La gent petita i "Qui va matar l'Helena Jubany?"

“Molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, poden canviar el mon.” (Eduardo Galeano)

M’agrada molt aquesta cita. Me la sento molt meva. I em sembla ideal per il·lustrar el cas que avui us explicaré.

No és un cas nou. Aquí al bloc heu pogut llegir-ne un munt de notícies. Per a mi és el “cas Careta”, però per a la majoria és “el cas de l’Helena Jubany”.

Viatjo enrere en el temps. Molt enrere. Massa enrere.

• 17-9-2001: L’Helena Jubany rep un primer anònim amb una orxata.
• 9-10-2001: L’Helena Jubany rep un segon anònim amb un suc. El tasta i queda intoxicada de benzodiazepines.
• 2-12-2001: Troben morta l’Helena Jubany amb una enorme dosi de benzodiazepines al cos.
• 12-2-2002: Detenen la Montse Careta acusada d’homicidi. Dos dies després ingressa a la presó de Wad Ras.
• 14-4-2002: Visitem per primer cop la Montse a la presó.
• 7-5-2002: La Montse Careta se suïcida a la presó.
• 22-7-2002: El jutge imputa i cita a declarar Santiago Laiglesia.
• 7-10-2005: El jutge decreta el sobreseïment del cas.
• 25-1-2015: Publico la primera de les 3 notícies que expliquen el cas Careta al meu bloc picalapica: “Qui era la Montse Careta?”, “Què li va passar a la Montse Careta?” i “Montse Careta: per què?”
• estiu 2016: Anna Prats i Yago García decideixen fer el Treball de Fi de Grau de Periodisme sobre el cas de l’Helena Jubany i troben les notícies del meu bloc.
• 15-10-2016: Tenim el primer contacte amb els periodistes Yago García i Anna Prats. Els expliquem la nostra versió i els posem en contacte amb l’Imma Careta.
• 8-9-2018: El programa “Crims” de Catalunya Ràdio emet el primer dels 6 capítols dedicats a explicar el cas de l’Helena Jubany, en els quals participem.
• 23-3-2020: El programa “Crims” de TV3 emet el doble programa dedicat a l’assassinat de l’Helena Jubany, en el qual participem.
• 30-7-2020: El jutge reobre la causa de l’assassinat de l’Helena Jubany.
• 11-2-2021: L’Audiència Provincial de Barcelona revoca la interlocutòria del jutge i torna a decretar el sobreseïment de la causa.
• 18-5-2021: Un nou jutge torna a deixar sense efecte la resolució de sobreseïment i reobre el cas, permetent només investigar nous sospitosos.
• 1-12-2021: el jutge imputa Xavi Jiménez acusat de ser l’autor dels anònims que va rebre l’Helena Jubany.
• 2-12-2021: el cas de l’assassinat de l’Helena Jubany prescriu per a totes aquelles persones que no hi hagin estat imputades.
• 22-3-2022: Es presenta a Sabadell el llibre “Qui va matar l’Helena Jubany?”, escrit per Yago García i publicat per Ara Llibres.
• 20-4-2022: Presentació del llibre a Manresa. Local d’Omnium Cultural al c/Sobrerroca, a les 19 h.
• 22-4-2022: Xavi Jiménez declara davant del jutge.

Quan el febrer del 2002 ens vam assabentar que havien detingut i empresonat la Montse Careta acusada d’un homicidi, vam haver de prendre una decisió. Érem amics seus, però era una amistat atípica. Ella vivia a Sabadell i nosaltres a Calders. Manteníem el contacte només a través de cartes escadusseres de tant en tant. Feia molt que no ens havíem vist. No teníem cap contacte amb la seva família. A la premsa sortien titulars com “Prisión para una maestra de Sabadell por matar a una joven”...

Malgrat aquests condicionants, des del primer moment vam decidir involucrar-nos-hi i fer-li costat. Vam prendre una decisió amb la qual hem estat conseqüents durant tots aquests anys. Sempre que ens ho han demanat -la família o els mitjans de comunicació- hem estat disposats a donar la cara, fer declaracions o participar en reportatges o programes que s’han fet. I en tot aquest temps sempre hem pensat que havíem pres la decisió correcta, que estàvem al costat correcte de la història.

Per què vam fer-ho?

Què faríeu vosaltres si us diguessin “Han fotut l’Eladi a la presó perquè diuen que va matar una dona.” Jo crec que la immensa majoria dels qui em coneixeu diríeu: “No pot ser! Segur que ell no ho ha fet.”

Doncs, això mateix.

Quan vam endinsar-nos-hi, aquell llunyà febrer de 2002, la immensa majoria de la població no tenia ni idea que s’havia produït aquell assassinat. I, per als pocs que en tenien coneixement, la tesi més acceptada i compartida era la de la culpabilitat de la Montse. Només la seva família (la mare Josefina -que en pau descansi- i les germanes Imma i Anna), nosaltres i poca gent més confiàvem cegament en la seva innocència i ens movia el desig de poder demostrar-la algun dia. 

Avui en dia tot Catalunya coneix aquest cas i tinc la sensació que la immensa majoria en  té una opinió ben diferent. Jo percebo com a majoritària una visió en que la Montse és una víctima més d’aquest crim irresolt, en què hi ha perplexitat i indignació davant del fet que els veritables assassins portin 20 anys vivint en total llibertat i impunitat, en què hi ha el desig de fer justícia per saber la veritat del que va passar.

Des de l’octubre del 2005 fins el juliol del 2020, durant gairebé 15 anys, el cas va estar sobresegut a nivell judicial. Només després del rebombori causat per l’emissió del doble capítol de la sèrie “Crims” a TV3 va tornar-se a reactivar, fruit del clamor popular que va cristal·litzar en una mobilització ciutadana que la família Jubany va vehicular en un acapte de donatius econòmics per invertir en el procés judicial.

Però mai no hagués arribat el capítol de “Crims” si durant tots aquells anys anteriors no s’hagués mantingut una feina de formigueta en una llarga travessia del desert, trucant a portes que mai no s’obrien i donant veus aquí i allà fins que un bon dia van aparèixer el Yago i l’Anna i van començar a remoure-ho tot de nou des del començament i van captar l’interès d’altres periodistes.

I em sento orgullós de ser una de les petites persones que va posar el seu gra de sorra perquè avui en dia estiguem així quan el més probable era que al cap dels anys el cas hagués quedat oblidat amb la mateixa percepció que hi havia quan la Montse es va suïcidar.

Però no vam defallir.

Gent petita... però ferma!

L’Imma (i la seva germana Anna i, mentre hi va ser, la mare Josefina; però sobretot l’Imma), la primera, sempre disposada a moure cel i terra per demostrar la innocència de la seva germana. Incansable. Constant. Tenaç. Persistent. Lluitant contra les limitacions econòmiques i culturals per mantenir l’esperança en què la veritat i la justícia poguessin acabar brillant.

Nosaltres, col·laborant en tot allò que ha necessitat i ens ha demanat, redactant escrits, contactant i contestant els periodistes, fent difusió a través del bloc i les xarxes socials, participant en els mitjans de comunicació com a testimonis del que vam viure.

I el Yago García i l’Anna Prats, periodistes que van arribar al cas amb la mirada neta i temps i ganes d’investigar per poder explicar una història polièdrica, a la qual han dedicat moltes hores, esforç i energia. Ells han obert portes que ni policies ni jutges no havien traspassat i han fet mil i una trucades i entrevistes per recopilar el màxim d’informació, s’han estudiat els immensos volums del sumari judicial, han participat en diversos programes i amb la seva feina de formigueta han anat trobant petites peces del puzle que permeten veure les coses una mica més clares del que estaven fa 20 anys.

I ara que el cas és conegut de tothom, al Yago li ha arribat l’oportunitat de publicar la història amb les dades que ha anat recopilant durant tots aquests anys en forma de llibre. L’editorial Ara Llibres ha trobat interessant i publicable el projecte i, en el moment de redactar aquestes línies ja han fet un grapat de presentacions al llarg de Catalunya (i n’hi ha moltes més de previstes), van per la segona edició i el llibre està en les primeres posicions dels llistats de llibres més venuts en l’apartat de No-ficció.

I jo me n’alegro molt.

Me n’alegro perquè valoro la feina del Yago (començada amb l’Anna Prats i acabada en solitari), una feina rigorosa, científica, analítica, periodística i literària. Perquè ha fet un treball que té qualitat i interès i es mereix que tingui molt èxit i que li obri les portes a futurs èxits practicant aquest periodisme seriós, rigorós, reflexiu i reposat que ha demostrat que sap fer.

Però sobretot perquè el seu llibre reflecteix i explica molt bé la “nostra” part de la història, la del cantó de la família Careta, el patiment de la Montse, la seva família i el seu entorn, la paradoxa en què va trobar-se una bona persona, atrapada per unes males companyies, una instrucció defectuosa, un jutge ineficient i amb un evident biaix masclista i greus dèficits institucionals (periodístics, judicials, policials i de la societat en general).

I perquè després de 20 anys en contacte amb el cas i els seus protagonistes, per a mi el títol del llibre no és “Qui va matar l’Helena Jubany?” sinó “Qui NO va matar l’Helena Jubany?”. I la resposta, igual que fa 20 anys és clara: la Montse, no!

Per tot això m’agradaria que el proper dimecres 20 d’abril en la presentació del llibre que es farà a Manresa hi hagués una gran afluència de públic que refermés aquesta fe en la innocència de la Montse. A Manresa, la ciutat on ella va estudiar i va fer de monitora al MIJAC Valldaura, on tothom qui va tractar amb ella hauria d’estar convençut que era una bona persona incapaç de fer res del que l’han acusat injustament durant tots aquests anys.

Feu-ho córrer! Dimecres 20 d’abril a les 19 h al local d’Òmnium Cultural al carrer Sobrerroca de Manresa! Tan de bo siguem molts els qui en hi apleguem, comprem el llibre i contribuïm a escampar la imatge real de la Montse i no pas la que durant tants anys van voler reduir a la vinculació amb la mort de l’Helena Jubany. Una Montse educadora, solidària, amant de la natura, la seva llengua i el seu país. Aquesta és la Montse que tots volem recordar perquè aquesta era la Montse. Així era ella.

“Molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, podem canviar el mon.” 

N’estic convençut!