Fer de mestre o ser mestre

En la darrera notícia en què explicava una jornada de la meva feina de mestre, vaig rebre un comentari del MILES que em deia:

- Tu no "fas de mestre"... Tu "ETS UN MESTRE"!!!!

Interessant matís...

De primer vaig pensar que era un "piropo" que em dedicava, però després vaig parlar amb ell i vaig veure que no era això sinó que em discutia que no era el mateix "ser" que "fer de".
Hi he pensat una mica i crec que jo faig de mestre i en sóc, però entenc que pot haver-hi algú que faci de mestre sense ser-ho o algú que sigui mestre i no faci de mestre.

Per exemple, jo algun cap de setmana agafo el carretó, la paleta, un sac de ciment i "faig de paleta", però no en sóc. De la mateixa manera hi ha persones que han estudiat la carrera de magisteri i fan de mestres, però en realitat no ho són. I si tenen els estudis, què els falta per ser-ho??

Jo ho resumiria amb una paraula: la vocació. Estimar-te la teva feina, els infants i la seva educació, sentir-te realitzat quan la duus a terme, tenir-la present també quan no ets a la feina... Pensar en l'educació de les generacions venideres i sentir-te'n partícep i responsable, estar segur que fas el que t'agrada i que no et vas equivocar de professió... Segur que és un concepte ple d'intangibles que el fan difícil de definir però enmig de tota aquesta ambigüitat jo em sento mestre i, per tant, tal i com em va puntualitzar el Miles puc dir que SÓC mestre. Tot i que evidentment també faig de mestre.

Segurament si algun dia, per circumstàncies de la vida, deixés d'exercir de mestre i em dediqués a fer de jardiner, periodista o home de fer feines, seguiria "sent" mestre, però llavors ja no faria de mestre. I segur que hi ha gent que té una sensibilitat, un sentit pedagògic, un interès per l'educació i unes característiques que el fan ser un potencial mestre, encara que hagi encarat la seva carrera professional cap a un altre cantó. Aquests serien els que "són", però no "fan de"...

En fi, potser he marejat molt la perdiu al voltant d'aquests conceptes, però no voldria acabar sense introduir-ne un altre.

Hi ha una accepció de la paraula "mestre" que és la d'ostentar un grau superior en una disciplina després d'haver passat per estadis inferiors (aprenent, oficial...) i estar en disposició d'ensenyar els altres i tenir autoritat professional sobre ells.
Això a mi em fa una mica de por i jo no voldria sentir-me mai en aquest estadi de "mestre" perquè considero que pot comportar el perill d'acomodar-se i de deixar perdre totes les qualitats que t'hi hagin pogut fer arribar: l'interès i motivació per aprendre i millorar dia a dia. És evident que com més aprens més saps, però si arriba un moment que et penses que ja en saps molt, aquell dia potser deixaràs de voler seguir aprenent i començaràs a ser cada dia una mica pitjor en la teva professió. Per això "aquell" (Sòcrates) va dir alló de "Només sé que no sé res".

I per això jo em declaro sempre APRENENT de tot. M'agrada escoltar tothom qui em pot ensenyar una cosa i estic sempre disposat a aprendre i a canviar el meu punt de vista, si em convencen que no era prou encertat.
I d'això també en vaig fer una cançó fa molt temps. Una cançó que es diu "Aprenent", que cantàvem els Nàufrags, que tenia el número 37 en l'ordre del nostre cançoner i que agradava molt al Miles (i així tanco el cercle d'aquesta notícia), que als concerts la demanava dient: "La 37!!".
Ara us la penjaré al bloc i serà la següent notícia...