"Oliveres" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina...

Espero que us agradi!

OLIVERES

Va penjar el telèfon i va sospirar, però era un sospir de derrota. Tot i que havia trampejat la conversa amb el seu editor gràcies als anys d’experiència, sabia que tenia males cartes en aquella partida. Les pitjors.

La novel·la anterior ja l’havia entregada tard i havia anat fluixa de vendes. Li havia costat molt enfilar un tema interessant, donar-li ritme i crear uns personatges que arrosseguessin la història amb passió. Però és que aquest cop no tenia res.

Havia començat un munt de textos. En tenia una carpeta plena. Però cada cop que els rellegia s’adonava que no el duien enlloc: només eren carrerons sense sortida. Havia provat diferents esquers per atraure les muses. Havia viatjat a llocs suggerents; havia buscat estímuls en pel·lícules, exposicions i concerts; havia intentat escriure sota els efectes de l’alcohol i altres substàncies estupefaents... Però res no havia funcionat. Quan li semblava que el cap li bullia de creativitat es posava davant de l’ordinador i començava a escriure textos que eren com gargots d’un nen petit. No es podia fer una exposició amb gargots d’un infant. Tampoc no es podia fer un llibre amb allò que tenia.

Però havia mentit amb entusiasme. Li havia explicat a l’editor que per fi havia trobat un argument genial del qual tibar i que ara només necessitava temps per escriure sense parar i donar-li forma. Li havia anunciat que marxaria a la casa familiar de Vilanova de Bellpuig. Allà, aïllat i sense cobertura, es concentraria i recuperaria el temps perdut. Potser no tindria el text enllestit en el termini que havien acordat, però amb un parell o tres de setmanes extres, li podria oferir un llibre que, aquest sí, tornaria a ser un èxit.

I semblava que s’ho havia empassat. Així que va preparar una maleta i va enfilar cap a la casa dels padrins on havia passat tants estius i caps de setmana...

(...)

Quan era petit, sempre volia anar a cals padrins. Eren pagesos i li encantava la vida rural. Llevar-se d’hora, collir els ous de les gallines, donar de menjar als animals, anar a l’hort i passejar entre els camps de fruiters, sempre canviants en funció de l’estació. A la primavera era un espectacle impressionant veure els ametllers i cirerers florits. A l’estiu, quan es collia la fruita, passejar-hi sota el sol abrusador era emborratxar-se de les seves fragàncies. A la tardor, les postes de sol i l’arribada del fred també tenien la seva màgia. Només a l’hivern, quan esporgaven els arbres, s’entristia veient-los tan despullats i fràgils.

Segurament aquest contacte directe amb la natura va ser una de les influències que van formar el caràcter observador i sensible de l’escriptor Màrius Roca. Des de la seva finestra a l’habitació de la casa pairal, veia perfectament dues oliveres centenàries que presidien el jardí de l’entrada. I, des de llavors, aquests eren uns arbres que sempre l’havien impressionat.

Els seus troncs baixos i gruixuts, plens de vida viscuda, amb nafres, esquerdes i nusos. Uns troncs serens i soferts que demostraven la fortalesa amb què havien sobreviscut a aiguats i sequeres. I, al capdamunt, unes branques primes i elàstiques que s’enfilaven cel amunt buscant la llum i la llibertat. Curulles de fulles que anaven del verd al gris i, quan arribava l’hora, també de petites olives.

Al temps de collir, en aquells dos arbres de l’entrada ho feien manualment, enfilant-s’hi amb escales o grimpant tronc amunt. Amb paciència i alegria anaven arrencant els fruits i posant-los en bosses que anaven descarregant a les galledes del terra. El primer any, el petit Màrius es va quedar parat de la quantitat d’olives que en van sortir. Galledes i galledes plenes fins al capdamunt.

Acabada la collita, mirava els arbres des de la seva habitació i se’ls imaginava satisfets i relaxats després de la feina de tot l’any. Potser per aquesta humanització inconscient li va saber tan greu el primer cop que els va veure pelats, després d’haver-los esporgat.

Va arribar a casa dels padrins un dissabte de principis de març i va trobar les oliveres ben despullades. Les recordava ufanoses, plenes de branques i fulles, i veure-les tan plomades el va entristir. De primer va pensar que potser havien emmalaltit, però el padrí el va tranquil·litzar. Li va explicar que només era un procés habitual que es feia cada any i permetia que l’arbre arranqués amb més força a la primavera, quan vindria la florida. 

Tot el cap de setmana va ploure i va passar moltes hores mirant des de la finestra, patint per aquells arbres que imaginava ferits i dessagnats sota la pluja. Va quedar pres per una tristesa que no li va acabar de marxar fins que, al cap d’uns mesos, va comprovar que tornaven a estar esplendorosos i altre cop carregats de trama. Només llavors va acceptar la poda com un mal menor que potser fins i tot era beneficiós.

(...)

I ara tornava a ser en aquella estimada casa. Només amb el seu ordinador portàtil i la seva manca d’idees. Però confiava que tornar a aquell refugi d’infantesa li oferiria l’atmosfera que necessitava per tornar a reconciliar-se amb l’escriptura.

Els primers dies no es va voler obsessionar. Va instal·lar l’escriptori a la seva antiga habitació amb vistes directes sobre el jardí de l’entrada, però bàsicament es va dedicar a fer llargues passejades pels camps.

Duia un bloc a la motxilla, on de tant en tant anava anotant alguna idea o prenia apunts del natural. Després, a les tardes, sí que s’asseia davant de la finestra. Obria nous documents on apuntava les idees que havia agafat i intentava estirar-les, sempre sense èxit. Llavors es mirava les oliveres ben pelades i semblava que s’estigués mirant al mirall. Així estava el seu cervell, ben pelat d’idees.

Rellegia un i un altre cop els documents. I després en començava de nous on intentava ordenar-los i relacionar-los entre ells per veure si aconseguia trobar una idea bona. Però els dies passaven i continuava eixut, sense res de bo que pogués entregar com a projecte de llibre.

A les nits li costava agafar el son i tenia un somni recorrent. Tornava a tenir deu anys, estava passejant pels camps i sentia la veu del seu padrí que el cridava d’un tros enllà. Anava corrent cap allà on l’havia sentit, però no el trobava i es posava a buscar-lo per tot arreu, angoixat perquè li semblava que li havia de dir una cosa important... Quan tenia aquest somni es llevava neguitós i fins que no s’havia ben espavilat, no recuperava la serenor.

Després d’una nova setmana de sequera creativa es va començar a preocupar de debò. El següent contacte amb l’editor ja no li deixaria marge de maniobra. Com que li havia fet creure que allà no tenia cobertura, podria anar ignorant els missatges i trucades, però, tard o d’hora, s’hauria d’enfrontar amb la crua realitat...

Com podia ser que entre tantes idees que tenia anotades no fos capaç de bastir una nova novel·la! Des de petit havia estat molt creatiu i les idees mai no se li havien acabat. Podia haver-n’hi de millors i de pitjors, això sí. Però quedar-se en blanc, com li estava passant ara, i durant tant de temps, no li havia passat mai.

Fins i tot va comprar-se una impressora i retallava fragments dels fulls impresos per intentar fer un collage que li acabés despertant la inspiració. Una bona frase d’aquí amb aquella descripció tan encertada, aquell personatge que semblava que començava a agafar presència amb la idea de l’accident de muntanya... Però tot plegat era insubstancial, artificial... sense ànima.

En una tarda de desesperació, va acabar baixant al jardí i li va venir un record d’infantesa. Enfilat dalt de l’olivera, collint olives, recordava un moment de pau i comunió amb el paisatge en què va desconnectar totalment del seu voltant. El seu padrí se’n va adonar, però el va deixar allà, ben abstret de la realitat, i només al cap d’una bona estona li va dir:

- Que bé i que lluny que estaves, eh?

Empès per aquell record va voler tornar-se a enfilar a l’arbre. 

Ni de bon tros no era tan àgil com el Màrius nen, però l’olivera era un arbre molt agraït que oferia  preses per anar-hi escalant sense massa dificultat. Així doncs, va pujar un tros amunt i, amb el cos ben recolzat, va intentar recuperar aquell màgic record del passat.

Mirant al seu voltant, es fixava en l’anatomia de l’olivera, com si l’hagués de descriure. Les branques que naixien directament del tronc eren pràcticament horitzontals i robustes. Però de les petites branques primes i flexibles que s’enfilaven cap al cel en quedaven menys de la meitat de les que havien donat olives. Ara ja sabia que aquella mutilació que tan li havia dolgut el primer cop, en realitat acabava sent profitosa per a l’arbre. Quan la saba nova pujava amb força a la primavera, podia concentrar-se en aquelles branques i nodrir-les d’energia perquè creixessin esponeroses i donessin fruits abundants. Si l’arbre no s’esporgués, la saba s’hauria de repartir molt més i no aportaria prou aliment o sigui que la collita seria molt pitjor. Així doncs, esporgar era bo.

Potser l’haurien d’esporgar a ell perquè donés més fruit... La idea li va provocar una ganyota i va començar a divagar. Potser tallar-se alguns dits perquè els supervivents tinguessin més força i premessin millor les tecles? És clar que no... Potser eliminar unes quantes neurones perquè les que quedessin fossin mes creatives i productives? Pensaments estúpids que deixava fluir sense prestar-hi gaire atenció. O potser...

De sobte va visualitzar la carpeta del seu ordinador plena de documents inútils: cap d’ells no era aprofitable. Però ara en feia una interpretació botànica... Potser estava repartint la seva inspiració o el seu talent entre massa branques i no n’hi havia prou per a totes... Potser per això la collita estava sent tan dolenta... Potser havia d’esporgar el seu ordinador?

Aquell pensament el va sacsejar i el va fer baixar de l’arbre. Potser no tenia gaire sentit, però era incapaç de desestimar aquella idea. Tampoc no volia actuar en calent i haver-se’n de penedir. Havia de reflexionar-hi una mica...

Des que havia arribat al poble, no havia parat de barallar-se amb aquells documents. De primer només per pantalla, però havia acabat imprimint-los i repartint-los per taules, parets i pel terra, intentant trobar-hi el material del qual fer aparèixer el seu nou llibre. Estava dedicant tota la seva atenció a aquells papers que era evident que no tenien prou qualitat... Potser sí que s’hi havia obsessionat i era un impediment perquè brollés una nova idea...

Esporgar...

De les branques mortes que tallaven de les oliveres no en naixia res. Però després, la primavera feia néixer noves branques que donaven fruits... Bons fruits... Molts fruits...

El cap li bullia. Estava atabalat. Amb ganes d’actuar, però amb por d’equivocar-se. Va decidir encendre la llar de foc per fer carn a la brasa per sopar. L’olor de llenya cremada aviat li va acaronar els narius. Era una olor amiga que no el molestava gens i li portava molts bons records. Va acabar sopant de gust i, aconsellat per les copes de vi que s’havia pres, va recollir tots els fulls impresos de la seva habitació i va seure prop del foc.

L’escalfor li enrogia la pell i li provocava l’abaltiment de tot el seu cos. La vista seguia la dansa de les flames que pujaven i baixaven, amb el groc i el negre escapant-se l’un de l’altre. Hipnotitzat per aquella coreografia atàvica, va acabar cedint a una plàcida somnolència i es va despertar al cap d’una estona, amb els papers als dits i el cap una mica tèrbol.

Aviat va fer una reconstrucció dels últims pensaments i es va posar a rellegir el primer dels fulls. Li va semblar que no li serviria mai per a res de bo i el va llançar al foc, que, agraït per l’ofrena, el va engolir amb un sobtat augment de volum i color.

Va anar-ho repetint full a full fins que se li va fer feixuc i, seguint un impuls, va llençar el gruix sencer de papers a les flames.

Ja estava fet. Havia cremat tots aquells documents que no eren res més que branques seques que li malbarataven la saba. I de sobte va sentir una barreja de satisfacció i penediment, d’energia i vertigen. Es va sentir cansat i es va retirar a dormir.

Va tornar a somiar i el somni va començar com sempre: amb ell al camp d’oliveres, sentint la veu de l’avi. Però aquest cop el va arribar a veure com entrava al cobert de les eines. Esperançat, va córrer cap allà amb la il·lusió d’acabar-lo trobant, però quan va entrar-hi només va trobar totes les eines, com sempre, ben ordenades i cap rastre del padrí...

L’endemà, va llevar-se tard i una mica emboirat. De seguida que va recordar els fets de la nit passada, va voler enfrontar-se al nou repte. Un cop esporgats els antics documents volia veure si era capaç de recuperar la seva creativitat. 

Es va dutxar, va fer un bon esmorzar, va sortir a donar un vol per espavilar-se i va instal·lar-se davant de l’ordinador. Per primer cop es va quedar immòbil davant del full en blanc i ho va considerar un bon senyal. A ell mai no li costava començar a escriure. Engegava amb qualsevol frase, mica a mica cada paraula anava cridant a la següent i bastia textos amb facilitat. Com que aquella era una sensació nova després d’haver cremat els fulls, va pensar que per fi alguna cosa estava canviant.

Però al cap d’uns minuts de no escriure res, li va venir al cap una de les coses que tenia en aquella pila de documents de l’ordinador. Potser es podia arreglar i li donaria una manera de començar. Va buscar-lo, el va copiar en un nou document i va començar a fer-hi retocs i més retocs. Esborrava paraules, n’afegia d’altres, canviava una frase de lloc i al cap d’una estona es va adonar que tornava a estar fent el mateix de les darreres setmanes: dedicant l’atenció a aquelles branques mortes. Va pensar que cremar els papers impresos no servia de res si no eliminava els arxius del seu ordinador i es va disposar a executar aquella acció irreversible. 

Va tancar tots els documents i es va col·locar sobre la icona de la carpeta. Va clicar el botó secundari per desplegar el menú emergent. Va anar desplaçant el cursor cap avall fins que va arribar a l’opció “Eliminar” i es va aturar un moment.

Sabia que, si la clicava, encara tindria alguna oportunitat. Un últim missatge encara li demanaria si realment volia eliminar aquella carpeta i tots els seus documents. I llavors hauria d’escollir entre “Acceptar” o “Cancel·lar”. I després encara faltaria eliminar la carpeta de la “Paperera de reciclatge” per evitar qualsevol temptació de restaurar-la i tornar a llegir aquells arxius.

Tot i que era una acció que no tenia marxa enrere, va dubtar poc perquè sentia que aquells documents eren el problema que li impedia crear la nova novel·la. Així doncs, després d’un darrer sospir, va agafar el ratolí amb determinació i va fer tots els passos per eliminar definitivament aquells arxius del seu ordinador.

Ja estava fet.

Va revisar l’escriptori i la paperera de reciclatge i es va assegurar que ja no en quedava ni rastre. Ara si que havia fet l’esporgada que volia fer. Va tancar l’ordinador i va tornar a sortir a passejar. Per això no va sentir la trucada del seu editor.

Quan va tornar i va veure la trucada perduda, va somriure i va apagar el telèfon. 

Es va instal·lar a l’escriptori i va començar a escriure de manera automàtica, sense filtres, encadenant frases sense aturar-se a analitzar ni revisar-les. Era com una vomitada reflexiva dels seus pensaments i patiments que, en un moment donat, a partir d’un exemple per explicar millor una sensació, va començar a desviar-se imperceptiblement cap a la ficció. No van ser pessigolles el que va sentir, sinó una mena d’escalfor interna i una tremenda sensació d’alegria per una victòria que començava a créixer dintre seu. No va voler aturar-se a celebrar-ho i va seguir escrivint i escrivint.

De sobte es va trobar dialogant amb un personatge que l’agafava de la mà i se l’enduia pantalla enllà. I mica a mica va anar descobrint que aquell personatge viuria una història increïble i demostraria de què era capaç l’ésser humà quan es troba en les circumstàncies més adverses. I tot això apareixia al seu pensament sense deixar de teclejar, com posseït per una estranya febrada.

Després d’unes quantes hores, es va adonar que li feien mal els ulls perquè estava escrivint pràcticament a les fosques. Va encendre el llum, es va abrigar una mica i va fer un mos. Després d’aquesta mínima pausa, va continuar omplint fulls d’un document que, sense la presència dels altres, creixia i creixia sense parar. Va estar escrivint bona part de la nit fins que, ja de matinada, es va sentir esgotat i va parar. Estava exhaust, però segur de les línies mestres de la seva nova novel·la. Va tancar l’ordinador i va deixar-se caure sobre el llit, on va ser ràpidament vençut per la fatiga.

I aquella nit va tornar a somiar amb el seu padrí. Va córrer del camp fins al cobert i, quan va entrar-hi, el va veure allà, enmig de les eines. S’hi va acostar i llavors el padrí li va allargar les tisores de podar amb un somriure. Així, sense dir-se paraula. Però ell les va agafar, sabent que sempre més li serien útils.

Es va despertar amb el somni ben present i segur que aquella nova novel·la seria un èxit. Va encendre el telèfon mòbil i va posar-se a buscar el número de l’editor.