El poble reclamem UNITAT i els partits no paren de discutir-se, barallar-se i competir entre ells en una lluita que no hauria de tenir sentit si l'objectiu fos compartit.
Hi he pensat... he escoltat opinions d'analistes i opinadors varis i sembla que la majoria coincideixen en ressaltar que els partits semblen estar lluitant per abraçar les màximes quotes de poder i arraconar l'adversari polític, per aglutinar l'hegemonia del sentiment independentista. Com si en comptes de pensar en instaurar la República Catalana estiguessin lluitant per obtenir més engrunes en l'autonomia catalana dins del regne d'España...
Jo m'ho miro, reflexiono i ho veig com el mapa de les línies de Metro...
M'explico...
Els partits polítics tenien uns recorreguts (digues-li la línia 1, la línia 2...) i anaven avançant en uns itineraris bàsicament autonomistes. I cadascú pujava al que li agradava més. Però, de cop i volta va aparèixer una línia nova que va ser la que ANC i Òmnium Cultural van crear i a la que van aconseguir fer pujar de manera creixent i fervorosa una gran part de la població de Catalunya que la va anar omplint més i més.
Els partits polítics van veure aquesta realitat i van buscar una estació "CORRESPONDÈNCIA" (aquelles en les que coincideixen diverses línies i pots fer transbord d'una a una altra) per canviar de línia i afegir-se al corrent majoritari.
Llavors durant uns anys vam anar tots junts, a la mateixa línia de Metro, seguint el mateix itinerari, fent camí cap a la República. Artur Mas i companyia es van voler posar davant de la multitud que ja havia agafat embranzida i avançàvem il·lusionats (la revolució del somriure)...
Però van ser ELLS (els partits polítics) els que van afegir-se a la nostra línia de metro.
De primer no ens n'acabàvem de refiar, però mica a mica vam veure que anaven de veritat i gràcies a la mútua vigilància entre CIU, ERC i la CUP (important paper de la CUP per no abaratir els somnis) van començar a passar coses: va saltar Unió Democràtica, va saltar Artur Mas, va venir el 9N, va venir Puigdemont, va venir Junts pel Sí... i el tren que anava per aquella línia va agafar velocitat i anava a tota pastilla cap al referèndum de l'1 d'octubre amb una bona unió entre el poble, els polítics, els Mossos, els Bombers... recordeu aquells màgics moments? ANÀVEM TOTS A LA UNA i per les altres línies només hi circulaven quatre gats.
I vam descarrilar...
Després de l'1 d'octubre (data gloriosa de màxima unitat i desobediència que ens apropava al somni de la independència) la brutal i injusta repressió de l'Estat Espanyol va deixar el tren abonyegat amb gent a la presó, a l'exili, intervencio de la Generalitat (155), intervencions de mitjans de comunicació, inhabilitacions, multes, denúncies,...
Tots els que érem dalt, vam guarir-nos les ferides i vam tornar a pujar al tren abonyegat i intentàvem empénye'l perquè continués avançant per la mateixa línia, ara que estàvem tan a prop de l'estació de destí. Però el tren no avançava... A la sala de màquines no parava d'entrar i sortir gent i quan un engegava un botó, darrere en venia un altre i l'apagava perquè deia que el tren no estava en condicions i es podia espatllar del tot... Els maquinistes de la CUP, PDCat i ERC van començar a evidenciar les seves divergències que impedien tenir unes directrius clares i avançar. Posaven l'excusa que el tren estava molt malmès i calia apedaçar-lo, però no era veritat...
Perquè el poble no va defallir i va posar les hores necessàries per reconstruir el tren. Vam manifestar-nos arreu, vam anar a Brussel·les, vam recolzar els presos de Lledoners (i les presons de dones), vam arrassar a totes les votacions, vam anar a Madrid i al cap d'uns mesos, la maquinària del tren estava perfectament adobada...però el tren no avançava.
Els maquinistes van donant llargues entre el Judici als presos polítics, els moviments europeus des de l'exili, els possibles pactes dins dels Parlament espanyol....però no es posen d'acord i el pitjor és que acabem de descobrir que NO ES VOLEN POSAR D'ACORD perquè el que han fet després d'aquest cicle electoral en que els votants hem respost com mai, ha estat vergonyós: pactar els uns a les esquenes dels altres i, si cal, ajuntar-se amb aquells partits que més mal ens van fer proclamant l'indigne 155...
Miro per la finestra i veig que s'acosta una nova estació-correspondència, una d'aquelles en que pots baixar del tren i pujar-ne a un altre que va per una altra línia i penso... penso que potser s'acosta el moment que TOT EL POBLE canviï de línia i deixi aquests polítics barallant-se entre ells, mentre pugem a una altra línia que ens porti on realment volem anar (i sembla que ells no). Però penso que necessitem alguns maquinistes que sàpiguen conduir la màquina.
Penso que en Carles Puigdemont, el Toni Comín, la Clara Ponsatí, en Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, en Raúl Romeva i la gran majoria de maquinistes a qui van expulsar del tren serien uns bons maquinistes, però si ells encara no poden pujar físicament a aquest tren, necessitem trobar-ne uns altres que siguin valents, que siguin poble i que ens demostrin que volen anar al mateix lloc que nosaltres...
O això o omplim el Consell per la República (que no entenc perquè només té 68.000 inscrits, si som 2.000.000 que volem la independència) i deixem que les màquines es condueixin des d'Europa sense que l'Estat espanyol pugui posar-hi les grapes a sobre...
Són coses que vaig pensant en veu alta...
2 comentaris:
Complicat el "procés", massa complicat per prescindir d'uns dels actors necessaris pel mateix. Sento discrepar del teu criteri -i del de molts dels republicans desencantats- però l'entesa amb Madrid tard o d'hora s'haurà de produir, de grat o forçada per instàncies europees. La via unilateral és impossible. Bé, impossible no hi ha res, és altament improbable pel sol fet que la majoria d'habitants d'aquest país nostre encara no la vol. La via unilateral significa trencar amb tot el què ens uneix a Espanya, i això no pot ser sense que ELLS hi estiguin d'acord i negociïn, obligats per algun ens superior.
En fi, que ja perdo el fil! Crec que els bons polítics per portar a terme això estan engarjolats, i que si aconseguim que surtin són els què poden portar-ho endavant. Els què han agafat al relleu no és que no estiguin a l'alçada, és que simplement no volen anar a la presó.
Roger, penso que inevitablement necessitem uns polítics o uns líders o digues-li com vulguis que es posin al capdavant del procés. Una massa sense lideratge és difícil que aconsegueixi objectius. Però hi ha d'haver una sintonia entre la massa i els seus líders i ara no tinc la sensació que sigui així.
Dius que la via unilateral és impossible? Doncs ja et dic jo que la separació cordial és encara més impossible. Madrid mai no dirà "amen" fins que li obliguin per la via política internacional o per la via econòmica internacional. I en principi per aconseguir això potser no cal buscar l'entesa amb Madrid... bé l'entesa sempre és desitjable però si entesa vol dir renunciar a tot i acatar les seves ordres això no és entesa i davant d'això prefereixo l'opció de fer de "mosca cojonera" i fer ben visible l'atzucac encastat...
Però estic molt d'acord que és un moment complicat.
Una abraçada
Eladi
Publica un comentari a l'entrada