Jornada de reflexió: la llibertat és inajornable

A poques hores que comenci la històrica jornada del Referèndum del 1 d'octubre, amb el cos i l'esperit bullint de sensacions i emocions presidides per una tremenda il·lusió, us deixo amb el magnífic vídeo "LA LLIBERTAT ÉS INAJORNABLE"
Som un poble collonut!
Ara sí que sí!

L'actualitat política en 3 vídeos

L'actualitat política bull.
Se succeeixen les notícies d'una i altra banda.
A cada nova mesura repressiva de l'Estat Espanyol en una embogida espiral, un nou esforç d'imaginació i serena perseverança per part del Govern, les institucions i la població catalanes.
En qüestió d'hores els fets canvien, evolucionen i es precipiten cap a l'episodi final de l'1 d'octubre i enmig d'aquest vertigen els darrers dies hi ha hagut 3 vídeos que m'han cridat molt l'atenció (per bé i per mal) i els enllaço aquí per intentar ordenar una mica el que està passant.

1.- LA POR ES DISFRESSA D'ODI IRRACIONAL?
Que la gent de Huelva acomiadi els guàrdies civils que es desplacen cap a Catalunya per col·laborar en la repressió del referèndum de l'u d'octubre amb càntics de "A por ellos!" què pot significar? Els envien a la guerra a lluitar contra l'enemic? Ens odien de manera irracional per voler ser qui som? Per voler exercir la democràcia i defensar els drets i llibertats individuals i col.lectius? O és que tenen por que puguem tirar endavant les nostres aspiracions i objectius de manera pacífica i perdin aquella part d'Espanya que els ajuda a subsistir econòmicament?
El que està clar és que a una bona part de les Espanyes ni ens estimen ni ens respecten i si ens volen per alguna cosa és per veure'ns sotmesos i per beneficiar-se del que nosaltres puguem aportar. Si volguessin que ens quedéssim a Espanya per alguna raó positiva la seva reacció hauria de ser una altra, no?


2.- EL CINISME I EL MENYSPREU REGALIMEN
Quan ahir vaig sentir parlar Mariano Rajoy, en la roda de premsa conjunta al costat de Donald Trump no em podia creure el que sentia... És al minut 19:49 del vídeo i diu:

...todo el mundo sabe que el referèndum no se puede celebrar 

porqué no hay ni Junta Electoral, ni hay un equipo en la Generalitat 

organizando el referèndum, cuando han sido ya.. 

no hay papeletas, no hay personas que estén en las Mesas, 

no hay locales que conozca la gente... es decir, es un disparate... 

Lo que puede haber es...alboroto...puede haber ruido, 

pero desde luego lo que no puede haber es un referéndum 

válido, democrático y con un mínimo de garantías...

I es va quedar tan ample, ni va parpellejar... com gosa dir que no hi pot haver un referèndum amb garanties després d'haver fet mans i mànigues per carregar-se-les i prohibir-les tan com ha pogut!!!
Ho vaig trobar d'un cinisme i un menyspreu majúsculs i indignes i només espero que la comunitat internacional acabi donant-li el que es mereix i li giri l'esquena quan es vegi la voluntat majoritària del poble de Catalunya.


3.- NO PENSEM CALLAR
I davant d'aquestes agressions flagrants, de les violacions dels més bàsics drets humans (de reunió, d'informació, de correspondència, de llibertat d'expressió, de vot...) els catalans seguim amb el nostre esperit pacífic, democràtic i... més festiu que mai!
Perquè hem perdut la por i estem gaudint del moment històric que estem protagonitzant en comunió perfecta entre tota la ciutadania (qui recorda les picabaralles entre JxS i la CUP?, ara són "germans de mambo"!), la classe política i fins i tot la policia catalana.
Tots a una! Tots conscients que no ens podran aturar perquè ja no tenim por! Tots conscients de quina és la manera bonica i valenta d'aconseguir-ho: amb somriures, amb cançons, amb clavells i amb imaginació.
I no estem sols: moltes veus ens donen suport des d'Espanya i la comunitat internacional perquè la nostra manera de fer respectuosa i democràtica ens ha donat la raó.
Per això, com deia aquesta campanya d'Amnistia Internacional del 2015 sobre la llibertat d'expressió que ahir em van reenviar i em va fer emocionar, NO PENSEM CALLAR!

Ara sí que sí!!

Adolescència de manual

És increïble viure-ho en directe...
De cop i volta aquell nen dòcil i insegur, que no volia quedar-se sol a casa s’ha convertit en una altra cosa... És un procés natural i irreversible, però és impressionant i curiós viure’l des de primera fila...
Hi ha hagut diversos factors desencadenants, a part de l’edat (12 anys i mig): l’ús del mòbil que el manté permanentment en contacte amb tots els seus amics, la llibertat tastada durant els dies de la festa major de Calders (campant per les seves amb els seus amics amunt i avall), l’autonomia forçada pel fet d’anar a l’institut (va i torna sol amb l’autobús i a les tardes està sol a casa i s’ha d’espavilar per dinar)...

Un dels dies de la Festa Major de Calders el vaig veure entrar al Centre Cívic amb els seus amics, amb les mans a la butxaca, arrossegant els peus (me l’imagino amb la caputxa posada però no puc garantir que fos veritat), amb aires de “tios durs” sense somriure...semblaven una autèntica “pandilla”... I no vaig poder evitar somriure, certificant que definitivament havíem passat pantalla i entràvem en l’apassionant món de l’adolescència.
 
I ara toca barallar-nos cada dia... Deixa estar el mòbil d’una vegada!... Encara no t’has buidat la bossa d’entrenar?... Vols fer el favor de portar la roba bruta a la rentadora!... Què hi fan els teus libres tirats pel sofà?... Per què no t’has fet el llit?... Ja has fet els deures?...
I ell en comptes d’això té uns altres interessos... Puc quedar amb el Quim?... Puc pujar a l’ordinador per connectar-me al correu?... El Jan es podrà quedar a dormir el dissabte?... I són peticions que esperen un “sí” i no accepten un “no”.
Quan arriben els “no” s’obre la caixa dels trons: crida, plora, s’enfada, es tanca en banda, es tanca a la seva habitació (o al lavabo)... És injustíssim!!!... Per què no?... A l’Ona no la castigueu mai!!... N’estic fins els put... coll...!! Pura filosofia i poesia a raig!!!
I és clar, no sempre estem prou serens i tranquils per reaccionar amb esperit zen i revertir les situacions... A vegades es “lia la de la San Quintín” i llavors sembla una lluita de decibels a veure qui crida més...tot i sabent que aquesta no és la millor manera....
Però a vegades trobem el carro de la paciència ple fins dalt i parlem, aguantem, empassem gripaus, atemperem, intentem raonar, surfegem les onades d’hormones, comptem fins a xifres molt altes i acabem fent renéixer els somriures. Perquè en el fons tenim molt clar que això és el que toca, que és totalment normal i natural, que ell ara ens ha de desafiar, ens ha de qüestionar, ha de construir la seva personalitat, s’ha de refugiar en unes amistats que l’ompliran molt més que la realitat familiar i ha d’anar demanant més corda per volar.
Però mica a mica, cremant les etapes, equivocant-nos i aprenent dels errors, aprenent a analitzar i reflexionar sobre el que vagi venint, construint una base sòlida a partir de la qual pugui construir els seus ideals i objectius, la seva personalitat futura, adulta i independent.

Un dia d’aquests que estava enfadadíssim per alguna negativa que considerava injustíssima, vaig acostar-m’hi amb ganes d’abraçar-lo per calmar-lo i parlar. Es veia d’una hora lluny que no era ell, que estava trasbalsat pels còctels hormonals, plorava desconsoladament i no volia saber res de mi, tot i que en el fons necessitava aquella abraçada que jo li volia donar. Vaig persistir, vaig aguantar mil i una negatives i vaig acabar vencent la seva resistència i abraçant-lo. Li volia dir una frase però ell llavors no em volia escoltar. Malgrat tot es va anar calmant i vam remuntar la crisi.

A la nit quan li vaig anar a dir bona nit, em va abraçar i em va donar les gràcies per haver-lo ajudat a calmar-se. Llavors jo li vaig poder dir la frase que m’havia quedat al pap:

- Abraça’m quan menys m’ho mereixi perquè es quan més ho necessito.

És una petita adaptació d’on proverbi xinès que parla d’”estimar” en comptes d’”abraçar”. Es va quedar pensant un moment i ens vam tornar a abraçar mentre intercanviàvem “t’estimo” i deixàvem els cors en pau.

Uff! Serà una mica esgotador això de l’adolescència (i la seva de moment està sent de manual), però no pas més que les que ha anat torejant tothom abans que nosaltres i les que hauran de superar molt més quan nosaltres acabem.
No podem queixar-nos, doncs...
Benvinguts a la muntanya russa de l’adolescència!

20-S: Aquí comença...la nostra independència!

20 de setembre de 2017.
De bon matí ens informen que la Guàrdia Civil està entrant a diverses conselleries de la Generalitat i que el Govern Espanyol suspèn l'autonomia econòmica de Catalunya.
Mesura repressiva de nivell "pro" com a càstig per la intenció de tirar endavant amb el Referèndum del 1-O...
Indignació!
Segueixen les notícies: la gent surt al carrer massivament per defensar les seves institucions...
Orgull, emoció i il·lusió!!

Passo el matí seguint les notícies i delint-me per anar a Barcelona a formar part de la història... La història em crida...
Pel grup de whatsapp "A punt" (gent de l'ANC de Calders) m'ofereixo per anar a Barcelona a partir de les 7 de la tarda. S'hi apunten el Jordi i la Mercè.
A les 7 tocades, amb el temps just d'haver passat per casa a agafar l'estelada, agafem el cotxe i cap a Barcelona. Cap a 3/4 de 9 aparquem i arribem a la Rambla de Catalunya: brutal!!!
Està ple de gent cantant sense parar, enllaçant una cançó amb una altra i somrient, conscients d'estar vivint un moment històric i disposats a posar el seu gra de sorra perquè tot surti bé.

In, inde, independència!

Hi ha gent que hi porta moltes hores i es van alternant la gent que ja torna cap a casa seva amb els que tot just arribem. Mica a mica anem avançant cap a la porta de la Conselleria d'Economia.

Votarem! votarem!

Els carrers seran sempre nostres!

Amb paciència anem avançant entre un autèntic formiguer de gent, com en les grans ocasions. Gent amb corbata i gent amb rastes, avis molt grans que fan patir enmig d'aquell brogit i gent molt jove: la diversitat de tot un país que ha trobat un nexe comú en la defensa de la democràcia...

Aquesta nit... la passareu aquí! (adreçat a la Guàrdia Civil que està dintre la Conselleria)

Aquí comença... la nostra independència!

Tothom està pendent dels mòbils...compartint notícies i fotos... enviant cròniques del moment... Uala! Mira quina gentada a Manresa!! Aquest matí a Girona hem omplert la plaça! Tothom presumeix de la seva terra, però enorgullits de la pertinença a un projecte comú: Catalunya!

Fora les forces d'ocupació!

Sense violència... guanyarem!

A l'entrada de la Conselleria hi havia uns cotxes de la Guàrdia Civil sobre els quals s'hi enfilen diverses persones, de fet només es veuen els capós enmig de la gent.... Eulàlia Reguant i Mireia Boia (de la CUP) s'adrecen a la gent amb un megàfon... De més avall arriba el so de música en directe (es veu que hi ha un escenari per on van pujant músics i canten en directe)... D'algun lloc comencen a passar ampolles d'aigua perquè les repartim entre la gent que porta moltes hores allà... Ningú no sembla cansat, ningú no sembla tenir ganes de marxar: és el moment de la gent! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sobre un cotxe de la Guàrdia Civil i megàfon en mà, agraeixen la presència de la gent i conviden tothom a marxar a partir de les 12 per tornar l'endemà al matí davant del TSCJ...

Vosaltres marxeu... nosaltres ens quedem!

Cada cop que s'obren les portes de la Conselleria i es veu algun guàrdia civil les xiulades i escridassades són espectaculars... Cantem... "Els segadors"..."L'estaca"... fins i tot "El virolai"... i consignes i més consignes... fins i tot n'hi ha uns de Girona que estan de conya i intenten engegar cançons que no tenen res a veure i acabem cantant una tros del "Doraemon"...
De cop em creuo la mirada amb la Laia! Increïble! Viu a Barcelona i fa un parell d'anys que no ens vèiem i ara estem a uns 5 metres, tot i que és gairebé impossible acostar-nos... Finalment veiem un forat i ens trobem amb una abraçada feliç: "que guai trobar-nos aquí!"... Ens posem una mica al dia enmig del brogit de la gent

Són gairebé la una de la matinada i el seny ens demana plegar veles per poder rendir l'endemà. Abandonem la Rambla de Catalunya amb un somriure i enfilem el llarg camí de tornada a casa, cansats però orgullosos del que hem viscut.
Cap a 3/4 de 3 arribo a casa, afamat i cansadíssim. Faig un mos ràpid i em fico al llit.

Segur que no ho he sabut explicar bé, però tinc la sensació d'haver viscut un moment històric que algun dia em permetrà dir "Jo hi vaig ser!"

Hola, República!

Segueixo amb una gran il·lusió el desenvolupament diari d’aquest apassionant procés polític. Estic enganxat als canals de notícies a totes hores: els diaris digitals, el facebook, els grups de whatsapp... I no paren de succeir-se notícies en dues direccions:

• d’una banda el govern espanyol sembla haver entrat en una espiral frenètica i frenopàtica de prohibicions i entrebancs judicials i crida a declarar els més de 700 alcaldes que han donat suport al referèndum, adverteix (amenaça?) els 40.000 voluntaris que ens hem inscrit que no col·laborem i no ens presentem a les seus electorals, prohibeix als mitjans de comunicació informar, clausura planes-web... 
• d’altra banda, aquesta estratègia antidemocràtica i dictatorial, dispara els suports a favor del referèndum, tant entre els indecisos de Catalunya, com entre els demòcrates de diferents punts d’Espanya, com entre els organismes internacionals (el Departament d’Estat dels EUA, la Comissió Europea, els principals diaris europeus, Human Rights Watch...

I cada dia sembla millor que l’anterior: Ada Colau arriba a un acord amb el Govern de la Generalitat per permetre votar als ciutadans de Barcelona en el referèndum, Oriol Junqueras comunica al ministre Montoro que ja no li retrà comptes de les despeses relacionades amb el Referèndum, se celebra al Tarraco Arena l’acte d’inici de campanya que ha estat prohibit i reprohibit amb un èxit espaterrant de públic...

I tots els indicis van en la mateixa direcció: Espanya ha perdut els papers, està fent les últimes accions i amenaces a la desesperada, però ja no té res a fer per aturar-nos i ja no ens espanta.
No tenim por!

Jo mateix em vaig inscriure com a voluntari i estic desitjant que em toqui estar a la mesa electoral de Calders per poder desobeir el pobre Mariano Rajoy que ens ha dit que “no hi anem si no volem cometre un delicte”.
Doncs estic desitjant cometre aquest delicte. Per poder anar detingut i emmanillat a la presó al costat de 40.000...? 60.000...? 100.000 persones? Els milers de persones que el dia 1 d’octubre desobeirem activament i ens plantarem davant de les seus electorals abans de l’hora d’obertura per si cal defensar aquesta nostra democràcia i poder entrar als llibres d’història i davant dels quals el govern espanyol es trobarà frustrat i impotent, havent d’admetre una dolorosa derrota. Dolorosa però treballadíssima, perquè ho han fet tan malament com han pogut.
Quines ganes que arribi l’1 d’octubre...
Hola, República!
Hola, nou país!
Hola, Europa!