Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

6 d’oct. 2010

Un funeral: Manel Vicente

Acabo d’arribar d’un funeral a Moià. Hem acomiadat el MANEL VICENTE. Veí de tota la vida de davant de la casa dels meus pares i que durant un parell d’anys va ser catequista meu a Crist Rei. Segurament poc bagatge com per assistir al seu funeral, però, quan vaig saber que havia mort, alguna cosa dins meu em va impulsar a voler anar-hi.
El Manel era una d’aquelles persones que tenen “ànima”. Els andalusos dirien que tenia “duende” i en el món del hip-hop es diria que tenia “flow”. Home de gran personalitat, empenta i energia. Home de conviccions i ideals. Vinculat a l’església, als moviments socials, a l’escoltisme. Amant de la natura, del seu país i de la seva família. Conversador, amable, simpàtic, democràtic, respectuós... Cal posar tots aquests ingredients a la coctelera, remenar i... surt el Manel Vicente!

En el seu comiat a l’església de Moià hi ha hagut un seguit de moments emotius, o almenys jo els he viscut com petits impactes:

1.- D’entrada hi havia molta gent i a mi aquestes coses sempre m’emocionen. Si hi ha molta gent que vol acomiadar una persona vol dir que en vida va fer moltes coses bé i la gent se’n recorda i li vol retre aquest penúltim homenatge.

2.- El Manel ha entrat a l’església en la caixa de morts més senzilla i humil que mai hagi vist: fusta de pi natural, sense pintar, vernissar ni treballar i al capdamunt de la tapa, com a únic guarniment, una “rodanxa” de pi amb escorça i tot. Una declaració de principis: humilitat i senzillesa.

3.- El recordatori, que reprodueixo en aquesta notícia, és preciós. D’entrada un bonic dibuix representatiu del món de l’escoltisme en tinta negra (si cliqueu a la imatge de l'inici de la notícia el podreu veure més gran). I a dintre un senzill i emotiu text de comiat escrit i signat per ell. Quina sort poder subscriure aquestes paraules a l’hora del comiat (...he viscut amb coherència, he estimat i he estat estimat...).

4.- Després de les pregaries, el seu fill gran, el Roger, ha llegit un text escrit per ell d’una gran senzillesa i emotivitat en que agraïa, en nom dels germans, tot de coses apreses del pare (els consells, els renys, les rieres nedades, els peixos pescats...) i prometia recordar per sempre i amb honor la seva figura.

5.- El final de la celebració ha estat apoteòsic. Hem cantat “L’hora dels adéus” i TOTA l’església s’ha enllaçat de mans i ha seguit la litúrgia de la cançó estrenyent les mans quan la cançó ho deia (“...i ens estrenyem ben fort mentre diem adéu-siau...”. Hi havia 4 files de bancs i els fills han començat a enllaçar-se entre els de la primera fila. Mica a mica tota la gent els ha anat imitant amb gran emoció i en acabar la cançó tothom ha començat a aplaudir espontàniament... Molt maco!

En fi, vull acabar aquesta notícia amb uns petits versos que vaig escriure abans d’ahir, quan vaig assabentar-me de la seva mort.
Va per tu, Manel!

Planxant mocadors i mirant la tele
rebo la notícia:
s’ha mort qui sabia que havia de fer-ho
(malalt terminal).
I em fa un salt el cor, però tot queda igual...

Planxo mocadors i miro la tele...
No s’hi pot fer res.
Penso en els que queden i en el que ha marxat
que ja no pateix.
Són instants fugaços de pensar amb tristesa:
tot és una merda!
...Però no és pas veritat!!!

5 comentaris:

Anna ha dit...

Vam coincidir poc però les vegades que ho vam fer recordo aquesta manera de ser tant agradable i asequible i que omplia tant. Llegint aquesta notícia del teu comiat i les teves darreres paraules no puc deixar d´emocionar-me...
Crec que hi hauria d´haver més Manels Vicente escampats pel món tot i que n´estic segura que la teva llavor haurà germinat amb els teus fills...

Miles ha dit...

Com cada, dia et llegeixo...

Avui m'has emocionat...

Petons de colors.

Miles

Anònim ha dit...

Gràcies Anna,
en Manel va agraïr la teva profesionalitat i el teu escalf aquells dies ingresat. Jo i els meus fills t'agraim la sensibilitat que tens.
Una abraçada.
Clara

Anònim ha dit...

He arribat aquí per casualitat... buscant un text per a un funeral...
m'he emocionat.
Gràcies

Montserrat

Eladi Martínez ha dit...

Gràcies per les teves paraules, Montserrat.
He tornat a rellegir el que vaig escriure, he tornat a recordar el que vaig viure i... jo també m'he tornat a emocionar.
Nanit!
Eladi