Anàlisi dels resultats electorals

Ja tenim resultats i amb el poc temps de què disposo (he de fer informes de l'escola) vull fer la meva valoració.

GUANYEN:
Convergència (C.I.U.) que treuen 62 diputats (14 més dels que tenien!!) i faran president l'Artur Mas.
P.P. que amb 18 diputats milloren en 4 els seus darrers resultats i apareixen com a 3a força política.
Solidaritat Catalana (S.I.) que entren per primer cop al Parlament amb 4 diputats liderats per Joan Laporta.

AGUANTEN, QUE NO ÉS POC
Iniciativa (I.C.V.) que malgrat haver format part del tripartit i tenir una horrorosa foto del cartell de campanya ;-) només perden 2 diputats i es queden amb 10 com a quarta força política.
Ciutadans (C's) que mantenen els 3 diputats que ja tenien.

PERDEN ESTREPITOSAMENT
P.S.C. que obtenen els seus pitjors resultats amb només 28 diputats (9 menys dels que tenien) i perden la presidència del sr. Montilla.
E.R.C. que perden 11 diputats, queden amb només 10 i passen de ser la tercera força política a ser la cinquena... quasi res!!

A nivell personal formo part dels perdedors ja que volia evitar que el P.P. quedés com la tercera força i als que jo he donat el vot (menys convençut que mai...) són uns d'aquests que s'han fotut la gran castanya.
Però per sort hi ha dues coses que m'han alegrat la jornada:

1.- El creixement de la participació que ha pujat del 56 % a pràcticament un 60 % i això en temps de desencís i desafecció és una molt bona notícia.

2.- Durant la primera part de l'escrutini la Plataforma per Catalunya (PxC) del sr. Anglada apareixia en l'arc parlamentari amb 3 diputats i ha estat una gran alegria que al final desaparegués i es quedés a casa seva. Crec que la nostra societat no necessita el discurs xenòfob del sr. Anglada, als mítings dels quals es poden trobar persones amb la creu gammada tatuada al coll...

Fins aquí la valoració d'última hora.
Eladi Martínez. Calders.

P.S. Per cert a Calders hem votat el 72 % del cens (534 persones) i les forces més votades han estat:
C.I.U. = 287 vots (54 %)
E.R.C. = 76 vots (14 %)
S.I. = 46 vots (8 %)
P.S.C. = 34 vots (6 %)
P.P. = 22 vots (4 %)
I.C.V. = 20 vots (3 %)
i la resta amb votacions molt anecdòtiques

Per la cara

Ja s'acaba, però fa dies que dura.
De la nit al dia ens vam trobar amb les ciutats plenes de cartells amb les cares dels polítics que es presenten com a candidats a la presidència de la Generalitat.
I en tots aquests dies no he pogut reprimir un somriure i una molt relativa preocupació cada cop que ensopegava amb el cartell de Joan Herrera.

Deixant a banda qualsevol consideració política, personalment em sembla una feina feta per un enemic. No em sembla que hagi quedat gens bé a la foto, ni natural. Però estic segur que devien fer-li una llarga sessió de fotos i que un equip d'assessors devia rumiar quina escollia, en quin to, en quin format, etc., etc., etc.
Després vaig anar mirant les dels altres candidats i vaig anar pensant quina necessitat tenim d'estar veient contínuament aquests primeríssims plànols dels rostres dels polítics. Entenc que ens puguin interessar (més o menys) les propostes polítiques que puguin fer-nos, els discursos, les picabaralles entre ells, les entrevistes, però... per què tanta importància a la cara que fan?

Segurament perquè els assessors deuen tenir estudiat que un cert percentatge de votants acaba decidint-se per això: per la cara que fan, per si ens cauen bé o simpàtics o creïbles. I potser per això es deuen destinar tants o més esforços a aconseguir un bon cartell que a elaborar un discurs coherent i convincent.
Al capdevall potser tothom és conscient que, en els temps que vivim, malauradament tots els polítics acaben dedicant-se a dir-nos el que volem escoltar, sense que tingui massa importància si després podran complir-ho o no. Mica a mica s'ha anat instal.lant la creença i el convenciment que tots menteixen o, en el millor dels casos, tenen les mans lligades i no poden fer res més del que fan perquè hi ha molts interessos creats.

Llavors no cal que escoltem massa el que ens diuen perquè segurament tindrà poc a veure amb el que realment faran. I, en canvi, dediquem-nos a mirar quina bona cara fan, si es veuen bones persones, si ens transmeten confiança i seguretat...

I si realment això va així... Herrera, em sembla que no ho tens gaire ben parat... almenys amb aquesta foto no tindràs pas el meu vot... ;-)

Concert de Maria Coma

És tard i vull anar a dormir, però abans vull deixar constància de l'última descoberta -o confirmació- musical.
Ahir vaig anar a escoltar un concert de la Maria Coma. Em va agradar molt i al final del concert em vaig comprar el disc "Linòleum". Ahir i avui l'he estat escoltant al cotxe i m'agrada i algun tros de cançó ja se m'està quedant enganxat...

...Nosaltres som bones persones...

La Maria té una veu clara, dolça i delicada que posa al servei d'unes lletres originals, suggerents i oníriques. Unes lletres d'aquelles que potser no acabes d'entendre què et volen dir, però que et quedes amb la sensació que t'agraden i que t'acosten a la poesia.
Defensa aquestes lletres amb un domini important del piano. Hi ha fragments de les seves cançons en que sembla que estiguis assistint a un concert de música clàssica i de cap manera ho dic com a sinònim d'avorriment sinó de qualitat i bellesa.
Però llavors arriba el contrast i el contrapunt. A vegades és ella mateixa qui dóna un gir a les melodies amb la seva veu o el piano. Però tot sovint és l'espectacular bateria del Pau Vallvé qui imposa uns ritmes a vegades frenètics i contundents, a vegades suaus i delicats. Vaig quedar ben impressiont pel domini i l'energia que va demostrar a la bateria. I sovint dins de la mateixa cançó el ritme de la bateria va canviant i li dóna riquesa.
I per arrodonir l'espectacle, el baix del Jordi Lanuza anava dibuixant línies que tots plegats resseguien.

En fi, un molt bon concert perquè hi ha unes molt bones cançons per defensar.
Us deixo amb el vídeo de la cançó "Gat" perquè us feu una idea del que us acabo d'explicar i jutgeu vosaltres mateixos.
I mentrestant jo seguiré cantussejant:

...Nosaltres som bones persones...

El meu "Dia de la Mare"

Tradicionalment a les famílies, les dones eren les que carregaven amb tota la feina domèstica, d'intendència i d'educació dels fills, mentre els homes es dedicaven a treballar fora de casa i aconseguir el sustent econòmic.
De fa molts anys que aquest patró teòricament ha quedat superat i en el meu cas puc dir que en les feines de casa tinc un paper més rellevant del de molts altres homes que conec: vesteixo els nens, els ajudo a esmorzar, faig els llits, rento plats, de tant en tant planxo, plego roba, paro i desparo taula, banyo els nens cada vespre...

... però sóc molt conscient que aquesta part és insignificant al costat de tot el que fa l'Anna. Pensa què cal comprar, va a comprar-ho, pensa i prepara tots els àpats, compra la roba dels nens, la prepara cada dia, està al cas de quan els queda petita per anar-la renovant, fa inacabables maquinades de roba, la planxa i l'endreça...
Ella fa molt més volum de feina que jo, però a més la seva part és de molta més responsabilitat. Mentre jo faig feines més mecàniques, la seva part requereix molta més atenció, concentració, imaginació, planificació i seguiment... un treball molt més complex.

I ara resulta que d'aquí a uns dies, l'Anna marxarà de cap de setmana amb unes amigues per celebrar que totes han fet 40 anys i segueixen sent amigues des que anaven juntes a l'escola. I jo hauré de fer de pare i de mare. Per a mi serà un autèntic "Dia de la Mare". I podré constatar la meva petitesa i inutilitat en tantes i tantes coses que he anat delegant en l'Anna i que a hores d'ara no sé ni on són ni com es fan.

Valoro, i molt tot, el que fa ella com a mare i mestressa de la seva/nostra casa.
I m'agrada que estigui il.lusionada en aquest cap de setmana en que desconnectarà i s'ho passarà molt bé al costat de les seves amigues.
I sé que aniré de bòlit a mesura que vagi descobrint les meves limitacions i que hauré d'anar improvisant per superar-les i fer que als nens els afectin el menys possible.
I sé que m'hauria de servir per implicar-me més en el funcionament diari de la feina de la llar, però... molt em temo que no serà així... em té massa ben acostumat...

Tant de bo m'equivoqui i en algunes coses això em serveixi per fer un pas endavant i millorar com a pare i "mestresso de casa".

Els Amics de les Arts: per fi!

Acabo d'arribar del concert!
Per fi he anat a un concert de ELS AMICS DE LES ARTS!!
I m'ho he passat molt bé i per una vegada puc fer-li "pam i pipa" a Murphie.

I mira que he començat el dia amb molt mal de cap i fins i tot he vomitat abans de sortir de casa. He passat mig matí una mica destrempat, però a mida que ha anat avançant el dia m'he anat trobant millor. I finalment hem deixat els nens a casa dels sogres i hem anat a sopar amb l'Anna al Kursaal (que per cert hem sopat molt bé) i a dos quarts de dotze ja érem al Sielu, rodejats de jovenalla i esperant que comencés el concert.

I no s'han fet esperar gaire i han fet un concert a l'alçada de les expectatives. Tenen un repertori molt potent, són bons músics i molt bon comunicadors. Celebraven el concert número 100 i es nota que tenen un directe molt rodat. Fan unes introduccions divertides i que semblen improvisades tot i que deuen estar més que assajades. Sonen frescos, sembla que es diverteixin i fan divertir el seu públic. Un públic que tenen entregat des de la primera cançó, que se sap totes les seves cançons i les canta amb entusiasme des del principi fins al final.
Jo mateix he cantat la gran majoria de les cançons, he somrigut durant tota l'estona feliç d'estar vivint aquest moment que he esperat tant de temps i que se m'havia escapat tres vegades. I al final del concert m'he anat a comprar una samarreta per immortalitzar el moment.

Ara ja puc dir que he estat a un concert de "Els Amics de les Arts". I espero que no sigui l'últim.



I, si heu arribat, fins aquí una pinzellada del que us heu perdut...