L'avi Emili

En aquest bloc ja ha sortit vàries vegades el seu nom: l'avi Emili. El meu avi, el meu padrí, una persona a qui vaig estimar molt, a qui vaig respectar molt, de qui vaig aprendre molt, que em va influir molt... Temps enrere vaig pensar que bé es mereixia un homenatge en aquest bloc i que estaria bé fer-lo coincidir amb alguna data significativa.
Doncs bé, avui, 16 de març, fa 16 anys que va morir, un dia com avui del 1995 i us reprodueixo un fragment d'unes línies que vaig escriure aquella nit com a reacció immediata al seu definitiu traspàs, després d'un període d'agonia en que ja ens havíem anat fent a la idea del que havia de venir. Suposo que volia fixar sensacions per evitar que l'oblit se les acabés emportant amb el pas dels anys...

"... Fa poc he plorat. He plorat molt. Primer amb l'Anna, abraçats, desencadenant la tempesta. Després sol, buscant fotos de la meva vida on hi sortís ell: el meu avi, el meu padrí, una de les persones a qui més he estimat i admirat. Un model. Una de les persones de qui més he après, una persona recta, justa, generosa, educada, respectuosa, discreta, il.lustrada. Una persona que em va afeccionar a llegir, a voler ampliar els coneixements, a estimar la natura, a conèixer Manresa... Una persona que sempre em va saber estimular, animar i proveir del que necessitava (diners, consells, sabiduria, comprensió...) I ara tots els records són un farcell que el destí em llença a la cara amb despit. Les passejades per les obres de Manresa, els viatges a Andorra, els horts de Súria, les visites a les cases de colònies de l'estiu, les dues visites setmanals al C/Camps i Fabrés, els dinars de Nadal, el pa amb vi i sucre, el pa torrat pacientment per ell davant de l'estufa, els matins al Congost quan jo jugava a futbol, els utòpics repartiments del premi de la Loteria Primitiva, l'hospitalització a l'hospital de Sant Pau de Barcelona, el respecte obsessiu pel seu cotxe Seat 850 (que després va regalar al meu pare i que vaig acabar tenint jo durant una temporada), les xerrades sobre la Guerra Civil, sobre la política nacional, sobre l'economia... La festa del 50è aniversari de casats al Casinet, l'última excursió a la Mare de la Font de Solsona amb el flamant Citroen ZX, els viatges a Barcelona (museu i cinema)... I tants altres que aniran sorgint..."

Doncs estic content perquè encara conservo aquests records. I crec que de cadascun d'ells en podria fer un bon paràgraf, afegint-hi detalls i anècdotes que encara recordo, que em fan somriure i emocionar, que em fan sentir orgullós de ser qui sóc perquè sé que en gran part ho sóc gràcies a ell.

En aquells mesos, abans i després de la seva mort, vaig fer força poemes que giraven al voltant del fatal desenllaç. Us en deixo un del febrer del 95 (un mes abans del seu traspàs) que es titula "VELL MARINER"

Ni fred ni calor, però més aviat fred
i un forat al cor més gran que a les xarxes.
Rellegir altre cop la vella novel.la.
Tancar-la de cop. Esquivar el final.
Les últimes línies sempre em fan plorar
i em deixen estrany: ni fred ni calor.

I el vell mariner, que havia oblidat,
esberla les xarxes -on no hi ha cap peix-,
les llança a la platja de sorra infinita
i mena la barca, per sempre, a alta mar.

Mirada de savi, duu el somriure als llavis.
Navega segur cap al port més dur,
l'esperen al moll, donant-se la mà,
la vida i la mort.

En fi, que encara me'n recordo de tu i et dono les gràcies per tot el que vam compartir.
Fins a sempre, avi.