Germans

- Ara jo era un gosset i tu em donaves un plat de llet...
- I jo era la mare i després et portava a passejar al parc...

Un matí de cap de setmana a casa podeu sentir aquesta conversa entre el Roc i l'Ona. I la conversa i el joc poden durar hores i hores i ells es van desplaçant d'una habitació a una altra. I treuen més i més complements que enriqueixin el joc. I es van canviant de vestuari a mesura que van canviant els rols: tan aviat poden estar en pijama, com despullats, com disfressats de pirata o de jugador del Barça o de dimoni... Joc simbòlic total!!!
Sovint demanen veure els dibuixos de la tele o jugar a l'ordinador, però quan els diem "prou!" no triguen gaire estona a organitzar el seu joc simbòlic. I s'hi poden estar hores i hores. I s'ho passen la mar de bé.

Veient-los, m'és inevitable pensar en el que es perden els fills únics. I no vull pas criticar els pares que prenen aquesta decisió (que cadascú se sap les seves coses), però és evident que aquesta opció impedeix que es donin aquestes situacions quotidianes. És clar que poden apuntar els nens a un esplai o dur-los al parc, però els cal anar a buscar aquestes situacions de socialització i comunicació. I potser no sempre tindran el temps i les ganes d'anar-les a buscar.
Els germans es barallen, es fan la guitza i es tenen gelos, però també s'ajuden, comparteixen, aprenen els uns dels altres... es relacionen en un entorn d'emocions i estimació, sense haver d'anar a buscar-lo enlloc ni provocar situacions. Se les troben en el dia a dia.

No tinc presents molts records de joc compartit amb els meus quatre germans, però sí la sensació que no ens vam pas avorrir i que segur que vam aprendre els uns dels altres.
I potser per això (i per moltes altres coses), amb l'Anna vam tenir clar que, a poder ser, no volíem tenir un fill únic. En volíem dos i, a poder ser, que es portessin poc temps perquè tinguessin interessos comuns i s'avinguessin per jugar junts.
En les hipòtesis de tots els anys que vam tardar a tenir fills dèiem que per a un nen ens agradaria el nom de ROC i per a una nena el d'ONA.
I ara, amb la hipòtesi feta realitat, amb el Roc i l'Ona corrent per casa i jugant ells dos, sense necessitar gaire cosa més que la mútua companyia, i veient com de bé s'ho passen, penso que era un bon planteig.
I dono gràcies de la sort que tot hagi sortit tan bé.

Tren de mots curts

Coneixeu la "Tirallonga de monosíl.labs" de Pere Quart? Es tracta d'un poema que té la particularitat que està construït únicament amb paraules d'una sola síl.laba.

El poema és força llarg (aquí el podeu trobar íntegre) però us en reprodueixo un fragment per refrescar la memòria:

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

(...)

Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.

Bé, doncs el cas és que fa cosa d'un mes, arrel de la notícia "Fórmula de la felicitat" vaig començar a escriure un poema i em vaig adonar que havia començat a fer-lo gairebé només amb monosíl.labs. Vaig recordar el poema de Pere Quart i va sorgir el repte d'intentar emular-lo. I en va sortir aquest "Tren de mots curts".
A veure què us sembla?

TREN DE MOTS CURTS
No vull pas res
del que no tinc.
Ves, la gran sort!

Visc prou bé, jo.
tinc el que em cal,
ric més d'un cop
-i no sóc ric-,
veig el que tinc
-el molt que tinc-
i el que no tinc
veig que no em cal
per ser més ple.

I si sóc sà
i no tinc fam,
ni trist et vinc
a dir "me'n vaig",
doncs... què més vols?

Que per molts anys!

Cirque du Soleil

Tinc la sensació que érem els únics que encara no hi havíem anat... a tothom que li explico que vam anar a veure el Cirque du Soleil em contesta que ells ja hi havien anat dues vegades...
Però el cas és que nosaltres encara no hi havíem anat i el divendres, com a regal per al meu sant, l'Anna em va posar dins d'un cotxe i em va dir que passaríem la nit fora de casa. I em va dur a Barcelona amb dues entrades per anar a veure l'espectacle "CORTEO".

I per descriure'l he de dir que és un espectacle de circ, però també moltes coses més. D'entrada és un espectacle molt professionalitzat. Només entrar a la carpa del circ ja te n'adones que no s'ha deixat res a l'atzar: barres de bar espaioses, amb molt personal, llistes de preus a la vista, servei ràpid i eficient...; botiguetes de merchandising...; tot molt ben indicat, molt endreçat, molt clar i fàcil...

Tots els números de l'espectacle són d'una execució tècnica perfecta. Impecable. Els artistes són equilibristes, trapezistes, acròbates d'una gran qualitat. La dificultat dels números és alta, tenen molt de mèrit i es nota que estan interpretats pels millors artistes possibles i que s'han entrenat fins a la perfecció.
Però no ens trobem amb un encadenament de números perfectes aïllats. Es tracta d'un espectacle global amb una intencionalitat argumental. Hi ha una història que ens volen explicar. No és una història molt clara ni fàcil d'entendre perquè tot és molt al.legòric i simbòlic, però s'intueix una trama que va fent avançar l'espectacle.
I hi ha molta poesia i molta bellesa.
Tot està molt cuidat: la música, l'escenografia, la il.luminació, el vestuari, el maquillatge... Tot embolcalla de manera delicada les diferents actuacions de manera que es converteixen en petites obres d'art.
I els artistes, a part de fer la seva execució acrobàtica de manera perfecta, interpreten les emocions del seu personatge dins del global de la història.

I després el ritme global que mai no es trenca. Quan han de retirar alguna cosa de l'escenari hi ha una petita actuació de transició que atrau l'atenció del públic cap a un altre cantó i no tens temps d'adonar-te'n i l'escenari ja s'ha transformat. Sense pauses. Sense interrupcions.
En fi, com que tots ja hi heu anat no cal que us convenci de res, però si hi ha algú que encara no hagi tastat aquest petit plaer, és evident que el recomano totalment.

I acabo amb dues cosetes:
1.- A la mitja part de l'espectacle es poden comprar entrades a meitat de preu (!!). I això val molt la pena perquè les entrades no són barates. O sigui que si sabeu d'algú que hi vagi i vosaltres voleu anar-hi més endavant, feu-li comprar les entrades a la mitja part.
2.- Moltes gràcies pel regal, Anna. Em va agradar molt!

I us deixo amb un petit trailer de l'espectacle que vam veure: "Corteo" del Cirque du Soleil.

Carregat i descarregat

Segur que els que seguiu aquest bloc recordeu una notícia que vaig publicar el 23 de setembre i es titulava "Fer pinya".
Des del dia que la vaig publicar vaig pensar que uns mesos més tard publicaria aquesta que avui escric. I el títol també estava molt clar...

Per allà aquells finals de setembre vam deixar la pinya ben muntada i ferma. Sòlida. I ella, l'anxaneta, amb totes les por del món, pensant que aquell castell era molt alt. I que feia molta por pujar tan amunt perquè si queia, encara que portés casc i la gent de la pinya pogués esmorteir la caiguda, no deixava de ser una patacada molt important.
Però d'altra banda també amb la seguretat que li havíem anat donant entre tots, començant pels metges i continuant per tot el seu entorn, carregat de pensaments positius.

El 13 d'octubre va entrar al quiròfan sota el so de les gralles i a partir d'aquell dia va començar a pujar i pujar com si ho hagués fet tota la vida, sense dubtar, sense defallir, gairebé sense mirar avall. I sense adonar-se'n es va trobar passant per sobre de l'acotxador i fent l'aleta entre els aplaudiments de tots els que, des de baix, ens ho miràvem.
Però tot i que està molt bé carregar un castell i només això ja és meritori, el que és encara millor és arribar a desmuntar-lo sense que ningú caigui a terra, és a dir, carregar-lo i descarregar-lo. I això també ho va aconseguir.

Va anar baixant amb la mateixa seguretat i agilitat amb què havia pujat i mica a mica va anar complint els diferents terminis dels tractaments. I cada nova tanda era com si desmuntés un pis del castell i s'anés acostant més a l'èxit que és que tothom torni estar a peu pla sense que ningú no hagi pres mal.
I això ha passat aquesta setmana: castell carregat i descarregat.
Tothom feliç i contentíssim de veure que l'èxit ha estat total: la Pilar ha tornat a treballar.
Com si res no hagués passat.
Moltes felicitats i l'enhorabona!!

Concert de Maria Coma

Dijous 9 de febrer. El Sielu de Manresa.
Concert de presentació del disc "Magnòlia" de Maria Coma.
L'any passat la vaig descobrir en un concert al Kursaal de Manresa i em va agradar molt. O sigui que tenia moltes ganes de descobrir el nou disc.
I va ser encara millor!!
D'entrada portava una banda im-pres-sio-nant:

• Pau Vallvé a la bateria, teclats i coros: és un dels millors bateries que he vist en els darrers anys, amb un domini total del ritme i de la intensitat, capaç d'alternar contundència i delicadesa en la mateixa cançó, sense perdre mai el tempo. I, a part, un geni de la música, un perfeccionista i el productor musical del disc que es presentava.
• Nico Roig a les guitarres, ambients sonors i coros: aconsegueix extreure unes màgiques sonoritats de la guitarra elèctrica jugant amb els pedals, la distorsió i efectes diversos ja sigui amb maquinetes electròniques o fent rodar un tornavís sobre les cordes. Un jove músic molt interessant
• Jordi Casadesús al baix elèctric, contrabaix i coros. Ja l'havia vist acompanyant el directe del Pau Vallvé o com a baixista de "La Iaia" i em sembla un músic que domina perfectament els seus instruments i es compenetra perfectament amb els músics als quals acompanya.

I, per descomptat, la protagonista de la nit, la Maria Coma, excel.lent pianista, cantant de veu privilegiada i compositora d'unes cançons diferents de les que escoltem habitualment. Juga amb unes lletres oníriques i suggerents, les acompanya d'unes melodies precioses i emotives i, per reblar el clau, crea unes atmosferes originals i suggerents. De tant en tant et fa recordar passatges de "El piano" de Michael Nyman o atmosferes de la celta Enya. Les cançons no són gens linials: a vegades el ritme creix i minva en diferents moments de la mateixa cançó, a vegades passen de passatges minimalistes i delicats a fragments totalment èpics en que tots els instruments van augmentant el ritme i la intensitat i van allargant i allargant una tornada que no voldries que acabés mai perquè el teu esperit va creixent amb ella... En fi, potser em falten les paraules però el que voldria que us quedés clar és que un concert de la Maria Coma, almenys aquests concerts amb aquestes cançons i aquesta banda, representa una experiència musical preciosa, intensa, original i totalment recomanable.

I us deixo amb 2 vídeos: en el primer us podeu fer una idea de la intensitat i qualitat de la banda d'aquesta gira i el segon és el vídeoclip del primer single del Magnòlia: "Tots els colors".
Gaudiu-ne!





Vinc d’un mar
d’uns verds i uns blaus
dels més clars que he vist mai.
On hi flota una illa
de llargs camins que em criden tant!

Diu que empassi mars, que abraci cels,
que miri lluny que a prop no en sé.
Que segueixi el meu esbós
collint llavors de tots colors.

Com si sabés que sóc jo,
el mar em vol, sempre em vol.

I és que fa volar soldats de plom,
em pinta la cara amb colors.
Entén mil mirades sense esforç,
sota un cel de serenor.

Com si sabés que sóc jo,
El mar em vol, sempre em vol.