L'urgent no deixa temps a l'important

Avui buscava una imatge per il.lustrar aquesta notícia i m'he trobat la vinyeta de la Mafalda, sense saber que el genial Quino era l'autor de la frase del títol.

Jo l'havia utilitzat en l'àmbit escolar.
Quan algun dia tenim una sessió de treball col.laboratiu entre els mestres i ens plantegem les motivacions, els objectius, les raons de per què fem el que fem i de la manera que ho fem, sovint ens adonem que podríem fer-ho d'una altra manera. I que segurament seria millor per a tots.
I com que amb una sessió no n'hi ha prou, esperem la segona per aprofundir en les idees i posar fil a l'agulla. Però llavors arriba el dia a dia amb el seu ritme vertiginós i no tenim temps de filosofar i reflexionar per anar madurant aquelles idees.
S'ha de fer la circular de l'excursió, hem d'omplir els llistats de les activitats complementàries, cal preparar la propera prova de mates i fer les mitjanes de les de català, hem de buscar informació sobre el nou tema de medi per posar al bloc, cal decidir què farem per la castanyada, i què farem els propers dies de plàstica... I arriben els informes de final de trimestre i la festa de final de curs i la sortida final...
I fem llistats inacabables de coses a fer. Llistats d'aquells en que cada cop que aconsegueixes esborrar una cosa és perquè n'acabes d'escriure tres de noves... I sempre són coses urgents, decisions que s'han de prendre la mateixa setmana. I així les coses urgents van deixant literalment enterrades i oblidades aquells coses importants que ens plantejàvem de canviar.
I, com deien els Sopa de Cabra: "Tot queda igual"

I a la vida personal passa el mateix. Ens passem el dia amunt i avall, corrent, corrent, sacsejant els plats xinesos per evitar que caiguin i superant situacions urgents una darrera de l'altre. S'ha d'anar al caixer a treure tiquets per al menjador dels nens..., avui al migdia hem d'anar a comprar que ja no queden iogurts..., avui tinc hora al dentista, baixem amb dos cotxes i tu comença a banyar els nens que quan arribi ja els faré el sopar..., avui no porto la maleta de l'escola perquè hi ha una muntanya enorme de coses per planxar..., avui no planxaré perquè porto una maleta enorme de coses per corregir de l'escola...
I, com deien Els Convidats, "passen les setmanes com un tren express" i no tenim temps per seure, parlar tranquil.lament de què volem fer i de quina manera volem fer-ho, només és anar-se traient els temes urgents del davant just abans que arribin els següents, com un tennista que s'enfronta a una d'aquelles màquines que li van llançant pilotes per retornar, sense temps de descansar perquè si no rebrà una pilotada a la cara.

I això no pot ser bo. Hem d'esforçar-nos per fer un pas enrere i sortir d'aquesta espiral, trobar un espai i un temps per poder veure quines són les coses importants i deixar-les el seu temps.
Potser llavors ens adonarem que algunes coses que semblaven urgents en realitat no són tan urgents i les que de veritat ho siguin vindran més espaiades i no seran una pluja contínua i inevitable.
Anem massa de pressa, vivim massa de pressa. Tot és urgent. Tot és per demà i, a vegades, per a aquesta tarda. I això no pot aguantar-se contínuament.
Ara comencen unes vacances. A veure si trobem una estona per pensar-hi i reduir una marxa perquè segurament fent menys podríem fer més... o, com a mínim, fer-ho millor.

Ni muts ni a la gàbia

Crec que és el primer cop que ho faig d'una manera tan directa...
Acabo de rebre un correu d'una persona de la qual em refio, l'il.lustrador del qual us vaig parlar a la notícia dels "Artistes anònims". Em demana que faci difusió de la situació en que es troben ell i altres persones vinculades a Esplugues de Llobregat arrel d'una sèrie de protestes que han realitzat en contra del Pla Caufec (actualment aturat), que és un projecte urbanístic que vol cimentar els peus de Collserola amb Centres comercials, oficines...
Aquest Pla ha generat un moviment de protesta civil que ha acabat amb 5 persones amb peticions fiscals de fins a 5 anys de presó. Sembla una demanda fiscal desproporcionada a tenor del caire festiu i pacífic de les protestes, tal i com es mostra en el vídeo que us adjunto.

De moment encara tenim llibertat d'expressió i esperit crític (segurament molt menys del que hauríem de tenir) i davant de l'onada creixent d'anorreament de la nostra consciència ciutadana i política en molts camps, m'ha semblat que valia la pena fer-me ressó d'aquesta situació.
Com més gent ho conegui i més se'n parli, menys fàcil serà que es dicti una sentència excessiva i injusta.

O sigui que em sumo a les seves paraules i us convido a veure el vídeo per tenir alguns elements de judici: NI MUTS NI A LA GÀBIA!

Divertit i original

De tant en tant també convé una notícia que simplement sigui divertida i original, per desengreixar i somriure sense cap altra transcendència.
Mireu que original la presentació que fa servir aquest mestre per captar l'atenció dels seus alumnes.
Que ens serveixi per començar la setmana amb bon peu!

El que tenim

Fa uns dies, en la notícia "Abidal (retalls)", la Tatiana Sisquella deia que la felicitat no té a veure ni amb l'èxit ni amb la riquesa ni amb l'excel.lència, sinó amb la normalitat.
I jo interpreto aquest elogi de la normalitat com a valorar el que tenim.
I això em remet a dues altres referències.

1.- Una de més recent, un anunci de cervesa amb Els Amics de les Arts reflexionant en veu alta sobre totes les coses bones que tenim a Catalunya a partir de la frase "#què tenim?".

2.- I una de més antiga, que és una frase d'una cançó de Sau:

"El que tenim és poc o molt, no ho sé.
El que si sé és que ho hem fet junts."

(de la cançó "Fins al final" del disc "Junts de nou per primer cop" (1994) dels SAU. La frase apareix al minut 1'23'' de la cançó).

En tots dos casos es fa un exercici molt interessant d'observar el que tenim, valorar-ho en la seva justa mesura i adonar-nos de la sort que tenim. Però des del punt de vista de trobar l'excepcionalitat en la nostra normalitat. I hem de valorar la sort de poder viure aquesta normalitat i no haver d'estar sotmesos a una situació excepcional (l'excepcionalitat del que està malalt o no té feina o no té família i valora i enveja la nostra normalitat de tenir salut, feina i família).

I en la frase de la cançó de Sau hi ha un altre component que m'encanta, que és el fet d'adonar-nos que hi ha coses que tenim, i de les quals ens sentim orgullosos, que hem fet nosaltres mateixos, colze a colze, espatlla amb espatlla amb la nostra parella, els nostres amics... I això, aquesta construcció col.lectiva, conscient, amb el nostre esforç, el nostre enginy, la nostra constància i amb l'ajuda inestimable de l'altre... això per força hi ha de donar un valor afegit i fa que encara siguin més importants.

Tenim salut i feina. Ens estimem. Tenim uns nens que ens regalen somriures, rialles, mirades, preguntes, respostes i moments irrepetibles. Tenim una feina que ens fa sentir realitzats i valorats. Vivim en un lloc tranquil i envoltats de natura. No ens falta de res...
I estem envoltats de sorpreses quotidianes, petits plaers que només necessiten d'uns ulls prou oberts per poder ser gaudits:

• una càlida abraçada silenciosa en aquell moment que tanta falta ens feia,
• unes mirades de complicitat davant d'un silenci necessari mentre els ulls riuen,
• una cançó cantada per tots quatre dins del cotxe,
• una rialla sincera i esclatant que s'encomana i s'escampa fins que tots la compartim,
• descobrir la resposta que esperàvem a l'altre cantó de l'ordinador,
• llegir un comentari favorable,
• sentir l'aprovació, l'admiració o el respecte davant d'aquella decisió que ens ha costat prendre,
• celebrar plegats i cridant un altre gol del Messi,
• menjar croissants de xocolata un diumenge al matí,
• sentir la bonança d'una tarda de primavera,
• entendre una broma en el mateix moment que te l'acaben de fer,
• pujar les escales de casa dels avis i sentir l'olor d'aquell dinar que t'agrada tant,
• tenir projectes, somnis i esperances,
• tornar-se a posar aquell jersei vell que, per sort, encara ens va bé,
• adormir-se al sofà un divendres al vespre davant de la llar de foc,
• comprar el diari un dissabte al matí i emocionar-te amb l'article del teu periodista preferit,
• ajudar a descarregar les bosses de la compra i descobrir que t'han comprat allò que t'agrada tant,
  
• tenir una idea genial per fer un regal a la persona estimada quan encara falta molt pel seu aniversari, després oblidar-te'n, però, poques setmanes abans del dia, recordar-la i poder-la tirar endavant.......

Tan normal, però tan extraordinari!! (com l'aigua de la foto que il.lustra la notícia)
El que tenim és poc o molt, no ho sé. El que sí sé és que ho hem fet junts!

Abidal (retalls)

L'any passat ja vaig estar a punt de dedicar-li una notícia perquè al seu voltant es van produir moltes emocions:
1.- La notícia impactant del seu tumor al fetge.
2.- L'onada popular de solidaritat i afecte.
3.- El seu meteòric procés de recuperació.
4.- L'ovació impressionant en el moment de la seva reaparició.
5.- El detall memorable dels capitans del Barça de cedir-li l'honor de recollir la copa de la Champions.

Ara l'actualitat ens ha tornat a colpir amb la notícia que necessita un transplantament de fetge, senyal inequívoc que la cosa no ha anat prou bé.
I ens tornem a trobar amb una onada multitudinària de mostres de suport i solidaritat, que va més enllà del món del futbol i dels seguidors del Barça. Persones anònimes d'arreu del món i personalitats famoses, tothom se sent "tocat" per la malaltia del futbolista francès i li desitja el millor.

I a mi això em provoca un parell de reflexions:

1. Si aquesta persona rep aquesta mostra tan generalitzada de suport i simpatia, deu ser que és una BONA PERSONA i que ha fet bé les coses. I no parlo de les coses futbolístiques sinó de les coses importants que fem mentre passem per la vida, en la seva relació amb els altres. I ve allò de "tal faràs, tal trobaràs" o "tothom recull el que sembra". I me n'alegro per ell.
2. Aquesta notícia ens demostra un cop més que a la vida hi ha coses importants i d'altres que potser ens ho semblen i en realitat no ho són tant. I per a l'Eric Abidal ara el més important no és ser jugador internacional de futbol i ni tan sols pensar si podrà tornar a jugar a futbol després del transplantament. L'important és poder viure envoltat de les persones estimades. I aquest és el partit que ara tots esperem que pugui guanyar.

Llegint el diari ARA del dissabte 17 de març vaig trobar unes quantes reflexions i declaracions que ja em feien l'article o sigui que us adjunto aquí uns quants retalls i espero que us agradi llegir-los i reflexionar-hi.

Per part meva, només li envio a l'Abidal, un grapat d'anònims petons de colors i li desitjo de tot cor que tot li vagi el millor possible.

RETALLS:

Un dia estaves jugant a futbol, l'endemà ens van dir que paties un càncer, al cap d'un mes i mig ja tornaves a anar amb la samarreta del Barça i un parell de setmanes més tard aixecaves la Champions a Wembley. (...)
Ens vam emocionar d'una manera diferent de la que sempre ens emocionem en un camp de futbol. Havies guanyat la Champions i havies vençut la malaltia. Tot en una mateixa nit. Les forces del bé havien triomfat seguint l'esquema de les narracions clàssiques: plantejament (se't detecta el càncer), nus (t'operen) i desenllaç (et cures). The end .
(El nostre Abi, ALBERT OM, 17-3-12)
-------------------------
"L'Abidal rep l'afecte que s'ha guanyat, perquè és molt bona persona.L'ovació que li va fer el Camp Nou va ser molt bonica". (Pep Guardiola)
(...)
"Està malalt. L'hem de curar. Això és l'únic important, això és el que hem de fer. Res més. Curar-lo. No importa si això serveix per motivar el grup, no importa si això ens reforça com a equip. Ara el que compta és trobar remei al que té, que l'Abi trobi un fetge aviat i pugui seguir vivint la vida amb normalitat amb la seva gent". (Pep Guardiola)
-------------------------
"...tots plegats en algun moment ens hem preocupat de forma exagerada per alguna petitesa que ens ha semblat el centre del món o ens hem deixat de parlar amb algú a qui estimàvem perquè havia dit no sé què no sé quan. (...)
Passem per la vida buscant el reconeixement, la glòria, l'èxit (ser el mecànic més eficaç del garatge, la mestra més recordada, el millor pare, l'estrella del rock més sexi…) i ens oblidem que tot plegat és només una il·lusió; tot plegat és només una idea de triomf equivocada, esbiaixada i infantil que ens cobra un preu molt, massa, alt. (...)
Llàstima que, sovint, per adonar-nos-en haguem de viure coses que ens fan tocar de peus a terra de cop i que, com una bufetada, et tornen a la realitat. La felicitat, creieu-me, no té a veure amb l'èxit social, ni amb la riquesa ni amb l'excel·lència. Té a veure amb la normalitat. I, si no, que l'hi preguntin al Luis del Olmo, a l'Abidal o l'Arantxa Sánchez Vicario, per posar noms que tots coneixem. És clar que, si ho preferiu, pregunteu-m'ho a mi o al vostre veí o als milions de persones que tenen els cinc dits de la vida marcats a la galta".
(La bufetada, TATIANA SISQUELLA, 17-3-12)