"Les coses senzilles" (Txarango)

Tot el darrer disc de Txarango ("De vent i ales") és exquisit. Però aquesta cançó "Les coses senzilles" la trobo genial pel que diu i com ho diu.

Hem de ser conscients que estem només de pas, que hem d'intentar fer-nos fàcil el dia a dia i no perdre energia en coses que no s'ho valen. Acceptar que la mort serà el nostre irreversible punt i final i que això és un procés natural i no l'hem de defugir ni tenir-li por. I reconèixer que gairebé sempre la clau per poder sortir dels laberints en que ens compliquem la vida és... l'amor.

Escolteu la cançó i escolteu la lletra!

LES COSES SENZILLES (Txarango)

La vida és tant fràgil,

És tant fràgil estar aquí

Recorrent el camí,

Comprenent el mandala...

T'ho posaré fàcil;

Sé que demà no estarem vius.

No estarem vius.

Tu i jo serem uns altres.

I reptes, llocs i gent

Seran només pols en el temps.

Som de vent i ales.

Som de vent i ales.

Provant de viure lent

Anem cuidant d'aquest present.

D'aquest present.

He vist la mort vetllar el meu llit

I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.

Perquè ressoni a l'infinit, he fet

Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.

Tenim el cor rebel.

La vida és tant fràgil,

És tant fràgil estar aquí

Recorrent el camí,

Agraint cada passa...

T'ho posaré fàcil;

Sé que demà no estarem vius.

No estarem vius.

Tu i jo serem uns altres.

I reptes, llocs i gent

Seran només pols en el temps.

Som de vent i ales.

Som de vent i ales.

Provant de viure lent

Anem cuidant d'aquest present.

D'aquest present.

He vist la mort vetllar el meu llit

I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.

Perquè ressoni a l'infinit, he fet

Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.

Tenim el cor rebel.

Tant difícil dir-nos les coses senzilles...

Tant difícil fer-nos mes fàcil la vida...

Tu ja ho saps; a vegades no trobo el camí

I al final d'aquest laberint només hi ha...

Només hi ha un t'estimo.

Puigdemont, el meu president

Acabo de llegir el llibre “M’explico. De la investidura a l’exili” (amb Xevi Xirgo, Ed. La Campana) que narra les vivències en primera persona de Carles Puigdemont, des que va ser investit President de la Generalitat fins que va marxar a l’exili després del referèndum de l’1 d’octubre (el 10 de setembre sortirà la segona part "La lluita a l'exili"). I la lectura d’aquestes apassionants 677 pàgines m’ha refermat en el respecte i l’admiració que tinc envers la seva persona.

Una persona sense ambicions personals en el món de la política i només una gran vocació de servei a una idea: assolir la independència de Catalunya. Va assumir l’encàrrec d’ocupar la presidència de la Generalitat amb aquesta intenció i deixant molt clar que no volia continuar optant a presidir-la en futures ocasions. Va assumir el repte temporal amb totes les conseqüències, sense por, amb convicció.
Una persona intel·ligent, amb gran capacitat d’anàlisi, àmplia cultura, grans valors humanistes i democràtics, educat, assenyat, valent, coherent, conseqüent, amb la capacitat d’escoltar tothom i tenir en consideració l’opinió de tothom, però a qui no li tremola el pols quan ha de prendre decisions. I n’ha hagut de prendre de molt difícils.
Ha estat sotmès a una pressió inaguantable, per part de les forces del Govern d’Espanya, però també per part dels seus socis de govern i fins i tot per gent del seu propi partit, per part de l’opinió pública i els mitjans de comunicació. Sotmès a aquestes pressions inhumanes, se n’ha sortit sempre amb solvència i s’ha guanyat el respecte del món sencer que el reconeixen, a banda de poques excepcions, com un estadista de talla internacional.
Més enllà de les crítiques que puguin repartir-se entre les persones que considera que li han fallat (i és molt probable que siguin ben certes), em quedo amb la seva capacitat de lideratge, posant-se davant d’un projecte d’una altíssima complexitat i duent-lo endavant sense que li tremoli el pols i salvant tots els esculls que se li han presentat, intentant sempre prendre les decisions que el permetessin poder-se mirar al mirall sense necessitat d’avergonyir-se.
Especialment encertades he trobat les paraules que li va adreçar en una ocasió Joaquim Maria Puyal:

“L’anterior president, quan no sabia cap on anar, es girava i veia milions de ciutadans que li indicaven el camí; ara, quan milions de catalans no sabem cap on anar, mirem endavant i et trobem a tu.”

Un llibre totalment recomanable que em fa dir en veu alta, un cop més:

Puigdemont és el meu President!

"Inconfessable" (un poema)

Un poema diferent de tots els que havia fet mai a Calafell, davant del mar.
Només llegiu-lo, sense cap explicació adicional.
I ja em direu el què...

INCONFESSABLE (26-8-20)

L’onada crida, bramula

i és la seva veu l’escuma

blanca que crida, violenta,

s’esgargamella, rebenta,

esclata: pura impotència.

Vol morir, vol suïcidar-se,

vol acabar amb la cadena

que per sempre més la lliga

a anar i venir sense treva.

És “El crit” de Munch, però moll

i salat. Desencaixat.

Un crit que crida, que udola,

un crit de desesperança,

queixa pregona d’esclaus:

- Vull sortir de l’engranatge!

Vull anar a morir a la platja,

però morir-me de veritat,

sense que em tibin dels peus

i hagi de tornar endarrere,

mar endins, ulls encetats,

pulmons plens d’aigua salada.

Vull morir! No em sents?

                         I em mira.

I jo atònit, balb, sorprès,

incapaç de donar crèdit

al que tinc al meu davant,

trec la llibreta i el boli.

Prenc apunts del natural

i intento deixar constància

de la injustícia flagrant,

del plany de desesperança,

de la tragèdia perpètua.

Me la miro amb uns nous ulls

a aquesta onada que em parla,

que, per parlar al món, em parla

a mi, que sóc al davant.

Em crida, m’escup, m’insulta,

plena de por, dolor i ràbia.

I jo em vaig tornant petit

i voldria tornar al llit

des d’on semblava bonic

aquest so de les onades.

Però ara ja no puc marxar,

l’encàrrec em crema als dits

i tinc el cor trasbalsat

pel descobriment terrible

contra el que no puc fer res.

Sóc petit. Una persona

minúscula. La natura

és immensa i poderosa

i sàvia. O això pensava

fa només una estoneta,

abans de saber que el mar

té esclavitzades les ones.

Jo que vaig tenir una filla

i vaig donar-li aquest nom

associant-lo a la bellesa,

la força i la llibertat...

I parlant amb mi mateix

es va esmorteint l’angoixa.

Segueixo mirant les ones

-que ara criden sense veu-

i dubto si era real

el que tant em preocupava.

Les miro. Sembla que ploren.

Els crits potser eren sanglots.

I ara entenc que aquest dolor,

la tristesa acumulada,

és el motiu que provoca

que la mar sigui salada.

50 anys de l'Anna

L'Anna ha fet 50 anys.
I entre altres regals li vam fer una samarreta personalitzada i un vídeo amb un recull d'imatges d'aquests 50 anys.
Ja sabeu que faig servir aquest bloc, entre altres coses, com una mena de diari personal on vaig deixant constància de moments importants. Per això vull deixar-hi unes fotos d'aquest dia. Sobretot de la samarreta que li vam fer amb una imatge que comparava la seva vida amb una línia de metro, amb les diferents parades importants d'aquests primers 50 anys i deixant molt clar que és una línia en construcció i on encara s'han de construir noves parades.
Per molts anys!

Todo *lo*cura

Estem a Calafell i hi ha instal·lat el circ Raluy. Tot el passeig està farcit d'uns cartells que m'han cridat molt l'atenció perquè els trobo magnífics. Anuncien el circ amb un pallasso que treu el cap entre bambalines amb un somriure i unes lletres que diuen TODO "LO"CURA. Al cartell que reprodueixo al principi de la notícia podeu veure l'efecte que produeix la tipografia d'aquestes lletres. Totes les lletres són blanques, menys "LO" que són grogoses.
Això produeix un magnífic joc de paraules i passa de dir que el circ és tot bogeria (locura), a dir que el circ ho pot curar tot... Magnífic!

A més a més, la foto acompanya el significat d'aquest enginyós text. El pallasso fa una cara prou ambigua com perquè el sentis trapella, curiós, dolç, afable, simpàtic... Convida a acostar-t'hi i més si penses que potser et curarà de tots els mals que tinguis.

I finalment el concepte... En el moment de caos i por amb la pandèmia del COVID-19, el circ, les arts en general, són aquelles coses que ens estan guarint l'esperit, ens alimenten la sensibilitat, ens nodreixen i mantenen vius els sentiments.

Llarga vida a la cultura i l'enhorabona als publicistes del circ Raluy!