Gestos

Avui hem tornat a anar a un funeral. S'ha mort el pare d'uns alumnes de la nostra escola als 39 anys, deixant vídua i dos fills de 6 i 9 anys. És molt gros!
I no puc dir que m'agradi anar als funerals, però avui, un cop més, he observat tot un seguit de reaccions i actuacions que es donen en aquestes cerimònies. Una sèrie de gestos que em reconcilien amb l'espècie humana perquè penso que davant la presència propera de la mort, ens presentem despullats i indefensos i expressem sentiments que potser altres vegades reprimim.

D'entrada, ens hi hem presentat una bona colla de treballadors de l'escola. Alguns tenen un contacte més directe amb la família perquè són els tutors dels nens que han quedat orfes de pare o els seus fills en són companys, però molts no teníem aquesta relació més directa i també hi hem fet cap. Alguna cosa se'ns ha remogut i hem sentit una pèrdua dins del col.lectiu al qual pertanyem. I davant d'això és reconfortant reunir-nos, fer pinya, sentir-nos propers, compartir el dolor, la tristesa, la companyia, la solidaritat. M'emociona aquesta càlida sensació de "tribú" que s'ajunta i es compacta davant de l'adversitat.

Després ja parlaria de gestos més puntuals:

• els sanglots que esclaten quan els músics comencen les notes d'una cançó emotiva ("Tears in heaven", "Imagine"...).
• les abraçades intenses, gairebé violentes, entre amics o familiars colpits per la pèrdua, unes abraçades que volen expressar tantes coses sense dir ni una paraula, en les quals els cossos intenten fondre's, transmetre, comunicar, compartir, animar, plorar...
• les carícies que els que estan més sencers dediquen als que es descomposen al seu costat... Avui hi havia un noi que tenia abraçada una noia (semblava la seva parella) i, en un moment donat, ha vist com el noi del seu altre costat començava a sanglotar. Ha desplegat l'altre braç i li ha començat a passar repetidament per l'espatlla, sense deixar la noia que abraçava amb l'altre, intentant oferir consol i protecció als dos éssers estimats que patien al seu costat... I segurament ell també en necessitava de consol...
• les abraçades protectores que els pares feien als seus fills quan començavena plorar. Com si amb aquella abraçada els poguessin garantir que a ells mai no els passaria això, quan és una cosa que ens pot passar a tots i en qualsevol moment.
• els petons a càmera lenta que fem als familiars directes quan ens n'acomiadem. I amb els quals volem transmetre'ls tantes coses que potser mai no els direm. Volem que se sentin acompanyats, reconfortats, que aquestes mostres d'afecte els ajudin a començar un nou camí que caldrà començar a caminar sense la persona desapareguda...
• els jocs de silencis i mirades amb els quals ens comuniquen amb els que tenim a la vora, quan les paraules no es presenten a la cita o quan el moment no ens permet parlar.
• les converses en veu baixa sobre la transcendència de la vida i la mort, les confidències d'experiències viscudes i sovint gairebé mai explicades, aquella serenor que ens ofereix l'ambient propici per tenir aquest tipus de converses i amb les quals en aquests moments ens sentim còmodes.
  
• aquella pausa final quan la cerimònia ja s'ha acabat, però ningú no té pressa per marxar, per abandonar aquell clima de companyia, de calma, d'entorn protector on ens sentim acollits, on podem exposar els nostres sentiments sabent que seran compartits i respectats.

En fi, torno a dir que no puc dir que m'agradin els funerals, però ja són unes quantes les morts que he hagut de viure, les morts i l'acompanyament després de la mort i penso que són experiències enriquidores i que ofereixen boniques lliçons d'humanitat. I de fet, la mort en sí, és una de les poques coses que tenim assegurades i per a la qual la societat no ens prepara gens, perquè sempre hi estem d'esquena.

Per això ara, amb la festa de Tots Sants a la cantonada, em permeto tractar aquest tema i recomanar-vos algunes notícies antigues relacionades: "Un funeral: Manel Vicente", "Els meus morts", "L'avi Emili", "Josep Vacas i Nàufrags".

Prendre decisions: govern unitari

Sempre em surt aquest exemple: un penalti només el pot fallar qui el xuta...
La responsabilitat de xutar un penalti en un partit de futbol decisiu és molt gran. Pot suposar guanyar o perdre un trofeu, passar a la història o quedar-se a mig camí. Provocar l'alegria o la tristesa de tota una afició... Davant d'aquesta responsabilitat cal molta valentia i seguretat per prendre la decisió i dir "El xuto jo", sabent que si el falles tothom t'assenyalarà amb el dit. Per això valoro els que són capaços de prendre decisions, tot i arriscar-se a ser criticats i qüestionats.

A part de la valentia i la seguretat en un mateix, a la vida diària, les decisions no sempre s'han de prendre en qüestió de segons i amb l'adrenalina a tope. Per això normalment hi ha un període previ de reflexió, de valorar pros i contres, d'intentar corregir tots els aspectes millorables que es puguin derivar de la decisió, abans de prendre-la.

I a què ve tot això?
Doncs vull comentar una decisió que ha pres l'alcalde de Calders, el Lluís Cerarols. Després de quatre mesos de convivència entre els membres del nou consistori, ha decidit fer un govern unitari, és a dir, compartir les tasques de govern amb els membres de l'oposició, donar-los regidories i anar tots a una.
Per explicar aquesta decisió als calderins i calderines ha fet arribar a totes les bústies una carta explicativa on diu que l'han animat a fer aquest pas coses com:

• la bona disposició que hem pogut observar durant aquests quatre mesos en els tres regidors de CIU: oberts al diàleg, participatius, col.laboradors i amb un marcat sentit de la responsabilitat...
• la gran similitud en els punts clau dels programes electorals de les dues candidatures...
• el repartiment força igualat del nombre de vots en les passades eleccions...
• la greu crisi econòmica que limita de forma important la tresoreria municipal i en conseqüència l'acció de govern...
  

En una notícia que vaig publicar al maig del 2011 sobre la valoració dels resultats electorals jo mateix deia:

"...La proporció de forces (4-3) és la millor possible. Lluny de les majories absolutes, aquesta distància fa que ningú no pugui fer i desfer sense notar l'alè de l'altre controlant-lo de ben a prop. I més enllà d'aquest caràcter bel.ligerant que es podria desprendre d'aquestes paraules hi ha l'altra interpretació... Un cop passats els dies de campanya amb més acusacions, sospites i susceptibilitats del compte, cal deixar de veure fantasmes i posar-se a treballar pel poble plegats. Si cada partit polític representa mig poble (més o menys) cal que les dues sensibilitats estiguin presents en el dia a dia i en els projectes i actuacions que s'engeguin. Espero que tots plegats en siguin capaços i remin la majoria de vegades en la mateixa direcció, la de fer avançar el poble de Calders cap al millor futur possible..."

I, per tant, em sembla que aquesta és una bona decisió per anar en aquesta direcció. Però tinc la sensació que pot haver-hi gent descontenta. Alguns de la Candidatura al govern, perquè mai no haguessin volgut pactar amb l'oposició amb qui arrosseguen desencontres passats irreconciliables i perquè potser senten traït el seu vot veient regidors del partit "perdedor" al capdavant de regidories. Alguns del partit a l'oposició perquè potser veuen perdre l'oportunitat de desgastar el govern i prendre més força de cara a les properes eleccions. Gent del poble enemistada amb gent de l'altre partit, perquè li pot semblar antinatural treballar colze a colze amb l'"enemic"...
Vaig escrivint aquestes hipòtesis i em semblen visions molt reduccionistes de la realitat. I em sembla que les 7 persones que estan a l'ajuntament han tingut una visio molt més generosa i de conjunt, han posat per davant dels seus interessos partidistes (si és que en un poble petit aquesta pot ser mai la motivació d'entrar en política...), l'interès comú pel poble i han decidit lluitar junts en aquestes difícils circumstàncies que vivim. Segur que hi ha pocs recursos i molta feina a fer i segur que en aquesta tessitura és molt millor sumar esforços i col.laborar compartint el bo i millor del que cadascú pugui aportar.

Als que estiguin en desacord amb aquesta decisió (tan de bo m'equivoqui i no hi hagi gaire gent que ho vegi malament) els diria:
1.- Segur que hi han rumiat molt i han valorat pros i contres abans de fer aquest pas. No podem pensar que és una decisió presa de manera frívola ni irresponsable.
2.- Em sembla una decisió valenta, avantposant tot el que de bo preveuen que pugui aportar al poble per davant de les possibles crítiques que es puguin rebre. Valoro aquesta valentia d'unes persones que ja la van demostrar oferint-se a treballar pel poble en unes circumstàncies tan difícils com les actuals i per això es mereixen tot el meu respecte i suport.
3.- En un poble en que semblava haver-hi una certa divisió entre els partidaris de cadascuna de les dues forces polítiques, em sembla un molt bon exemple aquest pas que fan els seus màxims representants de deixar de banda les diferències i posar-se d'acord en el que tots volen: treballar pel poble i fer-lo anar tan endavant com permetin les circumstàncies.

Per tant jo dono públicament el meu vot favorable a aquest govern unitari i felicito els protagonistes pel pas que han fet.

I dit això, només els demano en veu baixa que, SIUSPLAU, no traeixin aquest esperit positiu i constructiu que els ha animat a fer aquest pas endavant, que siguin constants i pacients si arriben desencontres puntuals i lluitin per resoldre'ls de manera consensuada, educada i pensant sempre en el que ara han pensat quan han pres aquesta decisió: el bé comú del poble de Calders.
Perquè em sabria molt greu que d'aquí a un temps es tiressin els plats pel cap, fessin marxa enrere, deixessin el poble encara més dividit i enfrontat del que abans pogués estar-ho i, a més, jo hagués de sentir-me dir: "Veus? Com volies que anés bé un govern unitari? Si ja es veia que això era una cosa antinatural..."

Word as image

Al bloc recentment descobert "El espejo lúdico" he trobat una d'aquelles coses que descobreixo de tant en tant, que m'agraden i que penso que també agradaran als lectors del Picalapica.
Es tracta d'una presentació multimèdia del llibre "Word as image" de l'artista coreà Ji Lee, especialista en les imatges-paraula (no el coneixia però el trobo una mica en la línia de Joan Brossa, de qui parlava fa pocs dies).
En aquesta ocasió es planteja un repte: crear imatges d'una paraula, utilitzant només les lletres de la pròpia paraula i utilitzar només els elements gràfics de les lletres sense afegir-hi cap element extern.

El resultat és curiós, enginyós, divertit i estimulant.
No us he fet venir ganes de fer-hi una ullada?

El final d'ETA

El 6 de setembre de 2010 vaig publicar una notícia a aquest bloc que es titulava "El final d'ETA?" i avui, una mica més d'un any després, publico aquesta amb un títol pràcticament idèntic. L'única cosa que ha canviat és que ha caigut l'interrogant: ja és una realitat!

Ahir, 20 d'octubre de 2011, quan vaig arribar a casa cap a les 23'00 h. vaig sentir per la ràdio que parlaven del final d'ETA i el cor em va fer un salt. Vaig posar el canal de notícies 3/24 i vaig confirmar el que havia passat en les darreres hores: s'havia fet públic un comunicat d'ETA en que s'anunciava el "cese definitivo de su actividad armada".
Sabent que episodis anteriors a mi m'havien mogut a l'esperança i l'optimisme, mentre que entre la classe política només havien provocat escepticisme, incredulitat i desconfiança, vaig anar escoltant les reaccions i les anàlisis del comunicat i vaig veure que, aquest cop sí, gairebé tothom donava credibilitat a la notícia i se'n felicitava. I llavors vaig sentir-me un privilegiat per estar assistint a un moment històric, llargament esperat per generacions de ciutadans castigats pel terrorisme irracional: el final d'ETA.

No és encara el punt i final. Quedaran encara negociacions i passos que s'han d'anar fent a nivell polític i formal: la dissolució final de l'organització ETA, el lliurament de les armes, l'acostament dels presos etarres... però tothom coincideix a dir que és un procés irreversible, que la mediació i supervisió internacional i el punt dolç on s'ha arribat no permeten que res ni ningú pugui retornar a l'estadi anterior.

Ha estat un procés massa llarg, però val la pena remarcar com "la democràcia, la llei, la raó i la serenitat i fermesa de la societat" (Zapatero dixit) han acabat guanyant aquesta extenuant batalla. El rebuig massiu i creixent a les opcions terroristes, expressat en manifestacions massives i silencioses de suport a les víctimes i de repulsa a ETA van anar minant els suports mica mica, però la"Llei de Partits" impedia que les opcions independentistes basques trobessin una alternativa política a la realitat assassina d'ETA. Per això segurament va ser un gran encert que es permetés la legalització de Bildu i que aquest partit tingués un èxit aclaparador en les darreres eleccions municipals, donant per fi una opció política i democràtica a una franja de població basca gens menyspreable i demostrant que ja no tenia sentit defensar les idees a base d'assassinats.

Alguns troben a faltar que el darrer comunicat d'ETA no faci cap referència a les 829 víctimes mortals que han assassinat des del 1968. I això per no parlar dels ferits, de les famílies damnificades, de les seqüel.les psicològiques de tota la gent amenaçada que ha hagut de viure amb escolta permanent o ha preferit exiliar-se per evitar el patiment constant...
Segurament en algun moment del procés que encara falta per culminar farà falta un gest de demanar perdó o de reconèixer el mal causat, però no podem perdre els nervis ni ser impacients en els terminis i els diferents passos que cal anar assolint en el transcurs d'aquest procés. Com diu Rosa Lluch (filla d'Ernest Lluch, polític assassinat per ETA l'any 2000), cal tenir el cap fred per prendre les decisions adequades per resoldre definitivament aquest greu problema i les victimes, des del seu dolor i patiment, no poden tenir-li. Per això diu que "les víctimes no han de ser protagonistes del procés del final d'ETA, però sí que se les ha de tenir presents".

En els darrers anys, el degoteig de víctimes mortals havia estat molt menor, però veient les estadístiques que sortien avui a la premsa es pot veure com ETA havia arribat a assassinar fins a 92 persones en un sol any (1980). Era una barbàrie descomunal. Un despropòsit que ha durat 43 anys, però ara podem felicitar-nos perquè ja estem a la recta final de la seva desaparició.

Sempre havia tingut l'esperança de poder viure aquest moment i estic molt content d'haver-ho aconseguit:

VISCA LA PAU A EUSKADI ! !

Joan Brossa i els poemes visuals

No recordo quan vaig entrar en contacte amb l'obra de Joan Brossa, però si que recordo que em va impressionar. Vaig descobrir un allau de creativitat; una nova manera de dir les coses sense dir-les, deixant lloc per a la interpretació de l'espectador; una barreja de crítica i ironia que et feia reflexionar amb un somriure... No us penseu, també hi ha obres d'en Brossa que no he entès i llavors et quedes rumiant pensant què devia voler dir-nos...

No he aprofundit excessivament en el personatge, però sé que està vinculat amb la màgia, amb la poesia, amb la literatura, amb el teatre... Com a anècdota, em va quedar gravada la imatge -que il.lustra la notícia- del seu estudi atapeït de papers en enormes piles aparentment desordenades, que contrasten amb la meva idea de l'ordre i la classificació (tot i que a vegades jo també acabo fent piles caòtiques fins que arriba el moment de posar-hi ordre i... qui hagi estat a casa meva ho podrà constatar). I enmig de tot això va trobar un llenguatge propi: els poemes visuals. Composicions d'imatges o objectes que per associació, per comparació, per contrast, per lògica, per atzar o per "mala llet" de l'autor ens provoquen una reacció de sorpresa, d'alegria, d'admiració...

Un dels seus recursos més utilitzats és el de la pròpia tipografia de les lletres per comunicar un missatge. Per exemple en les sèries en que hi ha totes les lletres de l'abecedari menys unes quantes que ha tret expressament ("Elegia al Che"), o algunes que ha pintat d'un altre color per donar-nos un missatge. O quan agafa la lletra "A" i la capgira, la desdobla, la redimensiona o la desmunta per expressar una idea ("Desmuntatge").
En altres ocasions és una pròpia paraula qui agafa la forma d'un objecte per reforçar una idea, com quan la paraula "POEMA" adopta forma de revòlver per demostrar el poder de la poesia.
Altres vegades, la gràcia està en capgirar l'estat natural de les coses i així podem trobar-nos un dau rodó o una roda quadrada que ens provoquen sorpresa i ens fan pensar que potser les coses podrien ser diferents de com són... o justament que és impossible que siguin diferents...
A vegades els objectes es combinen de tal forma i posició que acaben formant un altre objecte, relacionant conceptes per fer una reflexió o una crítica, com les espases i bastos de les cartes que formen una esvàstica en l'obra titulada "Espanya 75".
I finalment hi ha les associacions d'objectes: la bombeta amb la paraula POEMA impresa (la idea que dóna lloc a un poema), la pilota de futbol que es transforma en xumet (el futbol amansa i distreu les criatures i potser els que no són tan criatures), la màquina d'escriure de la qual surten serpentines de colors (en referència a la fantasia i la imaginació que poden crear-se amb les lletres) o la bíblia que utilitza com a punts de llibres bitllets de banc (en una evident crítica a la relació entre l'església i la riquesa).

En fi, l'obra d'en Brossa és extensa i no s'acaba ni de bon tros en aquest recull que us ofereixo aquí. Ni tan sols aquests són els seus millors poemes visuals, sinó els que més m'han agradat dels primers que he trobat per internet. Si us ha picat el cuquet, feu una mica de recerca i descobrireu un autor impressionant que potser no ha tingut tot el reconeixement que es mereixia. Si voleu podeu començar per aquí.
Us deixo tres enllaços i totes les imatges a les quals m'he referit.

Fundació Joan Brossa

Pàgina d'homenatge

ablocccedari/ablogcedari Joan Brossa