Com faig cançons

Aquests estiu he fet algunes cançons noves. Però el curiós és que el procés de crear-les ha estat diferent del que normalment seguia.
Abans que jo mateix hagués fet cap cançó, en moltes entrevistes a grups musicals buscava la pregunta "Quan feu una cançó, què feu primer, la música o la lletra?" i sempre m'havien encuriosit les respostes. Quin era el màgic procés de composar una cançó?

Quan jo vaig fer les meves primeres cançons vaig començar per les lletres. Agafava alguns dels poemes que ja tenia escrits i intentava musicar-los. I llavors, tot posant-hi música amb la guitarra, potser havia d'introduir modificacions en el poema original, afegir o eliminar versos, canviar paraules... i al final en sortia una cançó.

Més endavant, vaig deixar els poemes escrits prèviament i començava les cançons escrivint textos originals per a l'ocasió. Els primers versos sortien espontàniament, però tan bon punt havien sortit, mentalment els acompanyava d'una melodia. Llavors tocava traduir aquella melodia mental en acords de guitarra. Els meus limitats coneixements musicals feien que només algunes vegades pogués sortir-me'n, però la majoria de vegades havia d'acabar adaptant-hi una altra melodia que hi quedés mínimament bé. Després, ja amb una estructura musical delimitada, anava continuant el text, fent que encaixés amb la música que tenia.

Però aquest estiu he seguit un altre procés...
Tal i com explicava en una notícia del juny, aquest estiu he passat unes quantes estones al balcó de casa, sense llum, acompanyat només de la meva guitarra, deixant volar la imaginació, els pensaments i els dits sobre les seves cordes... Per sorpresa meva, en unes quantes ocasions, aquestes "improvisacions guitarrils" van acabar desembocant en unes rodes d'acords interessants, maques, que creia que podien servir per a una futura cançó. En successius dies anava reprenent aquelles estructures musicals i a vegades aconseguia allargar-les amb un altre trosset que hi quedava bé. I les anava tocant i tocant fins que m'hi familiaritzava i era capaç de tocar tota la melodia sencera de memòria i continuava pensant que allò podia ser una bona música per a una futura cançó.
Per por que acabés oblidant-les, m'apuntava aquelles notes en trossos de paper i me'ls guardava, però de moment em vaig quedar aquí.

El següent pas va ser escoltar aquests trossos de música quan els anava repetint i anar pensant quin tipus de sensació em produïen. No volia precipitar-me forçant una cançó només perquè tenia una melodia que m'agradava. M'anava recreant en la musicalitat intentant que la mateixa música em guiés sobre quin havia de ser el contingut d'aquella futura cançó.
I en aquest impàs d'anar jugant amb la guitarra, reproduint trossets que havia inventat en dies anteriors, em vaig sorprendre trobant nous fragments musicals que m'agradaven. I en algunes ocasions eren acords que no havia utilitzat mai i que ni sabia que existien (jugant a posar els dits en diferents posicions buscant nous sons), en algunes ocasions eren puntejats que no havia utilitzat mai, rodes d'acords diferents de les habituals... va ser un procés d'experimentació molt interessant. Els resultats eren molt motivadors i els paperets on recollia aquestes "músiques" (amb la meva personal simbologia per falta de coneixements musicals) es van anar acumulant dins dels cançoners que tragino normalment.

I finalment el procés va trobar el seu final a Calafell. Quan algunes de les melodies ja m'havien xiuxiuejat a l'orella que podrien servir per a una cançó que reflectís el pas del temps o per a una altra que recollís l'anècdota d'algun personatge real o imaginari, llavors un bon dia m'hi vaig posar i les lletres van anar sortint amb relativa facilitat, adaptant-se a aquelles músiques que ja tenia.

He acabat una cançó que ja tenia començada des de feia un any dedicada al Roc i l'Ona...
N'he fet una que es titula "Nits d'estiu" i recull l'esperit de llibertat del qual gaudeixo durant l'estiu...
Una altra que no té títol definitiu però que diu que John Lennon està viu perquè un dia me'l vaig trobar en un concert...
Una altra parla d'afrontar la vida amb optimisme i no està acabada del tot, però li falta molt poquet...
I encara em queden unes quantes melodies d'aquestes que he descobert durant l'estiu i que un bon dia acabaran sent noves cançons...

I em sap greu perquè m'ha sortit una notícia molt llarga, però em venia de gust compartir-ho amb vosaltres...

Nens jugant a la sorra

L'altre dia el Roc i l'Ona jugaven a la sorra amb uns amics que van fer aquests dies a Calafell.
Els amics eren més grans: l'Albert de 8 anys i l'Anna de 7. Per la seva banda el Roc té 6 anys i l'Ona va camí dels 4.
Tots quatre es van enfrascar en la construcció d'una "piscina" de sorra. Anar excavant en la sorra i alçar i reforçar les parets laterals d'aquest perímetre que acaba sent una piscina quan una gran onada l'omple d'aigua.
Mentre els veia atrafegats vaig constatar dues característiques de la infantesa i de l'educació que ja coneixia, però que vaig poder observar des d'una posició privilegiada.

1.- Imitació
En un moment donat es va fer evident com el Roc mirava de reüll què feia l'Albert i llavors ell ho repetia. Canviava la seva manera de cavar a la sorra i ho feia imitant la manera com ho feia aquell nen més gran que, com que era més gran, devia saber-ne més. L'Ona feia el mateix mirant l'Anna.
La imitació és una de les maneres més importants com aprenem. Observant com ho fan els del nostre voltant i imitant-los, sobretot si són més grans o més experimentats que nosaltres.
Per això els aprenentatges són més rics si es fan en comunitat, en contacte amb altres persones. I per això com a mestres hem de tenir molt clar que som models que els nostres alumnes poden imitar (tant en les coses "bones" com en les "dolentes").

2.- El procés i el resultat final
Fent aquesta "piscina" a la platja els 4 nens estaven totalment concentrats i entusiasmats. Durant una estona van dividir les feines i, mentre les dues nenes anaven reforçant les parets, els dos nens s'endinsaven a l'aigua, omplien la galleda i l'abocaven a l'interior. Per a ells no tenia massa importància que aquella aigua desaparegués al cap d'uns segons xuclada per la sorra. Sense mirar-s'ho, tornaven a sortir rabents a buscar més aigua. I repetien el procés una i altra vegada incansablement. Un procés que no servia per a res.
D'altra banda, cada vegada que una onada inundava part de la piscina i desfeia les parets, ells continuaven reconstruint el que s'havia malmès com si tinguessin la il.lusió que ho reforçarien tant que la propera onada no seria capaç de tornar-ho a ensorrar.
I amb tot això vull dir que per a ells no era tan important el resultat final (que seria irreversiblement la desaparició de la "piscina") sinó el procés. El gaudi que obtenien mentre s'organitzaven i anaven avançant en la construcció, la satisfacció que tenien mentre jugaven, el que aprenien els uns dels altres...

Els adults normalment no seguim aquesta conducta. És cert que podem trobar alguns casos: les Falles valencianes, les Enramades, els castells de focs... espectacles que requereixen una gran preparació i després desapareixen fugaçment sense obtenir gaire rendiment de l'enorme inversió en temps i diners que hi hem fet. Però normalment no anem en aquesta línia. Si ens posem a fer una cosa esperem veure'n un resultat i, si aquest no és prou clar, a vegades ens fem enrere i ho deixem córrer perquè no val la pena.
Doncs els infants tenen la sort de no donar tanta importància al resultat quan decideixen fer un cosa. De fet moltes vegades ni tan sols s'ho plantegen. Només necessiten tenir ganes de fer una cosa. O tenir-ne l'ocasió. O curiositat. O ganes d'aprendre alguna cosa. O ganes de divertir-se. O una mica de tot això.
I per això, encara que no en surti un resultat tangible ni satisfactori, com que hauran cobert totes aquestes altres expectatives, haurà valgut la pena.

Aquells quatre nens de la platja van estar gairebé una hora barallant-se amb la sorra per intentar fer una piscina i quan ho van deixar córrer no estaven pas tristos ni decebuts de no haver-ho aconseguit, sinó que estaven contents perquè s'ho havien passat bé. I estic segur que en aquella estona van aprendre un munt de coses de la sorra, de l'aigua, de com fer que la sorra sigui més o menys consistent, de com aconseguir omplir més les galledes, de com fer amics...

Potser a vegades els mestres podríem fer un pas enrere en els objectius i els resultats que pretenem aconseguir i valorar més tot el que podem aprendre en els processos. A vegades es pot no assolir un objectiu però aprendre moltíssim pel camí i llavors segur que val la pena.

En fi, temes de reflexió...

The Beatles Go Baroque

El dissabte 20 d'agost vaig tornar a anar de concert, però aquest cop un de molt diferent.
Per començar: el lloc. L'Auditori Pau Casals del Vendrell, dins del "31è Festival Internacional de Música Pau Casals".
I, tal i com diu el títol de la notícia, el concert es titulava "The Beatles Go Baroque" i anava a càrrec de la Berg Orchestra de Praga, una jove però prestigiosa formació de música clàssica especialitzada a revisar música contemporània i del segle XX, posant un especial èmfasi en els compositors txecs, però també tocant música d'artistes internacionals, bandes sonores, espectacles infantils...
És una formació de 17 joves músics que interpreten instruments de corda dirigits per Peter Vrábel, premiat per la UNESCO el 2010 pels mèrits fets en la qualitat interpretativa i difusió de la música txeca.

El programa del qual vam gaudir se centrava en tres dels principals compositors del Barroc (Haendel, Bach i Vivaldi) i pretenia passar pel seu sedàs diverses cançons dels Beatles.
Primer interpretaven una peça d'un d'aquests compositors per deixar palès el seu estil i després feien un "concerto grosso" amb cançons dels Beatles a l'estil d'aquest compositor. Aquest era el repertori:

The Beatles Go Baroque

1.a. Concerto grosso op. 6 núm. 9 – G.F. Haendel (1685-1759)
1.b. Beatles Concerto grosso núm 1 a l’estil de Haendel
- She loves you
- Lady Madonna
- Fool on the Hill
- Honey Pie
- Penny Lane

2.a. Ària de la Suite núm. 3 en Re Major – J.S. Bach (1685-1750)
2.b. Beatles Concerto grosso núm 2 a l’estil de Bach
- The Long and Winding Road (Overture)
- Eight Days a Week (Rondeau)
- She´s Leaving Home (Sarabande)
- We Can Work It Out (Bourrée)
- Hey Jude (Polonaise)
- Yellow Submarine (Badinerie)

3.a. Simfonia per a cordes en Sol major – A. Vivaldi (1678-1741)
3.b. Beatles Concerto grosso núm. 3 a l’estil de Vivaldi
- A Hard Day´s Night
- Girl
- And I Love Her
- Paperback Writer
- Help

Tot el concert va estar ple de bellesa i virtuosisme. El primer violí era un instrumentista brillant i tenia un gran protagonisme per sobre de la resta de la formació (tot i que en una peça se li va trencar una corda i, mentre la canviava, va ser substituït per la segona violí sense que es notés la diferència... tots eren boníssims!!).
L'auditori és un espai molt especial, amb una estètica i una acústica excel.lents. Un entorn immillorable per gaudir d'un bon concert.
La música clàssica, les poques vegades que la gaudeixo en directe, acostuma a seduir-me amb la seva bellesa i qualitat... m'emociona.
I el repertori dels Beatles ja sabeu qué és una de les meves debilitats. I encara que a vegades les cançons estessin una mica emmascarades pels canvis rítmics (fragments ràpids, fragments lents), dinàmics (forte, piano), tímbrics (diferents colors instrumentals) o els contrastos entre el violí solista i el gruix orquestral (concertino, tutti), al cap i a la fi s'hi acabaven reconeixent les melodies de les cançons tantes vegades escoltades, i les variacions no feien sinó enriquir una cosa que ja de per si m'agrada, i molt.
I finalment una anècdota. Quan vam veure el programa del Festival, aquest mateix concert el feien el divendres i el dissabte. Volíem anar-hi el divendres però les entrades ja estaven exhaurides. I quan ho vam mirar per al dissabte quedaven... 2 entrades!!! Ens vam endur les dues últimes!!
O sigui que tot va confluir per fer una vetllada molt especial i agradable.

Després de molt buscar (i amb l'ajuda de l'Anna) he aconseguit trobar alguns enllaços del Youtube on podreu escoltar algunes de les peces que vam gaudir en aquest espectacle. Us ho recomano!!

She loves you (a l'estil de Haendel)
Help! (a l'estil de Vivaldi)

Good night (un dels bisos)

Top manta: el gat i la rata

Aquí a Calafell cada dia podem veure la mateixa coreografia.
D'una banda hi ha els agents de la Policia Local de Calafell. De l'altra un grapat de subsaharians que munten i desmunten les seves parades del top manta.

Escena primera:
Els nois negres arriben carregats amb les seves bosses i un llençol blanc. Paren el llençol a la vora del Passeig Marítim i l'omplen de la seva mercaderia (dvd, bosses, rellotges, samarretes...). Mentre amb un ull estan pendents de la clientela, amb l'altre van escrutant l'horitzó, pendents d'una presència que saben que arribarà i que els exigeix canviar el pas...

Escena segona:
Pel mig del Passeig, amb pas tranquil, avança una parella d'agents de la Policia Local. Van xerrant tranquil.lament entre ells i porten un rumb fàcilment previsible.

Escena tercera:
Quan la parella de policies locals s'apropa a la zona dels venedors del top manta, algú dóna l'avís i, amb una rapidesa i agilitat que demostra les moltes vegades que han realitzat aquesta operació, recullen tota la mercaderia dintre del llençol que els feia d'expositor. Després carreguen aquest enorme farcell a l'esquena (semblen exemplars de l'espècie del temible home del sac) i s'endinsen cap a la platja on resten lleugerament amagats rere una pila de tumbones, un contenidor o qualsevol objecte que els amagui dels policies.

Escena quarta:
Els agents de la policia local passen tranquil.lament per la zona on estan amagats els venedors negres. Saben que són allà, però res no destorba la seva animada conversa ni els fa canviar l'itinerari i segueixen caminant fins que ja estan un tros més enllà.

Escena cinquena:
Els venedors a mesura que caminen els policies van sortint dels seus amagatalls i tornen a muntar la parada al mateix lloc d'abans. I allà segueixen venent fins que tornen a venir els policies i repeteixen la coreografia.

I veient cada dia aquesta estúpida coreografia del gat i la rata em venen al cap unes quantes preguntes:

• Si de veritat volen eliminar les vendes del top manta perquè no fan alguna cosa més que passejar fent la vista grossa?
• Per què no els segueixen platja endins o perquè no envien agents vestits de paisà per ser realment efectius?
• Si fem la vista grossa perquè en el fons pensem que són persones amb unes grans dificultats que necessiten guanyar-se la vida, com els expliquem als comerciants "legals" que paguen els seus impostos i tenen tots els permisos que també permetrem aquesta altra modalitat de venda?
• I els compradors? Si entenem els motius pels quals hem d'eliminar aquestes vendes del top manta, per què no para d'aturar-se gent en aquestes parades a regatejar i a comprar?

En fi, com tantes altres coses: un problema complex que no sabem o no volem solucionar i amb el qual anem jugant a la puta i la ramoneta... i qui dia passa any empeny... però el problema segueix allà i ni millora la situació dels venedors del top manta, ni dels comerciants "legals", ni es dignifica la feina de la policia local que ha d'anar fent el paperot.

Un cop em van explicar un sketch del genial humorista Gila.
Estava davant d'un cotxe espatllat, hi anava donant voltes rumiant i de cop s'aturava i deia: "Voy a ser Franco: ni lo arreglo, ni me voy" (i en temps del franquisme, aquesta F de Franco donava tot un altre sentit a la situació, tot i que a nivell oral fos idèntic a "franco" i permetés passar la censura...).
Doncs això, però en comptes d'un cotxe espatllat, els venedors del top manta.

Peus a la sorra

Avui vull compartir un dels petits plaers que m'acompanya cada estiu a Calafell.
A les estones que estem a la platja m'encanta tenir els peus descalços mig enterrats a la sorra, anar-hi jugant, mantenir-los en un cert moviment de manera que el tacte de la sorra sigui una sensació permanent de plaer que em van transmetent els peus.
Puc estar llegint alguna cosa o simplement amb la mirada perduda en el constant anar i venir de les onades o capficat en algun pensament erràtic mentre l'olor de mar em desperta sensacions... O puc estar fent castells de sorra amb els nens o fent un sudoku o xerrant amb els del meu costat o fent una becaina...

Però sempre amb els peus a la sorra, jugant-hi distretament, gaudint d'aquest petit plaer voluptuós, però discret... potser recordant alguna part atàvica del meu codi genètic en aquest contacte directe amb la natura...

Un plaer que, quan tornem de Calafell, he d'esperar tot un any per poder-lo tornar a gaudir... o almenys això és el que creia fins ara, fins que acabo de descobrir aquesta imatge amb la que acabo la notícia...