Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de març 2020

El conte de març


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de març. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE MARÇ
L’Anna va ser la primera noia que vaig deixar entrar a la meva habitació. Ja havíem sortit uns quants cops sols, sense la companyia de la colla: havíem anat a passejar, de botigues, al cine... Havíem passat dels somriures a les rialles, de les rialles a les pessigolles i de les pessigolles als petons. Ens agradàvem, ens enteníem i ens divertíem molt quan estàvem junts. Per això un dia em vaig decidir a convidar-la a casa, la vaig presentar als pares i vaig deixar-la entrar a l’habitació.
Ella va començar a passar la mirada per tota l’estança amb la lògica curiositat del primer cop.  Inevitablement va acabar fixant-se en els ninots que guardava a la tauleta de nit: dos Playmobil trinxats que mai no havia volgut llençar per tot el que em recordaven. Crec que no hagués suportat iniciar una relació amb una persona que se’n rigués i per això vaig esperar la seva reacció amb el cor encongit...
De primer no va dir res i al cap dels anys em va explicar que havia tingut com una intuïció i havia pensat que, si els guardava, devia ser per algun motiu important. Al cap d’un moment, va trencar el seu silenci per fer-me una pregunta. A vegades les preguntes incomoden perquè hi notem xafarderia o judicis de valor, però en aquell cas jo hi vaig percebre sensibilitat i interès sincer:
- Segur que darrere d’aquests ninots hi ha una gran història. Me la vols explicar?
 ( . . . )

Vaig passar tota la meva infantesa a Sant Boi, un poblet d’uns 500 habitants a l’extrem del Lluçanès. Un poble petit i tranquil on vaig ser molt feliç envoltat de natura i llibertat. Recordo els anys d’escola com un temps meravellós: totes les tardes i els caps de setmana voltàvem sols pel poble amb tota tranquil·litat. Tots ens coneixíem i pràcticament mai no hi voltava cap foraster. La gent vivia amb les portes de les cases obertes i les claus del cotxe posades al contacte perquè mai no havia passat res de dolent. Tant era així que amb els meus amics muntàvem la parada dels Playmobil al descampat del final del carrer i, quan era l’hora de tornar a casa, la deixàvem allà. L’endemà la trobàvem igual que l’havíem deixat i continuàvem l’aventura. I així un dia rere l’altre fins que ens cansàvem o ens barallàvem.
Però amb l’Àngels i el Jordi gairebé mai no ens barallàvem. Érem veïns i amics de tota la vida. Els nostres pares i mares eren amics, coincidien sovint i compartien desplaçaments a la capital. I les tres famílies celebràvem juntes algunes festes com la revetlla de Sant Joan o el sopar de Cap d’Any.
Després de Reis a les tres cases creixia la col·lecció de ninots i vehicles, però fins per allà al març, quan els dies s’allargaven i el sol feia més agradable l’estada al carrer, no acostumàvem a omplir el descampat amb els personatges de les nostres aventures. Ajuntàvem els bombers, els animals, els soldats, els cavallers, l’avió, el castell, l’illa deserta, els policies... La nostra imaginació no tenia límits i ens ho passàvem millor planificant on posaríem cada personatge i què els faríem fer, que no pas pròpiament jugant i movent-los. Hi penso ara i em sembla que ja vaig començar a fer de guionista des de ben petit...

El març que vaig fer 11 anys vam muntar la parada més espectacular de totes les que mai havíem fet. Al sorral del principi del descampat vam posar-hi la granja, amb les vaques i els cavalls, i amb els peus vam anar marcant uns solcs al terra que feien de carreteres. Una portava a l’aeroport que estava al principi del turó, amb el flamant avió que li havien portat els Reis a l’Àngels, el meu helicòpter i el camió de bombers. Una altra anava fins al darrere dels contenidors, on començava el bosc. Allà hi havia el despatx del xèrif amb la garjola, uns quants cavalls, vaquers i un carruatge per transportar la gent. Un tros endins del bosc hi havia tota la colla de bandolers amb les seves armes i els seus cavalls, amagats i a punt per baixar al poblat a fer maleses. Just al capdavall del tobogan hi havia la piràmide dels egipcis i representava que el tobogan era una màquina del temps: si hi llançàvem els ninots, quan arribaven a baix apareixien 3000 anys enrere, a l’època de Tutankamon, amb tot un muntatge de mòmies, sacerdots i esclaus. Després vam col·locar un tub de cartró que havíem cobert amb sorra com si fos un altre túnel del temps que et traslladava a l’època medieval. Allà hi havíem posat el castell amb els soldats, el drac, les catapultes i tota la pesca. Recordo que també teníem un vaixell pirata que fèiem servir de nau espacial i una casa que fèiem servir d’ajuntament, escola, hospital o el que fes falta, en funció de l’aventura. 
Van ser uns dies fantàstics. Estàvem de vacances de Setmana Santa i la primavera ens regalava dies lluminosos de temperatura agradable que ens permetien gaudir de l’aire lliure. Només entràvem a casa pels àpats i tornàvem a sortir escopetejats per continuar el joc fins que  començava a fer-se fosc. Llavors decidíem com continuaríem l’endemà i, així que ens despertàvem, ja frisàvem per tornar a sortir al carrer i inventar més i més aventures en una espiral que no tenia final.

Un dia al matí jo vaig arribar el primer al descampat i em va sorprendre trobar el tancat de les vaques i els cavalls obert i buit. Sempre ens trobàvem les coses com les havíem deixat la nit anterior i estava segur que havia quedat tancat. Em vaig enfadar pensant que algú ens ho hagués remenat, però m’estranyava tant que sospesava altres possibilitats. El cel estava molt ennuvolat i feia vent... potser una ventada se les havia endut? Però... no podia ser: si s’hagués endut les vaques també s’hauria endut les tanques i moltes coses més...
Mentre estava allà barrinant, van arribar el Jordi i l’Àngels i els ho vaig explicar. No crèiem que ningú ens hagués pres res i per això tots ens vam emocionar quan l’Àngels va dir:
- Eh! Veniu! Aquí hi ha petjades!

Ens hi vam acostar i vam veure que de la tanca oberta sortien unes petjades que marxaven cap a l’aeroport. Les petjades que haurien fet els cavalls i les vaques del nostre joc si s’haguessin posat a trotar carretera enllà... Ens vam quedar aturats mirant-nos els uns als altres amb incredulitat i una gran excitació: allò sí que era una aventura! Com es podien haver escapat els nostres animals? Deixant de banda cap pensament racional, vam posar-nos a seguir la carretera per veure fins on ens duien les petjades.
Quan vam arribar a l’aeroport vam al·lucinar... Allà hi havia uns bombers assenyalant turó amunt i en aquella direcció continuava el rastre, però ara també hi havia roderes de vehicles... I el cotxe de bombers no hi era! Ni l’ambulància! I estàvem segurs que els havíem deixat allà perquè aquell matí teníem pensat que hi hagués un accident a l’oficina del xèrif i els equips d’emergència hi arribarien des de l’aeroport amb l’helicòpter per rescatar els ferits... I l’helicòpter també havia desaparegut...
De cop i volta vam sentir un tro llunyà i van començar unes ratxes de vent molt fortes. El cel cada cop estava més fosc, les branques dels plataners es gronxaven violentament i una esgarrifança ens va recórrer l’espinada. El més prudent hagués estat tornar a casa, però aquella aventura ens tenia ben enganxats i vam enfilar turó amunt per veure com acabava.
Quan vam arribar a la primera clariana no vam veure res i semblava que ja no hi havia petjades que ens indiquessin la direcció que havíem de seguir. Però, després de fixar-s’hi bé, el Jordi va veure un carruatge tombat a la vora del camí, amb una roda trencada i un ninot que estava estirat a terra com si volgués continuar fugint arrossegant-se per terra. L’Àngels se’l va posar a la butxaca i va dir:
- Vinga, va, seguim amunt a veure què trobem!

I tots tres vam continuar el camí, lluitant contra un vent cada cop més fort que ho feia voleiar tot: fulles, sorra, branques, bosses i papers que havien saltat de les papereres... El vent arrossegava tots aquests materials i els enviava cel amunt com si es tractés de petits tornados. Però de cop i volta el mateix vent ho empenyia tot violentament cap al terra. Era un temporal de vent com no l’havíem vist mai i ens vam quedar estirats al terra, paralitzats per la por.
El Jordi va tibar-nos del braç i va assenyalar uns metres més amunt on hi havia una mena de bauma natural on podíem quedar protegits d’aquelles ventades. Tornar a casa era impensable, però intentar recórrer aquells pocs metres d’un salt, tot i que feia respecte, no semblava tan perillós.
I mentre decidíem què fer, un altre violent cop de vent ens va fer aclucar els ulls. De sobte vaig veure el meu helicòpter volant davant nostre, just a sobre de la bauma on plantejàvem resguardar-nos. Segur que el vent l’havia enlairat d’allà on era, però a mi em va fer tot l’efecte que estava volant per iniciativa pròpia i ens indicava el camí a seguir. Pot molt ben ser que el temps hagi deformat i magnificat els records, però tanco els ulls i torno a sentir el soroll de les pales donant voltes empeses pel motor... I, tot i que sé que no és possible, posaria la mà al foc que el pilot em feia senyals amb els ulls... Suggestionat per aquella visió i espantadíssim per les ventades, vaig dir als meus companys:
- A la de tres!

I amb els dits vaig comptar: un... dos... tres! I vaig arrencar a córrer mentre sentia una mena de brogit que no havia sentit mai. El Jordi i l’Àngels em van imitar i d’una revolada vam ficar-nos dins la bauma, a recer del temporal. I allà resguardats, vam descobrir què provocava aquell soroll: eren arbres que queien arrencats de soca-rel, com si aquell vent brutal els donés unes bufetades monstruoses i els llencés pel terra.

Després vam saber que allò havia estat un esclafit, un fenomen atmosfèric extrem provocat per una caiguda en picat de la pressió atmosfèrica que provoca vents huracanats molt localitzats i una gran destrucció en pocs minuts. A nosaltres, però, se’ns va fer molt més llarg. I el pitjor va ser quan es va aturar el vent. 
Vam sortir de la bauma enmig d’un silenci esgarrifós i vam veure el paisatge totalment devastat. Arbres caiguts al mig del bosc, branques trencades per tot arreu... De cop i volta vaig assenyalar cap al lloc on estàvem estirats abans d’amagar-nos i vam comprovar que si ens haguéssim quedat allà hauríem mort esclafats per un gran plataner. Ens miràvem sense dir res, com ànimes en pena, desorientats i encara ben espantats.
- Ens ha salvat l’helicòpter... -vaig pensar en veu alta.

I vaig posar-me a buscar-lo, com si allò fos l’única cosa que importés en aquell moment. Vam trobar els animals resguardats rere una gran roca, custodiats pel camió del bombers... Vam trobar el ninot que l’Àngels havia vist al mig del camí que li devia haver caigut de la butxaca... I finalment vam trobar l’helicòpter totalment esclafat per un arbre. El pilot i el copilot havien sortit disparats per l’impacte i els vam veure un tros enllà. El pilot no tenia cames, un forat li travessava el cos de banda a banda I li havia quedat el cap escapçat. El copilot directament no tenia cap, duia tot el cos amb la pintura com arrencada i els peus li havien quedat aixafats com si fossin potes d’elefant...
Els vaig agafar amb molta cura, com quan trobes el cos sense vida de la teva mascota i saps que llençar-lo a les deixalles no és una opció. Havíem compartit tantes aventures i ens havien ajudat tan heroicament en aquell darrer episodi que ara es mereixien el màxim respecte i un comiat digne.
Els crits desesperats dels nostres pares buscant-nos ens van distreure d’aquells pensaments. Me’ls imagino corrent turó amunt, entre arbres caiguts i joguines destrossades, tement que en qualsevol moment trobarien els nostres cossos malferits o sense vida... Quan ens van veure, les paraules van deixar de tenir sentit: cridàvem, ploràvem, rèiem, ens abraçàvem... Ens van demanar mil i una vegades si estàvem bé. No es podien creure que haguéssim sortit sans i estalvis d’aquella catàstrofe. I, sense haver-nos posat d’acord, cap de nosaltres va explicar res d’aquella estranya teoria que els Playmobil ens havien conduït a escapar dels llocs de perill.

Els següents dies tothom ens va tractar com a herois de guerra, permetent-nos tots els capricis i omplint-nos d’atencions i petons. Al tercer dia vam tornar al descampat del final del carrer i encara ens va fer més impressió que el dia de l’esclafit... 
El sorral on teníem la granja estava cobert per un arbre que hi havia caigut ben bé seguint la carretera que menava a l’aeroport... Ho havia aixafat tot i si haguéssim estat jugant allà també ens hagués esclafat a nosaltres... Igual que si no haguéssim fet l’última correguda per aixoplugar-nos a la bauma... La nostra vida havia estat penjant d’un fil i no n’havíem estat prou conscients... I jo estava convençut que els Playmobil ens havien salvat... Inexplicablement havien pres vida, s’havien endut els animals i, sobretot els de l’helicòpter, havien arriscat la seva vida per salvar-nos. Vaig decidir guardar el que quedava d’ells per sempre més com un tresor perquè els considerava com els meus àngels de la guarda. 

Amb l’Àngels i el Jordi ja no vam jugar més a Playmobils. Aquell accident ens va fer créixer de cop i vam deixar de tenir interès per jugar al descampat. Jo vaig començar a dibuixar, l’Àngels va aprendre a tocar la guitarra i el Jordi va començar a jugar a l’equip de bàsquet del Pomeres. Ens seguia agradant passar estones junts, però vam canviar de costums i quedàvem als bancs de la plaça per xerrar i compartir els nostres progressos.
Els meus primers esborranys de còmic reproduïen històries de ninots que prenien vida i no agradaven gaire a ningú... menys als meus dos grans amics, que les trobaven genials. Però a mi m’era igual i vaig seguir amb la meva afició per dibuixar històries fins que, anys més tard, vaig aconseguir que m’apuntessin al Cicle Formatiu de Disseny i Il·lustració on vaig conèixer l’Anna.

Des que vam coincidir en el primer grup de treball, em va cridar l’atenció aquella noia enginyosa i creativa que tenia un sentit de l’humor tan especial. Mica a mica ens vam anar coneixent i agradant i la nostra relació va créixer fins que un dia la vaig convidar a casa. Quan va veure els Playmobil trinxats a la meva tauleta de nit i li vaig explicar la increïble història, la va escoltar en silenci i quan vaig acabar em va dir:
- Un dia farem un còmic al·lucinant que explicarà aquesta història. I el farem a quatre mans!

Per un moment vaig imaginar-me el pilot de l’helicòpter fent-me l’ullet i aixecant els dos polzes enlaire amb un somriure. Vaig acostar-me a l’Anna i, abans de fer-li un petó, li vaig dir a cau d’orella:
- A quatre mans amb tu faré tot el que vulguis!

I aquell dia vaig saber que l’Anna seria la dona de la meva vida.

3 comentaris:

Roger Berenguer ha dit...

Preciós el conte Eladi, i jo que era un "forofo" incondicional dels clicks m'ha encantat i m'ha portat molt i molts records!
Gran conte, amb una gran protagonista! ;)
I per moolts anys!

Eladi Martínez ha dit...

Roger, moltes gràcies pel comentari!
Anem avançant en el repte "12 mesos, 12 contes" i veure com als lectors us agraden els contes encoratja a continuar.
Una abraçada!
Eladi

Roger Berenguer ha dit...

Si, no paris!