"Wake up" (Oques Grasses amb Stay Homas)

 Ha sortit el nou disc d'Oques Grasses. Es titula "A tope amb la vida" i tinc moltes ganes d'escoltar-lo i impregnar-me'n tal i com vaig fer amb l'enlluernador "Fans del sol" que em va entusiasmar.

De moment començo amb aquest "Wake up", on hi col·laboren els Stay Homas... excel·lent combinació!

Gaudiu-ne!

WAKE UPI don’t wanna wake up,‘cos I am lost in my dreams,I am lost in my dreams,I don’t want to wake up,I don’t.
I don’t want a wake up,‘cos I am lost in my dreams,I am lost in my dreams,I just want to make up with me.
Ja no vull ser més la pedra que s’espera,ja no vull ser més el peix a la peix...vaig deixar caure una lágrima en la arena,al final tot va de darle a tu cuerpo alegría ma…
Érem, érem, érem com palmeres aguantant el temporal,llàgrimes que queien i ens omplien de demà,érem l’horitzó i les ganes que anés tot bé,érem com vaixells de paper.
I don’t wanna wake up,‘cos I am lost in my dreams,I am lost in my dreams,I don’t want to wake up,I don’t.
I don’t want a wake up,‘cos I am lost in my dreams,I am lost in my dreams,I just want to make up with me.
Ja sabem que estem "del",no hem trobat un perquè,si demà ja no hi som equivoquem-nos bé.Pot semblar que tinc tempsd’escoltar com tu i tu i tuho faríeu millor.
Fas trampes,vas donant la culpa als altres,però saps que si no la cagues no avances.
I és per això que tant tant t’encalles,i et falles a tu,
Fas trampes,vas donant la culpa als altres,però saps que si no la cagues no avances.
I és per això que tant tant tant t’encalles,i et falles a tu,
I don’t wanna wake up,‘cos I am lost in my dreams,I am lost in my dreams,I don’t want to wake up,I don’t.
I don’t want a wake up,‘cos I am lost in my dreams,I am lost in my dreams,I just want to make up with me.
Passarà i passarà i tot guai,pot semblar que no s’acabi mai quan caic.Passarà i passarà i tot guai,
Passarà i passarà i tot guai,pot semblar que no s’acabi mai quan caic.Passarà i passarà i tot guai,tot el dia lailolai com in the night.
You’ll be free…

"Embaràs de mort" (poema 3/3)

EMBARÀS DE MORT

Com un cruel embaràs, aquesta mort

va creixent, va formant-se poc a poc.

Imperceptiblement, però, tanmateix,

implacable: no pensa recular.

Va conquerint l’espai, et va minant,

acapara conversa i pensament,

t’impedeix de mirar a cap altre lloc,

t’entrena per anar-la acompanyant.

I acceptes que no hi ha volta de full,

entens que aquell final serà el final,

et prepares per ‘nar-lo assimilant

i comença el dilema despietat.

No vols que arribi el dia. Al mateix temps

esperes que s’acabi aquell malson,

com les embarassades amb la por

i la il·lusió que arribi el temut part.

Parir la mort, macabre naixement:

quan neix la mort, la vida també mor.

Els tèrbols pensaments ho inunden tot

i seguim aprenent de què va això.

(Acabo la trilogia de poemes que em van provocar l'experiència d'acompanyar les darreres setmanes de vida de la Maria Dolors. Aquest va sorgir a partir d'una reflexió que va fer l'Anna: estar esperant la mort de la seva mare li recordava sensacions de quan estava embarassada i a punt de parir. Tenir ganes i por, alhora, que arribés el moment. Un estrany i intens aiguabarreig de sensacions davant la imminència d'un moment que, d'altra banda, saps que no podràs esquivar.)

"Tú y yo" (Pedro Guerra i Manuel Carrasco)

Preciosa cançó de Pedro Guerra del seu nou disc on es combinen dues boniques veus: la seva i la de Manuel Carrasco.

Molt bonica!

"Semblava que era poc" (poema 2/3)

SEMBLAVA QUE ERA POC

Semblava que era poc. Sovint vivim

comparant-nos tothora i mai guanyem.

Sobretot quan l’edat i la salut

se separen i emprenen els camins

que ja mai no els faran coincidir més.

Semblava que era poc i es feu normal:

cada nova bugada, menys llençols.

Menys moviment, menys força, més dolor,

més pastilles, més pèrdues i més por.

Més poc camí davant i menys claror.

Semblava que era poc: estar-se al llit,

sentir la missa sola al menjador,

les hores al telèfon conversant,

els whatsapp de bon dia i bona nit

i les videotrucades amb els néts.

Mirar-se les esqueles a internet,

sortir fins la placeta a prendre el sol,

posar un grapat de sal al puré dolç,

donar quatre puntades a un mitjó,

somriure perquè avui no estàs pitjor.

Unes bromes, rialles i records,

aixecant el bastó sense fer por.

Una copa de cava celebrant

que avui encara hi som. Et sembla poc?

Semblava que era poc i ho era tot.

(Aquest és el segon dels tres poemes intensos que he escrit durant les darreres setmanes de convivència amb la part final de la malaltia de la Maria Dolors i la preparació per a la seva irreversible mort. Va passar, per exemple, de poder fer passejades considerables per Calafell o Calders, a només arribar amb dificultats a la placeta o ja només caminar per dintre el pis. Mica a mica creixien les limitacions i podien viure's com una derrota o afrontar-se com a oportunitats que encara podien aprofitar-se abans que anessin desapareixent. Quan ja no pots fer una cosa que abans podies, penses "semblava que era poc... qui pogués fer-ho ara...")

"Era Ella" (poema 1/3)

 ERA ELLA

Va seure enmig dels dos, sense obrir boca,

i el silenci va fer-se més espès.

Astronautes taupers, càmera lenta,

canvi de gravetat massa sobtat.

Les paraules, estranyes, amagades

a la dermis, arran, a flor de pell.

L'escenari canviant, veloç. Vertigen.

L'atmosfera distinta. Desconcert.

Va mirar-nos tranquil·la: "No tinc pressa"

i la sinceritat ens va frepar.

De cop les prioritats es capgiraven.

De cop ens plantejàvem el final.

Com taca de petroli que creixia,

engolia el que anava respirant.

Foscor, tristor i un fred sortit de dintre.

Buidor i la por ballant sense cap so.

Degotava el temps lent, un gota a gota

que deixava un ressò molt cristal·lí.

Fràgils els sentiments, butxaques buides,

sense armes per combatre aquell present.

Va seure enmig dels dos, va presentar-se

sense dir una paraula. Malgrat tot,

vam tenir la certesa que era ella:

que qui havia arribat era la Mort.

(Aquest poema el vaig escriure a primers del passat mes de març, un dia en què vam fer una dolorosa videotrucada amb la Maria Dolors, durant el seu darrer ingrés de 5 setmanes a Sant Joan de Déu. Cada dia es trobava pitjor i més desanimada i per primer cop vam plantejar-nos la proximitat de la seva mort, una sensació que malauradament ja no ens va abandonar mai del tot, fins que es va consumar el 6-5-21.)