"Finestra" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera...

Espero que us agradi! 

FINESTRA

Fa dies que el Juli segueix aquella dona i se sap tots els seus moviments. Com menys sàpiga de la seva vida, millor. Però a hores d’ara ja sap que està casada i té dues filles. No l’hauria d’afectar, però saber-ho li fa una mica més difícil. Si es tractés d’un home no es qüestionaria tantes coses... Però llavors pensa en l’objectiu polític i en les injustícies que ha hagut de patir el seu poble durant tants anys. Tot forma part d’una lluita molt més gran. De país. Ell només és un soldat que compleix ordres. I aquella dona només és un objectiu polític.

Mastega obsessivament el xiclet de menta que ja comença a perdre el gust i només és una goma elàstica que fa que les seves mandíbules premin fort i li acabin provocant aquella enutjosa pressió a les temples. Vol enllestir el més aviat possible, llençar el xiclet i fugir. Arribar al refugi i, allà amagat, deixar passar uns dies fins que la situació es torni a calmar i pugui escapar quilòmetres enllà. Només és la seva primera acció, però tots estan convençuts que sortirà bé. Tot està calculat al mil·límetre i ha d’anar perfecte.

La dona surt del cotxe amb el diari a la mà com ha fet cada dia. Que sigui una dona de rutines tan fixes els facilita molt la feina. Ara seu al banc que queda sobre el bosc i es comença a fumar una cigarreta abans d’entrar a l’oficina. És el que ha fet cada dia i arriba el moment d’executar l’acció.

Ell també surt del cotxe i nota la fredor de la pistola dins de la butxaca. Mira a dreta i esquerra i no veu ningú. Avança amb pas segur cap al banc. Per fora se’l veu tranquil, però per dins el cor li batega a mil pulsacions i l’adrenalina està disparada. Té el dit al gallet i les idees molt clares. No hi haurà paraules. Només un tret a la nuca i ràpidament tornar al cotxe i fugir d’allà. Ha arribat l’hora.

En l’últim moment la dona es gira de manera imprevista. Potser ha sentit les passes o potser ha estat casualitat. El Juli veu la seva mirada aterrida quan li descobreix la pistola a la mà. Ell ja ha estirat el braç per disparar-li i ho fa davant d’uns ulls que desprenen por i imploren pietat. Però no en fa cas i dispara al front. Un tret precís. Un so esmorteït, un cercle perfecte i de cop un regalim vermell que surt a poc a poc i va baixant pel seu rostre mentre tot el seu cos perd les forces i la verticalitat.

Obre els ulls de cop! 

Està amarat de suor i el cor li batega frenèticament. Només era un malson, però ha estat tan real! El Juli mira al seu costat i sent la respiració rítmica de la Nati i el Nico. Això vol dir que no ha cridat. Millor. Fa dies que té aquests malsons i cada cop són més nítids i recurrents. Gira la vista cap a la finestra, però sap que ni apujant les persianes no podria gaudir de res més que un tros de cel massa il·luminat per mostrar-li cap estrella. Sap que ara li costarà tornar-se a adormir. Pensa en el dia que va entrar a l’organització. 

A la Facultat s’havia ficat en tots els grups independentistes d’acció política. Reunions, debats, conferències, actes de protesta més o menys pacífics... I un dia la Pili, el va posar en contacte amb l’Arkaitz i aquest el va portar a una reunió secreta. 

Va ser tot molt ràpid i gairebé no se n’havia adonat i ja estava dins. Com que va manifestar-se disposat a tot pel seu país, de seguida el van portar a una mena de campaments on van instruir-lo en tots els aspectes pràctics que calia dominar per formar part d’un escamot: tècniques d’observació, fabricació d’explosius, ús d’armes, supervivència bàsica, orientació en el bosc, resistència a tortures... De la nit al dia es va trobar com a integrant d’un comando de tres persones: la Nati, el Nico i ell. Es van instal·lar en un pis petit al poble de Granola i els van dir que havien d’aprendre a conviure i dur la logística del dia a dia perquè quan els toqués executar la seva primera acció ja ho tinguessin automatitzat. Anaven a comprar, feien la intendència i aprenien a dur les precaucions bàsiques en el seu dia a dia, sense anomenar-se mai pel nom i minimitzant el contacte amb els veïns. Havien d’aprendre a passar desapercebuts per allà on es movien.

Els van donar uns possibles objectius perquè aprenguessin a fer seguiments i planificar accions, tot i que sabien que no haurien d’executar-les, sinó que només formaven part d’un  programa d’entrenament. Van passar unes setmanes elaborant una estratègia d’acció amb possibles opcions ordenades de menor a major risc, amb tots els detalls de l’acció i plans de fugida. La van fer arribar als seus superiors perquè valoressin el seu progrés i la seva capacitació. I mentrestant els va tocar esperar.

Durant tot aquell temps de convivència, allunyats dels seus cercles habituals, els tres companys van anar aprofundint la seva relació i mantenien llargues converses sobre tots els temes. Van passar moltes hores parlant de la mateixa organització i els objectius polítics i, tot i que en aquests temes els tres defensaven sempre les tesis oficials sense fissures, el Juli va començar a tenir dubtes i recels que no gosava compartir.

Tenia vint-i-cinc anys i tota una vida per davant. Fins llavors havia defensat amb entusiasme les seves idees independentistes i havia participat en debats on havia intentat convèncer els qui pensaven diferent. Debatre, convèncer, protestar, interactuar... totes aquestes paraules ara havien quedat esborrades del seu mapa mental que es reduïa a callar, obeir i atemptar. I allò no el deixava estar bé amb si mateix.

Tancat en aquell pis amb els seus dos companys forçats, el seu espai de llibertat quedava reduït al que podia veure per les finestres. A vegades pensava que era com estar empresonat sense haver estat detingut. Però si en alguna de les accions que fessin el detinguessin i el jutgessin, amb crims de sang, llavors si que tindria presó real per anys i panys de la seva vida.

Internament es penedia d’haver pres una decisió equivocada quan va entrar a l’organització, però sortir-ne era pràcticament impossible. Històricament els que havien volgut abandonar-la havien estat repudiats de manera unànime. Alguns fins i tot ho havien pagat amb la vida i d’altres havien acabat escapant a l’altra punta de món per començar una nova vida lluny dels riscos de la pàtria i els patriotes.

El Juli es considerava una persona intel·ligent i pensava que hi havia d’haver una sortida possible. Amb vint-i-cinc anys no havia pogut gaudir de la vida com per arriscar-se a perdre-se-la en una cel·la o deixar-la en un taüt. Però havia de meditar molt bé les seves decisions abans de tornar-se a equivocar com havia fet el dia que es va entregar en cos i ànima a la lluita armada darrere d’uns objectius polítics.

Feia aquestes reflexions amb la mirada finestra enllà, quan els va arribar l’ordre per executar la seva primera víctima. Una dona, regidora d’un poble mitjà, del partit més antiindependentista de tots. Un objectiu fàcil. Sense escorta, poc coneguda, de rutines fixes. Havien d’estudiar-la unes setmanes i fer-ho abans de les eleccions. Un cop d’efecte.

Amb pocs dies de vigilància van confirmar que era un animal de costums, cosa que els facilitava molt la feina. L’opció més fàcil i neta era de bon matí, quan anava a treballar. A part de ser regidora a l’ajuntament, treballava en unes oficines d’una empresa de logística (T.O.R.) que estaven al final d’un polígon, l’última nau abans d’arribar al bosc. Cada dia aparcava a la mateixa cantonada, sortia amb el diari i seia uns minuts al banc de davant del bosc a fumar una cigarreta, abans d’entrar a treballar. 

Seria bufar i fer ampolles. Un tret precís i una sortida fàcil cap a l’autovia que en uns minuts els allunyaria del poble. A uns vint quilòmetres es desviarien per un camí forestal on tindrien preparat un segon vehicle. Estimbarien el primer en un lloc on a la policia li costaria trobar-lo. Després, amb l’altre vehicle, nets, anirien fins a Lletuga. Allà s’instal·larien unes setmanes en un pis d’estudiants que ja havien llogat i pel qual havien anat passant-hi estones per fer-se coneguts dels veïns i, per tant, gens sospitosos.

Només faltava decidir el dia i qui dispararia. El dia els vindria donat. La mà executora l’havien de decidir per sorteig. Però des que tenien el pla tancat, només pendent de data, el Juli no havia deixat de tenir aquells malsons. I quan es quedava desvetllat, mirant la finestra, fins que no el tornava a atrapar la son, donava voltes al futur que l’esperava com a assassí d’un grup terrorista. I tenia clar que era un cul de sac del que no podria escapar.

L’ambient dins el pis cada cop era més dens i silenciós. Cadascú acusava la tensió del desenllaç imminent a la seva manera, però a tots se’ls havien anat apaivagant les ganes de xerrar i cada cop passaven més estones tancats cadascú en els seus dilemes mentals. Només mantenien la logística bàsica: anaven a comprar, feien els àpats comuns i les rutines de seguretat perquè ningú sospités d’ells, inclosos els viatges a Lletuga i les comprovacions dels dos vehicles i les armes.

Finalment els va arribar l’ordre final: havien de fer-ho el divendres, l’últim dia de campanya. Just el dia abans de la jornada de reflexió, per rebentar les eleccions. Durant el sopar van fer el sorteig de qui dispararia i li va tocar al Juli. El Nico i la Nati el van felicitar com si embrutar-se les mans de sang fos un gran honor que el feia més patriota, però al Juli li va semblar notar en el seu entusiasme un cert alleujament per no haver de ser ells qui premessin el gallet.

Segur que per això aquesta nit ha dormit pitjor i el malson ha estat més real i angoixant que les altres vegades. Ha de trobar la manera d’evitar-ho, ha d’aconseguir que l’operació s’acabi avortant. No vol matar aquella dona. No vol llençar la seva vida per la borda. Només té vint-i-cinc anys i una vida per viure, tant si el seu país aconsegueix la independència com si no.

Pensa en totes les possibilitats que se li acudeixen per fer marxa enrere: escapar-se, entregar-se i delatar els seus companys i l’organització, simular una malaltia o autolesionar-se per no haver de ser el braç executor, equivocar-se -sense que es noti- per inutilitzar el pla d’actuació, fer una trucada anònima a la víctima perquè canviï les seves rutines i se salvi... El pitjor supòsit per als seus interessos és que l’organització l’enxampi i l’executi. El següent és que les forces de seguretat el detinguin i el portin a judici. Si ha de ser així, millor que sigui sense delictes de sang. Pertinença a grup terrorista i temptativa d’atemptat sempre seran més lleus que assassinat amb premeditació i traïdoria amb agreujant de terrorisme. Segur que haurà de passar per la presó, però si col·labora i es porta bé, no hauran de ser tants anys. Si hi entra havent matat una persona, es podrirà a la presó.

Torna a mirar per la finestra i observa les muntanyes i els boscos pels quals voldria passejar, fer llargues caminades amb els seus amics, gaudir de la natura, fer excursions amb bicicleta, buscar bolets, fer l’amor sota alzines centenàries, menjar-se entrepans i beure l’aigua més fresca de les fonts que ragen de la muntanya... totes les imatges que se li acudeixen tenen un tret comú: vida!

Vol viure. Viure per poder-ho explicar. I que aquesta pobra dona que ha de matar també pugui viure. Encara no sap com ho farà, però, dins del seu cap, cada cop té més clar que no la matarà. No és un terrorista. Un idealista, sí. Un fervent defensor de la independència, sí. Però no un assassí. 

Alguna cosa d’aquest garbuix interior deu haver traspuat de portes enfora perquè aquell dia, a l’hora de sopar, el Nico, amb la veu baixa que sempre utilitzen per parlar sota el volum alt de la tele que tapa les seves converses, li ha etzibat:

- Ho tens clar, tio? Seràs capaç de fotre-li un tret?

El Juli se l’ha mirat intensament als ulls, guanyant temps.

- Què passa, tio, em vols prendre l’honor? Ara vols fer-ho tu? Vols que repetim el sorteig?

- No, no. Està bé. Però últimament estàs tan callat i pensatiu que vull estar segur que ho tens clar i no ens deixaràs a l’estacada.

- Em sembla que tots estem més callats i és normal. S’acosta l’hora i no és una cosa que fem cada dia. No confies en mi?

- Confio en tu tant com tu confies en mi. Per força. Tampoc no ens coneixem tant. 

- Què passa, que tu tens dubtes i et penses que tots en tenim? -reacciona el Juli passant a l’atac per desviar l’atenció de sobre seu.

- Ves a la merda, fill de puta! -contesta aïrat, aixecant-se de la cadira.

- Eh, “machitos”, voleu calmar-vos tots dos i abaixar la veu -intervé la Nati-. A què ve ara aquest circ? Si esteu nerviosos, foteu-vos una palla i allibereu tensions. No deixaré que la cagueu ara per un excés de testosterona. Estem?

- Sí, sí, tranquil·la -contesta el Nico, molt més dòcil-. Perdoneu, jo també dec estar nerviós.

- No passa res. Està tot bé -ho acaba de seguida el Juli-. Un parell de dies més i haurem acabat. Espero que llavors puguem escampar la boira i ens toqui una mica l’aire.

- Així m’agrada. Doncs tots calmadets i tranquils com fins ara.

El sopar acaba sense cap més contratemps, però demostra que l’escamot camina sobre una línia fràgil de nerviosisme i desconfiança. I només són dimarts al vespre. Encara queden dos llargs dies per cometre l’atemptat.

La nit de dimarts a dimecres el Juli torna a tenir el malson de cada nit. Es desperta sobresaltat i es queda desvetllat mirant la finestra. Mentre està donant voltes a la seva situació sent que un dels dos companys s’aixeca per anar al lavabo. Amb els ulls mig aclucats comprova que és la Nati i quan torna l’espera amb els ulls ben oberts. La va trobar atractiva des del primer moment i ara que la veu arribar només amb les calces i una samarreta de tires, es posa calent. Ella el veu amb els ulls oberts i s’acosta al seu llit:

- Com és que no dorms? -li xiuxiueja a cau d’orella fent-li unes pessigolles terribles que alimenten la seva erecció.

En aquestes setmanes de convivència clandestina, el Juli ha sentit néixer cap a ella una atracció creixent que li sembla que podria ser corresposta. S’han produït situacions de tensió sexual en què no ha gosat fer un pas més per por de fer trontollar l’operació. Quan van fer l’entrenament els van dir que mai no s’havien d’enrotllar entre els membres del comando perquè allò ho podia enviar tot en orris. Però ara ell mentalment ja està fora de l’operació i sap que no s’acabarà executant. Porta molts dies sense atendre les seves necessitats sexuals ni afectives i està bastant segur que ella es troba igual. Si no, no s’hauria acostat fins el seu llit per xiuxiuejar-li a l’orella. Creu que poden tenir molts punts en comú, a part de les idees polítiques. Procurant no fer soroll, li obre el llençol, convidant-la a estirar-se al seu costat. És un moviment arriscat, però ella no s’ho rumia gaire i ràpidament s’hi ajau. Ell li agafa la cara acostant els seus llavis a la seva orella i li diu:

- Demà anem tots dos a Lletuga perquè ens vegin els veïns, oi?

Nota com tota la seva pell es carrega elèctricament davant de les pessigolles que li han provocat aquelles paraules a l’oïda i continua.

- Si vols, ara fem uns entrants i demà arribem fins a les postres.

I mentre li diu això li comença a passar els capcirons dels dits pel coll, va baixant entre els pits, cap al melic i acaba aturant-se a la goma de les calces.

- No sé si de dia ho veurem igual que ara de nit -gemega ella amb un fil de veu.

- No ho sé, però jo preferiria alliberar les tensions amb tu que no pas a base de palles, com has dit tu abans. Clar que si la palla me la fas tu... la cosa canvia.

Efectivament la nit acaba amb els dos masturbant-se mútuament i tornant cadascú al seu llit abans que el Nico s’adoni de res. La segona part de la nit, el Juli dorm com un tronc.

L’endemà al matí, després de la rutina diària, el Juli comenta que han d’anar al pis de Lletuga amb la Nati. El Nico s’ofereix per substituir-la, però la Nati diu que no pensa deixar-los anar a ells dos sols després de la picabaralla del sopar. El Nico protesta una mica, però poc. A mig matí, el Juli i la Nati es fiquen al cotxe per anar a passar unes hores a l’altre pis.

Només d’arribar se’n van disparats cap a l’habitació i fan l’amor sense presses, però amb tota la passió que han anat acumulant. És un acte d’urgència vital. Com si tots dos sabessin que, si el divendres la cosa surt malament, poden passar molt de temps sense gaudir d’una estona com aquella. I també és un acte de llibertat, una cosa que han decidit ells dos al marge de l’organització que els ordena la vida des de fa mesos.

- Ha estat genial! Feia mesos que no em sentia tan viu! -diu el Juli prenent la paraula després del sexe, cobrint-los als dos amb el llençol i acaronant-li la cara.

- Sí! Jo també necessitava una alegria. És massa dura la vida del soldat independentista.

- Tu t’hi veus per sempre portant aquesta vida?

- Uff, suposo que no, però no m’ho he plantejat. Aquí no saps gaire com hi entres i no saps com en sortiràs.

- Mentre no sigui amb els peus per davant.

- Això no! -li contesta ella i l’abraça fort- Tinc la sensació que en una altra vida podríem haver connectat.

- Doncs només tenim aquesta... Potser podríem intentar-ho en algun moment.

- Primer hem d’acabar la nostra primera acció. Llavors segur que ens deixaran descansar una temporada i allà podem anar-nos coneixent.

- Sí. D’acord -diu el Juli mentre li fa un petó.

El Juli té temptacions d’explicar-li els seus remordiments perquè li sembla que podrien ser correspostos, tal i com li va passar amb l’atracció sexual. Però no ho té tan clar i una relliscada en aquest tema sí que podria tenir conseqüències fatals. Ha d’estar-ne molt més segur per fer un pas tan decisiu.

S’aixequen una estona per dinar i sortir una mica pel barri amb les motxilles d’estudiants perquè els vegin els veïns. Abans de tornar a Granola, però, pugen a l’habitació i tornen a fer l’amor.

- Quan heu vingut amb el Nico també ho heu fet? -pregunta el Juli, penedint-se del que acaba de demanar tan aviat com les paraules han sortit de la seva boca.

- T’importaria?-li demana ella amb un punt d’incomoditat.

- No, no, que va. Era pura curiositat. No hi ha cap problema ni n’he de fer res. En tot cas, et juro que el dia que vam venir ell i jo no vam fer res.

I amb aquella sortida la fa riure i esborra la petita tensió que podria haver aparegut.

- Sou molt diferents, el Nico i tu. Molt diferents... En el món real crec que t’hauria triat a tu. I saps? El fet que tu siguis el que divendres ha de disparar... I un cop l’hagis mort... quin morbo follar-me un heroi del poble que ha arriscat la vida per tots nosaltres! A partir de divendres, prepara’t que aniré per tu.

- Ho esperaré! -respon el Juli, seguint-li el joc, però en realitat que ella estigui motivada per l’assassinat ha fet que la libido li hagi baixat unes quants graus.

El Juli decideix que, més que pensar en tenir sexe amb aquella dona que tant l’atrau, ha de pensar en com evitar tot el que es desencadenarà si divendres acaba disparant contra la regidora.

En el viatge de tornada parlen poc, però el Juli no pot evitar fer la pregunta:

- Davant del Nico, fem com si no hagués passat res, no?

- Evident, tio. Hem de seguir el manual. Res d’enrotllar-se entre els membres del comando. No se t’acudeixi fer-me petonets pel passadís.

- Entesos, entesos. Les coses clares. Però si t’enganxo pel pis i ell no hi és, tampoc no responc, eh? -i li pica l’ullet.

- Va, ara no te m’enamoris que divendres has d’estrenar la pistola i has d’estar concentrat. Si ho fas bé, ja tindràs el teu premi.

Definitivament pensa que no pot confiar que la Nati tingui els mateixos sentiments i objectius que té ell, més enllà dels ideals polítics compartits i la sang calenta. Més que mai, té clar que només ha de mirar per ell.

A la nit té el somni habitual en què mata la regidora al banc, però es barreja amb una segona part eròtica en què la Nati i ell fan l’amor de manera salvatge al pis de Lletuga, després de cometre l’assassinat. Quan el Nico els enxampa i desaprova la seva actitud, agafen una pistola cadascun i el maten. Dos morts pel preu d’un.

El Juli es desperta, trasbalsat com sempre, però evita mirar cap on dormen els seus companys i es gira de cara a la finestra, buscant-hi el camí cap a una llibertat que se li afigura cada cop més difícil.

El dijous el silenci es menja el pis de Granola. Tots tres estan més seriosos que mai i es parlen només amb monosíl·labs. Abans de dinar fan una reunió en què repassen tots els detalls de l’operatiu, inclosos els plans alternatius per si alguna cosa no surt bé a última hora. A la tarda fan una volta amb el cotxe fins a l’amagatall del segon vehicle. Comproven que està ben ocult i té gasolina. L’arranquen i fan un parell de quilòmetres pel camí forestal abans de tornar-lo a deixar com estava. Després comproven les armes, disparen alguns trets amb el silenciador, les desmunten i netegen i ho deixen tot a punt per l’endemà. 

Quan tornen d’aquesta excursió, inconscientment el Nico i la Nati comencen a tractar diferent el Juli, anticipant-se als seus desitjos i deslliurant-lo de totes les tasques per tal que pugui relaxar-se i concentrar-se en la responsabilitat que li espera al cap d’unes hores. Al final del sopar fan un brindis i li demanen si necessita res d’especial en la seva nit prèvia, si vol fer algun ritual o qualsevol altra cosa que li vingui de gust.

El Juli s’ho rumia un moment i diu que vol anar a donar una volta perquè li toqui la fresca. Com que el protocol dels atemptats no permet que qui ha de disparar es quedi sol, li demanen amb qui vol sortir. Ell demana que sigui el Nico, amb la mirada a terra per no veure la cara d’estranyesa i decepció que posa la Nati. Quan són a baix al carrer, però, li diu que no vol parlar, que només vol caminar i deixar esbargir els seus pensaments.

Van caminant l’un darrere l’altre amb les mans a la butxaca i fent una cigarreta de tant en tant. Passegen pel carrer comercial amb pas lent, badant davant dels aparadors i arriben a la plaça de l’ajuntament. El Juli s’atura davant una cartellera i comença a mirar tot el que  hi ha penjat. Informació dels cursos que es donen al Centre Cívic, agenda de concerts del pròxim mes, cartells de protesta contra els abusos sexuals, anuncis de venda de cotxes... S’ho va mirant tot amb molta atenció i interès i en un moment donat sembla que hi hagi alguna cosa que li cridi l’atenció, però de seguida recupera el seu posat habitual i continuen la passejada, ja de tornada al pis.

Quan arriben, la Nati els espera expectant i tots semblen estar més estranys que de costum.

- Vols que fem una partida de cartes? -proposa la Nati

- No cal. No patiu. Estic bé. Tinc clar el que he de fer demà. Aniré al lavabo, em rento les dents i em ficaré al llit, que si em desperto a mitja nit, ja tingui part de la feina feta.

- Com vulguis. Tu manes.

Amb la mà a la butxaca, el Juli enfila cap al lavabo on es tanca amb baldó i no en surt fins al cap d’una bona estona.

- Segur que li han agafat cagarrines -se’n fot el Nico-, no em crec que no estigui nerviós el primer dia que ha matar algú. Tu no ho estaries?

- Deixa’l en pau! Jo que sé si ho estaria. Suposo que sí, però cadascú és com és.

Al final se’n van tots tres al llit, però, malgrat estar estirats en silenci, són perfectament conscients que cap dels tres no dorm. Les hores passen lentes i els matalassos grinyolen cada cop que un d’ells, lluitant contra l’insomni, canvia de posició, però ningú no gosa ser el primer d’encetar una conversa.

Al final aconsegueixen fer alguna capcinada per esgotament. S’adormen una estona, es tornen a despertar, miren el rellotge i així van consumint aquella estranya nit que discorre a poc a poc. Quan el Juli veu que són dos quarts de sis, tot i que falta una hora perquè soni el despertador, ja no aguanta més i s’aixeca del llit. Immediatament les veus dels seus companys li demostren que també estan desperts i els tres s’encaminen cap a la cuina per preparar-se un esmorzar que els costarà d’empassar. Ha arribat el gran dia!

Mengen sense gana, lentament, sense obrir boca. El Juli no té ganes de parlar, però cap dels altres dos tampoc no sap com trencar l’incòmode silenci.

- Voleu que tornem a repassar el pla? -demana la Nati, per dir alguna cosa.

- No cal -contesta el Juli, lacònic.

Van decidir que sortirien de casa a les vuit i encara falta una hora i mitja. Cadascú es busca un racó al menjador i se submergeix en els seus pensaments. Una certa somnolència, producte dels nervis i del poc que han dormit, es va apoderant del grup i qui més qui menys fa una aclucada d’ulls. A tres quarts de vuit el Nico decideix que és hora d’activar-se.

- Vinga, tios, en marxa, comencem-nos a preparar.

Com que ja ho tenen tot preparat del dia abans, en un tres i no res estan a punt de sortir de casa. Cadascú porta una motxilla a l’esquena amb allò indispensable per si alguna cosa no surt bé i s’han de dispersar. El lloc de retrobada serà al pis de Lletuga però no hi han d’entrar fins les vuit del vespre, quan ja sigui fosc. Tots tres porten un buf al coll que es poden apujar per cobrir-se la cara. També porten gorres de llana i caputxa. És important que la cara se’ls vegi el mínim possible. Sempre hi ha càmeres de seguretat per tot arreu. El Juli porta una jaqueta marronosa i a la butxaca dreta hi duu la pistola carregada amb el silenciador posat. 

Abans d’entrar al cotxe es fan unes abraçades silencioses i es repeteixen consignes polítiques en veu baixa per animar-se. El Nico es posa al volant i la Nati al seu costat. El Juli al seient del darrere. Arrenquen i comencen la ruta que han estudiat tantes vegades.

- Anem massa d’hora -diu la Nati mirant el rellotge-. No podem arribar al pàrquing gaire abans que ella. Fes una volta per la ciutat per perdre uns minuts.

I el Nico, obedient i nerviós davant del canvi de plans, fa un cop de volant i es fica pel passeig principal disposat a arribar fins al final del poble i després desfer el camí per tornar a la ruta prevista. La seva maniobra brusca provoca la frenada del cotxe que els seguia i un llarg toc de clàxon.

- Què vols, malparit!? -s’exalta el Nico fent-li gestos pel retrovisor.

- Vols parar! Vols que se’n recordi de la teva cara i la nostra matrícula o què? Es tracta de passar desapercebuts. Tranquil·litza’t una mica i no facis tonteries o em posaré jo al volant.

- Està bé, està bé. No passa res. Però si em vols fer canviar de ruta, avisa’m una mica abans. Com anem de temps?

- Encara pots estar un quart d’hora donant voltes i després ja pots enfilar cap al polígon -contesta el Juli que sembla estranyament tranquil.

I així passen aquells minuts amb una ràdio de fons que ningú escolta i el Nico, ara sí, ben concentrat al volant, donant voltes per Granola fins que la Nati li indica que ja pot encaminar-se cap a l’objectiu.

De cop al Juli li entren una mena d’esgarrifances que no sap d’on li venen. Sens dubte són els nervis davant del que està a punt de succeir. No para de badallar sense son, es nota com una mica febril i mandrós. Sensacions estranyes que emmascaren tota la tensió que es va apoderant d’ell.

Quan entren al polígon, la Nati se’l mira a través del retrovisor i li diu:

- Vinga, fes-ho tot com ho hem planejat. Bona sort!

I s’encaminen cap a la zona d’aparcament davant de la nau de l’empresa T.O.R. El Nico aparca al lloc previst, just al moment que veuen sortir la regidora del cotxe, caminant amb el diari cap al banc on seu una estona cada matí. Màxima sincronització. No ho podien haver quadrat millor.

El Juli surt del cotxe i nota la fredor de la pistola dins de la butxaca. Mira a dreta i esquerra i no veu ningú. Avança amb pas segur cap al banc. Per fora se’l veu tranquil, però per dins el cor li batega a mil pulsacions i l’adrenalina està disparada. Té el dit al gallet i les idees molt clares. No hi haurà paraules. Ha arribat l’hora.

Quan li falten uns vint metres per arribar al banc, sent el soroll d’una porta d’un cotxe i es gira ràpidament. Veu una parella de policies que s’acosten al cotxe on el Nico i la Nati l’esperen. Ràpidament accelera el pas i s’esmuny per un corriol que s’endinsa al bosc, oblidant-se de la regidora per complet. Ja no pot veure l’aparcament, però sent com el cotxe dels seus companys arrenca vertiginosament i s’allunya a tota velocitat. Alguna cosa ha fallat i ara cadascú ha de salvar la pell i amagar-se fins que es reuneixin al vespre a Lletuga.

Però al Juli se’l veu estranyament tranquil i fins i tot amb una ombra de somriure als llavis. Avança amb pas decidit pel camí que, en baixada, travessa tot la zona boscosa que queda sota el polígon. Passa per una zona d’aiguamolls i llença la pistola en un lloc de difícil accés on espera que no la trobi mai ningú. Està decidit a no fer-la servir mai més.

De les setmanes que van estar fent vigilància, sap que aquell bosc té una sortida propera a una carretera comarcal, amb una pista forestal que la segueix en paral·lel. Al cap d’un parell de quilòmetres, aquesta pista arriba a una parada d’autobús. Quan està segur que ningú no el segueix, comença a córrer en comptes de caminar i al cap de mitja hora arriba a la parada. Consulta els horaris que hi ha penjats i veu que encara falten vint minuts perquè arribi el primer bus que el pot deixar a la capital. S’endinsa al bosc per tal que ningú no el vegi allà aturat i torna a aparèixer quan queda poc perquè li arribi el transport.

Paga el bitllet amb tota normalitat i busca un seient discret cap a la meitat del vehicle. Al cap de vint minuts ja és a l’estació d’autobusos de la capital i allà busca una altra companyia que fa viatges de llarg recorregut: vol allunyar-se el màxim possible.

Per sort, l’espera és curta i al cap d’un quart d’hora ja surt l’autocar que el conduirà durant pràcticament tot el dia fins l’altra punta de país. El seu pla de fuga està a punt de materialitzar-se i una gran excitació el recorre de cap a peus. Quan ahir al vespre, en el passeig nocturn amb el Nico va tenir la idea, li va semblar que podia ser un bon pla, però també hi havia moltes petites coses que podien sortir malament. Encara no vol cantar victòria i es manté alerta, esperant l’arribada d’aquell bus que li permetrà fugir definitivament. No només d’aquell lloc, sinó d’aquella vida de la que volia escapar.

Al cap d’uns minuts, ja dins del nou autocar amb destí a Telerriba, a uns 900 quilòmetres d’allà i amb unes tretze hores de viatge per davant, per primer cop es relaxa una mica i nota una estranya barreja de sentiments. És com un principi de borratxera en què el cansament i la tensió mental es confonen amb una triomfal sensació d’alleujament, com si sentís el ressò d’una gran onada que es va acostant però que encara està massa lluny. Tanca els ulls i recorda el cartell que li va encendre la guspira ahir al vespre a la plaça de l’ajuntament de Granola.

Era un cartell contra els abusos sexuals. Els denunciava i oferia un canal de whatsapp a les víctimes perquè s’hi comuniquessin si se sentien atacades. Prometia assistència immediata, discreta i segura. Va memoritzar el número i quan va arribar a casa es va tancar al lavabo amb el mòbil en silenci per escriure el missatge que li ha salvat la vida:

“Cada dia el meu oncle acompanya el meu germà a treballar a l’empresa TOR, al polígon de Marimon. Aparquem davant a les 8’45 i, quan el meu germà surt, el meu oncle em viola dins del cotxe. És una Citroen Berlingo de color vermell. Ja no puc més! Ajudeu-me!”

Somriu orgullós de si mateix i mira per la finestra aquell paisatge que va canviant mica a mica, però que, malgrat els canvis, manté l’essència més meravellosa de totes les que podria tenir. Feia setmanes i mesos que cada cop que mirava per la finestra, tenia la sensació d’estar en una presó. Ara mira a través del vidre del bus i només hi veu una cosa: llibertat!