Avui fa un any que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart van ingressar a la presó i em sembla encertadíssim l’eslògan amb el que avui s’anuncien tots els actes commemoratius que es fan arreu de Catalunya:
1 any de vergonya, 1 any de dignitat.
1 any de vergonya, d’injustícia, de tristesa, de ràbia, de dolor, d’incomprensió, d’impotència...
Un any que crec que pesa més sobre les espatlles dels que van decidir empresonar-los i dels que aplaudeixen aquesta injusta decisió, que no pas dels empresonats.
De fet avui, quan fa un any que són injustament empresonats, han adreçat unes paraules a la societat en les que diuen:
I aquesta és l’actitud que m’admira d’ells i em referma en els meus ideals... Perquè jo vull assemblar-me a aquestes dues immenses persones que
han defensat els seus ideals fins les darreres conseqüències, amb un exemple de coherència que m’impressiona i m’emociona... Sabien a què s’arriscaven i sabien que era injust, però han assumit aquest sacrifici en nom de tots. I tant ells com les seves famílies porten 365 dies pagant-ne les conseqüències perquè saben que tenen la raó i que aquest sacrifici no serà en va.
I el mínim que puc fer és dur a la solapa l’etiqueta de “Llibertat presos polítics” (que vaig fer-me la mateixa nit que els van empresonar i no he deixat mai de dur), i tenir el balcó i l’olivera plena de llaços grocs i mobilitzar-me tantes vegades com puc i anar a cantar a Lledoners tantes vegades com puc i deixar-ne constància en aquest bloc... Perquè jo després torno a casa i segueixo amb la meva vida, la meva feina, les meves rutines... mentre ells continuen el seu sacrifici. Un sacrifici que mai no els agrairé prou.
Però davant de totes les sensacions negatives que he enumerat abans,
em sento un privilegiat per haver pogut viure en primera persona aquest any de dignitat, d’orgull, de solidaritat, de coherència, de valentia, de constància, de perseverança, d’empatia, d’il·lusió, de sentiment de pertinença a un projecte compartit, de refermament d’ideals, de fe, de defensa de la democràcia i la llibertat...
Cada cop que m’he creuat amb un desconegut que duia un llaç groc i ens hem intercanviat somriures còmplices; cada cop que he cantat envoltat d’altres persones “Els segadors” a les portes de la presó de Lledoners i se m’ha trencat la veu, orgullós d’un poble que es manté al costat dels seus representants represaliats setmana rere setmana sense defallir; cada cop que una mala notícia m’ha fet veure que encara quedaven més pujades abans d’assolir el cim; cada cop que una notícia esperançadora semblava que ens mostrava el cim més a prop...
En cap moment no hem defallit, perquè no ens ho podem permetre, perquè tenim a la presó unes persones valentes, coherents i exemplars que estan aguantant molt més que nosaltres i no perden l’esperança ni el somriure ni la convicció en els seus ideals.
Són com els nostres Mandeles, que estan patint un càstig injust i innecessari, però que ho han acceptat sabent que al final el seu gest serà una part importantíssima en la consecució de l’objectiu.
I el dia que sortiran, amb el cap ben alt i la satisfacció de la victòria justa i merescuda, trobaran
el nostre agraïment etern. Tan de bo tots puguem fer-los l’abraçada que es mereixen i mirar-los als ulls i donar-los les gràcies pel seu exemple.
Avui fa un any d’un empresonament injust i miserable que no servirà de res als que el van ordenar. Només ens ha fet més forts a tots i més convençuts del que volem. I sento que som molt més a prop de la victòria final que no pas ara fa un any.
Moltes gràcies, Jordi Cuixart!
Moltes gràcies, Jordi Sánchez!
