Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

7 d’oct. 2018

"Amor sagaç" (Clara Peya)

M'encanta com canta la Cèlia Vila i sempre que puc anem a escoltar els seus concerts. Dissabte vam tornar a seguir-la a la Festa de la Verema d'Artés. Aquest cop cantava acompanyada per un pianista i vam poder sentir peces que no havíem sentit altres vegades (la majoria de vegades actua ella sola amb veu i guitarra).
I em va passar allò que ja m'ha passat altres vegades en els seus concerts: que descobreixo una cançó que no coneixia i que, escoltada amb la seva veu m'encanta i em fa buscar la versió original per sentir-la una i una altra vegada.
En el seu moment em va passar amb "Put your records on" (de Corinne Bailey Rae) o amb "Miedo" (de MClan). I aquest cop em va passar amb "Amor sagaç" de la Clara Peya.
Una cançó hipnòtica i encisadora...
Almenys per a mi...
Gràcies, Cèlia!

 
 
AMOR SAGAÇ
Et vaig amagar la veritat
fingint que jo em podia menjar el món.
I ara que ja has descobert
que em trenco en mil bocins quan bufa el vent.

Demano una tregua si us plau,
saber-te lluny de mi em fa massa mal.
Fes-me sentir diferent,
ajuda'm a fingir que puc guanyar.

Et vaig enganyar per costum,
la gent es pensa que jo sóc d'acer.
I em vaig disfressant de rebel,
però un mar de pors febrils que em corroeix.

I ara l'acer és paper
que arruga tots els somnis dibuixats.
Però si m'acceptes així,
enganyarem el món d'amor sagaç.

5 d’oct. 2018

Benjamín Prado (grans poetes)

Benjamín Prado (Madrid, 13-7-1961) és novel·lista, assagista i poeta. Dirigeix la revista Cuadernos de Hispanoamérica. Ha rebut diversos premis com l’Hiperión, el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Melilla, el Premi Andalucía de Novel·la i el Generación del 27. La seva obra ha estat traduïda a nombrosos idiomes.
Ha col·laborat amb alguns músics com Coque Malla i, sobretot, Joaquín Sabina i Leiva, amb qui ha coescrit les cançons dels darrers discos de Joaquín Sabina (Vinagre y rosas, 2009; Lo niego todo, 2017).

Els seus poemes es caracteritzen per la influencia de la seva cultura musical (en especial el món del rock) i literària (amb abundants citacions i referències a escriptors i poetes de tot el món), un ús acurat i precís del llenguatge i l’ús exhuberant de les metàfores i les paradoxes (contradiccions aparents). De fet és un mestre dels aforismes i sovint dins dels seus poemes ens sorprenen un parell de versos que tenen una gran força i lucidesa per si mateixos.

La seva poesia ha estat considerada propera al culturalisme i ha estat inclòs dins de l’anomenada “Generación del 99”. Els seus llibres de poemes són: Un caso sencillo (1986); El corazón azul del alumbrado (1990); Asuntos personales (1991); Cobijo contra la tormenta (1995, Premio Hiperión), Todos nosotros (1998), Iceberg (2002, Premio Internacional de Poesía Ciudad de Melilla), Marea humana (2007, Premio Internacional Generación del 27) i Ya no es tarde (2014).


Adjunto alguns fragments brillants d'alguns poemes i alguns poemes íntegres:

Nuestras huellas se enfrían en la nieve
como una bala en el corazón de un animal muerto.
(Las calles de Copenhague)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Sé que hablar de una guerra es perderla dos veces.
(Las sillas vacías)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Se escribe poesía para no irse del todo,
para que la pisada dure más que la nieve.
(Una ventana tiene más vidas que un espejo)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Conduciendo de vuelta hacia nosotros mismos.
La última frontera es nuestro corazón.
(Hotel de carretera junto a un bosque, IX)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
...algunas veces eres
lo que nunca tendré
y algunas veces eres todo lo que he perdido.
(Cobijo contra la tormenta, V)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
...me pregunto
si un recuerdo es algo que conservamos
o algo que hemos perdido...
(4 de octubre en el Landmark Hotel)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Un verdadero ángel no es el que lleva alas
sino el que se las pone a los demás.
(Luis Cernuda en Hyde Park Gate)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
No confundir ser único con ser mejor que el resto.
(...)
Haber sido otros muchos antes de ser tú mismo
y que cualquiera de ellos
se cambiase por ti.
(Plano)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Hunde las manos
en su miedo
y encuentra una palabra.
(Yo y Anna Ajmátova)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
No importa donde vayas.
No importa cuánto corres.
No importa dónde llegues porque siempre estarás
a la misma distancia del sitio en que has caído.
(Ángeles Prado sube a un Ford azul)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Vacía las palabras,
haz que callen,
límpialas de ellas mismas para contar tu historia.
(…)
…las tormentas de arena
sólo son el desierto que avanza hacia el desierto.
(Respuesta a un poeta)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Siempre existe un andén donde empieza el olvido
y un muro en que se inicia una ciudad.
(Así estuve en tu vida)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Tal vez de algunas cosas me arrepienta
pero no me avergüenzo de ninguna.
(Segunda Carmela)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
…escribir
es tratar de saber a qué palabras
sustituye el silencio…
(Una noche con Octavio Paz)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Yo no quiero
que seas
una luz
en medio del naufragio…
(El enamorado, IV)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
…nada urge tanto como no cambiar nada
y seguir junto a ti.
(El enamorado, IX)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
No te rindas, no olvides jamás que la tristeza
sólo es la burocracia del dolor.
Y si sientes que el mundo se derrumba
no intentes abrazarte
a otro que esté cayendo a la vez que caes tú,
como yo hice contigo.
(El enamorado, XI)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
…estar equivocado es ver que las respuestas
regresan a morir a sus preguntas,
se convierten en simples errores
o en mentiras.
(El enamorado, XII)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Una noche, de pronto, abro un libro tuyo
por darle una sorpresa a mis recuerdos.
(El vividor, II)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Es verdad que hubo noches sin paz en que giraban
lentamente
las aspas del insomnio;
días en que fue inútil el aval de la luz;
disculpas que eran
el himno del país de los vencidos;
que alguna vez crecieron dentro de él los suburbios
donde pone su industria la tristeza;
alguna vez
la envidia se hizo fuerte en sus ojos,
montó en su corazón un campamento.
(El humilde)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
No estés triste,
las cosas que se pierden se vuelven importantes
pero después regresan a su propia estatura,
al sumar la memoria,
la invención
y el olvido.
(La misteriosa)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
…el modo más humano de buscar el calor
es abrazarse a otro que también tiene frío.
(…)
Si alguna vez discuten, no olvidan que el silencio
siempre es mejor que aquello que no quieres decir…
(Los camaradas)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
…que no hay mejor viajero
que quien no va a ningún sitio sin ti.
(Luna de miel)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Hoy que la luna es blanca sobre San Salvador,
he entendido que el precio de la felicidad
es sentir la amenaza de perderla
y me gusta pensar que podrías marcharte,
para saber quién eres, quién sería sin ti.
Hasta el miedo es hermoso desde que estamos juntos.
(San Salvador)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Prefiero estar contigo y que me olviden
a escribir una obra maestra en la que cuente
que aún no te he encontrado
o que ya te perdí.
(Escrito en Lisboa)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
Para darle la espalda (…)
a la pasión que amaina lo mismo que el invierno
se llena
de hoteles vacíos
junto al mar.
(…)
-No te pido que hagas cualquier cosa por mí,
sino todo conmigo.
(El doctor Zhivago nos espera en Moscú)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
-La realidad ataca a quien le da la espalda
-pensaría alguna vez
culpándose
de sus propias heridas…(…)
…el exiliado es alguien que está partido en dos
y vive en la mitad equivocada…
(…)
Sobrevivir consiste
en cambiar lo que buscas por lo que has encontrado…
(La vida en el intento)
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -
 
NOCHE NUPCIAL
Sé que mañana esto parecerá mentira:
que tú y yo nos quisimos,
que éramos felices...
Sé que tarde o temprano, este poema
va a tener que contar que no seguimos juntos,
que nadie lo entendía,
que el fruto del azar crece en todos los árboles
y el veneno estaba en los de tu jardín.

Sé que van a pasar los años por nosotros
lo mismo que los bárbaros de Roma;
y que fuimos los últimos
en saber que hace tiempo que ya no nos queríamos.

Sé que los dos vamos a hacernos daño,
cada uno a su modo:
yo por buscar alguien mejor que tú;
tú porque ya te habías conformado conmigo.

Mientras te abrazo, pienso:
¿Quién será esta mujer a quien hoy doy mi vida?

- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

PALABRAS
Las palabras que son un puente roto.
Las palabras que son la punta de la espada,
un cabo del silencio,
la costa del olvido.

Esas palabras.

Las palabras que anidan en nosotros,
nos convierten en cuevas,
en pantanos,
en cráteres:
yo soy el hombre oscuro,
soy la raíz del lobo;
tú eres la mujer ciega,
tumba de las palomas.

Las palabras que arden dentro del corazón.
Las palabras que son lo contrario del trigo.
Las palabras que dejan sus huevos en la herida,
dejan su hiel,
dejan su levadura.

Todas esas palabras.

Las palabras que entierran,
que talan,
que consumen.

Las palabras que borran los senderos.
Las palabras que brillan al fondo de los pozos.
Las palabras que son como una mordedura.

Todas
esas
palabras.

Todas esas palabras que hemos dicho,
que están alrededor,
que nos han atrapado.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -


INMORTAL
Fuiste inmortal
el tiempo que una ola
tardó en borrar tus pasos sobre la playa.
Pero no lo sabías.

Fuiste inmortal
el tiempo que la nieve
detuvo los caminos hacia tu casa.
Y tú no lo sabías.

Yo te nombré,
tú eras como un poema:
pájaro en el oído, sombra encauzada,
agua vencida.

Fuiste inmortal.
Fuiste la luz de un fuego.
Fuiste la sangre oscura de las palabras.
Y tú no lo sabías.

Tú nunca lo sabías.

Pero después
el mar cubrió la arena,
la nieve se deshizo
y el alud de nosotros llegó a tu casa.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

EL AVARO
Es un ser ominoso
que cuenta sus billetes igual que si arrancara
pétalos de la flor de la avaricia.

Tú también lo conoces.

El dinero
vive en su corazón como el musgo en la roca
y es su llave,
su cruz
y su destino.

Para él una moneda es una escama
del pez de la fortuna
y en sus ojos
se lee la codicia
lo mismo que en el hielo se hace visible el frío.

Ya sabes de quién hablo.

Adonde va
lo siguen cifras rojas o azules
—tatuajes,
satélites,
arpones—
y una verdad cruel:
nada tiene valor, si todo tiene un precio;
nadie te va a engañar si nadie está contigo.

No sospecha que a veces cava también su tumba
el que entierra un tesoro.
No sabe que sus números son como mis palabras:
la piel que va a dejar entre las sombras
la serpiente amarilla del olvido.

Tú sabes de quién hablo:
tú eres ese infeliz.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

EL SOBERBIO
Yo sé
que para ti
la vida
es un combate;
la opinión de los otros,
un insulto;
la sangre,
el combustible
que la cólera
quema
en sus motores.

Tu amistad
es de hierro.
Tu compañía,
un pozo.
Las únicas
banderas
en que crees
son
las banderas blancas
que llevan
tus vencidos.

Reclamas
para ti
el poder
y la gloria.
y a los demás
exiges
obediencia,
silencio,
todo lo que en el hombre
son las cenizas
de la voluntad.

Estar contigo
es ir perdiendo muros.
ser un papel
en blanco,
una sombra,
un satélite;
acatar el lenguaje
de las humillaciones,
la geometría
de las cicatrices.

Pobre de ti,
que aún crees
que es posible lograr
a la vez la victoria
y el amor
de los que has invadido;
que no sabes que puede
conquistar quien descubre
no el que sólo derrota;
y no entiendes
que en tierra sometida
sólo crecen
las flores
del desprecio,
la fruta
venenosa
del rencor:
porque nadie
respeta
a aquel que lo domina.

De qué te va a servir
tanto poder
a cambio
de tanta soledad.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

NUNCA ES TARDE
Nunca es tarde para empezar de cero,
para quemar los barcos,
para que alguien te diga:
-Yo sólo puedo estar contigo o contra mí.

Nunca es tarde para cortar la cuerda,
para volver a echar las campanas al vuelo,
para beber de ese agua que no ibas a beber.

Nunca es tarde para romper con todo,
para dejar de ser un hombre que no pueda
permitirse un pasado.

Y además
es tan fácil:
llega María, acaba el invierno, sale el sol,
la nieve llora lágrimas de gigante vencido
y de pronto la puerta no es un error del muro
y la calma no es cal viva en el alma
y mis llaves no cierran y abren una prisión.

Es así, tan sencillo de explicar: -Ya no es tarde,
y si antes escribía para poder vivir,
ahora
quiero vivir
para contarlo.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

MARÍA Y EL FANTASMA
Existen ciertas noches en las que Ángel González
olvida que está muerto
y entra en casa,
enciende un cigarrillo,
jugamos a poner las cartas boca arriba.

Si me ve melancólico,
se enfada;
dice que la tristeza es de cobardes;
que el equilibrio sólo lo merece
quien sabe negociar con la caída;
que me ponga de pie
y vuelva a la pelea.

Si hablamos de política,
sostiene
que en España
eso es el arte
de hacer de la otra orilla lo contrario del río.

Si me pongo a escribir,
me exige que mis versos
nunca dejen atrás a sus poemas;
que no salga a cazarlos y espere a las palabras
que vengan
a leer
en ellos
su destino.

Y si le hablo de mí,
dice que no me fíe:
-Pregúntale a los otros, para saber quién eres.

Él ya no es tan callado como cuando aún vivía
y yo sé que no estar en este mundo
no es razón suficiente para que no te escuchen,
para que no te crean.

Si le hablo de nosotros
me dice que recuerde
que el amor es un ciego con un arma en la mano
y me ordena que corra hacia las balas.
-No lo dudes: María es tu respuesta.

Te aseguro que hay noches en las que Ángel González
no recuerda que ha muerto
y se sienta a mi lado
para hablarme de ti.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

NO ME CUENTES TU VIDA
No me cuentes tu vida.

No me des la mitad de lo que ya no quieres.
No olvides que el dolor es lo que un golpe
recuerda de nosotros
y si lo tocas,
puede despertarse,
pensar de nuevo en ti.

No me hables del pasado
-si quieres encontrar respuestas, corre
en dirección contraria a las preguntas-
ni me arrastres a un tiempo
en el que aún no sepa
quién eres, pero ya no seas mía.

¿De qué sirve arrojar peces muertos al río?
¿Por qué pintar dianas encima de la herida?
¿Para qué conocerte, si te puedo aprender?

Acuérdate: -No existe mayor preso
que el que duda entre dos puertas abiertas,
ni hay nada más difícil de ignorar
que las cosas
que hubieras preferido no saber.

No me cuentes tu vida,
y entonces
será sólo
para ti
y para mí.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

PROPIOS Y EXTRAÑOS
Lo dice todo el mundo: ya no soy el que era.
Me llamo como el otro,
uso su ropa,
vivo en su casa y firmo lo que escribe;
pero el resto es distinto,
tiene razón la gente.

El hombre que creía
que nada más que el miedo consigue que las cosas
parezcan lo que son;
el hombre al que admiraban igual que a los delfines
que escoltan a los barcos sin saber dónde van;

el que calmó su sed
como quien bebe el agua de un vaso donde hubo
unas rosas cortadas;
o el que aún no sabía
que resulta imposible ser uno mismo a solas;
ése, ya no soy yo.

El hombre en cuya mano estaba escrito:
-No hay vida más vacía que una tumba sin flores.

El que no sospechaba
que ser independiente
es poder elegir
a quién necesitar.

El hombre con dos caras que jamás era él mismo.
El hombre que quería estar solo y no pudo
porque ya no quedaba sitio en la soledad.

El hombre que pasaba de largo por los otros.
El hombre que no supo
que el silencio no estaba nada más que en su oído.
El que ya no creía.
El que no te esperaba...

Pregúntale a cualquiera. Lo dice todo el mundo:
-Ya no eres ni la sombra del que fuiste,
desde que esa mujer está a tu lado.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

UN PROFESOR ES ALGUIEN QUE HABLA EN LOS SUEÑOS DE OTRO
Imagina unos versos. Después, ponte a buscarlos
como si fueran tuyos y estuviesen perdidos;
intenta adivinarles las palabras
como el que huye trata de predecir los pasos
de quienes lo persiguen; y procura que en ellos
se detenga el idioma
igual que el agua
se vuelve hielo para dejarse acariciar.

Que tu poema sepa algo que ignoras;
que no te necesite; que encuentre al mismo tiempo
lo que nadie soñaba y lo que buscan todos;
que cuando ya no estés
oculte que te has ido,
se haga pasar por ti.

No escribas si lo puedes hacer como cualquiera
pero no como tú;
si al repetir
lo que dijeron otros
no dices otra cosa;
si en tus libros no se oyen los libros que leíste,
como en un apellido
se escucha galopar
a los antepasados.

Que tu poema esté a medio camino
entre tú y yo
lo mismo que una estatua
entre el cuerpo y la roca;
que ponga lo intocable en nuestras manos;
que logre que se queden las cosas que se van.

(Eso es lo que me dijo Auden junto a su tumba.
Nevaba sobre Kirchstetten, en los Bosques de Viena,
y yo soñé
que un día
alguien que se parezca a mí
alguien que piense
que siguiendo mis huellas entenderá el camino,
tal vez pondrá unas rosas sobre el mármol, debajo de mi nombre
y encima de estos versos que escribo para ti.)

Imagina unos versos que te mantengan vivo.
Si descansas en paz, es que no te querían.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

OPCIÓN B
Siempre tendré la Esfinge de Gizeh junto al Nilo;
tendré la Gran Muralla;
tendré el reino de Aksum;
las moái en la arena de la Isla de Pascua;
las ruinas de Zimbabwe; la ciudad de Lagash.

Siempre habrá un general que usurpe el trono
y un Palacio de la Moneda en llamas;
prestamistas que compren
y vendan
nuestra sangre;
pueblos que echen abajo la estatua de un tirano.

Podré decirle a otros, aunque ya no lo crea,
que hasta el día más triste se termina a las doce
y cada cicatriz tacha una herida
y equivocarse es sólo el premio del que quiere
aprender de su error.

Siempre me quedarán Lorca y las aduanas;
las selvas en peligro; la injusticia;
los banqueros; la plaza de Tian'anmen; Neruda;
la libertad; el sueño de la revolución.

Todo eso
de lo que yo tendría
que escribir
si te vas.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

LAS REGLAS DEL JUEGO
No quiero seguir siendo quien no soy.
No quiero recordar lo mismo que tú olvidas.
Prefiero que no estés a que te hayas marchado.
No quiero que me expliques qué has querido decir.

Me conformo con más de lo que me merezco.
No quiero que la muerte me sorprenda esperándola.
No quiero regresar al sitio del que he huído
a buscar las razones por las que me marché.

No te quiero decir lo que quieres que oigamos.
No quiero ser tu bala en la recámara.
No quiero días largos que lleguen muy lejos
ni que donde esté solo, haya siempre alguien más.

Quiero salir de casa sin infundir sospechas.
No quiero preguntarme lo que pudo haber sido.
No quiero descubrir que hace ya muchos años
que no hago nada por primera vez.

No quiero que las cosas se queden como estaban.
No quiero que me guardes el secreto.
Quiero que al despertar recuerdes qué he soñado.
No quiero que no haya más tiempo que perder.

No quiero que me expliques de qué va todo esto.
No quiero que tengamos que hacernos a la idea.
No quiero que se cumplan los pronósticos,
que pase lo que tenga que pasar.

No quiero que nos sobren las palabras
y lo que calle busque a otro que lo diga.
No quiero ver el vaso medio lleno.
No quiero que pudiese haber sido peor.

Sólo quiero
saber que cambiarías a cualquiera por mí.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

TU YA ME ENTIENDES
Las veces que no quiero formar parte de mí.
Las veces en que todo lo que piensas te engaña.
Las veces que te das por desaparecida.
Las veces que sería cualquiera menos yo.

Las veces en que muerdo la mano que me cura.
Las veces que seguirte es andar sobre el hielo.
Las veces que tu nombre da vueltas en mi anillo
como un tigre enjaulado.

Las veces que no somos quienes tú y yo creemos.
Las veces que el orgullo nos tiende una emboscada.
Las veces que brindamos para romper las copas.
Las veces en que acaba el cuento y gana el lobo.

Las veces en que hay sombras que te hablan al oído.
Las veces en que somos dos francotiradores.
Las veces que el dolor es lo que dijo Shakespeare:
la piedra en que se afila la venganza.

Las veces que preguntas de qué lado se esconde
lo que te hizo construir el muro.
Las veces en que olvido que tú serías única
si no fuera porque lo somos todos.

Tú ya me entiendes: sabes que esta guerra es mentira,
que no habrá derrotados,
que nadie va a caer:
sólo quiero vencerte
y después compartir mi victoria contigo.
- .- . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

PUNTO FINAL
Un poema que imite
lo que vas a sentir cuando lo leas;
que diga al mismo tiempo
lo que siempre has pensado
y lo que nunca hubieses podido imaginar.

Un poema en el que las palabras
floten igual que el humo
de un papel
que se quema;
que suene como alguien
que habla de ti
       en sueños;
que pueda ver en la oscuridad.

Un poema que beba de tus ojos,
que te espere despierto,
que salve las distancias,
que no te deje ir.

Un poema que te ha reconocido.
Un poema que ayude a pasar página.
Un poema que guarde un minuto de silencio
por lo que nunca se debió callar.

Un poema que sea imprevisible,
que diga otra cosa al leerlo otra vez.
Un poema que luche por las causas perdidas,
que se meta en la boca del lobo junto a ti.

Un poema que fue la pieza que faltaba;
que está escrito en la palma de tu mano;
que te deje secuelas;
que te arme de valor.

Un poema que sea más fuerte que el olvido.
Un poema que el tiempo ya no puede vencer.

4 d’oct. 2018

Relat 1 d'octubre 2017 a Calders

Per commemorar els actes del dia 1 d'octubre del 2017, un any després a Calders vam organitzar un petit acte simbòlic. Davant del col·legi electoral on vam viure aquell dia històric es va llegir un text redactat per l'ANC de Calders i es va descobrir una placa. Després vam pujar tots junts a la plaça on vam gaudir d'un vermut republicà i de la descoberta d'un quadre que la Roser Oduber va fer per encàrrec de l'ajuntament per deixar constància d'aquells fets.
Va ser un acte senzill, però bonic i emotiu.



I ara el Joan Ruaix ha editat un vídeo fantàstic que recull els actes del 2018, combinant-ho amb les imatges del 2017.
És deliciós i emotiu. 6'44'' que valen molt la pena!
Moltes gràcies, Joan!
No puc resistir la temptació de fer-lo públic perquè el vegi el màxim de gent possible

29 de set. 2018

Vam votar, vam guanyar. Ara fa un any

Aquest dilluns farà un any d'aquell gloriós dia...
L'1 d'octubre de 2017!
Un dia històric, un dia immens, un dels dies més emocionants de la meva vida, un dia que ho va canviar tot i que fa que estiguem molt més a prop de l'objectiu del que ho estàvem ara fa un any.
I vull recordar-ho d'una manera molt especial: amb les fotos que van il·lustrar el reportatge de 9 pàgines que vam dedicar a LA CALDERINA (la revista de Calders que coordino) a deixar constància de la la crònica d'aquell dia, donant veu a 19 persones del poble que van explicar com van viure la jornada des de la seva posició.
Després de les fotos us transcric la meva part, com a membre de la Mesa, de les vivències d'aquell dia.
Un dia per sentir-se orgullós de ser català i calderí.
No ho perdem mai de vista quan venen els moments de desencontres i crítiques creuades entre els diferents sectors de l'independentisme: AQUELL DIA VAM ANAR TOTS A LA UNA I VAM SER IMPARABLES!

VAM VOTAR, VAM GUANYAR!

Actes organitzats per les entitats per mantenir obert el col·legi electoral tot el cap de setmana.

L'Associació cultural de la Dona va ocupar-lo de 9 a 11 del dissabte.

Els del CaldersBike hi van passar la nit.

El local de votació va estar permanentment ocupat tot el cap de setmana.

L'urna acabada d'arribar al local.

Encara era negra nit i mig poble ja estava defensant el col·legi electoral.

La botifarrada dels del futbol va ser tot un èxit.

El programa informàtic del cens universal.

Un dels accessos a la plaça tancat.

L'emotiu moment que la primera persona va exercir el dret a vot.

Cues immenses durant tot el matí.

El poble bloquejant l'accés al col·legi davant l'amenaça de la visita de les forces policials.

Cap a dos quarts de 7 es van tancar les votacions i els Mossos van clausurar el local.

L'acta d'escrutini: 856 vots!!

Sortida triomfal de la comitiva després de l'escrutini.

L'alcalde adreçant unes paraules al poble reunit a la plaça.

Tot el poble alegre i emocionat escoltant el resultat del referèndum.

Regidors de l'ajuntament col·locant l'estelada a la façana.
El dia 1 d’octubre vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part de la Mesa del Referèndum. Des que vam obrir el col·legi, amb prou feina vaig tenir temps d’aixecar el cap del paper on anava apuntant els DNI dels votants. I és que a Calders vam poder votar amb el programa informàtic que permetia el cens universal durant tota la jornada, menys l’estona que ens el va bloquejar la Guàrdia Civil.
Des d’allà vaig poder assistir a un dels dies més emocionants de la meva vida, sent testimoni privilegiat de les reaccions de centenars de votants (no només de Calders) en el moment que exercien el seu vot. No eren pas reaccions exhibicionistes, eren més aviat íntimes, però es produïen just davant meu i m’encomanaven les seves emocions.
Aquella iaia amb cadira de rodes que va ser la primera persona de votar entre aplaudiments... Aquell noi que va estar molta estona patint perquè havia d’agafar un vol a Dinamarca a dos quarts de dotze i es frisava perquè no se solucionaven els problemes informàtics i se li acabava el marge de temps... Aquell noi que també va arribar en cadira de rodes perquè feia dos dies que l’havien operat d’una cama trinxada per un accident de moto... El senyor que un cop va haver dipositat el vot es va abraçar a la seva parella enmig de sanglots... L’alegria dels que havien fet tota una processó per poder votar: Manresa, Moià, L’Estany i...per fi hem pogut votar a Calders!... La senyora que va votar amb els ulls negats mentre xiuxiuejava “Pels meus néts”... Aquells bombers que estaven de servei i van venir a demanar si els deixàvem saltar tota la cua per poder votar i ho van fer entre aplaudiments... Els que votaven amb un nadó a braços... Els avis que ja pràcticament no surten mai de casa i van fer l’esforç recolzant-se en els seus néts que orgullosos i amb els ulls brillants els van acompanyar fins a l’urna...
Durant tot el matí va haver-hi una llarga cua des de la plaça fins a l’entrada del Centre Cultural perquè no deixava d’arribar gent i més gent. 856 persones van votar. 856 històries plenes de somriures, de rialles, de llàgrimes, de ràbia, d’il·lusió... emocions que es van anar acumulant dintre nostre. Per això quan vam tancar les votacions, els membres de la Mesa ens vam fondre en unes emotives abraçades descarregant tota aquesta tensió acumulada.
Un dia inoblidable!

24 de set. 2018

"L'illa deserta", el making off

Ha tingut molt bona acollida "L'illa deserta"! 
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris elogiosos.
Ara em ve de gust explicar una mica com vaig fer-la, algunes anècdotes de rodatge.
Aquest logo que il·lustra aquesta notícia era la meva primera idea, jugant amb les palmeres per fer la "ll" de la paraula "illa". Però el primer cop que vaig ensenyar-li a l'Anton em va dir que reflexionés sobre el públic al qual adreçava el meu curt. Si era per a un públic infantil, estava bé. Si no, potser havia de pensar alguna altra cosa... I ell va suggerir, dissenyar i materialitzar el que va acabar sent el definitiu.
Un altre cop gràcies, Anton!
Una de les primeres cançons en que vaig pensar com a sintonia final quan sortissin els crèdits era "La isla bonita" de Madonna. Un cop vaig tenir les imatges del dron vaig veure que havia de continuar amb la preciosa melodia de la pel·lícula "Náufrago".
Les escenes de platja les vam rodar a Calafell, un parell de dies a les 8 del matí. El primer dia vam fer proves i vam mirar ombres i el segon dia ja vam rodar. No hi havia ningú a la platja...bé...gairebé ningú. Dues senyores qua passejaven i tenien tot el lloc del món per passar van decidir que...també volien sortir al projecte...
La localització de l'illa deserta és a Manresa, molt a prop del Parc de l'Agulla i gairebé a tocar de la carretera C25, en aquest making off podreu veure com de prop està. Per arribar-hi cal sortir del Parc de l'Agulla pel camí de la Sèquia i, just abans del primer pont, agafar un caminet a mà dreta que porta a la via del tren de potassa. Per entrar al camp de l'illa, cal travessar la via.
Algunes escenes vam haver de rodar-les un munt de vegades per aconseguir alguna presa que poguéssim aprofitar i tot i així, després a l'hora del muntatge encara t'adones que haguessin fet falta més preses perquè costa sincronitzar plans. Sobretot quan es passa d'una dimensió a una altra: la dimensió real de la casa del Roc i la dimensió paral·lela de l'illa deserta. Però també quan el Roc s'aixeca de taula i marxa pel passadís cap a l'habitació...
Els primers plans de la cara del Roc també eren complicats. Quan mira a càmera i diu "No, no, no..." i el pla final quan demana silenci de manera còmplice. Inicialment havia de fer l'ullet a càmera, però no vam aconseguir que quedés natural i vam canviar per aquest altre gest.
Quan vaig tenir els magnífics plans del dron, el programa d'edició de vídeo amb el qual treballo no els obria. Aquí van ser imprescindibles els coneixements informàtics del Carles que va estar-se barallant amb les versions del programa i els formats d'imatge i els còdecs (paraulotes que escapen als meus coneixements) fins que va aconseguir convertir els fitxers en un altre format que podia llegir el programa sense que perdessin qualitat. Gràcies, gràcies, gràcies!
Quan ja tenia el curt muntat en la seva primera versió li vaig ensenyar a l'Anton i aquí van començar les sessions de perfeccionament. L'Anton s'ho mira amb mirada crítica i fa suggeriments de millora, deixant molt clar que només és una opinió i que és la "meva" pel·lícula... Però tots els suggeriments estan tan ben argumentats que em costa molt no fer-li cas i aquest és el meu màster per anar aprenent a polir errors i, espero que, evitar-los en el futur (moviments maldestres de càmera, transicions massa brusques, plans repetitius i innecessaris, velocitats de zoom, aspectes de disseny de logos, tipografies de lletres, etc...).

En fi, aquestes són algunes anècdotes d'un procés apassionant que visc amb gran intensitat i en el qual acabo embolicant els de casa meva en escenes familiars com la del dinar que han de formar part de la pel·lícula i els acaba obligant a sortir-hi.
N'he fet un petit vídeo que recull una mica aquest esperit del "Making Off": com es va fer "L'illa deserta"...
Espero que us agradi!
I em sembla que amb aquesta entrega ja no us donaré més la tabarra amb "L'illa deserta".
Gràcies per tot!