De petit em costava estudiar... Si m’haguessin portat al psicòleg segur que m’haurien trobat alguna cosa. Dislèxia, dèficit d’atenció o lateralitat creuada... Perquè hi havia coses que no hi havia manera que em quedessin clares...
Per exemple la dreta i l’esquerra. Jo tinc clar quina direcció és la que vull agafar, cap a la carnisseria aquesta, però tan pot ser que et digui “esquerra” com “dreta”. I és clar si t’he de fer de copilot al cotxe és molt fotut perquè et puc fer anar en direcció contrària o prohibida.
De xic m’intentaven donar estratègies i trucs perquè em quedés clar i no m’equivoqués mai. “Amb quina mà escrius? Doncs aquesta és la dreta!”, “A quina mà portes el rellotge? Doncs aquesta és l’esquerra!” Però llavors jo arribava a un trencall i si em deien que anés a l’esquerra, pensava si l’esquerra era la del rellotge o la que feia servir per escriure i al final no sabia per on havia de tirar.
I el mateix amb l’est i l’oest o el quart creixent i el quart minvant o, evidentment (perquè això no ho recordava ningú) amb el babord i l’estribord dels vaixells. Només hi havia una cosa que em va quedar perfectament gravada a la memòria i vaig ser capaç d’interpretar correctament tota la vida: la distància entre llamp i tro. Vaig aprendre-ho en una sortida d’esplai...
( . . . )
Havíem anat a passar el cap de setmana a la casa de colònies de Joanetes i a la nit, quan ja estàvem tots dins de les lliteres, va començar a ploure. Al cap d‘una estona un llamp va il·luminar l’habitació com si de cop s’hagués fet de dia i una mica després un fort tro va fer un soroll escandalós. Immediatament uns quants nens es van posar a plorar i el Jordi, el monitor que ens queia millor, va venir de seguida per tranquil·litzar-nos.
Va deixar el seu lot encès enfocant el sostre i ens va explicar una història fascinant. Ens va explicar que el tro era el soroll que feia el llamp i que es produïen al mateix moment, però a nosaltres ens arribaven separats per un tema de velocitats. La velocitat de la llum és molt més ràpida que la del so (ho he mirat fa una estona a Google i viatgen a 300.000 km/segon i 300 m/segon respectivament) i per això ens arribava abans la llum del llamp que el so del tro. A més a més ens va explicar que, com més lluny es produïa la tempesta, més distància notàvem entre un i altre.
El Jordi estudiava per mestre i sabia captar la nostra atenció. Ens ho explicava com si fos un conte i ens tenia a tots atents i embadalits. A més a més, la seva presència i el seu to de veu ens havien asserenat i quan es va produir el següent llamp hi va haver alguns crits, però ja ningú no es va posar a plorar. Ell va començar a comptar en veu alta:
- Un... dos... tres... quatre... cinc...
Fins que un gran tro va esclatar. El Jordi no va donar temps a què s’escampés el pànic. De seguida amb veu entusiasta i didàctica va reprendre el fil de les seves explicacions.
- Ho heu sentit? Des que hem vist la llum del llamp fins que hem sentit el soroll del tro han passat 5 segons. Els meteoròlegs expliquen que cada tres segons representen més o menys un quilòmetre de distància real d’on ha caigut el llamp fins a nosaltres. A quants quilòmetres creieu que ha caigut aquest llamp?
- A quasi 2 quilòmetres -va contestar de seguida el Bernat, que era molt bon estudiant i mai no sabia dissimular-ho.
- Molt bé, Bernat. I ara el que hem de fer és esperar el següent llamp i comptar quants segons triga a sentir-se el seu tro. Què creieu que passarà si passen 6 segons?
- Tu calla, Bernat -va dir de seguida la Sara-. Deixa pensar els altres.
Tothom va somriure per sota el nas i jo vaig començar a dir:
- Doncs...si ara hem comptat 5 segons i després comptem 6... voldrà dir que estarà a 2 quilòmetres d’aquí... i voldrà dir que està més lluny que abans... no?
- Molt bé, Andreu! -va felicitar-me el Jordi-. Si comptem més segons voldrà dir que la tempesta s’està allunyant de nosaltres.
L’habitació va quedar en silenci. Un d’aquells silencis carregats de tensió. Desitjàvem que arribés el següent llamp per comprovar si la tempesta venia o marxava i per poder aplicar aquell nou truc meravellós que ens havia explicat el Jordi. Ens sentíem més savis i poderosos, més segurs... Va trigar més del que esperàvem però va acabar produint-se un nou llamp i tots vam començar a comptar a l’unison:
- Un... dos... tres.. quatre...cinc...sis...set...
I de cop el tro. Un tro més esmorteït que ja no va espantar ningú perquè l’estàvem esperant. I a més a més, com que s’havia produït a més segons de distància, ens indicava que la tempesta s’allunyava, es debilitava, ja no ens podia fer mal. Ja no ens podia espantar perquè ara ja sabíem tant com ella. Ara no era una lluita entre la natura desfermada i uns nens indefensos, ara era una lluita de tu a tu. I sabíem que estàvem guanyant.
(. . .)
Allò no ho vaig oblidar mai. Sempre que plou i hi ha llamps i trons ho recordo perfectament i ho he explicat a molta gent que no ho sabia, quedant com una eminència... És curiós com saber una mica més que un altre et converteix en savi als seus ulls.
I a més a més, vaig intentar aplicar aquell valuós coneixement científic a altres camps de la vida. Per exemple, amb el temps em vaig adonar que hi havia una relació semblant a la de llamps i trons en les discussions de parella... Primer venia la mala cara i després la discussió.
Podia provocar-ho qualsevol cosa, les persones som molt sensibles. Posar-te a parlar mentre la parella està intentant escoltar les notícies, deixar mal endreçat sobre el marbre de la cuina allò que t’han dit mil vegades que endrecis bé, utilitzar aquella expressió que tu trobes carinyosa però a la parella li molesta, oblidar posar-li aigua enmig d’un àpat quan te’n poses tu... A vegades un detall insignificant en el moment inadequat, molesta l’altra persona i la seva primera reacció, gairebé inconscient i incontrolable és una ganyota, una cara de contrarietat. Si estàs atent, és fàcil adonar-te’n.
Si la tempesta està molt a prop, la discussió esclata gairebé immediatament. Mala cara i discussió. Queixes, crits, retrets, insults, arguments, contra arguments, cop de porta i cadascú a la seva trinxera.
Però, a vegades, després de la mala cara ve un silenci, una calma tensa, una estona que es va allargant fins que finalment acaba esclatant la discussió amb tot el desplegament de mitjans que he explicat abans.
Aquí és quan jo aplicava la teoria dels llamps i trons i tenia estudiat que com més estona passava entre la mala cara i la discussió, més s’allunyava la tempesta, menys forta era la discussió, més ràpida era la reconciliació.
I així anàvem passant la convivència amb la meva parella. La majoria del temps estàvem raonablement bé, però quan alguna espurna provocava una mala cara jo tenia estudiat que ella no esclatava. Potser si que refredava una mica el seu tracte, però mantenia una aparença de certa cordialitat i lluny de retirar-me la paraula o tancar-se en banda, manteníem un tracte correcte fins que, potser al cap de molts dies, acabava esclatant una discussió acalorada. Llavors sí que em retreia allò que aquell dia li havia provocat la mala cara, entre altres coses. Però jo estava tranquil i confiat perquè ja havien passat molts dies...
Alguna vegada que havíem tingut converses serioses i ella mostrava preocupació per aquelles discussions, jo la tranquil·litzava amb tot el meu convenciment. Li explicava que totes les parelles tenen les seves coses, divergències d’opinions i diferents maneres de fer. Li parlava d’altres parelles que aparentment semblaven perfectes, tot i que jo sabia que també tenien els seus moments i li deia que es tractava de gestionar aquests moments puntuals amb tranquil·litat i naturalitat.
En el fons el convenciment me’l donava la meva teoria dels llamps i trons. Comprovar que passaven tants dies entre la mala cara i la discussió final, em feia pensar que érem una parella que tenia una relació madura i sòlida, que la tempesta que amenaça totes les parelles s’allunyava cada cop més i més.
Potser per això em vaig confiar. Vaig deixar de donar importància a les seves males cares i potser fins i tot m’hi vaig anar acostumant. No feia mai cap gran esforç per suavitzar les coses, veient que les discussions eren cada cop més esporàdiques i allunyades en el temps. De fet fins i tot tenia la sensació que quan esclataven, eren de menys intensitat. Ella ja no s’acarnissava amb els meus defectes i semblava que mica a mica s’hi anava acostumant. De fet jo també m’havia anat acostumant als seus. La convivència mai no és perfecta, però es tracta d’adaptar-se a l’altre i ser flexible per trobar una dia a dia còmode i pràctic. Potser si que havíem perdut aquella màgia genial de l’enamorament, però estava segur que això els passava a totes les parelles i, per tant, considerava que teníem una relació absolutament normal.
Per això no vaig entendre-ho quan, de la nit al dia, la Marta em va dir que es volia separar. Tot allò que a mi em semblava que era l’estat normal d’una relació ja consolidada, passada la febrada de l’enamorament, ella ho va esgrimir com a motius de pes per deixar-me i intentar buscar una felicitat que ja feia temps que havia perdut al meu costat. I m’ho va dir serena i convençuda: no tenia ganes de discutir, ni de reconsiderar la seva decisió. Va marxar de casa i va dir-me que el seu advocat ja es posaria en contacte amb el meu.
Porto molts dies donant voltes a això que m’ha passat i revisant els meus càlculs. La teoria dels llamps i els trons mai no m’havia fallat i m’estranya que ara ho hagi fet, perquè tinc comprovat que és com una llei universal que es compleix en tots els casos.
I avui, de cop i volta me n’he adonat!
No és que la teoria falli, és que jo vaig interpretar la fórmula malament. He canviat la fórmula i ara tot encaixa...
Com més distància hi havia entre la mala cara i la discussió, no era la tempesta el que s’allunyava... era l’amor.
