3 fotos

Vaig acabant el mes de juny i vull fer-ho amb 3 fotos de les últimes setmanes que m'han agradat especialment per diversos motius:

1. El meu pare i jo. Una foto entranyable, feta en un moment molt especial i sensible i que un dia em donarà peu a fer tota una altra notícia exclussiva.
2. L'Ona i jo. Dalt de Collbaix, jo explicant-li des de dalt del cim què és cada cosa i ella escoltant i observant amatent. Moment tendre i relaxat.
3. La guitarra i jo. Enmig de les colònies de l'escola, en un moment de descans i de deriva. Els dits jugant amb les cordes provant i repetint melodies agradables que em porten a la somnolència fins que deixo de tocar i simplement m'hi abraço.

 

Sentir-se viu

Tinc 45 anys i no tinc cap problema amb l'edat que tinc. No va ser cap trauma ni fer-ne 25, ni 30, ni 40. Cada any el dia del meu aniversari no sento res d'especial. Estic content de fer un any més perquè penso en els que van quedar-se pel camí i vaig assumint les limitacions que l'edat em va regalant (em canso més si provo de fer exercici físic, hi veig molt menys, he de medicar-me per a la hipertensió...). I em sento bé. Em sento "jove" tot i ser conscient que ja no sóc pas tan jove. Em sento viu.
I quan veig gent traumatitzada per l'edat que va sumant i veig que a mi no em passa, penso que això de "sentir-se viu" pot tenir a veure amb estar descobrint coses permanentment, sumar experiències noves, noves relacions, nous reptes que ens mantenen vius i ens obliguen a lluitar per aconseguir-los en comptes d'acomodar-nos en rutines que ens podrien fer pensar que ja no queda res de nou per viure a la nostra vida.
Pensant en tot això, un dia vaig agafar les meves agendes i vaig anar buscant aquestes coses noves que, any rere any, he anat entomant i en vaig trobar un munt. Algunes són tan íntimes i personals que no puc explicar-les aquí, altres són aspectes relacionats amb la feina, altres són projectes familiars, viatges i experiències... Us en faig un petit recull per exemplificar de què estic parlant quan us dic que em sento viu i que contínuament van sorgint coses noves a la meva vida:

2014: En el que portem d'any he contribuït a preparar i celebrar un emotiu acte de comiat a les cendres dels meus avis i vaig acompanyar una alumna a les diferents fases del Certamen de Lectura en Veu Alta fins arribar a la final de Catalunya.

2013: Vaig composar i interpretar una cançó per al casament d'uns amics, vaig participar a la Via Catalana, vaig fer vaga per primer cop a la meva vida en contra de la Llei Wert i vaig assistir a una multitudinària manifestació a Barcelona...

2012: Vam fer obres per convertir les golfes de casa nostra en un estudi, vaig crear LA CALDERINA (la revista de Calders)...

2011: El grup de caramelles de Calders va estrenar i incorporar al repertori una cançó meva ("Les caramelles de la canalla"), vam anar de creuer pel Mediterrani, vam començar la celebració dels Sopars de la Germandat...

2010: Vaig tornar a fer un concert com a cantautor a Calders, vam volar en globus per primera vegada, vaig assistir per primer cop a un concert d' Els Amics de les Arts...

2009: Vam anar de viatge a París, vaig enrajolar el garatge amb el meu germà Sergi abans que marxés a Brasil, vaig crear aquest bloc del picalapica...

Podria recular més anys i em trobaria amb el naixement dels fills, la hipoteca, l'època de Nàufrags... però tampoc no us vull avorrir. Aquest és un recull (no pas exhaustiu) d'aquells projectes que em mantenen viu i il·lusionat i fan que vagi passant els anys de la meva vida amb la sensació d'estar-los aprofitant i gaudint. I que consti que no totes les experiències són alegres, també hi ha les morts dels éssers estimats i les crisis i disgustos en diferents àmbits de la vida, però tot contribueix a estar aprenent contínuament, creixent com a persona i tenir la sensació d'estar viu.

Si ens ho mirem així, tots tenim motius per compartir aquests sentiments, oi?

"Un dia qualsevol" (Tatiana Sisquella)

Avui és festa: Sant Joan.
Ens hem llevat tard després d'haver anat a dormir tard. He anat a córrer una mica sota un principi de pluja. Hem dinat amb una música de fons de llamps i trons i ara, havent dinat, sentint la remor de la pluja he assaborit un petit plaer que no puc evitar recomanar-vos: he llegit un parell d'articles de la Tatiana Sisquella i se m'han entelat els ulls, mentre un somriure m'escalfava el cor.
Aquesta és la meva recomanació: "UN DIA QUALSEVOL", el llibre que recull els articles que la Tatiana Sisquella va publicar al diari Ara. Aquí al picalapica ja vaig glossar la seva qualitat com a articulista i vaig plorar la seva mort ("Dia de l'aniversari lliure", "Vacances", "Ha mort Tatiana Sisquella", "La tristesa") .
Ara, sí encara necessiteu més arguments per llegir els seus articles, us deixo unes paraules que la Sílvia Soler li ha dedicat en el pròleg del llibre:

"...Hi descobrireu una mirada absolutament original. Una mirada que us cridarà l'atenció sobre les coses més senzilles, del dia a dia, allò que forma part de la nostra vida en l'àmbit més domèstic i personal. L'articulista és una pescadora d'instants lleugers. Observa, té curiositat, enfoca i subratlla allò que habitualment ens passa per alt perquè forma part del paisatge habitual, dels costums, de l'anar fent. I un cop ens ha il.luminat el detall, descabdella una reflexió aparentment senzilla, que sorgeix amb gran naturalitat i, finalment, ens esclata a la cara. Aleshores ens agafa per les espatlles, ens sacseja i crida: "Mira! Gaudeix! Estima! Viu!"..."

Regals de final de curs

A vegades, després de tot un curs o dos de tenir uns alumnes i tractar les seves famílies, aquestes decideixen que tenen ganes de fer-te un regal perquè conservis el record de les experiències compartides i com a mostra d'agraïment. Sempre és un moment molt gratificant i emocionant, rebre el reconeixement de la tasca realitzada i la simpatia i l'agraïment de les famílies.
Tot el que faig com a mestre, no ho faig per rebre després res a canvi. És la meva feina. I la faig molt de gust. I els meus "clients" no tenen cap obligació de fer-me cap regal quan l'acabo, de la mateixa manera que jo no faig cap regal al mecànic quan m'arregla el cotxe o al metge quan em diagnostica unes angines i em prescriu el tractament.
Però tot i així, a vegades les 27 famílies amb qui he tractat durant 2 anys decideixen organitzar-se, posar-se d'acord, prendre's la molèstia de pensar una cosa que pugui agradar-me i acaben fent-me un regal. I aquest any ha estat així.
Em van regalar una postal amb una foto de tots els alumnes signada per ells, un xec-regal per passar una nit romàntica en un hotel i un nino fet per una mare amb goma Eva que és una reproducció única i molt fidel de mi mateix. I em va fer molta il.lusió!

Però encara hi va haver altres regals que em van fer més il.lusió i van ser les coses tan maques que van dir-me algunes famílies quan els vaig entregar l'informe final. Constatar com m'aprecien els alumnes, la confiança que han dipositat en mi, com els agradaria que el curs següent seguís sent el seu tutor, com preveuen que em trobaran a faltar... No van ser poques les que em van transmetre aquestes sensacions... I d'entre totes elles em quedo amb el que va dir-me la mare d'un alumne brillant acadèmicament però amb uns interessos i una personalitat fora del comú...

Em va explicar que aquest nen, des de petit havia tret molt bons resultats a l'escola, però a casa mai no n'explicava res. Era com si l'escola no existís per a ell. A còpia de molt preguntar-li aconseguien saber alguns de les coses que feia a la classe, però sempre de manera breu i sense cap entusiasme.
Doncs es veu que quan jo vaig començar a ser el seu tutor (ara fa dos anys) de cop i volta l'escola va entrar dins de casa seva. De sobte va començar a explicar coses de l'escola i van assabentar-se que tenia un mestre i que aquest mestre tenia un nom. Em van explicar amb quina il.lusió van rebre ells l'entusiasme amb que aquest nen els explicava vivències de l'escola: el primer dia que jo els vaig tocar la guitarra, coses que els havia explicat de l'actualitat, bromes, curiositats... Es veu que vaig saber captivar l'interès d'aquell alumne i la família estava molt agraïda de la influència que he tingut en el seu desenvolupament social i personal (més enllà que continua sent un estudiant excel.elnt i treu unes notes magnífiques).
Aquests regals, que no costen cap diner, m'omplen de joia i em reafirmen en la vocació de mestre i l'agraïment per la sort de poder dur a terme una feina tan fantàstica.

"Si quieres" (Dani Flaco)

No vull fer una entrada massa exhibicionista, però fa dies que quan escolto aquesta cançó penso que m'hagués agradat composar-la per a l'Anna perquè per a mi també és un honor despertar-me cada dia al seu costat.
I segur que sovint convivim amb la persona que estimem i potser fa temps que no li diem. Per això vull compartir aquesta cançó i convidar-vos a que com jo he fet (personalment i ara públicament) verbalitzeu aquests sentiments:
T'estimo, Anna!

SI QUIERES (Dani Flaco)

Si tú quieres
te preparo el desayuno cada mañana
y pongo en nómina al sol
para que ocupe nuestra ventana.

Si quieres te enseño a volar
a base de besos
y te llamo mi amor,
y hago el tonto para que te rías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Si tú quieres
subo al cielo y bajo una nube que te haga de almohada
y lleno de fuegos artificiales
el fondo de tu mirada.

Si quieres te enseño a soñar
a base de versos,
y te llamo mi amor
y hago el tonto para que te rías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Quiero que me hagas un desfile
mientras te pruebas la ropa
y decides qué te pones
para ir a tomar una copa,
y llamarte mi amor
y que rías con mis tonterías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.