"Lligar no és lo teu" (Suu)

Dintre dels serveis mínims us ofereixo una cançó que he descobert fa poc, que no té res d'especial, però que trobo fresca i divertida i que no em canso d'escoltar:

"Lligar no és lo teu" de Suu:

El temps és el millor regal

Dies enrere, un dijous a la tarda, vaig tornar de deixar el Roc al futbol i vaig aprofitar que em quedava sol a casa per anar a portar LA CALDERINA a un veí subscriptor amb qui ara no ens veiem quasi mai.
Vaig trucar a la seva porta i em va sortir a rebre dient-me:

- Què? Vols passar una mica o tens pressa com sempre?

I jo, que sovint li he de dir que tinc pressa i només li deixo la revista i marxo pitant, vaig pensar que aquell dia no em venia d'aquí i podia passar un moment.
Vam seure a la seva terrassa. Feia una tarda agradable. I vam començar a xerrar... De la seva salut, del Roc i l'Ona, dels seus fills, una mica de política, de mancances municipals, de coneguts comuns... I va semblar que la dimensió "temps" començava a córrer a una altra velocitat, a un ritme molt confortable i agradable...
M'hi trobava genial allà parlant amb el Joan...
Al moment de marxar i acomiadar-nos, va passar per davant de casa un amic comú. Es va aturar i ens vam posar a xerrar tots tres entre rialles i somriures... Va ser fantàstic!
De sobte vaig mirar l'hora i vaig pensar que l'Anna no sabia res d'on era. Li vaig enviar un missatge i va ser com si tornés a la realitat. Aviat vaig anar per acomiadar-me i tornar a casa, però em va quedar la sensació que aquella estona que havia estat amo del meu temps havia estat meravellosa: ni mòbil, ni rellotge, ni preocupacions de cap mena. Només gaudir de la conversa i l'amistat i deixar que tot fluís sense haver previst res ni esperar-ne res.
Aquest és el gran tresor...
...el millor regal...
El temps!

Molt ben pagat!

A l'escola vam decidir participar amb els alumnes de 6è als Jocs Florals Escolars.
Cada alumne va inventar-se  un conte i el va redactar.
Tots els que van voler el van llegir en veu alta davant dels companys i, entre tots, vam decidir quins ens agradaven més.
Finalment vam acabar presentant el conte que més havia agradat tothom: el de la Lucía.
En vam fer la correcció col·lectiva a la classe, entre tots, i vaig presentar-lo al Certamen.
La setmana passada em van trucar i em van dir que el conte que havíem presentat era finalista. Amb gran il·lusió li vaig dir a la Lucía.
Calia assistir a l'acte de proclamació dels guanyadors que se celebrava a Moià el divendres 18 de maig... el mateix dia que tota la classe anàvem d'excursió al Museu de Matemàtiques de Cornellà... O sigui que ella no podria anar a l'excursió, davant la possibilitat que el seu conte resultés premiat. I jo tampoc no la podria acompanyar perquè havia d'acompanyar el grup. A la Lucía l'acompanyarien els seus pares i el coordinador de Primària.
El dia de l'excursió, mentre estàvem dinant al Parc Mercader de Cornellà, ens van enviar el missatge informant-nos que la Lucía... havia guanyat!!!
El seu conte havia estat seleccionat com el guanyador de les comarques de la Catalunya Central (uau! el millor de tots els presentats del Bages, Moianès, Berguedà, Osona, Anoia i Solsonès...!!!) i optava a ser escollit el millor de tot Catalunya, juntament amb els altres guanyadors de les Fases Territorials!
Quan ho vaig comunicar als companys que estaven allà dinant, hi va haver un esclat d'alegria.
A les 5 h, quan vam arribar a l'escola, va resultar que la Lucía havia volgut venir a veure'ns i a portar-me el llibret que havien repartit amb tots els contes premiats.
Quan em va veure vam tenir una gran alegria mútua i quan m'hi vaig acostar per felicitar-la i fer-li dos petons, vam acabar fent-nos una bonica abraçada.
I és d'això del que parlo quan dic que em vaig sentir molt ben pagat... d'aquesta abraçada i la cara de satisfacció i alegria que fèiem tots dos en aquell moment...

Sempre hi ha una primera vegada

El 16 d'octubre de 2017 van posar a la presó el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez.
Aquella mateixa nit van començar a córrer per la xarxa diferents imatges reivindicatives de "LLIBERTAT PRESOS  POLÍTICS". Jo me'n volia imprimir una per penjar-me-la al jersei i començar una reivindicació permanent, però va fallar la connexió a internet i me la vaig fer artesanalment a partir de la tipografia que havia vist per les xarxes socials i un dibuix del Joan Turu.
Des d'aquell dia he anat foradant tots els jerseis que m'he posat i no he deixat de portar-la excepte un cap de setmana que vam anar a Girona i me la vaig deixar a casa. Llavors allà a Girona em vaig comprar un llaç groc per no deixar de reivindicar. i ara vaig amb les 2 coses.
Han passat més de 7 mesos i fins la setmana passada mai ningú no se m'havia queixat...
...però sempre hi ha una primera vegada!
El dimarts 15 de maig, el dia abans que fes 7 mesos que els Jordis són a la presó, quan sortia de l'escola al migdia per anar a dinar, un avi que sortia amb el seu nét se'm va encarar i em va dir (transcric amb força fidelitat la conversa):
- ¿Te parece bien llevar eso?
- (sorprès i una mica atordit) Sí.
- No puedes llevar eso.
- (ja més conscient d ela situació i un punt indignat) Sí.
- No puedes llevar eso en un sitio público... No puedes...
- Puedo llevarlo y puedo no llevarlo. Y yo lo llevo.

I aquí es van separar els nostres camins.
Reconec que quan vam acabar la conversa la sang em bullia... potser perquè era la primera vegada... Però ara ja estaré preparat per si em torna a passar...
I evidentment no deixaré de portar-ho posat.

Me'n faig creus!

Aquesta passada nit alguns "valents constitucionalistes" amb nocturnitat i traïdoria han decidit "fer feina" per Calders.
Bé, veient les notícies veig que els contraris a la independència no només han passat per Calders perquè hem vist imatges i vídeos d'incidents a diverses platges on s'entestaven a retirar les creus grogues que s'havien posat per demanar l'alliberament dels presos polítics (a Canet de Mar o a Llafranc... veure notícia i vídeos).

Però a Calders han arrencat estelades de propietats privades, han cremat estelades del mobiliari urbà, han arrencat llaços grocs dels vorals de la carretera i... han malmès la Creu de Terme. Concretament han arrencat la creu de ferro forjat de 1805 que coronava la columna de planta octogonal que hi ha sobre 3 graons. I tot perquè hi havia una estelada sobre la Creu de Terme...
Me'n faig creus!

Aquí teniu 3 imatges de l'emblemàtica Creu de Terme de Calders.
En la primera es veu com estava abans de l'atemptat. En la segona es veu un detall de com la van guarnir les dones de l'Associació Cultural de la Dona de Calders en motiu del passat Dia de la Dona del 8 de març. Va ser una acció molt bonica i celebrada.
I en la tercera, veiem com l'han deixada els brètols que ahir van decidir que el millor que podien fer era anar a "destruir".

Perquè per a mi aquesta és la immensa diferència entre els que posem llaços grocs i estelades i domassos reivindicatius i els que es dediquen a arrencar-los i cremar-los.
Nosaltres proposem, reivindiquem, defensem...construïm!
Ells estripen, trenquen, insulten...destrueixen!
No hi ha contraproposta, no hi ha debat. Només la destrucció, la negació, la violència, l'insult, la manca de respecte... Tan poc convençuts estan del que fan que sovint ho fan amb la cara tapada i de manera nocturna i clandestina...
Me'n faig creus!

I em fa molta ràbia que ho hagin fet, però...llavors em ve al cap aquella cita castellana "Ladran, luego cabalgamos" i penso que segurament anem bé. Els molesten els llaços grocs i les estelades, els molesta que no ens barallem ni els contestem amb la mateixa moneda, els molesta que ens donin la raó fora de les fronteres de la carpetovetònica EspaÑa...
En una de les discussions a la platja entre els que arrencaven creus i els que se'n queixaven, una noia independentista li deia a la constitucionalista: "La diferència és que si tu poses aquí una bandera espanyola, jo no l'arrencaré. Per respecte."
I és que estem tan convençuts que tenim la raó, que no necessitem intentar imposar-la per la força. I en canvi fa tota la sensació que a l'altra banda passa just el contrari: no tenen cap altre argument que intentar imposar les seves tesis per la força. No poden argumentar, discutir ni seduir. Només crits i garrotades, amenaces i violència.

O sigui que avui em faig creus que hi hagi gent que es dediqui a arrencar creus (a Calders i a les platges), però en el fons penso que anem bé.