongo a mirar una piedra.
No me pongo a pensar si siente.
No se me ocurre llamarla mi hermana.
Me gusta porque es una piedra,
me gusta porque no siente nada,
me gusta porque no tiene ningún parentesco conmigo...

El Tajo es más bello que el río que corre por mi aldea,
pero el Tajo no es más bello que el río que corre por mi aldea
porque el Tajo no es el río que corre por mi aldea...

No me importan las rimas. Rara vez
hay dos árboles iguales, uno junto a otro.
Pienso y escribo como las flores tienen color
pero con menos perfección en mi modo de
expresarme porque me falta la simplicidad divina
de no ser más que mi exterior...

RICARDO REIS
És clàssic en la seva poètica i en la seva filosofia: una concepció estoica, però bucòlica de les coses del món. Els seus textos són d’una gran cura formal exquisida i llatinitzant, farcida d’arcaismes lèxics i sintàctics. Fa una poesia mesurada, rigorosa, perfectament elaborada buscant la simetria i l’harmonia. S’esforça per assolir una certa calma interior.

Quien quiere poco, tiene todo; quien
nada, es libre; quien no tiene o desea,
hombre, es como los dioses...

Siéntate al sol. Abdica
Y sé rey de ti mismo...

En todo cuanto miré me quedé en parte.
Con todo cuanto vi, si pasa, paso.
La memoria no distingue,
De lo que vi, qué fui...

Mas, tal como es, gocemos del momento,
solemnes levemente en la alegría
y aguardando a la muerte
como quien la conoce...

No tengas nada en las manos
ni una memoria en el alma,
que cuando un día en tus manos
pongan el óbolo último,
cuando las manos te abran
nada se te caíga de ellas...

Maestro, son plácidas
todas las horas,
que malgastamos,
si al malgastarlas,
cual en un jarro,
ponemos flores.
Que no hay tristezas
ni hay alegrías
en nuestra vida.
Así, sepamos,
sabios incautos,
vivirla no,
sino pasarla
tranquilos, plácidos
siendo los niños
nuestros maestros;
Naturaleza
llene los ojos...

Los dioses son dioses
porque no se piensan...

ÁLVARO DE CAMPOS
Personatge complex, interessat per les màquines i les violentes realitzacions tècniques del seu temps. Poeta d’arrel futurista i influències de Whitman (el vers lliure, l’alliberament de l’esperit humà...) que també va passar etapes decadentistes i nihilistes.

Nunca, por más que viaje, por más que conozca,
al salir de un lugar, al llegar a un lugar, conocido o desconocido,
pierdo, al partir, al llegar, y en la línea móvil que los une,
la sensación de escalofrío, el miedo a lo nuevo, la náusea
-esa náusea que es el sentimiento cuando sabe que el cuerpo tiene el alma.
Treinta días de viaje, tres días de viaje, tres horas de viaje
-siempre la opresión se infiltra en el fondo de mi corazón.

Empiezo a conocerme. No existo.
Soy el intervalo entre lo que deseo ser y los demás me hicieron,
o la mitad de ese intervalo, porque además hay vida...
Soy esto, en fin...
Apaga la luz, cierra la puerta y deja de hacer ruido de zapatillas en el pasillo.
Quede sólo yo en el cuarto con el gran sosiego de mí mismo.
Es un universo barato.

FERNANDO PESSOA
El poeta del buit, del no-res, dels ambients tèrbols i misteriosos, dels diferents nivells de realitat dins d’un mateix poema, l’agnòstic, el metafísic, el poeta popular...


A VECES, Y EL SUEÑO ES TRISTE (fragment)
A veces, y el sueño es triste,
en mis deseos existe
lejanamente un país
donde ser feliz consiste
solamente en ser feliz.

Se vive como se nace,
sin querer y sin saber.

En esa ilusión de ser,
el tiempo muere y renace
sin que se sienta correr...

AUTOPSICOGRAFIA
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que en verdad siente.

Y, en el dolor que han leído,
a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido
sino sólo el que no tienen.

Y así en la vida se mete,
distrayendo a la razón,
y gira el tren de juguete
que se llama corazón.

TENGO TANTO SENTIMIENTO
Tengo tanto sentimiento
Que es frecuente persuadirme
De que soy sentimental,
Mas reconozco, al medirme,
Que todo esto es pensamiento
Que yo no sentí al final.

Tenemos, quienes vivimos,
Una vida que es vivida
Y otra vida que es pensada,
Y la única en que existimos
Es la que está dividida
Entre la cierta y la errada.

Mas a cuál de verdadera
O errada el nombre conviene
Nadie lo sabrá explicar;
Y vivimos de manera
Que la vida que uno tiene
Es la que él se ha de pensar.

NO QUIERO ROSAS MIENTRAS HAYA ROSAS (fragment)
No quiero rosas mientras haya rosas.
Las quiero cuando ya no las pueda haber.
¿Qué he de hacer con las rosas
Que puede cualquier mano coger?

Sólo quiero la noche si la aurora
La diluye en azul y rosicler.
Lo que mi alma ignora,
Eso es lo que quiero poseer...