Consideracions al "canvi de línia"

Fa uns dies vaig fer la notícia "Potser toca canviar de línia..." i avui voldria fer unes consideracions complementàries...

1.- D'entrada voldria deixar clar que no culpo a cap partit polític en concret perquè penso que en tots els partits polítics independentistes (PDCat, ERC i CUP) he vist un dia o altre actituds, decisions i declaracions que no m'han agradat, de la mateixa manera que en tots ells hi trobo persones vàlides i que podríem representar-me. Faig una culpa generalitzada a tots ells perquè penso que ara mateix, en conjunt, no estan recollint el sentir de la majoria del poble ni el mandat de l'u d'octubre.

2.- Malgrat tot, penso que tots som necessaris i defujo un cop més de l'enemistat entre opcions polítiques. Al llarg d'aquests anys no m'he cansat de defensar els ponts que han d'unir-nos tant als de PDCat, com als d'ERC, com als de la CUP. Perquè el dia que aconseguim la República Catalana serà gràcies a tots aquests i alguns més que s'hi hauran anat afegint. Malgrat que hi hagi actituds d'ERC que puguin no agradar-me, mai no renegaré d'anar de bracet amb els d'ERC. Malgrat hi hagi decisions de PDCat que pugui no compartir, mai no defugiré d'anar de bracet amb els del PDCat. Malgrat hi hagi declaracions de la CUP que em sorprenguin i no entengui, mai no defugiré d'anar de bracet amb els de la CUP. Només tots de bracet com el dia 1 d'octubre podrem aconseguir grans coses.

3.- Malgrat tot el que hagi dit, penso que necessitem líders polítics que es posin al capdavant del poble. Però han de ser líders que copsin el bategar de la gent i s'hi sumin, que ens aglutinin, que ens representin, que ens enorgulleixin, que ens engresquin a seguir-los perquè sentim que ens porten a fer allò que realment volem fer. El paper que tan bé van fer persones com la Carme Forcadell al capdavant de l'ANC o la Muriel Casals al capdavant d'Òmnium (o els seus successors Jordi Sánchez i Jordi Cuixart). O el mateix Carles Puigdemont o l'Oriol Junqueras o el Raül Romeva o tots els que ara estan a la presó. Ells van assumir una enorme responsabilitat i van signar un pacte amb tots nosaltres i l'estan portant fins a les darreres conseqüències.
Els que ara tenim al capdavant dels partits polítics i les institucions, potser per por de la terrible repressió a la que veuen que poden ser sotmesos, no s'atreveixen a anar tan enllà com nosaltres voldríem que anessin. Hi ha un punt de comprensible perquè tots som humans i no a tothom podem exigir-li sacrificis personals, però aquesta situació actual està desactivant per moments el sentiment independentista (que és el que volia l'Estat espanyol).
Els polítics no tiben perquè tenen por. El poble està descontent amb els polítics i es desencisa, es desmobilitza, deixa de fer pressió o, potser pitjor, cadascú decideix començar a fer la guerra pel seu cantó per sortir d'aquest immobilisme i perdem l'estratègia i la força col·lectiva.
Necessitem uns líders valents que estiguin disposats a tot per continuar el camí iniciat pels presos i exiliats.

4.- En aquest sentit penso que ens queda una oportunitat i jo hi tinc dipositades esperances. Arribarà la sentència del judici als presos polítics, una sentència que tindrà un nou recorregut en instàncies europees, on ja s'està lliurant una batalla jurídica molt important en el sí del Parlament Europeu. Jo sóc dels que penso que el treball dels advocats com Gonzalo Boye acabarà donant uns bons fruits i representarà un nou impuls per capgirar aquest desencís que tenim ara mateix i una nova confiança en les nostres possibilitats.

5.- En aquest sentit cal mantenir la moral de fe en la victòria. Fa molt temps que penso que la nostra victòria és inevitable, que tardarem més o menys, però que acabarem sortint-nos-en i l'única manera que tenim de no guanyar és deixar de creure-hi nosaltres mateixos, que és el que vol aconseguir l'Estat espanyol. Posar-nos-ho tan difícil, feixuc i llarg, que acabem desanimant-nos, desmotivant-nos, barallant-nos entre nosaltres i dient "Va, ja està, deixem-ho córrer". Però no ens hem de rendir. Hem de resistir. Hem de mantenir viu el somni i la seguretat que l'assolirem. Hem de vèncer la por. Guanyarem si seguim creient que guanyarem.

I per tot això ara hem de canviar de via, però sense perdre efectius, sense perdre la il·lusió, sense perdre la convicció.
Canviar de via per demostrar que seguim sent una majoria important, que seguim tenint el mateix objectiu i que som un capital humà i ideològic tan important que no es pot desaprofitar i davant del qual cal posar uns líders valents que se sumin al nostre anhel i ens permetin continuar avançant.
I sé que no és fàcil. Ningú va dir que ho seria.
Però si no defallim, ho aconseguirem.