"Tramuntana" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta...

Espero que us agradi! 

TRAMUNTANA

Som en un poblet costaner de l’Empordà. És una tarda assolellada de finals de febrer. El cel és d’un blau lluminós perquè la tramuntana bufa fort des de fa hores i s’ha emportat tots els núvols. I en plena tramuntanada, l’Artur puja al terrat del campanar. La camisa de quadres que porta per sobre d’un jersei negre se li infla i es converteix en vela que amenaça d’endur-se’l cel enllà, si s’hi queda gaire estona. 

Però no té por.

Sent una mena d’esgarrifança i aquelles pessigolles a l’estómac. Com quan puges al vaixell del parc d’atraccions en què et balanceges ben amunt: ara de cara, ara d’esquena. Quan arribes al punt més alt i comences a baixar, a l’alçada del melic s’acumula una sensació que barreja plaer i por a parts iguals. I somrius en el moment que tens una impressió de buit, com si escapessis del poder de la força de gravetat. I és genial.

L’Artur s’agafa fort a la barana metàl·lica i és conscient que, si es precipités des d’allà dalt, la caiguda seria vertiginosa i les conseqüències nefastes. Però no pateix. Només sent una ombra de prudència que la seva part sensata encara li imposa.

Perquè hi ha una part màgica i totalment irracional que per moments creix dins seu. I si fa cas d’aquesta part, s’imagina deixant-se anar i emprenent un vol impossible. A gran velocitat. Empès per aquest vent del nord que bufa desfermat. I s’imagina lleuger, travessant aquests cels blaus de l’Empordà, en un vol llarg i serè que li permetria gaudir del paisatge, sense cap por.

Mira a baix i veu una dona que l’assenyala i comença a cridar. La situació el disgusta, però intenta posar-se al seu lloc. 

Està veient un home de mitjana edat amb una camisa inflada pel vent i els cabells rinxolats esvalotats que li amaguen la cara (de jove li deien que s’assemblava al Carles Puyol). Un home que s’agafa a la barana i té feines per aguantar la posició davant la fortíssima ventada que, allà dalt, sembla encara més violenta. És fàcil que pensi que, si aquell home ha pujat a un lloc tan perillós en un moment tan desaconsellable, potser vol fer alguna bestiesa.

Deu tenir por. És clar.

Al cap d’una estona apareixen dues persones més, atretes pels crits i totes miren cap enlaire. Una d’elles agafa el mòbil. L’Artur està segur que truca al 112 i no li agrada. S’imagina que al cap d’una estona pot haver-hi una ambulància i vehicles de Mossos i Bombers a baix al carrer, parlant-li per un megàfon i ell només volia... De fet, no sap exactament què volia quan ha pujat al terrat del campanar.

Ha de pensar ràpid.

Qui no ha estat mai a l’Empordà en un dia de tramuntana forta, no es pot imaginar el que això significa. És un vent violent que pot bufar amb ratxes de més de 100 km/h. Costa avançar en contra del vent i les persones lleugeres, si fan un salt, cauen un tros enllà d’on eren abans d’aixecar els peus de terra. Evidentment qualsevol objecte que hi hagi a balcons i façanes que no estigui convenientment assegurat pot sortir volant i impactar fortament contra el terra o qui s’interposi en la seva trajectòria. I fins i tot els vehicles oscil·len contra la seva voluntat a les carreteres.

I enmig d’aquesta ventada, tenim l’Artur dalt del terrat. Agafat fortament a la barana i mirant contrariat les persones que l’observen des de baix. I tal com es temia, ara s’hi afegeix la sirena d’un vehicle d’emergència que s’acosta a tota velocitat.

I no sap què fer.

Podria baixar tranquil·lament al carrer i explicar a tothom que només volia veure el paisatge, que no pateixin i que perdonin les molèsties. Però no vol. Li fa vergonya. I mandra. I ràbia. Hauria de donar explicacions, la policia li faria preguntes i potser el detindrien.

La gent segueix mirant cap a dalt i ara té la sensació que ja l’han reconegut i es van dient els uns als altres “És l’Artur! És l’Artur!”. I és que tothom el coneix en aquell poblet.

Des que va arribar-hi, deu fer ja uns dos anys, es va fer conegut ràpidament.

* * *

Venia d’un poble de les Terres de l’Ebre i escapava d’un desengany amorós que s’havia convertit en una depressió. La vida al seu poble natal l’ofegava i va decidir posar quilòmetres pel mig i començar de bell nou en un lloc diferent.

Va anar a espetegar a aquell poblet de l’Empordà per casualitat. Camí de Figueres se li va encendre un pilot lluminós del cotxe que marcava avaria. Va aturar-se al primer poble i va buscar un taller mecànic. Li van dir que havia de deixar el cotxe fins l’endemà i va buscar un lloc per passar la nit. 

Va trobar una mena d’apartaments senzills que, en temporada baixa, sortien molt bé de preu. I mentre parlava amb la mestressa, una dona d’entre quaranta i cinquanta anys molt atractiva, es va sentir tan bé que va acabar demanant-li si es podia quedar a sopar allà.

La Marga no incloïa sopars amb el lloguer de l’apartament, però estava sola i avorrida. Aquell home semblava tan amable que va decidir que bé podia fer una excepció i el va convidar a sopar a casa seva.

Va ser un sopar ben agradable. Van beure’s una ampolla de vi, es van anar desinhibint i van decidir prendre una copa després de sopar. Una cosa va portar a l’altra i van acabar compartint llit en una nit de sexe més aviat discret que tots dos semblaven necessitar.

L’endemà es van llevar amb sensacions estranyes, però cap dels dos no va saber aturar-ho. Van començar a veure’s a totes hores i van acabar compartint pis. L’Artur era un manetes i a la Marga li anava bé tenir algú que es cuidés del manteniment dels apartaments. Era capaç de solucionar una avaria elèctrica i de pintar una habitació. Podia encarregar-se de totes les plantes del jardí i, si calia, podia acompanyar els turistes amb un cop de cotxe fins el Museu Dalí, el monestir de Sant Pere de Rodes o els Aiguamolls de l’Empordà.

Va ser una d’aquelles situacions que es van complicant mica a mica sense que n’acabis de ser del tot conscient. I al cap d’un temps l’un depenia de l’altre sense que hagués quedat gens clar si eren parella sentimental o laboral.

Això va fer que tot el poble se’l mirés amb desconfiança. Tothom s’estimava la Marga i no entenien que aquell aprofitat se li hagués instal·lat a casa. Ja ho diuen que val més caure en gràcia que ser graciós i l’Artur no va caure gens bé al poble. De caràcter més aviat sorrut i discret, tothom va interpretar els seus silencis de la pitjor manera possible i va quedar esquitxat per una mena de mala fama que, tot i no basar-se en cap evidència, va esdevenir una petja inesborrable.

Per això, quan al cap d’un any de ser al poble, la Marga va morir en un estrany accident, del qual ell va sortir-ne il·lès, tothom va sospitar-ne i va quedar condemnat a un aïllament generalitzat.

Ningú no s’hi relacionava, ningú no se’n refiava. La gent només hi tenia el tracte superficial imprescindible, un tracte fred i tens que ell percebia perfectament i corresponia.

I ara, aquell personatge misteriós i desagradable està dalt del campanar enmig de la tramuntanada... Segur que més d’un desitja que es deixi anar i s’estavelli contra el terra, per deixar de conviure amb la seva incòmoda presència.

* * *

- Li parla la policia. Aparti’s de la barana i baixi del terrat per l’escala interior. Estar aquí dalt amb aquest vent és molt perillós. Repeteixo: baixi immediatament i tothom tornarà a casa seva sense que ningú prengui mal.

Des del megàfon, la policia li ha adreçat aquelles paraules. Pensa que és ben fàcil: només ha de baixar i cadascú a casa seva. Però quan està a punt de seguir obedientment aquest primer pensament, sent dintre seu la punyetera veu i es queda aturat mentre el front se li arruga.

La veu li diu que no es refiï de ningú, que segur que és una trampa i si baixa el detindran. De cop la sang sembla bategar més calenta i més de pressa per les seves venes. Li apareix una sensació d’eufòria que l’empeny a arrencar-se la camisa i deixar-la a mercè del vent, que se l’endú com un estel foll cel enllà i provoca el pànic de tot el públic que n’està pendent.

L’Artur percep perfectament l’esglai dels seus veïns i gaudeix d’aquella sensació de poder. Ara mateix torna a sentir que podria llençar-se barana avall i no cauria al terra, sinó que marxaria volant. Se sent poderós. Se sent especial. Des que va deixar les pastilles verdes se sent molt millor. Ja no té gana i son a totes hores i no li tremolen les mans. Ha recuperat el timó.

A la merda les pastilles verdes!

Quan la Marga va morir, la doctora Vila li va dir que sobretot no deixés mai de prendre les pastilles verdes: una cada dia a l’hora d’anar a dormir. I ho va fer durant molt de temps sense estar-ne gens convençut. 

Afrontar la vida sense la Marga no va ser fàcil. Ell era un manetes capaç de fer moltes coses, però sense ningú que el dirigís no sabia per on començar. I al poble, a part de la doctora, ningú no volia saber res d’ell. Mica a mica van deixar de venir turistes perquè no se’n sortia tot sol amb la gestió dels apartaments. I quan va veure que cada cop entraven menys diners, va buscar algú que li comprés els apartaments i s’ho va vendre. Només se’n va quedar un per viure-hi i amb tot el que li van donar dels altres va pensar que en tindria prou per viure tota la vida. I per celebrar-ho va començar a beure.

Quan bevia estava més content. Després, al cap d’unes hores, ja no, però en el moment de la beguda, tot era senzill i esperançador. La vida era més alegre. Va anar deixant de ser constant amb les pastilles fins que va deixar-les del tot. Bevia, malvivia a l’apartament i de tant en tant anava a una barra americana de la carretera de Figueres on pagava per poder passar unes hores en braços d’una dona. Aquella era tota la seva vida social: les visites a la doctora Vila i a les noies de la barra americana, a les que demanava que es disfressessin de doctora. Així s’excitava més, pensant que s’ho feia amb ella, l’única persona que es preocupava una mica per ell.

* * *

El cap li ha marxat amb tots aquests pensaments i de cop el grinyol de la porta del campanar el retorna a la realitat. Dues persones amb uniforme entren a poc a poc, mirant-lo als ulls i parlant-li pausadament. Un és un mosso d’esquadra a qui no coneix. L’altre és el Juncà, el policia local del poble. Fa temps que s’eviten perquè no es poden ni veure. L’Artur somriu. Segur que li deu tocar molt els collons haver de venir a parlar amb ell.

- Artur, hauries d’anar baixant perquè hem d’assegurar tot el que hi hagi prop de la barana. Fa massa vent i és perillós.

El policia li ha parlat amb una veu neutra, intentant treure tota transcendència de la seva presència en aquell terrat. Com si no tingués res a veure amb ell i fos causada únicament pel fort vent que amenaça els vianants que passin per sota del campanar. En un primer moment l’ha sorprès aquest to, però de seguida s’ha posat alerta i no els ha deixat apropar.

- No us acosteu a mi o em fotré daltabaix -i per donar més força a les seves paraules ha passat les cames per sobre de la barana i ha quedat tot ell per la part de fora, d’esquena al carrer i de cara als policies.

- Tranquil, Artur, no facis cap bestiesa.

- Estava més tranquil sense vosaltres. Feu el que hagueu de fer i foteu al camp.

- Senyor, no podem marxar d’aquí si vostè no baixa amb nosaltres -pren la paraula el mosso d’esquadra, més jove, sota la mirada de desaprovació del Juncà-. És massa perillós estar prop de la barana amb aquest vent. Ha de baixar amb nosaltres...

- I si no baixo, què? -l’interromp-. Deixeu-me en pau i foteu al camp.

- Li repeteixo que és perillós estar aquí. Què podríem fer per vostè per convènce’l de baixar?

L’Artur queda sorprès davant la proposta. No estava preparat per negociar i ho troba divertit. Li venen al cap aquelles sèries i pel·lícules que ha vist tantes vegades on els segrestadors demanen un maletí ple de bitllets, un avió ple de combustible a l’aeroport, un camió ple d’armes o drogues... Però sempre acaben malament. Al final la policia fa veure que els porta el que demanen i llavors aprofiten per enganyar-los i els acaben detenint. O matant.

A ell no l’enganyaran tan fàcilment. Ell no necessita que li duguin res. I de fet tampoc no ha fet res malament. Només està al terrat del campanar i no compta que això sigui cap delicte greu. Però sent que, per moments, la situació se li està escapant de les mans perquè no vol entregar-se i baixar i donar-los la raó. No vol que el renyin i li facin mil preguntes i li parlin amb aquella condescendència que li fa venir ganes de vomitar. No saben res d’ell! No en tenen ni idea! Ningú no l’entén en aquell cony de poble. Només pot confiar en la doctora Vila... Això mateix!

- Vull parlar amb la doctora Vila. Porteu-me-la aquí. A ella sí que li faré cas.

Segueix sense tenir cap pla, però té la sensació d’haver xutat la pilota endavant i haver passat la responsabilitat als policies. Ara durant una estona no caldrà que pensi què ha de fer.

Els dos policies es retiren unes passes enrere i conversen en veu baixa. Després d’una petita pausa, el Juncà parla pel mòbil. Poca estona. Després fa dues passes cap a ell:

- La doctora està venint, Artur. Nosaltres t’hem fet cas i te la portarem. A veure si tu també compleixes i baixes cap al carrer. No volem que ningú prengui mal aquí. Estigues tranquil.

Ell no contesta i només somriu. 

* * *

Abans de la mort de la Marga, l’Artur amb prou feines sabia qui era la doctora Vila. Havia anat poquíssimes vegades a la seva consulta i per coses ben puntuals: una ferida infectada i unes angines el primer hivern.

Però després, quan es va quedar sol, el va venir a trobar als apartaments i es va interessar per ell. Com que es trobava molt aïllat i desorientat, va agrair la companyia i va baixar la guàrdia, explicant-li més coses de les que li hauria d’haver explicat. Al cap d’unes quantes visites, li va receptar unes pastilles verdes. L’Artur va llegir per sobre el prospecte fins que va retrobar les paraules “esquizofrènia” i “trastorn bipolar”. No era el primer cop que s’hi enfrontava i li van provocar una ganyota desagradable. La seva primera reacció va ser llençar-les i oblidar-se’n, però va pensar que allò l’allunyaria de la doctora.

Així doncs va acceptar començar aquell tractament amb la condició que li fes un seguiment setmanal. Cada setmana anava al consultori, els dimarts a la tarda, després de l’últim pacient. Durant mitja horeta parlaven una mica de com havia anat la setmana, si s’havia pres les pastilles, com es trobava... L’Artur sempre li parlava mirant-la fixament als ulls com si volgués xuclar-li l’ànima. Se sabia de memòria el seu rostre: els ulls de color marró fosc, la cara rodoneta i riallera amb aquella boca de dents ben blanques -les dues pales del mig més grosses i les altres més irregulars-, la piga sobre el llavi i la mitja melena despentinada. I la bata blanca, sota de la qual no acostumava a portar cap jersei.

A vegades, entre els botons de la bata li podia veure el color dels sostenidors i llavors, quan arribava a casa, buscava la roba interior de la Marga i es masturbava pensant en la doctora. Durant setmanes va somniar que un dia la visita acabaria amb una escena de sexe, però mai no va tenir el valor de fer el primer pas per provocar-ho. De tant en tant, ella alimentava involuntàriament les seves fantasies, somrient alegre davant d’algun comentari o tocant-li distretament el braç a l’hora d’acomiadar-se. Llavors ell es feia il·lusions, però amb el temps es va anar desencantant, va espaiar les visites i va començar a deixar la medicació.

Sense les pastilles va començar a notar petits canvis i la majoria eren positius. Es van acabar aquells petits tremolors que de tant en tant li dificultaven fer algunes tasques manuals. També va deixar de tenir tanta son i va recuperar part de la seva anterior vida nocturna: alguna pel·lícula, alguna escapada a la barra americana de Figueres...

Com a contrapartida, va tornar a sentir les veus. Els primers cops es va espantar i va reprendre la medicació, però ja no era constant i igualment les veus el visitaven de tant en tant o sigui que al final va deixar les pastilles del tot i va començar-hi a dialogar.

Un cop que estava passejant per uns camps, la veu li va demanar que matés un d’aquells gats que voltaven pels horts i ho va fer sense gaires dificultats. D’una puntada de peu al cap el va estabornir i després li va tirar una pedra ben grossa al damunt, esclafant-li el crani. Va ser el primer cop i el camí va quedar obert per a futures ocasions. L’excitació que va sentir quan va matar el gat va ser molt més satisfactòria que els remordiments puntuals que va sentir més tard. I així va començar a alimentar el seu cantó fosc, intentant materialitzar el que li proposaven les veus.

Va matar més animals, va ratllar cotxes, va punxar rodes, va robar... i les seves relacions sexuals quan anava a la barra americana, cada cop eren més violentes fins que un cop el proxeneta el va advertir que no es passés amb les noies o es passarien també amb ell. Va aprendre a deixar anar la bèstia un tros enllà, però sense passar-se de la ratlla. I sempre tancava els ulls i pensava que qui compartia llit amb ell en les seves excursions a la carretera de Figueres era la doctora.

I ara ella vindrà a salvar-lo al terrat. Se la imagina arribant amb la seva bata, sense cap jersei a sota i uns sostenidors de color vermell. Segur que li somriurà i li parlarà molt amablement. Hi pensa i nota un principi d’erecció. 

Però després pensa que no vindrà pas per ell, sinó pels policies. Que l’únic que intentarà serà enganyar-lo i fer-lo baixar. I de cop li puja una glopada d’ira que el fa sacsejar la barana i provoca un ensurt tant en els policies com en la gent que el mira des del carrer.

Al final tothom el vol enganyar. Tothom se’n riu d’ell. Ningú no l’estima. No se’n pot refiar de ningú. Un dia la farà ben grossa! Se’n recordaran d’ell tota la vida en aquell poble de merda!

El so d’uns talons a l’escala de cargol anuncia l’arribada d’un nou personatge a escena. L’Artur està convençut que serà la visita que espera i no pot evitar una cara de decepció quan la veu arribar ben abrigada i vestida de carrer. A la que treu el cap, la tramuntana li esvalota totalment els cabells i allò compensa una mica la seva desil·lusió.

- Hola, Artur, em deixa que m’acosti per parlar.

- Vagi amb compte amb el vent, doctora.

- Seuré al terra a prop seu, agafada a la barana. Crec que així estaré més segura.

I lluitant contra el vent va resseguint la paret fins a la barana i llavors va progressant agafada fins a seure a un parell de metres d’ell, ben agafada.

- No porta l’uniforme, doctora.

- No. No estava a la consulta. Estava a casa.

- I què feia?

- Preparava el sopar. Escudella. I vostè, què fa aquí?

- No ho sé -li respon sincerament-. He seguit un impuls que m’ha dut fins aquí.

- Segueix prenent-se les pastilles? -li demana, conscient que aquella pregunta pot contrariar-lo. Però necessita saber amb què se les ha d’haver.

- Ja fa un temps que no, doctora. Em feien tremolar les mans i sempre tenia son.

- Ho entenc, Artur, vingui un dia a la consulta i en podem buscar unes altres que no li provoquin aquests efectes secundaris.

- Sento veus, sap?

- Sí, en el seu cas, si no pren les pastilles es poden produir aquests fenòmens. Però no són veus reals. Vostè no n’ha de fer cas. Són al·lucinacions que fabrica el seu cervell quan es descompensa. És per culpa de reaccions químiques que, s’hi pren les pastilles, deixaran de produir-se.

- Potser sí...

- Li diuen res ara les veus?

- Em diuen que està molt guapa -i riu exageradament-. No, és broma. Això li dic jo, sense necessitar les veus. Sempre l’he trobada molt guapa.

- Gràcies, Artur. És molt amable. Creu que podríem baixar i continuar parlant a la consulta?

- No. Crec que, si baixés, aquells dos senyors tan simpàtics d’allà -i assenyala els dos policies a qui s’ha adreçat amb to burleta- m’agafarien i se m’endurien als seus despatxos a fer-me preguntes i potser alguna cosa més. Perquè dec ser molt dolent.

- No digui això. Vostè no és dolent.

- Tot el poble pensa que sóc dolent. Tothom pensa que vaig matar la Marga. Només ella i vostè m’han tractat bé.

- No és veritat. Segur que hi ha més gent que pensa com jo. Miri, podria parlar amb els policies perquè el vinguin a buscar els serveis mèdics i el duguin a un hospital fins que torni a prendre les pastilles i la seva conducta es normalitzi. Crec que podria arreglar-ho.

- Però és que tampoc no vull anar a un hospital. Jo voldria anar a casa i ja està. No he matat ningú. No he fet res. Només he pujat a aquest cony de terrat i ara em sembla que l’única opció de sortir-ne lliure és fotre’m daltabaix.

- Hi ha altres opcions, Artur. Si vol li puc donar una pastilla que el tranquil·litzarà i li farà veure que la situació no és tan complicada com li sembla. Vostè mateix ho ha dit molt bé: no ha fet res de dolent. No ha de passar-li res. Vol que li doni aquesta pastilla?

- Doctora, foti’s la pastilla... Perdoni. Vostè no es mereix que la tracti així. No. No vull la pastilla.

- D’acord. Què li sembla que podem fer, doncs?

- Res. Parlar vostè i jo, com quan venia a la consulta. Nosaltres sols. Que marxin els policies i tota aquesta gent de baix.

I mentre ho diu, mira cap a baix on la gent, malgrat el vent, continua esperant el desenllaç. Veu un cotxe de TV3 i un paio que l’enfoca amb una càmera. I encara pot estar content que amb la tramuntana poca gent surt de casa, sinó tindria tot el poble allà.

- Seria possible fer marxar la gent de baix? -demana la doctora als policies- I deixar-nos sols aquí al terrat?

Els policies es miren. Semblava que el mosso estava a punt de parlar, però el Juncà li ha fet un gest perquè no ho fes. Després ha dirigit la mà oberta als altres dos, com si els demanés que esperessin, i s’ha endut el seu company escala endins. Deuen haver de consultar-ho.

Al cap d’un parell de minuts tornen a aparèixer.

- La gent està a la via pública i no els ho podem prohibir. Només podem fer un cordó de seguretat que els allunyi una mica. Estaran un tros més enllà, però seguiran sent-hi. I nosaltres no podem abandonar el terrat. Hem de vetllar per la seva seguretat.

- Artur, em deixa que vagi a parlar un moment amb ells a veure si puc aconseguir una mica més de tranquil·litat?

- Afanyi’s.

La doctora s’aixeca sense deixar-se anar de la barana i fa el camí invers al que ha fet quan ha arribat. De cop l’Artur es torna a trobar sol i mira cap a baix. Veu el cotxe de policia just a sota i com els agents despleguen unes cintes de seguretat a uns vint metres d’allà i no deixen acostar ningú més a prop. Alguna cosa ha guanyat.

La doctora intenta negociar amb els policies. Els fa veure que aquell senyor no està armat ni sembla especialment perillós. Els explica que l’home li té confiança perquè l’ha tractat durant molt temps i que es veu capaç de fer-lo entrar en raó. Renuncia a la protecció que li ofereixen i assumeix les conseqüències que se’n puguin derivar per tal de poder tenir una mínima intimitat metge-pacient al terrat. Després d’això s’interessa per les conseqüències que tindrà l’Artur en el moment que baixi del terrat.

- Haurà de venir a comissaria a declarar. Això segur.

- Jo no el puc enganyar. Si deixa de confiar en mi ja no tindrem res a fer. I necessito poder dir-li alguna cosa que l’ajudi a baixar. No podrien prendre-li declaració aquí mateix i després permetre que jo l’acompanyés a casa.

- Els protocols...

- És un malalt mental -els interromp, molt seriosa-. En casos de malalts mentals els protocols es poden flexibilitzar. Consultin els seus superiors, si us plau. Si no, acabarem complicant una cosa que podria tenir una solució molt més fàcil.

Ningú no contesta les seves paraules i en aquell silenci se sent la veu inquieta de l’Artur.

- Doctora? Falta molt?

- De seguida vinc!

Ara s’adreça amb urgència als policies:

- He de tornar amb ell abans que s’impacienti. Consultin si es pot fer el que els he proposat. Estic segura que ho podran arreglar.

I, dit això torna a sortir cap a fora i, amb totes les precaucions, retorna a la posició d’abans, asseguda al terra i agafada a la barana, per parlar amb el seu pacient.

- Ara podrem estar una mica més tranquils i crec que, si no fa cap bestiesa, em deixaran que l’acompanyi a casa.

- Així de fàcil?

- Primer li prendran declaració aquí al vehicle mateix i després em deixaran que l’acompanyi a casa. Li sembla bé?

L’Artur no contesta. Estar en un cul de sac no li agradava, però tampoc no li agrada que tot s’acabi d’una manera discreta que ningú no recordi passat un temps. Ara que ha arribat tan lluny i ha generat tanta expectació, vol aprofitar-ho per fer-ne una de grossa. La veu li ha dit: “Has d’aprofitar el moment. O ara o mai!” I per tant, ara no pot ni vol acceptar un final feliç. O es llença ell o llença algú dels que hi ha al terrat... Només de pensar en aquestes possibilitats, nota com se li accelera el cor i la seva veu interior es posa contenta.

La doctora no li treu la vista de sobre durant tot aquest silenci i analitza els petits canvis que percep en les seves reaccions. Encara que es dedica a la medicina familiar, havia  estudiat psiquiatria i sap reconèixer els símptomes d’un brot psicòtic.

- No té fred, Artur? Vol que li demani una manta? Podria posar-se per la part de dins del terrat i abrigar-se amb la manta. Amb aquest vent la temperatura està baixant molt i el sol comença a declinar.

- Doncs ens haurem d’afanyar perquè si no, a les fosques, això no lluirà gens...

La doctora intenta no mostrar cap mena de reacció però li preocupa aquella resposta. Sap que, encara que ella mai no ho hagués vist abans, el seu pacient es pot descontrolar i ser capaç de qualsevol cosa.

- En què està pensant, Artur? 

- Vostè és molt llesta, doctora. Estic segur que em pot endevinar els pensaments... I li asseguro que no em farà falta cap manta.

I mentre diu aquestes paraules fa un gir sobre si mateix i durant una dècima de segon es deixa anar de la barana per tornar-se a agafar immediatament. La maniobra provoca un crit nerviós que fa que els policies surtin al terrat immediatament, però s’aturen quan veuen els senyals que els fa la doctora.

- No faci això, Artur, és molt perillós.

- Sí, ja ho sé, però sap què? Quan faig això em passa el fred de cop. Se m’activa la calefacció central -i riu, divertit de la seva pròpia broma-. Li puc demanar una cosa personal?

- I tant. Demani.

- Té parella, vostè?

La doctora Vila empassa saliva i pensa ràpidament com enfocar la resposta. La conversa pot desviar-se per viaranys perillosos i incòmodes que ella voldria evitar.

Els policies, seguint les indicacions mèdiques, tornen a sortir del terrat i es queden just darrere de la porta, atents a qualsevol soroll.

- És perillós, aquest Artur? -demana el mosso.

- És un autèntic fill de puta. No en tinc cap prova, però estic convençut que es va carregar la dona amb qui vivia...

El Juncà no té prou confiança per explicar-li intimitats al mosso i tampoc no poden distreure’s amb xerrameques. Però fa estona que no deixa de pensar en la mort de la Marga.

* * *

El Juncà es va acabar separant de la seva dona perquè ella va descobrir que tenia una aventura amb la Marga. 

Un dia la propietària dels apartaments havia trucat la policia perquè uns clients no volien sortir de l’habitació i cridaven molt. El Juncà hi va anar i va resoldre la situació. Es va endur aquella parella de joves francesos a prendre’ls declaració a les oficines i després va tornar a interessar-se per la Marga.

La va trobar molt trasbalsada i va decidir quedar-se una estona a fer-li companyia. Mentre prenien un te, va notar alguna cosa. Tenia experiència amb les dones i la va notar vulnerable. Una presa fàcil.

Va anar conduint la situació cap als seus interessos i li va dir que al vespre tornaria a passar. Va estar per ella uns quants dies, la va fer sentir important i protegida i la va anar seduint de manera subtil i pausada. Al cap d’unes setmanes, va caure als seus braços i van començar les trobades esporàdiques i discretes. Per a la Marga era tot passió i il·lusió, sense cap remordiment. Per al Juncà només era una altra aventura d’infidelitat matrimonial, però sabia com portar aquelles relacions.

Durant uns mesos tot va anar bé i el policia gestionava els tempos per no posar en perill el seu matrimoni i, al mateix temps, tenir contenta la Marga i gaudir de les ocasions en que podien coincidir. 

Tot va anar molt bé fins que va arribar l’Artur.

Amb aquell nouvingut instal·lat als apartaments, el Juncà va quedar relegat a un segon pla. I quan va fer un intent de fer valer els seus drets anteriors, de cop i volta la seva dona va començar a desconfiar d’ell i omplir-lo de preguntes.

No sabia d’on li havia arribat la informació, però estava convençut que l’Artur hi tenia alguna cosa a veure. Va haver de variar ràpidament d’estratègia per intentar salvar un matrimoni que s’ensorrava. I no ho va aconseguir.

Des de llavors va tenir sempre un ull posat en aquell home que li havia capgirat la vida. El seu posat esquerp i silenciós i la seva manca de conversa -i fins i tot d’empatia- li generaven  rebuig. En cap de les ocasions en què ho va intentar, però, no va aconseguir agafar-lo en falta. Tenia la documentació en regla, aparcava correctament i no creava cap problema al poble.

Li havia pres l’amant i havia fet saltar pels aires el seu matrimoni. I, a més de provocar-li una antipatia immediata, aquell malparit havia aconseguit que l’actitud de la Marga cap a ell canviés totalment. De cop i volta es va desfer l’encanteri i semblava que ja no se sentia atreta per ell. Va seguir sent atenta i simpàtica amb ell sempre que coincidien, però sense demostrar cap mena d’atractiu sexual ni l’admiració que dies enrere semblava professar-li. I, amb l’Artur rondant sempre per allà, li va ser del tot impossible reconstruir-ho.

Va començar a investigar-lo per trobar alguna porqueria de la seva vida anterior amb la qual pressionar-lo. Només va descobrir els seus orígens al Baix Ebre, un discret expedient acadèmic i un confús historial mèdic: res que pogués ser-li útil.

Sempre va desconfiar d’ell per una sensació de pell, però mai no va poder sustentar-la en res consistent. Ni tan sols quan la Marga va morir en un estrany accident de cotxe del qual ell va sortir-ne il·lès. 

Ell duia el cinturó posat i ella no. El cotxe va relliscar en una taca d’oli, quan frenava en un semàfor. Se’l va saltar i es va anar a estampar del cantó del copilot contra uns cotxes aparcats. Mort instantània per traumatisme cranioencefàlic. I l‘Artur només una fuetada cervical i una aparent pèrdua de memòria del moment de l’impacte.

Sempre va desconfiar, el Juncà. Sempre.

Perquè ell portava el cinturó posat i ella no? D’on va sortir aquella taca d’oli? Va intentar cridar l’atenció de tothom per aclarir aquells punts foscos, però ni els Mossos d’Esquadra, ni l’Ajuntament ni la companyia asseguradora van voler veure-hi res més que un fatal accident i no hi va haver cas.

Va fer analitzar les restes de la taca i eren d’oli de motoserra, però no hi havia constància de cap accident amb vessaments ni els veïns recordaven res que pogués indicar d’on havia sortit aquella trampa mortal. Evidentment l’Artur tenia motoserra, tot i que mig poble en tenia i era impossible demostrar que fos ell qui l’hagués vessada intencionadament.

I els cinturons... el Juncà va provar d’accedir al vehicle per estudiar si havien estat manipulats, però no va aconseguir-ho. Com que era un cotxe vell i el van declarar sinistre total, se’n va desfer de pressa sense que ningú no pogués seguir-ne el rastre.

Va intentar parlar amb el... se’n podia dir vidu? Havien formalitzat la seva relació? Va anar a donar-li el condol i va començar a fer-li preguntes per intentar trobar algun fil del qual tibar. Només va trobar silencis i fredor en un personatge que s’escudava en la pèrdua de memòria post-traumàtica i la depressió provocada per la mort de la seva parella. Però rere aquest escut, el Juncà podia notar el desafiament gelat de la seva mirada i el seu indiferent menyspreu. Com si li estigués dient: “La vaig matar. Tu ho saps, però no ho podràs demostrar mai...”

I parlant amb la noia de l’Ajuntament va descobrir que havien formalitzat la seva relació. S’havien declarat parella de fet i, per tant, ell s’havia convertit en l’hereu únic de tot el que tenia la Marga, inclòs el negoci dels apartaments.

* * *

- Actualment no tinc parella, Artur -li contesta finalment la doctora, aclucant els ulls per la violència del vent.

- Serà perquè vostè no vol. Sap una cosa... des que va morir la Marga...a vegades vaig a una barra americana i pago per tenir sexe... Li sembla malament?

- El sexe és una necessitat i jo no jutjaré la manera com vostè la satisfà, sempre que sigui una cosa consentida i legal.

- Sovint em sento sol. I no li parlo només de sexe... En aquest poble ningú no vol saber res de mi. Si morís...

- No digui això. Les veus li estan dient que es llenci daltabaix?

- No exactament... No és tan senzill... És difícil acontentar les veus... La primera vegada em van dir que matés un gat i ho vaig fer.

- I com es va sentir?

- Va ser una sensació fantàstica. Em vaig sentir poderós. Però al mateix temps vaig tenir por...

- És perillós fer cas de les veus. Hauria de reprendre la medicació. No fer-ho pot acabar tenint conseqüències molt desafortunades. Vostè té una malaltia mental, però pot tenir-la sota control i fer una vida normal. Ara bé, si no controla les reaccions químiques del seu cervell, pot ser perillós per vostè i pels qui l’envolten.

- Sap una cosa? Crec que passaré per sobre de la barana i seuré aquí al seu costat. Li sembla bé?

La doctora Vila sent un calfred instantani. No vol que aquell home desequilibrat se li acosti. El més assenyat seria avisar els dos policies que estan a només uns metres de distància. Però segur que allò desencadenaria una reacció airada de l’Artur i trencaria els ponts de diàleg o en el pitjor dels casos faria que es llancés al buit.

En silenci, veu com fa força amb els braços i passa les cames per sobre de la barana per seure a l’interior de la terrassa. Té molta por, però sap que ha de mantenir la calma per no provocar cap resposta estranya en aquell home malalt. Li ha de parlar. Una veu serena i tranquil·la pot mantenir el pacient més estable i esmorteir les seves veus interiors. Intenta trobar paraules que el puguin tranquil·litzar, però està tan nerviosa que no sap què dir. Així que finalment torna a ser ell qui pren la paraula.

- Sap una cosa, doctora? A vegades somio que tinc sexe amb vostè.

La mira als ulls per observar la seva reacció. La mira amb un somriure curiós i poderós, com qui observa les reaccions d’un ratolí al laboratori. Comprova com intenta controlar les seves emocions, però no se’n surt. Una lleugera dilatació de les pupil·les i les fosses nasals, un enrojolament de les galtes, un moviment nerviós de les mans... 

Olora la seva por. La seva part animal l’olora, igual com diuen que els gossos noten si una persona en té i llavors borden i s’abraonen sobre ella. Alguna cosa semblant li passa i de cop s’incorpora d’un salt i l’aixeca agafant-la fort amb els braços.

Tot passa molt de pressa.

Ella crida. Els policies surten. Ell la fa passar per sobre de la barana i la manté agafada per la cintura, però exposada a la caiguda.

La doctora s’agafa fort a la barana que té a l’esquena, mirant el buit sota els seus peus espaordida. Els policies intenten acostar-se per ajudar-la, però l’Artur els atura.

- Si us acosteu, la llenço avall!

- Tranquil, Artur, no facis cap bestiesa. Deixa-la anar -li diu el Juncà controlant la ràbia que se’l menja.

- Ves a la merda, Juncà -mastega les paraules-. T’agradaria estar al meu lloc ara? Fa tan bona olor, la doctora...

- Artur, no faci això -li demana ella intentant mantenir la calma, però amb un fil de veu que regalima terror-. Vostè no vol fer-me mal. Jo sempre l’he respectat i me l’aprecio. Deixi’m passar la barana i seguim parlant...

- El sol ja està marxant... Se’ns acaba el temps...

L’estreny fort i olora el seus cabells mentre mira, desafiant, el Juncà. Sap que el seu ha estat un moviment suïcida, que l’ha deixat totalment acorralat: o el detindran o acabarà precipitant-se al buit. Però per un instant s’aïlla de les veus i dels policies i només respira profundament. Es deixa inundar per aquella olor meravellosa que ha somiat tantes vegades i imaginava sempre que estava amb les dones de la barra americana... Però no pot allargar el moment perquè alguna cosa dins del seu cap li comença a reclamar urgència: “Acaba-ho ja. Abans que es faci fosc!”.

Acosta els llavis a l’orella de la doctora i li xiuxiueja:

- Tinc ganes d’abraçar-la. Agafi’s fort a la barana. Jo passaré per fora i m’abraçaré a vostè. Agafi’s fort perquè, si es deixa anar, caurem tots dos.

I sense més preàmbuls fa el que ha anunciat. Passa les cames per sobre de la barana i es posa davant de la doctora, encara agafat ell també. Ara veu de cara els policies, immòbils com estàtues de sal. Intercala els seus peus amb els d’ella i enganxa el seu cos al d’ella. Nota el tacte dels seus pits i torna a parlar-li a cau d’orella:

- Ara em deixaré anar de la barana i l’abraçaré. Agafi’s fort.

I ella només pot somicar:

- No ho faci, Artur. Caurem tots dos.

Ell està excitat, amb l’adrenalina disparada. Deu ser el que senten els paracaigudistes o els que fan pònting abans de llençar-se al buit. Li sembla que té accentuades totes les percepcions sensorials. Sent més intensa l’olor de la doctora, capta més viu el soroll del vent, nota més brillant la llum de les sirenes dels cotxes d’emergència que hi ha al carrer, percep més vermella la posta del sol que s’amaga rere les cases, sent la tremolor de la pell d’aquella dona que vol abraçar... Com si de la pell d’ella passés directament a la seva, però no de manera superficial, sinó per dins dels porus...

- Ara! -li xiuxiueja.

I treu els braços de la barana per enllaçar-los a l’esquena de la doctora, minimitzant l’espai que els separa, assolint una proximitat semblant a la que imagina que podrien tenir en una relació sexual. Acluca els ulls un instant, però els torna a obrir de seguida perquè desconfia dels policies. I ha fet bé perquè ja avançaven cap a ells. Ha d’actuar ràpid per capgirar la vulnerabilitat amb què es troba en aquell moment.

Amb una mà s’agafa fort a la barana i amb l’altra, amb la que encara està abraçant la doctora, fa una estrebada brusca i aconsegueix que les seves mans, ja cansades, se separin del ferro gelat. Ella, d’esquena al buit, intenta desesperadament agafar-se a la barana estirant els braços, però ell l’allunya separant-ne el seu cos. El vent ha perdut una mica d’intensitat, tot i que encara bufa fort i la temperatura, a mesura que el sol ha anat davallant, ha baixat molt.

L’Artur gira la mirada cap als policies que té a la seva esquena, més a prop del que voldria.

- Enrere! Si us acosteu, la deixo caure! Enrere, he dit!

Però ningú no es mou. Els policies, en tensió total, es mantenen immòbils. Estan a només dues passes de la barana. Si s’hi llencessin en una maniobra ràpida, podrien agafar-lo amb tota seguretat. Però ell deixaria caure la doctora.

L’Artur nota els músculs esgotats, s’adona que no trigarà a obrir la mà que manté agafada a la barana i aguanta tot el pes de la doctora i el seu propi, amb l’afegit del vent. S’adona que ja queda ben poca llum a l’horitzó i que ha arribat el moment de fer cas a les veus.

- Gràcies per tot, doctora.

La mira als ulls i la deixa anar. 

Veu els seus ulls com s’obren sorpresos pel fatal desenllaç. Una mirada que és més d’incomprensió que de por. I veu com la seva boca s’obre per fer un crit de caiguda final. Però ja no mira més la dona que cau, sinó que es gira ràpidament per veure com els policies s’abraonen sobre ell.

El Juncà està a tocar d’ell amb una mirada injectada d’odi. Amb un somriure, l’Artur es mira les mans que s’agafaven a la barana d’on s’ha deixat anar. S’aguanta només per la inèrcia, però la força de la gravetat guanyarà ràpidament la batalla si ningú no ho impedeix. Mira el policia amb curiositat. Serà capaç aquell home que tant l’odia d’agafar-lo per evitar que caigui?

El policia mira aquell desgraciat i veu com s’ha deixat anar de les mans, desafiant-lo un cop més, com tantes vegades ha fet des que va irrompre a la seva vida. La seva obligació com a policia seria agafar-lo, evitar que es precipités al buit i lliurar-lo a la justícia per l’homicidi que acaba de cometre. Els pensaments travessen el seu cap com llamps que l’enlluernen i conscientment decideix desoir-los.

El Juncà, que arriba a la barana una dècima de segon abans que el seu company mosso, ja no es un policia. És un home ferit i venjatiu que deixa de pensar i només empeny aquell fill de puta que el mira somrient des de la barana.

Tot passa de manera vertiginosa i pocs segons després que s’hagi precipitat el cos de la doctora, l’Artur nota com realment pot volar a gran velocitat pel cel de l’Empordà. 

Però el cel ja no és blau i el terra s’acosta tan de pressa que no té temps de deixar de somriure.