Carles Capdevila, Premi Nacional de Comunicació

A vegades hi ha persones a les que no coneixes personalment però les admires i les sents properes pel que te n'arriba de la seva feina i el seu tarannà.
Em va passar amb la Tatiana Sisquellas i em passa també amb el Carles Capdevila, periodista enginyós, íntegre i sensible a qui admiro i de qui gaudeixo cadascun dels articles que fa.
Per això cada cop que rep algun tipus de reconeixement, em fa feliç i el comparteixo perquè penso que són merescudíssims.

Aquest cop li han concedit el Premi Nacional de Comunicació 2016 en la categoria de Premsa.

El jurat li ha valorat el seu “gran sentit de l’ètica i de la dignitat” al capdavant de l’arrencada i els primers anys del diari ARA. En valora que aquest diari hagi mantingut una proposta editorial que “ha tingut en compte l’educació i el foment dels valors, incorporant-los a la quotidianitat del periodisme” i reconeix la gran contribució que en Carles Capdevila hi ha tingut.

El periodista premiat ha manifestat:

• “M’agrada molt que sigui un reconeixement per haver fundat l’ARA i, per tant, el sento un premi molt col·lectiu, a una redacció que m’estimo molt i que s’ho ha guanyat a pols (...) i també a uns subscriptors i lectors fidels, intel·ligents, sensibles i exigents que ens obliguen a millorar cada dia amb el seu compromís”.
• “Si alguna cosa vull creure que té l’ARA de diferent, o almenys ho he intentat, és la idea de fer un mitjà educat i educador, tan apassionat per la vida com per les notícies, i que posi en valor la feina de les persones que tenen cura de les persones i que s’arremanguen per arreglar el món. I això engloba educadors, professionals de la salut, voluntaris de totes les entitats, el tercer sector, el món de la cultura, i tot el gran teixit social amateur sense el qual el país no existiria”.

En fi, un premi merescudíssim!
L'enhorabona i per molts anys, Carles!

"Hallelujah" per Tots Sants

Avui, dia de Tots Sants, m'ha arribat aquesta cançó.
Original de Leonard Cohen, l'hem sentit versionada de mil i una maneres diferents i en una ocasió fins i tot va ser la cançó insígnia de la Marató de TV3.
Aquesta versió és "a capella", a càrrec dels nord-americans Pentatonix, que l'executen amb precisió, sensibilitat i l'acompanyen amb un vídeo suggerent.
És un cant espiritual que escau per un dia com avui en que qui més qui menys recorda els que van marxar.
Doncs va per ells!

Del que no he parlat

S'acaba el mes d'octubre i constato com al llarg d'aquests 30 dies he anat veient com temes que podien ser susceptibles de ser tractats en una notícia, han anat passant de llarg.
No he parlat del PP, ni del PSOE, ni de Rajoy, ni de Pedro Sánchez, ni de Rufian, ni de la corrupció, ni del procés català, ni de l'aprovació de la moció de confiança ni dels pressupostos, ni de els atacs judicials a Carme Forcadell, ni del documental "Astral" del "Salvados", ni del canvi d'hora, ni de Castanyada vs. Halloween, ni de l'Escola Nova XXI, ni dels canvis a la meva escola, ni de la reobertura de l'antena de Calders, ni dels "problemes" a l'equip de futbol del Roc, ni de l'aniversari de l'Ona, ni de la nova habitació que li fem a l'Ona, ni de l'aniversari de Nàufrags...

Senzillament he anat vivint la vida (tot i que a vegades això no és tan senzill) i passant dies en que acabava molt cansat i ni pujava a engegar l'ordinador (com que ara ja rebo els correus al mòbil, així igualment estic al dia de les jugades més interessants).
A vegades improvisant sobre la marxa, a vegades surfejant sobre onades que semblen molt grans, però es deixen cavalcar i t'acaben portant a alguna platja, a vegades tancant ulls i orelles i mirant cap endins o cap enfora... fins i tot a vegades pensant si algun dia s'acabarà això del picalapica (que suposo que sí).

En fi, tot i així, amb aquesta notícia hauré aconseguit mantenir la mitjana de 10 notícies mensuals, tot i que he de reconèixer que aquest mes no ha estat tan fàcil com altres mesos.

A veure el proper...

...i gràcies per la paciència i la fidelitat....

Un fart de riure!

Va tan bé quan et pots fer un bon fart de riure!!!
I jo l'altre dia, a través del facebook, vaig ensopegar amb un vídeo en que uns monjos tibetans feien un joc amb el qual es divertien moltíssim i vaig acabar plorant de tant riure...
Fins i tot penso que tindria molt èxit si el practiquéssim aquí a les festes majors o gimcanes populars. Només necessitem 2 bidons, 4 matalassos i 2 catifes... i moltes ganes de riure de nosaltres mateixos i dels del nostre voltant.
Gaudiu-lo!

La llar de foc

Quan la tinc ben neta, hi poso un parell de troncs en paral.lel, deixant un espai entre els dos que omplo amb unes quantes pinyes, trossos de fusta de les caixes de maduixes de l'estiu i algunes branques petites. Després una pastilleta tipus PatFuego i amb l’encenedor de la cuina la flama inicial que ho encén tot.
De seguida arrenca un foc que encara és molt artificial (la química de la pastilla), però mica a mica va prenent a les pinyes, les restes de caixes i les branques.
En aquests primers moments cal estar una mica al cas perquè no s’ofegui i aviat posar-hi alguna branca més grossa o un tronquet petit que vagi avivant el foc. I quan ja estiguem segurs que el foc és ferm, llavors ja es pot carregar amb troncs més grossos que aniran cremant mica a mica i deixant brasa i cendra.

Una escalfor molt agradable anirà expandint-se des de la llar de foc fins acabar omplint tot el menjador, de manera que quan sortim per anar a una altra part de la casa tindrem sensació de fred i, en canvi, quan retornem al menjador ens inundarà aquella sensació de caliu tan confortable.
Tard o d’hora trobarem una excusa per anar a raure al sofà... Potser per llegir el diari, per mirar la tele o simplement per descansar un moment... I la vista anirà a espetegar a les flames que ballen i ens omplen les pupil.les d’aquella meravella de colors que oscil.len  entre el vermell i el groc, passant per tota la gamma de taronges... És un espectacle hipnòtic i màgic, que segur que entronca amb un punt tribal de la nostra història com a espècie.
I, més enllà de la vista, els altres sentits s’omplen d’aquesta màgia: l’olor de llenya cremada (olfacte), el crepitar de les flames i de tant en tant l’allau d’uns troncs que rodolen (oïda), l’escalforeta que se’n desprèn (tacte) i fins i tot podrem satisfer el gust si hi posem unes graelles i ens acabem menjant una bona botifarra a la brasa.

I l’esperit es relaxa, s’alenteix, es calma... Davant del foc abracem un nou ritme per enfrontar-nos al que ens hagi de venir, prenem una nova perspectiva, relativitzem les gravetats que potser no són tan greus...
 I si tenim algú al costat que ens estimem (ja sigui un fill o la parella) serà fàcil que acabem buscant el contacte de les pells i ens acaronem una mà o ens passem el braç per l’espatlla o deixem caure el nostre cap sobre la seva espatlla...
I si cometem l’error de treure’ns les sabatilles i deixar descansar els peus sobre alguna superfície...llavors Morfeu ens vindrà a parlar molt fluixet a l’orella i de manera suau i imperceptible podem caure en un son molt agradable...

No tot és dolent en aquesta fugida dels plaers de l’estiu amb que ens castiga la tardor.
Ens permet redescobrir altres petits plaers, com el de la llar de foc...
O potser no tan petits...