L'altre dia parlàvem amb uns companys de l'escola d'un alumne problemàtic. Buscàvem les raons del seu comportament en la seva realitat familiar i van explicar-me que vivien amb la mare (pares separats) i que aquesta havia tingut altres parelles que tampoc no havien acabat quallant, però que, mentre havien durat, s'havien cuidat dels fills més que la mateixa mare biològica.
M'explicaven que aquesta dona treballa molt, que està molt centrada en la seva vida professional i que estava molt poc per als nens. Fins i tot van dir-me que el mateix nen explicava que quan la mare al vespre arribava a casa (i la veien per primer cop al dia des del matí quan havien marxat a l'escola) els deia:
"Tinc 10 minuts per vosaltres, que tinc molta feina"
Ho vaig sentir i la meva primera reacció va ser de criticar aquesta actitud d'aquesta mare, que està tan poc per als seus fills i que només se centra en la feina...
Però llavors em vaig posar a mi mateix sota la lupa i vaig veure clarament que molts cops jo faig coses semblants, sense quantificar-ho en uns inquietants "10 minuts".
Quantes vegades el Roc i l'Ona em reclamen la seva atenció i jo els vaig dient "Un moment que he d'acabar una cosa"...
Quantes vegades els deixo estar una estona jugant a l'ordinador o mirant la tele perquè així mentrestant jo puc estar avançant la meva feina...
Quantes vegades ells em deuen necessitar o simplement deuen tenir ganes d'estar amb mi o de jugar amb mi i jo no els dono l'atenció que necessiten i mereixen....
I el pitjor és que sé perfectament que el temps passa de pressa i que d'aquí a uns anys potser llavors jo tindré ganes d'estar amb ells i que m'expliquin coses i llavors seran ells els que tindran altres prioritats i no voldran estar per mi...
Escric això i sento que em queda molt marge de millora com a pare.
I, per descomptat, parlant de la mare del principi de la notícia... no seré jo qui tiri la primera pedra...
Arnau Tordera, Sardana Superstar
Fa 20 hores
2 comentaris:
Eladi, i quina raó tens....
A més és un peix que es mossega la cua... treballem per tenir solvència per estar amb els nostres fills però si estem amb els nostres fills no podem treballar ni tenir solvència per estar amb els nostres fills.... arrrggggg.... quin lio!!!
La pregunta és... com s'hi posa límit aconseguint que ambdues parts estiguin ateses?
Si sabeu la fórmula aviseu perquè a mi també em queda molt marge de millora com a mare... ;)
I el pitjor de tot és el malament que et sents per fer el que creus que has de fer... :(
Com sempre, una excel.lent reflexió!
Anna
Ei!, no sé quina Anna ets, però gràcies per la solidaritat, el comentari i l'elogi.
A reveure
Eladi
Publica un comentari a l'entrada