ERA ELLA
Va seure enmig dels dos, sense obrir boca,
i el silenci va fer-se més espès.
Astronautes taupers, càmera lenta,
canvi de gravetat massa sobtat.
Les paraules, estranyes, amagades
a la dermis, arran, a flor de pell.
L'escenari canviant, veloç. Vertigen.
L'atmosfera distinta. Desconcert.
Va mirar-nos tranquil·la: "No tinc pressa"
i la sinceritat ens va frepar.
De cop les prioritats es capgiraven.
De cop ens plantejàvem el final.
Com taca de petroli que creixia,
engolia el que anava respirant.
Foscor, tristor i un fred sortit de dintre.
Buidor i la por ballant sense cap so.
Degotava el temps lent, un gota a gota
que deixava un ressò molt cristal·lí.
Fràgils els sentiments, butxaques buides,
sense armes per combatre aquell present.
Va seure enmig dels dos, va presentar-se
sense dir una paraula. Malgrat tot,
vam tenir la certesa que era ella:
que qui havia arribat era la Mort.
(Aquest poema el vaig escriure a primers del passat mes de març, un dia en què vam fer una dolorosa videotrucada amb la Maria Dolors, durant el seu darrer ingrés de 5 setmanes a Sant Joan de Déu. Cada dia es trobava pitjor i més desanimada i per primer cop vam plantejar-nos la proximitat de la seva mort, una sensació que malauradament ja no ens va abandonar mai del tot, fins que es va consumar el 6-5-21.)
4 comentaris:
Abraçada ben forta!
Ens toca viure, cap als 50, dir adeu als pares. El poema és precios, a pesar de parlar de la mort (paraula tabú a la nostra societat). Jo intento, cada dia més, no veure la mort com un final, amb foscor, si amb tristor perquè hi ha un comiat, però, sempre i quan no sigui sobtada ni a edats que no toquen, intento donar-li un valor de cloenda a alguna cosa bonica.
Una abraçada Eladi,
Pablo
Roger, moltes gràcies. Abraçada de tornada!
Pablo, moltes gràcies i una abraçada de tornada també per a tu. Comparteixo totalment la reflexió que fas sobre la manera d'enfocar la mort.
Publica un comentari a l'entrada