Suport als docents de Balears

Aquest diumenge 29 de setembre de 2013 s'ha produït un altre acte que demostra la capacitat de mobilització de la societat civil quan se sent injustament tractada.
A Palma de Mallorca unes 80.000 persones s'han manifestat formant una autèntica marea verda per reclamar una educació pública i de qualitat i la retirada del decret de trilingüisme (el famós T.I.L. -Tractament Integrat de les Llengües-) imposat pel govern balear del PP.

La manifestació és fruit d'una mobilització social sense precedents, sorgida les dues últimes setmanes en suport del personal docent de les Illes, que manté una vaga indefinida des de l'inici del curs escolar per exigir al govern de José Ramón Bauzá que rectifiqui la seva política educativa.
El detonant de la protesta va ser la imposició per a aquest curs del decret de tractament integrat de llengües (TIL), un canvi en el model lingüístic en l'ensenyament que introdueix l'anglès com a tercera llengua vehicular i arracona el català. La comunitat educativa en bloc s'ha oposat al pla de Bauzá perquè considera que s'aplica d'esquena a la comunitat educativa, en contra de l'escola en català, de manera precipitada, i sense els mitjans materials i humans necessaris. A la implantació d'aquest decret s'hi sumen les retallades que ha patit l'ensenyament públic i que n'afecten la qualitat.

Admiro la valenta decisió que han pres els docents balears que avantposen la dignitat i la coherència malgrat el sacrifici que suposa renunciar al seu sou i els perjudicis momentanis que poden estar ocasionant als alumnes de les escoles balears. Però són valents i coherents, defensen els principis en què creuen fermament i pensen més enllà d'aquest moment puntual.
Amb aquesta actitud també estan EDUCANT.
La seva lluita és la meva lluita. Tenen tot el meu suport i la meva admiració.
I també es pot contribuir (com ja hem fet a casa nostra) a cobrir les pèrdues d'aquests professors que estan en vaga indefinida fent aportacions a les "caixes de resistència". Des de particulars a institucions, passant per artistes que cedeixen obres van omplint aquestes caixes que ja han arribat a més de 220.000 euros.
Si també hi esteu interessats podeu fer transferències a:

2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya
(a nom de l'Obra Cultural Balear)
Per a més informació podeu consultar el bloc de l'Assemblea de Docents de les Illes Balears

(el gruix de la informació d'aquesta notícia ha estat extreta de l'edició electrònica del diari ARA)

Una foto

M'agrada aquesta foto.

Som el Roc i jo al capdamunt del Turó de l'Home contemplant el preciós paisatge, guarnits amb els jerseis de l'estelada que tenim de conjunt.

En una sola imatge s'hi condensen:

• l'amor que ens tenim que fa que ens agradi estar colze a colze compartint conversa i experiències,
• el modelatge que se suposa que imprimim els pares en els fills que pot fer que mica a mica vagin estimant les coses que nosaltres estimem (tot i que també pot provocar l'efecte contrari...),
• l'amor per Catalunya que queda reflectit en el paisatge i en els jerseis i que ara compartim en els moments històrics que estem vivint plegats (participació a l'acte "Marxem", a la "Via Catalana", converses sobre el tema responent les seves preguntes...),
• el respecte i l'admiració per la natura, representada per aquestes majestuoses muntanyes que contemplàvem, el cel farcit de núvols que un fort vent empenyia de pressa, la boira que ens vam trobar baixant, la vegetació i els animals que els ensenyem que no han de maltractar...
• la felicitat d'un petit moment que és el que ens quedarà passats els anys, el record i la satisfacció de les vivències compartides, creixent plegats mentre fem un tros del camí junts...

M'agrada aquesta foto.

Gràcies, Anna (la fotògrafa).

"Un homenet" (de Lluís Gavaldà)

Ja he dit en altres ocasions que m'agraden els articles del Lluís Gavaldà.
Tenen un punt de quotidianitat salpebrat d'humor, però de tant en tant, aconsegueix arrodonir-ho tot plegat de manera imperceptible i et fa pujar una glopada d'emoció.
Amb el de dissabte passat es va produir:

UN HOMENET (Lluís Gavaldà)
Fèiem tard, com gairebé cada matí. Ens havíem encantat pel mateix de sempre, que si encara no t’has vestit, que si aquesta samarreta que portes és la bruta d’ahir, que si fes el favor de rentar-te la cara, que si  encara estem així, que si no trobo els deures, que si vigila que et caurà el bol de cereals per terra, que si ho veus com ja t’ho deia que cauria. Era la rutina habitual dels primers dies d’escola, quan encara anem amb olis pesants tots plegats, intentant espolsar-nos la mandra de tots els dies de vacances, mirant de reprendre els horaris de tardor. No tenia res d’especial aquell matí. Vam agafar l’ascensor com sempre i, baixant, el mirall ens va fer veure que n’hi havia un que no s’havia rentat la cara, per variar, i quan érem al carrer la seva mare va dir que feia massa aire i vaig pujar de pressa per anar a buscar-li una samarreta de màniga llarga que segur que no lligaria amb els pantalons. Tres minuts més tard ja m’esperaven amb el cotxe en doble fila per fer camí a tot drap lluitant sense gaire èxit contra aquest maleït home invisible que sempre ens fica tots els semàfors en vermell.
Va ser just quan arribàvem, miraculosament només cinc minutets tard, quan va passar. Ell va baixar del cotxe, ens va fer un petó i unes passes mes enllà es va girar per dir-nos adéu. No sabria dir-vos què va ser, si la mitja rialla plena de son o els cabells embullats a l’estil del Dylan del Blonde on blonde, o potser la manera d’arrossegar els peus amb les mans a la butxaca i la maleta plena de deures a mig fer. El cert és que el vaig mirar i el vaig veure gran ja, el vaig veure amb quinze anys xatejant amb el Pol o el Rafel per decidir què feien la tarda de dissabte, o als disset, festejant matusserament al banc d’una plaça. El vaig veure fent campana per anar a estossegar mig marejat la primera cigarreta o ballant eufòric a primera fila en el seu primer concert. Va ser un instant fugaç, com una premonició, una llampegada que va durar un segon i quan em vaig girar cap a la meva dona alguna cosa en la seva mirada em va dir que ella també ho havia vist,que havíem notat que d’aquí pocs dies ja li farà vergonya que l’agafem de la mà pel carrer i deixarà de fer servir el caragolet per anar a dormir. Que
ja no teníem un nen petit a casa. Sense adonar-nos-en, en aquell breu moment ho vam saber. De sobte estàvem mirant tot un homenet.

(De la secció "El pare que et va matricular" del suplement "Criatures" del diari ARA del dissabte 21 de setembre de 2013)

Sopar de la germandat

Eladi, Olga, Sergi, Raquel i Judit. Tinc 4 germans.
L'any 2009 el Sergi estava a punt d'anar-se'n a viure a Brasil i m'estava enrajolant el garatge com a "regal de comiat". Preveient que tardaríem força a estar tots junts (si no anàvem a Brasil) vam decidir fer una foto dels 5 germans per regalar-la als pares. Vam quedar a Calders, on ja estàvem els dos homes fent de paletes, vam fer una sessió fotogràfica (gentilesa de l'Anna), vam berenar tots junts i ens va quedar una sensació molt agradable de la trobada.
L'any següent, 2010, de manera molt improvisada a última hora, vam acabar convocant-nos tots a passar la tarda a Calders, amb la piscineta que havíem muntat i vam fer un berenar-sopar. Llavors algú ja va dir que això ho podríem fer cada any.
I efectivament el 2011 ja ho vam organitzar amb temps i vam fer una foto dels 4 germans a la que després vam incorporar-hi digitalment el Sergi.
El 2012 vam tornar-hi i vam fer-nos la foto protocolària.
I aquest any 2013, encara que havia passat l'estiu i no ens havíem trobat, vam posar-nos en contacte per no perdre la tradició i ahir, 21 de setembre, vam repetir el Sopar de la Germandat.
Ens ho vam passar molt bé i vam repetir la foto i... sabeu què? Sense saber-ho vam tornar-nos a posar de la mateixa manera que l'any anterior
Ara penso que ho haurem d'anar repetint cada any i posar-nos de la mateixa manera, tal com van fer les germanes Brown que es van retratar en la mateixa disposició des de 1975 fins al 2010 i han deixat el document que us adjunto al final de tot.
Llarga vida a la "germandat"!!

2009: la foto que vam regalar als pares.

2010: no vam fer foto de germans.

2011: el Sergi es va teletransportar des de Brasil.

2012: fixem posicions?

2013: sense saber-ho ens tornem a posar igual.

Entrepà màgic... ufff!

L'altre dia vaig veure un anunci que em va frepar i em va emocionar. El vaig veure a TV3 en català però només he sabut trobar-lo a internet en castellà.
Em sembla molt ben fet (dissenyat i interpretat) i toca la fibra...
Segur que realment hi ha famílies que estan arribant a situacions desesperades i fa pensar... Obrim bé els ulls per saber detectar les necessitats reals i segurament sabrem trobar la manera de donar un cop de mà efectiu.
I si algú vol col.laborar directament amb els creadors de l'anunci aquí teniu la web de educo.org