EMBARÀS DE MORT
Com un cruel embaràs, aquesta mort
va creixent, va formant-se poc a poc.
Imperceptiblement, però, tanmateix,
implacable: no pensa recular.
Va conquerint l’espai, et va minant,
acapara conversa i pensament,
t’impedeix de mirar a cap altre lloc,
t’entrena per anar-la acompanyant.
I acceptes que no hi ha volta de full,
entens que aquell final serà el final,
et prepares per ‘nar-lo assimilant
i comença el dilema despietat.
No vols que arribi el dia. Al mateix temps
esperes que s’acabi aquell malson,
com les embarassades amb la por
i la il·lusió que arribi el temut part.
Parir la mort, macabre naixement:
quan neix la mort, la vida també mor.
Els tèrbols pensaments ho inunden tot
i seguim aprenent de què va això.
(Acabo la trilogia de poemes que em van provocar l'experiència d'acompanyar les darreres setmanes de vida de la Maria Dolors. Aquest va sorgir a partir d'una reflexió que va fer l'Anna: estar esperant la mort de la seva mare li recordava sensacions de quan estava embarassada i a punt de parir. Tenir ganes i por, alhora, que arribés el moment. Un estrany i intens aiguabarreig de sensacions davant la imminència d'un moment que, d'altra banda, saps que no podràs esquivar.)
3 comentaris:
És una molt bona analogia, i molt maco i intens el poema. Una abraçada fortíssima a tots!
I seguirem aprenent de què va tot això...
Pensaments molt profunds amic. Per anar rellegint..
Petons de colors Eladi.
Roger i Sabina,
moltes gràcies pels vostres comentaris i la vostra companyia.
Abraçades!
Publica un comentari a l'entrada