"Núvols" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor...

Espero que us agradi!

NÚVOLS

L’Oleguer surt de casa i se’n va cap al bosc. 

És el camí que ha repetit un munt de vegades per anar a collir pinyes, a córrer, a passejar el Trap... o simplement per anar a fer un tomb quan ja no sap què més fer tancat a casa. Com avui, que hi va sol, només per estirar les cames, respirar aire pur i desenganxar-se de les pantalles.

Recorre els quatre carrers que el separen de l’inici del bosc, allà on hi ha aquella placeta amb els contenidors, i canvia l’asfalt per la pols i les pedres. Tan bon punt es troba envoltat d’arbres li canvia l’estat d’ànim. Se sent més lliure: feliç. La vista no para de trobar estímuls naturals que el posen de bon humor: la forma d’una branca alta d’un pi; aquell laberint que dibuixen les arrels que sobresurten del camí, com les venes en els braços d’alguns esportistes; les bales de palla que les màquines embaladores han deixat enmig dels camps com les fitxes d’un joc que els déus haguessin deixat a mitges... Tot ho troba bonic i inspirador i al cap de poca estona arriba a la clariana.

La va descobrir una dia per casualitat. Corria tot enriolat amb el seu gos i van ensopegar. Tots dos van acabar per terra jugant i amanyagant-se. El Trap li llepava la cara i ell intentava treure-se’l de sobre. Al final, va acabar estirat panxa enlaire amb el gos fent-li de coixí. Es va quedar mirant el cel i mica a mica es va anar relaxant, a mesura que les respiracions es calmaven. S’hi va trobar tan a gust, allà estirat, badant, mirant el cel...

L’endemà va tornar-hi sol i va buscar la mateixa posició. Però sense el coixí pelut era més incòmode i va anar canviant de lloc fins que en va trobar un d’ideal. Un racó on el relleu gairebé s’emmotllava a la forma de l’esquena i hi havia una mica d’herba a la part del cap. Allà estirat, va posar-se un altre cop a mirar els núvols. 

Era un exercici molt estimulant perquè, amb la imaginació, sempre era capaç de trobar alguna semblança a les formes indefinides que, mica a mica i per l’acció del vent, anaven evolucionant i transformant-se en noves formes. Només treballava la vista, però en el fons era com si s’ho estigués explicant a ell mateix en veu alta:

- Veus aquell petitó arrodonit? Doncs a la seva dreta, aquell tan allargassat és un camió. Veus? Al davant té la cabina i el conductor treu el braç per la finestra. I al darrera hi ha  el remolc, amb tres parells de rodes i el tub d’escapament que treu fum...

- I ara, mira: el camió s’està transformant i ja no és un camió. Ara és un rinoceront que aixeca el cap i amb la banya vol allunyar un estol d’ocells que se li havien posat al llom. Ho veus com gira el coll cap a l’esquena i se li veu la banya? I veus els ocells com arrenquen el vol?

- I ara els ocells ja han arribat a la muntanya del davant on hi ha unes màquines que estan excavant un túnel. Ho veus com el forat es va fent gran? I al final el forat és tan gran que la muntanya queda partida per la meitat. I ara ja no és una muntanya. Ara són dues veles d’un vaixell que el vent ha arrencat i s’enlairen cel amunt...

I així anava encadenant història rere història, interpretant al seu gust les formes canviants dels núvols de cotó fluix d’aquell cel d’estiu. Però també hi havia moments que quedava en silenci, submergit en els seus pensaments.

No se n’adonava, però a mesura que portava més estona allà estirat, el seu metabolisme anava alentint-se, la respiració es pausava i els músculs de la cara es relaxaven. Aquell exercici de tombar-se panxa enlaire i mirar els núvols li donava una pau i una tranquil·litat que segur que era més efectiva que totes les pastilles que els metges poguessin donar a la gent que patia dels nervis.

Tot això va rumiant l’Oleguer mentre arriba a la clariana. Busca el clot que ja ha anat agafant la forma del seu cos i s’hi acomoda. Uneix els dits de les mans per sota del clatell, tanca els ulls i fa una llarga exhalació.

Sembla que l’aire brut dels seus pulmons s’endugui les preocupacions i els neguits. Sembla que l’aire net que torna a omplir-los, arribi carregat de vitamines, energia i bones vibracions. O potser no. Potser només de calma i pau interior. L’olor de bosc li dibuixa un somriure a la cara.

I torna a pensar que si un dia fos metge o psicòleg, quan la gent li arribés explicant que està nerviosa pels problemes de la feina, de salut o familiars o perquè no arriben a final de mes i això els fa patir, els receptaria tombar-se a mirar els núvols.

I llavors obre els ulls i passeja la mirada d’esquerra a dreta, com si llegís un conte. I sempre hi ha un moment que, d’entre les formes irregulars, li crida l’atenció una silueta coneguda. I, com més la va mirant, més la reconeix. I, a còpia d’observar-la, la imaginació va omplint els buits i la va farcint de més i més detalls. Fins que arriba un moment que se’n fa creus de no haver-ho identificat abans.

El vent sempre acaba emportant-se aquell núvol lentament, però de manera inexorable. Busca algun punt de referència i comprova com el núvol cada cop és més lluny o més a prop d’aquell punt. I a mesura que es desplaça, s’esfilagarsa i hi ha fragments que se’n desprenen o bé se n’hi afegeixen d’altres que provenen de núvols propers que s’han anat desfent. I llavors cada cop li costa més de reconèixer la figura inicial, fins que de sobte... Una nova forma truca a les portes de la seva fantasia. I s’hi fixa i s’hi concentra fins que acaba estant-ne del tot segur. I torna a iniciar el procés de farcir de detalls la forma que li ha semblat endevinar fins que li resulta absolutament rotunda.

L’Oleguer, mantenint el somriure relaxat, pensa que aquella distracció no depèn de res que pugui discriminar unes persones de les altres. No fan falta pantalles, ni wifi, ni bateria. No depèn del nivell d’estudis, ni d’ingressos, ni cal saber idiomes. Només cal imaginació i el moment de pausa per aturar el ritme frenètic del dia a dia i quedar-se una estona ajagut sobre el terra, badant.

Badar! Quina paraula! Un mot en vies d’extinció. Ja ningú no té temps de badar. Sempre s’ha d’estar fent alguna cosa. I quan no hi ha res a fer, es fan coses absurdes i estúpides davant d’una pantalla. Es van fent lliscar fotos o vídeos que en realitat no interessen ni poc ni molt. Sempre vivint dins d’alguna pantalla que ens allunya del nostre entorn immediat i real.

Quantes vegades li ha passat que ha vist alguna cosa que li ha cridat l’atenció i, quan ho ha volgut compartir amb el del seu costat, aquest no havia vist res perquè estava pendent de la pantalla. Ens passen coses pel costat i no ens n’adonem perquè no estem presents quan passen. Encara pitjor: hi som sense ser-hi. Segur que això no els passava als nostres avis. O besavis. Segur que ells també sabien gaudir d’aquest relaxant passatemps que és observar el cel sense fer res més. 

Tot això pensa l’Oleguer mentre mira els núvols. I és que a vegades, en comptes de jugar a descobrir formes, sembla que els núvols s’enduguin els pensaments a passejar. I llavors un pot anar divagant de l’un a l’altre, anar del present al futur o al passat, repensar, reflexionar sobre coses que ja han succeït, anticipar... Hi ha infinites possibilitats en aquest exercici de mirar els núvols.

Sí. Segur que fa moltes generacions que les persones aprofiten aquestes possibilitats. Segur que infants de totes les civilitzacions han fet aquest exercici que ara està fent ell. Estirar-se de cara al cel i deixar volar la imaginació. 

L’Oleguer tanca els ulls i pensa en la multitud de persones que deuen haver viscut en aquell indret abans que ell i que segurament algun dia es van estirar de cara amunt i es van posar a mirar els núvols. Potser el seu pare o la seva mare quan eren petits. Els seus avis. I els besavis. I els nens que fa cent anys vivien a la colònia i s’estiraven a la vora del riu quan sortien d’escola. I els que a l’edat mitjana anaven del mercat al monestir i baixaven a ajudar les mares a rentar la roba al riu i els pares a menar el bestiar, però sempre acabaven trobant un moment per estirar-se panxa enlaire i jugar a llegir els núvols. I segur que podria anar tirant enrere, enrere, fins els temps dels romans o dels ibers o de les coves prehistòriques...

A mesura que va tirant enrere en aquest exercici històric amb els ulls clucs, es nota més i més relaxat. La respiració és cada cop més lenta i profunda. Els músculs s’han anat abaltint i sembla que la connexió que uneix el cos i la ment es va afluixant per moments fins que inevitablement fa una capcinada.

És només un moment. Un instant. Encara que quan torna a obrir els ulls no té gens clar quanta estona ha passat. 

I torna a mirar el cel que ara li ofereix noves formes, diferents de les que hi havia abans que tanqués els ulls. Una colla de núvols petits s’acosten per l’esquerra a un núvol més gros que tapa el sol, però que té algunes escletxes per on se n’escapen uns quants rajos. Sembla ben bé un au fènix que està perdent les plomes mentre comença a cremar-se i un frare s’agenolla tot pregant per la seva ànima. 

L’Oleguer somriu orgullós d’haver estat capaç d’interpretar una imatge tan elaborada i amb tants de detalls i es concentra, encuriosit, per saber com evolucionarà. Aquells núvols petits s’han acabat afegint al núvol gros i ara ja no hi ha cap espai per on deixi passar la llum del sol i s’ha tornat una forma compacta i allargassada, però de contorns arrodonits. Deixa que el vent vagi redefinint les siluetes fins que se li apareix la figura d’un senglar amb uns petits ullals que sembla córrer en direcció a ponent. Per què deu córrer?

L’Oleguer amplia el camp visual i veu que el núvol que hi ha més a la dreta és un gos que corre en direcció al senglar. Deu ser el primer de la gossada, el capdavanter, el que ha trobat el rastre abans que els altres i s’hi ha llençat urgentment per encalçar-lo. Més amunt hi ha alguna petita volva d’algun núvol que s’ha anat desintegrant: són les pedres que els caçadors els llancen amb les fones.

Al cap de no res, el senglar ja no té forma de senglar. Mica a mica s’ha anat separant en dues campanes que toquen a morts. Potser toquen pel mateix senglar o potser és algú altre qui ha mort. Però no tindrà temps de veure-ho perquè per l’altre costat arriba un autèntic exèrcit de soldats a cavall que aixequen una gran polseguera. En un tres i no res aquest exèrcit engolirà les campanes i ja no hi haurà absoltes possibles. A l’Oleguer se li escapa una rialla. Avui l’espectacle és impressionant. Tindrà unes històries increïbles per explicar als seus germans quan esgranin faves a la vora del foc. 

L’àvia és qui explica les millors històries. En això no hi ha discussió. És la més vella de la família i les ha vistes de tots colors. Entre tot el que ha viscut i la seva imaginació, farceix unes històries que els mantenen a tots amb l’ai al cor. En la penombra de la cuina i amb el reflex de les flames ballant-los a les cares, tots l’escolten embadalits. Però, mica a mica, l’Oleguer s’ha anat erigint en un digne successor de l’àvia. I això ja és més sorprenent perquè la resta de germans, ni grans ni petits, no són pas capaços d’inventar-se relats tan rics i interessants com els que explica ell.

Alguna vegada se n’ha emportat algun a la clariana i l’ha fet jeure al seu costat per interpretar els núvols entre els dos. Però no ha trobat ningú que comparteixi ni la seva paciència, ni la seva curiositat, ni la seva imaginació. Al cap de poca estona se’n cansen i volen anar a tirar rocs als nius o fer una cursa per veure qui arriba abans a la font. O volen anar a collir figues o nespres o a banyar-se al riu. A ell també li agraden aquestes activitats, és clar, però no entén com no aconsegueixen interessar-se per la màgia dels núvols i les seves formes canviants.

Però l’Oleguer està convençut que no pot ser l’únic que gaudeixi d’aquell petit plaer. Segur que hi ha molta més gent que un moment o altre s’ha posat panxa enlaire a badar i a imaginar històries amb les formes del habitants del cel. Seguríssim. I aquesta és una distracció que no pot tenir data de caducitat. La podrà seguir practicant tota la vida, perquè sempre hi haurà núvols al cel i vent que els faci bellugar. I la podrà ensenyar als seus fills i aquests als fills dels seus fills.

Per moltes voltes que facin la Lluna i el Sol; per molt que canviï la manera de caçar o de tallar les pells o de fer els bols de terrissa; per molt lluny que es pugui arribar caminant dies i nits en direcció a llevant... una persona sempre podrà estirar-se al terra i alçar els ulls per mirar els núvols.

L’Oleguer és incapaç de projectar un futur que vagi més enllà dels fills dels seus fills. Fins i tot per a ell que té tanta imaginació és difícil fer aquest exercici. Però ho intenta i tanca els ulls per concentrar-se. Ell tindrà un fill a qui anomenarà Amalric que tindrà una filla que es dirà Blanca. La Blanca infantarà un nen anomenat Climent que al seu torn tindrà un fill de nom Egidi. L’Egidi serà el pare de la Gueralda, que al cap dels anys tindrà un Guim. El Guim tindrà un fill a qui posarà Onofre i aquest serà el pare d’un Urgell, que al seu torn serà el pare de la Violant. I la Violant serà la mare d’un nou Oleguer.

El cap li rodola després d’aquest esforç descomunal. Amb el pensament ha saltat deu generacions enllà. Li és impossible prendre consciència dels anys que han de passar perquè la seva profecia es faci realitat ni de com haurà canviat el món en tan de temps. Sap que aquest Oleguer ja no tindrà ni el més mínim coneixement de la seva existència. Ell mateix no pot recordar res que li hagin explicat més enllà dels pares dels seus pares. Però tanmateix està convençut que aquest Oleguer que viurà d’aquí a tants anys, si vol, podrà ajaçar-se en una clariana del bosc i fixar la vista als núvols per jugar a descobrir-hi formes i inventar històries.

“D’Oleguer a Oleguer” pensa. I somriu. I intenta imaginar-se aquest Oleguer que viurà d’aquí a centenars d’anys. No és capaç d’endevinar com anirà vestit, ni si viurà allà mateix o haurà viatjat mar enllà. Obre els ulls i busca l’ajuda del cel, però d’entrada no hi troba resposta fins que, de sobte...

Veu un Oleguer jove com ell, estirat al terra, amb el cap recolzat sobre un gos que per força haurà de ser blanc. I en aquell precís instant té la certesa que d’aquí molts anys encara hi haurà persones que es posaran d’esquena a terra i de cara al cel mirant els núvols. Se sent una baula més d’una cadena llarguíssima i percep una estranya emoció que li entela els ulls. Allà al cel, el vent ha provocat un subtil moviment al núvol que estava observant i li ha fet venir esgarrifances: li ha semblat ben bé que l’Oleguer del futur li picava l’ullet.